“El guardià de les trufes” de Fèlix Edo

«Aquest país» ―explica el vell― «ha estat molt dur amb la gent. I parlo de la gent en general, no dels bàndols. Nosaltres, els masovers, érem uns ignorants, tota la vida ho havíem estat i sempre ho vam ser. Mai no vam saber per què hi va haver guerra ni per què es van matar els homes entre ells. La nostra ignorància ens mantenia en el treball i en la misèria. I mira com hem acabat. El nostre món ha desaparegut sense adonar-nos-en.»

»El guardià de les trufes tradueix aquest ambiciós projecte en una novel·la estructurada en quatre capítols ―cadascun dels quals porta per títol el nom d’una estació de l’any―, enquadrats per un brevíssim prefaci («Vent de ponent…») i una cloenda una mica més llarga («…vent de mestral»). Tret de les últimes pàgines, l’obra transcorre en el marc incomparable del Mas de Forés, al terme de Benassal, entre les acaballes de la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra. En el primer capítol, l’autor ens hi presenta el tràgic relat dels últims dies de la vida d’en Leovigild, un masover que ha desertat de l’exèrcit amb la intenció de tornar a la llar familiar, perquè no entén ni un borrall de la guerra en què l’han embarcat. En els tres capítols següents se’ns descriu de manera molt acurada l’educació d’en Lluís, fill d’en Leovigild, que no n’arriba mai a tenir notícia, sota l’esguard atent i afectuós dels masovers, que li ensenyen a conèixer la natura i l’ensinistren en les feines agrícoles i ramaderes ancestrals que regulen la vida al mas. El llibre es tanca amb una escena ambientada en l’actualitat, que reprodueix un diàleg entre aquell xiquet de postguerra, ja convertit en un home major, i el seu fill, el nét d’en Leovigild. El fill, que ja no viu al mas, visita el pare ―que hi viu sol i es nega a abandonar-lo per traslladar-se amb la resta de la família―, i el fil de la conversa deriva cap a la desaparició del món dels masovers, aniquilat per l’empenta de la modernitat i el bany de sang que va desencadenar la repressió dels maquis ˝

Josep J. Conill, El silenci dels masovers: una lectura d’”El guardià de les trufes”, de Fèlix Edo Tena. paísvalenciàsegleXXI.com

 

Aquesta vesprada presentarem a l’Ateneu de Bétera la novel·la de Fèlix Edo “El guardià de les trufes”. Una descoberta extraordinària de bona literatura, excelsa, que relata lavida rural al mas, durant el segle XX. El tros que encapçala aquest apunt, sobre la duresa de la vida al camp, a la muntanya, explica també el passar en general al País Valencià fins els setanta. Però també trobareu la bellesa del paisatge, els colors, el bocs, les construccions en pedra, les generacions de pares i fills i avis, l’aprenentatge, la iniciació, i la llengua. La llengua, és clau en aquest llibre, per entendre els valencians.

En una hora, aproximadament, tindrem el privilegi de parlar amb l’autor, d’escoltar-lo, que n’hi ha de ficció, de vida, en la literatura de lo alto.

 

Els valencians voldrem decidir mai?

“Trobe que els valencians no som d’aqueixa pasta, d’homes forts i dones fortes, xa”

