Ulisses20

Bétera, el camp de túria

El rei amagat

0

El rei d’espanya desembarca a Barcelona blindat per centenars de policies. Els policies són Mossos disfressats avui de policia espanyola que han d’usar la violència contra milers de manifestants pacífics. Els manifestants són catalans, els Mossos no ho semblen. Els mossos són comandats per un militar-coronel de la GC, que ordena d’usar la violència contra una manifestació de perols i cassoles. És el nivell GC i dels seus coronels.

És l’única manera que el reietó pot visitar Catalunya, d’amagat. Protegit, blindat i amb l’argument de la violència contra els manifestants. El govern d’espanya diu que no rebre’l d’una altra manera és mesquinesa. Utilitza aquest adjectiu per amagar que Catalunya no el vol, aquest rei. Ni aquest ni cap altre. Ni vol el govern d’espanya grapejant la generalitat. Pobres desgraciats, quina panerola de govern, de feixistes dalt d’un carro de merda. El reietó arriba a Barcelona com un pocavergonya, d’amagatotis!, mentre té tancats a Madrit homes honestos i pacífics. Mentre manté exiliats el president de la República catalana i els consellers. L’home ha vingut a sopar i voldria inaugurar un congrés de mòbils. Pobre, des d’un palauet de la música blindat, acordonat, de policia que vigila que no arriben els sirolls de perols i cassoles.

Aquest rei amagat representa l’autoritat de l’estat espanyol, heretada divinament. Antidemocràticament. Encara voldria un sopar tranquil, de bon profit, de rialles i flors. De bones cares. I ves que han triat tot de feixistots que l’acompanyen, que li riuen els acudits, que li aventen els pets. Riu dissimuladament. Inaugura. Potser que porta mòbil. Als catalans els la bufa, el rei. El mateix president, que no pot ser al Congrés, ja ho ha dit: vosté serà ben rebut quan siga un home honest. Uiii, no sap què ha dit, l’MH Puigdemont.

Peró el reietó no riu. De cap manera. I se n’anirà d’amagat, com ha arribat. Com un reietó imposat, de centenars de policies que li han de protegir les orelles, l’oïda i el cul. Cames ajudeu-me cap a espanya i bona nit tingueu.

Als carrers, Barcelona retrona. Contra la visita del rei borbó (quan el mal encara ve d’Almansa), Barcelona pica perols i cassoles. I es defensa pacíficament dels Mossos, ai, mentre una caporal ens insulta, i uns quants dels Mossos (un percentatge petit) es deixen governar per la GC contravenint les lleis de la Generalitat que han promés de defensar.

La mesquinesa espanyola ja és en una pantalla internacional. Aqueixa és la manera com roba, prevarica, embruta i ataca la democràcia el govern d’espanya. Cada dia, amb o sense congrés de mòbils.

Per cert, si fem un referèndum per triar entre el rei borbó destronat (moralment i ètica) i la congruència de l’entrenador Pep Guardiola… Tornarà a guanyar la democràcia.

ERC: voleu més bèstia encara, espanya?

0

S’ha de ser molt ruc, però moltíssim, per jutjar qui va coordinar l’acció contra l’atac terrorista a Barcelona i Cambrils. S’ha de tenir el fetge foradat per punir qui va comandar una acció professional que va posar criteri antiterrorista. Venjatiu en desmesura o creminal a seques, s’ha de ser. Aquest és el canibalisme judicial espanyol, que es menjaria els catalans només per demostrar com arriben a empatxar en favor de la llibertat. Com si la llibertat pogués empatxar mai. Us pensareu que aquests jutges espanyols tenen família, fills, nebots, fins i tot pensareu que tenen un gos que els espera cada dia, darrere la porta, per llepar-los les mans. Caaa, no en tenen, de gos. Què en van a tenir, xa, si són malcarats i pocapena capaços d’amargar un camió de baladre.

Però que no ho veu ERC, encara? Que no veu com tracten els nostres, i tothom, a catalunya, a valència, a les illes, aquells jutges, la GC, la policia, el ministre, l’altre ministre, el govern espanyol en peça? Què espereu a decidir-vos, a fer president Puigdemont? Que ens peguen pel cul, que ens donen porga a mil més? Que ens pelen la ceba? No teniu prou prova que no afluixaran mai, els rucs? Que aquesta imatge de Trapero d’avui ho diu tot, el que són capaços de fer per matar la democràcia, a espanya?

Més idiotesa, més estupidesa, necessiteu? Ai, mare, els cagadubtes!

