Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Torna la festa de l’Aljama, música i cultura popular

0

DCVB: Cult. pop.—El nostre poble conserva nombrosos balls típics. No sols en les festes majors i altres manifestacions joioses de dins les poblacions, sinó també en les festes familiars de la pagesia, el ball té una gran importància. Les noces, les matances, les acaballes del segar i d’altres feines agrícoles col·lectives, se celebren amb balls en les masies…

Dissabte 2 de desembre, la casa de la Cultura de Bétera, el Camp de Túria, acollirà la X Mostra de música i ball tradicional, enguany amb el títol “En Clau de dona”. Una participació-col·laboració d’experts i especialistes en diversos camps de la cultural popular faran de l’encontre de dissabte un reconeixement a les dones, claus en el desenvolupament cultural d’aquest país.

Les veus de Marieta de Bétera i Pep Gimeno Botifarra, els músics Tobal Rentero i Asier de Benito, a més de la pròpia rondalla i el grup de ball, ai:, són un dels espectacles tradicionals de més bellesa ara mateix. El preu de la festa també serà popular i la caixa anirà íntegra a la fundació Vicent Ferrer. Si voleu gaudir d’un dels grups més fets del ball popular, en teniu l’oportunitat dissabte a Bétera.

El València CF i la impunitat feixista

7

Els valencians ens caguem en tot. Ens caguem en l’ou, en la mar, en la figa sa tia, en la merda ens caguem, en ta mare, en ton pare, en l’hòstiaputa, en la puta sola, no parem de cagar i cagar-nos en lo món i en tothom. Però l’acció no passa d’una expressió barroera, desafortunada, irreverent. Malgrat que n’hi ha molts homes d’església, i sobretot beates, els valencians som irreverents en la seua majoria. Encara que n’hi ha més homes de processó, de fer veure què, d’ensenyar davant els altres, que no d’església tancada, sobretot perquè allà dins allò no llueix, i els homes van a lluir. I aquest cúmul de paraulades també té un perquè, segurament.

D’acord que som barroers i malparlats. Ja us he explicat que un oncle meu no deia cinc paraules sense que quatre foren talls de ganivet, adobats amb una traça de mestre d’aixa, orfebre de la paraula ajustada a la caguera. Però darrere no venia mala intenció, ni mala jeia, al contrari, era la seua manera d’expressar-se al bar, a casa, amb els fills, a la feina… Potser que no en sabia més, ell.

Diumenge uns milers de valencians van rebre el Barça a Mestalla, amb crits que no tenien a veure amb això que explique. Ací a València, abans i, supose que durant el partit, els cants contra Catalunya sí que tenien mala fel, una intenció feridora d’escarni que pretenia de fer mal a consciència. Si el Nas panoc de Zoido vol trobar odi en una acció contra els homes, ací té un model i milers d’exemples on agafar-s’hi. I trobe que no n’hi ha a Europa un altre exemple més insolent, més xenòfob, més public, més repetidament vergonyant i malsà, que aquest de València quan ens visiten els futbolistes del Barcelona any rere any.

D’on trauen aquest odi visceral, primitiu, feixista fins a l’agressió que voldria fer sang, aquest joves que insulten amb aquella força que els naix de dins? Joves, milers de joves, i de no tan joves, suposem que estudiants en la seua majoria, universitaris fins i tot, o ves a saber si professors, o mestres, o quina cosa…, bé que han de tenir una professió, o estudis (malgrat que com diu el professor Cotarelo, el suport a les forces del pp i de l’espanyolisme extrem, els de la violència i l’agressió, són en la seua majoria analfabets, gent amb pocs estudis).

Jo els imagine fins i tot pares, pares d’escola, que hauran dinat paella diumenge, o arròs amb fesols i naps, o all-i-pebre, no ho sé, amb la família, i unes hores després, atonyinant verbalment uns jugadors, l’afecció rival, i un país sencer, amb aquells insults de pensar en la mare dels futbolistes, en la mare dels afeccionats, en la mare de tot un país… i traient tanta ràbia de dins l’estómac que arribe a les cordes vocals per pronunciar: puta, puta, puta, puta, puta, cent vegades seguides, puta, puta, puta, amb Catalunya a dins, endins, com una bèstia desbocada, ferida i acorralada faria: puta, puta, puta, puta…

És veritat que el futbol trau el pitjor de molts afeccionats, el pitjor. Els retrata l’esperit. Perden els estreps, les casetes, les formes. Però n’hi ha pocs exemples, si n’hi ha cap, com el de València. Amb el rerefons de la batalla dels anys setanta, l’odi d’uns quants milers contra la identitat catalana, contra la seua organització, contra la sòlida economia i la sòbria personalitat, convida a una certa enveja, però d’ací a demanar l’agressió, l’escarni, la violació de tot un país amb aquell clam “Puta Catalunya”, n’hi ha un abisme que atempta contra els drets universals, la dignitat i el respecte dels catalans i dels valencians. També dels valencians no-orangutans.

L’alarma fa saltar una deficiència anímica, personal i de caràcter en els valencians que diumenge eren a Mestalla. Molls, fluixos, i potser d’una intel·ligència menor de la que es vanten uns quants. I no és prou un article, una opinió, una denúncia. No. Ací el club, el València Club de Futbol, l’Ajuntament, la Generalitat, ha de prendre mesures severes contra aquests milers. Ací els polítics han de dir prou, i la justícia, i els mitjans. Però sembla que, contra Catalunya, tot li val, ara i abans: l’insult, l’amenaça, l’agressió, el feixisme pur i dur, fins i tot atemptar contra els drets humans bàsics. Espanya i València permeten a aquests consentits impresentables saltar-se lleis i drets democràtics. Atemptar contra la dignitat i ser campions de l’estupidesa.

És el nivell, però no ho podem deixar passar. No, si creguem que l’ésser humà té la raó, la consciència, l’empoderament del coneixement, en general. Malgrat que a València, quan ens visiten, l’analfabetisme s’ensenyoreix de places i carrers dins i fora d’un estadi de futbol. I després, la complicitat. Tothom a jugar a futbol com si res, o a veure jugar a futbol com si res no hagués passat. El públic, els directius, els futbolistes, el club, els mitjans, els periodistes, com si el clam feixista formés part de l’adn valencià, per culpa de l’estupidesa humana davant tanta impunitat.

Aleshores recorde aquell gest de Guus Hidding, i trobe que encara n’hi ha homes, o n’hi havia, capaços de fer reeixir la intel·ligència.

