Sort dels mestres i d’escolavalenciana

Cinc hores de sopar però sense sopar, no vos penseu que els mestres no són sacrificats. Vam començar a les vuit de la vesprada i vam acabar pels volts de la una de la matinada-nit. Si treiem l’hora i escaig que vam dedicar al sopar sopar (l’àpat amb entrants i segon plat), l’hora de músiques i balls, amb el reconeixement al grup de danses populars Repicó i l’actuació d’Horta Folk, la resta van ser discursos, molts discursos, i potser que massa llargs. Però també hi havia els reconeixements als mestres que es jubilen, entre més el president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, també a Fina i a Anna de la nostra escola, a les escoles que fa vint-i-cinc anys que van iniciar l’ensenyament en valencià, a Vicent Pastor, i finalment a un altre dels personatges singulars del nostre país, Paco Muñoz. El cantant Paco Muñoz va estar-se les cinc hores assegut, aguantant la poca mesura que tenim els valencians quan organitzem segons què, i al final li van donar el micro perquè digués unes paraules. Després de tot, al final, i malgrat el cansament d’un home de setanta-vuit anys, va ser el més lúcid, per breu, brillant i emotiu. El silenci de respecte en aquell envelat del Mas dels Estels (2ells en deien de las Estrellas), a Paiporta, va ser el nostre reconeixement a aquell home, que va dir, si fa no fa, que ha viscut molts anys en aquest país sense que passés res, perquè res no canviava, i sort que teníem els mestres i Escola valenciana, va dir, sense, el país no hagués sigut igual, els mestres heu aguantat l’ànima del país, i la societat sempre us deurà aquesta voluntat fidel a la llengua i a l’escola. Gràcies, va dir, gracies per ser, els mestres. I amb això, el sopar de cinc hores es va acabar.