Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Demà passarà per “primer dia” d’escola

0
Publicat el 31 d'agost de 2017

Com el final d’unes vacances, demà ens incorporem a treballar en el nou curs escolar. Durant uns quants dies tindrem el temps per preparar, organitzar i coordinar allò més gros que farem els mestres. Amb els xiquets comencem l’11 de setembre, a València. La rutina de les vacances deixarà pas a la rutina del treball a l’escola. Particularment, enguany viuré molta cosa nova, o en reviure molta de nova. Després de molt de temps de fer de director, tornaré a fer de mestre a temps complet. Un curs que serà viu, sobretot per les amenaces del Tribunal Superior contra el dret que tenim els valencians d’aprendre llengües, com més millor. Si el 88% per cent dels Consells escolars havien aprovat la proposta del govern valencià, qui era aquest TSJ per anar contra l’escola? De no ser que els seus membres ens busquen les puces, o pensen que el valencià no s’ha d’ensenyar, o potser perquè ens voldrien monolingües, com gairebé ho són ells: o potser els fills d’aquests jutges han passat per les escoles valencianes? han viscut la línia en valencià? Els fills?, els néts, potser? Serà un curs viu i reivindicatiu, en favor de l’escola, de la llengua, de les altres llengües (inclosa l’espanola), i encara en favor de tenir mitjans en valencià… “A veure si d’una vegada els xiquets valencians tenen la justícia que mereixen, i el finançament que mereixen, i el respecte que mereixen…”

Sort de la llibertat dels mestres, i de la seua responsabilitat. Durant molts anys, una part de la dignitat que ha mantingut el país ha sigut gràcies a tanta feina i a tanta gent com, de l’escola estant, es va posar el país a l’esquena per tirar endavant. Sort de l’escola, ara que és amenaçada de tribunals i d’un partit popular que ens voldria desemparats, com ens ha tingut tots els anys que ens han governat. Demà us explicarem el primer dia, el primer dia de milers d’escoles valencianes que començaran el curs. Benvinguts.

 

De ploure tan poc, ja ens pensem rics!

1
Publicat el 30 d'agost de 2017

«Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! Qui ens hauria pogut posar la brida? Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria…» Incerta Glòria, Joan Sales

 

Ahir va ploure, ben bé que va començar despús-ahir, però un màxim de 30 litres. 40 litres a tot estirar, de mitjana al Camp de Túria… A Gàtova, a Llíria, a Bétera. Les previsions anunciaven que el xafarranxo continuaria avui i demà i potser dos dies més. Fins i tot l’amic Jordi Payà ho diu al seu bloc, com els ruixats seran protagonistes uns dies. Ca! Avui no n’ha caiguda ni una gota, ni d’aigua ni de sucre ni de res. Ni una de sola. Però igualment ens hem alegrat, d’aquest regal d’agost. Que som així, que en poca cosa ens posem contents com els gínjols, i el camp -es un bé mirar-lo, la terra roja, humida, i un perfum que ompli l’ambient. És un goig que no exagere. Tanquem els regs, que cal estalviar aigua, estalviar l’energia que fa anar els pous, estalviem costos, amb aqueix regal inesperat, malgrat que hagués pogut ser més gran, més generós, més intens. Una saó d’una setmana, a tot estirar, deu dies, i poca cosa més, si torna una calor que demanarà de tornar a obrir l’aixeta… Passe a veure com ha plogut al camí de Llíria, damunt els armetlers, que les marcones obrin més tard, cap a finals de setembre, si és que no les toquen. Sorpresa, ja n’hi havia que plegava per comptes nostre. He cridat l’home, m’ha demanat si jo era l’amo, li dic que ssí, que sóc l’amo i que jo no l’havia autoritzat a plegar armetles, que un grapadet per a casa, si m’ho hagués demanat, no li l’hagués negat. Ell diu que acabava de posar-se, que ho deixa. Li demane qui és, perquè la cara m’és coneguda, però no acabe de situar-lo, de quina família és. M’ho diu, el salude i passe avant amb el cotxe. Aparque, comprove que l’home carrega el cabàs en el seu cotxe, em mira de lluny, i fa via. Ací també ha plogut, i les armetles, i els arbres, agrairan el regal sens dubte. I aquell home.

—Què poc que dura l’alegria, en la casa del pobre, xa!

 

Un viatge rellamp a Calaceit

1
Publicat el 29 d'agost de 2017

Si expliquem el paisatge de vegetació major a banda i banda de la carretera, d’armetlers, oliveres, garroferes, i encara abundoses carrasques i pinedes, no descobrim res, però sorprén que, malgrat que hem viscut un estiu eixut i una primavera si fa no fa semblant, els verds dominen el conjunt com si ens hagués plogut cada dia. La toponímia és fantàstica i en quatre hores hem pegat una volta extraordinària: Coves de Vinromà, Sant Mateu, Vallivana, Morella, Montroig, Valjunquera, Calaceit, Caseres, Gandesa, Xerta, Tortosa, la Sénia, Sant Rafel, Traiguera, la Jana i, en passar de nou per Sant Mateu, parada a les Coves i cap a València… Sorprén la netedat del camp, l’ordre, l’organització, el cultiu tan cuidat, la terra com si estigués acabada d’agranar; hem arribat als vint graus, així que no hem patit calor, ni gaire trànsit en aquesta volta circular pels Ports i el Matarranya, un luxe de camps adobats, preparats per traure’n una collita abundosa, malgrat que a Calaceit se’n queixaven que seria mitjana, sense passar de regular.

Baixem amb la pelaora  d’armetles, després d’una visita a tres granges de porcs petites i una de vedells, explotacions familiars, de compromís per la feina, i també atresorem un sac d’històries excelses que omplirien un llibre, amb un català sorprenent; la sorpresa major és que tothom que ens hem trobat ens xarra català, en aquella franja d’Aragó, com si ens conegués de tota la vida. Tres hores de xarrar i cap a València un altre colp. Si em demanen on has viatjat aquest estiu, explicaré aquest viatge singular, inesperat, d’aquest paisatge nostre tan excels.

Mentre m’acomiadava de la família que ens havia acollit unes hores, el pregó municipal a Calaceit (Aragó), s’escampava pels altaveus del poble: un pregó en les dues llengües. En canvi, ara mateix, mentre escric aquest apunt a casa, el pregó a Bétera és només en espanyol. No vaig preguntar qui governava allà, però em sembla que ací a casa encara tenim feina per envant sense encantar-mos. Sort que en engegar la televisisó, la valenciana serà una realitat en tres, dos, un…

Una incerta glòria, un vint-i-sis d’agost

0
Publicat el 26 d'agost de 2017

«la bóta del poble era un gran bocoi que hi havia a l’entrada, sota l’arc de l’escala, sempre ple de vi perquè tothom qui volgués entrés a beure’n; que en aquells temps les portes del castell no es tancaven mai ni de dia ni de nit… Al terme d’Olivel, els pobres no havien d’anar a l’asil perquè els recollien al castell, on els carlans els mantenien. Encara existeix la cuina dels pobres, que és on dinaven i sopaven.»

