Carles Riera, president

Fem president un home de la CUP. Un home fort, honest, valent i compromés. Un home sense dubtes. És al parlament i espanya l’hauria d’acceptar sense més excuses. Un president de la Generalitat de la CUP! Una bomba per a ells; per a nosaltres, no. Sí, ja sé que diran que han aconseguit el propòsit, que Puigdemont no siga president ara mateix. Per a mi també és el president, el MHP Carles Puigdemont, en un país net, sense pressió, sense xantatge, sense amenaces als fills, sense amenaces de mort, sense jutges podrits, sense justícia al servei de polítics criminals…Puigdemont és el nostre home, per això vam fer quatre mil quilòmetres a desembre, per donar-li el nostre suport, però de conseller en cap, amb una delegació internacional del govern català a Brussel·les farà un paper principal de situar la República catalana a l’òrbita europea, en un any, farà de la independència una realitat internacional. I aleshores tindrem oberts dos focus importants en favor de la democràcia: l’un a Catalunya, l’altre al cor d’Europa.
Ací el govern i el president posen en marxa en procés constituent, allà un govern internacional escampa el nou model europeu que volem els demòcrates, a partir de la república més jove.
Ací la podrida justícia espanyola no podrà actuar sinó amb males arts, però ja no tindrà cap més justificació, i nosaltres tampoc no en tindrem cap més, per portar-los als tribunals europeus aquesta vesprada mateix, cada dia.
El tàndem Riera&Puigdemont pot tenir una força imparable, i el protocol dirà que l’un és això i l’altre és això, però tothom sabrem què representaran tots dos. I ERC també, i els dos milions, a governar la nova república sense excuses. L’assemblea Constituent que prepare les denúncies contra els jutges corruptes espanyols, contra el govern espanyol, que organitze els Mossos, que torne l’autoritat al Trapero i que organitze un mínim cos de defensa de la república i les seues institucions. I que organitzen l’economia, xa.

Això era una idea en aquesta mitja hora de pati d’escola… Però en tenim més, d’idees, els mestres, i la màscareta KRLS penjada del suro. Per democràcia, pels drets humans universals. Per la llibertat dels presos. Per respecte als refugiats. Per la llibertat dels pobles. Per tanta feina com tenim per envant!

Lladres que entren pel TC

Que la política espanyola s’han conxorxat amb la justícia no és nou. Que els polítics espanyols són corruptes fins a límits insospitats, tampoc. Que són profranquistes i perdonavides, ho han demostrat manta vegades. Fins i tot quan van assaltar el govern català i els van obligar a unes eleccions, vam entendre de quina cosa eren capaços. Però en perdre, ja no tenien més arguments, si no era barrar el parlament amb militars (GC) i policia per demostrar un altre colp de força, contra la institució catalana. Amb l’excusa d’acaçar el president Puigdemont, han posat centenars de cossos espanyols per amenaçar què fem, què faran ells, en el cas que necessiten envair-nos de nou.

El TC ha decidit d’intervenir la democràcia, en negar que el parlament de catalunya siga l’òrgan capaç de decidir després de les eleccions. Ells, els lladres del TC, diuen que sí, que el Parlament decidirà si els fa cas a ells, això és: amb les seues condicions. A espanya la democràcia ha mort, malgrat que puguem convocar eleccions, o votar, si els cràpules del tribunal decideixen com i qui. Encara més, decideixen que de primer, el futur president, has de passar per davant d’un jutge si vol que la decisió siga acceptada per ells. En democràcia?

De primer eren les lleis que decidia el parlament, després va ser l’economia, fins i tot els mitjans, tot això era intervingut pels tribunals, si no els interessava què feia aquell parlament o aquell altre (el parlament valencià també ha perdut diverses decisions “democràtiques”, perquè els jutges hi han intervingut des de casa, des del sofà de casa, contra els uns i contra els altres, si al pp no li interessava segons quina política). Els valencians, els catalans, els mallorquins, no és una casualitat contra qui actua el Tribunal, quan la política no la fa el pp.

