Puigdemont president, l’única resposta efectiva

L’allau violent i agressiu d’espanya no s’atura. Des de qualsevol àmbit, espanya aprofita les forces d’ocupació contra Catalunya: guàrdia civil, policia, funcionaris, militars, corona i, fins i tot, els mossos, ara que són obedients a l’amo. Una nova força d’ocupació és la justícia espanyola que es creu amb el dret de l’amenaça, de la intoxicació i de la fatxenderia.

La resposta, ara mateix, tret d’excepcions concretes, és acotar el cap, declarar “jo no ho volia”, no sigueu massa durs, i coses de l’estiu submissió. Espanya ho sap i arrea tot de pistolers i de mitjans a escampar la notícia: contra Catalunya! Escorcolls, empresonaments, amenaces, robatoris, venda d’empreses, tot li val per a l’escarni i la venjança. Sobretot, mentre la resposta siga benèvola, covarda o mengívola. Per què s’hauria d’arrugar espanya, davant l’actitud “ací teniu l’altra galta”?

Per això, l’única resposta efectiva, eficaç, contundent i catalana fóra tornar a presentar el MH Carles Puigdemont com a president de la República. Prou de tebiesa, de pors i de dubtes cagamandurris. Això i l’olla al foc fins que alce el bull. Foc a la barraca, catalans!

Una altra cosa serà continuar rebent burla, escarni i terror des d’espanya. Ni coneixement, ni comprensió, ni respecte ni democràcia. Ja ho sabem.

 

Ja tenim ací les falles (1)

Ai, sí, quina joia, això, les falles, com explica Toni de l’Hostal. Els ninots, els passacarrers, els bunyols, el xicolate, els petards, les bandes (més prompte les xarangues que no les bandes), la beator, la gent amunt i avall, les mascletaes, el siroll, el fum, el foc, i encara l’ofrena, la beator, les bandes amb l’estanquera, les bandes amb la blavera, alguns canvis molt tímids, uns altres canvis que simulen un canvi, la crítica social, l’autocrítica, els tòpics, els mitjans, la premsa del movimento espanyol, les televisions, la televisió valenciana (sí, sí, la valenciana) quatre anys muda, la TV3 encara prohibida a València (sí, sí, prohibida) pel govern del botànic, àpunt ràdio, catalunya ràdio prohibida també, els castells, els pobles, el metro, les falleres, sobretot les falleres i els seus vestits, els monyos, les perruqueres, sense potser que no n’hi hauria falleres, el cercavila, les despertaes, la paella, la discoportàtil, els premis, els banderins, les banderetes als balcons, el llaç groc, la llibertat dels presos, la llibertat d’expressió, la llibertat de pensar, la llibertat.

Repúbliques i paral·lelismes

Encara amb l’impacte del jorn d’ahir diumenge a Barcelona, m’incorpore a l’escola estabornit i/o confús. Una part de l’independentisme amb responsabilitat política al parlament viu aqueixa confusió que ens atura en un intermedi en terreny de ningú: el país té falques que no deixen avançar, que ens han frenat l’acció de les institucions republicanes. Algunes veus ho explicaven ahir mateix entre el passeig Colom i la Ciutadella: «Que trigarem més que no ens pensàvem, no pels rucs de la justícia i la política espanyola, sinó pels errors en casa pròpia.» En canvi, avui mateix, a València m’han arribat testimonis convincents que n’hi ha un fons sòlid que ja apama el calendari final del reconeixement vital de la República. Les mateixes veus apunten que l’acció espanyola del 155 ha provocat una destrossa salvatge. Bé, dos mesos sense govern no sembla gaire, però cada dia que passa el 155 és més infame. El retorn és impossible, però com més triguem a posar la República en viu més ens costarà de començar a surar.

Segona part. Com que treballem la solidaritat a l’escola, rellegesc un llibret sobre el Sàhara Occidental, la història i l’actualitat d’un poble que fa anys també reclama la seua llibertat. Allà també s’hi donen els tres elements bàsics que constitueixen el nou estat reconegut internacionalment: territori, població i estructures de govern. Però…, quants anys fa que són en terra de ningú, colonitzats, de primer per espanyols, i després envaïts per Marroc. El llibre explica què va aportar espanya a la colonització del Sàhara: res. Ens sona? I de convivència: res. Ens sona? A més que els militars espanyols procuraven per les empreses i ells mateix, res més. Ca si ens sona la taral·leta… Assimilar-nos a les estructures casposes pròpies d’ells. Us sona? Caaa! Espanya, diu l’autor del llibre, Tomàs Callau, no ha sabut descolonitzar mai les seues colònies. Totes les descolonitzacions espanyoles han estat sempre traumàtiques. Ataquen les institucions, però no els és suficient. Ataquen l’economia, la sanitat, l’escola, perquè l’objectiu dels colonitzadors no és la construcció. En el cas espanyol, ben al contrari, la destrucció fins a l’anorreament és el seu motiu de vida. Llegim la història. Només cal veure què fan amb les pensions, amb la gent gran, amb la gent dependent, amb la hisenda pública, amb el descontrol energètic, amb els desocupats, amb els joves…

Ja no és només que ataquen les institucions i la democràcia, els la bufa l’estudi de llengües, la ciència, el coneixement, la universitat… Entrenant-se no són més rucs. Però és que ho són molt, moltíssim. Com els porcs al tarquim, gaudeixen de la destrucció. No poden fer res més, res de res.

