Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Poesia, o pilota o hostal: un jorn grec

0

Anit vam viure un jorn grec a l’ateneu de Bétera, o una nit romana, si ho volen dir així: n’hi havia la poesia, Manducare, un llibre nou del savi Víctor Iñúrria, arquitecte, prohom, president de la federació quan no n’hi havia federació ni l’esperàvem, un públic reduït en aqueixa primera part, però selecte, dos lectors extraordinaris, de l’edat de primària, que van presentar-se a llegir per obligació i en favor d’un poble més format. No n’hi havia mestres, o no n’hi havia els tres-cents mestres que esperàvem, sembla que en això no avancem, no n’hi havia cap representació municipal per rebre aquest gran home de la cultura i de la comarca —una altra vegada serà, potser. N’hi havia un sopar d’entrepans (ací a la placeta del Sol són boníssims), i després venia el concert de Toni de l’Hostal, de l’Alcúdia. Aleshores l’espai de l’ateneu ja era ple fins a la bandera. El públic era més variat i menys poètic. Però igualment agraït. El concert era gratuït però únic, un directe amb Toni de l’Hostal paga per dos d’aquells de Viena.

Escoltar l’arquitecte Víctor Iñúrria és una lliçó de vida. Si la meitat d’aquest entusiasme tingués una fórmula, una píndola, els mestres potser en voldrien. Però els mestres, ja ho hem dit, no van venir anit a l’Ateneu, tret d’uns quants exemples. La infantesa a Russafa, després al carrer Pelai, la fam de la postguerra, viure rellogats i sobreviure, patir la presó del pare, i sobreviure, el veïnat solidari que havia d’ajudar-se per sobreviure, l’estudi, l’escola d’arquitectura, les llengües, o els viatges pel món. El professor Iñúrria ha volgut reconèixer la infantesa a través dels perols i les olles de les nostres iaies, a través dels moniatos, les bledes, l’arrop, la carabassa torrà, els arrossos, o els versos dels poetes àrab-valencians que recitaven la Russafa.

Toni de l’Hostal és un plat a banda, dalt l’escenari. Allò del concert parlat no era una metàfora, sinó un avís a valencians de tota mena, cultes, ignorants, mestres, llauradors, músics, descreguts, llirians, blauers o catalanistiks; fins que comença la prova de so i ell diu prou, el show és un segur de vida, d’ironia, cosit o embastat, si cal torcar-ho amb un paperet, si cal venir mudat o amb sària, el de l’Hostal fa via, fa riure fins i tot els de Llíria, fa un discurs d’oficis, de collites, de tòpics, que ens conviden a somriure, i això que no plou ni sembla que plourà en els propers cent anys; ens fa oblidar qui som i, a la vegada, recordar què som per continuar pegant i picant en pedra. Un herberet, un glop d’aigua, una grapat de xiquets que sembla que no tenen mare, o pare, uns actors que si ho són no passen d’un respecte estret per l’escenari, uns amics que agraïm qualsevol cosa que ens conte, i hores i hores d’una vida que és una festa mentre dure el Nadal, si no fos perquè recordem que tenim gent tancada, empresonada per les idees, com el pare del Víctor, però tancada en el segle XXI, passen i ens passen aqueixes coses, valencians. Per molts anys Toni de l’Hostal.

És cap d’any, demà serà ninou. Visca la república de l’ateneu. Per la llibertat.

 

Les improbables Txèkhov valencianes (3): les adoptives

0

“Les adoptives” és el relat que ha escrit Carme Manuel per a “la improbable vida de JF”, llibre que fa uns dies presentem en aquest bloc. Jo hagués preferit el títol “Les marotetes valencianes ondulants”, però supose que l’autora ha volgut llançar-nos una metàfora més pregona, més irònica. D’entre les idees del relat, n’hi ha que diuen això:

—Nosaltres, sinyors lectors, som les marotetes valencianes ondulants, pensem que amor no es pot pagar sinó amb la mateixa moneda.

I Mestre Fuster potser que els respondria:

—Jo sóc el Solitari, filles meues, l’alcohol em fa més comprensiu i em deixa veure allò que no havia mai contemplat. Amb alcohol i llibres jo m’apanye, no em cal res més.

Aquest no sembla un conte línial, o clàssic, o d’una primera lectura. És un conte que passa carregat de metàfora, d’imatges, entre infernals o celestials, trien vostés, o bíbliques: si entenem l’obra completa de Fuster com l’autèntica bíblia dels valencians, malgrat l’oposició de l’antivalenciansime i l’església, sense dubte encara més antivalenciana. Però quina idea, us passe, adoptives: si els nostres rectors, en fer missa cada dia, cada diumenge o jorn festiu, llegiren un fragment de Fuster per comptes d’aquell evangeli, com n’haguérem aprés, o n’haguérem fruït, si és el cas que haguérem practicat de catòlics. Però no, ni és així ni ningú no va tenir la pensada de convertir Joan Fuster en el nostre evangelista principal.

El Dolç Àngel de la Mort, el del bes final o fred, aquell del poeta Màrius Torres, anuncia una mort, un retir, i apareix aquest misteriós personatge, el Solitari, que ho fa en aquest territori nostre innominable, inhòspit, tan agre i sobri, malgrat l’Horta o l’albufera.

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir. (Màrius Torres)

Apareixen tot de nimfes, o dones que no semblen sinó irreals, falgueres vestides de dones, una va arribar amb un llibre al cap, l’estrangera, la més gran, potser fins i tot la més vella, vuitanta anys, acompanyada d’una gata (qui és aqueixa dona?, per què és l’hereva?, d’on ve?): pobre Solitari, no va voler que li cantaren cap respons. Ni va voler cap final gloriós, ell, que arrossegà la Creu tota la seua existència
“cada home porta en si mateix la forma sencera de la condició humana”

—Agafa de la mà el Solitari i porta’l al seu nou domicili, va.

