Portaceli, el camp de concentració franquista

Aquest dissabte 21 d’octubre de 2017, l’Hospital doctor Moliner, al terme de Serra, acollirà les primeres Jornades sobre Memòria històrica al Camp de Túria. De fet, aquest hospital va acollir el 1940 un dels camps de concentració més gran del franquisme. Un dels camps més oblidats, per on van passar milers de presoners, enviats des del port d’Alacant. La majoria de les dades, documents, imatges, proves, han sigut esborrades, continuen desaparegudes o amagades, així que la memòria de milers de presoners que hi van morir, van desaparèixer o es van traslladar a altres indrets, continua en l’oblit. El paper franquista d’aniquilació de la història, encara ara és la política criminal i antidemocràtica d’Espana, com l’estat corrupte que ho permet.

En aquestes jornades intervindran Mirta Núñez, Vicent Gabarda, Rafa Arnal, Ricard Camil, JM Santandreu, Pau Pérez, i Policarp Garay.

 

 

Espana és el mal negoci!

La frase atribuïda a un conseller valencià ‘Espanya és un mal negoci’ cal reescriure-la com a “Espanya és el mal negoci”. Possiblement el pitjor d’Europa ara mateix, concretament per als valencians, carregat d’una maldat conscient. Això de Catalunya ja està guanyat, només cal veure les clàusules de l’acord, la negociació i, si no n’hi ha, la unilateralitat, que de segur que també serà avantatjosa per espana. En canvi, a València continuem patint l’escarni i el robatori. per això cal deixar de banda les consignes tèbies, les pors i les situacions de submissió. Damunt, ells ens envien els seus a pegar, a esclafar, a atemorir. Prou, comencem a pensar les campanyes per convèncer més gent, que encara no en som prou, però tot arribarà. Com més prompte ens posem, més prompte decidirem què volem fer del nostre futur. L’horitzó no és el dret a decidir, sinó decidir. Valencians, és l’hora.

 

El PP és al rànquing criminal

En tancar el president d’Òmnium Cultural és com si haguessen tancat el president d’Acció Cultural del País Valencià, que supose que encara és l’escriptor Joan Francesc Mira. O si encara fos viu, és com si haguessen tancat Joan Fuster, que durant uns anys també va exercir de president d’Acció Cultural. Per ganes del corrupte PP no serà. Potser que Joan Fuster haja sigut l’intel·lectual valencià més gran del segle XX, però aquells malparits l’hagueren tancat igualment. De fet, el van insultar, amenaçar, escarnir, fins i tot li van posar dues bombes a casa… Però ni la policia, ni el govern, ni la fiscalia, ni tota la merda de justícia valenciana no va moure un dit per investigar d’on venien les bombes. Era així, en aquell moment, València, impunitat com avui. És així la justícia espanola, i la policia, i aquests que representen el partit més corrupte d’Europa, el PP: una caguerada antidemocràtica. Un vòmit. Per ells, la democràcia és el mal menor que han d’aguantar, si no poden declarar-se franquistes per fer els seus negocis davant la riota d’Europa. Ahir mateix, els pocavergonyes del pp van indultar uns quants funcionaris i polítics. El PP ves si ha robat milers de milions d’euros públics, ha robat les pensions dels espanols, ha robat en la sanitat, en l’educació, en els serveis, ha robat on ha volgut, i ara ja va indultant-se ell mateix, en canvi de dir que, qui se salte la llei, els trobarà a ells…, si arribaran a ser malparits. Ahir, aquests lladregots consentits de la justícia, van afinar amb fiscals i jutges contra dos homes que representen la societat catalana. Espana i la seua justícia és aquell comú vell al qual anaven a parar les cagueroles de la casa, en una metàfora democràtica que respon a l’inútil de Rajoy, quan diu que ningú no pot anar contra la seua llei, si el seu partit té el rànquing europeu de criminalitat. Aqueixa justícia que perdona clavegueres, sobres, pagaments, indults, violacions, és als ulls d’Europa una merda en un plat. Però els ulls d’Europa encara poden aguantar més merda, de fet poden aguantar molta merda, que sembla que demanen que ploga merda i merda contra els catalans. Europa no farà gaire res més, ara mateix, sinó deixar que en passen de més grosses. Els catalans, i els valencians tot seguit, en les haurem de guisar sols, contra un dels estats més podrits del món. Au, doncs, els cigrons a l’olla i foc a la barraca.

