Un mestre anònim acusa la llengua

Un mestre que vol mantenir l’anonimat declara que el valencià és una llengua que aïlla i tiba. El mestre no ha volgut mostrar la cara, malgrat una afirmació que corre les xarxes cercant valencians càndids, uns quants que també fan de mestres. L’oració del mestre, la sentència que acusa la llengua (ves quin ois no ha de tenir a la fel un mestre que acusa cap llengua) ha fet tan de forat que, fins i tot, el cap del pp de València ha arribat a dir que no, que ell parla valencià i no viu tibat ni al marge del món. Ai, dels mestres que tiben i tiben els xiquets valencians, creminals! Però es veu que aquell mestre anònim volia explicar la diferència entre les llengües importants, l’espanol ha posat d’exemple, i les llengües de pa oli i sal, el valencià, perquè ho entenguem d’una vegada, que molts altres mestres no entenem de llengües ni de relacions ni del món que aquest mestre explicarà cada dia a l’aula. Quin món, xiquets, us explicarà, quin món, que no em deixarà dormir aquesta nit, pensant el calvari d’intel·ligència que passareu cada dia, en l’escola del mestre anònim. Aquell mestre ho volia dir d’amagat, gairebé que no ho volia dir, que el valencià que el parle el tio Canya, que a València i al món no en volen saber res, de tibantors… Que no serà d’Alacant, el malparit? Perdó, no volia dir malparit, que no està bé malparlar dels altres mestres… Aquell mestre ho ha dit baixet, parla baixet, perquè ningú no puga confondre’l ideològicament ni anímica. La culpa serà de wassap, de les xarxes, de twitter… Potser que una part de raó té, l’home (!), perquè quan agafes un llibre, una traducció de Montaigne o de Tolstoi, fins i tot de Shakespeare, t’aïlles, si no ets un mestre anònim que saps fer dues o tres coses a la vegada, i les farà ben fetes, les coses per no aïllar-se, llegir i relacionar-se amb els amigots mentre es fa una cervesa, perquè de segur que aquest mestre anònim té una burrà de món i d’amics intel·ligents tots lingüistes, que no parlaran valencià al bar, pobres, per no aïllar-se, com el mateix Rajoy,que cada cop que puja a Brussel·les a relacionar-se, amb aquest espanol que obri portes i el cel si li ho dicta el TC, ja ho saben, xa, com l’espanol obri frontera a poc que el parles d’ací i d’allà, t’obri en canal les venes i les vint intel·ligències… Hui mateix que el conseller Marzà ha fet públic el decret de llengües que, si no fóra per aquesta declaració anònima, diria que inclou el valencià com a llengua principal a l’escola. De fet, el decret pretén organitzar l’aprenentatge de llengües durant l’ensenyament obligatori, sense entrar a comprometre res més, fora de l’escola. Així que de l’ús social se n’hauran d’encarregar uns altres, i esperem que no siguen gaires mestres anònims, si realment volem que les llengües en desquilibri puguen tenir èxit, o viure un mínim de normalitat. Compteu que és un decret pactat a tres bandes, possibilista, i voluntariós, que convida a aprendre, i sobretot, confia en la voluntat dels mestres que són, en definitiva, els responsables d’ensenyar en les escoles valencianes. Exceptueu els mestres anònims.

Ai, sí, mestre anònim, consol de l’escola i de la intel·ligència de tants xiquets com atendràs cada dia: nosaltres som de la llengua catalana, saps, el valencià de pa amb oli del tio Canya, i som de tibar-nos fins i tot entre cames, quan llegim Valor o escoltem Ovidi dir Estellés, quan en fem un ús natural, normal, rural, terrenal, veïnal, amical de la llengua. Només perquè volem. Perquè ens dóna la gana. Ves. Ves a cagar a la via.

