El primer d’octubre, des de les Cases

Primer aniversari del primer d’octubre de 2017, a les Cases d’Alcanar. Vam viure un jorn joiós i tens per la democràcia, que després va apuntar a declarar la República Catalana. Ho avance abans de continuar, de recordar com ho vam viure, avance que això pot ser un model per als valencians, declarar-nos republicans i preparar el camí per independitzar-nos, pacíficament també, d’aquells que fa anys que saben que no som ells, ni ens volen, ni ens tractaran mai com a iguals.

Recorde que vam eixir de Bétera de matinada, i vam ser els primers a arribar al col·legi electoral, que encara era tancat, i que vam saludar-nos amb els primers que ja es concentraven. Van arribar també els Mossos que van demanar que ens dispersàrem, però no ho vam fer. Ho van repetir tres vegades, un ban oficial que no permetia allò d’un referèndum perquè un Tribunal de jutges espanyols no toleraven tanta democràcia. No vam fer cas i vam continuar plantats defensant aquell petit local de les Cases. Van arribar més valencians a les Cases. Va arribar l’urna, van obrir el col·legi, van constituir la mesa i la gent va començar a passar: una gentada, al principi, i després una gernació que també protegia, van fer un corredor de gent gran, sobretot. A través de twitter van arribar les primeres imatges de les càrregues i la violència espanyola contra la llibertat que exercia aquella gent. Eren imatges esfereïdores, que ens impactaven. Recorde que vaig dir: no ens espantem, va. A tocar, a Sant Carles, la policia volia provocar una carnisseria, un escarni públic contra la democràcia. Algú va reunir-nos a la plaça i va dir que estiguérem preparats, que eren molt a prop. Ens vam asseure a terra davant el col·legi per impedir el pas dels violents: la policia i la gc. Però després que més imatges van arribar al món, algú va enretirar les bèsties al vaixell. Havien fet molt de mal, molt, però el jorn per la democràcia va continuar, per bé que l’ambient festiu havia bescanviat per una defensa pacífica i a ultrança de les urnes. A migdia la mesa va explicar que reorganitzàvem el referèndum i concentràvem els col·legis, per tenir més gent defensant la democràcia i protegir els vots ja emesos. Vam traslladar-nos a Alcanar, al centre Cívic. Arribaven autobusos de gent que volia votar, perquè els havien tancat el col·legi, però el Cens Universal va permetre de continuar i va animar més gent. N’hi havia que ho deia, que s’havia animat a votar després de veure què passava en altres llocs. Posàvem cotxes enmig del carrer per impedir més atacs policials. Hi havia tensió, música, festa, i un dia que obria una nova història per la democràcia a Catalunya.

A les vuit van tancar el col·legi, va eixir un jove i va demanar que no se n’anés ningú, necessitaven protegir el recompte. Es va fer el recompte i es va publicar a través dels mitjans, més de dos milions van participar-hi, malgrat les amenaces, la violència, els mitjans espanyols, els jutges, els polítics la policia i la gc… Una majoria de catalans tenia molt clar que volia la independència, i els primers fonaments de la república s’hi van posar aquell dia. El primer d’octubre de 2017. S’havia fet de nit, vam agafar el cotxe i vam pegar cap a València. Ha passat un any i han passat moltes coses. S’han fet avenços i també hem perdut algunes batalles per la democràcia i per la llibertat. La repressió d’espanya ha destapat un estat violent, de fonament franquista, capaç d’empresonar polítics honestos, incapaç del diàleg. Espanya ha atacat directament els Drets Universals. Perquè és un estat incapaç d’un fons democràtic. No el té.

És el primer aniversari del Primer d’Octubre de 2017. Per molts anys!

 

Un huracà en favor de l’escola

Fóra això només M. Àngels Llorente, mestre i regidora a Xest, a la Foia de Bunyol, a més d’un tornado contra buròcrates de l’educació, polítics, inspectors, malfaeners i xarraires, a més d’inútils i d’idiotes que n’hi ha a manta. Ahir va pegar contra la inconsciència dels mestres i de l’administració. XI Congrés d’educació a l’Alcúdia, que en pocs anys s’ha convertit en el clàssic “El Congrés” o “El Congrés de l’Alcúdia”. Si vaig baixar, cap al sud, era per escoltar M. Àngels, per trobar aquella força huracanada d’una veu potent, ferma irredempt, en favor de l’escola pública, que ella va caracteritzar perquè siga verament escola i pública. Però cada frase, cada tret, cada definició fa mal, fa mal a l’extrema dreta i a l’esquerra del psoe, un partit tan pobre com repressor, que d’esquerra li queda la missa i la comunió.