 

 

Abjurar de la llengua, del país, de la vida

0

El professor Antoni Llabrés va publicar despús-ahir un article excels que us recomane de llegir íntegre ací.

Jo agafe la primera part que, en ser bona literatura, és una renúncia pública molt coneguda, davant els homes i la història, dels principis d’un home honest. Inferesc que un científic que és referent universal, que perdura com l’Univers que estudiava, era un home honest, malgrat els inquisidors. L’escriptor Martí Domínguez deia públicament com el torbava aquella renúncia, l’abjuració contra la ciència, com li dolia particularment, pel que significava davant la història majúscula de la ciència. Fins al punt de reclamar a Galileu l’error d’aquell pas en fals: l’abjuració.

Comença l’article el professor Antoni Llabrés:

1. “Jo, Galileu, (…) agenollat davant vosaltres, eminents i reverends cardenals, inquisidors generals de la República Universal Cristiana contra l’herètica perversitat, tenint davant meu els Sagrats Evangelis, que toc amb la pròpia mà, jur que sempre he cregut, crec encara i, amb l’ajuda de Déu, creuré en el futur en tot allò que manté, predica i ensenya la Santa, Catòlica i Apostòlica Església (…). Per això (…) amb el cor sincer i fe no fingida, abjur, maldic i detest els esmentats errors i heretgies [scil. l’heliocentrisme] (…). I jur que en el futur mai no diré ni afirmaré, de viva veu o per escrit, coses tals que per elles es pugui sospitar de mi (…). Jo, Galileu, he abjurat per voluntat pròpia”. Convent de Santa Maria sopra Minerva (Roma), 22 de juny de 1633.

Els inquisidors s’han traslladat al segle XXI, disfressats de polítics, jutges i, fins i tot, periodistes. Ens reclamen d’abjurar de l’escola, de la llengua, de les idees, del país, s’atreveixen a demanar-nos que abjurem dels fills, de la família, en canvi d’acceptar la seua idea única, la seua veritat. Empresonen homes i dones honestos, polítics també com ells, per no abjurar, o fins que abjuren, amb un delit de venjança sense precedents en el segle jove que comencem en una democràcia occidental. “Abjureu, ens imposen, si voleu que us deixem sobreviure”, i aleshores ens imposen la vigilància, el 1984 d’Orwell, fins i tot el farenheit, ens amenacen, ens treuen els càrrecs, els noms propis, no diguem els diners que roben, amb una eficàcia que no havien demostrat mai a la feina, els últims cent anys. Hi posen tant de zel i tants recursos, que no reparen en costos, malgrat la precariet de vida d’una gran majoria que, alhora, els riu la gràcia i la inquisició que practiquen….

És el naixement del nou feixisme en aquest segle, dins una disfressada democràcia, espanya. Un llast democràtic, tant o més universal com aquella abjuració sobre la Terra i el Sol. Això és un tumor, que ara s’escampa contra l’honest Galileu i la ciència —ells no han renunciat mai a la inquisició, ni al franquisme, ni a la violència, ni al passat més tristot, i ves si la seua història en va plena). S’escampa i fa metàstasi contra la llibertat i les idees, el tumor feixista.

I una Europa governada per mediocres i falsos Galileus assegura que és un afer intern.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ens ataquen Lestrígons i Cíclops

0

El mite literari d’Ítaca, o d’Ulisses, és un dels més vells i difosos, segons el professor Ordine: “Allò que importa és el viatge, no pas la meta”. Kavafis va escriure el poema Ítaca, que Lluís llach va musicar. Era un disc icona que s’ha fet actual, ràpidament tenim la melodia al cap, la cançó… Quan surts per fre el viatge cap a Ítaca. Però aquella idea principal “No és la meta el que compta, sinó el viatge”, “que no cal tenir pressa”, “que el viatge siga llarg”, afegim que no cal tenir por de Lestrígons ni de Cíclops, que la por és interior, que la por és un mateix… Uiii, prou, prou!

Sembla que el nostre viatge també serà llarg, que de camí trobarem aquest gegantots llançadors de pedres per ofegar-nos, i aquest Cíclop que representa un estat salvatge d’un sol ull, que ens aüixa sang i fetge cada dia, en forma de repressió, que prova de fer-nos creure el mite d’Odisseu, que allò important és el viatge, farcit d’aventures i descobertes…

Però el nostre camí ja l’hem fet!, exclamem, ja hi hem arribat a la nostra meta, malgrat que els Cíclops i els alliberats Lestrígons ens van llançar del nostre port a base de colps, lleis, jutjats, policies, amenaces i dissorts! Però si nosaltres ja no ens volíem entretenir, que ja hi érem, i allò que volíem era començar a construir, tanta feinada com queda per fer, després de tanta feinada feta. Començar a gaudir de la casa, després de tres-cents anys de viatge…

Doncs, no. No tenim un altre remei que continuar viatjant, fins i tot sense el sentit metafòric. Cal reivindicar-nos i reivindicar a Europa perquè volem viure en llibertat, si hi tenim dret, perquè volem ser, si hi tenim dret, perquè volem construir el nostre país, si hi tenim dret.

En canvi, aquell Cíclop, espanya, diu que no, que no tenim dret, de fet diu que no tenim cap dret, ni a la llibertat, ni a ser, ni a tenir un país propi. De l’un costat diuen que no, que no tenim aquests drets, segons els Cíclops. Però nosaltres diem que sí, que això és natural a l’ésser, cercar aquesta llibertat. Sense haver d’explicar més raons.

Però continuem el viatge. Viatgem, malgrat tot. Temps i temps que viatgem.

 

Festa de la carabassa a l’Ateneu de Bétera

0

Avui n’hi ha festa a l’Ateneu. Una nit dedicada a la carabassa, ara que n’hi ha tants, de carabasses solts pel món: a espanya i a europa. Carabassa M.Rajoy, carabassa Zoido, Carabassa de beates, carabassa iceta, carabassa albiol, n’hi ha centenars d’aquests, però com que ens agrada la carabassa, nomir-los carabassa a tots aquests no ha de ser delicte d’odi, en tot cas delicte de gula, però això només és pecat a la bíblia, en concret al nou testament, que és la versió 155 d’aquests inútils de la carabassa.

