L’estiu dels bons mestres: el camp

He baixat a esmorzar a Montesa. feia més d’un any, potser dos, que havia aparaulat amb un amic de veure-li els camps i, de pas, esmorzar per parlar d’això i d’allò. N’hi ha mestres que treballem el camp, n’hi ha més que no us penseu, i n’hi ha que fan bona feina als dos costats de l’ofici. I l’una cosa ajuda l’altra, en el sentit més pedagògic, de veure les coses com un llaurador quan ets a l’escola: la terra, la feina, l’esmorzar, la taronja… Tota pedra ajuda a fer pedagogia.

Baixava a Montesa a veure les ràfies que cobrien el cavalló sobre el qual planten els arbres, al sud, i quin resultat s’obté, a l’hora d’estalviar-se la brossa, la feinada de segar-la i, fins i tot, de pegar-li amb la motxilla de l’herbicida (estalviar-se tanta química i tanta despesa). Al remat, també era trobar-nos i parlar del camp o del que fos, mentre els mestres som de vacances. Els arbres, els plantons que doblen els arbres criats, els bords que ja els empeltarà més endavant, les varietats, la navelina, la fukimoto, la powell, la valència midknight… Quan ens hem entaulat al poliesportiu del poble, ja n’hi havia que havien acabat, i se’ns ha afegit un llaurador convençut de la terra i de la feina a la qual li ha dedicat la vida: ens presentem: aquest jove és amic i ha vingut de Bétera a veure què fem ací amb el camp i amb les taronges. Jo el primer que faig és demanar-li consell: he transformat un camp i vull decidir-me què plante.

—Ven-ho!

—Home, si ho venc, després m’avorriré.

—Doncs planta cabotes de piu! Però, taronges, no.

Hem començat bé, xa, malgrat que he descobert el nom d’una brossa que l’home coneixia bé i m’ha explicat com matar-la, si no vull que m’ompliga el camp com una plaga: hem parlat dels fills: jo els vaig dir que pegaren a fugir, estudieu, però el camp ni vore’l, ves com he acabat… S’afig un altre llaurador cosí del primer, parlen de la pedra, de tant de mal com ha fet ací a la Costera, contra el caqui, que no n’ha deixat cap a l’arbre, i contra la taronja: treballem en una fàbrica que no té sostre, xiquet, aquesta és la veritat. Però vosaltres prou que insistiu, i replanteu, i… Quin remei, quin remei ens queda, som llauradors, però després de tants anys què tenim?, els fills a València.

Si teniu caquis allà, no els vengueu per menos de cinquanta cèntims…

—Vols quedar-te tot lo meu, criat i en producció?

—Homeee, jo vinc de lluny…

—No coneixes ningú, que m’ho vulga comprar?

I jo que em pense que no ho vendria mai, ell, ni per tot l’or que van robar i roben els franquistes!

Si hom vol escoltar els llauradors, aprén com un mestre. Amb tanta saviesa.

L’estiu dels bons mestres: Joyce apadrina tarongers

“Per aprendre s’ha de ser humil. Però la vida és la gran mestra.””

Ahir vaig topar amb un furgó que publicitava taronges del carme, exclusivament en castellà. A Bétera n’hi ha un mas amb aqueix nom, mas o masia del Carme. I ves que fa un temps hom diu que allà es fan taronges ecològiques, que no fan ús de productes químics. Fins i tot les paguen bé i molt bé, les taronges, si acordes de vendre-les als propietaris del mas que, fa temps, va córrer que eren família d’un capitost franquista que havia sigut ministre durant la dictadura. El cas és que ara fa modern apadrinar arbres i collites per un preu simbòlic: t’envien la foto de l’arbre –a partir d’ara serà el teu fillol–, i arriben a enviar-te a casa un grapat de taronges que et cobren per uns quants euros, tot i que pots passar directament pel mas a replegar-les. El compromís és ferm pel que fa a tractar l’arbre de manera adient, li pots posar nom propi.