—A la caseta?
Ara voldria  que amb quatre bastes repuntàrem tots els judicis finals, les dones, les falgueres: Emperadriu divagant, Damisel·la enguantada, Damisel·la endolada, Alaestés fina, Llantió elegant, Donzella de rappenat, Ullviva petita… elles expliquen al Mestre que a partir d’ara, seran elles que atresoraran les fantasies del Mestre… totes les produccions sense excepció, totes les collites

—Deixa’t estar de collites, que no són taronges el que aquest produeix
—Però, si la cultura és corregir i augmentar…

—Calleu, dones, escriptores, mestres, mares, posem-nos a repuntar els judicis finals, a traure la vora de les indagacions… Cantem:
—Tota política que no fem nosaltres…

—Rèquiem! Rèquiem!

Carme Manuel escriu un conte lúdic, entre imatges, simbologia, joc, existència, filosofia i mort: torna a provocar-nos, que diria Fuster, a demanar-nos que no ens ensopim. “Ara i sempre mai”. Amén.

 

Les improbables Txèkhov valencianes (2): isabel canet

0

Comencem bé, si som davant el taulell d’una carnisseria. Encara millor, som darrere el taulell, que és on jo vaig començar el meu primer ofici de veritat. Així que el meu deler ja l’ha guanyat Isabel Canet. “Causar-se d’esperar” és un conte amb tres escenaris principals que Isabel conjuga com si els conegués a la perfecció: cal Mestre al carrer de Sant Josep, la carnisseria de l’Agnés, però que en realitat és la carnisseria de la seua sogra Carmela, la mare de Ximo, l’home de l’Agnés i carnisser principal, i l’escola, l’escola de magisteri. Tres escenaris són ací tres temples sublims: el del savi de Sueca, el de la carn i el d’aprendre. A partir d’ací, només calia seguir la lectura, deixar-te portar: “—Té raó, mestre, la lectura hauria d’estar prescrita. Però cal reconèixer que si fóra així s’acabaria el món, i em sembla que, de moment, no hi estem preparats.”

Aquesta frase o diàleg o sentència romana, sense el context, potser que no us diga gairebé res, o fins i tot que no us diga el que realment pretén, però deixeu-vos portar per la Isabel, o millor encara, per l’Agnés…

—Mai no hi estarem (de preparats) si la gent no es posa a llegir —reblarà el Mestre.

Ara diré una altra bestiesa, jo mateix: aquest conte val tot el llibre, sinyors. O sinyores, si ho volen així. Ací tenim un Txèkhov autèntic, un conte que fa el goig d’un dels contes universals, malgrat que som a Sueca, en una carnisseria, en un carrer que no és qualsevol carrer… És aquella flegma que només els contes amb què traspuen, conviden. Com que llegesc el llibre en comptagotes, un conte per jorn, no sé què més em trobaré, o potser sí, que sé què em trobaré. Ara mateix ja m’han regalat el Nadal, o jo mateix l’he fruït, però és que n’hi ha més, o molt més, si ho sabem mirar, o llegir.

N’hi ha un detall del conte que, a una majoria de lectors, us semblarà de poca rellevància, una fotesa. En canvi, a mi m’ha colpit amb duresa. El Mestre entra a la carnisseria i demana un tall de vedella, l’Agnés li ensenya la peça de l’anca i hi fa un tall, l’embolica amb paper encerat i diu, són seixanta-tres pessetes. Oh! Imagine un tall de seixanta-tres pessetes, d’aquella època. Jo un colp, dels primers dies que despatxava, si no era el primer, vaig tallar una xulla de llonsa que va pesar setanta pessetes. La dona, que era una veïna de tota la vida, va fer un clam al cel, va posar-me a prova la lluita social, la dualitat pobresa-riquesa, la família nombrosa, els mals aprenents de carnissers. Sí, era el meu primer dia darrere el taulell i no ho vaig passar pitjor perquè no se sabíem les lleis de murfi, però sí les de la termodinàmica (em sembla que jo volia estudiar química, aleshores). La dona se’n va anar sense la carn, i jo em vaig quedar fotut, que n’havia d’aprendre molt, de carnisser. A mi també m’hagués agradat de tenir de client el Mestre, potser que li hagués regalat aquell tall, i ma mare tampoc no m’hagués bonegat comhagués fet la Carmela.

Ah, l’estima pels oficis nobles: carnissers, mestres, poetes…

“Quan l’amor és açò, un anunci

de pols als dits que fugen,

un dens presagi […]

Oh, aquella escena que Agnés respon la sogra amb uns versets, diria que és un altre dels moments memorables del conte, la cara de Carmela, l’actitud de l’home, el Ximo. Sí, n’hi ha diversos moments excelsos, en el conte, l’estació del Nord, l’escola de mestres, la cambra d’embotir… El riu, el riu?

—Tot això que dieu són bestieses, és cert!

—No són bestieses, sinó aforismes!

 

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Avui serà presentat a l’Ateneu de Bétera, pels volts de les vuit de la nit.

