Per què Europa tolera un govern de creminals?

Espanya és el problema. No la República catalana. I els valencians ens n’hauríem d’adonar abans de pidolar la misèria i les almoines d’un finançament just. Perquè de justícia, a espana no n’hi ha, mentre ens governe un partit creminal, que s’ha saltat totes les lleis, i ha delinquit anys i panys, al govern i a l’oposició. Ha delinquit amb el consentiment de l’electoral, de l’esquerra, o de la justícia. I ha acabat conxorxat finalment amb el poder judicial i monàrquic. I ha construït cavernes, aigüeres, canonades contra persones i partits que, simplement, pensaven diferent. I no ha tingut mirament, ni ètic ni de cap mena, per tacar la sanitat, l’escola, el que fos, per implantar un sistema mafiós.

Espana i el PP és un problema d’una gravetat internacional. És un estat incapaç d’assumir el deute (una desmesura) i incapaç d’acomplir els mínims democràtics. Europa, si vol, que pose el cap en terra i faça l’estruç, però els espanols “són” un problema que arrossegarà Europa al declivi, si aquesta no fa caure espanya mateix en un pou. Que diguen missa o bufen núvols: ni econòmica ni políticament, espanya podrà assumir cap responsabilitat sense guiatge internacional. Espanya no fa política ni construeix coneixement, desfà i viola lleis, economia i patrimoni. I corseca la feble democràcia que, deien alguns, volia bastir-se després del franquisme.

Els cants feixistes d’aquests mesos, la deriva política i judicial, l’animadversió a la democràcia mateix i la tolerància a la violència ha obert el meló feixista en el segle XXI a les institucions espanoles i, de rebot, europees. Quan Europa diu no a Catalunya, ja sap què fa?, a qui donarà suport?, a canvi de quin preu? Sens dubte que ho sap, i encara sembla que, a segons qui, encara els convé.

Ningú no amaga com és de criminal el PP i el seu govern (ahir mateix una d’ells ho deia a través de la veu de fiscals). Ni Europa, ni espanya mateix. Però internament (Podem, PSOE, EU), prefereixen el suport a aquest cant feixista en canvi de fer net. I al PP, l’excusa de la República catalana li ha valgut per traure cresta i dissimular el fracàs del seu govern. Fins al punt d’arribar a carregar-se la democràcia, la llibertat d’expressió i els mínims ètics d’una política europea, amb l’esquerra espanola, i a la cara dels líders europeus.

Brussel·les no és idiota, i saben de sobres qui són i com els polítics del pp.

Sense política democràtica, i sense economia, al PP li quedava la guerra bruta contra la democràcia: ordir un conxorxa amb el poder judicial i assegurar-se suports polítics de pocavergonya però suficients per liquidar l’esperança democràtica mínima. No oblidem que el PP, malgrat tot allò que s’ha destapat, també compta amb un suport electoral important, còmode entre cants i proclames falangistes. I si el consentiment internacional no és gratuït, Europa té un altre problema gros… O potser confia que el feixisme franquista no serà tan creminal com el viscut en altres moments de la història?

 

Tercer dia de República: l’unionisme és violència

N’hi ha dubtes que s’han esvaït i n’hi ha que pesen com el ferro. Els uns i els altres, són dubtes que conformen l’estat d’ànim de la nova República. Per exemple, la certesa que hem perdut els Mossos, o una part important dels mossos (els comandaments?, els peons?), no ajuda a defensar la República contra els vàndals i els usurpadors. Si la dimissió de Trapero ha tocat la moral, assabentar-nos que l’única policia que ens podria defensar de la violència i de l’agressió es posa sota les ordres d’espana tampoc no ajudarà. Només podrem comptar amb la gent, que és allò important, i els comités de defensa de la república (CDR). Treure la seguretat dels consellers tanca més dubtes: per a què volem una policia pròpia que no defensarà les institucions catalanes i el seu govern?

El segon gran dubte s’ha esclarit avui una vegada més: la nombrosa manifestació per la unitat d’espana a Barcelona és un cant feixista i, com sempre, violent. I ja podem estar agraïts de ser a l’altre costat oposat. Sí, ells tenen els jutjats, les lleis d’espana, la policia i la GC, un govern corrupte i criminal, fins i tot tenen el psoe en favor del franquisme, però encara amb tota aqueixa parafernàlia són violents, d’una agressivitat que espanta. Que hauria d’espantar Europa. Els exemples viscuts avui d’agressions, insults, persecucions, amenaces, nosaltres no els volem. Que se’ls enfiten. És una sort que la República catalana siga, justament, un clam contrari a tot això. L’unionisme és violència.