Però això ja són signes de la descolonització, mentre el nostre ànim va guanyant adeptes.

“Que volem el pa sencer”

“Ja no ens alimenten molles, que volem el pa sencer”

Fa uns anys que ho cantava Ovidi Montllor, i encara ens serveix per explicar l’objectiu dels valencians, a curt termini. Avui mateix ho ha piulat el president de les Corts, l’MH Enric Morera, i potser mig govern valencià signaria també el verset, aquest clam en favor de la independència, malgrat que ara mateix ho pronuncien amb la boca petita: “volem  el pa sencer” perquè les molles que ens fa pagar espanya són la nostra ruïna, la seua vergonya, i un cul de sac sense solució.

Fa uns minuts que el poble, Bétera, tenia engegat un altaveu sirollós per on s’escolava aquell himne valencià que ofrena glòries a la mateixa espanya que ens escanya, que ens roba i ens aplica el 155 contra la llibertat i els drets universals. Sí, el mateix partit que governa a les Corts, i a Bétera, suggereix de canviar algunes coses, però no encara totes les coses. Som davant la festa dels valencians de València, i alguns detalls no s’atreveixen a posar-los damunt la taula, malgrat que representen submissió, masclisme, beator, caspa i corrupció (ja classificareu vosaltres l’ordre dels atributs o dels factors).

L’única possibilitat de salvar-nos, els valencians, és renunciar a l’estil conspirador, trampós i canalla del govern d’espanya, i amb no poques manifestacions populars, festives, culturals, d’índole diversa i variada, encara fem ús de tòpics, animacions o discursos que són lluny de l’esperit rebel i necessari del 8 de març, del vint-i-cin d’abril o del mateix 9 d’octubre. La por que els tenalla, el setge contra algunes institucions dels modos feixistes espanyols (església, militars, policia, gc), i una actitud submisa encara conscient o involuntària sembla que ens agafa d’allà baix contra el desig de la llibertat. Ho va dir Eric From, l’home, i els valencians no superem la llosa que ens hem construït durant els anys del franquisme.

Volem el pa sencer, malgrat que vinguen falles, malgrat les mascletades que tot ho condonen, o malgrat els petards i les pròpies pors. És clar que juguem amb desavantatge, que no tenim ni mitjans propis per explicar-nos, però ja no ens aconformen molles.

Volem el pa sencer.

 

El fatxa Martin Glenn

El president executiu de la federació anglesa de futbol ha multat Pep Guardiola per lluir “el llaç groc” als camps de futbol. L’home ha comparat aquest símbol per la llibertat amb d’altres símbols, fins i tot de feixistes o xenòfobs. Fóra bo que el Pep, ara, abans de cada roda de premsa post-partit llegís un verset d’un poeta. O un article de la declaració dels drets universals, a veure si aquell pallús del Martin Glenn el comparés a lleis o textos feixistes, perquè potser passe com en altres indrets, que en el futbol s’amaga el bo i millor de cada casa. No cal repetir quants presidents de federacions, de clubs, de nacionals i d’internacionals, han amagat lladres, corruptes, puters, violadors, feixistes i tota una varietat, d’homes sobretot, impresentables i delinqüents.

El fatxa Martín Glenn no el conec. Ni ganes. Però si castiga un símbol de llibertat d’aqueixa manera, per castigar un dels homes del futbol que més valor ha afegit en un esport tant dissortat i mancat de valors, ja ha de saber què fa i per què. A cagar a la via, Martin. Visca la llibertat i la independència dels pobles.

MH Roger Torrent: dilluns, Puigdemont

El Marqués de Dos-Aigües ha despertat reivindicatiu en favor de la llibertat dels presos. En una altra plaça del mateix poble, una altra estàtua d’un majoral lluïa un devantal en favor de la vaga feminista de demà. És la segona acció o la tercera a la comarca que reclama llibertat i una acceleració valenciana en favor de la República. Segons que expliquen a twitter, n’hi ha al Camp de Túria un nou Comité de defensa en favor de la República (CDRcampdeturia) que també organitzarà el viatge de diumenge a Barcelona per participar de la manifestació que reivindica, una altra vegada, de posar en actiu les institucions de la República catalana.