Però el ruc ja llaura més lluny. Ara és també què votarà el parlament, qui triarà, qui podrà votar dels que ja són representants legals dels catalans. Fins en aquest extrem de la imprudència, el feixisme i la intervenció ha arribat el tribunal constitucional espanyol, el TC, una altra institució que ha perdut els papers i la decència en favor del pp i la criminalitat.

Ens estranya, si coneixem l’origen de molts dels jutges que en formen part? Ens estranya, si els jutges proposats per al tribunal de drets a Europa han falsificat el curriculum? Ens estranya, la pudor de la justícia espanyola?

A aqueixa merda ens conviden ara, des d’espanya. Valencians, i encara no volen que ens n’anem? Però cagant llets…

SALÜQ, res no atura el vent

La companyia de teatre Maquinant representa al teatre l’Horta, a Castellar, Horta Sud, l’obra Salüq, un poema visual, un conte, una representació de gran sensibilitat que denuncia el mal viatge d’una jove que vol fugir del conflicte del seu país per trobar la llibertat o, almenys, una vida millor. Nosaltres ho hem gaudit, els adults, i els xiquets també. Potser els menuts del primer cicle no agafen tota la metàfora i només es queden amb els artilugis, els efectes, els llums, els estels, la mar, la ciutat que va reduint-se, el viatge en una barca de Nür, per trobar un ant… Una meravella poètica, pedagògica, visual, que cal agrair a la companyia: no sempre allò que oferim als xiquets, en el teatre, atresora aqueixa qualitat, tanta combinació de coses que conformen un joiell, un regal.

Gràcies. Per molts anys!

[un detall: Anna, Aina, us demane de canviar el moment que dieu el carrer del cole, o el rètol “cole”, per el carrer de l’escola i el rètol “escola”. Evitareu l’únic moment de coentor.

*Famílies, joves, si us voleu admirar, i sensibilitzar a la vegada amb temes com refugiats, campaments, acollida, murs, mediterrània, vitage, drets humans, però també emb el teatre,no us perdeu què passa al teatret de Castellar. I si encara us voleu obrir la gana, visiteu la pàgina de Maquinant. Són d’Oriola, ves quina sorpresa.

Mossos, deteniu Zoido i la resta de torpalls que amenacen el president!

En una piulada atzarosa, despús-anit, vaig llegir el Salm 94 (93) verset 22: Et pots avenir amb un tribunal corromput, que inventa delictes en nom de la llei? Ni que ells atempten contra la vida del just, i condemnen a mort l’innocent…

Això diu la bíblia, que fa milers d’anys que va ser escrita, almenys els primers llibres, però a espanya sembla tan actual el verset per tanta realitat com denuncia i tants fariseus com viuen de corrompre i viure-hi corromputs. Com ells són de cul gros, voldrien que tots passarem pel seu embut brutós, i en emmerdar-nos, no tinguérem possibilitat de salvació.

El ministre espanyol Zoido, el de les misèries, els abusos policials, els fracassos en els atemptats de Barcelona, líder de la ineficàcia habitual dels alts funcionaris espanyols (no és per faltar-los, però repasseu com parlen o s’expressen, pobres, menistres, secretaris, presidents…, d’on treuen aquesta mà d’inútils?, com són capaços de concentrar-los?, ), aquell ministre hauria de ser detingut pels Mossos. Els Mossos representen, en exclusiva, la policia de Catalunya. La resta són policies invasors. Així que els correspon de detenir qui atempta contra el president i el parlament dels catalans. Si fins i i to el PSOE es nega a explicar com és que espanya tenia a sou un terrorista que va planificar els atemptats a catalunya, no voleu dir que caldria sospitar de tot el sistema de seguretat espanyol? A mans de qui som? Sort que no dipositem la nostra confiança i seguretat en aitals inútils, no voluntàriament. Ho fem per obligació, per autoritat militar, per dret de conquesta aconseguit en una guerra de fa centenars d’anys. Però tant de temps com han tingut, no n’han aprés res, que no són gaire professionals, ells. Una merda. Són inútils, i som a mans d’inútils. I les proves són que amb tants recursos com han tingut, amb tant com han gaudit per fer i construir, amb tant de temps i tant com haurien haver aprés, són un fracàs rere un altre fracàs, més de quaranta anys: en economia, en atenció, en serveis, en pensions, en sous, en ocupació, en conservació del patrimoni, i encara sort de tanta gent com es deixa la pell, per salvar mobles, en educació, en atenció, en sanitat… Sí, som el cul professional d’Europa. Una llufa d’estat. Una llufa. I la prova a la seua capital de llufa és com milers dels que criden “a por ellos” es maten en una cua per agafar un lloc de merda en un hotel, mentre els amos, els fariseus, es mengen el meló en canvi de no pegar brot ni saber-ne. Uns inútils.