Potser per aquella força i contundència no la conviden gaire a congressos, a la mestra M.Àngels, aragonesa, regidora per esquerra unida (llàstima) a l’ajuntament de Xest. De cada tret podia haver fet una ponència i encara li faltaria temps: per la democràcia, la llibertat, la coeducació, l’equitat, la inclusió, l’emancipació, la lluita, la reivindicació, no li valen bromes, si l’escola vol ser escola.

Rieu-vos de jutges, malparits, o policies, l’escola ha de ser un cau de revolució democràtica i pacífica on es puga parlar i debatre de tot, fins i tot de la pedofília de jutges i fiscals i d’una corrupció d’un estat patètic: aquest és l’únic retret que li faig, a la mestra de majors conviccions que he conegut mai: confiar que l’escola pública és responsabilitat de l'”estat”. Amb tota l’estima, professora Llorente, l’estat, aquest estat corrupte, fatxenda, policial, franquista, judicial masclista i putero no farà mai res de profit per l’escola. Aquest estat que vosté reivindica que ha de tenir la responsabilitat de l’escola, tant siga governat pel psoe, pel pp, per ciutadans o pels comuns d’un 15M, no es creurà mai l’escola mentre mantinga les clavegueres, els fons reservats, els fiscals franquistes, la monarquia, una policia feixista, una església pedòfila, i encara no sé quants convenis i privilegis per la seua espanya casposa i profundament franquista.

Llàstima que no tinguem dones com vosté en favor de la #RepúblicaValenciana. Per molts anys, mestra, perquè la lliçó d’ahir és un revulsiu que els mestres, tots sense excepció, haurien d’escoltar cada dilluns abans de començar la setmana.

El sopar del natalici que fa vint-i-ú

«Al començament va ser l’èpica. La immensa massa de mots ritmats i rimats on tot es modelava, sense oblidar res. Tot s’expressava —tant la ira d’Aquil·les com la metamorfosi de Narcís, com la llegenda dels segles—. El que avui anomenem poesia sorgia en les pauses de respiració dels hexàmetres, en al cesura dels alexandrins, en el buit que hi ha entre les paraules. Una poesia filosòfica no és la que ens diu frases sàvies, sinó la que prefereix el silenci.» Anna Blandiana, la por a la literatura

Aquest text m’ha servit per cloure el sopar familiar de natalici del fill. És un text d’un petit quadern d’articles que podeu llegir en un bufit, sobre la literatura. Però el sopar pagava la pena, la carn, el vi, la conversa, i el temps dels regals. Amb vint-i-un anys un jove ha d’estar preparat per començar a bastir una lleixa de poesia, comença per aquesta obra completa de Marc Granell: ja et farà paper. Sense la poesia, la ciència no fóra tan exacta. Ni els natalicis, ni la vida mateix. Amb l’edat ja passa que llegim diferent, malgrat les ulleres i tantes obligacions, si tenim la sensació que ens queden tantes coses per fer. Ves, ens han convidat als llevants, i això que el vi era extraordinari.

Si aquests jutges feren de mestres

El mestre que diu fill de puta als seus alumnes, però d’amagat.

El mestre que els diu malparits, malfaeners, gossos, ganduls, a través de les xarxes, als altres mestres, però en fòrums privats.

Eles mestres que intercanvien opinions i posen verds els alumnes: que els acusen, els insulten, els indignen… T’ho imagines? Mestres que fins i tot es caguen en l’escola, en l’ensenyament, en l’aprenentatge i, fins i tot, se’n burlen del coneixement!

Això, sí, entre ells, sense que ningú no ho faça públic. Nooo, només en les xarxes privades dels mestres…

Però després que el mateix ministrot d’educació digués, en unes declaracions a tots els mitjans, pú-bli-ca-ment: «Ca, això eren converses privades, que no fan mal, nooo! Eixos mestres després són educats, amatents i acollidors amb els seus alumnes… Són justos, equànims, els estimen, perquè els agrada molt ensenyar, sí, es desviuen per l’escola i per aprendre cada dia… I per guiar els alumnes». Sí, el ministrot diria que els insults privats no afecten a la seua professionalitat pública de mestres. A quin sant! Són capaços de ser mestres de l’ecologia educativa, que no tenim ni idea què vol dir, i el ministrot tampoc, però li ha quedat bé en aquells mitjans feixistes tant seus.

