El poeta Alpera i els altres (1)

“Si no ve Europa a salvar-nos, estarem perduts!”

Ahir es presentà a València, en un salonet del museu de la ciutat, davant la casa del fascio arquebisbal “Ulisses i la Mar dels Sargassos” la poesia reunida del poeta Lluís Alpera, de 1963 a 2017. Però el poeta mateix ja ho va avisar, que encara que ací hi ha reunida gairebé tota la poesia, ell vol continuar escrivint i publicant. No el mateu encara.

En aquell saló-museu n’hi havia més cadires buides que no ocupades, però hi havia un grapat de poetes grans (en vellesa i en magnitud): el mateix Alpera, i Jaume Pérez Montaner, de 1938, Antoni Ferrer, del 1943, Marc Granell, una miqueta més jove, uns altres acompanyants que passaven per família, i sis o set extraviats. Hi presentava la taula Carles Cortés, Universitat d’Alacant, Jesús Huguet i Antoni Ferrer, un poeta major valencià, que ha fet el pròleg del llibre i va fer la lectura tècnica de la poesia alperiana.

Huguet va fer referència al primer realisme social d’Alpera i va nombrar el xinés Lu XUN: “deixeu la comoditat de la poesia i agafeu l’eina social”. També va fer referència al vers, a la paraula, allò més essencial. I no volgué cansar l’auditori.

De l’hibiscus i de les seues propietats per a la salut, no sé qui en va parlar, que no ho puc recordar… Antoni Ferrer, deccet himnus, va fer la lectura crítica, més profunda dels diversos poemaris que aplega aquest llibre tan ben editat per Onada: perquè apropar-se a Alpera és apropar-se a una Illa, a un arxipèlag sencer… I cercar Ítaca: Quin és el trajecte poètic d’un autor? El poeta, assegurava Ferrer, sempre voldria ser jove, com Ulisses. Ves que ací tenim una idea principal, els poetes ens deslloriguen què, l’existència, el temps mateix, i es deixen el camí immortal que supera el temps, si és que són prou bons i prou poetes. Ulisses ha romàs per sobre del temps, i la Mar dels Sargassos, possiblement.  Antoni Ferrer, que n’ha fet el pròleg, va gosar de ser sincer, i va posar públicament uns poemes per damunt d’uns altres. I després va apuntar els tres vèctors principals d’aquesta poesia reunida: el cronològic, el sociopolític, i l’existencial-identitari.

Ítaca és el País Valencià, però també és el bombardeig a Gernika, o l’exili a Amèrica. El No-lloc, el non-sense, un horitzó utòpic que qualsevol poeta voldria habitar, però aleshores en cercaria un altre, d’horitzó utòpic… Potser perquè cap poeta del món no ha aconseguit mai d’atrapar la seua poesia, i per això ens estimem de llegir-la.

 

Adoctrinament Katalanístic (4): Trobades

Torrent acollirà dissabte la Trobada d’escoles de l’Horta Sud. El col·lectiu GUAIX, organitzador del programa, fa anys que es desviu per l’escola, per la llengua, per elevar la feina dels mestres a la categoria finlandesa. Què, us fa el paper?

Deia avui Tomàs Ortíz que, els neurocientífics, confien poc en la feina pedagògica dels pares. Per això la feina dels mestres és principal. Des de l’escola. Els premis sambori de literatura escolar, la trobada de cors, les actuacions de la Gira, el concurs de cartells anunciador, els regals, els tallers, la intendència, l’animació a les famílies, fa de les Trobades una de les festes més grans en favor de l’escola i del país. Són centenars de milers de valencians que eixim al carrer, de nord a sud del país valencià, per reivindicar l’escola, la didàctica, el compromís cívic, el coneixement, les llengües, els drets universals, la democràcia, la llibertat…

A partir de les cinc de la vesprada, bullirà la cassola escolar a Torrent, fins que diem prou i dilluns tornem a començar. Mestres, per aquest reconeixement merescut. I a les famílies per la confiança en l’escola. Per molts anys.