franquisme o democràcia: caixa o faixa

Un taronger no fa pomes. Que no en fa, encara que l’empeltes.

L’escola franquista no formava demòcrates, tret d’algunes excepcions comptades que n’aprenien al marge. Encara sort que l’escola va canviar, gràcies als mestres. La justícia, no. L’herència judicial no només és ultra conservadora, és d’esperit franquista. La Transició s’amaní perquè els fonaments del franquisme, policia, guàrdia civil, una gran part dels polítics, justícia, militars, església, es mantingueren fidels a l’esperit del qual heretaren patrimoni, privilegis i maneres. Un taronger no fa pomes, que no pot fer-les, com la judicatura no fa demòcrates, perquè la convicció franquista heretada no fa democràcia, que no pot fer-la.

Dels escàndols polítics i de judicials, les elits se n’han beneficiat. Tresorers corruptes, paradisos fiscals, menistres enrampats al calaix, destrucció de proves, robatoris, malversació, prevaricació…, quants n’han dimitit o vomitat? Cap. No cap. Perquè un taronger no fa pomes. Que no pot fer-ne.

Ací la democràcia, l’esperit i l’ànima, és a la perifèria, malgrat que vinga de partits de dretes. En canvi, a espana, dreta i esquerra no poden fer pomes, ni peres, fins i tot no sabrien ni fer taronges. Espana és un mal negoci i, pitjor encara, és una mala filosofia. Llibertat o represàlia. Sense economia i sense intel·ligència som una ruïna i una misèria, i no sé què és pitjor. Qui ho vulga que compre deute.

 

Post: la justícia i la política espanola empresonen la societat civil catalana a través dels seus màxims representants, presidents tots dos (com és que els valencians encara no tenim una ANV, assemblea nacional valenciana?). La mateixa justícia-política, de PP+Psoe, té lliures urdangarín, rato, barcenas, camps, fabra, montoro, albiol i fins a mil animalots de la corrupció… que estos tampoc no saben fer pomes, ni peres, ni taronges.

L’article 155 a València

L’article 155 de la constitució espanola és exclusivament per activar la suspensió de l’autonomia. Un article no gaire clar, molt vague, que no té al darrere una llei que el desenvolupe amb claredat, que a mans d’un partit corrupte, el PP, i amb l’actiu dels tribunals espanols, els menys imparcials segons el propi Consell d’europa, és un meló perquè els dròpols puguen fer allò que els done la gana. Realment és el que fan des de fa mesos, quan van decidir saltar-se lleis, normes i dictàmens per amagar la corrupció i el lladrocini que ells mateix provoquen. I ho fan amb violència extrema que després voldrien amagar al món, i amb un esperit antidemocràtic.

Els valencians fa molts anys que patim el 155 de manera encoberta, però tan efectiva com catastròfica. L’economia valenciana és a mans de les decisions de madrit. Fins i tot avui que n’hi ha un govern progressista al País Valencià; però els permanents governs del pp que el van precedir (amb campanyes corruptes i centenars d’imputats) ja decidien d’acord les màfies polítiques del pp espanol i les empreses gànster, no en favor dels valencians mateix.

Pel que fa a al seguretat, el 9 d’Octubre es va veure clar com la policia espanola no defensava els valencians que es manifestaven pacíficament, de matí o de vesprada, perquè els cossos de seguretat a València depenen completament de madrit. Això és, la seguretat dels ciutadans valencians no depén de València. La nostra autoritat en aquest camp és zero, d’incompetència absoluta. Com un 155 aplicat permanentment.