No som tan bojos de decidir les coses pel nostre compte; uiii, decidir, pel nostre compte! Si tenim la sort que algú altre ho faça, com ara espanya, que pensa i decideix per nosaltres, per a què voleu complicar-vos, xa! Ells diuen “a” i nosaltres repetim “a”; allò que ens fan dir, diem. Diuen bèstia, i diem bèstia. Tenim un viure senzill, els valencians, potser que és un viure estret, perquè no tenim calaix propi, però s’està tan rebé quan ‘t’administren, quan no has de pensar ni decidir, que no has de tenir maldecaps. Espana  ho pensa tot per nosaltres, i ens diu què podem pagar i què no podem. Així de senzill. Que això vol dir que cal pagar allò seu, també?, amb els nostres diners?, bé, sí, és veritat. També els hem de pagar lo seu. Per això, per aquesta comoditat valenciana tan nostra, nosaltres no serem dels que voldran votar, d’ací quatre dies ni mai. Perquè ens agrada aquest passar còmode i mesell. Tant se val que el camp valencià siga un caos, un desert, un desastre, i tant se val no tenir un corredor mediterrani per vendre els nostres productes a Europa. Nosaltres, els valencians, preferim de quedar-mos la taronja en l’arbre, o podrint-se en terra, o tenir preus de ruïna: la taronja, l’ametlla, l’oliva, les garrofes (ep, a Torrent les paguen a 30 cèntims, més cares que no les taronges). Nosaltres no som ingrats ni idiotes, no volem mitjans propis, no: ja tenim els mitjans dels altres, que ens expliquen el món que ells volen, que ells entenen, que ells decideixen. És més còmode. Tant se val que la llengua d’ells siga diferent, ja ens hem fet a entendre que la nostra no serveix; la nostra, bé, potser és que no és suficientment important, que no valdrà per explicar el món, ni per explicar què ens passa. Per això nosaltres no farem com aquests llestos de catalunya, que volen administrar-se independentment. Ja sabem que tenim una policia i una GC que no ens vol, però fa tants anys que no ens volen, que no ens entenen, que ens amenacen, que sembla que ho portem de naixença. Ens miren amb una cara, amb una mirada de “vosaltres no sou nosaltres”. Bé, ells ja saben que ho diuen amb la llengua d’ells, però nosaltres també l’entenem, i els entenem… Ai, la policia i la GC, cap d’ells no ha sigut capaç d’aplicar la llei d’ús de la llengua, aprendre, ells, uiii. Fa 35 anys i encara no n’han aprés, pobres, però ens poden multar, o tancar, si no aprenem la d’ells. Els nostres fills?, els joves?, ja sabem que tenen poca eixida: que no n’hi ha suficient pressupost per a l’escola, per a les nostres universitats, ni per a la investigació, ni per a la ciència, que el fracàs escolar això i allò…, però als valencians ja ens va bé, això, ser a la cua, perquè ells també són a la cua, i nosaltres no els podem avançar, no, ni organitzar la nostra escola, ni els nostres plans, no… L’ocupació és quina és, i els nostres fills hauran de treballar de la pols, o de la merda que deixa la pols, si espana ho vol, però no voldrem decidir ni ara ni mai, no, per això ja n’hi ha espana. Sí, sabem que hi ha la declaració de drets, que tothom hauria de ser igual davant la llei, però no van així les coses, ací, i els valencians no podem fer res, que ens hem d’aguantar, n’hi ha molts països que ho aguanten, Turquia, per exemple, si el TC o el TSJV diuen que els valencians no tenim aqueixos drets, no els tenim, si no tenim segons quina llibertat, no la tenim, potser ells en saben més de lleis, de política, perquè a espanya n’hi ha gent més intel·ligent, més preparada, més sabuda, i per això nosaltres els hem de fer cas, sempre els hem de fer cas, perquè les coses són així, que sempre han sigut així… Ves que fem una llei per ensenyar llengües, espana l’ataca amb els tribunals. Ves que els valencians fem un compromís amb els refugiats, espana ens envia els jutjats! Ves que els valencians decidim ajudar amb serveis a la dependència, espana ens envia els tribunals. Ves que els valencians decidim de tenir criteri, espana ens envia els tribunals, o la policia o la GC… Els valencians voldríem un corredor mediterrani, però espana diu: una mel! Els valencians voldríem protegir la taronja com fan uns altres llauradors amb els seus productes, però espana diu: una mel! Els valencians voldríem destinar més diners a educació?, espana diu: una mel de xurro! I els valencians no sabem si volem o no decidir, que no ho sabem, si som fets d’aquella pasta d’homes forts i dones fortes de catalunya.

 

Perquè n’hi haurà un dia…

“N’hi haurà un dia que no podrem més i aleshores ho podrem tot”, prou de molles, prou, que voldrem el pa sencer, que cantava Ovidi. Sembla que el jorn és proper.

Demà el Camp de Túria organitza el sopar Estellés a la Pobla de Vallbona, amb el recital de Tomàs Llopis i Miquel Pérez, una lectura de poesia i música que mereix, acurada, excelsa, extraordinària.

