Carta de benvinguda d’Escola Valenciana

Companys dels centres educatius, mestres, pares i mares,

El nou curs que encetem compta amb l’aplicació del Decret Llei en Educació Infantil 3 anys, una norma educativa que considera les llengües una peça clau de l’aprenentatge. Des d’Escola Valenciana defensem que el valencià ha de ser la llengua vehicular en l’ensenyament i, per aquesta raó, pensem que amb el nou Decret avancem en qualitat educativa perquè representa una oportunitat per a totes les estudiantes i tots els estudiants de dominar de forma equilibrada el valencià i el castellà, alhora que assoleixen un coneixement funcional de l’anglés.

El nostre compromís amb els programes d’ensenyament òptims i el respecte a la legalitat vigent ens animen a continuar amb les mobilitzacions per defensar la implantació del Decret de Plurilingüisme i demanar-ne l’alçament de la suspensió cautelar. Aquesta normativa ha comptat amb l’ampli consens de la Comunitat Educativa i l’assessorament de les Unitats d’Ensenyament Multilingüe, que estudien els mètodes òptims per assolir un alumnat plurilingüe. A més a més, el Decret en sí, representa una evolució del camí recorregut pel desplegament i l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià –LUEV– de 1983.

L’aprenentatge de llengües ens acosta a les diferents cultures. Conéixer una cultura ens fa estimar-la. Gràcies a la tasca quotidiana de tots vosaltres com a docents, que ensenyeu des de l’estima i eduqueu en valors de pau i solidaritat, la ciutadania del futur serà plurilingüe i fomentarà la convivència entre persones que parlen diferents llengües, amb independència de la llengua que facen servir. Les AMPA, i per extensió les mares i els pares, també hi teniu una tasca important a fer: contribuir perquè l’educació posseïsca la major transcendència social possible.

El model educatiu del segle XXI d’Escola Valenciana es basa en l’escola inclusiva, democràtica,  plurilingüe i intercultural, compromesa amb l’entorn global i local, oberta i participativa, alhora que afavoreix en l’alumnat el desenvolupament d’una perspectiva crítica, creativa i innovadora. La nostra escola, l’ensenyament públic, de qualitat i en valencià, que recollim en el document L’escola que volem. Una escola valenciana per al segle xxi, en perill per la vigència de la LOMCE, una llei discriminatòria que mercantilitza l’educació i perpetua desigualtats. Per això, des d’Escola Valenciana continuarem treballant per derogar aquesta norma injusta i per poder viure plenament en valencià.

Allò més urgent que proposem perquè la nostra llengua es revitalitze és l’inici de les emissions de la RTV valenciana ‘À’, la creació d’una llei d’Igualtat Lingüística que pose fi a la discriminació per raó de llengua, i la introducció de propostes procedents dels nostres projectes socials i culturals.

Deia Empar Granell, mestra fundadora d’Escola Valenciana: «Els bons docents van amb un somriure a classe, creuen que sempre poden aprendre dels alumnes i els agrada innovar a cada curs nou.» Amb aquestes paraules us encoratgem a continuar amb la il·lusió i el mestratge que mostreu any rere any. Som conscients del ferm compromís de tota la comunitat educativa amb l’ensenyament. Moltes gràcies per fer escola en valencià, per aconseguir un alumnat plurilingüe.

Salut i sempre endavant

Vicent Moreno i Baixauli · President d’Escola Valenciana

Els valencians?, pendents d’aquell parlament

La web, el twitter, els amics, els comentaris a meitat de reunió, ja sabem res?, ja els han tancat?, en quin moment són?, i nosaltres que ens roseguem les ungles, que ens freguem la cuixa, que ens passem les mans per damunt els pantalons, cal veure com suen les mans amb tot això, i el cos… Què va dient Vilaweb?, ja han votat?, són ara mateix en no sé quina cosa…, com si el temps no passés, han parat a dinar, potser que tronaran a parar una altra vegada, a berenar; porteu-los una orxata d’Alboraia, xa! Quants valencians ens ho mirem tot això, quants ho seguim, un moment històric d’aquesta volada? Perquè pels uns i pels altres, no n’hi ha dubte que el moment és clau en la història de Catalunya i d’Espanya. Com ho és, de clau, per als valencians. Què en diu Pere Cardús?, i l’Andreu Barnils, i el Josep, i el Vicent?, són allà mateix en directe, seguint-ho que no perden el fil… Ai, que no ens queden ni ungles, ni cigarrets a la butxaca, que ja no fumem, que fa anys que ho vam deixar, i a cada moment tornem a twitter, a la web, als blocs, a veure què diu cadascú, perquè el que diuen a espana ja ho sabem, ho sabem de sobres què diran i com respondran. Allà els cal aprendre molta democràcia, molta, i no n’estan preparats encara, per un moment així, tan elevat, de lo alto, excels! Ja sabem alguna cosa més?

