Pobles que són civilització

“La Champagne és una civilització en si mateix”. Catalunya és una civilització ella mateix. Sens dubte. I València, serà mai una civilització en si mateix?

Doncs no us penseu que hem sigut tan lluny, que entre els segles XIV, XV i XVI, vam ser a tocar, i potser per això, després de la invasió borbònica de 1707 l’acarnissament va ser tan gros, contra els valencians. És clar que ara som lluny, molt lluny de res, i només tenim fraccions d’això i d’allò, pinzellades, que no arriben a configurar una estructura, ni una funció, segons que diu Joan Clotaldo. Sense estructura ni funció, no tenim cap possibilitat, els valencians. Mireu el camp, per exemple: en quina cosa ha millorat amb gairebé quatre anys de conselleria progressista? Ah, que no n’hi havia pressupost! Que no en tenien ni idea del que havien de fer? Que potser al capdavant hi havia —hi ha— terrossos i torpallls, vaja, tot d’excuses per ser al mateix lloc de sempre, a casa de ningú: sense funció ni estructura: i ves que el camp valencià es mou, es transforma, però a batzegades, sense horitzó, amb responsables polítics esporuguits i d’escassa projecció de futur.

Què es mira València, Barcelona?, París?, Brussel·les? Berlín?, Àmsterdam?, Helsinki?

València encara té l’horitzó a la meseta, cap a madrit, sobre una ciutat que representa l’estat més endarrerit d’Europa, menys democràtic, menys modern, més xenòfob. L’estat més corrupte d’Europa i el segon més corrupte del món! És això que es mira València, sinyors, com a horitzó, com a esclavatge… Almenys mentre siga a mans de polítics, jutges, fiscals i cossos de tanta inseguretat, de melic ranci i caspós, d’idees conservadores i egoistes. València i els polítics no semblen tenir l’ambició necessària d’organitzar i vertebrar el país com van fer altres models europeus, els últims segles. Encara no tenen ni la visió de fer-ho, ai. Potser perquè el càstig sofert durant més de cent anys contra els valencians ha sigut excessiu, i encara no estem preparats per exigir-nos majors visions, més llibertat, polítics sense por ni servitud.

Així que de temps en temps, de tant en tant, uns quants polítics valencians esforçats treballen, incansablement, s’esforcen, per aconseguir l’almoina, allò que sobra a la cort, allò que no empara les clavegueres, ni la GC ni la policia, ni els militars, ni els jutges, ni la corrupció, ni l’església, ni res d’aquells poders fàctics de la caspa antivalenciana, i esperem a veure què ens toca en el repartiment. A veure si enguany…

I encara n’hi ha que se sorprenen que molts valencians, més que no es pensen els espanyols, ens emmirallem en aquell model de Catalunya de major visió i llibertat, més europeista i modern, de repte valent i coratjós, que no s’aconforma, ni es rendeix, ni s’acovarda davant l’amenaça o l’agressió. Encara n’hi ha, xa, que no pensen en una futura República Valenciana, que podria ser un país europeu modern, una civilització en si mateix.

Ateneu de Bétera: tast de caves. 1 de setembre de 2018, 20.00h

El cava, segons Joan Clotaldo

«Aquest homenatge al llaurador català, un llibre sobre el cava, en un moment que Catalunya fa una altra lliçó de democràcia.»

“Catalunya és un país europeu al nordest de la península ibèrica”, vet ací com comença aquest llibre sobre el vi feliç i mediterrani, de l’enòleg Joan C. Martín, un erudit de conversa intensa, compromesa, en favor del territori i del seu país. Els dos primers capítols, segons que em demana l’autor de llegir amb urgència, són un reconeixement a la feina i a la cultura d’aquest gran país. Tant de bo els valencians en poguérem imitar una part, per posar en valor la nostra terra i el nostre ofici de valencians. Entre tants autors i noms propis, Martín descabdella les referències imprescindibles per entendre com els catalans van saber inventar, a través de la imitació del mètode Champanyés, un vi tan brillant i fresc com el de la muntanya de Reims i Epernay: el cava.