La poesia del poeta Vicent Andrés Estellés encara i sempre, que ja encomana la possibilitat d’aconseguir els versos i i el missatge que expressen. “Ho volem tot”

Trie una de les horacianes, que potser llegiré al sopar que organitza Picanya (tinc el cor partit entre Picanya i el Camp de Túria), perquè diumenge aquests quatre protagonistes dels versos no creurien que va passant, però passa. No ho creurien, malgrat que ho anunciaven, que van ser dels primers que ens van guiar, a través de la paraula. He triat aquesta horaciana, malgrat els versos extraordinaris d’aquest poeta immens, excels, atemporal. Perquè demà, però sobretot diumenge, Estellés també serà ben viu.

 

aquest any miserable,
m.cm.ixiii. d de c,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura desterrat a múnic o parís,
joan fuster a sueca
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-,
sanchis guarner recorre perplex la ciutat,
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

 

A partir de dilluns, s’ha acabat de cremar llibres, s’ha acabat tanta obscenitat política en aquest país. S’ha acabat. A curt termini, espere. A molt curt termini.

Tres històries de Referèndum

Història 1. La GC identifica una família de Bétera

Una família de Bétera rep la visita de la guàrdia civil (GC), tres agents. La GC demana a la dona per què ha penjat al balcó una bandera amb el “SÍ”. “Per democràcia!”, sembla que respon ella. Aleshores li exigeixen que s’identifique i li fan saber que passaran les seues dades al jutjat, per ordre de la fiscalia. La veïna comunica que les formes han sigut molt correctes que fins i tot va estar temptada d’oferir-los “un colpet de ratafia empordanesa” (ho expressa així mateix en un correu). La veïna comença a rebre diverses mostres de suport d’unes altres veïnes del poble.

Història 2. “Acompanyaré els meus pares”

Una mestra de l’escola ens envia un wassap a la resta de mestres: li demane si el puc penjar al bloc. M’autoritza.

“Amics i amigues. Sóc una mestra nascuda a Barcelona fa 50 anys, veïna valenciana en fa 25. No puc votar, vaig perdre la ciutadania catalana fa 15 anys. Les raons ara no vénen al cas. Aquest cap de setmana pujaré a la meva ciutat de naixement i de joventut. Vull viure aquest moment històric de ben a prop. Vull sentir-lo directament a la meva pell. Sé de bastants valencians que pujaran també, a veure-ho amb els propis ulls. Alguns tenen arrels catalanes, d’altres són valencians i prou, que ja és prou. Jo, aprofitaré per acompanyar els meus pares a votar. Ells volen exercir el seu dret democràtic. Però són grans i els fa una mica de por. No saben què pot passar. Si una filla els acompanya se sentiran més segurs, més tranquils i al final més satisfets, n’estic del tot segura. Escric aquestes ratlles per animar qualsevol persona que cregui que diumenge és un dia per defensar la llibertat d’expressió a arribar-se a Catalunya. Jo pujo de València, en conec que vénen des de Mallorca, des dels Estats Units…. A qualsevol racó del país hi haurà alguna persona gran que agrairà la companyia d’algú més jove per sortir al carrer amb calma, tranquil·litat i saber estar. A qualsevol poble, o barri de qualsevol ciutat. Sortim solidàriament a acompanyar la gent gran. Acompanyem-los i compartim amb ells aquests moments irrepetibles. I tan se val si voten SÍ o si voten NO, el cas és que en siguem molts, moltíssims, al carrer amb ganes de viure en convivència la festa de la democràcia més gran viscuda al nostre país. Jo pujaré a Barcelona i acompanyaré els meus pares. No els he preguntat  què votaran.”

 

Història 3. “El meu fill també vindrà”

Anit, mentre sopàvem, el meu fill em va dir que ell pujarà amb nosaltres a les Cases, a viure el moment en directe. No s’ho vol perdre. Acaba de fer vint anys i m’ha fet un regalàs, ell, amb aquesta decisió. Com diu la mestra Mar en la segona història, molts valencians no ens volem perdre aquest moment únic, també per a milers de valencians. Viurem en família, amb els amics, amb els veïns de les Cases, d’Alcanar o d’Ulldecona, un exemple de democràcia extraordinari. Els retornarem tant de treball que fan per nosaltres, en aquest tros del territori, ells. No sé si ho sabeu, però els tarongers del País Valencià, en la seua majoria, van nàixer ací, a Alcanar, on hi ha l’extensió de vivers de taronja més important del país. Estarà bé que els vinguem a agrair la seua feinada, que convivim plegats aquest jorn de democràcia intens tan viu.

