Espanya alça la veda contra els mestres

Res de nou, en aquest estat feixista que va destapant totes les essències franquistes tan ben conservades tots aquests anys de falsa democràcia. Els mitjans s’esplaien i acarnissen com si cobraren per cada barbaritat que escriuen (n’hi ha llepons que viuen d’això), els polítics de l’arc espanyolista concursen a veure qui la dirà més grossa, i els cadells se salten totes les ratlles, són agressius i violents i necessiten demostrar que són de cervell zero… Tot plegat, amb la impunitat d’una justícia que en gaudeix com més plou més, si n’hi ha borumballa. Fa anys que la justícia espanyola sentencia contra la llibertat i contra la democràcia. és capaç fins i tot de perdonar criminals, si són de rostre espanyolista, en canvi de cercar proves falses o acceptar testimonis fantasiosos contra catalans o contra qualsevol decisió que dibuixe un panorama de mínima llibertat.

Aquest és el model d’Espanya. El mateix model que en acabar la guerra 1936-1939 va perseguir tothom, i excepcionalment els mestres. Els mestres els feien i encara els fan por. L’escola els fa por. El coneixement els fa por. És la gran diferència entre un pais en favor del coneixement i un altre en contra, com ara Espanya.

Ara n’hi ha una campanya contra uns quants mestres. Els mitjans espanyolistes posen la diana, els polítics posen la diana, la policia i la gc faran la feina bruta. Els jutges portaran l’escola a judici. Sense proves, sense raons, amb excuses i interpretacions.

Espanya ja ha perdut. L’1 d’octubre va ser la data clau de la derrota. Ara van allargant l’agonia, amb repressió, amb acusacions, amb violència, amb amenaces, i amb el 155: saber-nos governats per jutges, per Millo o mediocres similars, és ser a mans d’homes de nivell zero. Inútils que es pensen que són “deus” només perquè han aplicat unes mesures repressores del segle XIX, només per això es creuen homenots per sobre del bé. Però són inútils. Una prova més que han perdut, que no tenen sinó la policia per ensenyar al món de quina cosa són capaços: corruptes, lladres i inútils.

Homes que ja han perdut el control, si són pocavergonyes que ara vindran a pels mestres.

 

Assemblea de la República a la fira del llibre

El Vicent i el David ja ho explicaran millor, que són periodistes que fan escola i una lliçó de sobrietat cada dia que escriuen. Avui teníem dues presentacions a la mateixa hora en dos espais diferents de la fira. Però en un minut hem fet el canvi: hem improvisat una sola presentació col·lectiva en la sala 1 del Museu de Vivers on la fira del llibre de València viu des de dijous la 53 edició. David Fernàndez i Vicent Partal presentaven sengles llibres lligats per una història comuna que explica què passa a Catalunya i, també, al País Valencià. Perquè tot allò que passa a la República veïna, ens afecta als valencians, vulguem o no. David Fernàndez i Anna Gabriel (en començar, ella ha rebut un aplaudiment generalitzat del públic en reconeixement a la feina que va fent des de Suïssa) han escrit el llibre August Gil Matamala -al principi de tot hi ha la guerra que ha publicat SembraLlibres. Vicent Partal ha publicat Nou homenatge a Catalunya, i tots dos han improvisat un diàleg propi i amb el públic que anava presentant els dos llibres, l’actualitat, allò què passa ara mateix, el futur a curt termini, si continuem amb el compromís ferm per la llibertat i la democràcia… La lectura de tots dos llibres enfila què som avui i perquè som ací, però expliquen molts detalls, moltíssims, de perquè la república catalana no s’ha fundat sobre la violència, en ser una república amb escrúpols i moralitat, amb uns valors que l’estat espanyol no pot ni entendre (els fets judicials que vivim dia rere dia ja ho demostren abastament). I tot plegat hom ho veu escoltant aquests dos colossos del periodisme, com alhora expliquen que, si la república ha sigut possible ha sigut gràcies a l’August i més gent anònima, i a milers i milers que han sigut els motors a cada barri, en cada poble, com diu Vicent, en un mosaic humà d’emoció tan bell. Perquè tot plegat naix d’un poble admirable, Catalunya, heroic, però també gràcies a una classe polític diferent, malgrat les desavinences ara mateix entre els partits republicans.

