Demà passarà per “primer dia” d’escola

Com el final d’unes vacances, demà ens incorporem a treballar en el nou curs escolar. Durant uns quants dies tindrem el temps per preparar, organitzar i coordinar allò més gros que farem els mestres. Amb els xiquets comencem l’11 de setembre, a València. La rutina de les vacances deixarà pas a la rutina del treball a l’escola. Particularment, enguany viuré molta cosa nova, o en reviure molta de nova. Després de molt de temps de fer de director, tornaré a fer de mestre a temps complet. Un curs que serà viu, sobretot per les amenaces del Tribunal Superior contra el dret que tenim els valencians d’aprendre llengües, com més millor. Si el 88% per cent dels Consells escolars havien aprovat la proposta del govern valencià, qui era aquest TSJ per anar contra l’escola? De no ser que els seus membres ens busquen les puces, o pensen que el valencià no s’ha d’ensenyar, o potser perquè ens voldrien monolingües, com gairebé ho són ells: o potser els fills d’aquests jutges han passat per les escoles valencianes? han viscut la línia en valencià? Els fills?, els néts, potser? Serà un curs viu i reivindicatiu, en favor de l’escola, de la llengua, de les altres llengües (inclosa l’espanola), i encara en favor de tenir mitjans en valencià… “A veure si d’una vegada els xiquets valencians tenen la justícia que mereixen, i el finançament que mereixen, i el respecte que mereixen…”

Sort de la llibertat dels mestres, i de la seua responsabilitat. Durant molts anys, una part de la dignitat que ha mantingut el país ha sigut gràcies a tanta feina i a tanta gent com, de l’escola estant, es va posar el país a l’esquena per tirar endavant. Sort de l’escola, ara que és amenaçada de tribunals i d’un partit popular que ens voldria desemparats, com ens ha tingut tots els anys que ens han governat. Demà us explicarem el primer dia, el primer dia de milers d’escoles valencianes que començaran el curs. Benvinguts.

 

De ploure tan poc, ja ens pensem rics!

«Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! Qui ens hauria pogut posar la brida? Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria…» Incerta Glòria, Joan Sales

 

Ahir va ploure, ben bé que va començar despús-ahir, però un màxim de 30 litres. 40 litres a tot estirar, de mitjana al Camp de Túria… A Gàtova, a Llíria, a Bétera. Les previsions anunciaven que el xafarranxo continuaria avui i demà i potser dos dies més. Fins i tot l’amic Jordi Payà ho diu al seu bloc, com els ruixats seran protagonistes uns dies. Ca! Avui no n’ha caiguda ni una gota, ni d’aigua ni de sucre ni de res. Ni una de sola. Però igualment ens hem alegrat, d’aquest regal d’agost. Que som així, que en poca cosa ens posem contents com els gínjols, i el camp -es un bé mirar-lo, la terra roja, humida, i un perfum que ompli l’ambient. És un goig que no exagere. Tanquem els regs, que cal estalviar aigua, estalviar l’energia que fa anar els pous, estalviem costos, amb aqueix regal inesperat, malgrat que hagués pogut ser més gran, més generós, més intens. Una saó d’una setmana, a tot estirar, deu dies, i poca cosa més, si torna una calor que demanarà de tornar a obrir l’aixeta… Passe a veure com ha plogut al camí de Llíria, damunt els armetlers, que les marcones obrin més tard, cap a finals de setembre, si és que no les toquen. Sorpresa, ja n’hi havia que plegava per comptes nostre. He cridat l’home, m’ha demanat si jo era l’amo, li dic que ssí, que sóc l’amo i que jo no l’havia autoritzat a plegar armetles, que un grapadet per a casa, si m’ho hagués demanat, no li l’hagués negat. Ell diu que acabava de posar-se, que ho deixa. Li demane qui és, perquè la cara m’és coneguda, però no acabe de situar-lo, de quina família és. M’ho diu, el salude i passe avant amb el cotxe. Aparque, comprove que l’home carrega el cabàs en el seu cotxe, em mira de lluny, i fa via. Ací també ha plogut, i les armetles, i els arbres, agrairan el regal sens dubte. I aquell home.