Malgrat que Europa vulga defensar la filosofia unionista amb tots els seus ingredients, l’unionisme és intolerant, xenòfob, racista i, sobretot, violent fins al punt de voler la mort dels que no pensen com ells. Aixòs és, el Govern d’espana i una part del seu parlament avui ha donat suport a un clam contra els valors d’Europa, i de la constitució espanola. Això d’avui era una mostra contra la democràcia pacífica de què són capaços a espana. Una defensa a ultrança del crim organitzat.

El tercer dubte existencial de les últimes vint-i-quatre hores, que ens corseca, malgrat les crides a la calma, a la tranquil·litat, a la paciència, és intern: el president, el govern i el seu equip d’assessors han preferit la gimnàstica passiva, en comptes de la defensa o l’atac actiu a la invasió de competències. La gimnàstica passiva té els seus adeptes, malgrat que no és gaire funcional. Possiblement ens envairan la casa, els despatxos, els mitjans, i a la tercera flexió passiva ens hauran abaixat la persiana i l’emoció. Si no cridem la gent a defensar dilluns la llibertat, si no posem en acció els Comités, els tractoristes, els bombers (els 30.000 voluntaris que demana Otamendi), i tothom que vulga defensar pacíficament el palau i el parlament, els invasors ens ocuparan. I serà difícil que una part de la societat no perda la il·lusió de dinar cada dia tranquil·lament. El mal de panxa s’estendrà només de pensar la mena d’homes i dones que es passejaran impunes a Catalunya i la filosofia franquista que implica.

Si n’hi ha més tàctica (Andreu Barnils diu que n’hi ha dos camins), més didàctica, més vivesa, xa, qui en sou responsables no us espereu gaire a explicar què, que ara el temps juga al nostre favor, si resistim. Però per això cal un clam entusiasta a la gent perquè s’aplegue a fer pinya, com no se n’han vist. Més que mai necessitem coordinació, serenitat, la CUP, Junts pel Sí, el Govern, el president, perquè l’emoció aguante, i ens done seguretat. Si és que pot haver-ne cap aquest dies.

 

El dia de després

Cada minut que passa és intens, no ho neguem, i nou, per això n’hi ha nervis i tensió. Inevitable. N’hi ha coses que no entenem, com ara la dimissió del major Trapero, si ho havia fet tan bé, fins ara, i havia dit que seria fidel al govern català. Potser la tensió, o potser per desviar l’atenció cap a un altre focus. Sembla que, durant les hores que vindran, els Mossos són una peça clau, per defensar-nos de la brutalitat i el feixisme. Així que això de Trapero, en no ser explicat, sembla una altra cosa, però més coses han anat així aquests mesos i les jugades han sigut bones. Boníssimes. Fins dilluns (!) que vindran a torbar-nos, oho suposem, caldrà fer vida normal, com ha dit el president, o fer que semble normal. Entre més coses, aquest apunt de l’Eduard a “Solcades” potser que siga el millor bon dia del primer jorn de la República. Un text extraordinari d’estima a la terra, a la llengua, al país. Això era llevar-se de bon matí i tirar per feina, i deixar eixir el sol…

Aquesta vesprada, nosaltres hem estat a València, manifestant-nos. Una gernació entusiasta, amb molt de jovent, contra el feixisme i per les llibertats. Hem estat escortats tota l’estona per la policia espanola. Avui sembla que sí que ens protegien, o ens vigilaven, de ben aprop. Tot el temps ells caminaven davant, darrere, al costat, a l’altre costat, amb nosaltres. Alguns fin i tot hi conversaven amb els manifestants. En valencià!!! Paraula, xa.