—Mon pare, jo també vindré.

 

 

Escola, llengua i democràcia

Ahir van començar, a l’escola de magisteri de València, unes noves jornades de plurilingüisme, sobre com ensenyar millor les llengües, en una situació valenciana tan complexa. Justament ahir, el mestre Vicent Pasqual contradeia les amenaces del pp contra el decret de llengües valencià del govern Marzà. El pp volia clavar el clau per la capota, assegurant que el decret volia imposar el valencià. Vicent Pasqual retrucava dient-los que un decret de llengües no imposa les llengües, és un document normatiu que regula com ensenyar millor les llengües. De matí, un altre tribunal continuava governant per damunt del govern valencià, sentenciava que calia tornar al decret de 2012, quan governava el pp, perquè així els passava a ells pel sac.

Al taller de la vesprada, que es va allargar fins a la nit per la temperatura del debat, els experts i els mestres coincidien en algunes hipòtesis, en parlar de les dificultats que es troben els mestres i les escoles. Per exemple, cada dia que passa, més de 400.000 alumnes valencians no tenen un mitjà valencià que els faça de model lingüístic. Cap ni un. Dos anys i mig de govern del botànic no han pogut sinó continuar l’apagada i la desconnexió. Aquest mateix govern ens té muts, callats i a la gàbia pel que fa a mitjans en la nostra llengua. Qui ho paga? Els alumnes. I els mestres. I les famílies.

Una altra dificultat que afig la situació de conflicte lingüístic valencià és que la llengua a l’escola va convertint-se en una eina acadèmica, d’aula, sense que l’ús, la pràctica relacional, com a llengua vehicular, de primera, no siga ni eficaç ni suficient. Que no agafa el prestigi suficient perquè els joves la facen seua més enllà de la feina escolar. Al contrari, com més va, el castellà és als patis, als passadissos, a les aules fins i tot. Sobretot, perquè els valencians no tenim cap model, cap ni un, que no siga escolar únicament. I així no fem forat en el jovent, ni dins ni fora de l’escola, ni en els espais lúdics, ni en l’associacionisme, ni en el festeig, ni a la discomòbil, ni a les festes dels pobles valencians, etc.

Els mestres ja fan de cada dificultat un projecte, però només som resistència. No guanyem espai, ni profunditat social ni ús. Faltava la manca de democràcia judicial, política i de mitjans, per acabar-nos de matar. No, l’escola no té tota la responsabilitat, però l’administració és l’única garant d’ajudar l’escola, i encara amb els tribunals i el pp (són la mateixa cosa) a la contra.

Ho deia Jesús Tuson que “El redreçament d’una llengua només serà realitat si entren en joc les mesures pròpies de la política lingüística, que són a les mans de les institucions de govern i que es concretaran en ajuts per a la normalització i en els mitjans necessaris per a fer-les complir.”

El debat va acabar reclamant un altre paper del mestre: la militància. El compromís social, polític, la bandera amunt, la responsabilitat política… I democràcia. Però no sembla que serà prou, fins i tot. És com un retret del XX, del mestre Freinet, Freire, Ferrer i Guàrdia, Carles Salvador, Soler i Godes, Porcar…

I encara esperem que, avui, dia europeu de les llengües i segona jornada de formació en llengües a València, el Govern Valencià siga més enèrgic en defensar la democràcia, amenaçada a tort i a dret des d’espana per tribunals, fiscals, policia i grupuscles profeixistes que es pensaven superats.