Aquesta nit caldrà llegir un verset, portar un plat fet amb carabassa, i participar de l’exposició de carabasses. Una nit que reivindiquem la terra, el camp, els productes, els plats fets a casa. Però també serà una nit en favor dels presos polítics, de la llibertat d’expressió, de la llibertat dels pobles, de la reivindicació del finançament valencià, la nit contra la violència de gènere, contra el viure masclista, la nit on cap qualsevol reivindicació mentre ens empassem la carabassa, que ja sabeu que allarga. Una altra nit sense mitjans valencians, ara amb l’amenaça contra TV3, la nit dels premis Micalet, la nit que encara és vigent el 155, i continua vigent el suport del PSOE al govern espanyol del PP, malgrat el càstig als valencians. Sí, la nit de la carabassa porta tot això a la conversa, i possiblement que porte l’organització del nostre viatge a Brussel·les. Potser que en portem, allà, de carabasses, que facen joc amb Juncker i els seus còmplices. Ai, quina nit, i quina festa.

Per robar taronges, passem per un judici sumaríssim

1

La meua sogra arriba casa sense respirar, que panteixa. Ve amb pijama i bata. Com pot, ens explica que s’ha presentat la policia municipal a sa casa, dient-li que ha de ser l’endemà de matí al jutjat de primera instància Número 5 de Llíria, el Camp de Túria. Sembla que li han furtat un grapat de taronges i han agafat els lladres, per això cal anar a judici. Ella no condueix, ni té el cap clar per agafar un parell de metros que peguen la volta al país. Així que escric un parell de wassaps a l’escola per averiguar si em podran lliurar unes hores, l’endemà de matí, i m’oferesc a acompanyar-la a Llíria, en canvi de saber que en traurem una llufa de tot plegat.

De bon matí ens presentem als jutjats, pugem a la tercera planta, on n’hi ha el Núm. 5, i ja veiem en obrir-se la porta de l’ascensor que aquell espai té vida. N’hi ha una gentada asseguda en terra, per l’escala, dreta. Les cadires, no cal dir-ho, són insuficients. Sort que en aquell moment avisen que un dels plets s’ajorna per no sé quina cosa i n’hi ha tres amb privilegi de cadira que se’n van rondinant. Aprofite per dir a la meua sogra que sega mentre jo demanaré què cal fer, un colp allà. Entre en un despatx amb uns quants funcionaris i unes quantes taules que amunteguen metres de papers i carpetes.

—Ah, vosté ve per l’assumpte de les taronges, espere’s ací fora, nosaltres l’avisarem.

En aquella saleta on en som més de vint-i-cinc, van i vénen advocats que busquen els clients, xarren uns minuts i se’n van, tornen, xarren uns altres minuts, se’n van, n’hi ha individus que parlen tan fort que tothom sabem com és al seua vida, els problemes que té, que ell és bona persona, vaig endevinant que allà som junts víctimes i botxins, de fet —la meua sogra m’ho confirmarà després— s’està asseguda entre una dona morena, de cabell llarg, entre seixanta-setanta anys, i un jove que sembla el fill, uns quaranta anys, tret del pantaló de xandall passaria per un home madur ben vestit, n’hi ha un altre dret que de vegades xarra amb ell: “ja suposava que eren els qui m’havien robat les taronges”.

Una hora i mitja després de l’hora convinguda, ix una funcionària —després comprovarem que fa de secretària del jutge que atén el Núm.5— i demana per uns quants noms, entre més el de la meua sogra, dos agents de la policia municipal de Bétera, que s’estaven xarrant tota l’estona tan fluixet que no enteníem res. Apame que ja ho tenim tot: els lladres, els policies que els van enxampar, la propietària de les taronges abans que foren robades, i l’home que acompanya la sogra, que farà de públic. Vint minuts després ens criden un altre colp i em veure la cara de la funcionària, li dic que jo acompanye la meua sogra, que no està per gaires festes, però ella em diu que d’acord, que faré de públic, però compte d’obrir la boca.

D’acord, que trigaré poc a obrir la boca. Entrem en una saleta que representa que és el jutjat, malgrat que passaria per una sagristia, pels bancs, per com d’atapeït sembla tot, per l’aire decadent. El jutge diu bon dia i repassa els noms en veu alta —no sé perquè si ja li havien lliurat els documents identificatius—, diu el nom de la meua sogra, Amparo Asensi Calvo?, i amolla la primera pregunta:

—Usted quiere continuar con este juicio?

Fotre!, la primera pregunta de poc no deixa morta la meua sogra, a mi em passa que tampoc no hagués sabut què dir. A veure, nosaltres no havíem convocat res, érem allà per un requeriment, i ara ens demanen si volem continuar allò?, sense epxlicar-nos res, sense indicar-nos ase ni bèstia…, però ací què passa?

La meua sogra em mira, no sap què dir. Sort que el jutge diu ara: —usted sabe por què està aquí?

—Perquè anit la policia em va dir que vingués.

—Però usted quiere que se le repare el daño?

Jo ja estic amb els ulls a quadres, aguantant-me de no caure en desacatament, però aquesta és la justícia, i el nivell. I per això paguem els impostos que ens roba espanya, i després ens retorna la misèria en aquestes infrastructures de fireta, i una intel·ligència que cabria en un paquet de cigarrets. Un d’aquest estil també podria enviar-nos a la presó si sabé què pensem, de l’estat, del nostre país, de la llibertat… És el nivell Zoido. O Massa. O M.Rajoy

—Levantese i acerquese al micro!

La meua sogra s’alça, no veu el peu del micròfon ni el micròfon, passa de llarg, i s’acosta a la taula del jutge. Sí, ella ha vist un micròfon amb una llum blaueta davant el jutge

—No, no, este no, el que tiene enfrente.

Jo ja m’havia alçat, havia agafat la meua sogra, l’havia feta retrocedir, i ja la posava davant el micròfon de peu.

—Amparo, usted ha dado permiso a estos señores para que le cojan la naranja?