Però aquests inútils acacen els nostres, i els Mossos, què?, s’estaran quiets fins que algú els diga ase o bèstia? Que no lligen Pere Cardús?, com ho permeten, tot això contra el president?, tants insults, amenaces, d’aquells idiotes que es creuen qui ho sap, Bonanza?, el jabato?, roberto alcazar i pedrín?…

I els valencians, què?, com ens defensa el govern valencià del 155?, de l’apagada de TV3?, de les amenaces de la GC?, dels valencians mateix?, els valencians poc a poquet, sí, ja ho sabem, que no volem espantar el peix, ni passar més gana…

I aquells malparits se salten la bíblia i no passa res, res de res, damunt que es diuen catòlics i tota la pesca: ni que atempten contra la vida democràtica, ni contra el just, que inventen delictes en nom de la llei!

 

 

En quin món vivim, valencians?

A Espanya li agafà la grip antidemocràcia abans d’inventar-se la penicilina. El govern d’espanya, els jutges, la policia, els mitjans, ja no tenen ni remei ni antibiòtic eficaç. I els valencians, què diem? Ens aconforma aquesta vida regalada del pp, que ens arruïna, ens agafa dels ous, ens aterra l’ocupació dels joves fins a límits indecents, amenaça les pensions dels vells, buida el calaix públic i ens diu què podem i què no farem? El fracàs polític, la ruïna econòmica, el govern espanyol la tapa amb pel·lícules patriòtiques de pressupost elevat però de molt poca categoria. NO arriben a sèrie B si no és perquè ho paguen en diners negres. La persecució policial i judicial contra catalunya, o contra un sol home, tenien més valor si les dirigia John Ford. A espanya, que és madrit i rodalies, això ja els serveix per alimentar-los el pessebre —milers de joves, llicenciats o doctors, feien fila davant un hotel per a fer llits i passar el drap. I això ja no era una pel·lícula, sinó la realitat d’on ens ha portat el filldeputisme peperià.

Els valencians també sabem què és viure en la precarietat: espanya fa anys que ens ofega el finançament. De robar, ací s’hi han posat fins i tot els escolans, els bisbes, tants milers com semblava que eren d’aquell partit. Sí, madrit-espanya ens esclafa a consciència i amb voluntat. Ho diuen fins i tot homes moderats com vicent soler i ximo puig

Espanya acaça el president de catalunya, empresona consellers, civils que tenen opinió i són demòcrates. Són homes que representen justament la democràcia del poble, per això els empresonen. I els valencians, què esperarem a dir prou, d’aquella idiotesa que és avui espanya? Fins quan tolerarem que ens tracten com un drap?, calia aquesta riota d’un tren de velocitat espanyola?, calia furtar-nos les inversions del corredor mediterrani?, calia furtar-nos els diners als valencians per a pagar les autopistes de madrit?, era per això que calia ser espanyols?

El pp es corromp i corromp. Entre ells ja van eixint els disbarats, els ganivets i la cassalla. Recordes, Camps, quan viatjaves amb Ferrari amb aquella dona? Canta el gall i el pollastre, ho diuen en altaveu, davant els jutges, davant el món, però on direu que és la GC per comptes de tancar el podrimer de partit de M.Rajoy? Cercant aigüeres, tancant l’estat en una presó perquè un home, un home sol, un de sol, no puga accedir al parlament per al qual ha sigut triat pels seus.

El filldeputisme ha de ser desfici gros, i eixir del cul d’una haca.