[continuarà]

Com ens deixem envair pel 155

0

El 155 que tothom portem dins, tret d’excepcions valentes i coratjoses. Voluntàriament i involuntària. La censura en una exposició d’art. La mentida constant als mitjans espanyols. La manipulació a les televisions. L’acomiadament de periodistes. El setge a les revistes d’humor. El silenci imposat en premis de cinema. L’acaçament a polítics. L’amenaça pública (i púbica) del govern espanyol cada dia. L’amenaça corrupta de la justícia espanyola. L’amenaça de la guàrdia civil. La impunitat de les xarxes si són del caire dreta-dreta…

Tothom ens hem incorporat un xip d’alerta: això, no. Ara, no toca. Compte que vindrà el gos! I el gos pollós va fent, arribe o no. Què en fa de feina, caguen la pena! Ahir vaig viure això a Aldaia. Després de presentar-lo en un valencià pulcre i ajustat, el psicòleg Jaume Funes va decidir d’adreçar-se a un auditori de dos-centes persones en espanyol. Va pensar que no l’entendríem? O va decidir que li seria més còmoda, aquella llengua a València? Potser va decidir que, en espanyol, ningú no l’atuiria, perquè allò era una decisió premeditada. Baixes en cotxe o en tren a València, a posta baixes a fer una conferència que fa mesos t’han encomanat, i no pots arruixar: “mireu, us parlaré així o així, com qui es beu un got d’aigua, sense pensar-hi… I qui ho paga és una de les llengües. Vaig demanar a l’organització si havia donat cap consigna… Ca, ell mateix ho havia decidit, ell tot solet i el 155 que cadascú portem tan endins.

Al meu costat una mare jove ho va dir: “per què no s’expressa en la seua llengua, si es trobarà més còmode”. Còmode?, fins i tot en el debat, la primera de les preguntes va ser en valencià —una dona jove, policia local, va demanar que… La resposta del professor Jaume Funes també va ser conscient, en espanyol, com la resta de respostes.

Avui mateix tenim debat a l’escola, per això, per l’ús espontani del castellà de gairebé el 90% d’alumnes, d’infantil a secundària. La llengua d’aprenentatge a l’escola és el valencià, però la llengua que va apoderant-se entre els alumnes no té rival. No n’hi ha models, ni cultura suficient. L’assetjament, la pressió, l’ofeg, tot és gros i gravíssim. Cada mitjà espanyol ja ho sap. Quin paper fa. Per això mantenir la prohibició de TV3 al País Valencià, és d’una torpesa política que atempta contra l’escola i contra la llengua. A consciència!. El cinema. Els videojocs, les misses, els centres comercials, els parcs temàtics… Els refillets del govern d’espanya ja poden pensar a imposar, burlar-se’n, insultar-nos. El 155 lingüístic se’ns ha instal·lat com un cromosoma difícil de combatre, si no actuem com en el càncer.

Perquè tenim instal·lat un càncer de primera contra la llengua. Així que cada colp que ells ens amenacen, actuem-hi contra el càncer. Sense perdó.

Desobediència, espanya! (actualitzat)

0

El món del revés, a Espanya. Ataquen, peguen, agredeixen, intimiden la gent honesta. Sense vergonya, descaradament d’ençà de l’1 d’octubre. L’1dO Catalunya fa una lliçó de democràcia i espanya no ho pot consentir: “Tinc un pesar que rebente”. Li salta la vena, se li disparà la tensió, el colesterol democràtic; aleshores, llança un exèrcit de policia i GC contra homes i dones, joves i xiquets. “La violència marca espanya de tot temps!”. Envia el cos franquista de sempre, l’equip de situar el límit màxim de democràcia que pot tolerar: “Què us heu pensat!”. Posen a afinar la justícia, entrenada a ser afinada per la dreta, molt per la dreta-dreta. Els jutges que carreguen contra els representants del poble es presenten voluntaris. Uff, si n’hi ha! Sembla que volen fer punts davant la família, carreguen contra els responsables de la lliçó democràtica “Urnes contra violència”. I d’aquesta crida injusta i demencial, comença una desfilada d’homes i dones cap a madrit. N’hi ha que tornen n’hi ha que són en presó. Sense judici. A voluntat política dels jutges. Però n’hi ha que, ens saber-se la jugada, decideixen exiliar-se. Ara mateix, el cas Anna Gabriel és recent. Gran decisió, Anna. Valenta i arriscada. El cas gros és el del president de la República catalana, l’MH Carles Puigdemont.