 

 

 

Les improbables Txèkhov valencianes (1): maria jesús bolta

0

L’últim dels relats de La improbable vida de Joan Fuster és de l’escriptora Maria Jesús Bolta. Un conte titulat “Creu-me, jove” protagonitzat per una adolescent que vol ser llauradora, com son iaio, als camps d’arròs de l’Albufera. El mateix Joan Fuster prova d’alliçonar-la també en l’estudi, però tampoc no cal deixar el deler de treballar la terra, si és el que la jove vol fer. El relat s’estructura en minicapítols amb subtítols d’entitat pròpia, a base de frases o aforismes del Mestre. Potser que cada subtítol ja puga merèixer el conte, i també el llibre (per com et fa repassar essències de bona literatura i d’història de nosaltres, els valencians). El final del conte aconsegueix una emoció impròpia —Fuster hagués dit “fuig, fuig!”. Però si com diu l’escriptora Bolta, i ja confirmava Fuster als seus llibres, llegir no és fugir, sinó seguir vivint, cadascú a la seua manera, ací ja tenim suc per deixar-nos atrapar en una posteritat que serà de paper, en Txèkhov mateix, però sobretot en Joan Fuster.
Al remat, la jove que vol ser llauradora com son iaio malgrat els pares, que com molts pares del món voldrien que estudiés i estudiés, és una mica la pedra filosofal dels valencians: Fuster volia que els valencians fórem cultes!, de lletra…, llegits almenys, en canvi d’uns pares que de cap manera no s’hi han decidit per la cultura ni pels llibres. Què vull dir, doncs que gairebé el 90% dels pares valencians volen que els seus fills estudien, potser més i tot, —estudiar sí, però una vida culta, racional, uiii, fóra massa…Massa? Això és, podem arribar a estudiar molt, arribar a llicenciar-nos, a diplomar-nos, a doctorar-nos,  a fer tot de màsters, però mai arribar a ser de lletra ni de la cultura dels llibres. Quin aforisme, xa! És el nostre horitzó, valencians?, o com ens convida Maria Jesús Bolta, serem capaços de convertir-nos? Tant de bo la terra que ens estimem fóra un llibre d’amor i un honor col·lectiu dels valencians…

La improbable vida de Joan Fuster ha sigut editat per Tres i Quatre, a València. Un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va, joves, lluitem contra l’aforisme que ens persegueix.

“Alícia en tribunals de meravelles”

0

Article d’Antoni Llabrés, professor titular de dret penal a la Universitat de València, publicat a l’AraBalears.

Intro. “En fer servir jo una paraula —digué en Gep Boterut amb un to de veu més aviat desdenyós—, vol dir exactament el que jo decidesc que digui, ni més ni pus. —La qüestió és si pots fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents —replicà n’Alícia. —La qüestió és saber qui mana; amb això n’hi ha prou —clogué la discussió en Gep Boterut” (A través del mirall i el que n’Alícia hi trobà, Lewis Carroll, 1871).

El principi de legalitat té el seu origen en la filosofia liberal de la Il·lustració i representa la materialització dels valors fonamentals que acompanyen l’ideal de l’estat de dret. En matèria penal sol expressar-se –en la formulació clàssica de Feuerbach– a través de l’aforisme ‘nullum crimen, nulla poena sine lege’. És a dir: no es pot castigar ningú per una conducta que no constitueixi delicte segons una llei anterior a la seva realització. I és que la noció de previsibilitat esdevé fonamental en aquest context: qualsevol ciutadà té el dret de poder calcular les conseqüències negatives que li puguin reportar els seus actes. Només així pot considerar-se servada la seguretat jurídica. I d’aquest principi, que és el més important d’entre els que limiten la potestat punitiva estatal (el ‘ius puniendi’), se’n deriva tant una exigència per al legislador (que haurà de fer el màxim esforç possible per a delimitar amb claredat i precisió què és delicte i què no ho és, deixant la discrecionalitat de l’intèrpret reduïda al mínim possible –manament de taxativitat–), com també per als jutges i tribunals (que no podran aplicar la llei penal a fets que no s’hi comprenen expressament, tot desbordant el seu tenor literal i estrafent-la de tal manera que n’acaben creant una altra de nova –prohibició d’analogia–).

En la causa per delicte de rebel·lió, entre més, contra els principals dirigents del procés independentista català, es fa servir un concepte inusitat de ‘violència’, que s’estendria fins i tot als casos en què es fa “ostentación de una fuerza y se muestra la disposición a usarla” (interlocutòria del Tribunal Suprem del 9 de novembre). Contra aquesta interpretació inacceptable, cal remarcar que la ‘violència’ de què es parla en l’article 472 del Codi penal (‘aquells que s’alcin ‘violentament’ i públicament’) només pot identificar-se amb una violència física contra les persones, i això perquè quan el legislador pretén incriminar la comissió de conductes per altres mitjans, com la intimidació (violència psíquica) o la força en les coses, ho fa expressament. És més, hi ha bones raons per considerar que, en la rebel·lió, hi ha de concórrer una violència de caràcter armat. En la sentència del Tribunal Constitucional 199/1987 s’afirma que “por definición, la rebelión se realiza por un grupo que tiene el propósito de uso ilegítimo de armas de guerra o explosivos, con una finalidad de producir la destrucción o eversión del orden constitucional”, i per aquesta raó es considera constitucional la parificació, a l’efecte de restricció de drets fonamentals, entre activitats terroristes i rebels i es justifica l’elevadíssim marc penològic que reben un i altre grup de delictes. I, sobretot i per reblar el clau, és imprescindible que la violència sigui real i efectiva, no merament potencial (“podrían haberse servido … de una eventual explosión social”): es respon penalment per allò que s’ha fet, no per allò que es pugui arribar a fer.

Doncs bé, si per alguna cosa s’ha caracteritzat el procés independentista ha estat per l’insòlit grau de civisme que han demostrat els milers de persones que s’han mobilitzat aquests darrers anys pels carrers i places de Catalunya. El Tribunal Suprem mateix consigna que en el document ‘EnfoCATs’, al qual atribueix un paper decisiu en els esdeveniments judicialitzats, s’expressava que “las movilizaciones públicas habían de ser siempre pacíficas”, i no té més remei que acceptar que “resulta evidente que el civismo acompañó a las decenas de miles de ciudadanos que se movilizaron ante los numerosos llamamientos públicos que recibieron”. Per això resulta inexplicable –llevat que es duguin les cucales rojigualdas posades– considerar que hi concorre la ‘violència’ pròpia del delicte de rebel·lió i que els encausats –principalment els que encara continuen en presó provisional– hi haurien realitzat “aportaciones directamente vinculadas a una explosión violenta” (interlocutòria del 4 de desembre).