“Si els catalans som un poble llatí és perquè durant segles vam viure sota la gran influència de la civilització romana”, diu Miquel Tarradell, d’ací l’exemple socialitzador i humanista que és la catalanitat. I la lliçó ve a tomb d’allò que passa cada dia des de l’espanyolisme ranci contra aquest tarannà modern, europeu, civilitzador, que és Catalunya —que espanya no podrà entendre ni comprendre mai.

A la pàgina 21 del llibre, i ves que trobareu cireretes que us faran aprendre el present a partir del passat, trobe aquesta cita del rei Teodoric: «els gods llestos volen ser com els romans; els romans idiotes volen ser com els gods.» Si voleu podeu traslladar la frase al present tan actual que vivim entre espanya i catalunya: “Els espanyols llestos voldrien ser com els catalans; els catalans idiotes… ” Com recomana en la conversa el mateix Joan Clotaldo, caldria llegir Gerald Brenan en “el laberinto espanyol” per entendre per què els espanyols no poden entendre. Que no poden, de cap manera entendre la lògica del pensament, i només la força, el macarrisme i la brutalitat els aconsellen a l’hora de decidir les grans qüestions fonamentals. Quines són les qüestions fonamentals? La democràcia? El respecte pel pensament? La llibertat? La convivència per sobre del primitivisme? Europa si voleu?

El cava, un vi feliç i mediterrani“, escrit per un valencià de Xest, editat a Barcelona, només en espanyol, perquè uns quants dels espanyols el puguen llegir, si lligen, és una proposta de molt d’interés que explica com és Catalunya i som són els catalans a partir del camp, de la terra, enllà dels segles… D’una altra manera no s’entendria que siguen els únics al món capaços d’imitar la Champagne per crear el Cava, a partir d’una personalitat pròpia i unes varietats empeltades, de peu americà amb vares europees… Com voleu que espanya i els espanyols ens entenguen? Aquella ignorant d’Arrimadas hauria de passar-se vides senceres estudiant per arribar a comprendre no només el camp català, sinó la renaixença, la vinya, els caves, la cultura i la vida al mas… Perquè de democràcia, pobra, va analfabeta.

Espanya es va inventar per frenar el progrés. Per aturar la política de drets i, sobretot, per frenar la democràcia dels pobles. És el seu sentit més profund. I la seua última funció. Com voleu que funcione, això, en el segle XXI? Només la bogeria o la torpesa d’uns quants països del món no s’inclinen davant el Sufragi Universal. Espanya és un dels principals factors contra aquest sufragi. No és casual que no haja resolt mai, però mai, cap conflicte polític important per la via del diàleg. Només una estructura mental així és capaç d’assassinar el doctor Peset, els poetes Garcia Lorca o Miguel Hernàndez o intentar de matar Joan Fuster. I pitjor: no haver demanat perdó mai per haver-ho fet. Només una estructura mental que no depassa l’analfabetisme lector, la comprensió cultural, la immigració o la diferència bàsica entre feixisme i connivència judicial o militar, fóra capaç d’aital barbaritat. Çò és Spain.

Si copie les paraules de l’amic Joan, vinsdria a dir que una copa de xampany diuen que provoca una gúspira en favor d’un dia de felicitat, fins i tot arriba a pensar en un dia que el món podria ser feliç, un moment. O potser aconseguiria de dibuixar un món millor. Diu Joan Clotaldo que “La Champagne és una civilització en si mateixa.” Jo afegiria, com ell, sense por d’equivocar-nos, que Catalunya també.

 

Ateneu de Bétera, dissabte 1 de setembre 20.00h. Presentació, tast de caves i picaeta

La llibertat i el cava

«Allà d’allà, per entre falgueres gegantines, / De sos menhirs i tornes blanqueja l’ample front.» Verdaguer

Joan C. Martín diu que el cava és un vi feliç. N’hi ha qui considera la felicitat una idiotesa, en concret, un dels famosos filòsofs alemanys del s. XX. N’hi ha qui va deixar escrit que si l’excés pagava la pena, havia de ser de cava. Si fa no fa, sobre el cava —i el xampany de retop— podem escriure tot seguit però és millor beure’n, amb prudència o amb excés, que cadascú trie.