—Què poc que dura l’alegria, en la casa del pobre, xa!

 

Un viatge rellamp a Calaceit

Si expliquem el paisatge de vegetació major a banda i banda de la carretera, d’armetlers, oliveres, garroferes, i encara abundoses carrasques i pinedes, no descobrim res, però sorprén que, malgrat que hem viscut un estiu eixut i una primavera si fa no fa semblant, els verds dominen el conjunt com si ens hagués plogut cada dia. La toponímia és fantàstica i en quatre hores hem pegat una volta extraordinària: Coves de Vinromà, Sant Mateu, Vallivana, Morella, Montroig, Valjunquera, Calaceit, Caseres, Gandesa, Xerta, Tortosa, la Sénia, Sant Rafel, Traiguera, la Jana i, en passar de nou per Sant Mateu, parada a les Coves i cap a València… Sorprén la netedat del camp, l’ordre, l’organització, el cultiu tan cuidat, la terra com si estigués acabada d’agranar; hem arribat als vint graus, així que no hem patit calor, ni gaire trànsit en aquesta volta circular pels Ports i el Matarranya, un luxe de camps adobats, preparats per traure’n una collita abundosa, malgrat que a Calaceit se’n queixaven que seria mitjana, sense passar de regular.

Baixem amb la pelaora  d’armetles, després d’una visita a tres granges de porcs petites i una de vedells, explotacions familiars, de compromís per la feina, i també atresorem un sac d’històries excelses que omplirien un llibre, amb un català sorprenent; la sorpresa major és que tothom que ens hem trobat ens xarra català, en aquella franja d’Aragó, com si ens conegués de tota la vida. Tres hores de xarrar i cap a València un altre colp. Si em demanen on has viatjat aquest estiu, explicaré aquest viatge singular, inesperat, d’aquest paisatge nostre tan excels.

Mentre m’acomiadava de la família que ens havia acollit unes hores, el pregó municipal a Calaceit (Aragó), s’escampava pels altaveus del poble: un pregó en les dues llengües. En canvi, ara mateix, mentre escric aquest apunt a casa, el pregó a Bétera és només en espanyol. No vaig preguntar qui governava allà, però em sembla que ací a casa encara tenim feina per envant sense encantar-mos. Sort que en engegar la televisisó, la valenciana serà una realitat en tres, dos, un…

Una incerta glòria, un vint-i-sis d’agost

«la bóta del poble era un gran bocoi que hi havia a l’entrada, sota l’arc de l’escala, sempre ple de vi perquè tothom qui volgués entrés a beure’n; que en aquells temps les portes del castell no es tancaven mai ni de dia ni de nit… Al terme d’Olivel, els pobres no havien d’anar a l’asil perquè els recollien al castell, on els carlans els mantenien. Encara existeix la cuina dels pobres, que és on dinaven i sopaven.»

Incerta Glòria, Joan sales.

 

Avui hem repetit jorn, perquè el meu germà Josep tenia lliure i volia venir a plegar armetles, volia ajudar-nos. Ell sempre diu que vol ajudar-nos, que no l’avisem mai, per implicar-se més en el camp. Jo avui no volia venir, perquè ahir vaig acabar amb un colp de calor, sense aigua, i físicament esgotat, sense ganes de dinar. Però el meu germà tenia aquella il·lusió… Hem pujat pel camí de Llíria fins al camp d’ametlles de mon pare, que no fa gaire em va contar que el camp l’havia comprat el meu iaio Francesc, fa gairebé cent anys, per cent duros. Un sequelló de pedres i llosses que mon pare no transformà mai, encara se’ns fa ben difícil caminar-hi. De primer era vinya, i després, en acabar-se el raïm a Bétera, mon pare va plantar armetlers. Això ve a tom perquè mon pare, encara no fa cinc mesos es va negar en redó a vendre’l, el camp, malgrat que ens el baratàvem per un camp de tarongers. El camp no és ven, va dir. I el camp encara no s’ha venut.