Modern i innovador si no fóra que fa més de cent anys la iniciativa ja apareixia explicada per Joyce en el segon capítol de l’Ulisses. Leopold Bloom es lleva enjorn i baixa a la carnisseria a comprar renyons, cor, entrevill i potser fins i tot un tros de lleterola. Tot plegat fregidet amb alls és un plat excels, no cal llegir bona literatura per endevinar-ho: quan érem joves, mon pare i jo ens havíem fet esmorzars de plat amb aital menú. Un luxe.

Mentre tornava a casa, Mr Bloom va llegir (on, on ho llegia?, en el paper que embolcallava el renyó comprat?, en una paret a Dorset Street?), que per plantar tarongerars i immensos camps de melons, al nord de Jaffa (Turquia), pel teu compte si pagaves vuit marcs, plantaven un dunam de terreny d’olives, ametlles o llimones.Les taronges ja necessitaven regadiu artificial, i cada any rebries a casa una remesa de la collita, i el teu nom seria també enregistrat com a propietari al llibre de la societat. I tota aquella transacció es feia a Berlín. “Una idea interessant”, pensa el protagonista. Taronges en paper de seda, com les que vam trobar l’any passat a Normandia, a quatre euros cinquanta, taronges valencianes.

N’hi ha bones idees, innovadores, que fa cent anys ja eren als llibres, pel que fa a l’apadrinament d’arbres, de tarongers turcs, concretament, gestionats des de Berlín.

El dunam, segons que he trobat a la xarxa, és una unitat de superfície equivalent a la quantitat de terra que un home podia llaurar en un dia. Ah, direu, i si és un home treballador o un manteràs faenafuig, quanta terra hi cap, en aquesta mesura? Segons que el país siga Turquia, Síria, Irac o Palestina, la mesura era diferent: aproximadament serien 1.000 metres quadrats, 1.340 a Xipre, 2.500 a Irac (ací havien de llaurar amb una haca de cul partit), n’hi ha països que no arriben als mil metres.

Si en voleu saber més sobre la mesura Ací teniu què vaig trobar

 

 

#Folkestiu2018: un foc domesticat

Anit vam tenir una festa gran, molt grossa, a la plaça del Mercat, que va contagiar els carrers: el Major, el Boïl, la barana del castell, la placeta del Sol, el carrer del Xiquet de Bétera, l’Albereda… Els dimonis de Massalfassar van portar l’infern a Bétera, amb el bestiari gros, la bicicleta, el drac, el cuc, els molins, el castell, la caldera del butoni, la gàbia del rector, i la gent s’hi aplegà a viure’ls de prop, a agrair aquella festassa del foc domesticat per l’home, o pel dimoni, siga home o dona, que fa la festa fins que n’hi ha vida. El conjunt és estètic, tan plàstic com espectacular, sobretot perquè som pobles que vivim el foc com una festa pròpia, part indestriable de la nostra cultura, i sabem agrair l’esforç d’aquell joc lúdic de dimonis, danses i música que els acompanya. Amb tanta calor com feia anit, aquells dimonis, quina paradoxa, es van guanyar el cel. Per això els vam felicitar. Els vam felicitar perquè anit l’Horta i el Camp de Túria —Massalfassar i Bétera— s’aplegaven amb il·lusió en un programa folkestiu que ens va regalat emoció des del primer jorn, amb el cant d’estil tradicional, el Josemí, el Xavier, Marisé… Però també, amb els llibres imprescindibles, les versades, el ball de plaça i el joc de dimonis. Al JV Frechina i els seus, el nostre reconeixement més gran, des de l’Ateneu de Bétera, per elevar a la categoria de cultura, de culte, el coet, el foc i el bestiari tradicional.

Urbàlia Rurana sabé posar la cirereta al folkestiu, amb tant d’ofici com atresoren el Torregrossa i els seus músics: ball de festa, ball de plaça, revetlla, música i ball sense parar, una festa que ningú no volia que s’acabés, perquè som a l’estiu, en aquest principi intens d’estiu, que representa la faena feta de molts d’oficis i les vacances a tocar: la festa a la plaça del Mercat, en un espai reduït, amb els balls populars ens torna una tradició rural i festiva molt particular de com els pobles agraïen les collites, el jornal, l’esforç col·lectiu o la germanor entre veïns i forasters. La revetlla també és acollida i és llibertat, perquè encomana el goig de compartir el plaer més lúdic i festívol amb tothom que arriba, que considerem hoste d’una nit o d’un ball.