El Bigot diu que Camps i Cotino ordien el pla, que durant anys els diners negres han corregut de mà en mà a can pp, a València, a Madrit i arreu on n’hi havia pp. Però què fa Montoro?, el d’hisenda? Aquell pelat ens insulta dient-nos que som d’ETA, que tothom som d’ETA si qüestionem la saviesa de déu pare, que és ell, rajoy, aznar, el pose i ciutadans, tots en una santíssima trinitat d’una sola llengua però bífida. Sí, segons espanya, els valencians mereixem un càstig diví superior. Perquè no hem entés res, malgrat que sabem fer orxata i alfàbegues. Si la pròpia secretària del pp valencià (!) diu que Camps no té res a veure amb el pp, ni cotino, ni costa, ni el bigot, ni ningú, quin caram és el poble valencià per a dubtar-ho?

Sembla que, en entrar en un jutjat (els del pp es pensen que entren en un club de fresques) cap ni un dels delinqüents ja no són del pp, sinó de la figa la mare que els parí, que els tornarà a absorbir per fer-los Dalais o Lames, o ves a saber per on els traurà després, la marota, en una altra vida.

Sort que Mercadona vendrà bufes de ciutadans i bufandes del valència, mentre els valencians us deixeu robar durant vint anys més, o trenta, tant se val. Al remat és a la maedeueta a qui cal fer-li la faixa, si s’ha engreixat, o la caixa, si ja s’ha mort.

La matemàtica per fer país

Com que havia encomanat que m’enviaren uns quants problemes de matemàtica per elaborar-ne un quadern, agafe un dels problemes al vol que he trobat sucós i ajustat a una vida regalada; l’escola no hauria d’esser passar moments alegres o tristos, només, que n’hi ha una realitat democràtica, més enllà d’on no ho sembla.

Hui és festa, anem al millor restaurant del món, a cal Carter, a Mura. Som una taula de 6 majors i 2 xiquets. A la carta, els entrants són a 10 euros, els principals a 17 i els postres a 7 euros. Si els vuit volem de tot, quant ens costarà el dinar? I si el pare és un fartó i vol repetir de tot, quant pujarà el dinarot? Deixareu propina?

Això ja ha fet que busqués si n’hi havia aquest restaurant, a Mura, i d’això ja fa més de cinquanta anys, que és obert. I encara mentre resolem el problema, no direu que no us fa goig d’anar-hi, a veure què cuinen. Salta una altra llebre a l’aula i diu que ell, sí, que coneix un restaurant que és el millor de València, del món, no, però de València sí. Un altre afig que a a espanya també n’hi ha restaurants bons. Veieu com sí, que n’hi ha vida enllà de l’escola. Si ja som una República.

Per cert, entre les respostes i les preguntes del problema, no n’hi ha de filosòfiques?, d’estils de vida?, de fer les coses ben fetes o d’haver-les de pagar com cal?, això de la matemàtica no semblarà més perillós que no pensàvem?

 

*Ah, no us he explicat que avui ens han visitat dues observadores internacionals, dues mestres de Sant Esteve Sesrovires?

Robar-nos 300.000 milions

Robar-nos 300.000 milions d’euros i premiar-los amb anys de govern. Robar i premiar. Premiar un partit sencer, tota la militància?, en canvi dels robatoris continus, pensats per enganyar tothom. Saber que et roben, dir-ho, denunciar-ho, però quedar desemparat per una justícia que els permet de continuar delinquint fins a quantitats astronòmiques. Posar un estat sencer en ruïna, jugar-se la viabilitat de joves i vells, assegurar la pobresa de per vida de centenars de milers, en canvi d’uns quants florentinos, camps, gonzález, aznars, ratos, rajoys o borbons. El botí són diners, impunitat, indecència, el feixisme.

La realitat espanyola supera Kafka. La literatura sàdica i el cinema. Un govern roba una quantitat astronòmica i no paga el fracàs, ni la ineficàcia, ni la torpesa que representa. Els uns i els altres, fan d’espanya una màquina de perdre, diners, dignitat, ètica i valors. Però, per què els funciona, al pp?, per què ningú no és capaç de parar els peus, al crim organitzat des de madrit? En una democràcia fóra fàcil; si la llei i la justícia t’empara. En una conxorxa, pensada durant centenars d’anys per a delinquir amb impunitat, el crim dóna aire. Fa honor del deshonor, se’n burla de l’honestedat. Aterra l’ànima dels homes.