Una justícia contra l’honestedat?, desobediència. Una justícia que afina segons que penses?, desobediència. Una justícia que castiga la veritat que expliquen cantants o poetes?, desobediència. Una justícia que perdona els corruptes que roben, que fan desaparèixer proves, que prevariquen o cobren en negre?, desobediència…

I podríem continuar, amb tants de casos com vivim que el govern d’espanya orienta, dicta, ordena què ha de fer un jutge i un altre i un altre; jutges de genètica franquista que es vengen i ataquen idees. Les idees són perseguides a Espanya. Encara. Segle XXI: espanya contra les idees, una marca!

Per tot plegat, desobediència. Fins que prou exemples demostren al món com de ridícul és aquest Estat superb, mediocre, desautoritzat èticament i moral. Desobediència, que ens roben però no ens governen, que guanyen per la força però no convencen, desobediència i que ells s’ho mengen… Desobediència.

[versió 2]

Conexus?, sóc l’MH Ximo Puig!

0

La Generalitat que presideix el MH Ximo Puig ha obert una nova delegació a Madrit-espanya. Una mena d’ambaixada disfressada de casa de visites d’empresaris, emprenedors i mangantes. Al cap d’aqueixa delegació han posat Broseta-fill, advocat de l’extrema dreta valenciana, amic dels criminals Camps, Zaplana i la filà de crestians peperos, personatges de la faràndula política valenciana quan era a mans d’escapularis. Una delegació del PSOE o del Govern valencià?, per a què? Diuen els bisbots d’aquest part o alvort, que cal pagar més contribució a espanya si volem que espanya ens escolte com de malament ens finància espanya. Això és: agarreu un parell d’empresaris corruptes, uns advocats espavilats i deixeu-vos milers d’euros setmanals en propines, per tapar no sabem què ni per què.

El sinyor Broseta-fill ha pegat en pleits contra el govern valencià del Botànic, en defensa de botifarrons i empresaris del viure, en favor de la privatització de la sanitat, de l’educació o ves a saber…, ambiscaors, colombaires i, atenció, empresaris que veuen el cultiu d’aqueix empastre que és “Puerto mediterraneo” (la caspa, no caldria dir-ho, ha posat el topònim en el raquític idioma que només estudien a espanya —sembla que és l’únic lloc on no se’l saben). I és aquest que posen al capdavant d’aqueixa tapaora disfressada de casa de visites per a emprenedors. ës també qui va portar els feixistes de societat civil a València, al mateix palau de la generalitat, que ja sembla casa d’hostes!

Port mediterrani, privatitzacions de la sanitat, ajuntament de Paterna, especulació, empresaris corruptes i, ara, una nova seu de la Generalitat valenciana a can Madrit, a mans d’un antivalencià de renom Broseta. Què, n’hi ha tito per a dinar?, us demanareu, o aqueixa gallina vella farà el brou de la misèria valenciana?

Fundació Conexus diu que vol fer lligam Mardrit-València. Caguenlhòstiaputa! Ens roben, ens insulten, ens castiguen, ens apliquen el 155, i ara els paguem el beure, el soparot, el luxe i la rescolà… Cal ser molt inútils i Toni de l’Hostal ja té cultiu per traure CD i long play.

Quan la política, MH Ximo Puig, ja ho sabrà vosté molt bé, es posa a mans del dimoni, perd la sorpresa i l’eficàcia. Amb els mateixos diners que ens costarà l’invent als valencians, contracte cent homes de la CNT, i veurà si ens fan cas a Mardrit. I els fesols que ha posat a menjar-se l’olla envie’ls a cagar a la via, que de merda ja en tenim prou a casa.

Baldoví en un país de roders

0

L’Ateneu de Bétera prepararà l’arribada de Joan Baldoví aquesta setmana: “En clau valenciana, en un país de roders!”

Ahir ens demanàvem què podíem preguntar a aquest home que ha posat la política dels valencians a primera fila, allà a Espanya: en un parlament farcit de pocavergonyes, de polítics criminals, de lladres que fa anys que roben i ens roben especialment als valencians. Perquè els valencians pintem poc a l’estat, de primer perquè som valencians, i ens en sentim profundament valencians. Els espanyols ho saben, perfectament saben què vol dir tot això, i el resultat és que s’acarnissen contra nostre, sobretot a través del finançament, però també contra l’escola, contra la llengua, contra els mitjans, contra la sanitat, contra el camp… Aquell govern d’espanya, malgrat tants polítics del pp com els han llepat el cul des de València, ens han castigar cara a la paret com a l’escola franquista. Però un home de Compromís, un de sol, els ha posat l’honestedat a la cara, l’honradesa i el treball, i malgrat de ser sol, tothom l’ha valorat per damunt de molts altres polítics.