Hem viscut a la fira un moment especial, improvisat fins i tot, amb dos editors amics i dos autors que fan periodisme. Això és, escriuen ràpidament la història que vivim al país, milions de persones. Sí, eixa és la nostra sort, també: que vivim en directe la construcció d’una república nova, que serà excelsa si som capaços d’escriure com i quan la volem, capaços d’empényer el present en favor de la democràcia.

#ViscalaRepúblicadelsvalencians

Vindran a pels mestres…

Ara vindran a pels mestres. Els feixistes vindran a pels mestres —el govern d’espanya, la justícia, la policia…—, perquè els mestres són una altra clau de volta “clau”. La clau de volta de l’educació. Sense els mestres, l’escola fóra menor, com si anés mancada d’una pota principal, incompleta. Com si li robaren l’ànima. Vet ací el coratge dels mestres. Com són de principals en el present, en aquesta República.

Ara vindran a pels mestres. Han començat a perseguir nou mestres d’un institut que són acusats de debatre —Què es pensen els feixistes que fem a l’escola, sinó debats damunt debats!—, acusats de parlar de democràcia, de valors, de drets bàsics. Com pensen que entrenem a viure en democràcia, si no és fent participar els alumnes de la vida tan diversa de l’escola? Com agafaran responsabilitat, respecte i honestedat, els xiquets, criteri i pensament, si no és fent-los viure aquests valors i practicar-los cada dia?

Ara vindran a pels mestres. I els jutjaran per jutjar l’escola, perquè els fa por que aquesta escola jutge la violència, l’agressió, la tolerància de la impunitat o la mala política. Voldran posar contra les cordes, una altra vegada, l’escola de Ferrer i Guàrdia, de Freinet o de Maria Montessori? Es pensaran que abandonarem els principis de l’escola lliure, de l’escola Nova, per les seues amenaces feixistes, vinguen d’un jutjat, vinguen del govern civil o vinguen d’una casa monàrquica podrida i corrupta?

Què en saben els idiotes, sobre Dewey, Decroly, Ferrière o Cousinet, què en saben, aquells torpalls del coneixement contra aquests mestres que van obrir l’esparança de l’educació universal, compromesa, investigadora i brillant? Què en saben els violadors, els agressors, els assassins, dels mestres que han fet avançar l’escola dia rere dia, any rere any, en favor dels infants, de l’emoció, de la descoberta, del compromís pels desafavorits o les dificultats d’aprendre? Què en saben aquests delators de la mort, davant la vitalitat de l’escola?

Ara vindran a pels mestres. Aquest nou mestres que faran passar pel jutjat per la voluntat d’ensenyar, d’aprendre amb els xiquets, amb els joves, per l’esperit de voler-los formar l’esperit crític, punyent, en l’inconformisme davant la fórmula o la comoditat, en el neguit de voler saber-ne més, de voler compartir com aprenem i què, si no és posant en qüestió la pròpia feina del mestre i de l’escola…

Ara vindran a pels mestres. En el segle XXI, com van fer contra Freinet, o com van assassinar Ferrer i Guàrdia, com van fer a tants de mestres republicans, assassinats, deportats, exiliats, perseguits per un dels moviments més foscos i criminals del segleXX, el franquisme. Vindran els hereus d’aquell franquisme pudent, els Zoido, Millo, M.Rajoy, els Lamela o Llarena, a pels mestres: brandant un bastó, una espasa, una balança judicial amoral i vergonyosa.

[…]

Però els mestres serem ací, a l’escola. Drets i joiosos, fal·libles, valents i entusiastes, a cada classe, als departaments, als claustres, serem al pati, a l’entrada, als laboratoris, al gimnàs, serem els mestres, a la biblioteca, a la cuina, serem els mestres amb els pares, i amb els xiquets, en favor de l’escola i del país. Serem els mestres.

Com cada dia, treballant-hi per l’escola i per un futur digne, lliure, plenament democràtic.

Valencians, llibertat!