Ves que ara Carme Forcadell dirà alguna cosa, calla, calla…

[continuarà]

La clau que obrirà el nostre pany

Ahir era 4 de setembre, commemoració del natalici de Vicent Andrés Estellés, el poeta. Durant el mes de setembre, molts pobles organitzaran recitals, aplecs, trobades, lectures públiques de la poesia d’aquest poeta valencià extraordinari.

Entre més poemaris ‘La clau que obri tots els panys’ és també un símbol estellesià. Antigament, de xiquet jo encara ho he conegut, als pobles deixàvem la clau al pany. Era com deixar la casa oberta, perquè era costum de tenir la casa oberta. Algunes portes no tancaven, ni de dia ni de nit. I n’hi havia cases que deixaven la clau al pany durant la nit. Quan va arribar la desconfiança? No ho sé. Potser quan vam tenir alguna cosa que podíem guardar. Quan va entrar algun duro de la taronja, potser quan els homes van fer algun dineret anant a jornal. No ho sé. En aquell moment només es tancaven les portes i es treien les claus quan arribava el cotxe de la fiscalia. O quan passava la guàrdia civil. El cotxe de la fiscalia venia a robar. A robar-nos la producció pròpia de les cases llauradores. Ara ja no els cal el cotxe, ni els cal enviar els guàrdies, perquè han legalitzat el robatori a través de lleis, normatives i conxorxes polítiques en favor dels seus: ens roben les companyies elèctriques, totes sense excepció. Ens roben els bancs, ens roben descaradament i encara els paguem amb diner públic si no ens roben prou. Ens roba hisenda. Ai, això és de jutjat de l’Haia, de jutjat internacional. Que tot arribarà. Ens roba l’administració espanola sense mirament. Ens roben infrastructures, les inútils i les que eren necessàries; ens roben en els serveis, en les escoles, en els hospitals, en la universitat, quan destinen menys recursos que enlloc, menys treballadors, i destinen sous indignes per a la investigació i la ciència. Ens roben com a esport, com a paradigma, com a patologia. Sobretot perquè espanya està molt habituada a robar-nos, als valencians més que a ningú.

Així que tant li val això de la clau al pany, de la porta oberta de nit, tant se val tants forrellats com posarem, perquè el blindatge serà inútil. Ens robaran i ens continuaran robant mentre continuem súbdits de la seua paranoia. Mentre els mitjans, una majoria de mitjans a favor del robatori ens insultaran contínuament.

Som nosaltres els valencians que haurem de decidir quan voldrem tornar a tenir la clau del pany. Quan voldrem posar la clau al pany. La clau que obri tots els panys.

 

L’escola que plora!

Diu l’homenic Montoro, menistre pocavergonya, que els valencians som uns plorons. Sobretot, els polítics amb responsabilitat de l’actual govern valencià: que només que saben que fer el ploricó i demanar, demanar, demanar… Més treballar i menys cobrar!, s’exclama l’homenic Montoro, i més respecte a l’autoritat espanola que és la que mana! (ara per ara, ep!).

Uns quants membres del govern valencià, entre més autoritats polítiques, li han retret les paraules i l’actitud, a l’homenic: “no faça el burro i retracte’s, xa!”, vénen a dir-li. Jo li hagués demanat una altra cosa, o unes altres coses, i no hagués sigut ni la meitat de bèstia que el menistre, que a més de pixar-se damunt dels valencians, continua robant-nos lliurement i sense cap garantia de modificar-ne l’avarícia.

Incís: «la cort blaverenca de finals del XX, hauria de sospesar qui eren els autèntics antivalencians: aquests lladregots que s’inflaven la vena per lloar-nos el glòria i la falla o els catalanisticae que s’esforçaven-àvem a dignificar i recuperar el valencianisme sense monaes.»

Avui mateix els mitjans parlen dels milers d’euros per valencià (home o dona) que ens roba espana cada dia que passa, o cada mes, o cada any. I ja us podeu posar davant els ulls i sense ulleres de sol, que ells, els espanols, no ens pensen tornar ni un sol euro, ni un de sol, d’allò robat i d’allò que ens continuaran robant. Perquè aquesta realitat de lladregots continuarà fins a la despertà: que no és quan arriben les falles, no. És quan la majoria de valencians cauran de l’haca i s’adonaran que si som faves o fesols, en despertar  ja no voldrem continuar fent el moniato.

Incis2: avui que continuem preparant el curs 2017/2018, els mestres ens mirem què farem, quants projectes nous encetarem, quanta responsabilitat, quina cara faran els xics el primer dia, què llegiran a les nostres biblioteques d’aula, de quants ordinadors disposarem per equip, com seran les connexions al món…, al remat, amb quins recursos comptarem, amb aquest dèficit estructural, sistèmic, orgànic que ens ha organitzat l’estat, perquè els valencians tinguem menys recursos que ningú, segons la seua manera de pensar o ‘despensar’ en els valencians…

—Una escola que no plora… O una escola que plora?