Enguany els armetlers han fet una collita impròpia, desconeguda, malgrat que no havia gosat ni mirar-mels; no l’hem passat de ganxos, no li hem tirat guano, ni el vam aclarir ni res, a l’hivern. En canvi, el camp ens ha regalat una collita de goig. Així que ens hem decidit a plegar armetlers com si ens anés la vida. Un error? Possiblement. Perquè si espereu un rendiment de diner, després de la feina de batollar-les, plegar-les, ensacar-les, carregar-les, transportar-les, pelar-les i vendre-les, no us enderieu. A euro l’hora i sense comptar la propietat. Una altra cosa és el negoci de l’armetla, si ets comercial, o tens centenars de fanecades, amb les eines, la maquinària necessària i tota la pesca d’un ofici del destemps que vivim… De fet avui no pensava venir, després que ahir ja vam treballar de valent, sobretot perquè encara són verdes, i moltes encara pengen de l’arbre ben tancades, que seran difícil de pelar sense la màquina. Però la cooperativa ja no lloga la màquina i no sabem què farem. El resultat del segon dia, després d’una feinada al sol, no ha sigut catastròfic, si descomptem que se’ns ha avariat el cotxe i hem hagut de cridat la grua —pel cap baix, diu el xofer de la grua que investiga què pot tenir el cotxe abans d’enganxar-lo, teniu rebentada la bomba del gasoil, així que prepareu un cànter de vi, si voleu salvar el cotxe, o la cartera… L’amic Vicent Verdevio ha vingut a emportar-se el remolc amb les armetles plegades. El trastorn, el temps perdut, la calor sufocant d’un dissabte d’agost, i tornar pacientment a casa a dinar, passades les tres de la vesprada. A peu, sense cotxe i de bon humor.

Cal explicar quin valor té aquesta feina, el camp i el secà, l’aigua fresca, l’ofici noble de plegar armetles, malgrat tot, i saber que en comprar els torrons de Nadal a Casinos, pagaré un preu astronòmic per un producte que haurà eixit del nostre camp un jorn d’agost, d’una incerta glòria. Un segon premi l’ha aconseguit el meu germà Paco: un amic seu de Calaceit li regalarà una vella màquina pelaora, si tenim el coratge d’anar a per ella abans que no s’acaben les vacances.

—Veieu que torna, ara mateix, la bóta dels pobres!, aquella felicitat d’un detall, d’una sorpresa viva, d’una amistat, d’un viatge rellamp? Així que en la taula dels pobres, qui havia dit que plegar armetles no era un dels millors oficis d’aquestes vacances.

 

Post: ja he vist a través de Vilaweb què ha passat aquesta vesprada a Barcelona. Després del desgast, no m’he vist amb cor de baixar a València, per raons que ara no explicaré, però Barcelona, ai, ja pinta de capital d’un nou estat d’Europa.

Un temps incert (2)

«Ens entrava a ratxades l’olor de pa calent dels tres forns comunals barrejada amb altres, de palla, de cellers frescos, de bestiar de llana, d’alfàbregues (no hi ha a Olivel finestra ni finestró sense el seu test d’alfàbrega per espantar els mosquits).»

Sembla que a l’Aragó també plantaven alfàbegues, segons que explica el protagonista de la primera part d’Incerta Glòria, per evitar els mosquits; n’hi ha com una devoció a l’alfàbega, pel perfum que desprén però, sobretot, per la seua lluita contra els mosquits; però jo no n’estic gaire segur de la seua eficàcia, gens ni miqueta, realment. A Bétera hi ha la festa major, i l’alfàbega és protagonista principal, més encara que els homes i les dones (això de les dones, ja es veurà on arribarà, que va agafant més força com més va). Però les festes i els costums canvien molt, amb els anys canvien una barbaritat, i allò que atribuïm a una època ancestral, centenars d’anys?, milers?, no depassa els trenta o quaranta, els setanta màxim. Els valencians som exagerats, sens dubte, i quan ens pregunten per alguna cosa que ens afecta, o ens importa, o pensem que ens importa, aleshores traiem tota la nostra ràbia i orgull: “això s’ha fet així de tota la vida, fa milanta anys!”. No fa tant de tot això, en realitat, però com ens agrada adobar-ho d’aquesta manera, amb el milanta, de tota la vida, d’ençà dels íbers, o potser som capaços de dir que Adam i Eva ja duien alfàbega… Som uns exagerats, els valencians, com n’hi ha pocs al món. I la festa de Bétera també és un bon exemple. Per cert, ja podem fer grans les alfàbegues, de rècord, però els mosquits, ailàs!, juguen en casa igualment.