L’escola no ho té fàcil a València. Ni la llengua. Ni la democràcia. Però continuem el debat…

 

L’escola farà paper aquesta setmana

Els estudiants universitaris i la universitat ja tenen edat per decidir de parar les classes aquest dies, per afegir-se a guanyar el referèndum des del carrer. Però l’escola no sembla que ho puga decidir, això, sense rebre per tots els costats com adoctrinem els xiquets en favor de la llibertat. Ni en favor de la llibertat, mestres, ens deixen ensenyar. En canvi, l’escola sí que pot explicar i ensenyar què fa la gent d’un poble per guanyar la democràcia. Llibres, textos, històries, vídeos, documentals, n’hi ha a manta, recursos de molt d’interés adaptats didàcticament per a l’escola. Potser que d’ací uns anys, aquests “dies de Catalunya” figuraran en les millors lliçons per ensenyar la il·lusió d’un poble. Gent de qualsevol edat, gernacions arreu de places i carrers a ciutats grans i petites, als pobles, entusiasme, concerts, discursos, accions creatives, imaginació, pacifisme, regals, flors, una invitació a la història dels moviments universals, polítics, socials, cívics, molt multitudinaris en favor dels pobles i del poble.

Entrar a classe dilluns de matí, 25 de setembre de 2017, i escriure a la pissarra la paraula “DEMOCRÀCIA”. Va, comencem, xiquets! Comencem per veure quina cara fan, les expressions que posen, demanem que els xiquets s’expressen, posem-nos a debatre, a apuntar en fulls en blanc, reciclats, blancs, de color, què diuen a tres anys, a quatre, a primer de primària, a quart, a sisé, a secundària. —Com explicaríeu què vol dir la paraula?, com la viviu cada dia?, per què ho sabeu, que vivim en democràcia? Una cançó que us porte, un paisatge, una imatge…

I totes aquelles idees, totes sense excepció, que pengen de la paret, de les parets de la classe, del passadís, de l’escala, de la porta de l’escola, si cal. Telefonem a l’ajuntament i demanem-los de posar les idees dels xiquets a la plaça. Parlem-ne de les idees.

Ep, si no tenim idees podem connectar-mos al món; voleu que engeguem l’ordinador?, la xarxa?, voleu que posem a Youtube la paraula democràcia, a veure què passa?, a google? I si fem un exercici de posar en dues columnes conceptes, idees, paraules d’allò que és i d’allò que no és democràcia? Qui vol començar? Un dibuix?, una pintada?, un grafit, què us recorda i us diu la paraula democràcia?, heu escoltat les notícies, a les televisions que engegueu a casa, res sobre democràcia?, què en diuen els pares, què us diuen?

L’escola que no tanque, que no envie els xiquets al carrer, que els faça participar, pensar, debatre, aprendre en llibertat, en democràcia. Fins i tot que l’aula puga decidir què farem, avui, aquesta setmana, en un referèndum. Per aprendre. Per aprendre a viure en democràcia des de l’escola.

Per voler la democràcia!

Han passat tres o quatre dies del colp d’estat d’espana a la democràcia. No ho oblidem. El govern de Catalunya, uns polítics valents, la força de la CUP, uns pocs diaris amb periodistes que “informen”, però sobretot, els milers de ciutadans que són al carrer, canten, aguanten, defensen pacíficament allò que volen, han aguantat el primer embat important contra la democràcia. Però el colp hi és. L’amenaça, la intervenció, la vergonya de nou d’Europa.

La conxorxa del pp i els jutges, emparats en interpretacions de lleis xafarranxo, com més va més pocasolta i menys democràtiques, amenaça la convivència a Catalunya i, de retop, a espanya. Si la violència i la violació de drets és l’única arma política, la història que escriurem serà la dels pocavergonyes, que es mouen còmodes en la dictadura.

Però què passa a València, a les Illes, a Euskadi, a Galícia, mentrestant? Fins i tot a Madrid? Ja els convé aquest colp?, aquesta amenaça a la democràcia?, o troben que, com és a Catalunya, a la resta la deriva extremista d’espana no els afectarà?