Avui és 25 d’abril, un jorn especial per als valencians. El 25 d’abril de 1707, els valencians vam ser derrotats a Almansa i, d’ençà, que hem patit i patim una desfeta rere l’altra. El Decret que van aplicar els borbons contra els valencians ens va robar la llei, el dret, la llengua, la llibertat, l’economia, un robatori que encara dura. No és debades que som els pitjor finançats per espanya. No és casual que continuen castigant el País Valencià amb escarni i traïdoria. Contra el finançament, però també contra la sanitat, contra la democràcia, contra l’escola, contra la cultura, contra el camp: espanya és un estat venjatiu encara en el segle XXI. Corrupte, feixista i venjatiu. A més d’un estat podrit, incapaç i inepte. Així, en general, i que cadascú s’apunte allà on li escau.

Durant molts anys espanya es va inventar que Catalunya vindria a robar-nos, vindria a furtar-nos els camps, les cases, els xiquets… Espanya va espantar uns quants milers de valencians amb mentides i falsedats, mentre ens robava. Sí, mentre ens robava milers de milions d’euros, va encaterinar uns quants milers de valencians contra Catalunya. Potser perquè sabien que l’espill de Catalunya era més brillant, culte i carregat d’il·lusió per la vida i el coneixement. I sobretot, perquè Catalunya semprte ens hagués respectat com a poble germà i com a República. Espanya tenia por que volguérem copiar aquell model democràtic i lliure, sí, mentre ens robava l’educació, la sanitat, i la possibilitat de viure com vivien en altres territoris de l’estat. Ens volien cecs i violents, als valencians, aquelles rates, mentre inventaven que l’amenaça vindria de Barcelona. I l’amenaça sempre havia sigut real, i productiva, però des de madrit; ens han robat la sang, l’ànima i la vida de vegades, des d’aquell 25 d’abril de 1707. Però s’ha acabat. Prou.

Els valencians ja ens hem despertat del malson, i n’estem cansats de ser espanyols, farts dels abusos, dels insults, de les retallades, de pagar els draps bruts, dels robatoris contra la hisenda pròpia, contra el nostre patrimoni, contra el nostre paisatge, contra la gent. Així que camí ample per aquest nou horitzó que ens hem dibuixat a curt termini. República valenciana i poca broma. La resta són pedaços, refregits, còpies, foteses: mamonaes! Prou de submissió i de viure de genolls. Sí, és vint-i-cinc d’abril, dia de les llibertats del País Valencià. N’hi ha milers que no afluixarem, pacíficament i democràtica, en favor de la independència. Que treballarem per continuar despertant els adormits, els conformistes, els cofois, els avorrits, els mansos, i qui calga, per obrir la nostra via a Europa en favor de la llibertat.

Valencians, amunt!

Una altra lliçó de la República catalana

A bou passat, les coses s’apamen amb una vara de mesura perfecta, o gairebé perfecta. La lliçó de vida del 23 d’abril al món, des de Catalunya, fa escola cada any, fa història i n’escriu una pàgina nova universal. És una mostra perfecta que no són el mateix país, Catalunya i Espanya, per molt que el feixisme espanyol —Rajoy i la justícia Llarena_Lamela— ho vulga lligar amb violència i agressió. Llibres contra militars i policies. Mentre a Catalunya aposten per la cultura, el coneixement i els llibres, fan una festa gran i lluïda el mateix dia de Sant Jordi, la jutge Lamela criminalitza Trapero i uns quants funcionaris més, sobretot perquè van demostrar professionalitat, capacitat i resolució quan aquells dies d’agost en necessitàvem, d’eficiència contra la torpesa que representa espanya i la seua justícia.

El dia de Sant Jordi, a Catalunya es congria un món d’autors, editors, lectors, il·lustradors, periodistes, llibreters que converteixen el país en un somni, com si realment ja foren un d’Europa, del nord civilitzat i democràtic. En canvi, espanya continua inventant proves, mentint, o fent-nos passar vergonya amb els moniatos, els idiotes i els inútils. La balança és la llum i el futur o el retorn a la caverna i al franquisme: triar entre europa o el valle de los caídos, i la democràcia deixaria triar, però ai, ens temem que a espanya no es tria si no és en canvi de besar el cul del feixisme i permetre’ls de continuar negant-nos els drets universals.