Sí, l’escarni contra Valencià d’Espanya és de llibre, un càstig continu perquè no siguem capaços de redreçar-nos, de renàixer, de ser més demòcrates i europeus que no ells, més moderns fins i tot. D’això en parlarem dissabte a Bétera, amb Joan Baldoví, i potser li demanarem si prepara l’assalt a la presidència de la Generalitat, d’ací un any, o què pensa del 155 contra els valencians, si el pspv que també és acord del Botànic, continua donant-ne suport, o potser li demanarem què passa amb el camp valencià, amb els caquis i les magranes, i si la veu a madrit, única i solitària, pot fer res per canviar la llufa que significa espanya per als valencians. I encara podrem demanar-li què pensa fer per recuperar les caixes valencianes, o si els valencians ens haurem de conformar a tenir els diners emprats en institucions estrangeres o que no tenen cap sensibilitat valenciana… O què caram passa amb la televisió, o amb Consum, que s’ha apuntat al carro d’atacar la llengua, o amb la fallera calavera, que potser podrem parlar de tot o de gairebé tot.

*I si els homes de la cooperativa, els llauradors, o els mestres, o les brigades municipals s’apunten a fer-li preguntes, seran benvingudes.

Escola Valenciana convoca xafarranxo

0

Concentració. Escola Valenciana ens convoca dissabte a VALÈNCIA. Amb el lema ‘L’educació ens dignifica. Sí al valencià’ vol aplegar entitats i associacions  que promouen la llengua i la cultura al País Valencià, sindicats i partits polítics sensibles a la defensa del valencià (no sé si la cooperativa CONSUM se sentirà al·ludida, o els psoecialistes que apliquen el 155 i voldrien intervenir la immersió língüística…). Escola Valenciana defensarà l’únic model educatiu que garanteix la llengua dels valencians, defensarà els mestres i les famílies, de les agressions i l’assetjament dels criminals del pp i de la justícia espanyola, que es van carregar els mitjans valencians, el finançament i tants anys d’ofici amb l’objectiu d’aterrar l’escola i la convivència dels valencians.

ESCOLA VALENCIANA treballa ara sobre quatre eixos:

—el dret dels xiquets valencians a aprendre llengües i a deixar de ser idiotes (la idiotesa  havia sigut l’objectiu durant anys del pp i ciutadans).

—la defensa de les famílies valencianes, que no tenen menys dret que altres famílies, malgrat que el pp, el govern i la justícia espanyola ens castiga expressament destinant menys diners i menys recursos a l’escola valenciana que a la resta d’escoles de l’estat.

—la dignitat d’educar, de l’ofici de mestre, en contra de les pretensions de l’església, l’opus i els desgraciats de l’Íbex, que destinen els recursos a les seues butxaques, als bancs, als negocis del paradís fiscal, als partits polítics de l’engonal, en canvi de castigar els mestres i els recursos de l’escola, o de la sanitat.

—la llibertat dels pobles i les nacions, en canvi del feixisme que impera en una aigüera d’estat malaltís i ensutjat, incapaç i mediocre, que s’ha gastat les pensions, la hisenda i el pressupost públic, en canvi de tornar-mos al franquisme, a la idiotesa dels mitajns públics i privats, a ser el cul d’Europa, el vàter i el comú, per on corren espavilats, homenics i dues beates.

Xafarranxo, doncs. Per l’escola.

 

 

El temps contra la República

0

Un dia d’hivern enganyós, després de dies de fred i de poca aigua. Llàstima. Un jorn primaveral, a l’escola els xiquets corrien desmanegats, suats, amb els colors vius a les galtes. Tranquils, em diu una mare, estigueu tranquils, el cap de setmana tornarà l’hivern. Però jo no m’ho crec. No em crec què fa ERC, amb el temps, què pensa. No em crec que guanyem, ara mateix en favor de la República, sobretot perquè els indicadors no ajuden a creure’ns que res corre al nostre favor, malgrat que tenim el favor dels resultats, el favor de més de dos milions, el favor de la dignitat i, sobretot, el favor de ser el moviment més higiènic i coratjós a Europa, ara mateix, en favor de la llibertat.