En tornar de les vacances, l’Ateneu de Bétera ha preparat un nou jorn cultural en favor del territori, i ha convidat l’enòleg i escriptor Joan C. Martín per dirigir un tast de caves. És una idea com una altra per tancar el cicle de les vacances i començar-ne un altre, de cicle més llarg i costerut: el de la feina i la responsabilitat. Per bé que hem viscut un estiu poc dolç, si voleu, afectat de tanta violència, ignorància i mala fe. La història del feixisme espanyol continua, ara emparada per un vel legalista que permet el pitjor de l’ésser.

Amplificats pels mitjans espanyols, uns quants polítics de C’s, PP i PSOE, uns quants jutges (una majoria) i no poca policia (aquell babau ja cantava que n’hi havia massa), han revestit d’impunitat les agressions feixistes i xenòfoves durant l’estiu. No és prou que mantenen en presó persones honestes, d’una gran convicció democràtica, que obliguen a ser a l’exili un grapat de persones contra la seua voluntat, és que a més han destapat la caixa de trons més fosca —la que ha governat tota la vida una espanya casposa i macarra— i han cridat a xafarranxo contra qualsevol idea de llibertat i d’independència: han prohibit el debat, la informació, l’honestedat política en canvi d’alimentar l’agressió, l’insult i l’amenaça. Ves quin agost que ens han fet passar, que apunta que serà l’inici d’una nova etapa on els pocavergonyes atiaran tot de recursos per castigar i punir l’ideal de llibertat dels pobles.

Per això mateix, dissabte celebrarem una nova festa per la democràcia i la llibertat, amb un tast de caves i la paraula com a eina de debat, idees i expressió lliure. Sense por, sense témer les amenaces, ni la regressió a la qual una minoria voldria entaforar-nos de nou, en una mena de nou túnel franquista contra la democràcia.

Calia la cirereta final del cas Llarena i un Estat (l’espanyol del psoe —el mateix que va inventar un grup terrorista per matar bascos) empastrat a defensar els ideals de prevaricació judicial, corrupció fiscal i parcialitat policial. No, no ho hem tingut fàcil durant l’estiu. Menys encara els presoners polítics i les seues famílies. Com tampoc ho han tingut fàcil els exiliats i les seues famílies. Menys encara tants amenaçats i agredits per patrulles  organitzades (amb policies i GC) que amb impunitat atemorien, agredien o feien coses pitjors, mentre la fiscalia espanyola amenaçava qui denunciava els agressors. Espanya i els seus poders sembla que busca de repetir el millor de la seua època de dictadura.

Ara vindrà setembre, i l’obrirem amb un cava del país per celebrar un vi de felicitat, perquè aquells inútils violents no puguen res contra la democràcia i la llibertat. Salut i benvinguts.

La vinya, la premsa i el turisme

Ací a Reims, els diaris parlen del camp, pàgines i pàgines dedicades a la vinya, a la producció, als treballadors, als jornals, a com afecta el clima a la producció de raïm, als horaris de collir… Sembla natural que la premsa parle a diari de la vida de la gent, gairebé com a València, no? Ah, ja ho sabem, que a València no hi ha premsa professional sinó aleluies i pamflets dedicats a la ximpleria. Ací en parlen del camp, de les granges, també de les llibreries —n’acaben d’inaugurar una avui, a la plaça Erlon de Reims, i també parlen de l’escola. Sobretot per aquest gran canvi que significa la setmana de quatre dies.