Espanya ha liquidat les reserves, econòmiques i morals. Ha gastat durant anys diners que no eren seus —ni del pp, ni del psoe— s’ha endeutat fins a la ruïna, més avall d’un límit imprudent. Fins on no n’hi ha marxa enrere, s’ha estacat. I tot plegat, per regalar els diners públics a bancs, per untar butxaques, empreses, o fer inversions inútils. El despropòsit de la xifra és tan gros que arriba a inversemblant, que només els corruptes hi confien, que algú ens traurà del caos a la majoria, si ells ja s’hi han protegit.

El resultat del robatori és un deute impossible, incontrolable, en canvi d’un repte vergonyós: robar. Caldrà collar els desgraciats, en canvi que els desgraciats els deixen delinquir: pensions, sous, atenció, allò bàsic. Però a espanya ja no tenim allò bàsic, recursos, hospitals, escoles, atenció, d’un país modern, ni garanties en la decència, en l’ajut i la col·laboració. Allò bàsic, entre ells, és continuar delinquint, agafar del pit la perifèria, insultar la diferència, amenaçar qui és diferent.

En canvi de ser espanyol tot li val: ases, bèsties, colps, repressió, mentida, en canvi de ser espanyol tot es permés, tolerat, servil, malparit. Entre aprendre filosofia i violar els drets humans, una majoria d’espanyols ja s’hi han decidit.

“Causar-se” de l’escola

Porte dos dies sencers movent mobles amunt i avall, a la classe, llençant papers, carpetes velles, materials que tindran més de vint o trenta anys, fitxes fetes a mà, fulls esgrogueïts…, au, va torna a moure aquell moble d’ací i d’allà. Sort que els xiquets m’han ajudat, xa, i tant que volien fer, i tothom em demanava com podia col·laborar, bé, tothom tampoc, n’hi havia que ho mirava de gairó, com dient-me, si no em mires, mestre, si no m’ho demanes…, però n’hi ha que no han parat un minut. Ara entrava un mestre, què fas?, t’has tornat boig?, no, no, és que he llegit en un llibre que els finlandesos„, però que no estàs bé, tu?, sí, però, mira, afig el visitant que no farà de mestre-turista sinó que voldrà intervenir, podries posar aquest moble enllà, perquè ajudarà a córrer més l’aire, o farà aquell ambient que pretens… Després en vindrà un altre, un altre mestre que veurà una altra cosa, i em demanarà si no canviaré això, i un altre no dirà res, directament canviarà el moble de lloc; ara vinc ara torne, canvia això, puja ací, ves aquell prestage allà seria millor, i els xiquets avui ja regiraven tant com havíem tirat i ho recollien per a casa, però què feu?, no, no, això no ho podeu traure una altra vegada, tant com m’ha costat de decidir, al fem de nou, a la caixa del paper reciclat, i després que tornava d’un viatge s’hi havien amagat de nou al calaix les carpetes recuparades; n’hi havia un moment que ningú no podia treballar: Sofia reia dels munts de carpetes i papers que tenia davant els morros, que no podia veure qui tenia al davant, i gairebé ningú no podia treballar amb normalitat, amb aquell desori, que semblava que havia passat una mànega de vent. Avui, que era el segon dia de la mudança, la cosa sembla més clara, va guanyant, sens dubte, i una cua de xiquets que em demanava què féiem amb les carpetes, amb aquelles llibres, amb els carpesans, amb els llibres de text que sobraven, on deixem els còmics, i les pintures, i els blocs de dibuix, oh, sí que n’hi havia assumpte. Segon dia d’organització, o de desordre, i els peus podria ficar-los a remull en aigua amb sal, ho he pensat de pujar una ferrà o un cosi, però després m’he demanat si entendrien la metàfora, massa bíblica o rural, potser. He preferit de pujar unes taronges i celebrar-ho: una commemoració ben valenciana. N’hi ha que se n’ha fotudes quatre o cincs: xe, que rebentaràs com sangonereta! Si ja tinc ganes d’escriure; malgrat que encara n’hi ha feina per envant i espais sense resoldre, l’horitzó pinta bé o, almenys, pinta diferent. Una mare m’envia per wassap la conversa amb el fill: xa, com ha anat avui l’escola?, bé. I a classe? A classe, mare, crec que no n’hi ha res que siga al lloc.