Incerta Glòria, Joan sales.

 

Avui hem repetit jorn, perquè el meu germà Josep tenia lliure i volia venir a plegar armetles, volia ajudar-nos. Ell sempre diu que vol ajudar-nos, que no l’avisem mai, per implicar-se més en el camp. Jo avui no volia venir, perquè ahir vaig acabar amb un colp de calor, sense aigua, i físicament esgotat, sense ganes de dinar. Però el meu germà tenia aquella il·lusió… Hem pujat pel camí de Llíria fins al camp d’ametlles de mon pare, que no fa gaire em va contar que el camp l’havia comprat el meu iaio Francesc, fa gairebé cent anys, per cent duros. Un sequelló de pedres i llosses que mon pare no transformà mai, encara se’ns fa ben difícil caminar-hi. De primer era vinya, i després, en acabar-se el raïm a Bétera, mon pare va plantar armetlers. Això ve a tom perquè mon pare, encara no fa cinc mesos es va negar en redó a vendre’l, el camp, malgrat que ens el baratàvem per un camp de tarongers. El camp no és ven, va dir. I el camp encara no s’ha venut.

Enguany els armetlers han fet una collita impròpia, desconeguda, malgrat que no havia gosat ni mirar-mels; no l’hem passat de ganxos, no li hem tirat guano, ni el vam aclarir ni res, a l’hivern. En canvi, el camp ens ha regalat una collita de goig. Així que ens hem decidit a plegar armetlers com si ens anés la vida. Un error? Possiblement. Perquè si espereu un rendiment de diner, després de la feina de batollar-les, plegar-les, ensacar-les, carregar-les, transportar-les, pelar-les i vendre-les, no us enderieu. A euro l’hora i sense comptar la propietat. Una altra cosa és el negoci de l’armetla, si ets comercial, o tens centenars de fanecades, amb les eines, la maquinària necessària i tota la pesca d’un ofici del destemps que vivim… De fet avui no pensava venir, després que ahir ja vam treballar de valent, sobretot perquè encara són verdes, i moltes encara pengen de l’arbre ben tancades, que seran difícil de pelar sense la màquina. Però la cooperativa ja no lloga la màquina i no sabem què farem. El resultat del segon dia, després d’una feinada al sol, no ha sigut catastròfic, si descomptem que se’ns ha avariat el cotxe i hem hagut de cridat la grua —pel cap baix, diu el xofer de la grua que investiga què pot tenir el cotxe abans d’enganxar-lo, teniu rebentada la bomba del gasoil, així que prepareu un cànter de vi, si voleu salvar el cotxe, o la cartera… L’amic Vicent Verdevio ha vingut a emportar-se el remolc amb les armetles plegades. El trastorn, el temps perdut, la calor sufocant d’un dissabte d’agost, i tornar pacientment a casa a dinar, passades les tres de la vesprada. A peu, sense cotxe i de bon humor.

Cal explicar quin valor té aquesta feina, el camp i el secà, l’aigua fresca, l’ofici noble de plegar armetles, malgrat tot, i saber que en comprar els torrons de Nadal a Casinos, pagaré un preu astronòmic per un producte que haurà eixit del nostre camp un jorn d’agost, d’una incerta glòria. Un segon premi l’ha aconseguit el meu germà Paco: un amic seu de Calaceit li regalarà una vella màquina pelaora, si tenim el coratge d’anar a per ella abans que no s’acaben les vacances.

—Veieu que torna, ara mateix, la bóta dels pobres!, aquella felicitat d’un detall, d’una sorpresa viva, d’una amistat, d’un viatge rellamp? Així que en la taula dels pobres, qui havia dit que plegar armetles no era un dels millors oficis d’aquestes vacances.

 

Post: ja he vist a través de Vilaweb què ha passat aquesta vesprada a Barcelona. Després del desgast, no m’he vist amb cor de baixar a València, per raons que ara no explicaré, però Barcelona, ai, ja pinta de capital d’un nou estat d’Europa.

Un temps incert (2)

0
Publicat el 25 d'agost de 2017

«Ens entrava a ratxades l’olor de pa calent dels tres forns comunals barrejada amb altres, de palla, de cellers frescos, de bestiar de llana, d’alfàbregues (no hi ha a Olivel finestra ni finestró sense el seu test d’alfàbrega per espantar els mosquits).»

Sembla que a l’Aragó també plantaven alfàbegues, segons que explica el protagonista de la primera part d’Incerta Glòria, per evitar els mosquits; n’hi ha com una devoció a l’alfàbega, pel perfum que desprén però, sobretot, per la seua lluita contra els mosquits; però jo no n’estic gaire segur de la seua eficàcia, gens ni miqueta, realment. A Bétera hi ha la festa major, i l’alfàbega és protagonista principal, més encara que els homes i les dones (això de les dones, ja es veurà on arribarà, que va agafant més força com més va). Però les festes i els costums canvien molt, amb els anys canvien una barbaritat, i allò que atribuïm a una època ancestral, centenars d’anys?, milers?, no depassa els trenta o quaranta, els setanta màxim. Els valencians som exagerats, sens dubte, i quan ens pregunten per alguna cosa que ens afecta, o ens importa, o pensem que ens importa, aleshores traiem tota la nostra ràbia i orgull: “això s’ha fet així de tota la vida, fa milanta anys!”. No fa tant de tot això, en realitat, però com ens agrada adobar-ho d’aquesta manera, amb el milanta, de tota la vida, d’ençà dels íbers, o potser som capaços de dir que Adam i Eva ja duien alfàbega… Som uns exagerats, els valencians, com n’hi ha pocs al món. I la festa de Bétera també és un bon exemple. Per cert, ja podem fer grans les alfàbegues, de rècord, però els mosquits, ailàs!, juguen en casa igualment.