Més d’un centenar de professors de Dret penal, pertanyents a gairebé la totalitat d’universitats de l’Estat i de posicions ideològiques i adscripcions nacionals diverses, ens hem manifestat públicament en contra d’aquesta interpretació del delicte de rebel·lió (a través del document ‘Legalidad penal y proceso independentista’, fàcilment accessible a les xarxes). Cap acadèmic de la disciplina –cap ni un–, en canvi, ha avalat l’extravagant comprensió de la figura delictiva que se sosté en aquest procediment. I així estam: quan s’esvaeix el consens al voltant del significat de les paraules de la llei, desapareix la seguretat jurídica, comença l’arbitrarietat i s’acaba sumit en el terror penal.

Final. “Deixau que el jurat pugui deliberar sobre el veredicte —digué el Rei per enèsima vegada aquell dia. —No, no: la condemna primer, després el veredicte! —protestà la Reina. —Quin doi, això de dictar primer la condemna! —replicà n’Alícia, tot cridant.—Tu calla! —l’escridassà la Reina, envermellint. —No em dóna la gana! —xisclà n’Alícia. —Que li tallin el cap! —digué la Reina, cridant tant com va poder” (‘N’Alícia en terra de meravelles’, Lewis Carroll, 1865).

 

I què fa la reina, vull dir espanya?, més feixisme, més feixisme contra la democràcia; feixisme contra les eleccions del 21 de desembre, contra la generalitat de dalt i la de baix, contra els homes honestos; més amenaces, més restriccions, més intervenció de les economies perquè espanya aplica la lliçó que millor coneix, que sembla l’única que sap fer, l’única amb la qual se sent tan còmoda; feixisme del gros contra regidors, contra els mestres, contra innocents, contra les economies, en canvi de perdonar corruptes, condemnats, borbons o polítics del pp que han saquejat espanya mateix.

—Que els tallen el cap! —clamaria M.Rajoy, Montoro o Zoido… I es quedarien amples, i tranquils, per continuar delinquint.

Post: aquesta versió d’Alícia en terra de meravelles és una traducció de Josep Carner, que és un doll de llengua, de cultura, de saviesa, d’aprendre…

Poca-solta Zoido, li diré una cosa…

0

Ens han pujat el rebut de la llum. Paguem un preu creminal. Corrupte. De fet, com que som una monarquia platanera, paguem preus abusius per serveis molts dolents. Però cal regalar milions d’euros als amigots del pp i el psoe, i això ho fan legal a través dels serveis privats que ens fan pagar. Paguem i callem, ens amenacen i callem. Les empresotes íbex són en mans de quinquis i creminals, de professionals de la corrupció, i els polítics callen i paren la butxaca. Així va el negociot a espanya, en aquest estat governat per ja sabem qui. Zoido, l’altre Baretta fet menistre, amenaça de més presoners, de més corrupció, de menys democràcia… Pugen el rebut de la llum, del gas, de les autopistes, de la benzina, ho posen tot a peu indecent per pagar, per xuclar, per llepar, i Baretta Zoido amenaça amb més presoners polítics; la mà dura és contra els innocents no contra les empreses corruptes. No van contra els corruptes del seu partit. No… És Nadal, el segon dia de Nadal, un dia perfecte per continuar robant-nos, amenaçant-nos, insultant-nos. Encara som a mans de poca-soltes i pocavergonyes. Sort que demà obrim la fira de llibres a l’Ateneu, i vindran milers de lectors a veure les novetats que hem portat enguany. I els mestres, els mestres vindran a carregar el sac dels llibres, a omplir les lleixes noves de casa, a llegir, triar, remenar allò que després recomanaran als seus alumnes.

Malgrat els poca-soltes, és Nadal, que és esperança i és república. Ara comence la lectura dels contes de la improbable vida de Joan Fuster, ai… Demà us diré alguna cosa. A Bétera s’ha girat un vent lleig, molt lleig. A veure si s’emporta tants de corruptes com volen robar-nos. El Baretta, el Zoido, el 155, Montoro, la intervenció contra els valencians… Demà ja us diré algun cosa nova.

Nadal, els valencians i el rei borbó

0

Per Nadal, les televisions submises i les espanyoles, fins i tot les valencianes que encara no tenen televisió, bavegen pel discurset del borbó, De normal, un munt de tòpics i rutines buides de com s’estima els espanyols, aquell babau, que no el treu de l’avorriment que hom espera. Llàstima el desaprofitament mediàtic que significa adreçar-se a un públic, amb tots els mitjans als peus.

Però enguany n’hi havia un què, deien, una segona oportunitat per adobar el desastre d’aquell discurs bel·licista contra Catalunya que fa fer el xicot en el mes d’octubre. I sobretot tenia l’oportunitat, el borbó, d’arreglar l’amenaça del 155 contra els valencians. Però ca, impossible, aquells ximples viuen en el seu món de ximples i de borbons, que es pensen que el món perd el cul per aplaudir-los, facen que facen, però s’equivoquen de mig a mig: malgrat que n’hi ha que perden el cul, la dreta, l’extrema dreta, els comuns de Barcelona i els pokemons d’espanya.

