La revolució inclusiva (2)

La revolució inclusiva, resum del primer jorn. Una lectura particular de quatre-cinc hores de ponències, debats i sobretaula de dinar per afiançar més dubtes i més preguntes.

A les nou del matí la gent s’hi apuntava, signava i passava amb una bossa grossa d’Abacus amb el programa, un llibre de lectura —a mi m’ha tocat per atzar un de Carles Cano, regal de l’editorial bromera, dos fulls en blanc perquè els mestres escriguen el pla de l’estiu, una cartell perquè ens ‘emocionem’ amb la lectura, un full amb una tècnica organitzadora d’un centre inclusiu, un full per fer paper plegat amb un missatge didàctic final i un boli taronja amb la marca Akoe escola de mestres. Si ja teníem les eines, només calia la voluntat i els mestres.

D’ací al final faltaven cinc hores que no us pense contar completament, perquè penjarem les comunicacions en la pàgina d’aquest grup cooperatiu de segon grau, AKOE, referència en formació de mestres segons una entrevista publicada aquesta setmana passada.

Tres convidats: Coral Elizondo, una mestra amb experiència i recorregut en inclusió (ella afirma que la revolució ja ha començat), Antonio Márquez, mestre amb una llarga experiència d’inclusió a dins l’aula (havia sigut convidat a proposar-nos tot d’eines i recursos per començar a treballar de valent), i un debat-presentació del futur Cefire valencià amb especificat o especialitzat en inclusió, a càrrec de la seua directora Mabel Villaescusa.

La filosofia, i la definició «què és inclusió i que no l’és». La diferència entre integració i inclusió. I sobretot, allò que m’ha impressionat: la quantitat de recursos i eines en favor dels mestres que n’hi ha a la xarxa, si algú amb propietat i formació et guia en la recerca. Com podem sorprendre’ns, els mestres amb anys d’ofici, de com han canviat les coses  en tan poc de temps, i quin magatzem d’ajut n’hi ha per abastir les nostres aules a través de la xarxa.

Coral explicava allò més general, la filosofia de la inclusió i com hem de canviar els centres i els mestres el treball, si volem garantir que tothom siga present, tothom participe i tothom avance en l’aprenentatge. Tothom sense excepció i sense fer d’alumne decoratiu a l’aula que, quan el mestre recorda que és allà, li fa fer una fitxa o un exercici que no correspon a l’edat de la classe en la qual s’està. Antonio Màrquez ha repassat el magatzem, ha obert prestatges, armaris i baguls tecnològics per oferir-nos un ventall extraordinari. Així que els mestres no tenim excusa. Cap ni una.

Podeu seguir la participació entusiasta dels quatre-cents mestres a través de twitter i del hastag #escolademestres. De la majoria de conceptes, recursos, tècniques, eines, cal fer una re-recerca en català. És fàcil de trobar, però cal fer-la (la voluntat és lingüística i és política) si no volem perdre’ns en la barrera de les llengües colonials. Jo ho he fet i he anat trobant molta informació i gran quantitat de recursos en català. Però encara no podem competir, malgrat que un Tribunal de Justícia ens tinga segrestada la llengua i l’escola dels valencians, ves què ens toca de fer encara davant la parajustícia.

Sobre la taxonomia de Bloom (els experts diuen que no l’hem explotada suficientment), sobre el disseny universal d’aprenentatge, o l’entrenament en les funcions executives, passant per les bases de l’aprenentatge per projectes, les metodologies estrella com el treball cooperatiu, les destreses per aprendre de Robert Swartz, les habilitats de pensament, les rutines de pensament de Perkins, el visual thinking, el suport conductual positiu de l’associació ALANDA, l’aprenentatge servei que explica la Universitat de Barcelona, n’hi ha molt i en català, sinyors, mestres, experts… Cal la recerca i feina per envant.

No serà fàcil, mestres, que no ho serà. Potser per això és tan bell el nostre ofici.