La meua sogra es mira aquells homes, els mateixos que tenia asseguts durant una hora i mitja al seu costat, que ella ja suposava que li havien pispat la taronja, una varietat que fins el mes de febrer no serà prou bona, que no sabem qui comprarà de tan verda i amarga, qui provoca que la puguen robar. Ella nega que hagués donat permís a ningú per collir res. I sense que passe res més d’interessant la fan seure. El jutge fa alçar un per uns els tres protagonistes del lladrocini que el jutge considera falta lleu, els demana si treballen, si tenen cap ajut o subvenció o subsidi. L’un espera la pensió, diu, l’altre diu que té un ajut de 420 euros per mantenir la família, i l’altre no té res de res, perquè ja se li ha acabat aquell subsidi. La dona no és a la sala. Cal dir que el jutge ha donat la paraula a la fiscal, que els ha demanat si reconeixen que han robat. Ho reconeixen tots tres. I diu que no farà més preguntes. Xa, no els demana que fan amb les taronges, quan les furten, qui els les compra, on, a quin preu, com és que poden vendre taronja robada, i com és que no entenen ni idea de taronja i de taronges, si en furten que és verda i no valdrà ni per les ovelles… No els pregunta res més, ella. En deu minuts, el jutge diu que dictarà sentència, que l’escolten. A cadascun dels homes els imposa una multa mensual, a raó de quatre euros dia, un total de 120 euros que aniran a parar a la hisenda espanyola. A la meua sogra sentencia, dictamina una compensació de 79 amb 50 euros (no sabem d’on ha tret l’home el càlcul), qui li ha dictat el preu, o si aqueixa compensació paga el destorb del dia, l’ensortit de la meua sogra, el viatge a Llíria, la substitució a l’escola o ves saber, què. El jutge demana a cadascú si estan d’acord amb la sentencià, i la meua sogra em mira, però el jutge diu que no puc parlar… I baixet voldria dir, enfiteu-vos els setanta-nou i no mos torneu a fer perdre el temps carallots, però vosté, sinyor jutge, hauria d’explicar-nos què vol dir sí i què vol dir no, abans de respondre res…  Quan comencem a eixir, l’home més vell que sembla el pare dels altres dos, s’acosta al micròfon de peu per dir que si volem recuperar la taronja, és a la cooperativa… Em gire i li dic que si no saben ni què cullen, què caram em recomana, el jutge em diu que calle i la secretària ja s’ha llevat d’un salt per fer-mos fora, potser perquè ha vist que ja no aguante callar-me, i vés a saber si volia evitar-me que em multaren.

És en el segon robatori que patim enguany. Quan arribe al camp la destrossa és de caure de tos. No sé quants viatges havien fet aquells homes. No els ho havien preguntat. Però no ens han compensat ni el 5% del desastre. És el que n’hi ha, xa, perquè espanya continue robant-nos. I la justícia. I l’aparença d’un estat de dret… Mentre milers de policies i GC són a Catalunya perseguint la llibertat, el camp valencià el cuidarà la figa sa tia.

Ai, no, que no podem fer cants en favor de l’odi contra espanya…

 

Canvi de capçalera: llibertat!

0

El pp ja ha avisat que el finançament valencià li la bufa. El PSOE ha pactat amb el PP aquest bufar contra el finançament valencià. No sabem si Ximo Puig bufarà res, molt honorable, sobre la burla de tot plegat. Montoro ens ha tornat a dir ploricons: però ai, si el nostre Molt honorable fos valent i demà anunciés una roda de premsa i convoqués els mitjans (la majoria espanyols i per això feixistes), les coses canviarien. Perquè un Molt honorable valencià dient als mitjans que “Espanya ens roba” (a cara descoberta), Montoro no ho aguanta. El Nas Panoc rebentaria de ràbia: Però Ximo no ho dirà. Encara no ho dirà. Però jo, sí, nosaltres ho podem dir: sobretot perquè és veritat. Com ho és que ens governen delinqüents.

Aquelles banderetes del PSPV, el psoe valencià, que bufaven al vent dissabte a València, amb les mòmies senadores, les han alçades per a una altra ocasió, pobrets: quan l’amo xiula, ni el bufar valencià fa aire. Ni fa aire ni plou. Però de taronges us en parlaré demà. Us explicaré el judici a Llíria.

Jo no volia parlar d’economia, malgrat que el PP i el PSOE sí que han bufat a favor del concert basc. Veieu com són les coses, a espanya. Que es foten els valencians, diu Montoro, diu M.Rajoy, diu Sanchez, ho diuen a espanya. Foteu-vos els valencians! Però nosaltres, dissabte, els vam posar l’himne dels inútils, aquell que ofrena glòries a un estat que, mentrestant, ens pega pel sac, pel cul i a la cara. I ens roba, perquè el Nas Panoc controla els diners de tothom. I els valencians paguem una part de tanta policia en vaixells i en hotels de Catalunya, vigilant els catalans i la llibertat. Aqueixa acció miserable també la paguem, malgrat que som pobres.

En realitat el que jo volia explicar és que he canviat la capçalera. Ho volia explicar als trenta lectors fixes que llegeixen aquesta pàgina, uns quants lectors amics de Bétera: no us amoïneu, xa, si en aquest bufar feixistot que ens envia la meseta, no proposem canvis d’acció i de desobediència: aquell ponent que ho porta tot al desastre, voldria emmudir-nos, a més de robar-nos. Mentre dure aquest estat feixista pocapena, caldrà pensar. Jo he canviat la capçalera. Potser que algú dormirà a l’altre costat del llit, o baixarà el fem al carrer els dissabtes de matí, o potser que no el baixarà, que el llançarà per la finestra, i després baixarà una granera i l’arreplegador. Mentre dura aquest deliri feixista d’espanya, viurem amenaçats, que n’hi ha que són en presó molts dies, per culpa de les idees. És això espanya, realment, qualsevol dia és bo per a l’agressió, la violència o l’amenaça. Contra l’escola, contra els pobles, contra la llengua, contra la llibertat. Per això he canviat la capçalera.

Mentre ens roben, Nas Panoc Montoro i els seus còmplices delinqüents, podem dir-ho clarament: ens roben perquè no som espanyols. Si fórem espanyols, els valencians, no ens robarien. O potser ho dissimularien. Però no, no va així, ara: ens roben cada dia, a la llum del migdia. El PP i el seu estat o putiferi ha legalitzat el robatori. Com ha legalitzat l’agressió feixista, la impunitat, l’insult: tot és legal a mans d’aquests calaveres.

A mi se m’ha ocorregut el canvi de capçalera.

A veure si d’una vegada poden engegar la televisió dels valencians, home, que els del govern valencià esteu impossibles!

Juncker i Merkel alimenten el feixisme espanyol

0

La posició vergonyosa d’Europa contra la República catalana és un atac a la democràcia. Contra la feble democràcia espanyola, sí, però també contra les democràcies dubtoses d’altres països satèl·lits, i també contra els estats patum, que es pensen al marge o curats per la història. Posicionar-se en favor del corrupte Rajoy i l’escolà Montoro —afegiu les dues beates i els pòtols—, és un colp a la llibertat dels pobles, però també un sotrac a l’estabilitat econòmica que significa l’economia catalana.
Pitjor encara. Atacar la República catalana i declarar-se en favor de Rajoy i el PP és obrir la porta del feixisme, en principi l’espanyol, per tolerar-lo a gran escala: vivim sang i fetge com hem comprovat els últims mesos.