El borbó demana conciliació, germanor, tota la pesca vomitiva d’un discurs buit més fals que la fusta de paulònia. El que ell demana realment és que continuem pagant-li milions d’euros, molts milions, per viure per damunt de les possibilitats dels reietons, el que vol és que li permetem de continuar els negocis d’armes, que li permetem de tenir lliure una família de creminals, que li ho permetem tot com si no fórem una democràcia, sinó una bufa, una llufa, mentre ell callava i permetia tota la corrupció del pp, que ves si n’hi ha hagut i n’hi ha…

Als valencians què ens demanes, reietó, carbó o sutja? Desprès que Montoro ens ha intervingut l’economia, desprès que ens heu putejat l’escola, ens heu assetjat la sanitat, després que tenim el pitjor finançament de l’estat, que ens heu robat la dignitat, presentant comptes falsos a Europa que ara voleu fer-nos pagar, tu, borbó, i els teus ascolans del pp, ens demaneu germanor?, conciliació?, espanyolisme?

—Cagonlhòstiaputa, si n’hi ha pocavergonyes! I inútil, inútils n’hi ha a cabassos!.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La fira de llibres a Bétera (4): nit de Nadal

0

“La llibertat per Nadal depén també dels jutges i la connivència amb un estat governat per creminals: l’herència franquista durarà cent anys, fins que no ens independitzem almenys.”

Els mitjans espanols s’han enfadat perquè TV3 ha relegat el discurs del borbó a un canal de menor audiència. Jo em demane perquè caram l’han de retransmetre, un discurs que atacarà el catalans, una altra vegada, com ja ho va fer en l’últim discurs, aquest borbó de la ratlla dels borbons creminals. L’error és passar-lo per qualsevol canal, perquè això implica submissió, justament ara que la majoria independentista ha donat suport a la República, i aquell govern i estat que representa el borbó ni han acceptat que han perdut, ni han demanat perdó per tant de mal com han fet, o que fan, que damunt encara tenen en presó quatre homes honestos. Perquè aquest estat nadalenc empresona i castiga per les idees, no pels crims. Pels crims, el PP de M.Rajoy hauria de ser en presó fa anys. Però ca, aquesta justícia conspira contra catalunya, en canvi de perdonar feixistes i gentola del pp.

Nit de Nadal, que ja tenim l’arbre plantat amb tot de llaços grocs, i la fira apunt d’obrir el tercer dia: potser que no vindrà ningú a comprar llibres, però obrirem per saludar els amics. Encendrem el foc, menjarem torrons i posarem nadales: llibertat! llibertat!, cantaran els pastors, llibertat i democràcia! Sobretot aquests Nadals que n’hi ha tantes famílies que no ho podran celebrar. Un altre Nadal sense Televisió ni pròpia ni germana, sense senyal, i ara sense l’autonomia necessària per decidir sobre els nostres comptes.

El feixista Montoro ha intervingut la hisenda valenciana, mentre el MH Ximo Puig dóna suport al PP i al 155. Ai, pobre, no tenen en compte ni els molt honorables, ni els de Morella ni els de Girona, tants els fa, als feixistes, els intervenen igualment siguen d’on siguen. Com que ells necessiten pagar les seues festotes, els borbons, els excessos, tanta policia, i les llibretes en negre, i els seus ambaixadors ricots, i els desastres que no sabem, i han de tapar tanta cosa, mos han d’intervenir. Nadal és una bona època, perquè tothom fa bona cara, somriu, mentre ens intervenen, mentre ens roben, mentre ens amenacen… Sí, Nadal ja amaga com va de podrida aqueixa casa del PP, el govern d’espanya, i la parafernàlia nadalenca…

A Bétera també n’han posada, de parafernàlia, llumets de carrer, que sembla que som de carnaval o de fira d’abril, però a andalusia, així ens han vestit el carrer, com una falla, no com un arbre de Nadal. N’hi ha que diu que ho troba bé, els comerciants, tanta o més llum. Ai, si n’hi hagués una miqueta d’estil, de sentit nadalenc.

—Llibertat! llibertat! canten els pastors.

A Suïssa també n’hi ha borbons exiliats: beuen xampany a  la salut de la llibertat que els han concedit els jutges, ca si els hauran enviat una cistellota i un bon asguilando! En aquesta cas sí que canten a Betlem pastorets…

La fira de llibres a Bétera (3): “llibretat!”

0

M’arriba a casa la revista de lletres “l’Illa” que publica edicions Bromera (per cert, que la manera com cuida aquesta editorial els mestres i l’escola, amb llibres de regals i bones lectures, no té preu). A contraportada, l’últim dels articles de la revista és del mestre Dídac Botella; porta el títol de “llibretat” i Dídac explica la història d’aquesta paraula pronunciada per Aroa, alumna de segon de primària. Us recomane de cercar la revista i llegir l’article, per l’emoció i el regal que significa treballar en una escola, malgrat com xuclen i demanen els xiquets. La metàfora, si m’ho permet el mestre amic, és com sap llegir i lligar una burla amb un aconseguiment d’èxit en favor d’algú que necessita d’aquesta creació dels mestres en el seu favor —ai, els alumnes quan trien algú per focalitzar dèries o fòbies. El cant final és en favor dels llibres i de la llibertat, d’ací aquesta nova paraula que ha inventat Aroa, llibre-tat!

Avui viurem el segon dia de la fira de llibres a l’Ateneu de Bétera: mestres, ja heu convidat els vostres alumnes a visitar fires, llibreries, biblioteques, aquest Nadal? Feu-ho. És en favor del país, dels alumnes, de la democràcia, i de la lectura. I si ho feu, no oblideu que nosaltres som a Bétera, a la plaça del Mercat, que és una plaça en obres, ara mateix, perquè l’ajuntament ha decidit de posar barreres a la cultura, involuntàriament. Com diu un altre mestre amic, res no és casual, amics, no és casual que Mercadona haja invertit tants milers d’euros en Ciutadans, perquè ens pegue pel serengue un nou feixisme carregat contra la democràcia i la llibertat. La tria de comprar en Mercadona també és una decisió ideològica, en favor del nou franquisme.