La revolució inclusiva

En unes hores començarem les jornades de formació que organitza l’Escola de Mestres d’AKOE_educació. El 10, l’11 i el 12 de juliol serem al Col·legi Juan Comènius de València participant d’aquest encontre de mestres preocupats per millorar la feina que fan cada dia a l’escola. Enguany, el tema triat és un repte. Possiblement el major repte que haurà d’afrontar l’escola a curt termini. La inclusió. Una escola on tothom és benvingut, tinga la capacitat que tinga, tots sense excepció aprenen, no de la mateixa manera ni al mateix temps.

Per això, els experts diuen que calen actituds diferents, dels mestres i de les famílies. Cal voluntat, coneixement i ganes per canviar l’ensenyament tradicional, segons que explica en una entrevista un dels convidats especial a aquestes jornades, Joan Jordi Muntaner, catedràtic de pedagogia de les Illes. Els canvis que demanem, afectaran no només els alumnes amb necessitats, sinó a tothom. “En l’escola del segle XXI, els alumnes han de venir a l’escola sense marginació de cap tipus.”

Coral Elizondo, Antonio Márquez, Manolo Àvila, Jose Ramon Lago, i Joan Jordi Muntaner, seran els experts convidats enguany a somoure’ns la consciència, a mestres i pares.

A més de les ponències, durant les jornades es presentaran vint experiències d’èxit en escoles que treballen en favor de la inclusió. Només per aprendre d’elles, per conèixer que fan algunes escoles compromeses d’aquesta revolució, pagaria la pena de ser i participar d’aquestes jornades que organitza cada any l’escola cooperativa valenciana.

Més informació de les jornades ací

Perquè no us perdeu ni tingueu excuses, us deixem l’adreça d’on serem aquests dies.

Juan Comenius, c. del Músic Jarque Cualladó, 9 València (barri de Marxalenes)

 

Aprendre llengües a València

«El balanç del simposi és molt positiu.»

Ja hem fet balanç del simposi de llengües que ha organitzat la Conselleria d’Educació. Els mestres de l’escola que hi hem participat fem una avaluació molt positiva, del Pla de formació d’aquest equip en favor dels mestres, i d’aquest simposi. N’érem uns nou-cents apuntats, per bé que potser no n’érem tants en cada sessió. Els mestres han aplaudit cada ponència, i el final van tancar-lo a peu dret, entusiasmats per aquella cloenda dels joves de l’Institut Miquel Peris Segarra de Castelló.

La formació en llengües és clau, però els ponents i les experiències presentades van més enllà de l’ensenyament tradicional de llengües (enteses com a idiomes). Plantegen un ensenyament integrat que reclama molta formació dels mestres (en llengües), i en organització d’aula. Cal metodologia, donar la veu a alumnes que tenen, ells sí, llengües per ensenyar, i per aprendre, i fer que la diversitat que atresoren els nostres alumnes siga un motiu per aprendre i aprendre plegats. Podem curar el monolingüisme espanol, en avançar amb solucions per a l’ús de totes les llengües, sense exclusió, i cal ser conscients de la dificultat-complexitat de la situació valenciana, amb tants de mitjans, recursos i mala fel: el conflicte lingüístic valencià és un exemple europeu de primer ordre. perquè poques societats plurilingües tenen tants enemics com la societat valenciana. Tanta animadversió a aprendre. La líder del pp prefereix de fer cas al TSJ, encara que això signifique que els alumnes valencians no aprenguen tantes llengües. En canvi, els mestres preferim d’ensenyar llengües, per compte d’obeir jtges que tenen part en les decisions que prenen.

En general la societat espanola és molt reaccionària, i a València tenim molt escampada la patologia. Els mestres no només han d’ensenyar, alhora han de defensar-se per voler ensenyar. Ves si serà gros, que voler que més gent sàpia més llengües, s’haja de defensar com si fórem creminals. Una de les grans conclusions, de les ponències o de les taules d’aquest simposi és en els mestres. Els mestres són la clau. D’ací la importància de la seua formació inicial (universitaaaaaaaat!!).