Pel que fa al camp, les decisions polítiques del ministeri d’agricultura no han tingut mai en compte el minifundisme valencià, ni la problemàtica particular dels llauradors valencians, al contrari, les decisions espanoles i europees pel que fa a l’agricultura s’han pres a la contra, de València i el camp valencià. Pel que fa a l’educació, els canvis evidents de la conselleria a València, per exemple una política de major llibertat en l’ensenyament de llengües, és frenada pels tribunals espanols sense vergonya i sense pudor en la parcialitat de les seues decisions. La persecució judicial contra el conseller Marzà i l’escola dels valencians és contínua i sense precedents.

Pel que fa a l’economia, novament els valencians vam patir un 155 encobert: som l’única autonomia que vam perdre, a consciència i traïdoria, tots els bancs i caixes propis, que es van liquidar a euro en favor d’altres caixes o bancs no valencians. I encara pel que fa als mitjans públics, després que ens van prohibir de veure cap mitjà que no fóra en espanol, els corruptes del PP van tancar la televisió i la ràdio valenciana. Si tot plegat no és una aplicació directa del 155, s’hi assembla. Sobretot pel que fa al marge de llibertat de decidir una política pròpia, econòmica, sanitària, cultural, educativa, empresarial, cívica, etc.

Aquesta aplicació soterrada del 155 a València, no treu la responsabilitat pròpia dels  polítics valencians, per la torpesa i la incapacitat en molts d’aquests camps. El cap cot, o el seguiment corruptiu no ens eximeix. Però el resultat el podem resumir amb paraules del conseller d’hisenda valencià: espana és un mal negoci. Un mal negoci per tothom, especialment per als valencians.

 

El molt honorable Ximo no és el hooligan Pedro

Hom diria que són del mateix partit, el molt honorable president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, i el cap del partit socialista espanol, Pedro Sánchez. Però un partit socialista a espana i un de socialista a València no són la mateixa cosa, encara que ho semble. Massa que ho sembla. O potser les persones que representen la màxima autoritat del partit a cada territori no són les mateixes. Ni poden actuar igual davant una realitat actual tan complexa. O m’ho sembla que no, interessadament.

Pedro Sánchez ha declarat ser col·laborador fins a l’extrem amb el PP de Rajoy contra la llibertat de Catalunya. Pedro ha demanat diverses vegades mà dura contra els catalans, si apliquen el resultat del referèndum.

Ximo Puig va viure aquest crit en favor de la mà dura, del seu cap de partit. El Molt honorable va viure l’atac a la llibertat d’expressió a València el Nou d’Octubre. Durant la diada del País Valencià, grups organitzats i consentits de la policia i del delegat del govern espanol, van atacar, agredir, amenaçar i insultar amb impunitat la llibertat dels valencians. La festa grossa dels valencians es convertí en un jorn violent i agressiu provocat per grups organitzats. Ximo Puig, cap del govern valencià, ho va viure, ho va veure, però no ho va poder impedir. No ho va poder impedir, perquè la seguretat (!) dels valencians no depén dels valencians, sinó de la policia espanola i de la guàrdia civil. Poca broma.

El matí del 9 d’Octubre, en aquella processó que alguns han batejat de cívica, les consignes de violència demanaven afusellar responsables polítics de l’Ajuntament de València o de les Corts valencianes. A cara descoberta, públicament. A hores d’ara, ni el president del Tribunal suprem, o els fiscals, o els jutges del TC encara no han dit res. Çò és, potser troben constitucional, o legal, o suprem, demanar que assassinen representants polítics, oimés gent del compromís valencià. Perquè no han mogut ni un dit.