Els Urbàlia van fer una gran cloenda i la plaça va ballar com mai, i fins i tot els que eren en les cadiretes mirant-s’ho, ho feien embadalits perquè ho fruïen tant i més com si ballaren. A tot l’equipàs que ha ordit el folkestiu d’enguany,una lloa ben aferrada, perquè ja teniu feina a pensar què oferireu de tant extraordinari el 2019. Per molts anys.

 

 

Folkestiu2018 tercer jorn: els dimonis i Urbàlia

Anit vam viure aquell jorn dels somnis a la plaça en favor de la creativitat, els músics, la resposta del públic, el compromís ferm de l’ajuntament, i un Ateneu cívic que creix cada dia com una institució no exempta de complexitat i idees. Encara si viurem avui el tercer jorn d’enguany, que el repte de l’any que ve ja se pressuposa de lo alto, si mantenim el criteri de continuar investigant i aportant a la plaça productes excelsos que tinguen una resposta tan col·lectiva com entusiasta. Anit, Kepa Junquera va deixar anar tota l’exposició d’acordions i de joves que van ballar davant l’escenari cerimonials bascos de benvinguda i festa: abans havien sopar i endolcit el cos amb coques fines i orelletes, i ja volien venir el 15 d’agost a portar cossiet. I encara no havien aparegut el Xavier de Bétera i l’Hilari Alonso, de Muro, per cantar plegats un batre amb xalaparta… Què què, sinyors!

L’organització no parava, i ves que cal gent per fer rodar el cap i la plaça, perquè les coses no naixen sense reg ni sense devoció, i mans per fer viure un festival així. Després ens queixarem, en les reunions de la junta, però les idees de Toni Marzo, que si no ho havia dit encara, a més d’ànima d’aquest projecte és director general de medi natural, tenen tant de valor que l’Ateneu s’arromangarà quan calga, què calga, perquè siguen una realitat a la plaça. Anit allò no es pagava amb diners, malgrat que en valia molts, de diners. Però l’aposta pels artistes, cantants, balladors, músics, ja paga la pena, i la inversió ja traurà fruit, en cultura i en escola. I l’esforç del festival ja fa i farà saó, amb el temps i si la mirada és neta i honesta.

El tercer jorn no ve despullat, que n’hi ha els CantaCanalla, els dimonis de Massalfassar amb tota l’artilleria de l’infern, i la cirereta del Toni Torregrossa i els Urbàlia Rurana, un altre referent dins la història del folk valencià. A partir de les vuit i fins a la matinada (posem les dues?) la plaça del Mercat pegarà a esclafir per la cultura. Demà ho explicarem, però la festa va assegurada, a més que teniu una parada de llibres alternatius, compromesos, anarquistes, de valencians i de republicans… Ah, que no ho he dit, a última hora de la nit, segons que es mire el rellotge de l’endret, va afegir-se al sarau Vicent Font, el rector, el vam convidar i va provar d’ampliar l’armari de feligresos: nosaltres el vam convidar a fer una xerrada al corral de l’Ateneu, quan ens avingueu: i de quina cosa voldreu que us parle, ens va demanar. I nosaltres, i ell no va fer cap gest d¡oix, ja lo ho hem dit: església i identitat: cristians valencianistes, potser… Coms eran les coses que va ser ell que va confessar, en dir-nos: la primera vegada que vaig passar acompanyat per aquesta plaça, en mirar la façana de l?Ateneu, qui em feia de guia em va avisar: compte, ací tens els nostres enemics!

Home, ens vam exclamar, tan bons xics com semblem, don Vicent! Bons xics, però ni beats ni combregaors. I ell que va reblar dient-nos:

—És més fàcil que jo vinga ací, a l’ateneu, que vosaltres allà, a l’església, bandidos!

En això que li va sonar el telèfon i l’home se n’hagué d’anar, i vam posar punt i final al debat. Bona nit.