«Ja hem dit que tenim un decret de llengües bàsic, moderat i d’acord amb les exigències mínimes d’Europa. Caldrà recordar que el tenim segrestat per un tribunal d’ordre espanol? “EL TSJ” La qual cosa confirmaria la creminalitat dls mestres?»

En aquesta adreça Storify teniu aplegades totes les intervencions, reflexions, aportacions, comentaris dels mestres via Twitter sobre les ponències, i els debats, un regal de Voro Gómez. Us en fareu una bona idea del que ha sigut un gran simposi sobre llengües.

Per molts anys.

 

 

Aprendre a ensenyar en un context plurilingüe

El professor Joaquim Dolz, que ens ha xerrat d’allò que tenia programat i d’allò que li ha semblat, és un narrador d’històries. De primer, s’ha demanat com era que l’havien convidat a parlar a mestres valencians (gairebé un miler) de com ensenyar llengües en contextos com el valencià, ell que fa anys que viu a Suïssa. Suïssa, per bé que també és un context plurilingüe, no té la complexitat valenciana, ens ha assegurat. Potser que per excusar-se la consciència, el professor ha començat a parlar del seu poble, Morella, de la seua iaia, que va anar just una setmana a l’escola per aprendre a signar, però que ja era plurilingüe, dels carrers del poble quan eren de terra, de Ximo Puig, que era veí de carrer i d’escola, i de llengua, perquè Ximo Dolz parla un valencià de Morella excels, sense contaminar, però ves que ha començat a parlar de com, “com” hem de fer els mestres valencians per ensenyar llengües, si partim d’un context d’una gran complexitat. Complexitat i conflicte, això vivim els valencians, segons ell, un dels conflictes lingüístics més vius. Ací ha explicat l’anècdota del taxista que l’ha portat des de l’aeroport al palau de les Arts, seu que acull aquest simposi sobre ensenyament de llengües. Si ell parlava en valencià, el taxista es feia el mut, conscient que es feia el mut. La imatge, un exemple de cada dia ben valencià, mostra la bel·ligerància del context en el qual els mestres han d’ensenyar llengua i llengües.

De petit, s’ha definit el professor Dolz, era cenciós (si no sabeu què vol dir el mot, aneu a l’Alcover-Moll, jo el faig servir de capçalera, diu). Doncs, bé, jo hi he anat i he trobat això:

CENCIÓS, -OSA adj. Que té ciència (Morella). «És un xic molt cenciós».
Fon.:
sensiós (Morella).

Doncs el xiquet que ha tornat a València, ara la veu de nou Cap i Casal, després de 38 anys. Així que València no és Suïssa ni tampoc és Finlàndia. És cap i casal. I ell era inquiet i cenciós i s’ha dedicat a la investigació. Per això fa anys que viu lluny del país, malgrat que l’havíem convidat a parlar de com els mestres del país haurien d’ensenyar llengües.

Per continuar allò que duia preparat, n’ha parlat del “Decret de llengües valencià”, que ha definit com a moderat i d’acord als criteris que marca Europa sobre les llengües i l’ensenyament. Un decret de mínims, ha dit també, però europeu. Ha deixat entreveure que estava en complet desacord amb un tribunal d’Ordre (TSJ), possiblement jo ho entés així, si fa no fa.

Entre més idees, Joaquim Dolz recomana de construir una competència lingüística col·lectiva, per això cal detectar les dificultats, els problemes, “què” torpedina aprendre. Per exemple, amb la raó, amb la raó científica, qualsevol troba fàcil de defensar això i allò. Però, amb l’emoció, amb l’actitud davant d’una llengua, no n’hi ha gaires arguments (cal que tornem a l’exemple del taxista?).