 

En un altre moment excels de la novel·la (allò excels per hom no ha d’ésser-ho necessàriament per vosaltres), sempre en aquesta primera part de tantes històries com van adobant-la, una altra protagonista, Olivela, explica la gran rentada de roba que necessita la seua casa dos colps l’any —ella viu en un castell—, així que han de tenir una gran provisió de roba, i gent que puga encarregar-s’hi. De petit, molts dones baixaven a les fonts de Bétera que hi havia a l’Albereda a rentar, a fer la bugada, a llavar. Fa uns cinquanta anys. Les rentadores elèctriques encara no eren habituals, així que el costum era baixar a la font (a les tres fonts que n’hi havia), encara molts pobles valencians conserven els llavadors. A Bétera no n’hi havia llavador, però hi havia les fonts… i també n’hi havia dones que s’hi dedicaven, a llavar la roba d’altres, com un ofici, que havia d’estar tan mal pagat com vulgueu pensar, i era una feina ben dura, llavar damunt les llosses de rodeno. La protagonista, Olivela, ama del castell d’Olivel, explica l’organització de la bugada al seu casalot, no parla amb detall de les llavadores, ni dels seus problemes, ni d’aquell viure estret, tan pobre que devien patir. Ella que coneixia bé l’estretor i el patiment, malgrat que hagués pogut ser una actriu de primera, o una narradora, fins i tot una activa feminista de dretes, no diu res d’aquelles dones, només que llavaven la seua roba i la dels xiquets… I nosaltres, quan vam començar a rentar cada setmana? I a rentar-mos? Cada setmana, sí, però cada dia? Veieu com som d’exagerats!

 

«L’hivern en aquest país és tan llarg… La tramuntana fa uns udols que no s’acaben mai, l’aigua es glaça als rentamans dels dormitoris. Si aleshores una no té un celler, un rebost, un graner i a l’entrada del castell una pila de llenya com una muntanya, i grans armaris plens de roba blanca per a l’hivern… Perquè aquí no fem com a Barcelona; aquí no rentem la roba cada tres o quatre dies o cada setmana; aquí, com que la rentem al riu, a l’hivern no podríem fer-ho. Aquí la rentem un parell de cops en tot l’any, a entrada de primavera  i a entrada de tardor. La carreguem en un carro o dos i la duem al riu, on les dones del poble pagades per això la renten tota. Durant una setmana o dues no fan res més. I ja pot pensar, per poder-ho fer així, quina quantitat de roba blanca cal tenir en una casa que s’estime! Perquè bé ens hem d’anar mudant de roba cada dos o tres dies; i anem apilotant la roba blanca en una de les golfes, fins que ve el dia de la gran bugada.»

Incerta Glòria, Joan Sales. Club editor, 17a edició. Barcelona 2017

Un temps incert, després de la festa

Un temps incert, després de la festa. Tornem a la lectura, a les vacances de rutina, a la tria dels moments per a l’avorriment, a no fer res, a passar pel camp… He començat Incerta Glòria finalment. En poques pàgines ja saps que és un llibre que t’agradarà, ple de referències culturals, de frases de substància que mereixen encapçalar una pàgina, una crònica, un llibre, de renoms del segle XX i del XIX, així que he copiat algunes sentències de la primera part de la novel·la, i les deixe ací per convidar-vos a passar pel llibre…

