Bufandín Montoro: el menistre beu!

La paraula bufandín no serà normativa, que no ho serà, però mon pare la usava per referir-se a la gent del got, que els agradava pegar-li fins que els costava d’arribar a casa, però sense mala jeia, sense fer mal a ningú. Treballaven i es carregaven d’una bufanda contra el fred, contra la pena o contra la vida. A la família n’hi havia, de bufandins, i mon pare reia explicant-ho.

—Els agradava el traguet més que l’aigua!

Però l’endemà a la faena, assegurava mon pare. Si eren bons per a la festa, ho eren o ho havien de ser per a la faena. Res a veure amb l’insult del ministre espanol Montoro, que ens acusa de voler beure més del compte, a tothom que no és de la seua corda (descompteu pp, c’s i pnb). Ens acusa que ens agrada la xerinola i anar beguts tothora. Sembla que la metàfora la fa servir per comparar com s’ha guiat l’economia en aquest estat, els últims deu-vint anys, trenta si voleu. Com si els seus, el pp, i el psoe, no hagueren tingut cap responsabilitat, durant tant de temps que han governat aquest putiferi que en diuen espana. Espana és un club de carretera que ells, el pp i el psoe, ara l’un, ara l’altre, ara els dos, han governat estirant més el braç que la mànega, regalant els diners a banquers, empresaris i polítics de la corda, regalant les empreses públiques, tirant els diners a cabassos en projectes ruïnosos, mantenint privilegis franquistes, adobant lleis perquè els guanys no s’escaparen del solc del pp, del psoe, dels borbons, i perquè els sobresous, el comptes en paradisos fiscals, i tota la brutor que ens poguem imaginar, sigués al cap de carrer, sense vergonya, sense mirament, sense pudor.

Montoro ens acusa de borratxos, en general, de perdularis que ens agrada empinar el colze: de l’acusació tan desafortunada, que no és una metàfora, evita parlar de tantes maganxes com han fet els seus. Oblida de dir que la borratxera de llançar, furtar i mentir no era física o alcohòlica, sinó política, d’un parti, el PP, que hauria de ser il·legal, en condicions democràtiques mínimes. Però tot arribarà.

Montorro no diu com han negociat els seus els regals i la mala gestió dels diners públics. No diu que mentre acusa uns quants de delicte fiscal, un centenar de desgraciats, els seus amigots tenen perdonades les maldats econòmiques. I encara quan aquests estat pandereta era en la ruïna, va permetre de continuar el xafarranxo puteril: ell i els seus, sempre tenien el robatori legalitzat. Només en comptades ocasions, de rebot, un jutge ha dit, ha acusat… Una misèria, si fem llista dels casos de corrupció amb nom propi: fins i tot el seu govern és brut de dalt a baix, sense excepció. I ell mateix, per com ha actua parcialment i amb traïdoria.

Que ens agrada de fer unes copes, dissabte? Vostés són de copes cada dia, menistrot. Què són les empreses Íbex, sinó models de prostitució econòmica! Com podem catalogar el caos de les empreses d’energia, de la construcció, del futbol (no és curiós, Bufandín Montoro, que el Bernabeu siga la casa de déu que tot ho veu i tot ho perdona, tot, si no som barrabàs com els valencians i catalans?) Ai, els regals públics als bancs, les despeses en militarisme, la riquesa perdonavides de l’església, les dobles comptabilitats i les dobles morals d’un estat corromput i decadent, què és tot això, cassalla legal? Plisplàs? Aigua de València? Cava d’Utiel-Requena?

Que nosaltres sempre volem anar de copes, malparit? Bufandín Montoro, perdone’ns si ja vaig begut a aquestes hores, perquè nosaltres, quan bevem, si no és vi de la terra o dos gins, no fem com vosté… No. Nosaltres, bufandííííínnnn Montorrroo , no fem com els de vosté, que s’han begut l’ànima fill de puta de qui va convertir una democràcia en el sistema corrupte més gros d’Europa… Hip, Montrorrrrooooo! Perdó, que m’ha entrat singlot, Montorrrooo, vol un puret?, semblarà, pel que diu, que mai ha begut sinó aigua mineral, i ens acusa, a milions de treballadors, de voler anar de bar en bar cada dia…

Els valencians serem bevedors però no som idiotes ni fills de puta, com vosté: sabem veure en un gràfic, malgrat que anem pets, que patim un atac de malparits com vosté i els seus, i tota la seua família franquista… Perquè fa cent anys d’això:

—Vostés no beuran perquè són uns capats, capaços de furtar els fons de les pensions i ficar-se-les pel nas, tanta cocaïna pepera, i pel cul i per la figa que els va ordir un lladrocini que dura anys. Veu que ja he begut, menistre?

Que nosaltres volem anar de copes, Mont?, si vostés tenen un bar al parlament que paguem tothom perquè vos regalen l’alcohol a compte d’una intel·ligència que és merda seca… Sort que la merda de la muntanya no fa pudor, Mont, perquè, de vore’t, la merda pegaria a córrer per convertir-se en vi, en conyac, en wiski, en bourbon, de tantes copes com ens faríem a la salut d’una festa grossa, si les males ànimes es moriren al moment, en un colp en sec, demà mateix, Mont. Singonera.

—Bufandíín!