Si tenim dificultats per ensenyar? Home, Finlàndia, ja que ho dieu…, Suïssa, ja vós ho dic jo, són exemples que estan molt bé. Però a València té una realitat molt diferent; les dificultats són moltes i sòlides, vosaltres les coneixeu millor que no jo (en referència als centenars de mestres que l’escoltaven). La conflictivitat lingüística valenciana és un festival contra la idea d’aprendre.

Entre més dificulats, el professor va indicar que a València vivim una diversitat com mai no havíem conegut, a més que tot gravita entorn de l’anglés (una gravitació excessiva), , viviu una bel·ligerància lingüística important, n’hi ha un excés de burocratització… Cal, per tant, segons el professor Dolz, identificar tants obstacles per regular els aprenentatges…

Resum per arribar a concloure que:

  1. Aprendre a ensenyar a partir de les pràctiques dels mestres, que siguen motiu de formació… (fixeu-vos què funciona i què no)
  2. Privilegiar els usos de les tres llengües (el professor Dolz demana que els valencians han de dominar com a mínim tres llengües.)
  3. Adaptem els projectes integrats a la realitat lingüística valenciana.
  4. Cal elaborar un currículum ascendent (?)

—Això del currículum ascendent què voldrà dir?

 

(continuarà)

 

Akoe_educació és un referent valencià en favor de l’escola

Akoe Educació COOP. V. és un exemple de cooperació empresarial i un referent valencià pel que fa a pensar l’escola.

Anna Real, de la federació valenciana de cooperatives, entrevista José Manuel Campo, director d’Akoe, per fe balanç dels onze anys d’aquest grup d’escoles. En publiquem un extracte i us deixem l’enllaç perquè pugueu accedir a l’entrevista completa.

AKOE EDUCACIÓ COOP. V. és una cooperativa de segon grau, una iniciativa de cooperació empresarial no gaire freqüent al món cooperatiu; deu anys després, trobem una experiència reeixida de la qual convé traure lliçons. Amb aquest objectiu, xarrem amb el seu director, José Manuel Campo

P. Quina ha estat la clau de l’èxit de la intercooperació entre escoles?
R. Sobretot tenir un objectiu comú clar, un vincle professional que de vegades també és personal. Tampoc és baladí que l’estructura de funcionament d’AKOE se sustenta per les quotes que aporten les cooperatives sòcies. Això ens duu a revisar contínuament què aporta AKOE a cada cooperativa en canvi dels recursos financers i personals que cada escola posa.

P. Segons el pla estratègic d’AKOE voleu “Ser un grup educatiu dinàmic, amb capacitat per a consolidar els projectes empresarials, cooperatius i formatius, després de 10 anys quin n’és el balanç?
R. No és gens fàcil que un grup important de cooperatives faça un viatge tan llarg, amb voluntat de continuar fent escola. Si ens fixem en l’evolució de cadascuna de les cooperatives que en formen part, els canvis són espectaculars, pel que fa a recursos, infrastructures i, fins i tot, metodologies.

P. Com s’aconsegueix que primeu l’interès col·lectiu per davant de l’individual de cada cooperativa?
R. La tensió entre interessos existeix sempre; la clau és aconseguir que cap cooperativa se senta exclosa o no representada. AKOE aprofita les potencialitats de cada cooperativa tant a nivell organitzacional com de les persones que la representen. D’aquesta manera, cada cooperativa és una mica d’AKOE i AKOE és una part de cada cooperativa. Al remat, AKOE respecta la singularitat i la personalitat de cada casa.

P. AKOE s’articula al voltant d’àmbits d’actuació (pedagogia, societat, internacional, esport, tecnologia, formació…) quin és el funcionament i què en destacaria dels resultats aconseguits?
R. N’hi ha comissions de treball especialitzades en temes cooperatius (Societària), en qüestió de llengües i organització de viatges a l’estranger per al nostre alumnat (Internacional), en Trobades Esportives (Esportiva), etc. Puntualment, revisem l’eficàcia de cada comissió i estudiem com l’organització s’adapta a les necessitats i possibilitats. De bon principi, dos àmbits han sigut fonamentals de l’estructura, el Consell Rector (encarregat de la gestió) i AKOE Pedagògica, on n’hi ha el debat pedagògic, metodologies, investigació, innovació… Som escoles i aquesta comissió és l’ànima d’allò que som.