Si fa no fa, com ha passat amb els jutges, en la realitat d’aquest infern contra la democràcia, que és la justícia a espanya i que és espanya mateix: uns quants jutges (uns quants són els que han agafat amb les mans i la veu i el seu martellet a la massa de ‘insult i l’acusació, però de segur que n’hi ha més), amollen tot d’insults i amenaces i merdes de gos per la boca de les seues xarxes, trenquen a parlar com autèntics porcs, que si fa no fa sembla que és el que són, porcs domèstics de la causa franquista… I després, en la vida real, fora dels seus wassaps justos i imparcials, assegura el Ministrot que seran jutges de bé i de la justícia.

—Iiiieee, on teniu la ferrà per a vomitar tota aqueixa merda?

El desacatament de la justícia espanyola a la justícia de veritat és de manual, de dictadura, de podriment i ja poden fer-nos passar per l’embut, o per rucs, o per l’aigüera d’aqueixa casa de putots, els jutges i espanya: no només han perdut qualsevol credibilitat, no s’entén que no siguen ells a la presó, per criminals i delinqüents.

I el ministrot també, a fer-los companyia, va.

Nit de poetes a Picanya

Anit vam viure una altra nit única sobre poetes i poesia a Picanya. Dirigida pel poeta Lluís Roda, la Nit Estellés a Picanya ha agafat una dimensió extraordinària, de públic, de lectors, de poetes, de contingut, com no he vist encara en altres pobles del país. Més de dues-centes persones d’edats molt diverses és per celebrar que el fruit és madur, excels, i el repte d’escampar la poesia, i la poesia de Vicent Andrés Estellés, plenament aconseguit, almenys en alguns pobles.

Lluís va començar amb una sorpresa que em va semblar esplèndida, el Misteri d’Elx, va llegir un text ben antic, i després va passar un vídeo d’un fragment del Misteri. Els joves reien, perquè no s’esperaven aquelles veus, aquells cants mentre baixava la Magrana, desconeixien què era allò, aquella obra d’art tan viva dels valencians, i reien, ai, perquè encara són tendres i no són completament fets a la cultura. Però ho van escoltar, ho van sentir, i potser que Lluís va sembrar una nova via de treball en les nits poètiques valencianes homenatge a Estellés.

Anit, Picanya, en aquell espai de l’Alqueria morisca, també reconeixia un altre poeta valencià cabdal, Jaume Pérez Montaner. Un discurs sobri, culte, m’atreviria a dir que èpic, pel poeta, per la funció de la poesia i el compromís. La vida i l’obra continguda en unes quantes pàgines, com va dir el mateix professor —si aquell text es pogués llegir complet, contenia versos inèdits, els últims poemes d’un autor de vuitanta anys que té gairebé enllestida la publicació de l’obra completa. Pérez Montaner ha sigut president de l’Associació d’Escriptors, professor a diverses universitats americanes i estudiós de Cummings, Sexton i, sobretot, Estellés, entre més poetes.

Però encara vam reconèixer els poetes Palau i Fabre i Montserrat Abelló, i és veritat, que sembla que aprofitem que, com només és una nit que fem pública la poesia, allò s’estira en excés. Els valencians tenim una mesura per a la mesura que és sobretot valenciana i abundosa. La cirereta va ser el colp final, la sorpresa, quan un dels lectors espontanis, arribat des de Benicàssim, va llegir Estellés en esperanto. Oh! Una meravella, la nit, un altre colp. I gràcies que ho feu possible.

Després, en el final de les salutacions i les abraçades als amics, ja vaig discutir amb Víctor de la República Valenciana, i ell em va dir que si ho aconseguim, ell reclamarà la república independent de Picanya. En alguns detalls aquell poble ja ho sembla, una República independent…

L’escola de les meravelles (1)

putxinel·li de Nèstor Navarro

“Absurdament el cel s’omplia de jardins.

Esclataven les altes carcasses de les falles.

Tota València era una foguera alegre:

ens donava la festa i la fàcil metàfora.”