Ara baixarem a l’Ateneu a celebrar-ho. I encara continuaré explicant què passa, sobretot per rebaixar, per disminuir tanta emoció, tant de neguit a la panxa. Com tot és tan nou, no sabem què cal fer a cada moment, que no ho sabem… Potser per això fem de menys més didàctica als mitjans, i menys repetir allò que ja sabem. El país no pot tenir la sensació d’un no viure, si n’hi ha símbols que canvien sense explicacions clares: com és que els consellers deixen de tenir protecció?, quin grau de compromís amb la República té el nou cap dels Mossos?, quan ha de venir la gent a protegir què?, i els bombers?, i els tractors?, i l’escola?, i TV3 com és que s’està tant de temps del telenotícies repetint què diu espana?, que no han canviat el xip, encara?, i les banderes d’espana en llocs oficials?, i així cada minut, capa moviment, cada gest…

En unes hores serà diumenge. Paella. El Puig. El camp. I teatre. Pep Ricart actuarà de vesprada a Bétera. Sí, és molt fàcil de dir, que cal fer vida normal. Però, i de les amenaces que rebem a cada moment, de d’allà?

 

Per la llibertat!

Avui ens han convocat a València, en favor de les llibertats i contra el feixisme. Encara unes hores després d’aquest jorn històric, després de dues copes de cava i un herberet de Beneixama, ens conxorxem per baixar a València en el tren de les cinc. No n’hi ha temps per a les vacances, ni per al repòs, en aquest país nostre necessitat de l’ajut de tothom. Espenta, companys, i coratge. Tenim molt camí fet, més que no ens podíem pensar quan érem joves, ai, i ja som ací. València ha convocat la gent, de la ciutat i dels pobles a manifestar-se en favor de la democràcia, de les llibertats, contra el feixisme. També sense poder festejar el guany, encara fa unes hores, de catalunya, ja tenim ací un altre repte important, sobretot perquè espanya ens juga a la contra: ha aprovat que grups violents puguen manifestar-se també contra la llibertat i contra la democràcia. Ara que ho sabem, cal anar amb compte, acompanyats i dir-los que no tenim por, perquè som en favor de valors com el respecte, la dignitat, la llibertat, l’expressió, en favor dels drets humans, declarats l’any 1948 en l’Assemblea de l’ONU. Drets humans? 1948? ONU? Com voleu que espana ho puga entendre, si ja ha tret les banderes aquesta nit pels carrers de Barcelona, contra l’expressió i la llibertat, contra Catalunya Ràdio i contra una escola pública. És el que saben fer: violència i agressió. Uns quants gramàntols, feixistes, ataquen la llibertat dels pobles. Agredir, pegar, amenaçar? No podem ser mai iguals: i això nostre té més valor que tots els somnis, i totes les foteses: per molts anys!

La manifestació de València és a les 18.00h, i eixirà des de la plaça de Sant Agustí.

President, com ho hem patit!

Com patim encara, la jugada d’un jorn difícil tan complex. A mig matí, quan Vilaweb assegurava que n’hi hauria eleccions, el colp al cor ha fet ferida, potser en milions de persones que fa anys treballen amb honestedat. La proposta d’eleccions era una eixida, però no era honesta amb tanta gent com ha confiat en els polítics, en les seues paraules, una gernació que s’hi ha jugat la pell per defensar la democràcia. Una altra cosa que no siga la independència és apostar per espana que, sense embuts, és anar contra la democràcia.

Com hem patit durant hores des del treball, des del carrer, des de casa tot el temps que ha durat el dubte del president Puigdemont. Hem patit que l’èxit de la feinada de generacions senceres d’homes i dones que ens han portat fins ací, es perdés per una mala decisió, d’una sola persona. És veritat, que un president té aquesta potestat, la decisió, però som ací pel suport incondicional de milions d’homes i dones. Hem patit el dubte, i encara el patim, president.

La decisió que siga el parlament que parle, una altra vegada!, una més, sobre una cosa tan parlada, el futur d’un país a curt termini, amb una tan contrastada claredat de forces, posa en risc el repte final. Ara depenem dels 72, i si el president, que era ferm i ho tenia tan clar feia uns dies, ara comparteix la decisió amb el parlament, ho fa amb alguns companys de viatge que ja han expressat els dubtes personals i particulars aquests dies.

Si fique la pota, demà ho reconeixeré, president, però avui el país ha patit en desmesura. Nosaltres no som jugadors, president, i el colp de cor patit no el mereixem. Tenim 1.000 ferits, tenim amenaces de mort, dos homes tancats, amenaces contra la llibertat d’expressió, contra la feina de gent honesta. Tenim totes les amenaces sobre la democràcia, i la gent té molt de coratge i molta força, però la incertesa avui ens ha venut durant unes hores. Perquè ens heu fet dubtar, i patir. Dubtar i patir.