Sobre el camp la perspectiva d’enguany, pel que fa al raïm, és immillorable. Hom espera més del 25% de producció més que no l’any passat, a més que serà d’una gran qualitat, perquè la calor afectarà positivament al sucre del futur cava. Ací ja han començat a collir raïm, i per si les mosques, han enviat una guàrdia republicana especial a vigilar les collites. Com a València, xa, que ens defensen les màfies i el comerç brut sotamà a través de compradores il·legals de taronja. Cert és que vigilar la vinya, ací els ceps nuats en alt no fan gaire alçada (els poden de seguit) és fàcil, que en un colp d’ull controles centenars d’hectàrees… A València, ni posant a vigilar res trobaran res. El problema dels collidors és l’allotjament, però a Epernay, l’ajuntament els ha cedit el càmpig municipal, entre turistes, perquè planten les seues tendes de campanya. Jornada contínua de dos quarts de set a dos quarts de tres, preus entre 39-49 euros, tout compris. No gaire, la veritat, si generen tanta riquesa i uns preus per botella per a poques butxaques.

A la televisió comarcal en parlen de tot plegat, i els diaris s’estenen en això i allò. Un dels presidents dels vinaters locals diu que allò pitjor que podria passar seria que granissés. Si fa no fa, com a València. És clar que ací, el producte el cuiden com l’or, i ves si no es faran rics abans de fer-se vells.

Però n’hi ha més, xa…

L’escola a le Grand Reims

Hom diu que a França l’escola ja es prepara per començar dilluns. Ooooh, sí, ho diuen els mestres que estan tan contents de tornar. De tornar de les vacances i de tornar-hi, a l’escola. Però ací al nord, a Reims, segons un decret de 2017 que s’activarà l’1 de setembre de 2018, la setmana escolar durarà quatre dies. Ep, sí, sí, quatre dies dels set de la setmana seràn vàlids per als mestres.

“Semaine de quatre jours, nouveaux horaires scolaires et périscolaires… le Gran Reims prépare la rentrée de ses écoliers avec, comme objectif, de leur offrir les meilleures conditions pour étudier.”

Els francesos sempre han tingut més valor i més valors, no us amoïneu. Després tindran temps per explicar-nos l’experiència i valorar què faran i què farem nosaltres, cent anys després. Ells ens porten cent anys virtuals i una eternitat digital, perquè aci al sud, al sud dels suds, encara si ens debatim entre el feixisme i el franquisme, entre l’esclavitud i el servilisme, entre al corrupció i el perdó dels corruptes… A França, no ho creureu, però també paguem l’autopista; ara, en canvi d’uns aires que ja voldrien somiar a l’espanya de la transició, la monàrquica, i la del s. XXI, amb presoners polítics i justícia prevaricadora.  Allà on ens roben i ens robaran anys i panys, si ja pactem les misèries i les molles, segons la hisenda valenciana en canvi d’almoina.

Aquesta vesprada hem estat a Epernay, a tastar uns caves que un amic volia que portàrem cap a València. Però ves que un jardinet d’un palau que la família Moët va regalar al poble, ens hi hem trobat un carro amb finestretes. El carro era de llibres i la gent, lliurement podia obrir la finestreta i agafar un dels llibres, de franc, lliurement, sense que ningú t’insultés o t’amenacés (sembla que els de C’s no són aprop, ni els de Vox). A Olocau també han fet aquesta innovació a les urbanitzacions del terme. I què fan els de C’s i els de Vox, d’aquests llibres?, si són en valencià els ratllen, els trenquen, o els cremen… com aquells del farenheit o els nazis… Com fan amb els llaços grocs, voldrien que els tragueren del carro, els llibres en valencià. S’ha de ser filldeputa i esforçar-se de valent…

Els francesos, com seran, a més de gàbies amb llibres, champany i fornatges, ja saben com reduir els dies de la setmana a quatre… Quina fama els mestres, xa!

 

Si això és la Champagne

“Què deia Eiximenis sobre els vins que produïen formigueig?” 