 

En un altre moment excels de la novel·la (allò excels per hom no ha d’ésser-ho necessàriament per vosaltres), sempre en aquesta primera part de tantes històries com van adobant-la, una altra protagonista, Olivela, explica la gran rentada de roba que necessita la seua casa dos colps l’any —ella viu en un castell—, així que han de tenir una gran provisió de roba, i gent que puga encarregar-s’hi. De petit, molts dones baixaven a les fonts de Bétera que hi havia a l’Albereda a rentar, a fer la bugada, a llavar. Fa uns cinquanta anys. Les rentadores elèctriques encara no eren habituals, així que el costum era baixar a la font (a les tres fonts que n’hi havia), encara molts pobles valencians conserven els llavadors. A Bétera no n’hi havia llavador, però hi havia les fonts… i també n’hi havia dones que s’hi dedicaven, a llavar la roba d’altres, com un ofici, que havia d’estar tan mal pagat com vulgueu pensar, i era una feina ben dura, llavar damunt les llosses de rodeno. La protagonista, Olivela, ama del castell d’Olivel, explica l’organització de la bugada al seu casalot, no parla amb detall de les llavadores, ni dels seus problemes, ni d’aquell viure estret, tan pobre que devien patir. Ella que coneixia bé l’estretor i el patiment, malgrat que hagués pogut ser una actriu de primera, o una narradora, fins i tot una activa feminista de dretes, no diu res d’aquelles dones, només que llavaven la seua roba i la dels xiquets… I nosaltres, quan vam començar a rentar cada setmana? I a rentar-mos? Cada setmana, sí, però cada dia? Veieu com som d’exagerats!

 

«L’hivern en aquest país és tan llarg… La tramuntana fa uns udols que no s’acaben mai, l’aigua es glaça als rentamans dels dormitoris. Si aleshores una no té un celler, un rebost, un graner i a l’entrada del castell una pila de llenya com una muntanya, i grans armaris plens de roba blanca per a l’hivern… Perquè aquí no fem com a Barcelona; aquí no rentem la roba cada tres o quatre dies o cada setmana; aquí, com que la rentem al riu, a l’hivern no podríem fer-ho. Aquí la rentem un parell de cops en tot l’any, a entrada de primavera  i a entrada de tardor. La carreguem en un carro o dos i la duem al riu, on les dones del poble pagades per això la renten tota. Durant una setmana o dues no fan res més. I ja pot pensar, per poder-ho fer així, quina quantitat de roba blanca cal tenir en una casa que s’estime! Perquè bé ens hem d’anar mudant de roba cada dos o tres dies; i anem apilotant la roba blanca en una de les golfes, fins que ve el dia de la gran bugada.»

Incerta Glòria, Joan Sales. Club editor, 17a edició. Barcelona 2017

Publicat dins de agost, General | Deixa un comentari

Un temps incert, després de la festa

0
Publicat el 25 d'agost de 2017

Un temps incert, després de la festa. Tornem a la lectura, a les vacances de rutina, a la tria dels moments per a l’avorriment, a no fer res, a passar pel camp… He començat Incerta Glòria finalment. En poques pàgines ja saps que és un llibre que t’agradarà, ple de referències culturals, de frases de substància que mereixen encapçalar una pàgina, una crònica, un llibre, de renoms del segle XX i del XIX, així que he copiat algunes sentències de la primera part de la novel·la, i les deixe ací per convidar-vos a passar pel llibre…

La primera i l’última de les frases tenen una connexió directa, il·limitada, i lliguen aquesta actualitat que patim d’aquests dies incerts, sempre paga la pena de viure, sempre, que els que som ja ens refarem dels colps, en canvi, els que no hi són ja no podran fer res. Res de res… En canvi d’aquest passar, ens construïm tot d’inferns, com si no volguérem aprendre’n, que ens costa perquè l’edat ja no ens fa anar tant frescs, ni intel·ligents… Després hi ha les frases del paisatge, l’Aragó, segons que explica el protagonista en aquesta primera part de la novel·la, i les referències als anarquistes i al vi, els bocois, el sofre, la bóta barquera, em sembla que és la identitat pròpia de mon pare, que torna al record aquests dies que tenim tantes hores per passar per sa casa, pel corral, en donar de menjar als gats, justament avui que m’he llançat i he carretejat els cabassos, els sacs i les xarxes… Em sembla que demà passarem a plegar armetles. Ja veurem qui proveirà!

Les primeres frases…

«Quan m’he llevat, la vida em semblava altra vegada digna de ser viscuda.»

«Aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps, no són, doncs, paisatges, sinó instants.»

«Quan cau la tarda i es mou la brisa, entre el fullatge dels xops i entre els gessamins i les mareselves silvestres se sent una xerradissa d’ocells de moltes menes: merles, caderneres, oriols, què sé jo. Al lluny, al fons dels boscos, el cucut toca les hores.»

«els anarquistes van començar el saqueig pel celler; una borratxera de macabeu i de claret, les dues varietats elaborades pels frares. Però una borratxera amb ordre: allà hi ha encara els bocois en perfecte estat i gairebé plens.»

…La frescor del soterrani i aquell perfum del vi resulten estimulants. La flama vacil·lant del gresol projecta les ombres dels bocois contra els murs de carreus grollerament escairats i recoberts de teranyines molt espesses, potser centenàries algunes d’elles. El claret, fred, molt sec i olorós, té un punt de gust com de pedra foguera i un altre punt com de sofre (això darrer li deu venir dels lluquets o palletes ensofrades amb què devien fumigar l’interior dels bocois buits abans de trasbalsar-hi vi novell, com fan els bons vinicultors)

«Que el món siga tan bonic i nosaltres ens hi tombem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns…»

 

Incerta Glòria, Joan Sales. Club editor, 17a edició. Barcelona 2017

Final de la festa a Bétera

0
Publicat el 23 d'agost de 2017

Maria Josep Bes, Ximo Cafarena, els Germans Caballer de Sagunt, un grapat de músics de primera fila, malgrat que eren darrere, i un cor de veus de l’escola de veu de la mateixa Maria Josep, han tancat l’últim dels concerts de les festes a Bétera, que en conjunt ha fet una aposta seriosa pel cant valencià i el ball tradicional. L’estrena “d’Aires mediterranis” encara és per polir, però apunta a espectacle de gran format per a espais més petits (la plaça del Mercat?), i encara millor per a espais tancats. Ajustar les veus, minorar l’amplificació i encaixar el conjunt de la música simfònica o de corda amb el tabal i la dolçaina ho portarà el temps i l’ofici de més concerts. Tampoc no ho han tingut fàcil, ni amb el tècnic de so ni amb l’estructura caòtica de l’última nit de festes: qui no és de Bétera, potser que no entenga què passa el 22 d’agost a l’Albereda. Però l’esforç d’aquesta experiència “d’Aires valencians” mereix l’espera d’un rodatge necessari. L’aposta final era valenta i singular. I com deia Maria Josep des de l’escenari, cal agrair el suport de la regidora de festes i de l’ajuntament per creure en aquest projecte d’arrel mediterrani.