La primera i l’última de les frases tenen una connexió directa, il·limitada, i lliguen aquesta actualitat que patim d’aquests dies incerts, sempre paga la pena de viure, sempre, que els que som ja ens refarem dels colps, en canvi, els que no hi són ja no podran fer res. Res de res… En canvi d’aquest passar, ens construïm tot d’inferns, com si no volguérem aprendre’n, que ens costa perquè l’edat ja no ens fa anar tant frescs, ni intel·ligents… Després hi ha les frases del paisatge, l’Aragó, segons que explica el protagonista en aquesta primera part de la novel·la, i les referències als anarquistes i al vi, els bocois, el sofre, la bóta barquera, em sembla que és la identitat pròpia de mon pare, que torna al record aquests dies que tenim tantes hores per passar per sa casa, pel corral, en donar de menjar als gats, justament avui que m’he llançat i he carretejat els cabassos, els sacs i les xarxes… Em sembla que demà passarem a plegar armetles. Ja veurem qui proveirà!

Les primeres frases…

«Quan m’he llevat, la vida em semblava altra vegada digna de ser viscuda.»

«Aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps, no són, doncs, paisatges, sinó instants.»

«Quan cau la tarda i es mou la brisa, entre el fullatge dels xops i entre els gessamins i les mareselves silvestres se sent una xerradissa d’ocells de moltes menes: merles, caderneres, oriols, què sé jo. Al lluny, al fons dels boscos, el cucut toca les hores.»

«els anarquistes van començar el saqueig pel celler; una borratxera de macabeu i de claret, les dues varietats elaborades pels frares. Però una borratxera amb ordre: allà hi ha encara els bocois en perfecte estat i gairebé plens.»

…La frescor del soterrani i aquell perfum del vi resulten estimulants. La flama vacil·lant del gresol projecta les ombres dels bocois contra els murs de carreus grollerament escairats i recoberts de teranyines molt espesses, potser centenàries algunes d’elles. El claret, fred, molt sec i olorós, té un punt de gust com de pedra foguera i un altre punt com de sofre (això darrer li deu venir dels lluquets o palletes ensofrades amb què devien fumigar l’interior dels bocois buits abans de trasbalsar-hi vi novell, com fan els bons vinicultors)

«Que el món siga tan bonic i nosaltres ens hi tombem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns…»

 

Incerta Glòria, Joan Sales. Club editor, 17a edició. Barcelona 2017

Final de la festa a Bétera

Maria Josep Bes, Ximo Cafarena, els Germans Caballer de Sagunt, un grapat de músics de primera fila, malgrat que eren darrere, i un cor de veus de l’escola de veu de la mateixa Maria Josep, han tancat l’últim dels concerts de les festes a Bétera, que en conjunt ha fet una aposta seriosa pel cant valencià i el ball tradicional. L’estrena “d’Aires mediterranis” encara és per polir, però apunta a espectacle de gran format per a espais més petits (la plaça del Mercat?), i encara millor per a espais tancats. Ajustar les veus, minorar l’amplificació i encaixar el conjunt de la música simfònica o de corda amb el tabal i la dolçaina ho portarà el temps i l’ofici de més concerts. Tampoc no ho han tingut fàcil, ni amb el tècnic de so ni amb l’estructura caòtica de l’última nit de festes: qui no és de Bétera, potser que no entenga què passa el 22 d’agost a l’Albereda. Però l’esforç d’aquesta experiència “d’Aires valencians” mereix l’espera d’un rodatge necessari. L’aposta final era valenta i singular. I com deia Maria Josep des de l’escenari, cal agrair el suport de la regidora de festes i de l’ajuntament per creure en aquest projecte d’arrel mediterrani.

Final de festa i de festes, i el retorn del poble a la normalitat en unes hores. Les jugades, això i allò, el Botifarra al carrer Caruana, i l’Aljama, que després va repetir balls al carrer València, les danses de Bétera a la placeta del Sol i del Mercat, el 15 d’agost sublim, el repàs de la rodà, una coetà excelsa al nostre carrer, Sant Roc, la partida de pilota que va guanyar Pere Roc, la coetà del Gos (brutal) el fatídic 17A, la nit del cant d’estil amb Xavier de Bétera, diuen que la nit del rock amb Obús, els sopars a la fresca, l’amistat, les absències, tot plegat un any més que hem viscut intens i joiós, i tristot. D’aital experiència de festes, del record per les víctimes i de tanta gent com pateix la violència cada dia. De la festa i dels moments difícils n’hem d’aprendre sempre. Això és la vida, sobretot, aprendre.