Els indicadors desfavorables no ajuden: la GC vigila, assetja, marca paquet contra milers de persones. Planta cara a Catalunya, perquè no tenim ningú que els diga qui som, qui ens governa, qui és el president. Els valencians encara no tenim TV, i la ràdio és una imitació que no acaba de fer forat ni paper. No fan cap notícia, ni diuen res que puga destorbar. Consum decideix atacar la llengua del valencians, eliminant una part important de la seua identitat corporativa. S’autoaplica el 155 i extralimita la idiotesa de creure’s que això no l’afectarà econòmica i socialment. El govern de les Illes també afluixa en la sanitat, pel que fa a la llengua. I tothom, fins i tot els idiotes s’apunten a fer broma, a riure’s, perquè ningú no els planta cara, sense govern. Perquè potser tenim parlament, sí, de majoria independentista, però una majoria incapaç de fer dir que Puigdemont és el president que tots esperem, perquè una altra cosa serà un pedaç, un esparadrap que no taparia la ferida que obrirà una mala decisió. I ja fa dies que som enmig de decisions de poca alçada, de manca d’esperit, de vi amb llimonà, mentre espanya continua el xafarranxo judicial, polític, policial contra Catalunya i contra homes i dones amb nom propi. Contra València, pel finançament pocavergonya que ens aplica, per les inversions en infrastructures en comparació en altres territoris… No sé què esperem, que no ho sé, però aquest temps no ens ajuda a enfortir, a frenar la barbàrie, a donar-mos ànim, que malgrat que hem guanyat, necessitem com necessitem respirar. Ànim. I coratge. I Paciència. Però compte, erc, que ells no peguen patà, no perden ni el temps ni els diners, perquè ens els roben cada dia, mentre vosaltres us toqueu el nas.

Hom pensaria que tant de temps sense govern és perquè es prepara una estratègia que sorprendrà, que arribarà a port, que deixarà un Ohhh brillant a Europa, però no m’ho crec, si perdem tant de temps i els regalem que ara ataquen l’escola, els mestres, la TV3, tot el que vulguen atacar… Perquè qualsevol cosa que no siga fer president Puigdemont no serà una victòria. Nostra, no. I el temps que passa va vestint un desfici, un quefer, una perplexitat.

Passen els dies, el temps d’hivern, i no sembla que haguérem guanyat, fa uns dies, unes eleccions imposades. Massa setmanes que perdem, que confonem, que convidem a tanta gent a fer vida normal. Com si no tinguérem un estat feixista al coll, com si no tinguérem l’amenaça, els presos polítics, els exiliats… Cada dia que passa, cada minut, sembla que ja és normal, tot això, que no tenim un president, ni un govern, ni alè per la República.

[…]

Harriet Tubman (2)

0

«I freed a thousand slaves. I could have freed thousand more if only they knew they were slaves.»

Us heu fixat en les mans de Harriet? Ella va dir que el dia que va canviar d’estat es va mirar les mans, però no va trobar res de diferent ni d’especial, allà. I ves que ella té unes mans ben especials. Només que era lliure que ho era tot. Fugia de l’esclavitud, al segle XIX. Que ho era tot, per ella i per tants com ella.

En el segle XXI, a espanya també cal fugir de l’esclavitud: sous de sis-cents euros són una realitat que atempta contra la llibertat de les persones. I això si hi treballes, que n’hi ha que ni els ho permeten de fer, amb tanta desocupació. O si tens cap seguretat, en el treball… Mentrestant aqueixa esclavitud miserable, n’hi ha panxacontents —entre més, expresidents del pp i del psoe— que cobren fortunes per no fer res. O n’hi ha infantes de set o vuit o deu anys que guanyen més que cent esclaus junts, o n’hi ha ambaixadors, o ex-assessors que apleguen milers d’euros mensuals, en canvi de la ruïna de milions. I n’hi ha empreses que se’n burlen, dels diners que guanyen, dels diners públics que els han perdonat de tornar… És l’esclavitud del segle XXI provocada pel pp, pel psoe, per c’s, en canvi de represalies judicials, assetjaments i conxorxes de jutges i polítics.

I encara argumenten que els homes i les dones no han de guanyar el mateix pel mateix treball, aquests trabucs del psoe+pp+c’s… Així que Harriet es va mirar les mans, aquelles mans que a la fotografia ho expliquen gairebé tot, i va decidir de dedicar la vida a passar gent d’un estat a un altre, per salvar-los de l’esclavitud.