Final de festa i de festes, i el retorn del poble a la normalitat en unes hores. Les jugades, això i allò, el Botifarra al carrer Caruana, i l’Aljama, que després va repetir balls al carrer València, les danses de Bétera a la placeta del Sol i del Mercat, el 15 d’agost sublim, el repàs de la rodà, una coetà excelsa al nostre carrer, Sant Roc, la partida de pilota que va guanyar Pere Roc, la coetà del Gos (brutal) el fatídic 17A, la nit del cant d’estil amb Xavier de Bétera, diuen que la nit del rock amb Obús, els sopars a la fresca, l’amistat, les absències, tot plegat un any més que hem viscut intens i joiós, i tristot. D’aital experiència de festes, del record per les víctimes i de tanta gent com pateix la violència cada dia. De la festa i dels moments difícils n’hem d’aprendre sempre. Això és la vida, sobretot, aprendre.

Convenim que en la festa cal afegir-nos a l’alegria… i demà serà un altre any. Anit mateix el president dels majorals del 2018 va fer un discurs abrandat amb un valencià exquisit. Per molts anys i feina per envant.

 

Si l’estupidesa no té límit, on arribarà espana

0
Publicat el 22 d'agost de 2017

No n’hi ha límit en l’estupidesa, que no n’hi ha: ho explicava en una novel·la curta Martin Amis, que la maldat és un elàstic que sempre és pot estirar un pam més, sense límit. Com d’elàstica és l’estupidesa d’aquests dies, política i dels mitjans que juguen a fer política. Espana en va plena, d’un estil de fer política i informació que un home amb el cap seré no es creuria mai. Mai. Un home podria pensar que la vergonya i la idiotesa tenen un límit, no diguem si l’home és intel·ligent. Però a espana les coses no funcionen d’aquesta manera. Per això ens trobem que els últims cinc dies, el nivell d’estupidesa excedeix, vessa tots els límits possibles.

No n’havien tingut prou amb allò de les clavegueres, ni amb els atacs a la sanitat catalana, ni amb la descoberta de les converses entre fiscals, menistres, policies i jutges… No n’havien tingut prou amb l’espionatge a polítics, ni amb el frau econòmic, ni amb els sobres i les comptabilitats, ni amb les mentides amb les quals basteixen allò que fan. No n’havíem tingut prou amb tanta torpesa com han demostrat per gestionar fins a la ruïna… Fa tanta pudor tot plegat que ens pensàvem que havíem arribat al límit. Però no. Per ells, que l’estupidesa no té límits. Aquests cinc dies de Catalunya, espana ha tornat a superar el nivell d’estupidesa informativa i política. Són d’una ideologia, d’una pasta, d’una manera de pensar i de fer que no té solució. Almenys no la té des del poder que governa, des del poder que decideix, des del poder que ordeix i gestiona una conxorxa d’inútils tan nombrosa com inversemblant.

Sembla que ningú no és capaç de dir-los prou, entre els seus, entre l’oposició política, algú amb un dit de cervell que puga fer-los veure que la ratlla de l’estupidesa els ha sobrepassat, malgrat que els alimenta, com si els agradés de conviure amb aqueix estil mediocre i ranci. De veritat que no n’hi ha ningú amb suficient ascendent per dir-los, ep, prou, per aquest camí enfonsem tothom a la misèria. No salvem ni els mobles, ni les pensions, ni els joves, no cal dir res de la dignitat, o l’honestedat, o fins i tot el somriure. I si fer l’idiota no té límit, aquella bufa espanola els explotarà i, dissortadament, ens esquitarà a nosaltres també. I ací pagarem molt alt el preu de la nostra submissió a tanta estupidesa, política i moral.

 

 

 

Els valencians, quin paper faríem?

0
Publicat el 21 d'agost de 2017

Els fets de Catalunya han mostrat un país molt preparat, que ha sabut respondre a l’adversitat de la violència i l’agressió. N’hi ha grans lliçons i n’hi ha espavilats. Hi ha els professionals i els aprofitats. En una sola prova no ens en podrem estar, de les dues cares que la societat ensenya. D’una banda hem vist la resposta política de la Generalitat, sòbria, humil, de saber ser i saber estar. Hem vist actuar els Mossos, i per un moment hem pensat que una altra policia és possible, no per com han treballat, sinó per com han anat explicant què era informació, què calia i què no calia dir. I després hi havia els mitjans, de la feina feta d’uns quants mitjans també hem pogut confiar plenament.

I els valencians, com haguérem respost a la barbàrie i a l’agressió? Ja estem preparats, des de la Generalitat, per demostrar tanta personalitat? De quina policia ens hauríem de fiar? I dels mitjans?, perquè sense mitjans propis, ni ràdio ni televisió, qui hagués explicat al món què hagués passat i com? Amb quins professionals, periodistes, policia o polítics comptem, els valencians? Estarem a l’alçada d’aprendre, de saber què fer, com reaccionar i quina lliçó traure de tot plegat?

A espana encara les televisions fan aquesta nit programes telefem per traure’n rèdit, dels morts i dels ferits. Com ho fa el pp, el borbó, l’església, la caspa mediàtica… Tothom fa el paper d’aprofitat, perquè no poden estar-se de perpetuar el model d’un estat corrupte, malgrat la gravetat de la situació. Però, els valencians, ai, quina resposta serem capaços de donar en situacions excepcionals com han viscut a Catalunya? Sabrem ser sobris, humils, respectuosos, i sabrem explicar què passa al món des de la mirada valenciana? I el dia a dia, sense l’excepcionalitat, com l’expliquem? Quina és la nostra personalitat política, periodística, policial… si és que en tenim cap? El dia a dia, sinyors, encara sense mitjans, sense veu, i sense tantes coses bàsiques… Com explicarem qui som? I quan, això, quan…

Publicat dins de agost, General | Deixa un comentari

El 17 d’agost, que a Bétera és el Gos

0
Publicat el 18 d'agost de 2017

Ahir era el Gos a Bétera, el tercer dia de la festa major, la més grossa de l’any; però després d’allò de Barcelona, i després d’allò de Cambrils, i més coses que avui també passen al món, tornem a aquella realitat universal de la violència. De violència n’hi ha sempre al món, sempre, variada, intensa, cruel, que de colp t’afecta més directament i et deixa paralitzat, esmaperdut, com si ja no volgueres fer vida normal  almenys durant unes hores. Vicent va haver d’interrompre les vacances, enguany que semblava que xarràvem tant del futur i ens quedava tanta corda, encara, perquè el dèsset a Bétera és ben especial, després de la coetà del Gos, per explicar-nos les jugades de la festa, per fer balanç, per començar a ordenar com serà el nou curs, a partir de setembre, encara amb uns dies d’agost per endavant, per recuperar-nos, per viure’ls des de l’amistat que ens fa viure.