Si era per comprovar fins on és capaç d’arribar espana, amb les amenaces, això nosaltres i vosté ja ho sabem. Ells són de pell franquista, president. Ací no n’hi ha límits. Fa setanta anys del camp de concentració de Portaceli, al Camp de Túria, i encara avui no ens permeten la documentació. Una altre exemple, diumenge serà el darrer d’octubre, i els valencians ens apleguem al Puig: la delegació del govern espanol a València ha permés que una associació violenta d’extrema dreta puga també manifestar-se a la nostra vora. Així entenen ells la democràcia; no cal que li diga que cap dels mitjans espanols no ha publicat la denúncia de la fiscalia contra la corrupció del PP, demostrada sobradament. Però malgrat tots aquests exemples dels seus límits en la dictadura, vosté ens ha fet patir. Potser els professionals o els que tenen fel de ferro ho hauran aguantat. N’hi ha milions que no. Que hem pensat que res del que havíem fet durant anys, no havia valgut aconseguir el repte esperat.

Una última cosa. Això de vostés a Catalunya, no afecta només els catalans. N’hi ha molts que esperem amb deliri que guanyen la llibertat, perquè molts pobles d’Europa en depenen directament, del seu coratge i de poder bastir un altra Europa possible. A vostés, senyor president, els ha tocat d’obrir via i explorar una democràcia més viva en favor de tothom, sense exclusió. A partir d’això que decidiran demà.

Senyor, president, no volem ni podem decebre’ns ni una vegada més: aquest deler del país que vosté presideix és una lliçó que es mereix l’èxit. No defallesca.

Si serà festa major…

“Els pobles educats en la llibertat i en la voluntat de governar-se ells mateixos consideren monstruosa i contra natura qualsevol altra forma d’organització.” Montaigne, assaigs, via Nuccio Ordine dins Clàssics per a la vida, editat per Quaderns Crema

Com que ja és tard i no us voldria cansar, faré un breu i un cèntim del jorn que viurem. Paciència. És dijous vint-i-sis d’octubre de 2017. N’hi ha que ja té el discurs, una frase, com n’hi ha que cerca uns versos, n’hi haurà que es posaran una música i obriran un vi, que seuran en una butaca de braços, n’hi ha que eixiran al balcó, alenaran un aire, el mateix aire que entrarà nou per la finestra o per la porta del balcó obert, n’hi ha qui s’allargarà a la plaça, que voldran trobar els amics, o trobar-se la gent de cada dia, avui, que potser serà especial, n’hi ha qui agafarà el telèfon, sí, ja està, ja ho han dit, sí, sí, és segur, és fet encara no fa uns minuts, voltejaran els campanars, una banda farà uns compassos de festa, n’hi haurà una traca, la n’hi haurà?, n’hi ha qui assajarà un posat, un gest, n’hi ha que no farà res d’especial, que passarà, com qui diu, de puntetes, no res, res de res, però n’hi ha que farà un salt, qui es vestirà o es mudarà, o soparà com si fos la festa major. Cadascú ja ho celebrarà, tan a tocar, tan aprop, o com deia aquell home de Vilaweb, potser que ningú no notarà res. O sí. No ho sabem, no ho podíem saber. Com ho podíem saber? Si en unes hores m’ho demaneu…

 

Espanya o democràcia

Com és que una majoria d’espanols no acceptaran mai el concepte democràcia com un model polític capaç de generar llibertat o, simplement, més democràcia? Com és que, emocionalment, una gran part de la societat espanola demana violència contra els cants de llibertat de, per exemple, catalans, bascos, gallecs o valencians?

“O ets amb mi o et mataré”, la frase és tan bèstia, que només li la podem atribuir a algú que vol ser ruc a consciència. Però n’hi ha, d’aquests, que prefereixen el fracàs o la mort de l’altre, abans de deixar-lo lliure. És cert que la història de la humanitat en va plena, d’històries amb aquest regust, però al segle XXI hom pensaria que la societat a Europa ha avançat moltíssim… Res. Res de res. Al segle XXI n’hi ha caps que no poden canviar, per més que ho intenten. Perquè l’emoció els pot la raó. Una violència domèstica tant alta, no és una casualitat.