El Cant al Ras, dissabte 19 a Massalfassar

Cada tercer dissabte de maig, el Cant al Ras aplega músics veus i públic en favor del cant tradicional valencià; segons Josep Vicent Frechina, ens apleguem per estima a la cançó valenciana de tradició oral. Tres o quatre hores de cançons i música després del sopar a la fresca, el cacau, les faves, el vi, l’entrepà de llonganisses, la mistela, la coca i una conversa sense límit. El cartell d’enguany, que sempre és mig sorpresa, anuncia una barreja de grups consagrats i joves que comencen, a la plaça de l’església a prop de l’infern, dissabte a partir de les vint-i-una.

Anit es va estrenar al Centre Octubre el documental “Cant al ras, la nit del poble”, un altre regal emotiu, elegant, acurat, d’aquesta proesa dels valencians que trauen l’or de la terra erma, per exemple a l’Horta Nord. Segons els seus directors, el documental “naix com a projecte personal per tal de fixar i donar valor a una iniciativa cultural i popular, cridanera per la seua senzillesa i honestedat”.

És veritat, n’hi ha productes que per honestos i senzills arriben a ser tan excelsos. Si arribem a tenir un país ben viu i entusiasta…

Si no heu fet la reserva per dissabte…  601 24 27 64

Religió i fanatisme: adoctrinament!

«Els demòcrates asseguren que l’home ve del mono.»

Els cas jueu. El cas musulmà. El cas cristià… Quina religió és neta, polida, respectuosa, demòcrata? Quina no amaga la mà en llançar la pedra o quina no abusa sobre la innocència? Quin déu, d’aquests que hom venera, adula o prega, no representa sinó el poder i l’exaltació del cretinisme?

Ves que al llarg de la història s’hi han fet barbaritats en nom d’això i d’allò!

Ara vindran aduladors que argumentaran que una majoria de seguidors d’aquesta o d’aquella religió no són d’aqueix estil tan baix, que el poder que exerceixen els bisbots contra la feligresia no representa la mateixa feligresia… Que n’hi ha cristians de base, i jueus i musulmans de base, i tota la pesca de les minories que, a l’hora de la veritat, en aquella poderosa religió bastida de victòries de guerra, d’apòstols militars contra civils ateus, n’hi ha hagut més glòria que guerra, més aigua que sang, més pa que fam…

Mentida! No us els cregueu. Per cada un de bo d’aquests (desconfieu-ne) n’hi ha un milió dels altres (sense ànima).

Cap religió no podrà justificar això d’ahir a Gaza. Malgrat els argumentaris dels escuts humans, dels errors dels uns i dels altres, que ningú no se salva de rebre de calent… D’acord. Però això d’ahir a Gaza no té justificació, ni aquells atemptats, ni els altres. Cap excusa. En canvi, poques patums de la religió han eixit contra la massacre. Tan pocs han eixit a explicar que els colps —militars, religiosos, polítics—, atempten sempre contra la democràcia, que són fets per idolatria, per ajusticiar la raó, la llibertat i la democràcia.

Oh Jerusalem! Aquesta ciutat que significa tant, que podria ser un gran símbol de la pau, és justament el contrari, el nucli del foc, la caldera de l’odi, com tantes altres ciutats, que n’hi ha poques que se salven (bíblicament) de res.

Imagineu Barcelona, ara mateix, que l’alcaldessa voldria posar pantalles grans de televisió al carrer per veure el futbol d’un Estat que manté presoners polítics, gent a l’exili i robatoris contra el finançament valencià-català-balear entre més lladrocinis.

—Futbol i bous, morenaaaaa!

El cretinisme encara.