Però demà matí els sorprendré, els xiquets, per compensar-los dos dies de mareig. Potser que caiguen de cul, amb la sorpresa que els he preparat. A més de les taronges els pujaré una altra cosa.

*Sobre l’aforisme fusterià del títol de l’apuntament, és perquè tinc damunt la taula dels llibres nous Aforismes, de Joan Fuster, que ha editat Bromera, amb introducció i propostes didàctiques d’Isidre Crespo. Per a gaudir-lo a glops curts.

Xafarranxo anti!

Espanya es mor. Alena amb dificultat, com si visqués voluntàriament els últims dies de democràcia. Només el 10% sembla que la fa respirar allò que volia esser, però l’altre 90%, d’ànima feixista, l’ha guanyada al KO: tothom allà s’ha llançat a matar la democràcia: el pp, la hisenda Montoro, cospedal, m.Rajoy, els mitjans capitanejats per la SER i el País, les televisions espanoles sense excepció, el pnb, la caverna de sempre, els expresidents, els bancs, les grans empreses que llepen del pessebre, el psoe i, no ho oblidem, una part important de la ciutadania…, és com si, de colp, tothom allà a espanya fos d’extrema dreta. Almenys la part visible que navega damunt tanta merda. Un exemple:

“una professora universitària de Girona aplega a l’estació de l’AVE a madrit i agafa un taxi per anar a l’hotel. El taxista li demana si ha arribat amb l’AVE que venia de Catalunya —l’accent català, ai—, sí?, i la fa baixar del taxi.”

Alguns dels focus més bel·ligerants ja els esperàvem. Però d’altres, que en principi semblaven una altra cosa, s’hi han destapat, s’han aferrat a models d’agressió ensenyats pel feixisme. Això és allò visible, sabeu?, perquè de les clavegueres, dels diners que flueixen en pagar tanta festa feixista, dels poders reals a espanya, dels desequilibris de pressupost a defensa en canvi d’educació, de pressupots a policia i repressió en canvi d’atenció social, no en parlem, són els tapats, els ricots, els intocables, no els controlarem mai, aitals recursos destinats a un model de societat en canvi del mutisme general.

També Europa va muda, calla, com una mala peça. Europa calla davant aquesta tragèdia. Què poc que dura la felicitat a cal pobre, xa, què poca cultura democràtica, n’hi ha hagut mai a espanya. Com de fàcil ho ha tingut sempre la dreta quan s’ha vist en el dubte de decidir: perdre els privilegis davant la democràcia? Mai. Abans la dictadura.

Sense excepció, a espanya sembla que se sentien molt incòmodes de tanta democràcia i en uns mesos han fet un colp de timó, al teatret de la transició i la cerimònia: se’ls ha girat la mirada, el vent, no sabem com de ràpidament s’ha perdut l’esperit de llibertat, i nyas, ja som ací camí del franquisme viu i més enfortit que no pensàvem. Els carrers s’omplen de falangistes, de franquistes, de cants i misses en favor del dictador, carrers i plaques amb noms que es desempolseguen, jutges i jutges i jutges de qualsevol dels tribunals, policies, tot va en aquella direcció de tornar al 1939. Tota pedra els fa paret contra catalunya, que és, malgrat que no ho vulguen, l’esperit més lliure i reivindicatiu a Europa ara mateix. Però l’han vist de tan aprop, la tenen tant a tocar, aqueixa paret mitgera, que la llibertat els ha fet por, els ha provocat un pànic que se’ls ha ficat al cos, a les venes, i els ha fet traure aquella visceralitat: rancor, enveja, violència, agressió, mentida, acusació, tot els és poc per prendre mal contra els catalans.

Encara faltaven alguns suports de mitja galta: ximo puig, oltra, els en comú, els podem de valència… Tot aquests també malparlen de la república catalana, en canvi de les engrunes, de les molles, de no rebre directament l’escarni. Pobres i sense ànima, xa.