Convenim que en la festa cal afegir-nos a l’alegria… i demà serà un altre any. Anit mateix el president dels majorals del 2018 va fer un discurs abrandat amb un valencià exquisit. Per molts anys i feina per envant.

 

Si l’estupidesa no té límit, on arribarà espana

No n’hi ha límit en l’estupidesa, que no n’hi ha: ho explicava en una novel·la curta Martin Amis, que la maldat és un elàstic que sempre és pot estirar un pam més, sense límit. Com d’elàstica és l’estupidesa d’aquests dies, política i dels mitjans que juguen a fer política. Espana en va plena, d’un estil de fer política i informació que un home amb el cap seré no es creuria mai. Mai. Un home podria pensar que la vergonya i la idiotesa tenen un límit, no diguem si l’home és intel·ligent. Però a espana les coses no funcionen d’aquesta manera. Per això ens trobem que els últims cinc dies, el nivell d’estupidesa excedeix, vessa tots els límits possibles.

No n’havien tingut prou amb allò de les clavegueres, ni amb els atacs a la sanitat catalana, ni amb la descoberta de les converses entre fiscals, menistres, policies i jutges… No n’havien tingut prou amb l’espionatge a polítics, ni amb el frau econòmic, ni amb els sobres i les comptabilitats, ni amb les mentides amb les quals basteixen allò que fan. No n’havíem tingut prou amb tanta torpesa com han demostrat per gestionar fins a la ruïna… Fa tanta pudor tot plegat que ens pensàvem que havíem arribat al límit. Però no. Per ells, que l’estupidesa no té límits. Aquests cinc dies de Catalunya, espana ha tornat a superar el nivell d’estupidesa informativa i política. Són d’una ideologia, d’una pasta, d’una manera de pensar i de fer que no té solució. Almenys no la té des del poder que governa, des del poder que decideix, des del poder que ordeix i gestiona una conxorxa d’inútils tan nombrosa com inversemblant.

Sembla que ningú no és capaç de dir-los prou, entre els seus, entre l’oposició política, algú amb un dit de cervell que puga fer-los veure que la ratlla de l’estupidesa els ha sobrepassat, malgrat que els alimenta, com si els agradés de conviure amb aqueix estil mediocre i ranci. De veritat que no n’hi ha ningú amb suficient ascendent per dir-los, ep, prou, per aquest camí enfonsem tothom a la misèria. No salvem ni els mobles, ni les pensions, ni els joves, no cal dir res de la dignitat, o l’honestedat, o fins i tot el somriure. I si fer l’idiota no té límit, aquella bufa espanola els explotarà i, dissortadament, ens esquitarà a nosaltres també. I ací pagarem molt alt el preu de la nostra submissió a tanta estupidesa, política i moral.

 

 

 

Els valencians, quin paper faríem?

Els fets de Catalunya han mostrat un país molt preparat, que ha sabut respondre a l’adversitat de la violència i l’agressió. N’hi ha grans lliçons i n’hi ha espavilats. Hi ha els professionals i els aprofitats. En una sola prova no ens en podrem estar, de les dues cares que la societat ensenya. D’una banda hem vist la resposta política de la Generalitat, sòbria, humil, de saber ser i saber estar. Hem vist actuar els Mossos, i per un moment hem pensat que una altra policia és possible, no per com han treballat, sinó per com han anat explicant què era informació, què calia i què no calia dir. I després hi havia els mitjans, de la feina feta d’uns quants mitjans també hem pogut confiar plenament.

I els valencians, com haguérem respost a la barbàrie i a l’agressió? Ja estem preparats, des de la Generalitat, per demostrar tanta personalitat? De quina policia ens hauríem de fiar? I dels mitjans?, perquè sense mitjans propis, ni ràdio ni televisió, qui hagués explicat al món què hagués passat i com? Amb quins professionals, periodistes, policia o polítics comptem, els valencians? Estarem a l’alçada d’aprendre, de saber què fer, com reaccionar i quina lliçó traure de tot plegat?