Què en destacaria d’allò fet? Haver sigut capaços de la reflexió de què i com podem millorar les nostres escoles cada dia, i d’haver-nos convertit en un referent valencià pel que fa a pensar l’escola.
P. Quins projectes o actuacions dels què s’han posat en marxa destacaríeu?
R. N’hi ha quatre projectes de major ressò. L’Escola de Mestres, perquè ens ha permès conèixer de prop les noves tendències educatives; els Claustres AKOE, una experiència única de posar en valor el treball pedagògic simultani de nou claustres, també pel que genera de xarxa de relacions i coneixements; la Trobada anual de Colpbol, on més de 900 alumnes gaudeixen de l’esport i l’esplai  i els Cursos d’anglès a l’estranger que organitzem cada any, perquè afigen corresponsabilitat i compromís a l’aprenentatge plurilingüe.

P. N’hi ha cap projecte o projectes en cartera que supose avançar encara més en la intercooperació o en una major integració entre les nou cooperatives?
R. Pensar noves propostes és un dels nostres objectius primers, què podem aportar de nou i de qualitat a allò que fem i com ho podem compartir, la col·laboració amb l’escola pública, i, sobretot, continuar garantint un Pla de formació que prepare els mestres per afrontar els grans reptes. I encara, afrontar la inclusió com una de les revolucions de l’escola del segle XXI.

P. Seria possible en un futur immediat la creació d’un centre educatiu AKOE?
R. Ja tenim centres educatius AKOE. Cada escola cooperativa sòcia és un centre AKOE. Malgrat les diferències que n’hi ha entre algunes cooperatives que en formem part, també n’hi ha grans línies d’acció que ens apleguen en un repte col·lectiu. Damunt la taula hem tingut projectes d’envergadura que no ens hem atrevit a llançar. Un centre educatiu AKOE tindria una potencialitat extraordinària. Potser que només calguen diners.

P. Actualitzem xifres: quin col·lectiu representa Akoe?
R. Amb les dades del curs 2015-16, les 9 cooperatives AKOE integren més de 1.200 llocs de treball entre socis i treballadors, atenem més de 12.000 alumnes i tenim un volum de facturació superior a 50 milions d’euros.

P. S’han plantejat integrar més cooperatives en AKOE?
R. Com que durant molt de temps hem treballat en consolidar el grup, no ens hem preocupat gaire de créixer en nombre de cooperatives. Ara, un colp aconseguit el primer repte de la consolidació, mantenim una estreta relació amb altres cooperatives amb les quals compartim l’escola que volem. És qüestió de temps i de detalls.

P. Què pot aportar AKOE al sistema educatiu valencià?
R. Fa molt de temps que l’escola cooperativa es qüestiona el sistema educatiu valencià. Vam fer una investigació per identificar quines competències necessitaran els mestres en el segle XXI. Fins i tot vam publicar els resultats i vam organitzar una Escola pròpia que fos capaç de donar resposta a la formació dels mestres valencians. És veritat que fa dos anys que la Conselleria d’Educació ha fet un tomb considerable en favor de la formació. Genial. Qualsevol ajuda en favor dels mestres és benvinguda.

Akoe Claustres

P. L’entorn exigeix experiències educatives i d’intercooperació com la d’Akoe?
R. La societat requereix dosis ingents de vincles entre escoles: relacions, comunicació, tecnologies, coneixement. Massa anys de viure cadascú pel nostre compte. L’aprenentatge reclama compartir, treballar en equip, posar a l’abast de tothom les grans descobertes, els avenços… Què són la ciència i el coneixement sense la col·laboració? La nostra aposta és compartir i cooperar per aprendre, també perquè és la millor manera de superar les dificultats i les incerteses.