N’hi ha una altra cita que em fa molta gràcia, d’un cellerista famós del nostre país: “fent xampany ens farem més vells que rics”. Jo afegiria: bevent-lo cada dia ni vells no ens farem, sobretot si no posem una mica de mesura. Aquell homenot anglés, Churchill, em va dir de grosses, i sobre el xampany en va dir de bones. Per exemple, quan ja era gairebé retirat i les llengües enemigues asseguraven que es bevia dues botelles al dia de Paul Roger, ell contratacava dient-los: llàstima que el dia no siga més llarg per poder beure-me’n tres. Totes aquestes fanfarronaes li les manlleve al meu amic Joan Clotaldo, l’enòleg i escriptor del vi, que aprofite per dir-ho, vindrà a l’Ateneu de Bétera l’1 de setembre per fer una festa de comiat de les vacances amb un tast de caves. Què, us hi apunteu?

ateneudebétera.org

Hem arribat a Reims, capital de la Champagne, encara que Epernay li disputa fama i més coses. Reims és una petitat ciutat francesa amb encant, amb una Seu extraordinària reconstruïda no sabem quantes vegades. Us enganyem si us diem què hem vingut a fer tan lluny de casa, però ens han repetit tantes vegades que fan vins i bons vins, que no ens hem pogut estar de comprovar-ho. Entre les exposicions que hem vist aquesta vesprada, hi ha la reconstrucció de la seu i de les escoles. Entre més detalls ens ha sorprés que durant la guerra, les caves del xampany servien per viure-hi, treballar i fer escola (perquè no diguen que el vi no li val per ensenyar. Almenys el lloc on es conserva i es fa bo). N’hi ha que van tenir els xiquets fins i tot, a la cava, a la vora d’aquelles botelles inclinades cap per avall. La vida, com el vi, sí que pot ser una passió, ves.

Hem fet el primer tast d’una botella Mumm, qualitat preu acceptable…

Lió, el cinema a l’estiu

Arribem a l’hotel després de sopar al barri vell, però hi ha festa del cinema a la plaça. En realitat, s’ha acabat la festa perquè el cinemascope ja passa els quadrets finals. La música és d’aquella coentor dels vuitanta, la febrada del dissabte nit. Efectivament, ho confirmem. El ple és fins a la bandera, la gent s’emporta cadiretes, sellons, coixins, catrets, i n’hi ha que xerra feliç; una majoria són gent gran, però n’hi ha de tot. Davant l’institut Lumière, mestres del cinema, n’hi ha una plaça que fa cinema d’estiu en una pantalla semicircular. El programa és superflu, però la festa té una resposta d’impressió. Aquest matí hem estat als jardinets dels Lumière, a la llibreria i al museu. Fins i tot hem fet una foto d’aquella eixida de la fàbrica, d’allò que en queda. A l’escola vam fer una pel·lícula que imitava aquella eixida de la fàbrica: nosaltres vam rodar l’eixida de l’escola, i el resultat va ser espectacular. Cliqueu per veure-la que us sorprendrà. Aquells xiquets que van fer de figurants ja són a la universitat, en la seua majoria. Jo m’emporte aquest record de Lió, els orígens del cinema, en aquest barri on hi ha escoles, instituts i la universitat, a més de petites llibreries amb encant. A les escoles hi ha el retol a la paret dels principis de la república. Ací es mama república per tot. Els lumière van marcar el paradigma del cinema, i ves si continua encara… Lió és una ciutat gran però el metro ja et fa un paper especial per això. I el funicular que puja fins a Fouviers, on hi ha el circ romà, espectacular, i unes vistes de la ciutat en pantalla gran. Anit vam baixar a peu des del Barri vell, Vieiux Lió, a Monplaisir, una caminada recta com un fil que ens va deixar baldats. Vuit quilòmetres, potser sis, tant se val; vam arribar morts. Hem sopat en un café amb pols del XIX, és obert des de 1890, i us assegure que encara n’hi ha racons que no han passat un drap: hem sopat a gust, tranquils i ben atesos. La decoració era variada i antiga, hi havia basquets de taronja dels antics, de fusta i arrodonits: basquets, xa!, també hi havia cabeçons d’ase, collarons d’haca, relles, nines, tonells, tota classe d’andròmines, pots, botelles de vi, tot penjava de les parets o era entre prestatges que no en cabia res més. Defugíem els tòpics bouchons, que semblen menjadores, i la tria no ha eixit malament. No és barat tampoc. Però les vacances i els viatges tenen un preu. Demà peguem cap al nord.