Tot es va estroncar quan Vicent ens va avisar que pujava corrent a Barcelona, en assabentar-se de l’atemptat, i nosaltres vam esperar-nos a veure què ens contaria, perquè com diu Pere Cardús, ja sabem com van les primeres hores d’informacions que són desinformació. Els amics ens vam concentrar a l’Albereda, però només la meitat, perquè l’altra meitat no tenia ganes de continuar la festa i no volgué baixar, i ens va esperar per sopar; deixaven passar el temps i el siroll informatiu. Vam veure la coetà, extraordinària com cada any, brutal, però més desanimats, callats, gairebé muts, i vam pujar al corral de l’Ateneu a sopar. De d’allà seguíem les notícies a través del telèfon i enraonàvem sobre la festa. Vint-i-quatre hores abans teníem convidats de Barcelona, Helena i Joan, que ja serien a casa. La festa, la música, la política, la independència, la llibertat, la democràcia, què farem els valencians a partir del 2 d’octubre, eren els temes feia quaranta-vuit hores. Però anit la conversa era desmaiada, amb comptagotes, més respirada i menys festiva, també perquè era el dia del Gos, i també perquè, encara que la vida continua, res ja no és igual, almenys durant uns dies continuarem vivint que res no és igual. L’estiu, els dies que queden de vacances, la conversa amb els amics, l’alfàbega… I després, des de casa, o des del mòbil, mentre tire una motxilla d’herbicida, seguesc la notícia a Vilaweb, i em sent tan orgullós de l’amistat, de la professió periodística, de viure, de continuar treballant per la democràcia i per la llibertat amb els meus, amb la mirada dels meus. La concentració a la porta de l’Ajuntament de Bétera, que Rosa m’havia volgut explicar que era a tota la comarca sencera, el Camp de Túria en favor de Barcelona i Catalunya, , el suport sincer, la solidaritat, l’ajut d’un país sencer, com un exemple. Res no és igual, després dels colps, ja no ho és, però ens sentim plens de goig per continuar. I continuem.

Carta a les autoritats i als amics del paisatge de Xàbia

0
Publicat el 17 d'agost de 2017

Des del 1978, amb el Plan Parcial de Montaner, i seguint amb el Pla General Municipal d’Ordenació del 1988 i, posteriorment, el del 1997 d’Obres en la Ronda Nord, la partida de la Soberana del terme de Xàbia rep els projectes de la desafortunada Ronda Nord al llarg de quaranta anys, amb el mateix missatge: acabar amb el camí vell de la Soberana (PCV-CS); projectes desproporcionats per desfer un històric camí on els garrofers centenaris i la pedra seca dels marges són una mostra agermanada de natura i treball humà.