P. Sense AKOE, cadascú dels seus integrants seria hui on és?
R. Rotundament, no. Cada escola hauria fet camí, sens dubte, però compartir idees i experiències, posar en comú els reptes i els recursos per salvar dificultats, ens ha ajudat molt a les cooperatives que formem part d’AKOE. No és qüestió d’anar més lluny o més ràpid, sinó de saber què volem i on volem ser. Hui, com fa deu anys, com el primer dia, creguem i confiem molt en l’escola i en els mestres.

FEVECTA Blog, Anna Real

 

 

La xylella acabarà de fotre’ns, el camp i la moral llauraora

La xylella fastidiosa, ves quin nom, és un bacteri que ataca oliveres, ametllers, vinya i tarongers. Acaben de detectar-la al sud del país, a Guadalest, malgrat que a Mallorca el forat ja no té tap ni tapó. Així que ja ho tenim ací sense remei, sinyors, savis, enginyers, polítics, la mare que vos va parir, a tots vos ho diem: caguerà de bou!

Un nou greuge, un element de dissort, un verí, una de les plagues que José va enviar al faraó de torn —ací entrem els llauradors—, un parany contra els llauradors com una casa, com una catedral! Ara mateix no n’hi ha una solució, ni cap tractament que siga eficaç. Cal cremar l’arbre on s’hi detecta, tots els arbres del camp en un perímetre suficient perquè no afecte més parcel·les. Un perímetre d’un quilòmetre valencià. Foc, foc al camp!

En un temps rècord apareixeran els oportunistes, els espavilats, els magatzems de guanos, herbicides, fungicides, bactericides, jo què sé!!! Apareixeran els fàrmacs, les provatures, que ens vendran el producte que valdrà el seu pes en or. Paguem, paguem, paguem sense remei… Això o el foc. Però ara mateix no n’hi ha cap remei, ni salvació possible! Sí, sí, el foc, el foc!

—Ca, si sou exagerats, els valencians… Si al Brasil només han hagut de tallar quaranta milions de tarongers!

No serà això un nou agent indicador del canvi climàtic, de la globalització, de la geolocalització del mal, un nou enviat de l’infern per anunciar-nos que abandonem, els valencians, la terra i l’ofici que ens va parir?
Mentrestant, la xylella també s’ha carregat milions d’oliveres a Itàlia i a Mallorca, i el berenar començarà ara a València. Itàlia ja ha rebut l’avís d’Europa, per no haver actuat amb diligència i celeritat… No van voler eliminar-ne milers, d’oliveres, i ara ja les compten per milions: oliveres al cel, convertides en fum i en cendra. Un desastre. A veuràs l’oli, posar-se content.

Mallorca, si fa no fa, també viu aquest festeig de l’olivera i la xylella. De fet, ja importen oliveres d’Andalusia via Bétera, el Camp de Túria. Què què!

Aquest apunt hauria d’haver començat així: “Això que va entrar per les illes, ja és al sud del país”. Un regal com un campanar d’alt!

Jordi Sebàstia ho avisava en un article contundent ahir. Les polítiques mundials i d’Europa no ajudaran els llauradors valencians. Qui governa Europa, Compromís o el pp? Doncs el pp o el psoe, tant se val (perquè la conselleria d’agricultura en mans del psoe, ai, ja puc parlar-ne???? No? Xa, dos anys governant el camp, per a què, xiques?, Com deixeu en mans de tararots el camp? Els francesos no li’n passarien ni una, ja podem dir noms?)
Els espanols del pp ja no saben què fer, per atacar els valencians; però els llauradors els continuaran votant com si haguérem de redimir-nos en canvi del cel i d’una caseta al cementeri. O som idiotes o torpalls o ulls de poll d’homes, els llauraors!