Ens en portem uns detalls, sí…

El rei lleó, xa

17A. Un any després, la coetà del Gos a Bétera. Fa 365 dies d’això, que Vicent pujava amb urgència cap a Barcelona. Avui sopàvem a l’ateneu, però ell tampoc no hi era. No hem repassat què va passar, ni hem parlat finalment d’aquest article sobre les 100 hores en cerca d’un home.  El 17 d’agost és un jorn important de la festa a Bétera, de fet, clou el calendari de la festa major. Malgrat que la cosa s’allarga fins a la vuitava. Però El Gos marca la fita, el senyal festiu. El 17 d’agost de l’any passat també ens va marcar amb la violència i el dol. I encara sort que l’atemptat es va resoldre tan professionalment. Per això, la justícia espanyola i la seua política de contuberni van decidir de castigar els responsables d’aital proesa. En Forn i en Trapero. Massa professionalitat, massa eficàcia, i tan poc protagonisme dels espanyols: polítics, policia i gc van veure’s superats per les circumstàncies de la feina ben feta. Habituats a les clavegueres, què podien fer, si damunt mantenien en nòmina part dels terroristes… I els responsables de l’èxit, el conseller i el cap dels mossos, són en presó o pendents de judici. Com ho són uns altres polítics, presoners en el s. XXI, per haver-los despullat una falsa democràcia, als espanyols. És com espanya paga haver-los alçat la roba i haver-los deixat en el cul a l’aire. Si espanya és un cul cagat, el món no ho ha de saber. Si espanya és pur franquisme, el món no ho ha de saber; si espanya és un ruïna econòmica, el món no ho ha de saber; si espanya és una corrupció de cap a peus, el món no ho ha de saber. I ves que el món ha sabut què és espanya i, en comptes de rectificar, de començar de zero, espanya ha preferit de defensar el franquisme, la malversació, la corrupció, la prevaricació, i la marca de ser un estat a la cua del món. Perquè Espanya és una ruïna moral. A la cua de les cues.

Al capdamunt de tot n’hi ha un rei lleó i uns polítics torpalls que no trobareu en la pitjor de les situacions bananeres (pp+cs+ciutadans+podem), capaços de defensar que per damunt de tot hi ha espanya i les seues virtuts teologals (monarquia, església, militars, jutges, empreses) capaços de la pitjor de les gestions contra la democràcia i la llibertat: de primer, el franquisme, els poders pactats i els valors d’aqueix estat: lladres, puteros, xulos, masclistes, agressors, violents i incapaços. Sense fer net d’aquell feixisme assassí, el franquisme, les institucions hereves s’han tornat a fer fortes, empoderant-se d’una situació política inútil i incapaç dels arguments, perduda, sense valors i sense empatia: sinyors del 155 —psoe, pp, c’s i podem…, no veieu que els únics que us defensen les orelles i la cua són la part més primària del simi?, la violència, l’amenaça i el retorn a la caverna?

Calia un rei lleó passejant-se en barqueta a Mallorca, una família que viu de la corrupció, de les armes, els negocis il·legals i els privilegis de les monarquies del coco i el plàtan… I calia tota aquella processó de mamons llepant-los els peus. La premsa, les TV, el psoe, i un porcateram tan ple que volen sucar, llepar i sucar, i posar els seus, pares, fills, amics família, en el mateix porcateram, perquè llepen i suquen, llepen i suquen… Si tenim dret de sucar, suquem, llepem i el que calga… Llepeu, fills meus! El psoe, podem, c’s i el pp, els sindicats, la lluita obrera, la premsa, els mitjans… Al remat llepar i sucar és tot una cosa. Un colp heu venut els drets universals, els heu embrutit, corromput o hi heu renunciat, tant se val, llepar que sucar. Tant se val, ase o bèstia.