Supose que és el que volen dir a les files del pp i del psoe: catalans, si no sou espanols no sereu res més, perquè us tancarem, us atonyinarem, o (us matarem?). No sé si arribaran fins ací. Els catalans, sí, que arribaran a defensar la llibertat fins al límit. Com han arribat en altres indrets del món en una situació similar, si l’altre, l’estat, continua el seu paper de ruc intransigent. La filosofia que conté aquesta proclama “o ets meu o et mataré” no entén de respecte, ni de solidaritat, ni de progrés. Perquè l’excusa de les lleis no són suficient, quan algú, pacíficament, té una oferta millor. I avui catalunya té una oferta d’un país molt millor que no espana. Catalunya té al davant el projecte més il·lusionador d’Europa, i espana només els fa la contraoferta de la por, la presó o coses pitjors.

Contra les lleis, la humanitat ha fet avenços extraordinaris en favor de la dignitat. Guanys socials, laborals, de justícia, d’equitat, contra la discriminació o contra la xenofòbia. Si la llei fóra per damunt el coneixement o la intel·ligència o els drets humans, la societat no hagués avançat un pam. N’hi ha personatges universals que han portat aquesta lluita de la dignitat i els drets al límit del paradigma i han fet història. A l’altre costat d’aquests homes i dones n’hi havia sempre un estat poderós, repressor. Tant se val. La llibertat és més poderosa que la llei.

A Espanya li ha tocat ballar el paper de l’estat que és contrari a les llibertats. És la seua línia del temps, i el seu paper a la història: ser a a la part dels que agredeixenn durament en favor del conservadurisme, la repressió i el crim (!). Els pocs anys que va durar la República potser que ha sigut l’únic moment que aquell Estat espanol pogué i volgué ser una altra cosa. Però va durar poc, i l’estat va tornar al paper que li han atribuït els espanols mateix, de dictadura en dictadura i alguna feblesa. Aquesta Transició disfressada de democràcia s’ha despullat com el que és realment. Una nova font de repressió, econòmica i ideològica contra la llibertat.

L’excusa de la llei no ens serveix, perquè precisament, el PP, fa més de vint anys que s’ha saltat les lleis que li ha donat la gana, com s’ha saltat la decència i els jutjats. Espana i Europa l’han condemnada en diverses ocasions. Tribunals propis i internacionals li han tocat la cara. Però el PP continua argumentant que ningú no ha de dir-li res, perquè és per damunt la llei mateix. Sí, espana tornarà a fer el paper lamentable que li ha atribuït la història i la mala fortuna. S’hi afegiran més partits al xafarranxo: c’s i psoe, i encara personatges que es diuen intel·lectuals, actors, músics, escriptors, i una majoria de mitjans que viuen d’aqueixa mateixa filosofia, perquè es pensen divins, tocats de déu, de la virtut. Viuen còmodes en aquesta funció històrica exclusiva. Fins i tot Europa, que sap què és aquest fons ideològic, que coneix com actua, torna a atribuir a espana el paper principal de repressora però submisa, ai, en renegar de la llibertat de catalunya.

Europa és conscient del joc miserable de reconèixer que espana no sabrà fer una altra cosa, i aplica aquella frase feta que diu que per dolent que siga allò conegut, és preferible a allò que puga venir… La submissió en canvi de la democràcia. Europa ja va fer aqueixa aposta el 1945, i no sembla que es reserve un altre paper. Però la història també té sorpreses, i perdre o més perdre no sembla que siga ara l’atribució reservada a aquest esperit de llibertat català tan entusiasta i pacífic.

 

 

 

Els valencians hem vençut el 155

Fa uns dies explicava ací que els valencians fa anys que patim la intervenció espanola fins en el plat dels fideus. Pel que fa al finançament, o les ingerències dels tribunals contra la llei valenciana d’educació, amb la prohibició de tots els mitjans públics valencians o la prohibició de TV3, amb l’aniquilació de totes les caixes i bancs valencians… L’aplicació encoberta del 155 va començar amb el govern valencià en mans del PP: amb la Generalitat valenciana a mans del pp, Zaplana, Camps, Olivas o Fabra de president, la conxorxa era el robatori premeditat de la hisenda pública valenciana. Van buidar la caixa i malgrat tanta pocavergonya, la justícia ha alentit amb premeditació tots els casos perquè res no siga punit, a curt o a llarg termini. El PP, sector valencià, ha viscut fora de la llei des d’un principi, i l’etiqueta “criminals” queda curta per definir-los: responsables polítics, les seues famílies, amigots, tothom s’ha enriquit amb vilesa en canvi de la pobresa dels valencians,  els militants que encara els donen suport, o un exèrcit de funcionaris posats a dit per empomar recompenses.