Oh Jerusalem

Israel mata. Aqueixa barbàrie militar d’israel capaç d’assassinar un dia, i un altre, amb aquella fredor i l’excusa que, ells, si volen, maten. Perquè no passa res. Malgrat les queixes internacionals, malgrat les denúncies de l’ONU, amb l’ajuda del feixista Trump, avui maten, i ahir, maten a sang freda i excusen que ells són per damunt del bé i de les lleis internacionals. Maten. Com passa arreu, n’hi haurà a dins d’Israel gent que serà en contra, contra l’assassinat, contra la barbàrie. El govern d’israel justifica l’assassinat, i celebra una festa, el mateix dia. Que no s’entén res. Ni Jerusalem, ni tant d’odi i encara menys la religió, aquella ceguesa per la fe, si li cal tant d’odi i l’assassinat per justificar-la.

En unes hores obrirem l’escola i explicarem l’assassinat d’ahir a Palestina. Ni llengua, ni matemàtica, la puta misèria d’una vida dura i cruenta: els drets universals, sinyors militars d’israel i del món: els drets universals per damunt les vostres raons i les vostres armes.

Ser fill de puta és molt fàcil. Allò ben difícil és anar-hi en contra pacíficament. Si encara ens cal aprendre. Per això la importància de l’escola.

Nou homenatge a Catalunya, el llibre (3)

15 sentències o oracions extretes del Nou homenatge a Catalunya de Vicent Partal. Llegiu-les lentament (o no) i proposeu-vos el joc de trobar una acció en favor de cadascuna, una reflexió, una lectura, un dibuix, una concentració, un crit, un somriure, una queixa, una denúncia, una donació a l’ANC, una lectura, un regal, un pensament positiu, un pla d’estiu, un verset, una piulada, una conversa amb amics, una renúncia…

«LA REPÚBLICA NASCUDA EL 27 D’OCTUBRE DE 2017 TÉ ESCRÚPOLS I MORALITAT, I UNS VALORS QUE L’ESTAT ESPANYOL NO POT NI ENTENDRE.»

«VOLIA SER UN ESTAT DIFERENT, NO ES PODIA FUNDAR SOBRE LA VIOLÈNCIA.»

«NO PODIA NÀIXER FENT COSES HABITUALS A ESPANYA PERÒ IMPOSSIBLES ALS PAÏSOS NÒRDICS.»

«JOAN FUSTER» (ja sé que aquesta no és una oració sencera, però el nom té prou força per veure amb convicció valenciana la resta: el verb i els complements. Els catalans, sobretot, si no el coneixeu encara, proveu d’aproximar-vos, ara que sembla que ja sou lliures.)

«ÉS UNA TRAMPA DIR QUE ELLS NO SÓN NACIONALISTES I NOSALTRES SÍ.»

«EL PSOE ÉS DEL BRACET AMB EL NACIONALISME ESPANYOL FRANQUISTA.»

«L’ABRIL DE 1993, EL NAZI PEDRO CUEVAS ASSASSINA EL JOVE VALENCIÀ GUILLEM AGULLÓ.»

«ESPANYA ÉS UN PAÍS AUTORITARI. ON NO HI CAP CAP ASPIRACIÓ DE LLIBERTAT, I MENYS ENCARA REFERIDA ALS PAÏSOS CATALANS.»

«NELSON MANDELA VA DIR: IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.»

«ESPANYA ÉS UN ROBATORI.»

«REGALAR ALS BANCS MILERS DE MILIONS D’EUROS ÉS UN DELICTE.» (jo afegiria que els banquers que van agafar els diners, tots sense excepció, són tant criminals com el govern espanyol que va perpetrar el robatori dels diners públics per regalar-los a una institució tan sospitosa.)

«ESTEM CANSATS DE SER ESPANYOLS.»

«EL MOVIMENT SOBIRANISTA PUJA DE BAIX CAP AMUNT I GOVERNA ELS PARTITS POLÍTICS I LES ORGANITZACIONS SOCIALS.»