El segon dia de fira de llibres i de música, us oferirà 1.000 autors, llibres, novetats, còmics, àlbums infantils, poesia, i el caliu del foc i de la bona lectura.

—Què és una persona lliure?, demana el mestre als xiquets. Qui ens ajuda a a ser lliures?, Qui a raonar, pensar, aprendre…? Els llibres!

Ves si cal passar per aquesta fira i per altres fires…, pares, mares, oncles, porteu els xiquets a la biblioteca, a la llibreria del barri, a la fira de Bétera, i no cal portar-los a viure les mamonaes ximples i consumistes que ens volen vendre a cada cantonada.

Ahir, primer dia, el llibre més venut a la fira de Bétera va ser “La improbable vida de Joan Fuster”, de Tres i Quatre. A veure si tenim la sort que l’Ajuntament faça un pregó per la cultura, o que la ràdio diga res del nostre programa…

 

 

La fira de llibres a Bétera (2)

0

Hem començat amb bon peu. Bona nit i bon Nadal, diu Dídac quan entra a la fira. Responem bona nit i bon Nadal. És que és bo, respon Dídac, després d’això d’anit. Aahh, és veritat. El bon peu!

A la fira, tenim un ventall d’autors, d’assagistes, novel·listes, poetes, narrativa, teatre, contes infantil… Uff, quina tria farem, avui!

Josep Pla, Raquel Ricart, Tomàs Llopis, Juli Alandes, Joan F. Mira, Pepa Guardiola, Mercè Rodoreda, Carmelina Sanchez-Cutillas, Marie-Celie Agnant, Paula Hawkins, Vicent Pallarés, Màrius Serra, Xavier Theros, Martí Domínguez, Jaume Cabré, Jesús Tuson, Enric Sòria, Charlotte Wood, Núria Gago, Tolstoi, Marta Pessarrodona, Empar Moliner, Pilar Rahola, Anna Frank, James Salter, armand Company, Gema Pasqual, Carme Riera, Care Santos, Dan Brown, Kazuo Ishiguro, Xavier Gual, Ferran Torrent, Núria Cadenes, Vicent Cucarella, Sílvia Soler, Ester Vizcarra, Josep Ballester, Toni Mollà, Sòfocles, Plaute, JoanCMartín, Enric Satué, Nando Zanoguera, Dorothy Day, Ferran Garcia-Oliver, Joan Garí, Sanchez Pinyol, Carme Junyent, Jaume Cela, Pau Viciano, Joanot Martorell, Les fusterianes, els fusterians…

Aquests són una selecció dels autors, una primera tria, exposats en aquesta fira de llibres i de Nadal a l’Ateneu de Bétera. Avui tenim concert, n’hi ha un físic quàntic, Carlos Navarrete, que ens farà un tast de música rara rara, a les 22.30h. Si veniu, benvinguts, i si veniu demà, la fira serà berta a partir de les 19.00h

Sí, sí que hem començat el Nadal amb bon peu. Té raó Dídac.

 

 

 

 

La fira de llibres a l’Ateneu de Bétera

0

Com que no podem parar, i encara després que tanquen les escoles i els col·legis electorals no començarà el recompte, la perolada de C’s o la victòria final de la República, malgrat l’assetjament feixista, la presó, l’exili, i l’atac indiscriminat de tots els mitjans espanols, i per entretenir-vos, podeu fullejar el programa de la fira de llibres i de música que ha preparat enguany l’Ateneu de Bétera.

Com cada any, pels volts de Nadal i Reis, l’Ateneu ofereix un fira en favor de la lectura, els llibres, els musics, fins i tot en favor de poetes o balladors. Enguany n’hi ha de lo alto, i convidats especials, com cada any. Però sobretot teniu unes taules de llibres per regalar lectura que tombarà de goig, bons llibres, grans autors, increïbles descobertes i excelses ficcions. Teatre, poesia, assaig, història, novel·la, contes, tenim molta cosa, sinyors, xiquets, mestres… Mestresssss!!!! Envieu els xiquets de l’escola, de l’institut, a llegir. I a comprar llibres. Gràcies

El programa 2017-2018

22 de desembre de 2017. Inauguració.

Xerrada organitzada per Asstec i concert de Carlos Navarrete, físic a l’Institut Max Planck a Munich. Presentació del programa de la fira i descoberta dels convidats principals. Què què?

28 de desembre de 2017. Documentals, xerrada i prensentació de l’Exposició de fotografia, col·lecció privada de la llibreria Railowsky. Una història de València a ravés de mestres de la fotografia en blanc i negre.

29 de desembre de 2017. La improbable vida de Joan Fuster, amb la intervenció de Raquel Ricart, Carme Manuel, entre més autores dels contes que han ficcionat la vida improbable del més gran pensador valencià del segle XX.

30 de desembre de 2017. l’arquitecte Víctor Iñúrria presentarà ‘Manducare’, un poemari que ens retorna als plats i els tast de la infantesa. Cuina, cultura, arquitectura, pilota…

Concert parlat de Toni de l’Hostal, després de sopar. Música, irreverència, ironia, estil, i sensibilitat. Per tancar l’any de l’Ateneu.

2 de gener de 2018. Per als xiquets, l’actuació del contacontes Llorenç Giménez. Un regal, una passió pels contes d’hivern a la vora del foc. Una tria. Pares, mares, si ens envieu els xiquets no us en penedireu. Els pares també poden venir a triar llibres.