Però els valencians hem resistit. Encara més, hem sigut capaços de traure’ls del govern i d’explicar (sense mitjans ni recursos), que n’hi ha una altra manera de fer política, gestió i pedagogia. És veritat que treballem sotmesos a una pressió extraordinària, pel sistema podrit que aquells van alimentar, amb un sistema judicial còmplice a la contra i uns cossos de seguretat que no ens defensen davant el feixisme (els exemples del 9 d’Octubre són brutals, però n’hi ha molts més).

En canvi, reeixim, els valencians: escola valenciana és sens dubte un moviment generós, d’un coratge extraordinari que ha suportat i rellançat l’escola pública enmig de la pobresa institucional dels últims quaranta anys; la literatura de creació i l’assaig, el teatre i la música, la petita empresa, amb una part de la gent de camp en favor de noves maneres, amb petites caixes d’estalvis autènticament valencianes, sòbries i sòlides, amb la recuperació dels ajuntaments en favor de la democràcia…, els valencians hem sabut passar el calvari al qual ens ha sotmés i encara ens voldria sotmetre l’Estat espanyol. El País Valencià és qui menys rep per habitant dins l’estat, i encara amb un PIB negatiu, per baix de la mitjana, aportem major fiscalitat al caixó comú que després ells, espana, distribueix a l’entoix. Malgrat això, els valencians reeixim.

De vegades, ho hem de fer amb alforges velles, com ara és la negociació amb el PSOE, necessària ara mateix per mantenir un govern valencià de progrés. Però ja us diem que és difícil, perquè n’hi ha comandaments socialistes poc honestos, com n’hi ha de capacitats per governar amb criteri, en equip. Però n’hi ha de la vella escola fatxenda i inútil. Paciència. No ens estranya que la secció valenciana del PSOE, el vell PSPV, una majoria, es posicione en favor del 155 contra la democràcia. Sense calcular que es tiren terra als ulls. Contra els valencians mateix. Doncs, malgrat això, els valencians reeixim. Amb no pocs errors, de molt greus, i amb una gran paciència de tothom. Però si som ací, capaços d’haver vençut l’infern de vint-i-cinc anys dels criminals del pp, és perquè els valencians també som capaços d’heroïcitats. Entre més, de pensar el futur a curt termini, que passarà sens dubte per la capacitat de decidir, amb independència, què volem.

Ho sent per alguns amics i coneguts en les files del psoe, que semblava gent honesta, que n’hi ha. Però qui els ha portat a posicionar-se en les files del franquisme també els dóna l’oportunitat de treballar contra la repressió i el feixisme, a l’altra costat.

Els valencians ja sabem què significa el 155, l’hem patit anys i panys, però no ens hem arrugat, que no renunciem a continuar treballant en favor de la llibertat i de la història, camí de la nostra independència.

 

 

La «bona escola» d’Einstein i Ordine

“The development of general ability for independent thinking and judgment should always be placed foremost, not the acquisition of special knowledge.” Albert E.

La «bona escola» no la fan ni les pissarres interactives ni les tablets ni els directors executius, ni els demagògics acords a curt termini amb empreses […] la fan només els «bons docents», aquells que renuncien als mitjans coercitius i actuen de tal manera que l’única font de respecte per part de l’alumne la constitueix la qualitat humana i intel·lectual dels mestres mateix.» Nuccio O.