Del dol, de les víctimes, dels morts, dels innocents, dels demòcrates, ja en parlarem un altre dia. Avui 17A de 2018 sembla que havien de lluir-se els malparits. Llepar i sucar, llepar i sucar.

D’orelletes, no se’n troben, xa!

Teresa ha fet dos viatges avui per aconseguir les orelletes, el dolç típic a Bétera per a la festa major. En el primer viatge a ca Canonge, li han dit que tornés en unes hores, que aleshores en tindrien: ella que em diu: això m’han dit, que torne a la una. L’he tornada a topar que ja tornava del segon viatge, aquesta vegada carregada amb les orelletes. venia feliç, amb la feina feta, l’objectiu aconseguit, les orelletes al carro, coixim coixam: demà tinc convidats, vindran la meua nora i els néts. Que no falten les orelletes, li dic, maque ets complida, Teresa. Calla, calla, que estic mòlta, amb gairebé noranta-cinc anys i ganes de festa i que no falten orelletes a casa per a la festa major, si vénen els néts. M’ensenya una genollera, que diu que li fa mal el genoll fa anys, però camina lleugera i xarra lleugera també. Els meus fills vindran aquesta vesprada a posar-me les gàbies. A la vesprada els fills són com un clau, amb el martellet, la maquineta perforada, i les eines imprescindibles: posen les xarxes, i una porta nova: es preparen per al xafarranxo. Ens preparem tots, per al foc del quinze a la nit, la matinà de Sant Roc

[Per Sant Roc us volem a casa] Nosaltres també tenim convidats i ens porten una xapa per al pit amb aquest clam: són d’Arenys, i, com a Bétera, també celebren festa major per Sant Roc: recordeu aquell article comparatiu de la festa de Bétera i d’Arenys, massips i majorals? de Gustau Barba…

Aquesta nit ens preparem els balladors per baixar a la plaça i participar de la dansà: el ball a la plaça, el ball de Torrent o les danses de Bétera, tot li val per definir l’entrada a la festa major: després vindrà la cantà, les albaes, el tabal i la dolçaina i una nit llarga, molt llarga, per esperar-nos a l’eixida de les alfàbegues. En unes hores tot plegat.

He de demanar-li a Teresa com estan les orelletes de ca Canonge. Ja n’hem provades de dos forns i sembla que la cosa fa moll. Massa demanda o poca atenció a la massa. N’hi ha més experts en la festa, en el dolç, en els vestits, en les plantes, que sabuts n’hi ha en una escola. Au, a vestir-nos, que baixem cap a la plaça. Bona festa!

El calendari festiu: la vespra amb els KingCool

D’uns anys ençà, l’Ateneu de Bétera obri la festa major, la mateixa vespra, amb un concert lúdic. Enguany els KingCool van aconseguir l’objectiu amb escreix, de fer-nos passar una estona divertida de bona música i xarraes entre els dos passarells que van acabar de matinada: si ara l’un ara l’altre, Xema i Pau, fan versions de diversos estils i de qualsevol músic de fama internacional: Beatles, U2, Rollings, Elvis, amb lletres adaptades a la ironia i la riota que potser que siguen encara millor que les versions originals. Ep, que també versionen músics de casa, que no els fa pena res. Els hem proposat de tornar quan vulguen, si és que ho passarem rebé. Si teniu la possibilitat de torbar-los, de ballar-los de contractar-los, no us apenedireu. Retornen amb abundor i garantia la inversió feta.

Anit va començar la festa de veritat a Bétera, malgrat que la tronada i l’aiguat de l’última hora va impedir l’actuació de la banda i de les Sis Veus per al poeta Estellés. Ja esperem que l’ajornament convide a fer el concert de veritat al palauet, a setembre o l’octubre: la sonoritat guanyarà de segur, i el producte final.

Nosaltres ja hem començat a protegir les parets per a la nit del foc i ja tenim xafarranxo de sopars a la fresca. La festa convida a això. A deixar anar les hores, les menges, el meló, la cervesa, el gin, les orelletes, i ja anirem filant quantes coses més.