I enmig d’aquest retorn al túnel del temps, la parcialitat de sentències i acusacions contra els uns, i la impunitat més descarada contra els de sempre. Sort que ara els mitjans no són cecs, i les xarxes deixen rastre. La història posarà cadascú a lloc. Si és camí del segle XXI, renaixerem vius i estalvis, camí d’una llibertat digníssima. Si deixem que se’ns apoderen, anirem a l’infern del 1940, arruïnats de per vida.

Sort que som optimistes, xa!

 

 

Les improbables Txèkhov valencianes (6): carta de jf

“I qui sap res de ningú?”

Encara no has escrit l’apuntament sobre el conte de Raquel, no? No, encara no. S’enfadarà. S’enfadarà?, per què?Ja la coneixes, no cal que t’ho diga. S’enfadarà amb motiu. Home! Tu hi has escrit sobre els altres contes, en vas parlar a la presentació, en canvi… Para, para, les coses necessiten el seu temps. Ha passat Nadal, això s’ha acabat, s’han acabat les vacances. Sí, està bé que ho recordes, els mestres teniu moltes vacances! Ara per què ho dius, això? Perquè és cert, teniu més vacances que ningú, més encara que els retors. Justament, els ritmes amb l’escola són diferents, n’hi ha els xiquets, cada dia els has de dir coses noves. Explica’ls això, als pares! Ves a mamar!

—Sí, les persones som un misteri.

—Que se sàpia que algú va estimar aquell cos vell, una nit.

Avui el mestre Vicent Calabuig m’ha parlat del conte de Raquel, de com escriu, ella, com domina el relat, amb quina sobrietat, quina escriptora s’ha fet. Jo li he parlat de més contes, però ell me’n parlava d’un només. Aleshores he tornat a la idea de les Improbables. Havia de tornar a llegir el primer dels contes “Una brutta figura” de Raquel Ricart. Ho faig, el llegesc, me’l mire de nou, però em salte la carta, la hipotètica carta de Fuster. No ho sé, si encara fem més grans que no caldria, els nostres ídols, els nostres grans pensadors. Joan Fuster és la mesura dels valencians encara, però n’hi ha molts fusterians que el carreguen de tòpics, de fum, d’alcohol, de més banalitats, en canvi d’una veneració pel seu coneixement que és enveja. Una majoria no afig cap valor més, sinó tòpics.

Desfici, és el primer que vaig trobar a la primera lectura. Com diu el mestre Vicent, jo ja sé que escriu molt bé, ella, però la història era un desfici, que em torbava què podia passar, aquella intromissió en l’intel·lectual Joan Fuster, o pensar que els nostres herois també mengen, es moquen, fan això i allò, però hom no ho pensa, jo almenys no ho pense, si pense amb Homer, amb Steiner, amb Tolstoi, que havien de fer això i allò, ells, si havien de guiar el món. I encara si la vida d’un homenot no és regular ni convencional, què hi fa, què ens fa a tots plegats, saber això o allò. Desfici.

I Estellés? Estellés és un cas a banda, amb estellés pots pensar el que vulgues.

—Ep, és literatura! És un conte, ja ho sé. Per això, no cal sinó llegir el conte i avant, no cal res més, Res de res. Trobes que sí, que això s’ha d’explicar? Què? Que és un conte, tu, no escric assaig, jo, només faig ficció! I ara què passa si dic que m’agrada què escrius, com escrius, però aquest conte, com deia Pessoa, no, o no gaire, perquè em provoca aquell desassossec. Se’n diu desfici, en català. N’hi ha que l’han llegit i els ha agradat molt. Supose que tenen raó, però no sé si m’ajuda gaire, que en tinguen. Què en diria Txèkhov? Que és un conte, un “improbable”, el primer del llibre. Encara no t’has llegit la carta? I tu trobes que sí, que s’ha d’explicar això?

En JF se n’hagués rigut de tot plegat, hagués rigut molt; hauria telefonat l’Eliseu perquè li donés el telèfon d’ella, aquella nit mateix, i l’hagués fet venir, encara de matinada. Ell s’hagués esperat a la porta, un, dos, tres cigarrets, amb el batí, i allà mateix a la pedra del bancalet del carrer Sant Josep, li ho hagués amollat: d’on collons t’has tret tot això, Raquel?

 

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va ser presentat a l’Ateneu de Bétera el 29 de desembre de 2017