 

Només a un estat com espana se li ocorre jutjar la democràcia

Espana jutjarà Catalunya, hui dilluns 6 de febrer de 2017, pel 9N, i es faran evidents unes quantes raons per preocupar-nos, sobretot si vivim fora de Catalunya: entre més neguits, l’evidència que el franquisme és viu, que la democràcia a espana fa nosa, l’antigor d’un estat que viu en el XVIII i es pensa que el món també viu enganyat; potser creure que són algú en el context internacional, aqueixa confusió permanent entre intel·ligència i mediocritat. Com l’aire que respiren, a Espana la corrupció és inevitable, i per defugir la realitat, fica el cap en un forat i voldria tothom cec, vivint en un forat.

Als ulls del món, Espana és un estat. Catalunya no l’és, encara. Però al món n’hi ha més respecte per Catalunya que no per Espana. D’ací unes hores, Espana evidenciarà com d’irreconciliables són dos països que entenen la vida de manera tan diferent: això és, la política, la justícia, l’economia, el govern, l’escola, la cultura. N’hi ha més exemples, i més abismes.

Espana té la força, la clau dels diners, l’exèrcit o la guàrdia civil. I els tribunals d’ordre públic o els judicis polítics contra les idees. Fiscals i jutges d’un partit que governa malgrat els tresorers… Si aquests són els arguments, contra la democràcia o la intel·ligència o la cultura, podem començar a preocupar-nos de valent, sobretot si vivim fora de Catalunya. O si participem sense argumentari propi.

Rosa Serrano rebrà demà el reconeixement de la Fundació Bromera

El divendres tres de febrer, l’endemà de la Candelària, la mestra Rosa Serrano rebrà un reconeixement merescut per una trajectòria de vida dedicada al foment de la lectura. La Fundació Bromera, ànima d’una editorial de referència del país i marca de molt de prestigi entre els mestres a València, farà el lliurament d’aquest premi.

Després d’uns anys pel món, Rosa va contactar amb la pedagoga Marta Mata que li encomanaria d’obrir una escola a València a partir dels models pedagògics d’avantguarda a Europa: Freinet, Montessori, Lodi, Rosa Sensat… En la dècada dels setanta, un grapat de mestres i famílies encoratgen el projecte Escola Gavina, que l’any 1975 obrirà al carrer de la Pinaeta del Cel a l’Eliana, el Camp de Túria. Sis anys després, l’escola estrenarà edifici a Picanya, i consolidarà una de les experiències més singulars de l’escola cooperativa valencianista. En aquells primers anys, l’equip de mestres fa una aposta ferma per la lectura i els llibres; són els primers anys d’escola en valencià, sense Llei d’ús, ni materials ni lectures perquè els xiquets valencians puguen aprendre a llegir amb normalitat. La televisió valenciana era una químera, si fa no fa com avui. A partir dels noranta, Rosa deixa l’escola i emprén una altra aventura encara més cenrada en els llibres, Tàndem edicions. La relació amb Enric Valor, autor principal a l’editorial i en les cases de bona literatura, també a l’escola dels valencians, l’edició acurada i l’èxit d’algunes col·leccions, com ara el Tàndem de la memòria en favor d’uns quants personatges valencians, va farcint de llibres biblioteques, escoles i cases nobles (recordeu que l’índex lector dels valencians és dels més baixos d’Europa, i la lectura en valencià toca gairebé l’infern). Aquest esperit inquiet de la mestra-editora Rosa Serrano, la porten a projectes i compromisos per la cultura, l’educació, el feminisme, el debat social, en uns anys que València viu un tsunami de corrupció i frau polític. Rosa participà en el Consell valencià de cultura, en l’Associació d’editors, va escriure obra pròpia, entre poesia, articles de premsa, literatura infantil, i va recórrer el país, l’escola i les biblioteques en favor de millorar-nos la lectura i la vida. Per tot plegat, l’admiració de l’equip de mestres de l’escola, Rosa. Per molts anys.

 

*A la foto, Rosa Serrano i Marta Mata commemoren el trenta aniversari de l’escolagavina.