V.A. ESTELLÉS, Llibre de Meravelles

Com cada divendres de vesprada, el silenci s’ensenyoreix de l’escola, malgrat que n’hi ha un grapat  de xiquets encara, i uns quants mestres que feinegen, sols, a l’aula, adobant això i allò, preparen com començaran el dilluns, aquella eternitat encara, entremig. Fer de mestre i ser mestre, ai, un altre colp, un any més.

Els he fet escriure els versos, i els he demanat als xiquets de quina cosa no seria absurde que s’omplís el cel: de morts, diu ràpidament un. Homeee, i encara em rebat, diuen que quan ens morim, alguns van al cel. Xe, quin viatge més llarg, li dic. I no podem anar més a prop, quan ens morim? Un altre diu, que s’ompli de merda! —Ja van les barbaritats— No podies dir s’ompli d’estels, de nit, de núvols…

Hem acabat la segona setmana del curs, jo especialment cansat, exhaust. N’hi ha setmanes que t’espremen i et trauen tot el suc, no et deixen ni una gota d’alè, res de res. Hem llegit Pinotxo, aquell diàleg especial entre el Grill i el titella tan suggeridor, un clàssic en tots els sentits:

—[…] si t’he de ser sincer, d’estudiar no en tinc cap ganes i em diverteix més córrer darrere les papallones…

—Pobre ximplet! Que no saps que d’aquesta manera de gran seràs un ruc acabat i seràs la riota de tothom?

És un diàleg conservador? Suggeridor? Classicot? Natural com la vida mateix? Dilluns els demanaré als alumnes què en pensen, i si em trauen l’entrellat, vos ho contaré. Aquesta setmana hem tingut una visita molt especial a l’escola: ha baixat de la Fundació Carme Vidal, la mestra Carme Timoneda, autora d’uns quants llibres que us recomane, i ahir ens va fer una sessió de comunicació escola-famílies que ens va deixar muts, encantats, i encara avui ha fet diverses sessions amb els equips de mestres i de psicòlegs. Quina sort.

Aquesta nit, com cada mes de setembre i ja en van uns quants anys seguits, l’alqueria de Moret, a Picanya, acollirà el sopar Estellés, que enguany reconeixerà el poeta Jaume Pérez Muntaner. Voleu llegir poesia en públic?, voleu escoltar-la?, voleu omplir el cel d’estels, de nit, de versos? Voleu oblidar l’absurditat i tenir durant uns minuts l’ànima tranquil·la?

*Per la llibertat i la República dels valencians

El pregó que ens va alçar l’ànim!

Comencem un nou curs escolar…
—amb presoners polítics, amb exiliats, sense connexió a TV3 i IB3, amb més policia i més gc, amb més pressupost militar i menys pressupost per a ciència, amb l’amenaça a la democràcia, sense finançament just, amb prevaricació judicial, amb atacs a la llengua, amb judicis contra l’ús de la llengua, amb una involució franquista, amb l’amenaça als mestres que parlen de democràcia, amb la lomqe vigent, amb el pitjor finançament de l’estat, amb el pp encara legal, amb mitjans venuts als amos de l’empresa, amb fundacions franquistes, amb persecució de joves antifeixistes, amb la por al cos dels mestres, amb amenaces a la llibertat d’expressió, amb por als llaços grocs, sense empara a la democràcia, amb un sorprenent Àpunt

Comencem un nou curs convençuts de la victòria de la democràcia sobre el 155 i els seus actius (pose+pp+c’s), amb il·lusió pel treball, amb goig d’aprendre un any més, amb la convicció que els Drets Universals són per damunt qualsevol constitució, amb la fermesa que només la llibertat acosta el coneixement als alumnes, amb sobrietat i decisió per consolidar una escola lliure, democràtica, republicana, honesta i valenciana. Ves si tenim repte gran i feina per envant!

Benvinguts a l’Aplec del Camp de Túria!

«Per damunt de totes les llibertats, doneu-me la de conèixer, la d’expressar-me i la de discutir lliurement d’acord amb la meua consciència.» MILTON
«Aquells que recorren a la «justícia policial» amb el pretext de defensar la veritat no fan una altra cosa que matar-la definitivament. I matant la veritat, acaben matant també la llibertat.» MILTON
Totes dues idees són en el quadern que Nuccio Ordine va titular “La inutilitat de lo inútil“, i ajudarà a comprendre què passa amb la llibertat de Catalunya i la resta de pobles que volen decidir el seu futur, i què passa amb Espanya i la resta d’estats que usen la força per reprimir-los, com a únic argument.