El dia de Sant Jordi és una altra lliçó de vida de perquè la República Catalana és un model que Espanya mai no podrà ni somiar. I ves que ho tenen aprop i podrien aprendre, si tingueren aital capacitat.

Per molts anys, Catalunya!

La República valenciana, el següent horitzó

Dissabte vam manifestar-nos a València per la llibertat del País Valencià, tot recordant que el 25 d’abril de 1707 ens van robar la casa i ens va enviar el que seria un dels pitjors estats del món (que ja és mala sort), torpall, corrupte i ineficaç. La manifestació, que va recórrer uns quants carrers de la ciutat va acabar al jardí de Vivers, al passeig Guillem Agulló. Entre més parlaments d’inauguració del passeig, l’alcalde de València, Joan Ribó, va dir que s’havia acabat la impunitat en la qual actua l’extrema dreta —ai, sí, prou de tolerància amb el feixisme—, ací i arreu del món, va dir. Però unes hores més tard, el nou passeig de Vivers ja va ser atacat.

A espanya també van actuar amb impunitat, els feixistes: en un estadi de futbol, van prohibir el color groc en les samarretes, van robar xiulets i van fer llançar al fem tot allò sospitós de poder alterar l’ordre (samarretes?, xiulets?, bufandes?) i fins i tot un rètol que deia “llibertat” van llançar al fem. Perquè no van trobar el rètol que deia “democràcia”, perquè espanya també l’hagués llançat al fem. I els mitjans espanyols muts i a la gàbia, mentre uns quants milers de valencians, milions de catalns, i possiblement la majoria dels bascos, ja en tenim prou d’aquell sermó: diem prou al feixisme, a la violència, i a la merda de polítics del pp i a la justícia prevaricadora.

Per cert, la mateixa justícia, els polítics que eren a la llotja de l’estadi, i el reiot espanyol, amb la connivència de la policia i els mitjans, van deixar penjada la bandera franquista allà mateix, perquè tothom sabés què es podia llançar al fem i què no.

Els milers de valencians que ens vam manifestar a València no n’érem prou, si volem aturar el feixisme que s’ha enquistat per damunt de la paraula llibertat, contra una samarreta groga, o fins i tot contra la paraula democràcia. Però n’érem molts. Per això n’hi havia a València policies de paisà que fotografiaven els manifestants valencians que reclamaven llibertat i solidaritat amb Catalunya, gossos enviats a retratar qui és capaç, encara, de lluir la democràcia i la llibertat al carrer, després de la involució espanyola i el retorn al segle XIX. Nosaltres també el vam fotografiar, el gos, perquè sàpia que ja no ens fan por, que els hem perdut la por, i el respecte, als polítics, a la justícia i a tot allò que representa un estat que s’empara en el franquisme i en els seus assassins. UN estat que els paga les fundacions feixistes, els allibera de l’agressió, els paga els luxes, i els perdona l’assassinat, amb la impunitat que l’alcalde volia eliminar des d’aquell passeig que ara representa un espai de llibertat a la ciutat, malgrat les amenaces, els rucs i la vergonya del psoe i els seus inútils acòlits que encara els besen el cul.

Si hagueren volgut, anit hagueren agafat els feixistes que van atacar aquell passeig. Però no ho van fer. No ho volen fer.

Manifestar-se per solidaritat, per la llibertat, per la democràcia, per la llibertat dels presos polítics, pel retorn dels exiliats, pels drets bàsics universals, per la dignitat que ens han robat els corruptes, pel país valencià, per la república. Manifestar-se. Manifestar-nos contra un estat feixista amb l’horitzó posat en la república dels valencians. Prou de mitges tintes. Per la llibertat i la república valenciana.