A espana encara les televisions fan aquesta nit programes telefem per traure’n rèdit, dels morts i dels ferits. Com ho fa el pp, el borbó, l’església, la caspa mediàtica… Tothom fa el paper d’aprofitat, perquè no poden estar-se de perpetuar el model d’un estat corrupte, malgrat la gravetat de la situació. Però, els valencians, ai, quina resposta serem capaços de donar en situacions excepcionals com han viscut a Catalunya? Sabrem ser sobris, humils, respectuosos, i sabrem explicar què passa al món des de la mirada valenciana? I el dia a dia, sense l’excepcionalitat, com l’expliquem? Quina és la nostra personalitat política, periodística, policial… si és que en tenim cap? El dia a dia, sinyors, encara sense mitjans, sense veu, i sense tantes coses bàsiques… Com explicarem qui som? I quan, això, quan…

El 17 d’agost, que a Bétera és el Gos

Ahir era el Gos a Bétera, el tercer dia de la festa major, la més grossa de l’any; però després d’allò de Barcelona, i després d’allò de Cambrils, i més coses que avui també passen al món, tornem a aquella realitat universal de la violència. De violència n’hi ha sempre al món, sempre, variada, intensa, cruel, que de colp t’afecta més directament i et deixa paralitzat, esmaperdut, com si ja no volgueres fer vida normal  almenys durant unes hores. Vicent va haver d’interrompre les vacances, enguany que semblava que xarràvem tant del futur i ens quedava tanta corda, encara, perquè el dèsset a Bétera és ben especial, després de la coetà del Gos, per explicar-nos les jugades de la festa, per fer balanç, per començar a ordenar com serà el nou curs, a partir de setembre, encara amb uns dies d’agost per endavant, per recuperar-nos, per viure’ls des de l’amistat que ens fa viure.

Tot es va estroncar quan Vicent ens va avisar que pujava corrent a Barcelona, en assabentar-se de l’atemptat, i nosaltres vam esperar-nos a veure què ens contaria, perquè com diu Pere Cardús, ja sabem com van les primeres hores d’informacions que són desinformació. Els amics ens vam concentrar a l’Albereda, però només la meitat, perquè l’altra meitat no tenia ganes de continuar la festa i no volgué baixar, i ens va esperar per sopar; deixaven passar el temps i el siroll informatiu. Vam veure la coetà, extraordinària com cada any, brutal, però més desanimats, callats, gairebé muts, i vam pujar al corral de l’Ateneu a sopar. De d’allà seguíem les notícies a través del telèfon i enraonàvem sobre la festa. Vint-i-quatre hores abans teníem convidats de Barcelona, Helena i Joan, que ja serien a casa. La festa, la música, la política, la independència, la llibertat, la democràcia, què farem els valencians a partir del 2 d’octubre, eren els temes feia quaranta-vuit hores. Però anit la conversa era desmaiada, amb comptagotes, més respirada i menys festiva, també perquè era el dia del Gos, i també perquè, encara que la vida continua, res ja no és igual, almenys durant uns dies continuarem vivint que res no és igual. L’estiu, els dies que queden de vacances, la conversa amb els amics, l’alfàbega… I després, des de casa, o des del mòbil, mentre tire una motxilla d’herbicida, seguesc la notícia a Vilaweb, i em sent tan orgullós de l’amistat, de la professió periodística, de viure, de continuar treballant per la democràcia i per la llibertat amb els meus, amb la mirada dels meus. La concentració a la porta de l’Ajuntament de Bétera, que Rosa m’havia volgut explicar que era a tota la comarca sencera, el Camp de Túria en favor de Barcelona i Catalunya, , el suport sincer, la solidaritat, l’ajut d’un país sencer, com un exemple. Res no és igual, després dels colps, ja no ho és, però ens sentim plens de goig per continuar. I continuem.