Bétera acull el VII Aplec del Camp de Túria amb l’ideal de la llibertat dels pobles, que la Carta de les Nacions i la Declaració de Drets Universals de l’ONU aplega i defensa des de 1948. Però si bé Espanya va signar aquella declaració, en el fons no la respecta, perquè no és en la seua filosofia de vida. A Espanya malviu una democràcia precària tan carregada de franquisme i corrupció, que la violència prima sobre la llibertat, la brutícia sobre el coneixement, la corrupció sobre l’honestedat, el futbol i els bous per damunt la lectura. Sí, l’Aplec d’enguany torna amb convicció, més que mai, amb un dels reptes grossos: «defensar la democràcia a ultrança i combatre pacíficament l’amenaça dels violents». «Sentir-nos valencians amb plena llibertat, i si una majoria ho decideix, com han fet tots els pobles de la terra que ho han desitjat profundament, convertir-nos en una República independent.»
Ningú com els valencians per defensar els interessos propis, la identitat, la cultura, l’economia, el camp i el territori. Per això aquest Aplec d’enguany, mestres, llauradors, funcionaris, joves, estudiants, jubilats o botiguers. Per la llibertat i avant!

Però fins i tot en una democràcia fallida, carregada de franquisme, que avantposa la repressió a la llibertat, la coerció a la participació, la inversió en policia a la inversió en escoles i coneixement, n’hi ha camí i feina per envant. Som en un estat subdesenvolupat, mentalment. Ja passa que invertim en armament militar contra la inversió en investigació científica. En canvi, per explicar el món, per explicar-nos-el, cal molta cultura i saber-nos animals de cultura. Quan la crisi tenalla una nació, diu el professor Nuccio Ordine, és més necessari que mai duplicar els fons destinats als sabers i a l’educació dels joves, per evitar que la societat és precipite en la ignorància.

—Espanya es precipita i nosaltres fem Aplecs!

«Caldria multiplicar les escoles, les càtedres, les biblioteques, els museus, els teatres, les llibreries., en temps de crisi.» Però Espanya multiplica la inversió en policia. Com a les monarquies bananeres. Què és si no el feixisme?, un món de tenebres, d’amenaces, de repressió, de violència i de falsos màsters… Que fa Espanya amb aquest embat amb Catalunya, València o Altsasu? Més policia, més prevaricació judicial, en canvi de coneixement o de llibertat.

Què són si no els Drets universals? una lliçó de vida que Espanya va signar però que no va acceptar ni comprendre mai.

Què és un Aplec comarcal si voleu, si no la reunió de la gent en favor del coneixement, en la trobada, en la festa, en la música, en l’estudi, en favor de l’aprofundiment comarcal, en l’esforç d’entendre la vida de poble i com la podem millorar… I és aquest coneixement i aquesta llibertat d’uns quants joves el que els fa mal, molt de mal, al poder franquista que governa la justícia, la policia i la monarquia a espanya.., es diga pp o es diga psoe.
La possibilitat que el poble puga aplegar-se a pensar, a debatre, a festejar com vivim, i com podem avançar.

Som valencians i treballem per aconseguir la República valenciana. Això és un dret universal reconegut: la llibertat dels pobles, de decidir el seu futur, malgrat que els mitjans, la justícia i els partits del 155 vulguen enganyar la gent. Des de l’escola, des dels ateneus o barris, des del poble i la vida poble… I per això cal que estudiem millor com vivim i com podem fer per entendre aquesta cultural comarcal que només si toquem de rebot.

El Camp de Túria és una comarca extraordinària, d’una potencialitat excelsa, i per això també, abandonada a la sort d’una política covard poc preparada i menys entusiasta.
I ves que tenim l’índex de llicenciats més alt del país (a l’Eliana), o els millors torrons del món (a Casinos), el millor oli, quan n’hi havia, a Gàtova, o les boníssimes taronges de Bétera… El millor poeta viu ara mateix, unes bandes de música extraordinàries, polígons a cada poble, una serra que és paratge natural de gran bellesa, i un miler de mestres, pel cap baix!… Però tot això no és suficient, si el coneixement no articula bé el present i el futur. I sobretot tanta potencialitat.