Per la llibertat dels valencians

Avui ens manifestem a València. En favor de proclames i objectius diversos. Benvinguts tots. Els uns en favor de la democràcia i de la llibertat, uns altres, per la Llibertat dels presos polítics, en solidaritat amb Catalunya, uns altres per un país valencià obert, encara pel país valencià i pels països catalans, n’hi ha que ho faran per la República valenciana, i n’hi ha que per aconseguir més finançament (que siga just almenys), o pels mitjans propis, o per la llengua, o per l’escola… N’hi ha un carro carregat de queixes i de reptes. Però potser l’horitzó a curt termini, siga la independència dels valencians, malgrat que n’hi ha molts d’aquests valencians que ni la volen ni la somien. Però en el moment que som, atenallats per espanya en tots els sentits, l’única via que garantirà salvar València és trencar-ne la dependència d’espanya. Sobretot perquè si qualsevol dependència és dolenta, aquesta a la qual ens referim és angoixosa i terriblement perjudicial per als interessos dels valencians, de tots els valencians, fins i tot d’aquells que no en volen saber res, de tot això.

Nosaltres també baixarem a València a manifestar-nos, com un deure valencià responsable, social, cultural i econòmicament necessari. Per dignitat, per respecte, perquè n’hi ha prou de vexacions, de mediocritat, de tractar-nos d’idiotes. Perquè volem. Perquè ens dóna la gana, ens manifestem. Contra aquells polítics destralers d’espanya i la seua justícia prevaricadora, capaç de saltar-se totes les normes democràtiques i empresonar la gent honesta i justa en canvi d’alliberar agressors, violents i feixistes.

Perquè volem, que diria Ovidi.

Un jorn tan intens per la democràcia

Avui hem baixat a Sueca. Feia tres mesos que havíem preparat la visita, que havíem acordat els guies, aparaulat el restaurant, que havíem difós des de l’Ateneu l’excursió per convidar a visitar la casa del pare intel·lectual dels valencians. Malgrat la diversitat del jorn, un jorn tan intens per la democràcia a diversos indrets del país, no hem variat la proposta inicial. De retop ens hem manifestat a la Ribera, per la llibertat dels presos polítics, en solidaritat amb Catalunya. A les deu del matí érem al número 10 del carrer de Sant Josep, davant la casa-museu de Joan Fuster.

“Jo volia un País Valencià més lliure, més democràtic, més modern i més profundament valencià.” diu Joan Fuster en un documental que obria la visita d’aquella casa —marc de la filosofia dels valencians dels últims 300 anys—, entre llibres, quadres, retrats, iconografia, manuscrits, i un arxiu que no es pot visitar. Potser per això mateix, avui uns centenars de valencians s’han manifestat a l’estació del Nord de València, per la democràcia i en solidaritat amb Catalunya.

Si hem de ser moderns, que vol dir solidaris; i democràtics, això és, preocupats per la manca de drets bàsics, com passa al món i sobretot a Espanya; si hem de ser intensament valencians, nosaltres també volíem ser a València, amb aquest moviment nou que agrupa Solidaritat amb Catalunya, per la democràcia i la llibertat; però érem a Sueca, entre aforismes, descrèdits i orígens. D’aquesta manca de democràcia del govern d’Espanya, ca Fuster és exemple màxim i un dels grans orígens: hi trobareu en imatges els resultats de les bombes feixistes contra ell, o contra altres intel·lectuals valencians. “Què és el feixisme, si no atemptar amb voluntat de la mort per l’altre i contra el coneixement col·lectiu?” No és causal que la policia, la justícia espanyola (!) i el govern d’Espanya no volgués investigar mai qui va voler assassinar Fuster. Com no ho és la impunitat amb la qual actuen els feixistes, abans i ara, (despús-ahir reconeixíem a Burjassot els 25 anys de l’assassinat de Guillem Agulló).

En eixir de ca Fuster, Barcelona bullia en favor de la llibertat, i València també (a València n’hi havia menys, d’acord), però nosaltres també ens concentràvem davant d’aquella casa del pare amb la nostra particular pancarta, en aquella casa referent màxim de la intel·ligència dels valencians, que per això el van voler assassinar els espanyols mentre molts valencians ho volien amagar, perquè no aconseguírem de ser allò que ell pretenia: ser profundament valencians.