—Fem un got de vi, mentre ho celebrem, xa! Aquesta intel·ligència teua que ens empina el colze i la fava, Mont. Però d’on t’han cagat a tu?, si era per la figa, per la figaaaa, per on havien d’haver-te parit… Però qui ets per insultar-nos??

—Què has begut, menistre?

Tribunals d’opereta

Un tribunal espanol admet a tràmit la denuncia del pp contra el Pla lingüístic del Govern valencià. Això després que una majoria d’escoles valencianes hagen decidit d’apuntar-se als programes avançats en favor de les llengües. Una majoria d’escoles del País València, per tant, aprovaven la proposta lingüística del conseller Marzà i el seu equip. Però un jutge, o un tribunalet, a petició d’un partit franquista que és en minoria, diu que no. Que això no els convé perquè no és suficientment espanol. Serà democràtic, però no és espanol.

Els sona, tot això? Aquest atac a un govern elegit democràticament?

Els sona aquesta maniobra d’un pp d’herència franquista? Contra una decisió democràtica i legal?

Els sona que allò que no interessa a aquesta partit, el més corrupte d’Europa, ho fa passar per jutges i fiscals amics entrenats a afinar la justícia?

Torna a confirmar-se quina mena de democràcia patim i que l’única eixida possible dels valencians és la independència. Res de passar pel dret a decidir o esperar-nos a negociar uns pressupostos equilibrats. Amb espana és impossible.

Cal escapar, democràticament, de l’estat més corrupte, desigual i injust d’Europa. I cal començar ja una campanya contundent de desconnexió, contra l’insult que significa provar de negociar res amb els franquistes (pnb?).

El pp i els seus tribunals inquisidors, prefereixen el monolingüisme. Passar el cap per la cabota.

—Albardant-los mig estat, no llauraven ni el coeficient mínim. Ves si són rucs

80 anys després, el Gernika continua segrestat

Espana no renuncia a tenir el ‘Gernika’. Tampoc no renuncia a abandonar el franquisme. Només renuncia a quotes de llibertat i de democràcia. El quadre de Picasso ha de fer molts diners, molts, potser per això no el vulguen tornar al museu de Gernika (és on supose que hauria de ser). N’hi ha més apropiacions d’espana, entre papers, documents, obres d’art… És el dret de conquesta o de cuixa. També n’hi ha oblits. I més encara, oblits històrics. La 2 passa un documental sobre el bombardeig nazi-franquista amb uns quants testimonis supervivents. Han passat vuitanta anys d’aquell assassinat d’estudi, que alguns diuen si no era una provatura, un assaig per a la segona guerra mundial. En tot cas, ningú no demana perdó, vuitanta anys després. Aquest documental sembla que ens vulga recordar que la segona victòria, després de la guerra, és que els espanols van aconseguir de portar el quadre d’amèrica a espanya, un quadreque és un símbol del patiment i de la resistència. Polítics franquistes que no van renunciar a res, ni al testimoni de la seua pròpia massacre, s’enorgulleixen de l’èxit internacional que va representar portar el quadre a espana. Però de demanar perdó per allò que va passar, res de res. No recorden què han de perdonar. Ells? Perdonar? Ells tenen els noms dels carrers, les places, els privilegis… Confonen la història, l’art, el perquè de les coses.

Aquests dies, el PNV d’urkullu farà suport al PP i als seus pressupostos. Això diu la premsa, que l’acord és gairebé fet. Al PNV li la bufa que siguen uns pressupostos de càstig contra els valencians. Però als valencians no ens la bufa què va passar a Gernika, el 1937. No ens la bufa confondre la història. Perquè veiem la diferència entre la història i la història que interpreten els polítics. El tracte en el present, sobre la història i l’economia l’imagine així, si fa no fa: «Nosaltres ens quedem amb el bombardeig, amb la història, amb els morts i el museu Gernika; i vosaltres us quedeu amb el quadre que simbolitza aquella provatura de guerra bàrbara i els pressupostos aprovats, vuitanta anys després. No cal ni que ens demaneu perdó. No n’hi ha res a perdonar.»

Els borbons són una herència franquista que encara ens governa; és un pacte elaborat per uns quants que volien afegir-se a la història dels privilegis —pares de la constitució, en diuen—, la qual cosa passava per mantenir el privilegi dels vencedors feixistes —postfranquistes, en diuen també. És veritat que enmig dels pactes hi havia l’amenaça de militars, de policia, de GC i de l’església. Les amenaces sempre tapen la pols, les molles i les consciències.

Mamonaes! Per damunt de tot hi havia els privilegis propis. Molt particulars i substanciosos. Un quadre molt artístic, vuitanta anys i uns dies. El quadre de Picasso és en el museu reina Sofia a madrit, a l’empara borbona. Podria ser en el bernabeu, però és en un museu similar, pagat per tothom en canvi que siga allà enllà, un privilegi d’ells. N’hi ha més apropiacions. N’hi ha de polítiques, d’històriques, d’econòmiques, en conjunt són un greuge a la intel·ligència i a la llibertat. Com si ja no tinguéssem memòria, ni el vídeo de la desfeta a Gernika no els recordés què va passar. El Gernika és un símbol universal que continua en mans d’usurers. Com la política en la seua majoria. Les excepcions no vencen la usura.

Però Gernika simbolitza més que tot això. I l’art. I la història.