«ELS MOTORS REALS  (DE LA INDEPENDÈNCIA) SÓN A CADA BARRI, EN CADA POBLACIÓ, CONFORMEN UN MOSAIC HUMÀ PRECIÓS I EMOCIONANT.»

AQUESTA REPÚBLICA PROCLAMADA I BASADA EN UNS VALORS I UNS PRINCIPIS INTENSOS I PROFUNDS, NASCUDA D’UN POBLE ADMIRABLE, HEROIC, I D’UNA CLASSE POLÍTICA ABSOLUTAMENT DIFERENT DE LA QUE ESTÀVEM ACOSTUMATS.»

 

Potser que ja teniu ganes de llegir-vos el llibre?, no?, doncs, llavors, sí que l’he feta bona!

[continuarà]

Adoctrinament katalanístic (3): eixes plantes, mare

Dilluns pujarem a Olocau, el Camp de Túria, amb els alumnes de tercer i quart de primària. Estudiarem el paisatge de la serra Calderona, des del poble, els carrers, els balcons, les teulades, una finestra, la c90asa de la Senyoria… Si és una serra tan humanitzada, apofitarem que som en un poble rural per descobrir-ne l’essència. Ah, l’essència d’un poble rural! Pujarem a la font de la Penya i albirarem València —impossible, us exclamareu! Ca, impossible és tornar de la mort, la resta és un bufit!, des del pont d’Amèrica, fa molts anys, els joves que treballaven a la ciutat, hi distingien la piga a la penya i s’enyoraven dels seus… Ens allargarem a la font del Frare (també és una serra de frares i de monjos (n’hi ha frares als llinatges i monjos a Portaceli, al monestir, també n’hi ha beats i beates, on no!, i baixarem a dinar al barranc de l’Arquet… Però sobretot estudiarem la vegetació, aqueixa riquesa de noms populars: el gatmaimó, l’arboç, l’heura, la clavellina seca, el matapoll, la viola boscana, el tomaní, l’aladern… el matabou, l’esparreguera, la falzia, el raïmet de pastor, l’herba pigotera, l’argelaga, el cirerer de guineu, el lligabosc, l’herba felera, el càdec, les estepes (l’estepa borrera, l’estepa crespa, l’estepa negra i l’estepa populifòlia) la minuàrtia valenciana (rieu-vos de la paella!), la vidiella, el margall roig, clora, ginestó o matatort, gatosa, prunel·la vulgar, bruc d’hivern, la centaurea, la manxiuleta (quina reverència, mereix la manxiuleta), iva borda, herba cuquera, mollerol, canyeta d’or, bruc boal, viola de bosc, romaní, esteperola, silene, clavellet boscà, moixera, carrasca, cor de roca, l’oró, la coscolla, el galzeran, la lletera vera, el timonet, i l’heliantem setge…

—Al jutge!, al jutge, la manxiuleta, la minuàrtia, la lletera vera!!! Adoctrinament!

No, no, si ja tenim dos presidents!

 

Escola la Masia, 50 anys capdavanters

[silenci, un fons roig, i un llum tènue que il·lumina el músic… només s’ou la guitarra, només… M’aclame a tu mare de Terra sola,  invoque un nom o secreta consigna, mare de pols, segrestada esperança…, seràs l’ocell i seràs la bandera… Silenci]

 

 

Anit, al teatre Micalet de València,  vam viure la presentació dels 50 anys de l’escola La Masia, la primera escola d’ensenyament en valencià, el nostre català, al País Valencià: un acte sobri, emotiu i sòlid. Mare, quina qualitat. D’entre els discursos, tres grans idees:
—l’alumne: he triat de ser mestre i m’he preguntat moltes vegades per què ho vaig fer. Vull omplir la vida dels meus alumnes de records bells, talment com jo vaig viure la vida en aquest escola.
—la mare: vaig triar aquesta escola pel seu compromís per la llibertat, per la democràcia, per la llengua, perquè les injustícies de la societat que vivim sé que no seran amagades, i els xiquets aprendran a prendre partit; viure l’escola és prendre partit.