Espana està endeutada fins als ulls, no pot pagar ni les pensions, cada setmana ha d’agafar més crèdits, el deute ja és insalvable, per això ara controlen les finances catalanes, que sembla que estretes i minses, són més fiables, més segures que no les espanoles. I si penseu que el control d’aquests diners d’aquell “xulo” de Montoro, evitarà que continuen robant-nos, anem errats. L’atac a la democràcia del mediocre Rajoy, amb el consentiment del psoe i els altres, és també una fugida del desastre de corrupció del seu partit, que té suficients afers com per il·legalitzar-lo. Però, ai, ací topem amb els tribunals, amb els borbons, amb el poder fosc d’interessos i famílies que li permeten el joc brut, en canvi que se salve el pp, i ells continuen berenat-se espana per damunt de pàtries, ètiques, o banderes.

El feixisme torna, si és que se n’havia anat mai, a cara destapada, i en sentir-se amenaçat per aquest cant de llibertat que es cou a catalunya, tem de perdre els privilegis dels darrers cent anys. O dos-cents. Per això atien odi, els militars de la GC, els policies dels vaixells, al davant de tot a mantenir el colp, els privilegis, els estàndars espanols en favor dels interessos d’un pocs. Democràcia?, Europa?, llibertat d’expressió?, a prendre pel sac, qdeuen pensar, mentre ells continuen mamant. Total, que els podria fer Europa…

A Catalunya hi ha un poble capaç, entusiasta, rialler, fort, d’un esperit lliure i democràtic com a espana no esperaven. Estaven acostumats que, cada colp que érem en un punt d’inflexió, agafàvem els diners, o les llenties, o els privilegis… Però ara, no. Ara va de veritat. Per primera vegada després de la República, que aquells tenen la por al cos. I si Europa ajuda Catalunya, i no torna a vendre’s per tercera vegada, en canvi de consentir corruptes facinerosos per compte d’aprofundir en la democràcia dels pobles, s’obrirà un nou estat que farà molta enveja. Fins i tot als espanols els podria convenir el model i la col·laboració. Perquè el deute, sinyors d’espana, ni robant a Europa! I la resta són pel·lícules amb les quals eixirem perden tots.

Trons i llamps, que no són de pluja

Uns amics treballen avui per la recuperació de la memòria històrica dels valencians. En concret, estudien documents i imatges del camp de concentració de Portaceli, el Camp de Túria, perquè preparen unes jornades en favor de la democràcia, de recuperar la dignitat de tanta gent assassinada als peus de la Serra Calderona, allà on ara hi ha el camp gran d’oliveres a l’entrada de l’hospital doctor Moliner, al terme de Serra.

Això després d’un altre jorn per a la història de la democràcia a Catalunya. El 20 de setembre, després de l’atac feixista contra les institucions de la generalitat, el poble va donar una altra lliçó al món, fins ben entrada la matinada, defensant el carrer, les institucions, les seus dels partits, els seus polítics, el govern. És un moviment imparable, que alliçona també d’emoció. Ahir es va destapar la conxorxa del govern d’espanya contra la democràcia, amb l’excusa del referèndum. L’organització de vaixells caserna, que podrien convertir-se en vaixells presó, és, com diu Vicent Partal a l’editorial de hui, un fet d’una gravetat extrema, en una democràcia. La democràcia a espana s’ha acabat, ja fa dies, per les pressions i el setge militar de la guàrdia civil contra Catalunya. I sobretot, perquè aquest paper de la GC no ha canviat mai, era en temps de Franco i és avui, el mateix paper, el mateix esperit amenaçador, el mateix rostre feixista.

En cinquanta anys, aquells governs d’espanya que es diuen democràtics, s’han vist incapaços de fer net, de recuperar la dignitat, de mostrar que tenien la voluntat de restablir la democràcia. No parlem dels privilegis a fundacions feixistes, militars o eclesials. parlem de consolidar una democràcia mínima, de tall europeu, que pogués créixer i guanyar amb llibertats i privilegis per a tots els ciutadans sense excepció, nadius, forasters, estrangers, migrants o immigrants, sense distinció. No només no ha sigut possible, l’empresa, sinó que la resposta al clam de demanda d’independència d’una de les parts de l’estat, condició que aplega la carta de les Nacions Unides i la carta d’Europa, ha sigut la violència, el colp, l’assalt contra la democràcia mateix.