Folkestiu2018: el segon jorn

Pensat i fet és un grup de danses que canta, o un grup que canta i també balla, sota la direcció de Carme Navarro. Són al folkestiu2018 convidades per primera vegada i obriran el segon jorn, encara amb la caparra d’anit, que vam viure un Envit de versadors que, els mateixos versadors, van anar desfilant què caram volia dir, l’envit entre cantadors i públic: tant Josemi Sánchez com Paco de Faura van mantenir-nos joisos durant més de dues hores, perquè com diu aquest versador-dolçainer, allò que fan els cantadors d’estil valencià és molt gran, encara si no ho has vist mai. Anit van afegir el joc que el public escrivís sobre allò que volien que es cantés a l’escenari, feina tenien, els versadors, per no riure i agafar l’ofici com es mereix. Marisé va estar extraordinària, i Isabel de Quart; Xavier i Apa van mantenir un nivellàs de cant fins que van voler. Albaes, l’Ú, l’Ú i el Dos, un Dotze… Josemí demanava si ningú no ho havia enregistrat en vídeo…

Aquesta nit Kepa Junquera vindrà acompanyat de les joves bruixes ‘Sorginak’, una mena de dones d’aigua o de bosc que passarien per combregaores valencianes del secà, però en realitat són bruixotes, joves, roïnes com la tinya. Fóra la broma, si ho voleu, acompanyen amb balls, ritmes i veus, un dels músics emblema a Euskadi i a Europa.

L’organització de l’Ateneu i les regidories de l’Ajuntament (apunteu Toni Marzo i Joano Baudés, per exemple)  volen convertir el folkestiu en un laboratori afortunat de somnis i músics (la frase és robada a Francesc Marc Alvaro, en parlar del Tradicionarius). Anit ja va ser possible, de viure un d’aquest somnis, en la plaça del Mercat de Bétera. “Un país independent de creativitat”, diu l’Alvaro, una finestra de projectes, de músics valencians i internacionals, sobretot de valencians, que han posat la música d’arrel en un nivell de primera. Urbàlia, Mara Aranda, Al Tall, Miquel Gil, Carles Dénia, l’Aljama de Bétera, Rafa Arnal fill… Demanarem a Kepa que faça música i pedagogia, que explique aquest acordió particular que utilitza (trikititxa), els rimes, l’arrel però també la innovació de la música que fa d’un país de verds petits que ja cantava Raimon als anys seixanta.

Entres els dos plats de música, hem convidat una de les muixerangues joves del país, la Torrentina, que abans de sopar, a la plaça —si encara els quedarà espai buit suficient— pujaran cap al cel de Bétera, una altra de les tradicions que els últims anys ha agafat cos, estenent-se des d’Algemesí cap a més pobles, entre més de l’Horta. No fa gaire que l’Ateneu en tenia una, d’aqueixes colles muixerangueres que apleguen cooperació en els reptes col·lectius, en favor de la festa. Amb això i una rifa, si fa no fa, ja tindrem dibuixat el segon jorn de festival a Bétera.

#folkestiu2018

 

Folkestiu: un compromís d’arrel a Bétera

#folkestiu2018

L’Ateneu de Bétera obri en unes hores un regal d’estiu en favor de la tradició, la cultura, la música, i l’estima al poble. No sabem què passarà aquests tres dies de festival, però l’aposta pel programa d’enguany és el fruit d’anys de treball d’un centenar de socis que han obert una finestra a Bétera perquè entre el vent de la serra, de la llibertat i de la cultura. Això que començarà avui, a la plaça del Mercat de Bétera és un programa excels, divers, polièdric, multidisciplinar i valent.

Sense el suport de l’Ajuntament la magnitud d’allò que viurem aquest tres dies no seria el mateix, però justament per la voluntat de servei, a la cultura i a la gent que s’hi dedica, la col·laboració Ajuntament-Ateneu fa possible d’oferir un programa que apunta de lo alto, a l’alçada dels festivals extraordinaris, internacionals, pel que fa a la cultura d’arrel. Diverses exposicions, artesania popular, reconeixement a la investigació del cant tradicional, versadors, cantadors d’estil, balls i danses a la plaça, sopars populars, muixerangues, espectacles infantils, parades de llibres, foc de dimonis, músics amb nom propi…

No sé si tenim cap de premsa, caldrà pensar-ho Joano, o si la col·laboració dels comerciants, uns pocs botiguers locals si voleu, és o no suficient, si encara no apamen com poden contribuir a la vida cultural i lúdica del poble, d’una manera organitzada; fins i tot si la resposta de públic serà la que mereix aital activitat —en treure mig poble la visceralitat mental i psicològica per l’Ateneu (per molts veïns, una plataforma massa lliure, reivindicativa o democràtica a seques).