—la iaia: els meus fills van venir sempre feliços a l’escola. Crec que és el valor més gran que podem oferir als fills. Els meus néts també vénen feliços. Potser que siga l’indicador més gran de qualitat i de futur d’una escola.

Mireia Vives i Borja Penalba van posar la música, la veu, el ritme: fins i tot van aprofitar una corda de guitarra trencada per fer escola, per fer-nos ballar. Són molt bons. L’acte el conduïen dos exalumnes actors, esplèndids, tan ajustats, una mesura de tot plegat que afig qualitat a l’escola majúscula. Amb la cloenda, Jesús Guanter, president ara mateix d’aquesta escola cooperativa, feu passar a l’escenari tots els treballadors de l’escola, de retirats i d’actius, i ens va regalar el reconeixement a tants mestres com han fet possible un dels projectes d’escola més extraordinari del país. Per molts anys!

L’escola, la manifestació, Reis i l’orxata

Dimarts és un dia esplèndid de la setmana. Ja no és el fatídic dilluns, ni el neguitós dijous, fins i tot és lluny del divendres excitat i seductor. Un dia genial, el dimarts, per manifestar-nos pels carrers de València en favor de l’escola. Contra la barbàrie de pp i ciutadans, amics de l’extrema dreta i de la violència gratuïta.
Dimarts ens vam manifestar a València uns quants centenars de mestres, molts de jubilats o retirats, amics i uns quants sindicalistes. No gaires. Si fa no fa, i estirant molt el compte, potser dues mil persones, en el moment àlgid d’una goma elàstica molt estirada. Pocs, malgrat que als carrers de València hi havia la representació de l’escola dels valencians, una plataforma per l’escola (que ells en diuen pública). D’acord. Pública doncs. Només pública. D’acord.

Però com és que, si hi havia la representació de l’escola del nostre país (de l’escola altruista, creativa, coratjosa), no hi havia el govern valencià, fent-li suport?, ni la gent de la conselleria?, ni la dels partits progressistes?, on eren els de compromís defensant l’escola, o els de podem? o els del psoe?, o els d’arran?, o els cdr’s?, però no som una escola en favor d’un país nou, digne, honest, entusiasta, que defensa els drets universals contra la barbàrie? On eren les feministes?, els camperols?, els estudiants?, els funcionaris honestos? els estibadors? On eren dimarts tots aquests?… Aaaahh, que com és l’escola, això només compet als mestres? Fóra com dir que la lectura d’un país només compet a l’escola? O que l’educació dels fills només compet a les mares…

Raons per manifestar-nos n’hi ha de sobres, per l’escola, tots els col·lectius. La manca de llibertat, l’atac a la democràcia, els colps d’estat als parlaments que no són espanyols, l’amenaça als mestres, la cacera que vol instaurar el pp amb una web que denuncia els mestres, la manca de memòria històrica, l’ocultació de la memòria democràtica per un govern feixista, per una justícia prevaricadora, pel baix nivell de matemàtica i, fins i tot, per l’escàs nivell musical de les escoles de música…

Hem arribat fins ací amb els hipòcrites del pp i els seus gossos. D’obrir una pàgina perquè qualsevol, anònimament puga insultar els mestres.Total, que n’hi ha moltes raons, mestres, per manifestar-nos. Fins i tot els mestres joves (on eren, dimarts), fins i tot els estudiants de mestres (on eren, dimarts?), fins i tot els mestres desocupats (on eren, dimarts)…

I perquè el finançament espanyol impedeix de tenir l’escola que ens mereixem els valencians. Per tot això n’érem un parell de milers.