3 de gener de 2018. Elies Monxolí presentarà ‘Odissea, el viatge de ningú’ una joia literària i musical en favor dels clàssics de la literatura. Homer a trav´s de la veu del músic Elies. I després de sopar, actuació de la Rondalla de l’Aljama de Bétera, Concert i Sarao, amb la veu de Marieta i l’estil inconfusible de l’Aljama.

4 de gener de 2018. El tast de vins, la xerrada de Joan C. Martín, i el sopar en favor de la cultura del vi i del territori. Un clàssic i un imprescindible en cada fira.

5 de gener de 2018. CLOENDA

 

 

 

 

Invasió i República

0

El PP ha envaït Catalunya. Els Millo, Soraya o Mendez fan de consellers impostors. Rajoy fa de president, des d’espanya. Sembla una pel·lícula de terror, però és la realitat des del colp feixista del PP PSOE. Avui Catalunya votarà, en unes eleccions preparades des d’espanya, però votarà; amb totes les trampes de jutges, mitjans, empreses, bancs i pp, però votarà. Amb tots els impediments de les embaixades, Correos, Mercadona, Florentino, La Caixa, la Ser, la Vanguardia, tothom fa oix contra la llibertat de Catalunya. Però Catalunya votarà. Guanyarem, malgrat els entrebancs, la corrupció, l’exili, la presó, guanyarem, dignitat, democràcia i il·lusió per la República. Malgrat els recomptes i malgrat espanya, Catalunya guanyarà.

 

 

 

O catalans o espanyols

1

O catalans o espanyols, que és la nostra manera de dir “O valencians o espanyols”. No n’hi ha mitges tintes, ni camins del mig, ni cap altra possibilitat. No ens enganyem ni ens deixem enganyar. La decisió d’ahir del Tribunal Constitucional d’Espanya és contundent: «els valencians no podeu decidir res. Només els espanyols podem dir com ha d’actuar la sanitat a València.» Quina sentència més clarivident. Els valencians no esteu autoritzats a curar tothom! Vés si cal ser rucs, en ser jutges a espanya.

I qui diu la sanitat, diu l’educació, o l’agricultura, o l’atenció a la dependència, o l’ajuda a l’habitatge, o l’ajuda als desnonats… I quan no és el Tribunal constitucional, és el Suprem, qui nega les lleis que aproven les Corts Valencianes. O l’Audiència nacional espanyola. O els mateixos tribunals de justícia a València, tots plegats fets de jutges espanyols franquistes, en la seua majoria.

El resum és que són els mateixos espanyols que ens empenyen a la independència: o caixa o faixa, o valencians o espanyols. Sense embuts. Però…

Però nosaltres som valencians, com va dir Joan Fuster fa molts anys. Per damunt de tot, som valencians. Ser valencià és il·lusionador, entusiasta, més encoratjador que no ser espanyol. Malgrat tot. Perquè, qui ens obliga a ser espanyol amb més virulència?, qui vol que siguem espanyols i no res més?, doncs el partit més corrupte, més lladre i més pudent d’Europa: el PP de Mariano Rajoy. Aquest mateix partit que nega als valencians el pa i la sal. Aquest partit que ha blocat el finançament valencià, aquest partit que s’ha carregat el camp valencià, el partit que ens ha robat casa per casa, sense vergonya, amb total impunitat.

Però nosaltres som valencians, que és la manera de dir que no som espanyols. Perquè ells són qui ens empenyen a no poder ser dues coses. Entesos. Molt bé. No podem ser dues coses. Doncs triem de ser valencians. Valencians i europeus.

Per això, dijous, els catalans ho tindran tan clar, tan a tocar: triaran de ser catalans o espanyols. Ells ja saben què és ser català i també saben què és ser espanyol. De l’un costat n’hi ha el ser, la identitat, l’esperança d’un país per fer, per construir plegats, amb aquella joia viscuda d’uns anys ençà en cada manifestació, en cada festa, en cada lluita pacífica i entusiasta. De l’altre costat, ja saben què significa ser espanyol, ho sabem de sobres, ho tenen gravat a colps, a sang, a bala de goma, amb una violència com van patir l’1 d’octubre i el 9 d’octubre. Però és que ser espanyol és espoli, és descrèdit, és corrupció, és agressió, és viure la mentida i la manca de llibertat. És la repressió franquista pura i dura. És la presó i és l’exili. I pitjor, és la impossibilitat de canviar, perquè espanya té por a la democràcia.

Espanya i el govern espanyol no deixa cap més opció, perquè no ha permés mai de provar de conviure dues o més identitats a la mateixa alçada, al mateix nivell, en igualtat de condicions. De cap manera. O espanyols o res, amenacen. I es vanten de no tenir la possibilitat de triar, de no deixar decidir democràticament què vol ser cadascú. I nosaltres diem que volem decidir, o catalans o espanyols.

Si dijous pogués votar, no tindria cap dubte: diria què sóc, què vull ser, sobretot perquè voldria viure una democràcia plena, com mai no ens han deixar conèixer; voldria el goig de la llibertat, de participar de la construcció d’un país nou, entusiasta, més solidari, més inclusiu, més acollidor, més net, més humanitzat, més culte. Voldria tenir el goig d’eixir de casa de matí i dir que tot és per fer i tot és possible. Sens dubte que triaria de ser valencià. Per això dijous votaria la CUP o Junts per Catalunya: la CUP perquè han demostrat de tenir un sentit d’estat i de República com ningú. Junts per Catalunya perquè és el reconeixement al president de la República que el poble havia triat democràticament.

Perquè si pogués triar, en llibertat i democràcia, triaria de ser valencià.

Si espanya ofereix repressió, tristesa i fracàs

0

Què ofereix espanya a catalunya?

Quines garanties li regalarà?