Després de deixar ca Fuster, hem fet un itinerari modernista per Sueca, capital de la Ribera, i no hem pogut estar-nos de resseguir a través de les xarxes la immensa resposta dels catalans: són un poble model, envejat, i cada colp són més l’espill de milers i milers d’europeus que hi veuen una de les grans lliçons del segle XXI: una altra Europa és possible i Catalunya ja ha encetat el camí per aconseguir-la.

Hem dinat i hem pujat a la Muntanya dels Sants, dels sants de la Pedra, per visualitzar d’un colp aquell paratge de la marjal: els ullals, la terra llaurada, els camins i els marges, les séquies, i la reivindicació del paisatge valencià de l’arròs. Com que havíem aconseguit un mestre de cerimònia principal, ara ja sabem també què és abandonament del territori valencià d’aquella espanya que ens governa, ens fiscalitza i ens roba, tot plegat, amb la mateixa impunitat que deixa actuar els feixistes. En vint anys, deia el nostre expert, possiblement l’arròs de la paella no necessitarà gaire sal, perquè la salinització de l’albufera serà irreparable. Quan ens queixem del finançament, dels refillets de l’espanya una, també cal explicar que el robatori que perpetren des de madrit afecta tot i tothom. No només afecta la política i la democràcia, també afecta l’economia, i ens porta a la torpesa, la ruïna i la inanició final.

Que Rajoy tinga quaranta assessors que no han passat el nivell de primària no ens ix gratuït, valencians, i per molt que l’Ullal de Baldoví vulga garantir aigua dolça a la marjal, una acció individual no és suficient per frenar la involució feixista d’aquells corbs de la Meseta. Llibertat, democràcia, drets humans, memòria, història, coneixement… mentre espanya conserva intacte el tarannà franquista, la nostra feina serà cada dia la de denunciar-los per frau i convidar-vos a fugir: són antieuropeus, antidemocrpatics, violents i ineficaços. Sort que els valencians també hem començat ha despegar-nos d’aquella falsa identitat de ponent, i comencem a ser profundament valencians. Com volia Fuster.

Acabem un jorn intens en favor del coneixement i la democràcia allà on l’hem començat, dotze hores després. A l’albereda de Bétera, justament per on discorre soterrat l’ullal que mor al Carraixet. Ací també niuen foges, polles d’aigua, ànecs, garsetes…, hom diria que no ens hem mogut gaires, avui, només uns pocs valencians. Però n’hi ha qui pensa que sí, que ens movem, que, com diu el pare Joan Fuster, volem ser lliures, moderns, democràtics i profundament valencians.

 

El documental sobre Portaceli (3)

La llotja de la Universitat de València s’ha quedat petita, molt minsa, per acollir la presentació del documental sobre el camp de concentració de Portaceli. La mateixa Universitat, que s’ha posat no sé quantes flors per l’acte, ha sigut incapaç d’improvisar un espai més gran per encabir-nos civilitzadament. Drets, per terra i amb més de cent persones sense poder accedir-hi, semblava allò un altre camp de concentració.

La taula, ja ho veieu, era abundosa, i tothom ha repetit gairebé el mateix, el mateix!, agraïments, llepaes i protocols de duro, que no ens aparten dels tòpics gratuïts sense substància, sobretot quan ho fas llarg i la gent està per terra que no s’aguanta. Però és el primer documental sobre la història de Portaceli, i tot li valia per veure el resultat.

N’hi ha detalls a corregir, possiblement (una llengüeta que explique qui són els testimonis que parlen?), però el resultat final és d’emoció i de reconeixement. Un treball magnífic de recuperació d’una part de la història dels valencians, d’una època que encara és gairebé impossible de saber res. No és casualitat que cap membre de la taula no haja dit nin pruna dels presos polítics, dels exiliats, o dels músics, poetes, actors o joves que són perseguits per l’estat feixista espanyol. En canvi, sí que han dit que el documental contribueix, i és cert, a recuperar la memòria històrica, la democràcia i els drets humans (paraules textuals de la mateixa Consellera de Justícia, Gabriela Bravo). Cap paraula a allò que passa a Catalunya ara mateix? A espanya? A l’ONU o a Alemanya, des de la Universitat? Uuiii, sembla que juguem en camp contrari, o que ens llancem pedres a la teulada, nosaltres mateix. Compte, el documental és de visió obligada, hauria de passar pels instituts, per les escoles, per les facultats, per veure de què eren capaços els franquistes, i de què és capaç aquest estat espanyol d’ara mateix, governat pels hereus franquistes, al govern d’espanya i a la justícia espanyola.