Les cares dels que ens manifestàvem ja explicaven què passava. N’érem pocs, poquíssims, i el desànim volia guanyar-nos. En un tros de carrer entre Barques i Colom, Reis i jo passejàvem del braç com si fórem joves novençans, si fa no fa, enganyàvem més que una postal de Benidorm. Ella em diu: això ens ho hem d’agafar finament, com si venírem de bona família, tu de Bétera i jo d’Alcoi: jo em faria una orxata! Aaah, qui ens hagués vist de lluny, en la conversa profunda entre dos éssers molt valencianistes, a les set de la vesprada, hagués dit: aquests festegen. No era moment de demanar una paella. L’arruixó d’aigua de les cinc no havia refrescat. Feia calor i havíem caminat mitja ciutat. Perquè segons que em va dir ella, i jo també vaig assentir, a aquestes coses i amb una edat responsable cal posar-li filosofia i un somriure. Una orxata? Jo li vaig dir que si escrivia res, ho faria també en el seu nom, i vam aparaular una declaració institucional:

—Sinyors de la Plataforma per l’escola pública (dos punts)

la propera vegada que ens convoquen —per favor, que siga en dimarts—, en arribar davant el Consolat espanyol del carrer Colom, voldríem que ens esperés una carro de l’orxata de ca Danielet d’Alboraia (ara eixiran tot d’ortodoxos, que d’ací, no; que d’allà o de més enllà), un carro amb burreta com el que passava pels carrers de Bétera cada vesprada d’estiu, amb aquelles dues dones, les Menescales, amb devantal brodat i manegots blancs. Orxata! Orxata! Per tots els mestres i jubilats que heu vingut a manifestar-vos dimarts en favor de l’escola. Del pressupost, no us en preocupeu, que no ha de ser ni la meitat de car, ni la meitat, que entrar a refrescar-se en qualsevol bar d’aquell quartier valencià ple de ricots feixistes. Fins i tot els mestres en actiu pagaríem un euro el got, i els jubilats cinquanta cèntims.

Final de la declaració. Signat, Reis i Albert

El fartó cadascú que el porte de casa, va dir Reis, i se’n va anar a descansar en un banc d’aquelles ruïnes romanes del carrer Colom, després que vam quedar que tornaríem a festejar un altre dimarts que fórem convocats per la Plataforma. Que han de fer sinó, dos joves novençans un dimarts.

L’escola es manifesta contra la barbàrie

Només pels exabruptes feixistes del pp contra l’escola ja hauríem d’eixir cada dia a manifestar-nos, els mestres. I les famílies. I els xiquets.

Si algú ha atacat mai l’escola, li ha robat finançament, li ha robat infrastructures, destinant els diners de la construcció d’escoles a les seues butxaques… Ha sigut el pp.

Si algú ha atacat el coneixement i els valors del respecte i l’honestedat, ha sigut el pp…

El mateix pp que ens ha robat una generació de joves o dues, en treure’ls la possibilitat de créixer a partir del coneixement, que els ha robat la il·lusió i la possibilitat de treballar, d’investigar, d’avançar en la ciència, aquests han sigut els malparits del pp, que ara obrin la cacera contra els mestres mateix.

Com diu el cartell d’aquesta convocatòria, no tenim excuses, mestres, famílies, xiquets, si no eixim al carrer a dir que treballem amb coratge, amb il·lusió com ho fem cada dia, contra els corruptes del pp, contra aquests farsants de polítics, monyicots i arribistes, que en veure que perden pistonada, que no arriben a pessebristes, deixen anar l’insult, l’amenaça i la fatxenderia, encomanant-se al dimoni que tot li val, contra la democràcia i contra la llibertat d’expressió i de pensament.

Per això avui l’escola es manifesta. I ho podria fer cada dia, mentre els delinqüents del pp que ens han robat als valencians el finançament de l’escola, de la sanitat i dels serveis, siguen lliures d’insultar i amenaçar l’escola.

Aquest mateix pp delinqüent que va adobar eleccions, va corrompre i va fer ús de cabals públics contra l’honestedat dels valencians. Contra la seua política d’insultar l’escola ens manifestem.