Tres dies de festival al barri vell, en aquella placeta, és un respir il·lustrat, culte, i festiu sens dubte. Afegiu els noms propis de Josep Aparici APA, Marisé de Montolivet, Isabel de Quart, Xavier de Bétera, com a cantadors d’estil, d’albaes o per la de l’Ú, acompanyats de versadors de séquia principal, Josemi Sanchez i Paco de Faura, afegiu Urbàlia Rurana, que tancarà els tres dies, un clàssic de la música popular amb Toni Torregrosa, o la festa del foc amb els dimonis de l’infern de Massalfassar —més inferns ens caldrien contra tanta beator feixista—, les danses populars d’una de les falles de Bétera, per incorporar la gent que s’hi dedica voluntàriament a la tradició, i la invitació principal del programa, el cap de cartell internacional Kepa Junkera amb les joves de Sorginak… Un referent entre la innovació i la tradició, capaç de la barreja de música d’arrel basca amb músiques del món, entre més del nostre país amb el treball “FOK”. Tot plegat és el Folkestiu d’enguany, una troballa excelsa, d’estiu, fins i tot abans de començar.

Ara imagineu-vos que…

Els tribunals contra la llengua: eixa merda pa ells!

“De jutges amb justícia n’ha d’haver en comptagotes, si n’hi ha,

lo normal és la pífia, sense voler pensar mal, la cagada habitual.”

 

En tornar del camp aquest matí, he sentit a la ràdio del cotxe com Àpunt explicava l’amistat dels jutges espanyols per la llengua dels valencians. Caguenlhòstiaputa.

Ja tenim una nova sentència contra la llengua, sinyors, d’un tribunal espanyol contra els decrets del govern valencià que pretenen d’escampar l’ús de del valencià amb normalitat. No havia dit la mateixa justícia repressora per la decisió de les Corts de negar l’obligatorietat de saber de llengua, això és, que per treballar en la institució principal valenciana, el seu parlament, ho pot ser analfabet en una de les llengües.

Per ser analfabet, els jutges espanyols franquistes no diuen res. En canvi que ningú no pretenga de potenciar la llengua minoritzada, amenaçada, fins i tot rebutjada en la mateixa justícia que ara ens jutja. Dels milers de casos que estudiarà aquella justícia tant rància, a valència, al país, no vulgueu saber quants es fan completament en valencià. Potser que ni un de sol. Ni un ni cap. En canvi, aquests refills que són per damunt del bé i del mal, ja diuen que seria injust fer un ús normal de la llengua, d’una de les dues llengües, que ho diu l’estatut. Dons a fer la mà l’estatut. Decidim, i decidim de no tenir aquests pocapenes per amargar-nos la vida i robar-nos justament allò que haurien de defensar: la justícia.

Per cert, la burrera judicial també acaba dient que, si cal enviar res a les Illes o Catalunya, malgrat que potser siga la mateixa llengua (!) també s’haurà de traduir. Al valencià?, aiiii, no, no. Pobres jutges quin jutjar!

Què els podien dir, el govern valencià? De la justícia espanyola…

—Això pa tu, eixa merda!

*Necessitem la República valenciana i enviar a pastar aquests botifarrons invasors.

L’estiu dels bons mestres: Joyce

“No és el mar, com diu l’Algy, una dolça mare grisa? És la nostra mare, gran i dolça”

He començat el repte de l’estiu, llegir Joyce, amb la prevenció que, si l’objectiu no arribés  a port, tampoc no s’acabaria el món, sobretot perquè el món va tan ple ara, vull dir durant l’estiu, que res no torba el viure sinó la mort. Només la mort. Potser que també una decisió del TC, aixo sí que ho canvia gairebé tot. O res, si en fem el cas que mereix, d’aquella òpera.