A veure què diran a la cooperativa aquesta setmana, els savis del camp. A veure si caldrà venir amb un garrot, una lupa, una brúixola per atrapar l’escopinyà d’aqueix maleït bacteri fastidiós, la xylella… Enguany que tenia bona taronja, xa! I collita!

—Però l’esperança que no es perda, xa.

—Que no es perda! Passa’m la botija!

—La vols amb cassalla?

—Això, embufem-nos!

Si encara no és tard, xa

El doctor en biodiversitat Andreu Escrivà va venir a Bétera a parlar del seu llibre ‘Encara no és tard’, Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, que ha editat Bromera. El Canvi Climàtic és el major repte del segle XXI, segons aquest ambientòleg valencià, un comunicador jove però expert que no fa tremendisme ni gaire llenya sobre la fi del món o tot el que els passarà als habitants del planeta si no canviem hàbits i una certa actitud fatxenda de viure dels recursos. Entre més perles, em va interessar que digués que l’educació és fonamental per entendre què passa amb aquest canvi, malgrat que una majoria de mestres no en parlen a l’escola, ni ho han incorporat als seus curriculums. I encara dels que en parlen, de canvi climàtic, el 30% (aquesta va ser la dada que va dir), ho expliquen malament. La primera part de la conferència va servir perquè ens expliqués l’evidència: les dades dels científics, els estudis, els resultats, l’escalfament global…

 

El 98% dels científics coincideixen amb l’afirmació del canvi. Només un 2% posa dubtes, però no posa gaires proves dels dubtes. Una altra observació és que fa molts anys que el canvi climàtic és un fet, per com les temperatures mitjanes globals han variat significativament, sobretot els últims 100 anys, que les dades s’han disparat. I tot aquest escalfament on ens portarà? Tindrem platja a Bétera? Les taronges es faran a Finlàndia i Dinamarca?, el Camp de Túria serà la sabana europea i per això ja han començat a plantar kivis i caquis? Andreu Escrivà no va perdre l’humor en cap moment de la seua intervenció sòbria, fluïda i didàctica (això jo ho vaig gaudir especialment), i convidava a accions a petita escala: parlar de canvi climàtic amb qualsevol excusa, per posar al centre de les converses, dels interessos, dels temes de debat, el gran repte. I aprendre, aprendre, xa, educar-nos en ciència, en divulgació, per formar correctament els joves, l’escola, els mestres. Si de tot això aconseguim aturar la pujada mitjana de les temperatures, i la reduïm en dos graus, potser no haurem fet tard. Ens haurem espavilat i, encara, ens haurem demostrat una mica d’intel·ligència, els homes. Segons l’Andreu, hem sabut detectar el problema, tenim la solució i els recursos per atendre’l, només caldria posar-nos a treballar, però ací apareixen uns altres interessos. Però, ai, encara així cal actuar si volem evitar-nos un estiu que durarà mil anys (Polunin&Grineval&Kolbert).

Convidem-nos a llegir el llibre, a aprendre, i a trobar dades de molt d’interés, curiositats científiques, errors conceptuals que tothom, fins i tot els mestres responsables d’educar, ensenyen malament, o regalem-nos sorpreses intel·ligents, que n’hi ha…

No és només per la salut del planeta, és per la salut de cadascú de nosaltres. Per la teua salut.

Post: a mi no em convenç tant de bilingüisme, per exemple, perquè no crec que afavoresca aturar el canvi (lingüístic): quan el doctor i ambientòleg Andreu Escrivà respon en castellà si li adrecen una pregunta en castellà, l’escalfament lingüístic se’n ressent, és el mateix que era o pitjor. Potser que tothom, també els científics convençuts, han d’ajudar a equilibrar l’excés de temperatura mitjana global contra una de les llengües.

Post2: la xerrada havia sigut organitzada per ASSTECbétera, una associació que promou la divulgació científica.