Què n’ha d’ensenyar, aquella, pobra?

Sí, sí, en repressió, en fracàs econòmic i en model de corrupció és única, a europa i al món. I n’hi ha impunitat total, si ets del 155! I de policia, en tenen… Uii, si en tenen! En tenen molta, molta policia contra el pacifisme, la llibertat i la consciència dels homes. Una policia contra els catalans, els grans, els joves, els xiquets, però també contra qualsevol que diga ai o democràcia. Tenen colps per a donar i vendre, per a fer sang, policia contra tothom que clame llibertat i siga vehement. La policia pròpia ja la tenen castigada, o l’usen per a rentar draps, o contra els catalans mateix si els cal i els és obedient…

Espanya també ens ofereix violència, violència gratuïta contra escoles, contra eleccions lliures, contra pobles indefensos, contra la pau tenen violència, a espanya: i colps, molts colps, i un monòleg permanent, no xerrar de res, de res que no interesse a espanya. I si TV3 vol explicar res, o informar de res que no interesse a espanya, ja tenen com callar-la, com tapar-la, com arribar a prohibir-la. A capgirar-la.

A espanya s’ha assecat la font, que no ratxa, que no n’hi ha caixa, ni panxa, ni vidriola…, on podem anar a robar a buidar a escurar, on que no estiguen completament arruïnats? El 155 ofereix els colps, les retallades i el lladrocini. Representen l’espanya una i dura, ací qui mana?, el fracàs en economia a tot l’estat, les retallades en salaris, en prestacions, en sanitat, en educació. Tenim el pitjor salari d’Europa? Els preus més cars en energia? Una banda aliada per robar, pp+psoe+cs, la moral, la dignitat i els diners: per enriquir les empreses dels gànsters, l’ïbex35, per no mirar, per compensar, per tornar favors.

La novetat de la figureta Lladró que es pensa que pensa afig mediocritat, a la intel·ligència zero. En canvi de posar, posar dreta amb una cara i unes idees contra l’escola, contra l’educació o contra la llengua, pobra, s’afigura que no es figura, que no és de l’extremista Lladró, o de Mercadona, o de La caixa, o ves a saber qui paga… Pobra jove, contra cultura i contra el coneixement, pobra… Tot plegat, ho guia un incapaç, M.Rajoy, que ha portat a la ruïna allò que ha tocat. La ruïna de la caixa pública, la ruïna moral, la ruïna ètica, la ruïna judicial.

Si en un país democràtic haguessen portat M.Rajoy davant la justícia, ens la bufa!, perquè espanya no és un país democràtic, que no l’és. I en l’empresa privada, M.Rajoy seria al carrer, per ruc. Per incapaç. Ara, si la política tocacampanes és espanyola, passa allò que deia MalcomX, aquella frase que fa paper i rebenta la ficció: “qualsevol idiota pot arribar a ser president d’espanya, això és veritablement el que passa, a amèrica i a espanya.

La banda del 155 és tristesa en canvi d’il·lusió, en canvi d’un país viu, ens porten la mort, el drama: contra un país que arribarà a ser el motor d’Europa, econòmic i moral.

A pendre pel sac feixistes i neofeixistes. Visca la república.

 

Vindrà un Nadal feixista

1

El PP ens ha portat el primer Nadal feixista en molts anys. Amb l’ajuda de PSOE i CS.

Els tres han aplicat el malparit 155; s’hi han atribuït, plegats, que poden fer i desfer a l’entoix del seu orgull franquista. Això és, empresonar, netejar, desinfectar o prohibir la llibertat. Vindran més barbaritats, que ja reciten sense vergonya frases de l’estil: “El PP i Rajoy han escapçat els partits polítics que els ha donat la gana, els partits que els molestaven, els partits contraris al feixisme, aquells que els guanyaven democràticament a Catalunya, una vegada i una altra.”

La conxorxa dels tres partits feixistes (PP, PSOE i C’s) han decidit la pena i els han adjudicat la presó, a líders de partits legals, democràtics i lliures. Tot plegat sense judici. Només amb la voluntat pròpia de les forces que representa una secta feixista que ordeix un vestit a mida.

Són tres partits que tenen coses en comú: pagats per l’ÍBEX35, corrupció a manta, campanyes ensucrades i deutes per dalt del cap amb els bancs, amb els quals tenen negocis contrapartida, compravenda, subrogació, hipoteques, subvencions, tot el que vulgueu pensar ho tenen, aquest tres amb els bancs.

Ara ens faran passar un Nadal feixista: disfressaran les ciutats, els pobles, els carrers, amb música d’ambient, llumets i figuretes de pessebre. Com si no passés res. Com si no n’hi hagués aquest colp a la democràcia, a la llibertat, aquest atac al pensament i a la intel·ligència.

Però nosaltres viurem contra el Nadal feixista que ells voldrien, resistirem en favor dels drets universals i la independència dels pobles. Continuarem treballant contra el feixisme que vol legalitzar el govern d’espanya —la justícia espanyola ja els perdona tots els crims—, no ens agenollarem ni per les nadales ni pels beats, ni per una església que ja clama en favor del corrent franquista —foc al clero!— i acusa que només seran bons cristians els qui voten el malparit 155. Ai, l’església s’apunta al 155 de nou, no escarmenta, no sap posar la galta, ni en sap de caritat, ni sembla que n’aprén gaire de la torpesa del passat. L’església que governa, suposem, que n’hi ha una altra, n’ha d’ahver una altra… Però mentre aquesta altra no diu res, foc al clero i plantem vinya contra el Nadal feixista que ens volen fer empassar. Com deia Estellés, nosaltres ens mantindrem fidels al servei d’aquest poble.

(a València resistim sense cap televisió en favor de la democràcia)