Quan Pedro Sánchez s’afig amb tanta facilitat a la línia dura del PP, s’entén que reclama agressió a qualsevol preu i contra qualsevol que demana llibertat. A València, a Catalunya, a Múrcia o a Palma. L’Iceta i uns altres d’aquell partit sembla que també són d’aqueix parer d’aplicar la violència contra la llibertat. Portar al límit la violència, quan la seua raó no és majoritària.

Malgrat tot, jo no m’imagine el Molt honorable Ximo Puig defensant aquesta estratègia de la violència. De cap manera. Perquè seria com imaginar el President dels valencians a un costat del 9 d’Octubre amb els ultres i contra aquells milers de valencians pacífics que clamàvem “Sí al valencià”. I no m’imagine el president de tots els valencians exigint mà dura contra els seus, ni que els seus foren una minoria.

Ara, com és que m’imagine Pedro, líder dels socialistes espanols, reclamant violència i agressió contra milions de catalans? És justament ací on les sigles d’un partit no tenen avui, en el 2017, el valor que tenien en el segle XX. Perquè ja no poden ser un paraigua per a qualsevol cosa. El socialisme va costar molt, en aquest estat, el socialisme no ha pogut recuperar la memòria de molts dels seus que van perdre la vida, perquè la desmemòria encegue els mediocres contra la llibertat, contra les revolucions o les persones. L’ètica per a dos personatges que entenien que la política era diàleg, en contraposició a la violència, ha perdut encaix, contingut o bellesa.

Al remat, el pobre Pedro que faça de la seua capa un nus o un fardo, però el President dels valencians que demostre que ho és cada dia, cada minut, que ell és Molt honorable, i això no permet cap signe de violència més. NI contra els valencians ni contra ningú. Cap ni un més.

El país en directe a l’Ateneu de Bétera

Segon dia de festivalot a Bétera. Aquest matí allaus de joves passaven pels carrers del poble a fer comarca i cultura. L’avituallament és bàsic en els concerts que duren dies i nits, i les botigues de queviures i els bars hauran fet el segon agost, avui. El campament improvisat a l’Horta Vella li ha fet guanyat color i vida al camp, malgrat els erms de pols i la calor que encara fa aquesta tardor que sembla un segon estiu que no fuig. Paciència i música, joves.

Per completar el programa cultural i/o polític del Festardor, hem improvisat una conversa ben especial a l’Ateneu de Bétera. Aprofitem que el director de Vilaweb, Vicent Partal, baixarà des d’Amposta a veure els pares, per organitzar una xerrada informal al corral de l’Ateneu (els amics també allargarem l’estiu), sobre el país, la situació actual, Catalunya, València, Espanya… És prou i suficient la democràcia per aturar la violència? està mai justificada una resposta violenta en democràcia? N’hi ha democràcies de primera i democràcies que són succedanis. I la independència, pot mantenir-se gaire temps en suspens un colp s’ha declarat? Potser que sí, que ens aprofitem de l’amistat, però és temps de treball i de molt d’esforç, i per això no hem volgut perdre l’oportunitat d’aquest regal. Sobretot quan Vicent ha dit trieu què voleu fer: sort que no ha dit, però després anirem a ballar amb els joves de les rastres!

Si voleu escoltar o xarrar amb Vicent, dissabte, 14 d’octubre, a partir de les 19.30h en tindreu una oportunitat magnífica a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5

Comença el “festardor” 2017 a Bétera

Bétera, el Camp de Túria, acull el “Festardor” 2017, un festivalot per allargar l’estiu o ves a saber què: tres dies de concert amb més de vint-i-cinc grups confirmats, dos escenaris, un d’acústics, i una zona d’acampada per als joves. L’organització assegura que n’hi ha gairebé el 90% de l’aforament venut, i aquest matí, mentre feinejàvem pel camp, ja s’oïa la música i les provatures dels músics. El primer grup que obrirà aquest festival són d’Alcàsser, Svaters, però també hi seran Pau Alabajos, Andreu Valor, Atupa, Pirats sound system o Kop. L’Ajuntament de Bétera ha posat línies d’autobús des de l’Albereda a l’espai del concert, al polígon de l’Horta Vella i ha facilitat plànols del poble amb els serveis d’urgències, farmàcies, o els horaris de metro. Si sou de la xerinola, ja teniu l’excusa perfecta per venir cap ací. Benvinguts.