Després dels atemptats de les Rambles, espanya ha castigat els Mossos i la seua eficàcia. Ha apostat per disminuir la seguretat de tothom, en canvi de perseguir aquella policia que havia donat una lliçó professional i tècnica. L’1 d’octubre, espanya s’acarnissà d’ofici contra la gent que volia votar. La violència serà en els llibres com un dels dies més negres de les democràcies occidentals. Després va venir el 9 d’Octubre a València, i la policia va tornar a ser l’exemple de posar-se del costat violent dels feixistes. I encara amb el vol lliure de falangistes i franquistes, cada colp que espanya ha tret banderes, n’hi ha hagut agressions, violència desfermada, amenaces, contra tot i contra tots.

La permissivitat s’ha generalitzat aquests dies amb clams a l’assassí franco, amb misses i ofrenes, subvencions, ajudes, proclames, que han acabat de mostrar descaradament la sintonia política del govern espanyol, la policia, la justícia i tot l’aparell de l’estat, amb aquell tumor escampat a propòsit.

Faltava la cirereta de perdonar els agressors de l’assalt a Blanquerna. No ha sorprés ni la decisió ni els raonaments esgrimits, perquè fa anys que qualsevol agressió feixista és una lliçó d’impunitat que ja passa per legal i legalitzada entre la policia i la justícia espanyola. Si entre els delinqüents n’hi havia familiars del govern (més delinqüents), només calia cuinar-ho com un nou colp de prevaricació a la justícia.

A aquest renaixement feixista s’han apuntat uns quants líders europeus, responsables màxims d’institucions que pensàvem respectables, fins i tot caps de govern, incapaços de defensar la llibertat o la democràcia, per damunt de tot. Merkel, Juncker, per dir-ne un parell amb un cert pes específic internacional a Europa i al món, han pres partit per la corrupció espanyola i l’agressió violenta contra la llibertat. I cap lider europeu, cap ni un, ha dit res de diferent.

L’amenaça democràtica no és només contra Catalunya, sinó contra Europa. Perquè el perill real de la violència ultrapassa l’afer intern que tant han esgrimit aquest parell, i depassa la dimensió internacional. No és la República catalana, ni la seua llarga decència pacífica per construir un país amb cara i ulls, qui ara està tenallada. És el mateix cor d’Europa, l’amenaçat, per la torpesa i connivència d’uns quants líders d’horitzó podrit.

Sort de Catalunya, malgrat tot, i de les futures catalunyes que lluitaran perquè els nostres fills tinguen la possibilitat d’una Europa honesta i lliure.

L’escola no és l’església, moniatos!

0

El president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, va llegir el discurs anual en la presentació de les trobades que enguany recorreran el País Valencià. Un discurs sobri, compromés, d’una solidesa a prova d’amenaces. Érem en la quinzena nit d’escolavalenciana a Gandia, i després que Vilaweb l’ha publicat, he polit les referències casolanes per afiançar les idees principals. L’amistat i el compromís per uns objectius compartits, m’autoritzen aquesta llicència, d’escampar la nova a través de les xarxes. Però si voleu llegir el discurs íntegrament, sense retocs, ja sabeu on és. Com diria Fuster, auixeu les mamonaes i llegiu…

[…]

Una nit fusteriana, que, com el mestre, vol transmetre un missatge lúcid, còmplice, apassionat i serè, irònic quan cal, directe quan és necessari, reflexiu, però orientat a l’acció. A nosaltres, mestres, només se’ns podrà acusar d’haver-nos apassionat per la vida i el destí del nostre poble… en paraules de Fuster.

I ho fem a Gandia, la Safor, on algunes escoles capdavanteres en l’ensenyament del valencià van obrir camí a les escoles que vindrien després.

[…]

Hui farem un record especial per als companys d’Òmnium Cultural, que ens han acompanyat molts anys. Passen uns moments durs, difícils, però també esperançadors i vitals. No esteu sols. Us volem transmetre tota l’energia i bondat que puguem. Ningú hauria de ser perseguit ni empresonat per lluitar, de forma pacífica i democràtica, pel seu poble. Farem perquè els arribe la nostra estima i solidaritat a tantes persones perseguides per exercir amb normalitat drets civils bàsics. Ho vulguem o no, tots nosaltres ens veurem afectats per algunes de les conseqüències del que passa a Catalunya: el vell fantasma de l”adoctrinament’ que els addictes al pensament únic fan córrer regularment ha tornat i ens assenyala directament. A vosaltres i a nosaltres.

Però, en realitat

–Quins centres segreguen els alumnes per gènere? Quins venen serveis educatius a qui puga pagar-los? Quines empreses fan negoci de l’educació? Qui fa la gestió i la governança de manera antidemocràtica? Quins centres filtren els alumnes amb mètodes elitistes, xenòfobs, intransigents o mercantilistes?

Nosaltres no ‘adoctrinem’. Al contrari:

Som els que volem una escola laica, que ensenye a pensar en llibertat, a ser crítics, a preguntar, a conèixer, a reflexionar, a conrear el dubte com a llavor de creixement personal i social. L’escola que fem educa en valors, fa persones solidàries, respectuoses del medi, pacifistes, que estimen la llengua i la terra, que creen empatia per altres llengües i cultures. Volem ciutadans que es comprometen amb un món millor més lliure.

[…]

La nostra escola entrena en el debat d’arguments, propugna el valencià com a garantia de plurilingüisme, perquè estimem les llengües —l’anglès, el romanès, l’àrab i el castellà, qualsevol llengua. Però diuen que adoctrinem. Animem a llegir i escriure, organitzem premis literaris en els quals participen milers d’alumnes lliurement, treballem el llenguatge audiovisual i el Cinema a l’Escola, però diuen que adoctrinem. Animem persones de qualsevol ideologia a ajudar uns altres que volen aprendre valencià voluntàriament, ensenyem a fer ràdio en valencià, però diuen que adoctrinem…

—Tot això és ‘adoctrinar’? Des d’ací donem suport als mestres que entenen què és ‘l’ofici de ser mestres’, als mestres amb ànima. Els d’ací i els d’allà, al nord, al sud, on tanta gent treballa en condicions injustes i difícils. Des d’Escola Valenciana donem suport a tots aquests mestres. Nosaltres som els del valencià. Els del ‘sí al valencià’, sempre endavant. I per tot això fem Trobades d’Escoles en Valencià, actes d’afirmació i autoestima que apleguen desenes de milers de persones, amb un punt de trobada comú: el valor de la llengua i el seu paper en una educació de qualitat.