Sinyor menistre: l’escola dels valencians fa molts anys que treballa amb un coratge extraordinari, malgrat el robatori orquestrat pels seus frarots de la cort. Amb una il·lusió que ja voldrien a espana i a molts llocs del món. És veritat que tenim mancances, qui no en té?, que fem errors, qui no en fa?, però n’aprenem, n’aprenem de les mancances, perquè ens espavilem, i n’aprenem dels errors, perquè ja ho deia Freinet entre més mestres, que de l’error, els xiquets i els mestres —i tothom que no és ruc—, n’aprén…

Vostés semblen els únics a Europa que no n’aprenen, dels errors! Que ja serà barbaritat, la burrera!

Però com seríem de feliços i de coratjosos, o més eficaços, amb els recursos repartits amb equitat, sinyor. Els nostres alumnes valencians a més que en tenen dret, també ho agrairien. Ni més ni menys que ningú, volem, sinó la mateixa vara de mesura. Per la resta, ja ho anirem explicant a les famílies i als xiquets, que qui vulga continuar fent el fava, s’apunte a la seua processó d’ànimes en pena…

L’homenic, com fa de ric, pensa que tothom, pobre o esgarrat, ha de tenir el cap cot i conformat per continuar fent-lo ric, a ell i als seus, sense perdre el somriure.

—Valencians, continuarem deixant la clau al pany?

(continuarà)

Venir a robar a l’escola!

Segons el ministeri d’educació d’espana, els valencians som els que tenim menys inversió per alumne, derivat dels problemes de finançament que el mateix govern espanol ens administra de fa cent anys. Çò és un robatori en tota regla, una injustícia legalitzada, que ara ja apareix en estudis del propi ministeri com un insult a la dignitat. Són una pocavergonya, a espana, que vénen a robar-nos fins i tot a l’escola. Diuen que se’ns pixen, però no serà que plou…?

En aquest mateix informe del ministeri, no s’estan de dir que el País basc dobla en inversió educativa els valencians (segons dades des que governava el pp a València). I que aital diferència, afigen, ja serà sempre insalvable. Per a sempre més!
La pregunta no és ximple… —Per què caram volem continuar a espana, si ells mateix ja ens han sentenciat? “Sempre” que continuem amb ells, ens robaran; i els nostres xiquets tindran menys oportunitats menys recursos i menys temps per a fer volantins. Si no és que els mestres continuen fent miracles, que en fan.

El mateix informe espanol diu que els valencians som els pitjor finançats de l’estat (!), per això som a la cua en inversió per alumne, i a molta distància. Són del morro o tenen musell?
Diu el mateix ministeri que la diferència en inversió afecta directament a la qualitat del servei (home, són uns llums, els de l’informe, llicinciats, potser!), i que això ens situa en temes absoluts al furgó dels torpalls.

Una mitjana comparada de país basc, navarra, cantàbria, astúries, galícia, castella-lleó, es gasten anualment, com a poc, un 25% més en cada alumne que els valencians… Potser perquè ells tenen els diners, o no els els roben, o no els en roben tants… O possiblement el mediterrani ens fa ximples, als valencians? I el ponent mai no ens ha portat sinó disgràcies!

Una altra dada que apunta el diari Levante sobre aquest estudi del ministeri és que, des que començà la crisi, el govern del partit popular és el que més va reduir el pressupost en educació a València. Potser perquè els diners es desviaven a assumptes més lucratius, de corrupció, lladrocini i putiferi: ací la festa ha sigut de ca l’ample, i van créixer els rics amb xalet, que el pp era capaç de robar fins i tot en els pots de les ong’s. (Que no ho sabem, que només ho apuntem, que…). L’objectiu és mantenir un País Valencià idiota, submís, i lligat a les almoines de madrit…

No cal dir que, si la diferència en inversió entre països de l’estat espanol és grossa, comparada amb països europeus, més cultes o més freds o més democràtics, tipus Regne Unit, Finlàndia, Suècia, és de fills de puta.

De tot plegat, el TSJ no ha dit res d’aquesta desigualtat, ni que fóra inconstitucional el càstig contra València, ni que és un tracte vexatori contra els alumnes valencians, ni que la injustícia ordida amb nocturnitat i traïdoria, siga cosa de justícia. Que vol dir de la seua justícia, no, no. El TSJ ha dit que de llengües, ells sí que en saben més que no els mestres, i potser que vinguen a l’escola a ensenyar-les, en els temps lliures dels jutjats, que sembla que en tenen de sobra, per a perdre’n en ximpleries. Però que d’economia, com en Rajoy, ells no n’entenen, ni de desigualtat, i no poden saber si tot això serà veritat perquè ho ha dit el mateix ministeri d’educació espanol, ells!!!… Que no seran de fiar, potser.

Encara som els valencians els que menys temps passem a l’escola, això és un altre indicador per apuntar com estem de preparats per a viure el segle, des de la barrera, tirant-mos tomates, punxant els bous, o fotent-mos d’hòsties… Ja ens anirà bé servir taules, plantar parasols, o rentar els cotxes d’aquells que baixen de la meseta a riure-se’n, mentre els paguem el beure.

Post: atenció, perquè sembla que dels diners robats, no; però de les molles, el govern valencià vol dir-nos alguna cosa…