El diàleg amb un estat corrupte

Rajoy és el president del partit popular i el president del govern d’espanya. Aquest partit és l’únic que no ha condemnat la violència patida el 9 d’Octubre a València. No només no l’ha condemnada, sinó que l’atia, i la justifica: grups feixistes organitzats van aplegar-se a València a agredir les dues manifestacions convocades en commemoració de la diada del País Valencià. L’1 d’Octubre, en canvi, l’agressió va anar a càrrec de la policia espanola i la GC. A València, sense policia pròpia, la defensa dels valencians depén de la voluntat del govern espanol, que ja es va demostrar sobradament quina és.

Pel que fa a violència, el govern d’espana i el pp ja sabem què és, què respon i què respondrà. Curiosament, un dels aliats del pp, C’s, clamava al parlament espanol com se’ls havia escapat que la violència arribés als mitjans internacionals (literal). L’altre soci del pp, el PSOE, dóna suport cec al pp, i per això, hom suposa que consent la violència de l’1, del 8 i del 9 d’octubre. El Psoe fa anys que no es garantia de res. Pel que fa a la violència, aquests tres partits són un consens. La violació de drets universals és justificada, segons la seua interpretació de la llei. No cal dir en quin sentit apliquen sempre aqueixa agressió.

El govern d’espana i el partit que governa, el PP, justifica la violència contra els que se salten la llei (una interpretació que fan ells de la llei). A la vegada, el govern i el pp, és l’exemple permanent de violació de lleis, de normes i de la legalitat general. A Espana i a Europa. Tribunals espanols (!) i tribunals internacionals s’han cansat de condemnar-los. Perquè ni els seus còmplices, la GC o els tribunals, poden amagar la quantitat d’il·legalitats comeses: robatoris, obstrucció, eliminació de proves, malversació, prevaricació, apropiació…, milers d’exemples de tal gravetat que han hagut de comprar els mitjans perquè amaguen, dissimulen, renten, o desvien la informació.

Però malgrat la connivència amb la majoria de mitjans espanols, els fets hi són, coneguts de tothom. Provats. Reprovables. I allò mínim en un país democràtic fóra la dimissió i, la il·legalització. Però no només no passa, això, sinó que C’s i Psoe també avalen el partit i el govern, malgrat les condemnes estatals i internacionals. La seua complicitat no és només silenci o consentiment. És acceptació d’un estat mafiós. Plegats, tres partits o més, accepten l’Estat com una conxorxa, indestriable de la corrupció o el càncer crònic. Franquisme en canvi de democràcia.

És amb aquests “pinxos” polítics (caps d’estat d’espana, sinyors) que el president Puigdemont ha acceptat d’oferir diàleg en canvi d’ajornar la llibertat de Catalunya. Un pols que la Unió Europea, un aparell ultraconservador a Europa, ha reclamat abans de decidir-se, o no, a reconèixer l’estat català. Si el pp serà capaç d’oferir res més que no violència? Ho dubtem. Però Europa tampoc no tindrà cap més excusa, perquè si bé hem posat el fre i hem encetat una estratègia que ens desactiva momentàniament, hem perdut il·lusió i joia, també demostra la voluntat i la capacitat de diàleg, sense renunciar a l’objectiu.