Sis-cents euros?, desnonaments?, gent sense atenció mèdica?, sense possibilitat d’acollida?, gent als cies?, aquelles televisions d’espanya?, aquells mitjans?, els diaris? aquella cultura casposa?, la gc encara responsable de la seguretat, ai?… Si això no és esclavitud, per començar a passar gent d’un estat a un altre!

Harriet Tubman no va perdre mai ningú

0

“Atureu-lo, és el meu esclau!”, cridava l’home blanc mentre acaçava un home negre que corria desesperat cap a la llibertat. L’home blanc li va llançar una maça de ferro que, dissortadament, va impactar en el cap d’Harriet Tubman. Ella no va morir d’això, però la ferida li va obrir el pensament a la llibertat. Els amos també la van posar a la venda, però ella va aconseguir d’escapar a un estat on podia ser lliure. La resta del temps el va dedicar a la lluita en favor de la llibertat, els drets de les dones, el sufragi i a viatjar a l’estat que mantenia l’esclavitud, per passar homes i dones cap a la llibertat. Diu la llegenda d’aquesta dona que no la van capturar mai, i que no va perdre mai ningú en aquells viatges.

El govern espanyol també ens acaça la democràcia i la llibertat. Acaça els homes lliures i els homes bons. Ara diu que també actuarà sense contemplacions, que és una expressió que no amaga l’odi i la por que vol infondre. Sense contemplació actuen les dictadures; les democràcies, no. Sense contemplació actua el càstig, el terror, la tirania, la violència… Us imagineu que els mestres, per exemple, diguérem i actuarem sense contemplació a l’escola? Potser és el que voldrien aquests feixistots de rajoy, santamaria i cospedal, que l’escola tornés a l’obscurantisme franquista, xenòfob, violent i dissortat. Sense contemplació.

Espanya actua amb el tarannà amo-esclau. Es pensa propietari del patrimoni i de les persones. Ara mateix es pensa propietari del pensament d’homes i dones lliures, per això actua sense contemplació contra la votació popular d’unes eleccions que han perdut. No suporten la contemplació, ni l’opinió, ni la llibertat dels pobles. L’exemple valent d’Harriet Tubman, o Black Moses, és d’un coratge extraordinari contra la violència i el terror, contra unes lleis indignes i abusives, contra els homes que es pensaven amos de la resta del món. Polítics, jutges, policia, sense contemplació… Ja saben què vol dir, l’expressió?

 

 

Qui pensa els patis d’una escola?

0

Divendres, xafarranxo. Cada divendres, com cada dilluns. Xafarranxo. Per aprendre, per ensenyar. Xafarranxo sense excuses. Avui hem tingut visita, uns quants mestres i una experta en arquitectura del paisatge. Inara Hasanova. Ella portava un bastó alt, una motxilla, la cantimplora, el termo, i un grapat d’idees que compartia amb aquells mestres cooperatius. Xafarranxo. Així que comence el matí amb les dues preguntes clau:

—“Xiquets, què volem que passe al pati?”

—”Xiquets, com podem ajudar a millorar la feina, els mestres?”

Després de la matemàtica (visca Steiner), i de l’assemblea, avui Jordi, el nostre psicòleg, ens ha parlat de la tècnica Cinc pensaments, els xiquets apunten idees per escriure un text, o dos textos: «Fer ús dels cinc pensaments* per resoldre conflictes; m’agradaria fer classe en el pati; caldria un dia de pati de jocs diversos; voldria recuperar la idea del “nou amic” al pati, en què un tria de jugar amb algú que no juga habitualment; els mestres haurien de jugar més amb els alumnes…»

I sobre l’altre texts, quines idees ens ajudaran a elaborar un text: “Com podem millorar la feina, els mestres?”: «Anar d’allò més fàcil a allò més difícil; explicar els conceptes de diferents maneres; no us calleu, pregunteu els dubtes; llegir el full informatiu que el mestre envia a casa; com podríem ser més responsables? Això com es practica?»