Ara, el 2017, torna de nou el traçat de la carretera (PCV-CS) per desfer la Soberana i el seu entorn, un espai harmoniós de casetes amb riuraus i naies, i un mosaic de jardins i camps menuts amb els típics conreus familiars de fruiters, hortalisses i altres herbes. Un conjunt consolidat al llarg de tres segles que respon a uns dels paisatges més singulars de la costa Mediterrània, allò que li feia dir a Joan Fuster en el llibre Viatge pel País Valencià: “Solament la Marina –de Dénia a Benidorm- arriba a produir la impressió d’una terra clàssica, on el paisatge i la gent posseeixen un equilibri senzill i gairebé hel·lènic”.
Com diu l’arquitecte Fernando Mut en la presentació de la mostra fotogràfica de José Luis Romany Raìz, construcción y vida, presentada a València, en la Fundación Chirivella Soriano, del 2/02/2007 al 30/03/2007, quan descriu el paisatge i l’arquitectura de les cases de la Marina, «L’arquitectura es perd entre els arbres, els marges tenen prioritat en ocasions sobre l’edifici construït». Veritablement, en el camí de la Soberana, els marges mostren tota la seua gràcia monumental per davant de les cases. També el comissari d’aquesta mostra de cases de la Marina, Josep Ivars Pérez, parla de l’arquitectura popular: «Com explicar la casa sense tindre en compte com s’implanta damunt el terreny: el riurau o la parra, espais de transició entre l’interior fosc i l’exterior lluminós; les escasses plantes -gesmiler, geranis, ruda- entorn el pou i el safareig; l’hortet, separant la casa del camp, amb uns pocs arbres fruiters –magraner, pomera, nesprer, codonyer, llimera-. Un món rural ric, viu, pur, però en vies d’extinció». El món que qualsevol de vosaltres podeu encara descobrir si passegeu pels camins de la Soberana.
Doncs bé, el nou Pla General Estructural de Xàbia 2017 ens mostra com en el
desenvolupament urbà de la Soberana han decidit acabar amb el caminal tradicional i ajudar a la seua extinció ràpida. La modernitat s’ha apoderat dels arquitectes del projecte del Pla General Estructural i han entrat així en la fira de les vanitats per veure qui ocupa més espai per obrir noves vies de comunicació i arrossega per terra els marges i arbres que acompanyen els vells caminals, i tot per arribar més ràpidament… o per urbanitzar més i més espais del terme municipal.
Gràcies a aquest model de casetes d’estiu, filles d’una activitat agrària com era la de la pansa, amb els seus riuraus, s’ha configurant un paisatge únic en aquesta comarca de la Marina. L’entorn, com aquest de la Soberana, va ser una descoberta de l’arquitectura popular i dels seus paisatges en els anys 30. Sense ells no hauríem comptat amb els treballs entorn d’aquestes arquitectures dels Lambert Perret i Lambert Jordan, pare i fill; amb els apunts i articles d’Alfred Baeschlin; amb les reflexions del geògraf Casas Torre i dels escriptors Sanchis Guarner, Almela i Vives, i Seijo Alonso. Sense oblidar-nos d’aquells que estudien de forma més genèrica l’arquitectura popular, com Caro Baroja, García Mercadal, Flores o Feduchi. Molta gent va trobar una mena d’oasi arquitectònic en aquestes partides del terme de Xàbia, on l’arquitectura popular de les casetes amb naia i riurau era un model i un corpus de detalls i solucions formals. El procés gràcies al qual s’ha conservat aquest entramat de caminals estrets vorejats de marges de pedra seca, alguns d’ells com els del camí de la Soberana de més de tres metres d’altura, ha estat gràcies a la resistència dels seus propietaris, en la major part dels casos fills de llinatges xabiencs que han resistit als cants especulatius del turisme. Visiteu-nos: trobareu els troncs centenaris d’uns garrofers gegants que en altres països serien l’admiració dels ciutadans. Molts d’ells naixen en els mateixos marges, com sàviament ho varen fer els llauradors per explotar millor els seus bancals. Alguns dels propietaris se n’aprofiten també per l’ombra que aporten i es fan servir com una mena de naia a l’hora de les grans reunions familiars de festa.
En la defensa d’aquest model de pervivència històrica d’habitatges populars hi ha també la nova visió que entorn de l’hàbitat i el model de vida es viu a molts llocs d’Europa. Mentre a Xàbia segueixen en la dèria d’obrir carreteres i destrossar un sòl consolidat al llarg dels segles. Ara, demanem l’opinió solidària de tots aquells que creuen en una valoració dels paisatges a les terres valencianes. Demanem la vostra ajuda i que feu
arribar, com nosaltres, també la vostra opinió a les autoritats competents en el tema, a la premsa i als mitjans d’opinió. Som, nosaltres, els habitants del territori els que haurem de dir la nostra. Arran de preparar aquest article hem rellegit el número 58, estiu del 2008,
de la revista Mètode que publica la Universitat de València, dedicat a PAISATGE/S, monogràfic on ens parla de les transformacions i valoracions dels paisatges de la Mediterrània, per trobar raons que ens ajudaren en la nostra lluita contra aquesta quarta o cinquena iniciativa per desfer l’entramat urbà de la Soberana. Fem nostres també les aportacions dels seus articles, davant la manca d’identitat que mostren alguns dels plans urbanístics que de nou afloren a les terres valencianes, plans molts semblants a aquest del qual parlem hui, i denunciem-ho: “Els paisatges sense identitat guanyen el territori, cobrint-lo sense remei, sepultant-ne la dimensió simbòlica, al capdavall, la relació profunda
que lliga un poble al seu entorn i, per extensió, l’ésser humà a la terra”. Ara ens arriba el nou pla d’ordenació urbana, una amenaça que portem ja al darrere des de fa més de quaranta anys alguns dels que tenim la caseta en la zona d’una suposada Ronda Nord, que en mala hora varen dissenyar alguns dels que volien un cercle de carreteres i rondes que envoltaren el centre urbà històric de Xàbia, i que per aconseguir-la solament els resta aquest traçat Nord. Fins i tot podem dir que rebem al llarg dels anys la tortura psíquica que representa l’amenaça de l’obertura de nous vials i la desfeta d’uns habitatges i entorns familiars. Si ho aconsegueixen, hauran completat la muralla modernista de blocs
i adossats com la que podem veure hui, per exemple, encerclant desgraciadament el centre històric de la vila de Calp. És això el que volen els actuals governants de Xàbia? És el rastre de la seua modernitat el que volem deixar als futurs xabiencs? Estem de nou front als especuladors, que tornen després de l’explosió de la bombolla urbanística dels darrers anys ? Són els dissenyadors d’aquest nou pla urbanitzador conscients de la desfeta que comporta la seua desgraciada planificació en la Soberana? Sembla ser que no. I tot ho descriuen sota la falsa suposició que els mètodes de planificació lineals utilitzats pels tècnics són encara eficaços en un medi com aquest, que s’ha fet al llarg dels segles per un creixement compassat, mesurat i procurant respectant la visió de l’horitzó i la descoberta sempre de la línia de la mar, entre unes cases i les altres. En el cas de la Soberana i els Pujols, no oblidant-se de les finestres obertes cap a la llum del far del cap de Sant Antoni, cap a la descoberta de la màgica silueta d’Eivissa o el cim del Montgó.
La racionalitat dels urbanistes i autoritats municipals que ara ens venen aquest cinquè, quart o tercer pla d’urbanisme, demana la nostra ferma participació en el debat. De tot cor nosaltres els volem ajudar, volem racionalitzar les solucions, buscar alternatives que siguen respectuoses amb el paisatge. El seu urbanisme ens pot dur, per si mateix, a un conflicte destructor. Destruir l’entramat de caminals i senders de les partides històriques, consolidades al llarg dels segles, ens portarà a la seua fi i l’emergència de paisatges que han perdut –també de sobte- el seu imaginari habitual. Només cal un poc d’imaginació en les formes d’aprofitament de les sortides i les relacions d’aquest entorn amb el marc urbà. Demanem una racionalitat col·lectiva i que les prioritats polítiques (amb majúscula) no prevalguen a l’arquitectura i el patrimoni històric i les solucions tècniques suposadament
innovadores. Perquè, a més a més, també hi ha altres raons tècniques aportades per les disciplines del paisatge, que són les de la qualitat de vida dels que habitem el territori, que justifiquen que ens deixen com estem en la Soberana. Clar que cal donar solució al clavegueram, a les sortides d’emergència que cal planificar; cal que estudien les voreres del barranc Fondo i la seua estructura, i el seu aprofitament protector i de comunicació. Actualment, les seues voreres, abandonades i deixades de la mà dels llauradors, són un polvorí perillós per a tot el seu entorn. Aboqueu-vos a veure’n l’estat i veureu el seu perill. Ahí és on cal estudiar i planificar solucions. Estudiem seriosament les eixides lineals, fem un disseny que siga una alternativa racional per conservar la trama vial històrica com és el vell camí de la Soberana, aquest que hui defensem. Feu una mirada a la zona de les Catarroges, l’entrada que des de Gata ens anunciava aquell paisatge de la Xàbia dels anys 60, ordenat, treballat i grat de mirar. Ara, en pocs anys, d’un paisatge tradicional, entre agrari i resident de les casetes, el trobem convertit en un espai que ha perdut el seu imaginari habitual, amb camps abandonats, espais buits, desocupats, magatzems oberts de restes, runes, construccions a mig fer, cartells, tanques de teles verdes que tant proliferen donant una imatge degradant dels paisatge -la darrera invenció de mal gust- i com sempre els descampats de les planificacions sense trellat. Entre aquest espai sobreviuen precàriament algunes casetes que resisteixen i que van perdent el seu discurs imaginari habitual. Fracturat el paisatge de conreus i casetes, ara trobem, sense cap identitat, un paisatge que no ens dona la benvinguda a la Xàbia que el turista esperava trobar. Uns paisatges en els quals s’ha imposat l’homogeneïtzació i la banalització, una desfeta que ens portarà a la mort del turisme respectuós amb l’entorn.
Que una persona no puga conduir veloçment el seu cotxe per arribar al seu
xalet o a la seua nau del Club Nàutic no és raó suficient per alçar més camins.
Desfareu l’entorn amable i paisatgístic de la Soberana, quedaran els blocs de
pisos o adossats com a monuments d’un despropòsit en un entorn deteriorat;
tindreu la carretera de vint metres d’ampla que alguns desitgen. Però ens haureu
deixat com a testimoni del vostre pas un paisatge sense gràcia, com trobem, cada vegada més, al voltant dels pobles valencians i que ens porten a la desfeta d’un turisme racional.
Critiquem l’empenyorament, la desídia còmplice que sembla existir en la societat nostra i en l’obsessió per urbanitzar allò que ja estava urbanitzat de fa segles. Deixeu la fragmentació de les partides tradicionals, els seus camins per caminar i viure amb un equilibri racional, no obriu més descosits en la trama de l’entorn del nord de Xàbia, no ens deixeu la mateixa imatge que ara anem descobrint en la Ronda Sud, no ens feu ser còmplices o simples espectadors muts i passius del vostre projecte urbanitzador. Retorneu-nos els valors dels paisatges de l’imaginari dels temps, retorneu-nos la nitidesa de les limitacions als espais consolidats i les fronteres clarament perceptibles entre la vila històrica i el seu voltant tradicional. Entenem que aquest és l’únic camí per mantenir l’imaginari paisatgístic de Xàbia, que ens dóna una identitat, que en molts altres llocs i
pobles de la Marina han desaparegut del seu patrimoni cultural col·lectiu i això econòmicament cada vegada es ven menys. Aposteu per un model de turisme creatiu, dinàmic, respectuós amb el paisatge i econòmicament viable, “on el paisatge i la gent posseeixen un equilibri senzill i gairebé hel·lènic”.
Deixeu-nos la Soberana i raonem les solucions senzilles!