Sort també dels noms propis: Mireia Vives, Antoni Ferrer, Alexandre Navarro, Ferran Zurriaga, Vicent Partal, Víctor Iñurria, Antoni Marzo, Rosa Dasí, Carles Subiela, els germans Ricart, Bajoqueta Rock…

Amb tot plegat cal repensar els Aplecs i encaminar-los a ser un cap de setmana Gran als nostres pobles, per això hem de repensar com, com els convertim en un eix principal del calendari d’activitat dels nostres pobles. Som en el VII Aplec encara, si descomptem el primer celebrat fa gairebé seixanta anys a Llíria. Enguany ens apleguen tot d’activitats i mostres de cultura i de música, de compromís ferm amb la llibertat i amb la vida, amb el propòsit d’una comarca capaç de contribuir a enfortir la República dels valencians.

Benvinguts, bon aplec i visca la República valenciana

En el feixisme, pitjor és un terme elàstic

«Assalten de matinada el magatzem de l’Aplec CdT»

El fruit de l’atac feixista a l’Aplec del Camp de Túria que es feia a Bétera el cap de setmana, encara es va materialitzar de nit, amb covardia i nocturnitat. L’embranzida feixista de divendres, un assetjament intolerable i denigrant en una democràcia, que va durar quatre hores, no va acabar allà. Malgrat que dissabte, els berros no hi van aparèixer, sinó de matinada, a cercar cares i persones per insultar-les i abordar-les amb l’objectiu de l’assetjament físic i moral.

El PP no només provocava una concentració il·legal i violenta, que buscava l’agressió i l’escarni físic, sinó que animava a atacar la gent que participava de l’Aplec: els seus regidors i militants es barrejava amb connivència amb l’extrema dreta violenta, convivien amb un objectiu que no cal dir què pretenia, ni més clar ni més fort. Però la nit de diumenge, l’atac va passar al robatori. Al lladrocini.

La connivència entre l’extrema dreta de la ferreria i la policia no tindrà res a veure, que no n’hi ha proves. Però el robatori és un fet consumat. I els crits que animaven a atacar, violentar, agredir, cremar la gent de l’Aplec, no han caigut en sac foradat.

Efectivament, l’ànim i l’esperit del PP de Bétera contra una reunió legal, ha portat els seus a delinquir també en el robatori. La nit de diumenge, els magatzems de l’Aplec van ser assaltats i robats. Tot de material amb un cost elevat que algú s’haurà de responsabilitzar de tornar, als propietaris. Sí, dilluns de matí, els operaris municipals van descobrir els fets: el magatzem on l’Aplec guardava el material havia sigut assaltat i el contingut que hi contenia robat.

Home, dirà qualsevol, pot ser que siga una casualitat. Una merda també és una casualitat. Però l’atac ordit del PP, calculat, pensat i preparat, ha tingut una segona conseqüència, ara penal: el robatori. I qui va criminalitzar un acte pacífic, legal, cultural, polític, de llibertat d’expressió… Això és, un atac en tota regla a la democràcia, va ser el PP i tota la fauna de l’extrema dreta del poble i forastera que s’hi va afegir amb l’objectiu de ferir i de fer mal.

Sobre la denúncia de no tenir permisos, de provocar violència i agressió, de cercar persones concretes per escarnir-les, s’hi afegirà el robatori… I potser que els ulls grossos de qui en tenia la responsabilitat de vigilar què passava.

 

 

Tornar a la vida per la poesia

Picanya organitzarà una altra vegada la Nit Estellés a l’alqueria de Moret. Una nit especial en el calendari del poble, en favor de la poesia i els poetes amb nom propi. Enguany, Lluís Roda, poeta i ànima de la nit, ha triat reconèixer el poeta Jaume Pérez Muntaner, una altra paraula major de la literatura al País Valencià.

Ací us deixe la carta de convit dels organitzadors i una invitació perquè us animeu a participar d’aquesta o de qualsevol nit organitzada als pobles i places del nostre país en record del poeta major dels valencians, Vicent Andrés Estellés:

«En commemoració del natalici del poeta Vicent Andrés Estellés, al mes de setembre celebrem la Festa Estellés, un acte popular i culte, obert a la participació, que posa en relleu la paraula poètica. Enguany tindrem l’honor de compartir la vetlada amb la família del poeta. El divendres 21 de setembre a les 21.00h, us convoquem i encoratgem a participar en la IX FESTA ESTELLÉS: bon ambient, sopar i vetlada poètica al pati de l’Alqueria de Moret de Picanya (avinguda Alqueria de Moret, 41). La nit començarà amb un sopar d’enfaixat al pati de l’Alqueria compartit amb amigues i amics, i continuarà amb
lectures poètiques, principalment de versos de Vicent Andrés Estellés però també d’altres poetes valencians. Enguany, hem convidat el poeta JAUME PÉREZ MONTANER.
Ens farem ressò de l’ANY MONTSERRAT ABELLÓ, en el centenari del seu naixement. I de JOSEP PALAU I FABRE, als deu anys del seu traspàs. Vos animem, per tant, a escollir algun poema seu per a la lectura de la nit. També ens sumem a la celebració de l’AVL de l’Any dels Misteris Assumpcionistes Valencians, entre els quals hi ha el Misteri d’Elx, Patrimoni de la Humanitat. En les lectures pot participar qualsevol persona que desitge recitar poemes d’altres poetes publicats valencià. Per motius d’organització, especialment si voleu llegir en la primera part, cal que feu la vostra inscripció (abans de
dimecres 19 de setembre – 14.00 h) al correu biblioteca@picanya.org tot indicant les dades següents:
-Nom i cognom de les persones que llegiran.
-Nom del poema que llegirà cada persona i de l’autor o autora.
-També us demanem que ens indiqueu quantes persones assistireu al sopar.

IX FESTA ESTELLÉS
21/09/18 – 21.00 h Alqueria de Moret. Sopar d’enfaixat i lectura de poemes
Organitzen: LLUÍS RODA I AJUNTAMENT DE PICANYA
Col·laboren: CEIP AUSIÀS MARCH, CEIP BALADRE, ESCOLA GAVINA
IES ENRIC VALOR, CENTRE DE FORMACIÓ DE PERSONES ADULTES

Consentir el feixisme descaradament

L’atac que va rebre l’Aplec del Camp de Túria divendres 14 de setembre a Bétera és una mostra de la connivència del poder amb el feixisme. Finalment, la Guàrdia Civil va confirmar dissabte, a l’organització de l’Aplec, que els contra-manifestants organitzats pel PP no tenien permís de reunió, com havien afirmat alguns mitjans. La pròpia Guàrdia Civil confirmava que denunciaria els organitzadors de l’agressió feixista contra l’APLEC (llegiu-ne el comunicat). N’hi haurà més denúncies, de la mateixa organització i de l’Ajuntament, que va rebre directament els insults i amenaces en diversos indrets del poble. Compromís demanarà a Marlaska (el menistre jutge que tots coneixeu) com és que es va permetre aital agressió durant més de quatre hores, sense que ningú no fes fóra aquella gent del parc de Jonqueral.

Regidors del PP de Bétera, entre més cares conegudes, atiaven la gent a la violència i l’agressió. També Espanya2000, i altres cares de la violència, com ara els Yomus del futbol, eren entre els concentrats a cercar brega, a provocar i a fer sang. Van enregistrar sense permís i van amenaçar-nos  de mort davant els guàrdies que els mantenien a tres o quatre metres. També la colla “Amics del coet” de Bétera va ordir insults i agressions verbals i escrites contra la dignitat i el respecte, i van arribar a llançar un coet quan s’havia fet de nit per provocar el pànic entre els xiquets que participaven de l’Aplec. La xarxa de l’associació anava farcida d’insults i d’amenaces, com ara que calia cremar-nos vius, i molts dels membres contraris al feixisme ja han decidit de deixar una colla xenòfoba i feixista.

El primer balanç dels organitzadors de l’Aplec és positiu, malgrat tot: hem aconseguit de fer gran part del programa i només la pluja de dissabte va impedir de fer els concerts a l’aire lliure. El programa del segon dia es desplaçà a l’Ateneu de Bétera, que s’ha convertit en un espai de llibertat i democràcia únic al poble i referent a la comarca.

De les denúncies no n’esperem gaire res, diuen els organitzadors, amb la impunitat com València i i el govern d’espanya perdona les accions feixistes dels grups violents. Jutges, policia, polítics espanyols (els calaveres del 155), ja es troben còmodes amb aquest merder d’ambient feixista que provoca i anima l’agressió, mentre es mantenen presos o exiliats polítics, músics, artistes…

I amb tot, i amb més coratge, ja comencem a preparar el VIII Aplec del Camp de Túria, sense defallir.