 

Aquests dos textos són a l’últim dels capítols breus i sintètics del llibre del qual ja us vaig parlar ahir, “Clàssics per a la vida, una petita biblioteca ideal” que ha publicat Quaderns crema. L’excusa em serveix per tornar a defensar l’escola, els mestres, la llibertat i el pensament, per sobre de normatives, inspectors, lleis, encara més per damunt de les acusacions de governs creminals (PP i PSOE) còmplices de la dictadura franquista que va matar, perseguir i castigar milers de mestres que encetaven el camí d’una escola senzilla, però honesta amb el coneixement i, sobretot, estimada pels seus mestres. Aquella persecució a l’ensenyament tenia l’objectiu contrari a les màximes que ací defensen Einstein i Ordine, i coincideix amb la mateixa persecució que ara voldria imposar el “Gobierno d’espana” contra l’escola dels valencians, o contra l’escola catalana. A València ja fa anys que patim un 155 encobert contra l’escola, i contra tots els mitjans valencians que podrien garantir un mínim de programes infantils en la llengua dels alumnes valencians (us recorde que a València ni podem veure TV3, encara, malgrat el govern de PSOE i Compromís, ni hem sigut capaços d’obrir un fil de televisió o ràdio que ajude els mestres a tenir més recursos en valencià). Aquest 155 que ara voldrà aplicar-se (!) a Catalunya també pretén torpedinar l’escola catalana que, com a València, també té un estol de mestres entusiastes, convençuts de la feina, del goig de l’escola, sabedors que l’objectiu és la llibertat, fer alumnes crítics, que s’estimen el coneixement i es guanyen el valor que aprendre és per sempre. L’escola valenciana és un regal, gràcies als mestres, que fa molts anys van agafar el testimoni d’aquells mestres de la República que, en poc temps (abans el colp militar franquista no arruïnés la història), van ser capaços de demostrar al món, i en el petit àmbit que treballaven —barris, pobles, les grans ciutats—, la bellesa del seu ofici.

El nou franquisme (PP i PSOE) vol Catalunya

«En un moment tan difícil per a la vida política d’Europa, les màximes desemmascaren la mesquinesa d’un Parlament d’Europeu en el qual la solidaritat és trepitjada cada dia pels interessos particulars d’aquesta o aquella nació. Han calgut milions de morts al Mediterrani per fer entendre que el problema dramàtic dels immigrants que busquen la dignitat humana no és un afer exclusiu  italià […] La política fundada en l’interés exclusiu de l’estat singular no produeix bons resultats. Ni en el pla econòmic ni social. Proliferen vells i nous partits  que, aprofitant-se del sofriment generalitzat, fomenten intolerables formes d’egoisme i de racisme per satisfer ambicions electoralistes momentànies. Si Europa no transita pel camí de la solidaritat, serà difícil imaginar un futur al vell continent.»

Nuccio Ordine, sobre Montesquieu ‘Clàssics per a la vida’ Quaderns Crema

 

El PP, C’s i PSOE ja han anunciat públicament el colp feixista contra el parlament i el govern de Catalunya. Unes hores després que es lliurés un premi a la concòrdia (!) als responsables màxims d’institucions europees. Una prostitució pública i política en tota regla: prevaricació en canvi de regals, viatges i soparots que paguem tothom. Perquè la conxorxa dels premis a Astúries, lligats a una monarquia amb imputacions, condemnes i llibertats regalades, no amaga sinó la creminalitat d’una escena contra la decència. Res de nou, prostituïm comités olímpics, parlaments europeus, tribunals, per excusar polítiques contra les persones, contra els ciutadans. Contra Europa mateix.

Després d’això d’ahir, el govern d’espanya pretén carregar contra la democràcia a l’empara del psoe i d’unes quants governadors d’Europa. Sembla que el president Carles Puigdemont farà aquesta nit un discurs. Esperem que, ara ací, els tractors no facen el viatge per no res, senyor president, prou de suspensions. Declare activa la independència.

Demà mateix uns quants governs d’Europa, més valents i més honestos que aquests inútils que van anar ahir a Astúries, donaran suport a la democràcia i a la llibertat dels pobles.

El nou franquisme (PP i PSoE) vol Catalunya a qualsevol preu. Això és, per damunt la democràcia, el poble o la majoria. Contra la intel·ligència i contra la llibertat. Això és espana, sinyors, que ja ho cantava Vicent Torrent, que no n’hi ha més, que no n’hi ha més joc. La resta són mamonaes. Ara que se’n parla amb tanta facilitat de les zones de confort, ja sabem què costa guanyar la llibertat. Cadascú que s’arrenglere, a Catalunya, a València, al País Basc, a Espana, en favor de democràcia o de franquisme, sense mitges tintes.