Pepa Llidó i Ferran Zurriaga

La Soberana 29. Xàbia, agost 2017

Entregats a l’alegria de la festa major

0
Publicat el 16 d'agost de 2017

Ens havíem allitat tard, tardíssim, la vespra, després de les danses de Bétera i el comentari de la jugada: el ball popular i qui hi participa. A les vuit del matí del 15 d’agost ja n’hi havia una gernació d’apòstols festers al carrer de l’obrera Marieta. Els apòstols o voluntaris de carrer ajuden en els dies previs, però també en els dies principals, quan la festa és un bull i s’allarga durant deu dies que es fan llargs com una quaresma. Molt cansats. En realitat, els carrers de les obreres han guanyat molt de protagonisme els darrers anys, dins el conjunt de la festa, amb programa propi, actuacions, sopars de carrer, i molta activitat…

De sobte, en la festa, també apareix el carrer reivindicatiu, en favor d’una mar més neta, per exemple. O contra els masclismes o les xenofòbies de qualsevol tipus. N’hi ha un periodista amic que apunta que la festa va canviant per les dones, les obreres, i que els majorals van quedant antics, vells, en els seus comentaris, fatxenderies o actituds impresentables el primer dia fester, el mateix de la presentació a l’Albereda: la mantenidora, Amparo la Palmera, els hagué de cridar l’atenció per una falta greu de comportament mínim. Bàsic. N’hi ha i apunta que passa cada any.

Apunta el nostre amic periodista, que a poc que les obreres volgueren, els canvis serien espectaculars: per exemple, afegint dones a la majoralia (recordem que ja es va intentar l’any 1992 i l’ajuntament i l’església es llançaren al coll d’aquella colla de majorals). Les dones posarien fre a comportaments poc ètics, com si els homes encarregats (els macips o majorals) d’aital responsabilitat de l’organització de la festa major del poble, no n’estigueren a l’alçada. Com si no se’n pogueren estar de comportaments mascles. Verbals o pitjors.

Sí, les obreres han passat a l’acció: de la funció “decoració” a l’acció directa i protagonista: participem, decidim, afegim programa, i reivindiquem qüestions socials, feministes o de defensa del medi. Una sorpresa que no ens esperàvem?, o que no teníem calculada?, que aguantarà amb els anys? la festa ho dirà, i els seus protagonistes, que ja no són (o no ho són solament ells), dels majorals, i sort encara perquè la festa guanya molt. Sobretot en trencar els tòpics de comportaments vells, antics, intolerables en el segle XXI.

Benvinguda la festa, i el carrer que baixa a organitzar la seua festa: amb aquells centenars d’apòstols o voluntaris.

(continuarà)

Les danses de Bétera, la vespra

0
Publicat el 14 d'agost de 2017

Pep Codina, mestre de cerimònia i mestre que ens ha preparat perquè avui ballem a la plaça, explica el perquè de les danses de Bétera, en comptes de ball de Torrent o dansà a seques: a Bétera afegim rodaes, balls, jotes, que ballaven antigament en la festa, segons ens explicaven Carmen la francesa o Maria la Cola, entre més dones que ens van ensenyar els passos… Encara conservem aquell video del ball de Torrent al pouet, plaça dels Oms o abeurador, que va enregistrar, segons el romanç o llegenda, un científic vingut d’Amèrica a estudiar l’eclipsi, el famós eclipsi total de Portaceli de 1928 o 1929.

Durant un mes, Pep Codina ha fet de mestre de ball de xiquets (enguany n’hi ha més que mai) i de grans, amb una paciència de mestre bo, som voluntaris que ens hem afegit a ballar, a donar suport a l’Aljama i a la festa popular: és la vespra, en unes hores Bétera serà de festa major, que començarà amb el cant de l’albà a la porta de l’església —encara som governats per calendari crestià—, després la cantà anirà de casa en casa de majorals i obreres, i elles prompte a preparar-se per a la rodà: hores de vestir-se, arreglar-se, pintar-se, els monyos, les joies… Sí, la rodà de les alfàbegues és paraula major a Bétera i la imatge més directa i ufana del primer dia gran. Però aquesta nit ballem, de fet ho farem en uns minuts, les danses de Bétera. I si balle és perquè em sent part dels meus, de la festa, del poble, de la plaça. Ja ho explica Coromines: durant la festa major, està convingut que tothom hem d’entregar-nos a l’alegria. Jo ho faré pel ball, acompanyant l’Aljama. I me’n sentiré part del goig i l’alegria de participar de la festa popular. Sense manies.

Ai, com m’hagués agradat de tenir una lona d’aqueixes que pengen dels balcons i anuncien la rodà de les alfàbegues, però sembla que he fet tard…

Els carrers ja són perfumats d’alfàbega

0
Publicat el 13 d'agost de 2017

Anit va començar la festa a Bétera, amb la presentació a l’Albereda d’obreres i majorals. Avui n’hi ha partida de pilota i demà, la vespra, tornen les danses de Bétera, de la placeta del Sol a la plaça del Mercat, amb el guiatge dels balladors de l’Aljama i tot de voluntaris que recuperen el ball tradicional per a la festa major.