Enguany, les Trobades es dedicaran a Joan Fuster. El lema que unificarà les dènou festes per la llengua té reminiscències fusterianes: ‘Nosaltres, pel valencià’

Allà on es vulga construir, ens hi trobaran per a treballar i ajudar. Avui hem estat amb molts de vosaltres per demanar un finançament just, perquè necessitem inversions, mereixem un grau d’inversió en educació, en llengua, en cultura, en sanitat, en polítiques socials… que fins ara ens han negat.

La campanya ‘Construïm la igualtat lingüística’ segueix oberta. La Llei d’Ús ha fet el seu paper, però ja és hora de plantejar-nos les coses en altres termes. Volem ajudar, volem participar, volem que ens considereu còmplices, però també crítics quan allò que anhelem no arriba o ho fa de manera incompleta. Compteu amb nosaltres per a explicar la necessitat de tenir escoles i instituts plurilingües. Tenim molta feina avançada. No partim de zero. Aprofitem-ho. No retrocedim. Compteu amb nosaltres a l’hora de formar part i impulsar el Consell Social de la Llengua. La creació d’aquest consell és una de les reivindicacions històriques d’Escola Valenciana. Compteu amb nosaltres quan es pose en marxa una televisió i una ràdio públiques, plurals, en valencià. Compteu amb nosaltres quan calga soterrar definitivament una llei destructiva i mercantilista com la LOMCE. Compteu-hi, perquè no som nous, en tot açò. Sumarem, creixerem, serem. Compteu amb Escola Valenciana, perquè fa molt que vertebrem el territori, fent l’escola que volem: fem poble, fem comarca i caminem cap al País que desitgem.

‘Nosaltres, pel valencià’. Moltes gràcies

Vicent Moreno, president d’escola valenciana, novembre del 2017

 

Post: anit els mitjans espanyols del 155 atacaven unes quantes escoles valencianes perquè expliquen la història de Jaume I. La història dels valencians ja la consideren un insult a espanya, aquells mitjans, i ensenyar llengües que no siguen l’espanyol, també. és el nivell… L’inútil de l’Albert Rivera ensenyava un mapa lingüístic dels països catalans com un senyal de guerra i adoctrinament. Pobre torpall… En vindran més, d’atacs i d’insults a l’escola i a la intel·ligència. Però si peguen contra l’escola trobaran els mestres, un ferro sòlid en favor del coneixement, malgrat que aquell tòtil voldria el feixisme de nou a les aules.

—Mentre Europa s’ho torca amb un paperet, Juncker!

Tres dies després, ressuscitem!

0

Resurrecció, resurrecció! Ens hem despertat del somni de dissabte, a València. Tots aquells milers han tornat a casa. Els mitjans no han dit res. Els mitjans corruptes a sou del govern espanyol i de les empreses de l’Íbex, amb els comptes en paradisos celestials de l’economia, no han dit res. Ni els públics ni esl privats, els valencians no interessem ningú. Encara. Perquè som fluixos, o molls, o menjar-caguera.

Els caps sindicalistes prenen café amb els empresaris, a madrit, que els han pagat el dinarot en un gran hotel restaurant. València s’ha despertat i tot aquell esforç de dissabte no ha servit per a res. Ningú no en parla i la vida torna a la normalitat, fins i tot en el carrer de Guillem de Castro (dissabte, una veïna que volia entrar en casa en el portal vora la llibreria Futurama, deia que allò, aquella gernació reclamant no sabia què, no l’havia vista mai ni en falles). La normalitat valenciana vol dir no pintar una mona, no ser ningú a espanya, no ser ningú en la política que decideix, la dels euros, la fiscalitat, la identitat, la seguretat dels valencians… Som a mans d’espanya, quan ens despertem del son, i tornem al malson de ser a mans del govern espanyol més corrupte de la història, el més corrupte d’Europa, a mans dels mitjans menys fiables del món (els segons menys fiables del món). I la protecció, la seguretat, l’ocupació, les infrastructures, la sanitat, l’escola, serà decidida per aquells delinqüents de madrit.

Deia el portaveu del pp que en demanar un finançament més just, els valencians corrien el perill de caure en la temptació. La temptació era dir que ens robaven, i d’ací a demanar la independència, que segons aquell pinxo és l’infern, no n’hi havia res. Res de res.

Exactament, cada minut que passa, el malson valencià és més greu i més insalvable. Aquells continuen robant, atiant l’agressió, ficant les grapes en la nostra gestió de valencians honestos. Cada minut que passa és un minut perdut. Tot el temps perdut. I els valencians continuarem pagant-los la ruïna, amb la nostra misèria.

Sense mitjans, sense diners, sense esme…

Preferim l’infern, preferim decidir. Ser amos del destí. Potser que també hauríem d’anar a Brussel·les, a reclamar contra un estat corrupte, venjatiu, franquista, que ens roba i roba els fons europeus. Potser que sí, que a Europa ens faran més cas que no a espanya.

València clama contra Espanya

0

Anit els carrers de València va ser un clam. No tots els carrers, naturalment, ni tots els valencians, eren a Guillem de Castro, però n’érem moltíssims, milers. Una manifestació com feia anys no clamava a València. Anit milers de valencians demanaven un finançament just. Poca cosa més. Ni menys. Potser que era un altre clam al buit, que caurà en sac foradat. Possiblement. Però anit València va demostrar que s’ha despertat del malson, del càstig que significa el govern d’espanya. Qualsevol govern d’espanya. De fet, els mitjans espanyols no han fet cas, avui, de la queixa valenciana, de la denúncia d’una injústicia que dura anys. Ja n’estem acostumats, que el govern i els seus mitjans, sense excepció, no facen cas dels valencians. Ara caldria que molts que anit reivindicaven a València contra el càstig d’espanya, se n’adonen, del cas que ens fa espanya.

Que n’érem milers ho demostra que, quan la capçalera ja era a les Torres de Serrans, el nostre grup que no era l’últim, encara no havia passat a l’alçada del teatre Micalet. Per això vam tenir la sort de perdre’ns els discursos i l’escenografia, les cançonetes i les bretolades de submissió. Per exemple: si clamem contra la injustícia a la qual ens castiga espanya, i ningú de fora de valència no ens fa cas (ni ens en farà), nosaltres per què amollem l’himne que ofrena glòries. Això és, com si tot continués igual, o pitjor: malgrat que ens castigueu, espanya, nosaltres volem continuar oferint-vos la nostra submissió. Com si uns quants dels valencians organitzadors d’aquell clam d’anit, no volgueren que res canviés, que res pogués torbar la seua comoditat, i la seua posició intransigent antivalenciana. Com si algú volgués convertir aquella reivindicació en una festa fallera: les Torres, l’himne, les llumenetes, l’ofrena… Quina pel·lícula i quina vergonya!