M’hi he preparat amb algunes lectures d’experts, de crítics, per venir a feina feta, preparat com qui diu, a perdre’m lo justet, davant aital monument, Ulisses. Explica el primer dels grans protagonistes, l’Stephan, l’irlandés Sthepan Dedalus, que uns crítics veuen com l’alter de Joyce, encara punit per la mort de la mare, que té tres grans torbacions, Irlanda, l’església i la família. Vaja, com qui diu, ni rei, ni amo ni déu, en versió valenciana de Rafa Arnal.

Irlanda té estat, però no té llengua, perquè l’ha perduda completament. En canvi, els valencians tenim llengua, malmesa si voleu, amenaçada, però no tenim estat, que el vam perdre el 1707, ens el van arrapar els espanyols, quan ni sabien que eren espanyols, castellans a tot estirar, borbons, de la mateixa corrupció que encara governen, roben o cobren comissions il·legals. L’altra pena de l’Stephan, l’església catòlica, també és la pena dels valencians: de fet, a l’església dels valencians la llengua li treu la bilis, verda de dins el fetge descompost, a grinyols espasmòdics. Totes aqueixes preocupacions o similituds d’aquest protagonista amb els valencians, ara mateix.

Llegesc la versió de Joaquim Mallafré, un monument també a la llengua, tot i que n’hi ha una de primera versió catalana que no és va publicar, ves a saber per què, però que en llegir algun fragment m’ha encuriosit de trobar, d’animar-ne la publicació: és de JFrancesc Vidal i segons l’estudi de Teresa Iribarren, mereix de contrastar-se com a poc.

Més endavant ja dir`é alguna cosa. Acabe, amb aquests detalls sobre la llengua dels valencians, ai no, sobre els irlandesos, volia dir…

—Sóc anglès.

—És anglès —digué Boc Mulligan—, però creu que hauríem de parlar irlandès a Irlanda.

—Ja té raó, ja, que l’hauríem de parlar —digué la vella—. Me’n dono vergonya de no parlar-lo, jo. Els qui hi entenen diuen que és una gran llengua.

—Què diu gran? Una absoluta meravella.

Dachau, Buchenwald, Mauthausen, Mittelbau-Dora… Portaceli

Els topònims també són noms propis, i n’hi ha que ens recorden la terra, el territori, el terme, el nom d’una sèquia, d’una partida, d’una font… N’hi ha topònims que ens deixen muts, sense poder articular paraules, sobretot per respecte. Són espais que van representar un dels pitjors drames del segle XX, són símbol de la mort i de l’extermini. Hi van morir sobretot jueus, però també gitanos, o gent que era contrària al feixisme, gent que s’estimava la llibertat, gent de nacionalitat diversa, polonesos, alemanys, catalans, valencians, espanyols, russos… Quan els nostres alumnes fan un viatge aprop d’aquests espais-símbol de la barbàrie, els acompanyem a conèixer la història, d’allò que l’home ha sigut capaç de fer, per l’odi a l’home. Els espais són carregats de respecte, de cerimònia, de silenci, i els adolescents es commouen i queden garratibats; els mestres també.

Els jueus foren objecte d’extermi i certs camps foren determinants: Auschwitz, Chelmno, Treblinka, Belzec, Majdanek, Sobibor, Ravensbrück i Mauthausen, Sachsenhausen, Dachau,  Buchenwald…

Tots aquests noms són coneguts o molt coneguts, malgrat que n’hi ha més camps a més països. El Camp de concentració de Mittelbau-Dora,  fou una extensió de Buchenwald. A Dora va encabir a més de 15.000 deportats; alguns dels quals foren republicans catalans i valencians. Si fa no fa un camp similar a Portaceli. Malgrat que molts testimonis que hi van ser, asseguraven que, comparat amb el camp d’Albatera, allò era la porta del cel… Una merda. Deien uns altres testimonis. Sense comparar-ho amb res, allò era la porta de l’infern.

Qui coneix Portaceli, però? Qui ho sap, que era un camp de concentració al terme de Serra, fa només setanta anys? A un pam de Bétera o Llíria? Potser que l’extermini no va ser tan bèstia (!). Potser. Supose que els centenars de morts (centenars?, milers? NO ho sabem. N’hi havia dies que en baixaven més de 15, en carro, morts al cementeri de Bétera, o els portàvem a Nàquera o Serra), doncs supose que els morts no dirien res, ara, però tampoc no acceptarien que allò no va ser bèstia o brutal.