Dilluns n’hi haurà ple del parlament de dalt. Almenys sembla que l’han convocat, malgrat que no és clar que espanya i la seua podrida justícia ho puga admetre. El ple del parlament el convoca el president, però espanya creu que això és massa democràtic, si no n’hi ha algú d’espanya mateix que hi fique el nas. Contra la llibertat, contra la democràcia, contra el finançament, contra l’ètica, espanya fica el nas per tot.

Jo trobe que l’única resposta digna fóra restituir la democràcia al parlament de Catalunya. El poble ha votat, i ha votat en clau independentista. Marejar la perdiu no farà afluixar l’espanya corrupta de polítics i jutges podrits. Així que…

Benvolgut, Roger Torrent, Molt Honorable:

—Tots ens equivoquem. Però pocs tenim el temps i l’oportunitat de rectificar. Vosté encara ho pot fer. Dilluns, propose de votar president de la República catalana el MH Carles Puigdemont. Fi de la carta. Guanyarem tothom, tornarem a elevar l’ànim, posarem en solfa l’actiu de l’1 d’octubre de 2017, retornarem la democràcia i el poder al poble, i posarem a lloc espanya, on ella mateixa ha decidit de ser.

L’escola de vins “Joan C. Martín”

Aquesta setmana comença el Curs Superior de coneixement vitivinícola de l’escola que dirigeix Joan C. Martín. Joan C. Martín és un home de vins, un erudit, un il·lustrat gosaria de dir. Em demana que explique la seua escola, que fa més de trenta anys que forma gent en favor d’entendre el vi, el territori, la vinya i els valencians. Escriu llibres, fa conferències, és un lector d’una memòria prodigiosa i té una història sorprenent. . El títol del curs té l’objectiu d’orientar els futurs Màsters Tastavins a València. Si en voleu tenir una informació completa i didàctica del contingut del curs us podeu adreçar a aulavinicola@hotmail.com o directament al mòbil 696351407. Hi participen professors de diverses universitats, enòlegs, enginyers, caps de DO, cellerers, a més de professors internacionals. Un luxe, si tens el temps i el goig d’aprendre i admirar-te.

Segons que ens diu el seu mestre director, aquesta és l’escola de vins no oficial més antiga de la península. D’entre les trenta-tres sessions presencials del curs, n’hi ha classes teòriques, molt de tast (es tastaran més de 190 vins d’arreu del món), pràctiques en vinya, visita a cellers, i una formació cultural i geogràfica del país exquisida.

l’Aula vinícola potser que siga el pas previ a tenir una escola oficial del vi, independent culta i compromesa amb el territori.

 

 

 

“Viatge a la saviesa del desert”

Hem presentat en un claustre a l’escola el projecte Solidaritat amb el Sàhara, lligat als refugiats, els camps de Tindouf, el desert, la solidaritat. Però també a altres situacions de refugiats més antigues fins i tot. El 25 de març farem un concert solidari en favor de l’ONG Talha, amb seu a Xirivella (l’Horta Sud). El concert serà al palau de la música de València. Hi participaran els cors de l’escola i el taller de teatre. Si voleu venir a col·laborar, encara n’hi ha entrades a la venda.

Per continuar el projecte, he llegit a classe el primer capítol de “Viatge a la saviesa del desert” d’Ahmed Mulay Alí Hamadi, pare de la Sénia Mulayali, i ambaixador del seu país a Mèxic. El llibre obri amb una dedicatòria, de la qual agafe un fragment: “al meu poble en la seua llarga lluita per la llibertat. A tothom, en qualsevol racó de món que és en aquesta lluita.” En aquest primer capítol, l’inici, «l’Alí i la seua família», n’hi ha detalls del que voldrem treballar a classe, a quart de primària. La descripció d’uns barris a l’Aaiun, capital de la República Àrab Sahrauí democràtica, capital també de la tolerància, en una altra època. L’Ahmed explica com el govern espanyol, que havia colonitzat el seu país, va edificar i repartir un grapat de cases entre els sahrauís per atreure’ls al sedentarisme i controlar-los més si cabia, en allunyar-los del desert, dels camells, de les haimes, dels estels i, sobretot —diu ell—, de la seua afecció a la llibertat. Una llibertat que desconeixia de fronteres, de documents anomenats passaports o cartes d’identitat per moure-s’hi.

A la perifèria, explica l’Ahmed, hi ha el barri de Zemla, o Casa de Pedra, que es construí arbitràriament sense permís de les autoritats colonials, amb pedres, fang i ciment. Diu que, amb el temps, es van convertir en la cova de les idees de llibertat i lluita contra el colonialisme. «Tot passejant per aquells carrers, mercats populars, cases de mil maneres diferents, es podia veure, oldre, sentir la febrada nacionalista, que en cada poble embarca cap a la porta de la dignitat perduda en el passat, davant les tropes invasores.»