Ep, ací us deixe un model de text, que he elaborat mentre escoltava l’andante cantabile…

El pati i els mestres. Avui el mestre ens ha proposat d’escriure sobre el pati. El pati de l’escola i els mestres, encara que som els xiquets els que passem més temps al pati de l’escola. Qui pensa el pati d’una escola? Qui pensa els patis de les escoles? Tots els patis són iguals? I les escoles, són totes iguals? I els alumnes, som iguals? Jo faria el següent, per pensar en al pati de l’escola: baixaria al pati i buscaria un punt concret, per exemple la garrofera de l’entrada, la que n’hi ha a la vora de la font nova. De d’allà, em miraria el pati, tancaria els ulls i em miraria el pati, mentalment. Què, què és el que més m’agrada d’aquest pati? El joc?, el siroll?, el silenci? No ho sé. Potser que m’agrada tot. No ho sé. Quan n’hi ha xiquets i quan no n’hi ha, m’agrada. Però sobretot, m’agrada especialment tot el pati… Bé, potser que n’hi ha alguna cosa que no. Però aquesta cosa me la reserve. Preferesc de no dir-la. És com un secret. Com una cosa meua. Només meua. Ai, sí, el pati i l’escola. Però qui en pensa, en tot això? Qui vol pensar-ne, en el pati de l’escola? Els xiquets? Els mestres?

Per cert, els del pp també voldran robar-nos els patis?, i els jutges, ens tancaran per voler ser lliures al pati?, què, tenim xafarranxo o no?

El pati de l’escola és escola?

3

Anit van començar les jornades d’hivern que organitza cada any l’escola de Mestres d’AKOEeducació. A l’auditori de Torrent es van aplegar 500 mestres (500!!), per aprendre què podem fer en els patis de les nostres escoles. Almenys la pregunta d’Imma Marín no sembla ni futurista ni extreta d’un còmic: però vosaltres, mestres, què voleu dels patis?, què voleu fer?, què voleu aconseguir? Un estudi recent sobre com podem millorar l’acció pedagògica al pati apunta que els xiquets hi passen moltes hores al llarg de la vida escolar, que no podem deixar que passe o no passe res, que no podem anar a esmorzar, només, o a vigilar, si considerem que el pati és lectiu (d’intervenció pedagògica), i volem aprofitar tant de temps com el viuen els xiquets. Sobretot perquè si bé una majoria sap fer, viure-hi, adobar-s’ho, créixer col·lectivament, socialment, n’hi ha que no, que els hem d’ajudar a relacionar-se. També perquè, ho semble o no, el pati també és un espai d’assetjament, de domini, de repetició de rols i estereotips, de càrregues de profunditat contra l’educació mateix, si no ens posem o posem més atenció. Així que la pregunta és: què volem que passe al pati? És al nostre projecte educatiu, l’espai i el temps de pati?, no?, si?, com intervenim perquè siga un espai enriquidor, cooperatiu o inclusiu? Què fem els mestres, perquè al pati també imperen els valors que treballem a l’aula?, ho observem?, o encara més senzillament… Saben jugar els nostres xiquets del s. XXI? Qui els ensenya a jugar, els mestres?, els pares?, i els mestres joves en sabem res, del joc? I que se n’ha fet dels jocs populars?, ara no vindrà una pluja de cursos i màsters de tot això, no?

Aquesta vesprada continuen les jornades de formació sobre el pati, l’escola i el joc. Que encara som a temps d’aprendre, els mestres, d’aprendre a jugar almenys.

Mestres valencians del segle XX

0

Despús-anit es va presentar a la conselleria d’educació, sense la presència del conseller, el llibre “20 Mestres del segle XX al País Valencià”, un llibre coral, de multiautor, que aplega el resum de vida, professional i de compromís, de vint dones i homes que van fer de mestres en situacions precàries, de pocs recursos, en canvi d’un coratge que ara mateix, el segle XXI valencià, no sembla ni tan sòlid ni tan necessari.

Com va dir la variada taula de presentació (mesuraaa!), entre els quals n’hi havia, Alfred Ramos, Vicent Romans, Adela Costa, Carme Agulló, i el director general Jaume Fullana, la tria és molt ajustada, perquè s’han deixat altres mestres que mereixerien de ser-hi, però calia tallar i detriar. També es va apuntar que, dels mestres que s’han quedat al tall, poden editar-se més llibres, això és tan fàcil com obrir una col·lecció que diga, per exemple: 20 mestres més, els 20 següents, els 20 dels 20, els 20 que no vam editar, encara en quedaven 20… Amb el que tenim, en tenim per redescobrir les vides d’autèntics herois de la pedagogia i de l’escola dels valencians: com va dir, qui?, representen una pedagogia avançada a l’època, a l’alçada de les millors corrents d’avantguarda europea. O com va deixar anar Vicent Romans, a cagar a la via, aquells que impedeixen que l’escola dels valencians faça via, entre més (i això ho afegesc jo de pròpia collita), els del pp, que ja preparen la via judicial contra l’escola, contra la conselleria d’educació i contra la llengua dels valencians: Boninggggggg, a cagar la via!