Ho diu el mateix president espanol, Mariano Rajoy, un dels homes més mediocres de la política dels últims cinquanta anys, que encara té mesures pitjors i no dubtarà a aplicar-les. Çò és la mateixa mesura d’un maltractador: —t’has guanyat que et mate!, i acaben matant.

I encara n’hi ha que es pensen que no li manca raó i que potser farà curt. Ves la burrera i el fons d’una gent que es pensava que era democràtica, de convicció. Però en veure les orelles de la llibertat atien el foc policíac o militar: milers d’homes amb armes a adobar un problema polític!

Catalunya serà lliure, tard o d’hora. Allò que alguns provocaran en el camí d’aconseguir-ho serà d’una irresponsabilitat gravíssima.

Els amics continuen burxant documents, imatges, testimonis del camp de concentració de Portaceli. Hi van tancar milers de republicans que havien perdut la llibertat i l’esperança. N’hi ha fosses encara per descobrir, amb centenars de morts anònims, sense memòria, per una mala interpretació de la llibertat que uns pocs van pactar durant la Transició. A conveniència. “No, no toqueu res, no alceu més pols, no siga cas que la democràcia que signarem, tan prima i amenaçada, desperte els marianos de torn, els icetes, arrimades, tejeros, o ves a saber si aquells set professors universitaris que reclamen més mà dura, més colp, més feixisme.”

Europa ja pot baixar a Catalunya a aprendre. Si més no tants polítics com tenen tanta responsabilitat democràtica.

Gràcies a tants milers com ahir ens vau tornar la dignitat de ser. Per molts anys!

 

Defensar Catalunya és defensar València

Clam en favor de Catalunya: a les 20.00 concentració a València, contra el colp d’estat a la democràcia, a la dignitat, a la llibertat dels pobles.

Carrer Colom, davant la delegació del govern d’espanya.

 

Malgrat que la lògica violenta anunciava que això d’avui podia passar —ja sabem com entén la política espana—, el colp sempre fa mal. Ara cal coratge i no arrugar-mos del melic. Arromanga’t els camals i cap a València, xa!

 

Tant d’entusiasme, com el volen parar?

Deu dies d’infart, fins a l’1 d’octubre. Deu dies que canviaran el món, almenys el nostre, proper i tan viu. Deu dies que serem centre de la mirada occidental, per com d’important és allò que passa a Catalunya.

La inèrcia espanola no canvia, com més va més duresa, major repressió, més ridícul internacional. La torpesa política no té fons, i cau a l’infinit. De tot plegat, les actuacions de la GC s’esperaven, potser que no tant la col·laboració dels Mossos i dels municipals, però compteu que no tots els mossos són Trapero i molts dels policies municipals ja no són aquells homes càndids que se n’ocupaven de la vigilància als pobles. A qualsevol policia, una majoria hi és per convicció, i aqueixa convicció no va de candidesa, ni de respecte ni de democràcia extrema. No sinyors. En una majoria, són cossos de repressió, que no respecten ni aquest moviment pacífic tan entusiasta i creatiu. En el futur Estat que pensem a curt termini, una majoria d’aqueixa policia no tindria cabuda ètica i moral, com passarà també amb la majoria de jutges que ara actuen: què farem de tants funcionaris de justícia que seran un fre de la democràcia?, jo no ho sé ni ho vull saber, però feina per envant a partir del dos d’octubre, de tants infiltrats com ens voldran malament.

Des de València seguim amb deler què va passant a Catalunya, i n’hi ha que ens hem organitzat per pujar el dia 1 a Alcanar i les Cases per ajudar en l’organització i la resistència pacífica si cal. La democràcia de la qual parlem no l’hem viscuda mai, i ara que som a tocar no ens ho volem perdre, ni el primer minut. Coratge i força en aquest deu dies, onze i unes hores… Europa agrairà aquest exemple del poble català, que passarà a la història com un model de lluita per la vida i la llibertat.

Això, no podem demanar que ho entenga espana, malgrat que ho va tenir en els anys trenta, i ves com va patir la gent tanta gosadia: la llibertat i la democràcia d’aquells anys va destapar una cara d’espana que patim encara.

 

*Potser que vam calcular malament les vacances, i és ara quan necessitàvem de ser-hi presents tots, les vint-i-quatre hores.