Darrere la pancarta de l’STEPV, sindicat de mestres i de la sanitat, hi havia una banda del siroll infernal que animava sense parar, i justament després venia el PSPV amb algunes mòmies intransigents: això és, antivalencians que no volen transigir amb cap canvi significatiu ni de cap classe. Viuen d’aquest viure immòbil, i no pensen modificar res perquè res no els modifique. Per això aquest clam contra el govern d’espanya, contra el maltracte econòmic i polític, contra les nostres infrastructures, contra la nostra hisenda pròpia, contra la nostra identitat, aquesta violència permesa i tolerada, ja els va bé. Realment els va molt bé. Per això ofrenen glòries, les mòmies i els joves que els segueixen el joc.

En canvi anit ens vam manifestar uns quants milers de valencians, en el mateix espai i en els mateixos carrers de València, per exigir un canvi: el maltracte és robatori i el robatori delinqüència, i quan et roben una vegada i una altra, anys i panys, l’única solució possible és anar-te’n. Per democràcia.

El clam contra una espanya injusta demana un posicionament valencià més agosarat. Menys botifler i menys conformista. Perquè demà, què pensen fer per aconseguir un resultat diferent, aquests del pspv, contra el maltracte…, continuar donant suport al pp i a l’aplicació del 155? Fer de fartaolles i de llepons de la falla?

Farien bé de llegir el discurs del president Vicent Moreno, anit a Gandia. I aprendre’n.

 

 

València és manifestarà per un finançament just (2)

0

Ja han passat més de trenta dies en presó dos homes honestos. Ja sé que això, en la manifestació de dissabte a València no sembla que toque. O ells voldrien que no toqués. Però és ací que jo em manifestaré dissabte, més que no pel finançament, per la llibertat dels presos. I per més coses. I em manifestaré, potser, al costat de gent del psoe, que són qui han conxorxat amb el PP perquè aquests dos homes honestos siguen en presó trenta dies i escaig, per les idees polítiques. Sí, aquests del PSOE valencià són en favor de la presó i del franquisme, malgrat que avui, a València, demanen més diners per als valencians. Un prec just, és veritat, però incomplet, i trampós. Sembla que el PSOE valencià anirà de progré, dissabte a valència, contra el govern espanyol, que castiga els valencians durant tants anys, durant els anys que governava el PSOE a espanya, també, ves quina casualitat, home. I ara aquests també demanen un finançament just, que ells no van voler canviar mai. Com no han volgut canviar aquesta democràcia de fireta, quan han tingut una bona oportunitat, ni han volgut fer justícia contra la delinqüència del pp, en canvi de pactar contra la independència. Ai, sí, ens manifestem junts, però no anirem amb el mateix sentit, amb aquests còmplices del franquisme, no.
Durruti era més honest, amb les consignes, venim a somoure consciències! I avui moltes de les consciències valencianes és amb els presos polítics, amb el govern empresonat o exiliat de la República. Perquè jo també voldria tenir la nostra República a València. Sobretot, perquè serà l’única manera de recuperar la dignitat. I per no enganyar-me, també em manifestaré. Amb el PP, i amb el PSOE, els valencians continuarem patint el maltracte de sempre. Per això no hem vingut a València, carallots.
Visca la independència. Llaor a la república catalana.

 

Post: avui mateix, a les Corts valencianes, el pp ha xiulat contra el conseller d’economia del govern valencià. Com uns berros! Però el Psoe manté aquest suport al 155. Aquest colp franquista a la democràcia. Xiular o xiular!

València es manifestarà per un finançament just

0

Avui el pp ja ha pixat pels cantons de València, a prop de les Corts valencianes, a tocar de la maededéu i el braç incorrupte de Sant Vicent, ha pixat contra les parets del palau de la Generalitat i contra l’escola dels valencians, ha pixat contra la sanitat i contra els hospitals, ha pixat contra els desocupats, contra els desatesos, contra la democràcia i contra la llibertat. És el que fa cada dia, el pp, pixar contra els valencians. I mentre pixa, en aquest ferum que deixa en l’aire dels carrers nobles de la ciutat, i pels barris de segona i de tercera, pels ravals, oblida tant com ha delinquit, a València, i com continua delinquint a Espanya. Però sobretot, aquesta pixera delinqüent, despista! Sobretot despista que encara no ha tornat cap euro dels milers de milions que ha furtat, diners que són en les butxaques de polítics de primera i segona fila ppera i en comptes particulars del partit en paradisos fiscals. Ells són ací per “forrar-se” i a prendre pel sac la vida dels valencians. Ja ho van avisar per què eren en política.

Aquest matí han assegurat, els piuladors-pixadors oficials del PP, que “el País Valencià començarà per demanar un finançament just, continuarà per dir que espanya ens roba i acabarà demanant la independència.” EQUILIQUA
Ho han encertat, xa. Són llums en un cresol, s’avancen amb idees brillants al temps i a l’única possibilitat que tenim de subsistir, els valencians: la independència. Un altre menú fóra demanar les molles o la caritat. I el pp ha sigut capaç de robar fins i tot els diners que anaven destinats a aquesta caritat.

Ahir, o despús-ahir, en una reunió o públicament, el gos Montoro (un altre delinqüent denunciat per jutges fins i tot amics) va afirmar que si els valencians no voten en favor de Rajoy, ells, el govern espanyol, no té perquè tenir en compte la reivindicació valenciana d’ajustar amb major equilibri el finançament. Ho avisa com qui avisa qui mana en la seua dictadura franquista, la del 155 (amb el PSOE), i la dels presos polítics. Ho avisa per a què els valencians no acabem pagant els plats trencats d’Espanya, una de les economies mundials aprop del caos, amb un deute insalvable i sense que ningú no ature la màquina de robar que és aquella organització criminal que governa, el PP.

Tenen por. Comencen a tenir por dels valencians. Per això ens van agredir el 9 d’octubre tant descaradament, davant els morros de la policia, fins i tot atiats per la pròpia policia, per això ara ens amenacen il·legalment, dient-nos què hem de votar i a qui, si volem una cosa justa, per això trauen aqueix estil matador fanfarró: acostumats com els feixistes a decidir per nosaltres què ha de votar o no la gent.