Què ho és, sens dubte, de molt bèstia? Que a hores d’ara no tinguem suficient informació per explicar-ho. De fet, que tot siguen impediments per tenir una mínima informació. Això és molt bèstia, i que els documents, els arxius, la història d’allò que va passar a Portaceli, encara siga en mans de poders feixistes, d’un poder que encara barra i prohibeix la llibertat, la informació, la història. D’un poder que es queixa de la justícia alemanya, però és incapaç, setanta-vuitanta anys després, de lliurar la informació del que va passar…

Què és molt bèstia, que hom puge a Portaceli, a l’hospital doctor Moliner, i passe com si res, com si aquell espai no hagués acollit 15.000 homes i dones que van lluitar per la democràcia i per la llibertat. Només per això van deixar la vida i l’esperit, molts d’ells. És molt bèstia, que els governs d’espanya, tots els governs de la transició i la democràcia, els jutges i la resta de criminals, consideren que aqueixa història no siga història, que no pugam saber què va passar, que no puguem sentir el respecte que mereix aquell espai, el topònim, Portaceli, aquell camp de concentració que va contenir milers de republicans. Tot el respecte que mereixen altres topònims, igualment singulars, el voldríem per aquest. Per als camps de la història passada i present…, o no són també una realitat els camps de concentració i d’internament en temps de pau? És la realitat del XX i del XXI, malauradament. Avui mateix.

El camp de concentració de Portaceli. Presentació a l’Ateneu de Bétera, #AtB_portaceli 20.00h Plaça del Mercat, núm. 5

 

El mort i el degollat: la malversació llarena

El govern espanyol fiscalitza els diners que envia a les autonomies (o són províncies?, regions?), en canvi ningú no fiscalitza els diners del govern espanyol que, durant anys i panys, ha sigut un pou sense fons de tirar els diners, de regalar-los a amics corruptes, a empresaris florentins, de disposar-los en clavegueres i afers criminals. No cal dir de perdre’ls en negocis ruïnosos, o en inversions que ja sabíem com acabarien.

Ara, si la Generalitat fa una festa per la democràcia, d’això el govern d’espanya, de la mà de jutges prevaricadors, en diu malversació. Perquè la generalitat ha convidat els ciutadans a decidir, a entrenar la democràcia, a pensar la llibertat. D’això espanya en diu malversació. Perquè espanya, de la llibertat i de la democràcia, en diu malversació. Com els jutges feixistes. Fins i tot un jutjat alemany cau de quatre potes, en el parany, perquè no voldria enemistar-se completament, amb el feixisme espanyol, malgrat que el ministre espanyol d’economia (gens sospitós de pensar la llibertat) ha dit diverses vegades que, de malversació, no n’hi havia.

Si destinem els diners dels valencians, o dels catalans, a afers interns de la llengua, la cultura, o l’excés de valencianisme, el govern d’espanya i els seus jutges poden deduir malversació. Les autovies de madrit, en canvi, ruïnoses i fracassades, els TGVs a pobles de pedres i punxeres, els aeroports de pols i fantasmes, això no, això no és malversació. Això són negocis redons per a uns quants amigots, entre més possiblement els jutges. O les famílies dels jutges.

Si el govern espanyol decideix de salvar els bancs dels errors dels seus luxes, les seues primes o les seues compres immobiliàries, en canvi de res, de donar-los regalats els diners públics de tothom, això no és malversació, no. Això és toca’m l’engonal i posa’m una cassalla… I si el govern espanyol desvia diners que Europa havia enviat per un objectiu concret, això no és sinó un joc de daus que cantava el poeta. Vaja, que organitzar la llibertat per veure què en pensa la gent, també opinen a alemanya que és malversació?

—I d’organitzar concursos de vela al mediterrani, o exposicions de iots, amb tants de morts com passen cada dia al mar què és, sinyors jutges i fiscals, una benvinguda estiuenca als refugiats cadàvers?