Diu el mestre Coromines que en començar la festa major, estava convingut que tothom devia entregar-se a l’alegria…

Al portal de l’obrera Marieta hi ha un rètol amb tot de paraules lligades a la jove festera, i en un tros lliure, la gent escriu que és per ella la festa: en general, són idees breus, curtes, coincidents la majoria, escrites en un 99% en un valencià bastant correcte, malgrat uns quants oblits, però sobretot no s’excedeixen, no xuflen sobre el món ni la galàxia. Que no cal dir que som millor que ningú, de primer perquè no ho som, i per bé que la nostra festa és ben nostra, la dels altres pobles ho és per ells tan excelsa o més. No cal desbarrar, ni exagerar, ni embogir. Alegres, si voleu, com demana Coromines, convingudament alegres, però no per això cal demanar que la nostra festa particular siga reconeguda a Moscou o Rimini, no cal. Passeu-ho bé i avant. El calendari festiu (de festa major) a Bétera és de tres dies, la Maedéu, Sant Roc i el Gos, per bé que ho hem estirat per davant i per darrere per tenir vuitava i qui sap lo. És veritat que les alfàbegues que ara cuida Ramón Asensi són molt grans, exageradament grans, gegantines (hom diu que n’hi ha una que pesa 1.500 quilos), bé, deixeu-les passar carrer avall cap a l’església el dia quinze i gaudim-ho, de contemplar-les, saludar els amics que tornen al poble, pensar qui no serà enguany, i qui no serà mai més, i avall que esmorzarem i encara tindrem aire per acabar la rodà a l’Ateneu. Al llarg dels dies tindreu partides de pilota, actuacions, passacarrers, balls, música, tot allò que adoba la festa i obliga els homes a deixar la feina en convidar-nos a la joia: bona conversa, bon auguri i bona gana.

Per cert, si és veritat que a Nàquera han patentat les orelletes, faena tenen: en molts pobles del Mediterrari és un dolç estés boníssim, com a Bétera, com a molts pobles valencians on també fan alfàbegues, potser que no tan grosses, però igualment ufanes i perfumades.

Ara sona la banda i el carrer és una festa… Com explicava Estellés allò?

La ceguesa dels valencians

1
Publicat el 12 d'agost de 2017

Com som els valencians?, quina mena de vida passem?, hem abandonat el camp?, els serveis que oferim són excel·lents?, per què parlem valencià, que és el català més excels segons Enric Valor?, per què patim el pitjor finançament de la mà d’Espanya?, per què des de ponent ens malmeten la vida?, per què el corredor mediterrani és una quimera?, per què paguem doble per serveis que a madrit són la meitat?, per què els jutges ens governen l’escola?, som més de la democràcia, els valencians, o de la fava política ppera?

N’hi ha més preguntes i tantes respostes com preguntes ens fem. Però cap d’elles no és explicada a la manera valenciana. Cap ni una. Us penseu que a Telecinco, Antena3, TV1 o la Sexta, una banda de lladres mediàtics, els interessa què ens passa als valencians?, com vivim, de quina cosa parlem a la cooperativa, per què som caguemes o coratjosos, per què la nostra sanitat o l’educació són una punta europea, malgrat la política i l’economia? Als mitjans espanols els la bufa, si ens morim si ens matem o si ens roben la taronja, mentre els continuem pagant els luxes i els seus programes vòmit.

Sabeu quantes notícies sobre els valencians hauran explicat avui els telenotícies a TV1, a Telecinco o a Antena3? Efectivament, cap ni una. I en tot cas, en parlar-ne, no és perquè ens esforcem a salvar el camp, a posar ordre a la cultura, o a rectificar els disbarats de vint-i-cinc anys de corrupció perepé. En aquelles cases de mitjans espanols, els valencians som un zero. Malgrat l’índex de desocupació, la música de banda i una orxata de primera. Si són falles o maedéus beates, sí, o si n’hi ha una poca corrupció que els interesse explicar… Vet ací què passa quan no tens mitjans propis, o no tens esperit o caràcter, o una identitat que pose damunt la taula qui som, com vivim, què ens preocupa i com volem fotre.

Per això el fracàs del govern valencià durant dos anys i escaig, que no ha sabut posar el valor dels valencians en favor de la informació, la notícia, el treball ben fet i les ganes de reeixir. També el treball mal fet, els favoritismes, que n’hi ha hagut, la torpesa, la mala gestió, o la covardia… I si cal que els mitjans propis diguen què fem bé i què fem malament, ni dubtar-ne. Que ho diguen. I si cal que expliquen per què dels homes covardos no se’n canten gestes, que ho diguen sense embuts, en la llengua dels valencians sense cap excusa. Espana ja té suficients mitjans en aquella altra llengua. Fins i tot València en té, de mitjans a manta que parlen sobre els altres com els altres.

Ja ho saben els valencians, qui és la consellera d’agricultura? ja ho saben, a la cooperativa, com han millorat el camp els nostres responsables polítics en dos anys de govern valencià? I la consellera de sanitat? O és conseller de sanitat? Els metges, ballen i canten de contents d’aquests dos anys de govern valencià? Com farem arribar les queixes del conseller d’Hisenda, Vicent Soler, i les queixes del president Ximo Puig, més enllà de la sèquia de Montcada, si no tenim mitjans que ho expliquen cada dia? I sobre l’ametlla i els torrons de Casinos, Telecinco en farà programes especials, i Antena3? I sobre els camins rurals? Ja han dit els mitjans espanols que el ministeri espanol de les obres inútils però ben cares ha ordit unes obres a València que bloquejaran cent mil cotxes diaris cada dia de setembre sense consultar l’Ajuntament?

—Més encara, en voleu més de preguntes i respostes valencianes que ningú no explica ni ens explica?

Sense mitjans, qui explicarà la vida dels valencians…, els espanols?, els seus mitjans?, quin interés pode tenir a explicar-nos què passa a Alcoi, Elx o Morella?, ja saben els espanols on és Bétera, Llíria o Castelló, Sagunt o Gandia? O quin interés tenim nosaltres a saber què pensen els rics de Madrit, desgraciats o no, o per què hauríem de voler saber nosaltres si ells saben o no rotar. A nosaltres sí que ens la bufa, sinyors, què els passa, i preferim de saber què ens passa a nosaltres, els valencians, i què passa al món, a través de la mirada valenciana. Això és, com és el món a través dels nostres ulls, ens interessa.

Però no hem sigut capaços de mirar, en dos anys i escaig, sinyors del govern valencià. 800 dies a la merda, a l’aigüera, d’un món cec, completament cec per als valencians., filtrat per la mirada d’espana, que continua robant-nos i pegant-nos pel sac.