 

Mostres de diàleg del govern d’espana (pp, c’s i psoe), les últimes hores i dies

tancar webs, mantenir la gc i la polícia nacional pels carrers de Barcelona amb mostres d’amenaça, blocar els comptes particulars d’associacions privades legals, perseguir els pressupostos autonòmics, amenaçar els presidents d’Omnium i de l’Assemblea, amenaçar Trapero, amenaçar amb el 155, enviar suport militar contra catalunya, no dimitir davant l’allau de corrupció política del partit, no dimitir en saber-se que han fet campanyes amb diner negre, no dimitir en tenir en llibertat amigots condemnats per la justícia, no dimitir en robar els fons de les pensions de milions de ciutadans, no dimitir en regalar als bancs els ajuts per salvar-los, no dimitir en regalar a amigots diners públics… Destinar milions d’euros públics de tothom contra la llibertat dels pobles i el seu dret a decidir. No condemnar la violència feixista del 9 d’octubre a València…

 

 

 

Raó i emoció d’un president

A les set de la vesprada, ahir seguíem tres fronts d’informació. Som a Ontinyent (la Vall d’Albaida), d’estatge amb els xiquets de l’escola, però en haver mestres monitors que se n’encarregaven de l’atenció pedagògica, vam organitzar un centre de dades casolà per seguir tres punts on n’hi havia informació que ens afectava directament: l’un, evidentment, era a Barcelona, mig món occidental era pendent de la declaració del president Carles Puigdemont al parlament de Catalunya. El segon punt d’informació era a l’escola, l’Assemblea de pares decidia la nova junta i el nou equip de treball per als propers quatre anys. El tercer punt era a l’Ajuntament de València, perquè l’alcalde Joan Ribó comunicava en directe la fallera major infantil de 2018, i ves que una candidata directa és alumna de l’escola. Totes tres coses es decidien al voltant de les set de la vesprada, com si s’haguessen posat d’acord a fer bullir l’olla al màxim. Així que, com deia la nova presidenta de l’escola, Sandra Cuevas, teníem tres punts calents d’informació, i ni panxa ni cul ni ses no amagaven la tensió.

Al voltant de les set de la vesprada, el president Puigdemont va triar la intel·ligència per damunt de l’emoció. Ves que hagués pogut eixir a muscles, agafar el camí fàcil, ahir, que ja teníem la feina principal feta, però es va decidir per suspendre els efectes de la declaració per trobar, si n’hi ha cap possibilitat a espana, un camí d’entesa. Això va fer caure la il·lusió del moment, l’eufòria dels milers que s’hi havien congregat allà, mil metres avall en un pou fondo que ens regirava l’estómac, ai, ai, la ferida, perquè encara no havíem reaccionat al colp de genialitat que el president, i supose que un equip molt i molt preparat, havien aconseguit en aquesta nova estratègia en favor d’un major reconeixement internacional. Això ho ha dit diverses vegades Vicent Partal, “la validesa de qualsevol declaració la dona el reconeixement internacional”, i aquesta decisió afegirà a curt termini més països en favor del nou estat català. Malgrat que alguns països principals i propers ja tenien coll avall afegir-se al suport, la suma final serà tan grossa i contundent que molts pocs s’atreviran a fer el ridícul del rebuig. És veritat que milers d’homes i dones van tornar a casa despagats, capcots, però tranquils, serens, perquè ells i els altres que ho seguien a través dels mitjans ja han fet la feina principal. I la declaració-suspensió evita la violència gratuïta i salvatge que espana ja havia planificat.

Ara cal la política professional, i l’alerta de tothom, és veritat, però sobretot la feina dels polítics. Junts i la CUP i el govern. I tota la negociació internacional que secretament i amb ofici,fa qui ha de fer. Dies de pau i feina per envant, el 30 d’octubre?, el nou 9-N?, ja es veurà, xa!

Que després de la jugada mestra la Guàrdia Civil tanqués el web de l’ANC en comptes de tancar un partit corrupte com el pp, que la pròpia GC ha comprovat que participà dels casos majors de corrupció, ja haurà fet decantar dos suports internacionals més, als quals s’afegiran molts més suports en uns dies. Infusió de timó, de til·la, de camamil·la, de poliol, de boldo, de té de bétera, d’alfàbega, de garrofa, i a veure-les venir grosses i calentes de l’altre costat.