És ací on viu Alí, un xicot de dotze anys que estudia a l’escola Saguia Hamra, a 40 minuts de casa caminant. Alí també estudiava el Corà, per això es llevava a les sis del matí cada dia, per aprendre la Sura escrita en un louh. Abans de venir a la ciutat, la família d’Alí eren nòmades, perseguidors dels núvols en cerca aigua i herba fresca per al ramat. Eren part dels “fills dels núvols”, que en deien en una altra època. Gent que tenia una noció del temps ben diferent. S’estimen la poesia i la conversa (meditada i curosa). Són de pensar molt i de dir poc, segons que els afecta el desert. Un parlar que de vegades s’expressa en cants, poesia entre els ramats, o en una ruta amb camell de distàncies pacients. L’hospitalitat és una altra qualitat important: “el convidat que porta més convidats és més estimat que no si ve sol.” Encara no divisen un genet que s’aproxima dalt d’un camell que tota la família es mobilitza a preparar el té, avivar el foc, fer lloc a l’hoste que arriba: un esdeveniment. No coneixen la mentida, acaba Ahmed, la paraula ho és tot en el món, més que tot, fins al punt d’una màxima forastera que diu que agafar la paraula d’un sahrauí és millor que fer-lo signar res.

—Salamu aleikum!

 

 

República en set dies

L’11 de març tornarà la República a Barcelona, si és que mai se n’havia acabat d’anar. Tornarà sense els partits polítics, incapaços de posar-se d’acord. Pel que sembla, en un moment algú de dalt es va espantar, quan l’acord era fet. I ara passen els dies sobre tants desacords. Passen tantes coses, enmig de la pressió d’un colp d’estat, d’un país ocupat, i les males arts d’un estat feixista, que n’hi ha que han perdut l’equilibri. Tardà, per exemple, que ha sigut brillant quan tocava en manta ocasions, ara diu aqueixa barbaritat de rendir-se a espanya. Home, vols dir que Tardà vol tornar al 1976?, què vol dir realment?, que hem sigut incapaços de fer president Puigdemont, erc els primers? Que això fa mal, a dies vista, que ens farà mal, davant la història i, sobretot, davant Catalunya? Què passarà demà?, aquesta setmana? Potser caldrà esperar-nos a diumenge, perquè la desconfiança que han tornat a sembrar els partits, i sobretot erc, ja no deixarà dormir tranquils, mentre espanya, un estat podrit com cap altre, aguanta i se’n riu, d’una nova atzagaiada en casa pròpia.

Diumenge caldrà començar a fer discursos valents, des de la independència, i potser caldrà una nova proposta davant uns possibles noves eleccions: els cdr?, l’anc?, òmnium?, tots plegats en un nou partit que no siga un partit i, ara sí, aquest part ciutadà puga aconseguir una independència plena, sense el llast dels partits clàssics, malgrat que es diguen erc o junts.

Avui també era diumenge, potser no caldrà esperar-nos set dies. Puta misèria.

[continuarà]

Els metges, que no s’hauran pensat que som idiotes!

A les Illes, com a València, o al mateix parlament de catalunya, n’hi ha que pensa que ens aguantarem de tot, que ho aguantarem tot, que ens deixarem entabanar, enganyar, vestir o mastegar. Els metges reclamen de no saber llengües. Ves si la sanitat, o la medicina que ens pensàvem que era cosa de gent llesta, aplega inútils, com l’arrimadas, m.rajoy, o exemplars pitjors. La llengua és la pàtria, sinyors de la sanitat, la pàtria de molts valencians, illencs i catalans, i sense, no ens volem ni curar, ni perdonar, i menys encara tractar per rucs o de rucs. Així que si vostés es creuen reis, cigrons o borbons, de mamons no passen, ja poden pleitejar o badar, cagar o punxar, llepar o ferir, perquè uns quants milions d’aquests països que en diuen catalans, no només en farem ús de la llengua a casa i a l’hospital, sinó que els reclamarem de saber-ne, de respectar-nos, d’atendre’ns com ens mereixem. I ja tenen sort que durant anys havíem afluixat en excés, per aquella diglòssia que ens van imposar els refillets d’espanya que t’escanya, et roba i t’escalda. Ni jutges ni fiscals, ni bonyigos ni pardals, no ens faran retrocedir, ara, que ja sabem el paper que tenim i el poder que exercim. A cagar a la via, sinyors, que vol dir, convidar-los a prendre pes vent. O comencen a estudiar, que de trompellots ja n’han fet prou.

Bon aire tinguen a la meseta, docs.