Els testimonis del tio Eugeni Pertegaz, del comandant Marco Dash, de la seua dona, i encara d’una altra dona que no recorde el nom, són esborronadors. La fam, la misèria, el tracte de vexació, d’escarni, i la quantitat de morts només de gana: «N’hi havia dies que baixàvem catorze morts en carro al cementeri de Bétera», explica l’Eugeni Pertegaz, que també conta la fam a través d’uns relats esfereïdors. D’entre els més de 15.000 presos que van passar per aquell camp, no sabem encara quants en van ser afussellats, passejats o enviats a altres llocs.

Perquè encara impera la llei del silenci i de l’espanya franquista. Aquella mateixa llei que el PSOE i i el PSC d’iceta acompanyen amb tanta bonior i servitud.

*En el mes de maig-juny, passarem el documental a l’Ateneu de Bétera.

(continuarà)

El camp de concentració de Portaceli (2)

Divendres 13 d’abril, 18.00h. a l’Aula Magna de la Universitat de València (La Nau) es farà l’estrena del documental El Camp de concentració de Portaceli (1939-1942). L’entrada serà lliure fins a omplir l’aforament de la sala. Feu córrer la invitació si us va bé, entre els vostres contactes i al vostre criteri. Salut i República. Rafa Arnal (associació Stanbrook)

Sobre la memòria històrica, les mancances són tantes com vulguem escriure: la dictadura franquista i els governs espanyols de la Transició, sense distinció, van barrar, obstaculitzar, frenar i impedir l’accés a la informació necessària perquè es pogués estudiar què havia passat en aquella llarga història de repressió feixista. Encara avui la documentació és prohibida. No ens estranyem amb tot allò que va passant, els colps, les amenaces i el retorn a la manca de llibertat: si la democràcia penjava d’un fil, ara ja va per terra com un paper brut. Malgrat això, sempre n’hi ha qui cerca, treballa i investiga contra l’adversitat. Després de les primeres jornades sobre el camp de concentració de Portaceli (Serra, el Camp de Túria), ara tenim el primer document gràfic que provarà d’explicar què va passar aquells anys quan l’hospital de Portaceli, convertit en presó, va acollir milers de republicans, fins a 15.000, amb l’arribada d’un riu de presoners provinents del camp d’Albatera.

«S’ha parlat molt del Camp d’Albatera, que en realitat fou un “camp de pas”, un camp de classificació, amb rodes d’identificació on triaven presos cap a un tràgic destí, al mateix camp o fora, o trasllats a les poblacions d’origen on molts no arribaven, presons, camps de treball, de concentració… La qüestió és que en octubre de 1939 encara hi havia milers i milers sense identificar i, per les raons descrites, el camp fou desmantellat apressadament. Ací comença una altra història molt desconeguda, fora dels estudiosos car… Quin fou el destí dels milers d’internats a Albatera? Milers i milers de presos no es volatilitzen de hui per demà, el gruix d’aquella massa de republicans, vençuts, famèlics i malalts –entre 10.000 i 12.000 calcula Marcó Dachs– fou traslladada en dramàtiques condicions al Campo de Concentración de Prisioneros de Guerra de Porta-Coeli –deia el nom oficial, tot un sarcasme: “Porta de l’infern” li haguera sigut més apropiat. Sense cap dubte fou el camp més important del final de la guerra al País Valencià, junt amb el d’Albatera, perquè és on classifiquen i identifiquen al llarg dels gairebé tres anys d’existència del camp el gruix de presoners republicans capturats en acabar la guerra al port d’Alacant i als controls de camins, cruïlles, pobles i ciutats: intel·lectuals, artistes, ensenyants, polítics, sindicalistes, militars… que arriben al nostre país els darrers dies de març de 1939 buscant els ports i els vaixells de la promesa evacuació.» Rafa Arnal, per al Diari La Veu