I per aquests delinqüents sembla que, centenars d’organitzacions, eixirem dissabte a pidolar l’almoina. Bona gent, amb modos, sense ensenyar ni banderes, ni clams, ni idees, que els puguen destorbar gaire. Una processó, un cercavila festiu, per dir que si patim cent anys de robatori, de maltracte, uns mesos més no vessaran el got ni la paciència. Porteu-vos bé i parleu només d’economia…

Però, ai, si dissabte eixim a somoure consciències, que cantava Durruti!!!

Invasors del pp, extraterrestres o extrademocràtics?

0

Una invasió extraterrestre encara tindria una punta d’interés, de sorpresa, el misteri o l’enigma de descobrir si n’hi ha intel·ligència, més enllà. Encara ens aguantaria la son saber què n’hi ha de realitat o de fantasia, a les nostres vides. Però una invasió d’homes del pp a Catalunya ni és sorpresa ni ens aporta res de nou: en qualsevol cas, oix i el vòmit de saber que vindran a remenar la feina feta, que vindran a robar la caixa dels departaments que remenen, que vindran a desviar els diners cap a la seua empreses, comptes a l’estranger, o a entrebancar i decidir contra la gent. Són delinqüents corruptes i els seus afers delictius no els deixen sinó actuar antidemocràticament. D’intel·ligència, zero, revenja, odi, mala fel, i una torpesa política que portarà l’estat a la ruïna de cent anys: això és, posar ordre econòmic a l’orgia del pp farà pagar doble i triple d’impostos als espanyols i asl no espanyols que ens obliguen a passar per espanyols.

Una invasió de funcionaris d’espanya a catalunya és enviar-nos la incompetència a casa, és embrutar la transparència, liquidar el camí fet i apostar per servilisme. És transportar la indecència on no en calia.

Però un nombre indeterminat dels funcionaris que ara són a les ordres del govern invasor (estrangers segons la república catalana), han dit que no col·laboraran, i per això es manifesten i entorpeixen la feia de la invasió. Tenim el govern intervingut (en presó o exiliat), però els funcionaris no són idiotes. Malgrat que n’hi ha que estaran contents de servir els invasors, una part important no cauran en la provocació. No col·laboraran.

Catalunya viu l’extrademocràcia del PP i del PSOE, gràcies al colp policial i a l’aplicació de normes inventades, que depassen el 155, fins al límit “Ací mane jo” que em dic M.Rajoy i faig que vull i com vull. És el límit màxim al qual han arribat a espanya amb aqueix pacte ranci i inversemblant, extraterrestre, si no és que parlem del PP, del PSOe i C’s…

De segur que haguéssem preferit els marcians, vista la poca intel·ligència de la realitat que vivim o viurem fins el 21 de desembre.

I demà ja parlarem de València i d’Espanya, i d’aqueixa processó de les almoïnes que farem dissabte. Una altra realitat extraterrestre.

Vexar els homes i les dones

0

vexar: “Molestar greument, sobretot per abús de poder sobre algú que no es pot defensar” Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll.

Aqueix ha sigut l’objectiu de la justícia espanyola contra deu homes i dones. Consellers, presidents d’associacions, vicepresidents, membres d’un parlament electe… De l’un dia per l’altre, la decisió d’una jutge els envià a presó, com a caprici personal i venjatiu, amb el deliri de la notorietat i l’escarni. Si aqueixa és la justícia espanyola, hi renuncie, no en vull, perquè és castigar l’altre (quan encara no s’ha demostrat que haja fet res d’il·legal ni de punible) amb el pitjor que hom pot privar un home, la seua llibertat. Pitjor encara, si no són homes que han robat, ni delinquit, ni atacat ni violentat ningú: en canvi d’unes idees polítiques, legals en el parlament que representen i per allò que han sigut votats. Completament legal al seu país.

L’abús de poder és un dels errors més greus en què pot caure un jutge, i encara més greu és actuar de mala fe, amb voluntat de l’abús i d’ensenyar al món de quina cosa és capaç, la jutge: “Mireu de quina cosa sóc capaç, jo, la jutge Lamela!” La prevaricació fa curt. Perquè ací l’objectiu no és impartir justícia sinó, abans d’estudiar les proves o escoltar les defenses o preparar els discursos, les raons o les rèpliques, la jutge ja ha decidit per damunt la justícia mateix, que cal la burla. Perquè l’escarni és burla, és insult i, per sobre de tot, injustícia. Aqueixa és la voluntat final de la jutge, la injustícia, contra aquests homes i dones. Burlar-se és no prendre’s seriosament res, és fer riota d’algú o sobre algú… Una jutge sobre uns homes i dones sobre els quals n’hi ha tanta responsabilitat, de govern, de liderar equips, de l’administració pública, i el detonant d’apartar aquests homes de la feina i de les famílies és aqueixa riota de jutge, que no pot prendre’s la justícia sinó com una burla.

El PP fa anys que ho va avisar, un dels tresorers del partit va dir que venia a la política a delinquir (ell digué a “forrar-se”), i ausades que ho va fer, ell i els següents tresorers, tots ells, del partit popular, convertits en delinqüents professionals, com la resta d’homes de primera fila del mateix partit: ministres, vicepresidents, president, n’hi havia agendes, quaderns, assignacions en negre, fins que un comissari ha hagut de dir al Congreso que el partit era una conxorxa per a delinquir… Aquests, sí, homes i dones enrampades en afers delictius, sense vergonya. Amb desaparició de proves, destrucció de proves, que han arribat a cremar jutjats, assaltar despatxos, perquè, misteriosament, desapareguen arxius complets amb tantes proves i tants anys d’investigació. Casualment, sense vergonya ni mirament. Cap d’aquests homes no és en presó, cap ni un. Però ves quina justícia empara el dret dels ciutadans en aquest estat: els homes del govern català són presos polítics en canvi que els homes que han delinquit són lliures de fer que fan.

Quan dissabte escoltàvem al carrer Marina les cartes per boca dels fills, les dones o els companys, no podíem sinó sentir-nos orgullosos, dels homes que són integres fins al final de les conseqüències. Alhora que sentíem vergonya d’espanya, de la seua justícia i de la corrupció judicial de totes les “Lameles” possibles. Ací no és només la República o la democràcia, que ens juguem. El femer a espanya és tan gros que dubte que mai s’arribe a fer net, que l’única opció, l’únic camí possible és fugir, democràticament, amb la convicció que la dignitat i el respecte són per damunt les lleis espanyoles i les seues trampes corruptes, jutges i polítics inclosos.