Una altra cosa que va dir Vicent: fóra un llibre de lectura obligada dels futurs mestres, dels mestres en exercici i, encara afegiria: dels mestres que fan de professors a la facultat de magisteri!

20 mestres del segle XX al País Valencià és un homenatge, un reconeixement, un deute, amb dones i homes que van salvar la dignitat de l’escola i dels valencians en una època més difícil i ingrata. Per molts anys.

 

Naufragi(s)

0

Un cap de setmana dur al Mediterrani, amb tants de morts ofegats, desapareguts. Al nostre país l’hivern feia una presència desigual, amb neu a cotes baixes. Espanya aplicava el 155 a les carreteres catalanes (els morts de nou), al cinema espanyol (los artistas de bién), a la cultura i al finançament. Aplicava una economia de guerra a la cultura, a la sanitat, a l’educació, en canvi de regalar milions a Florentino, als militars i a la policia, per portar-nos més repressió. En canvi, deixava passar els morts que suraven a la mar, en negar-se a acollir tants de refugiats com havia compromés davant Europa, i els refugiats, els migrants, els que fugen d’allà enllà, arriben a la mar i s’ofeguen, desemparats d’Europa i d’espanya.

Com que a l’escola treballem un projecte per explicar la solidaritat, demanava als xiquets que explicaren el cap de setmana. N’hi ha que no en tindran més, de caps de setmana, amolle amb una certa duresa. Així que avui aprendrem a escriure a partir de dues realitats diferents tan diverses: una notícia que explicava el naufragi d’una patera amb més de vint morts i més de vint desapareguts, amb un text breu, s’acompanyava en el diari amb una publicitat al costat que oferia la casa de la teua vida a la costa brava. Una casualitat fatal, desafortunada. Ja és tenir ganes de comprar una casa, la preferida de la teua vida, davant una crònica de tants morts. A unes milles nàutiques, n’havien desaparegut més de noranta d’una altra barca que volia arribar a les costes italianes.

Amb els dies del nou any, no passa de quaranta dies, més de tres-cents cossos han sigut recollits de la mar, morts. Dels que no s’hi han trobat no diuen res, no comptem, no es comptabilitzen en aqueixa estadística.

La justícia espanyola va perdonar uns GC que van disparar contra homes que volien salvar-se a Europa. Van morir allà mateix, a la mar, aprop de l’horitzó. Espanya llança milions per atacar catalunya, però és incapaç de salvar i acollir ningú que vinga del sud, tal com s’havia compromés. “A por ellos”, “a por ellos”… L’estil d’un país també el defineix, l’explica sense embuts, qujna mena de valors proposa: enfiteu-vos-ho, tu. No ens estranya que ataqueu la democràcia, l’honestedat, els homes bons. Aquells jutges responsables de la barbàrie, d’insultar la justícia, d’atacar la llibertat com a objectiu màxim de l’ésser humà.

—Què han d’entendre a Espanya, com ens han d’entendre!

*la il·lustració és de l’artista Anna Gordillo, del llibre “Refugiada”, de Tessa Julià, publicat a l Galera. Jo us recomane aquest llibre també, que explica una Odissea que passa cada dia.

Sénia Mulayali

1

La jove Sénia Mulayali té ara vint-i-cinc anys. Va venir a València amb vuit anys, sense saber valencià, només hassania. Però només li va costar tres mesos aprendre’n i començar a fer vida d’estudiant valenciana a la Llosa de Ranes. Havia nascut als camps de refugiats de Tindulf, però no hi va tornar fins als catorze anys. I, encara quan torna, el xoc cultural és inevitable. Ara diu que té quatre pares, dos d’acollida i dos de biològics. El pare primer, membre del Front Polisario, és a Mèxic, on fa d’ambaixador de la República Saharauí: “l’admire, pel compromís i la fermesa pel seu poble, per la llibertat; en canvi, personalment no ens entenem, ell no entén la meua llibertat de dona. Sóc dona, sóc sahrauí i sóc valenciana.” Aquesta setmana va ser entrevistada per mitja escola: els alumnes de tercer i quart de primària, primer, després els alumnes de sisé de primària, després els de sedundària… Va ser una marató de preguntes i de respostes que Sénia va viure amb goig, amatent, atenta, en voler respondre cada xiquet, cada qüestió difícil, cada emoció que provocava alguna de les preguntes: la mare, les mares, els germans, les llengües, els llibres, les cultures, la llibertat, la independència, els referents literaris…

Per nosaltres també era una lliçó de vida i de compromís, aquesta visita.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari