Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Quina llengua ensenya l’escola? (el cercle Vallcorba)

0

El cercle Vallcorba proposa que posem més cura en l’ús de la llengua. Sobretot els mestres, que som responsables d’ensenyar-la. De vegades la inconsciència, la poca formació, o una situació de desavantatge evident, no ajuda a mantenir una llengua genuïna. Els anys de dictadura van provocar un trencament a l’escola que encara patim. A València, sobretot, vam haver d’aprendre ràpidament els mínims per reprendre l’escola a partir dels setanta, gairebé d’amagat. Però els mínims d’aquell moment no són suficients, ara. A partir de la Llei d’ús, escola valenciana es va estendre, però els mestres teníem una formació raquítica; els nostres pares ja no exercien de model lingüístic (pobres, ells tampoc no sabien que el seu model era més valencià que no el nostre, més genuí i menys contaminat, perquè no havien patit l’escola i els mitjans no els feien forat). No, els mitjans no ajudaven a escampar un model vigorós i genuí, al contrari, semblaven fets a posta contra nosaltres. En la majoria de casos, a l’escola ensenyàvem un model contaminat per la llengua que ens sotmetia. La inconsciència, i la gosadia… La majoria d’àmbits socials també els tenim contra nostre. A València hem tingut pocs recursos, molt pocs realment, i encara perquè ens els pagàvem de la butxaca. Així i tot encara ens els prohibien o els assetjaven. I van acabar multant-nos fins i tot. Fins on podia arribar la barbàrie antivalenciana del pp i l’odi de l’extrema dreta contra els valencians. D’ací a poc XufaTV, que ja té directora, tornarà a emetre, esperem-ho que ho faça amb un model de llengua acurat i genuí (prou de trobar-nos segons quins periodistos que malmetien la llengua a posta des de canal9). Per primera vegada tindrem un cinema comercial i regular en versió original subtitulat en català (Las Provincias ja ataca i insulta la iniciativa)… Fins i tot tenim un nou decret de llengües per a l’escola, blanet però possibilista.

Mentrestant, fóra bo que els mestres repassàrem els consells d’aquests sabuts de la llengua del Cercle Vallcorba, i, si podeu permetre’s el luxe, dediqueu un claustre de mestres a revisar quina llengua ensenyem, des de l’escola. Perquè ens cal millorar i aprendre’n, per superar el raquitisme i la formació general en llengua.

El seu comunicat últim, comença si fa no fa d’aquesta manera…

No deixem que el català se’ns desfaci
1. La realitat lingüística i la responsabilitat nacional

Tothom qui tingui una mínima consciència lingüística pot adonar-se que avui la llengua catalana travessa un moment perillós. Hom pot comprovar que, com més va, més es deteriora, especialment la llengua oral. I això afecta tots els àmbits: no solament el lèxic, que és més perceptible, sinó també els aspectes estructurals, és a dir, la fonètica, la sintaxi i la semàntica.

Veiem, per exemple, com molta gent ja no sap diferenciar deu de déu; o bé com es van perdent la ela palatal (escrita ll), la ela velar i fins i tot els sons d’algunes consonants sonores (cosa, dotze, gerani, metge). Així mateix, no és gens estrany de sentir «han hagut cinc» en lloc de «n’hi ha hagut cinc» o «trencar un paper» en lloc d’«estripar un paper». Aquest deteriorament té una causa molt clara, que no ignora ningú: la pressió aclaparadora de la llengua castellana.

Si per una banda hi ha enquestes falsament optimistes que indiquen que l’ús del català creix, per una altra és fàcil d’observar com se’n va malmetent ràpidament la qualitat. Un ciutadà que tingui de quaranta anys en amunt se n’adonarà per mica que hi pensi. En canvi, els més joves, que ja han après una llengua degradada, van perdent la consciència de parlar i escriure malament. La paradoxa d’avui és que, per un seguit, la gent gran, que encara fa servir un català força genuí, posa molt més interès a millorar-lo que no pas una gran part del jovent, que té un català deixatat i allunyat d’una mínima correcció.

Ací teniu l’article complet. Llegiu-lo, escampeu-lo, multipliqueu-lo…, en favor de l’escola i dels nostres alumnes. Que seran els futurs mestres demà.

Quina llana tenim els mestres

3

Avui hem celebrat la festa final del Carnestoltes 2017. Vam començar dilluns amb el pregó, i cada dia de la setmana passava alguna cosa diferent: portàvem pijama, o bata, o ulleres divertides o capell, o sabates diferents a cada peu. Cada dia preparava i apropava el gran dia de Carnaval. Feia molt temps que havíem ordit la sorpresa, els mestres i els xiquets, perquè enguany la disfressa havia de ser sorpresa. Sobretot perquè hi havia un personatge que no havia de saber, que veníem de rateta. Fina Masgrau és l’autora de la rata Marieta i Lurdes Bellver és la il·lustradora. Enguany Fina deixarà definitivament l’escola, ha sigut mestra, directora, psicòloga, i volíem fer-li aquest regal, que veiés l’escola en la qual ha treballat mitja vida vestida de Rata Marieta. Ves que ens havíem passat coses, ves que cada dia que venia alliçonàvem els xiquets: “No digueu res!” “És un secret” “Ha de ser sorpresa!”, i ves que els xiquets han aguantat, i Fina entrava per l’escola i tothom ja feia xxssttt, uiii, pareuuu!, amagueu això, deixeu de pintar, compteee! I quan ha arribat el dia, tothom érem ja preparats al pavelló, esperant-la. I la cara valia un jorn esplèndid, i tantes coses com han vingut després valien aqueixa emoció i aquells ulls vius. Tota l’escola li hem cantat, ella ens ha fet el discurs, ens ha regalat una vida de mestra… També hi era Lurdes, i Rosa, i Isabel Mingo i la tia Júlia, i Vicent Calabuig, i Teresa Raga, i després, durant l’esmorzar ha arribat Teresa Pérez, que afegia una altra sorpresa: era l’única que venia de Marieta diferent. Anna també s’havia incorporat a l’escola. Són mestres que ja feinegen en altres coses en altres indrets però no volien perdre’s l’escola un dia tan especial. Avui mereixia de venir a commemorar aquest regal a Fina. En l’esmorzar de mestres ha ocorregut un altre dels moments únics: Rosa ens ha explicat com van pensar la rateta, i Lurdes com va fer els primers dibuixos, com Fina va començar a escriure els primers versos… Els mestres joves es miraven aquelles dones, l’entusiasme, la il·lusió de bastir una col·lecció de literatura infantil a partir d’un personatge lligat, han explicat com ho van presentar a una editorial japonesa, a la fira de Bolonya, i hem rigut i ens hem emocionat de valent, hem obert el cava, i ens hem fet cent mil fotos, o més de cent mil… Fina estava tan contenta que, en el moment que jo ho escrivia a twitter, ella m’ho deia a l’orella: quina sort tenim els mestres! Sí, tenim molta llana, la veritat.

El judici al reiot Carnestoltes, que volia continuar la festa (per cert, quina organització tan extraordinària dels alumnes de segon de secundària). La Quaresma, la sardina, i el gran ball de Carnestoltes. Han començat a venir els pares, a participar del ball, mentre l’equip de tècnics de so, que coordinaven la música, el temps, triaven i remenaven què podíem ballar, semblava que no fallaria res, avui. Com ho hem passat, xa, que ho podríem repetir demà mateix, dissabte, si veniu de nou a l’escola. Tenim tanta sort, els mestres!

Colp de justícia, directe al forigol

0

Espana no aprén. És tant d’extrema dreta que ja no fa ni pudor. La democràcia que s’ha dibuixat a mida tapa forats, brutícia i merda de primera, però ja no sorprén. Que no fa pudor. Les mosques ja ens ho hagueren dit, si la merda en fa molta o poca, de pudor. Les mosques i les moscardes que governen i que consenten que ens governen. Així que això dels borbons, dels fiscals, dels menistres que afinen, del pp en general, de la justícia en particular…, aquest insult entrenat, conscient, ordit, no fa el ridícul, ni és una vergonya. Perquè el forigol no en fa, ni poca ni molta de vergonya. És un forigol. I ves que ens ha tocat per dret de conquesta, ser un forigol, a tot estirar el forigol d’Europa. Però, ep, això s’acabarà prompte. Quan una majoria deixe d’alimentar-se o d’alimentar la merda, i peguem a fugir. Perquè fugirem, que això no es podrà aguantar gaire més.

[continuarà]

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cavaller de la rosa blanca de Finlàndia

0

Mentre escoltava l’Andante Cantabile de Tchaikovsky, Vicent em notifica que s’ha mort en Xavier Melgarejo. La interpretació de Yo-Yo Ma sembla a propòsit per a aquest home, que ens va fer conèixer el periodista Jaume Barberà al programa Singulars de TV3. Xavier era un home singular, sens dubte. Vam fer un viatge rellam a Barcelona, Creu, Carme i jo. Vam trobar-nos a la porta de l’escola Claret, i el vam identificar de seguida, malgrat que hi havia una dona que li impedia de mostrar-se. Ens ho va explicar, abans de dinar, com es trobava d’apurat per aquella mare que l’abordava a la porta de l’escola: em feia patir per si no em reconeixíeu. El dinar ja va ser un gran inici dels mestres valencians amb Xavier Melgarejo. Li ho havia dit a la seua dona, que hi havia uns valencians que notava que havia fet una amistat per llarg. Després vam sopar a València dues o tres vegades, va parlar dels primers viatges a Finlàndia, de l’escola Claret, de com Finlàndia formava en valors, en lectura, en com d’estrictes eren a l’hora de formar i triar els mestres, de quantes portes li havien tancat abans que el seu propòsit fos una realitat, del goig de la rebuda a València, la primera vegada: l’auditori del col·legi Juan Comenius era ple de mestres a peu dret aplaudint aquell home, el coratge d’un home que va tenir la convicció que al nord l’escola funcionava, i la visió que algú havia d’estudiar aquella experiència i explicar-la al món. De fet, la coneixia tan bé, que el govern enviava el mateix Xavier a narrar-la. I nosaltres l’escoltàvem amb una passió que no s’acabava, telefonava a casa, parlava amb els fills, i després tornàvem a l’escola, a la importància dels mestres, com havíem de posar molt d’esforç a fomar-los. Aquella nit a València, memorable, el passeig fins a l’hotel, sabedors que vivíem una nit única, amb el mestre. Mentre puga continuaré treballant per l’escola, però la millor herència que podeu deixar, ens va dir, és formar tan bé els mestres que no noten la vostra falta…

[a la foto, Enric, Àngels, Imma i Xavier]

El castellà en perill, xa!

0

«El castellà és en perill!». Aaaahhhh!

Ho diu una “associació en defensa del castellà a València”, que els castellà és en perill i està discriminat, a València. Ho he llegit però no m’ho he cregut. He telefonat al 112 per avisar-los, he engegat la televisió a veure si és que “XufaNova” ja emetia (XufaNova és el nom que ja li he posat a la nova televisió valenciana, si apareix abans de 2018. Si apareix després jure que m’esforçaré una miqueta més en pensar una idea més brillant). He cercat si era veritat o una broma pesada, aqueixa amenaça, fins i tot he corregut el carrer Calvari del meu poble, perquè allà al final hi ha la caserna de la GC, per comprovar si havien abaixat la bandera d’ells i es rendien al seu enemic, això és, nosaltres. Però, no, no, la seua continuava allà enllà. I el rètol de tot tot per la seua pàtria, hi era també, entre els homes de verd que hi havia no he notat cap neguit, ni cap tensió ni greuge, com deia aquella dona que fumava i mirava l’altra vorera. Però és veritat, l’associació existeix i la denúncia pública de l’amenaça contra el castellà també. O són cecs, o sords, o no sabem què pretenen. Perquè si n’hi ha cap llengua amenaçada a València, no és l’espanol, de cap manera: en tot cas el francés, l’anglés o el valencià. Però l’espanol, no.

Malgrat la seua particular realitat, i la particular manera de viure les coses, en aquesta associació diuen que estan molt preocupats per la discriminació que passen, a València, pel que fa a la llengua. El centre d’emergències de l’Eliana comunicava, i la base d’helicòpters de l’OTAN no feia xafarranxo (n’hi ha dies que són un no parar, els parotets). Però l’associació diu patir un atac furibund contra el castellà, a València: ves que no tenim ni un sol mitjà públic en valencià, ni un de sol, però ells argumenten que passen ànsia pel castellà. Ni un sol joc informàtic en cap de les diferents plataformes universals, ni una sola sala de cinema (ep, atenció ací, que tindrem novetats), cap notaria, ni jutjat, farmàcies, àlbums de cromos, missals (no sé quants rosaris fan les beates cada vesprada, encara, o si en fan cap en valencià), ni una sola aula en valencià al politècnic de valencià en la línia en valencià, ni una de sola, però aquella associació pateix, diu, una amenaça com no havien conegut.

Regire la web d’aqueixa associació alarmista, però veig que no han dit mai res dels canals de televisió en valencià tancats, res de res, però diuen que el pp s’ha pegat un tret al peu, en acceptar el canvi del nom de la ciutat, València en comptes de Valencia. Fins ací podíem arribar! He corregut a ca Broseta, que viu a la vora: he començat a llegir com un boig les instruccions dels aires condicionats, les estufes, els ventiladors, les planxes, les afeitadores, els secadors, els expremedors, les batedores, les neveres, les cuines, els microones, res, xe, res no era en valencià… Aleshores ja he començat a respirar més tranquil. Sobretot quan m’han enviat una notícia dels diaris regionals: l’associació en defensa del castellà a València, posarà una denúncia per l’amenaça del decret de llengües de l’equip Marzà, perquè diuen que descrimina els valencians. Aaahhh, i nosaltres que vivíem tan tranquils i consentits…, pobrets, aquests, no?

Ara veuràs tu la fiscalia, a qui farà cas: xama!, xama!, bona dona, xama tranquil·la!

La por d’espana

0

Si un tribunal determina que el poble no vote, l’abisme és més profund que no admeten. I l’acaçament a la democràcia un càncer.

Espana accelara la independència de Catalunya amb cada comunicat del govern, de la fiscalia, o en cada decisió del TC. Si l’única cosa que aturaria la declaració d’independència és lligar tots els catalans, tots excepte l’arrimadas, que ja s’ha presentat a governar la dictadura que vodria imposar el pp, voleu dir que ho troben possible, plausible, ètic, democràtic? Però quant de temps voleu tenir lligats tots els catalans, els de madrit? Un any, tres anys, per sempre? Voleu dir que sou tan rucs, encara?
L’abisme espanol és un pou fondo on s’estimben les idees de llibertat i de coneixement. Només cal posar la Ser, o la Sexta, o mitjans similars, fins i tot mitjans o programes esportius, per comprovar-ho…

Si tingueren coneixement no farien el ridícul, ni ens farien passar vergonya internacional, però és que l’estat espanol, governat per hereus franquistes, no ha cedit un pèl el privilegi de conquesta, de guerra o de barbàrie. I això, en el segle XXI, a Europa és un cabàs de vergonya, per no dir-ho més clar, un cabàs de misèria.
No li val qualsevol cosa, argumenten els unionistes, iniciativa, podem, psc i la caspa —c’s i pp, ni pensar de posar en qüestió la constitució espanola. Però qui va redactar aqueixa llei?, sota quines condicions?, quines amenaces pesaven sobre els redactors i quines conviccions conservaven una majoria d’ideòlegs? I en tot cas, si un decideix lliurement, qui som ningú per condemnar-lo… Matem Sòcrates, de nou? Matem l’escola brillant de la República?, Sinyors del psc o ic, tornem a l’escola franquista que vostés diuen que van patir?, en canvi de quina cosa, tornem?, de quins principis democràtics i de llibertat?

Perquè no podem dir tant se val, mentre milers de familiars no han pogut recuperar la memòria dels afusellats, ni recuperar la dignitat robada, ni milers de consentits no han tornat tant com van robar. Naturalment que no podem avançar. De cap manera. Si qui governa representa un partit polític creminal, inculpat en centenars de casos de corrupció, capaç de desfer-se públicament de proves, de negar-se a declarar davant els jutges, de continuar rient-se en els morros malgrat els delictes, les proves i les condemnes reals, que continua governant i ordenant de perseguir el fum per amagar el foc, el tarquim que només farà tarquim. La merda només merda. Per què no s’il·legalitza el pp que s’ha enriquit en canvi de malmetre la hisenda pública? En canvi del benefici propi, ha desmantellat la sanitat, l’educació, la universitat, els serveis, la cultura, i ha malversat els fons de les pensions… Més proves? Només calia la cirereta del corredor, el desviament de fons del corredor mediterrani per invertir-los en madrit, els diners de tots perquè madrit xuple, llepe, suque, i ens pegue pel sac.
El desprestigi internacional no és només filosòfic. O opinió. El fracàs polític de la Transició ens ha portat a un desastre en tots els sentits. La desocupació vergonyosa a la qual ha abocat els joves, el frau a la hisenda, el desequilibri del finançament autonòmic, l’enriquiment madrileny en canvi d’empobrir la perifèria mediterrània, la tolerància entre  ciutadans de primera i desgraciats de tercera, l’abús en infrastructura de ruïna… Visca la mediocritat intel·lectual de la majoria de governants espanols, però paguem-ho tots per ells, en canvi d’ells, paguem-los el beure, l’abús, els putots, les medalles, la missa catòlica…, la mentida com a pràctica corrent, la burla a la democràcia, la caspa, la tolerància dels paradisos fiscals dels amics, l’íbex, la llotja del bernabeu i el bernabeu sencer, les empreses corruptes d’energia, la tortura permesa a cals cossos de seguretat, la desatenció de la gent gran, la manca de serveis de qualitat, el desmantellament ordit contra la sanitat… Quaranta anys de maquillatge superficial ja no amaguen el fracàs a què ens han conduït pp i psoe, ara agafats de bracet.

Oració profana: només per l’índex lector de l’estat, el 90% dels polítics amb responsabilitat de govern del setanta-vuit ençà mereix presó (inútils, heu tingut quaranta anys!). Això fa por, espana. I aquest nivell de democràcia: una fiscal en cap xamant un cigarret ros desafiant l’altra banda del carrer. Sense perdó.

[continuarà]

 

Intel·ligència a l’escola

0

En quina cosa és intel·ligent, l’escola? Què aporta en intel·ligència cada mestre? Què has fet avui que afig intel·ligència al dia a dia escolar?

Què fa un arbre abans de morir-se?, em demana un llaurador que acompanye perquè em diagnostique un camp. No ho sé, què fa? “Florir”!, s’exclama. No t’hi has fixa’t mai? Un arbre abans de morir-se fa una floració extraordinària, per deixar-hi rastres de vida, potser és l’últim que fa, quan ja no pot res més. Res de res.

Jo sí que em demane com podem fer intel·ligent l’escola, què la fa brillant? Que acabe el dia, pels volts de les cinc, i puguem dir-nos: un altre dia que hem afegit valor, els mestres. Els alumnes. Les famílies. Vigilar que cap alumne no estiga desemparat?, ajudar que tothom puga aprendre?, fer-los descobrir on erren perquè puguen avançar?, potser tot això són accions, el deure de cada mestre que atén a l’escola, però què fa d’especial cada mestre, perquè sentim que l’escola és intel·ligent?

Potser que ens embadalim, i no acabem de saber què cal fer. Potser que dediquem moltes hores a fer de manobres, de mecànics, de forners, que treballem a l’obrador, l’ofici de mestre, però i la intel·ligència?, en el sentit més estricte, quan ens aturem a pensar-la, a comprovar si en posem un gram, un quilo o gens ni mica? Com sabem si aquell xiquet que no s’estima la matemàtica, acabarà estimant-la, unes hores més tard? Com podem estar segurs que voldrà aprendre’n més? De fet, si això no passa, com podem sentir-nos satisfets, els mestres?

El llaurador em diu, abans de baixar del cotxe: t’ha impressionat això de l’arbre, no?

[continuarà]

L’escola del segle XXI necessitarà intel·ligència

0

Deia Whitehead que l’error és el preu que cal pagar per progressar. Això si acceptem que l’error és pagament. L’error era fins fa uns dies (segles XIX i XX) una acció que es punia  a l’escola, amb un càstig si era lleu, amb la vergonya si el mestre ho considerava greu. Potser que aquest siga un indicador del canvi a l’escola, de l’escola del segle XX a l’escola que voldríem al segle XXI. Considerar l’error com un pas necessari per avançar. Per això els infants s’han d’adonar d’on erren i per què, per esmenar-ho la propera vegada.

La segona jornada de formació per a mestres que havia preparat AKOEeducació no va decebre. A l’escenari del saló d’actes del col·legi Juan Comenius (companys, caldrà millorar la llengua dels rètols), van pujar Eduard Vallory, David Atzet i Jordi Musons, que van filar un discurs pel canvi més radical de l’escola, segons ells, possible, eficaç i principalment metodològic. Calia una premisa principal, el canvi l’ha de fer tota l’escola. Sense excepció de cap mestre, cap etapa o cap cicle. Tothom ha d’implicar-se i començar, potser amb petites coses, però que porten tot l’equip a una coherència d’acció consensuada. El pes del discurs, la ponència principal, va anar a càrrec d’Eduard Vallory, que va modular el discurs, l’auditori, en un exercici brillant de bon comunicador, expert, excessivament afectat per al meu gust, però va saber atraure l’atenció, el neguit i el silenci dels tres-cents mestres de la sala. En realitat tres-cents cinquanta. Què va dir, l’analista Vallory, president del Centre Unesco a Catalunya, director d’Escola Nova21? Ara mateix no ho sabria explicar tot. No sé si sabria explicar la meitat del que va dir, o si me’n recorde d’una tercera part. La meua funció era observar el públic, la reacció general, els comentaris in situ, el siroll o el murmuri. No n’hi hagué gaire siroll, ni murmuri —bé, sí, una miqueta— però l’home va manegar l’auditori com va voler, amb el suport d’una presentació en tres llengües (predominància de l’anglés), i un exercici de referències a documents internacionals que són en favor del canvi a l’escola, de la modernitat, si cal de fer l’escola més transparent (més vidres i menys ciment) o fins i tot eliminant completament els envans i ja veurem què passa. “L’empoderament” dels alumnes, fóra una raó suficient per al canvi que proposa Vallory. Que l’escola siga gratificant i suggeridora per a l’alumne, una escola que siga capaç d’afrontar els reptes nous, entre més preparar ciutadans lliures. Com que m’és impossible de recordar tot el que va dir, afig un paràgraf del seu bloc que resum una part important del seu discurs:

“Coincidim en què l’aprenentatge ha de desenvolupar competències per a la vida, articulant a través seu l’adquisició de les diverses tipologies de coneixements: informacions, conceptes, habilitats, actituds i valors. També alertem que parlar de competències no ha de significar pensar en un propòsit utilitarista, sinó en una formació integral, humanista. I per generar aprenents autònoms, ens calen experiències d’aprenentatge gratificants, vivencials, properes, significatives i cooperatives.”

El segon resum de la intervenció del director del moviment Escola Nova 21, és que l’escola necessita de la intel·ligència. Potser no ho va dir així, però ho va deixar implícit. Sense tenir al cap en tot moment aquest valor, aquesta capacitat, competència o mínim que ha de tenir algú per treballar a l’escola, no hi ha res a fer. Perquè la clau són els mestres, ja ho vam dir ahir, i a aquesta clau cal afegir que qualsevol acció, activitat, reflexió proposta, tot sense excepció, ha de tenir “intel·ligència”

Les escoles s’han de convertir en centres generadors d’aprenentatge, han d’aprendre de cada acció que proposen, si volen evitar la rutina, l’avorriment, l’abisme entre la realitat d’allò que passa al món i allò que passa a l’escola, cada dia, que massa vegades no té res a veure amb la realitat.

[continuarà]

Toca aprendre cada dia, xa

0

Els mestres feien bona cara. De normal la fan, una bona cara cada dia per rebre els xiquets. Fóra el mínim, de rebre de bona gana els xiquets cada matí. D’una altra manera, sigues fiscal o llaurador o enginyer, però no sigues mestre. Avui feien bona cara, els mestres, després d’això d’anit a València, en la primera jornada de formació 2017 organitzada per AKOEeducació al col·legi Juan Comenius, al barri de Marxalenes —per cert, ja sabeu què vol dir aquest topònim, Marxalenes?

Enric Queralt va explicar durant una hora per què hem d’ensenyar els alumnes a llegir en pantalles. Ho va dir abans de començar, que no correria, volaria. Queralt és, potser, un dels formadors més ordenats, sistemàtics i concrets que ha convidat Akoe mai. Sense retòrica, ni pre-literatura ni roba sobrera: es treu l’americana, s’arromanga els punys, deixa el rellotge en un cantó, i comença a disparar a dret: les pantalles van passant a velocitat de la llum, i les idees, per lògica i sentit comú, provoquen que ens preguntem a cada segon, a cada mig segon “Com és que no he tingut en compte això” “Com és que això encara no ho faig” “Com se m’ha passat d’explicar això als xiquets abans de dir-los cerqueu informació a Google…”. Seixanta minuts, que ens té així (!), agafats l’Enric, a planificar, organitzar, ajudar, acompanyar, ensenyar, com?, com?, com heu explicat als xiquets que cal ordenar la informació a la xarxa? Que no ho heu explicat? Que no sabeu que han de saber les fonts on cerquen, qui escriu, quin rigor té el contingut, quina llengua, si és patrocinat, si és científic… Sabeu els mestres si els xiquets saben què van fent en cada moment a l’aula o els deixeu a la dula? Quan els encomaneu un deure a casa, ja sabeu si tenen connexió? Si els pares els podran ajudar? Per cert, ja sabeu quants xiquets de la vostra aula tenen connexió a casa i quants no en tenen?

En aquell moment, hauran passat quinze minuts, vint màxim de la conferència, el professor Queralt ja ha fet sis o set quilòmetres a l’escenari, no para, no respira, alena, gesticula, imposta veus, fa mirades, explica ironies, ens deixondeix, mestres!!!, i torna a l’índex per recordar-nos on som de la seua exposició, per on ca… Con-ti-nu-em…, sense perdre rigor i lògica per les coses, perquè no vol, de cap manera que deixem res a l’atzar, sinó que els mestres sistematitzem com ensenyem —com??, ja ho sabem fer?, ja ens hem demanat prou com de responsables som els mestres en l’aprenentatge dels xiquets… Queralt va deixant anar uns quants referents, el Cassany, per exemple, que és l’únic que ha publicat un llibre en català que orienta com ensenyar a llegir/escriure en pantalla, a més de dos quadernets de la pròpia Generalitat de dalt, que ens poden servir per orientar-nos en el primer inici…

M’agrada particularment com comença l’Enric cada conferència: amb un índex. Un índex d’una intervenció ja és un compromís d’allò que t’explicaran, sense subterfugi. Si fa no fa com hauríem de començar la classe cada dia els mestres? Avui parlarem d’això, farem allò, aprendreu això potser, ho comunicareu així… Acabarem amb això. I avaluarem el dia. Un índex d’allò que fem a classe cada dia abans de començar també és una manera de començar. Una declaració d’intencions (de programació, de rigor, d’un oferiment professional…). En això, les seues intervencions, Queralt té uns principis que no canvia.

Aquest índex ja predisposa a una conferència acurada, preparada, culta, amb referències internacionals, locals, d’identitat, i arrelada a la nostra particular situació de mestres valencians. Si demanes al professor Queralt que ens parle de lectura en pantalla, abans de venir haurà estudiat què diuen els papers de la conselleria, què n’hi ha de publicat a València i a Barcelona sobre això, quins són els referents propis i els internacionals. I farà comparances d’on som i on ens hauríem de demanar d’ésser. És exigent i vodria que els mestres fórem exigents.

Més detalls, de la intervenció d’anit a València del professor Queralt, és la triple intensitat “ús de la llengua”, “la presentació digital” i “la intensitat gestual”. Una llengua acurada, ràpida —ves que els valencians tenim aura d’un parlar ràpid, però res a veure amb aqueixa velocitat supersònica queraltiana—, amb una gesticulació corporal de molt de moviment i una informació en pantalla molt abundosa (excessiva?) —aquesta vegada no ha dit si compartirà el treball, si el publicarà en un llibre (ep, no fóra una bona idea, això?), un còctel terratrèmol que ens obligarà a continuar llegint i formant-nos en lectura, però sobretot, ens obligarà a parar, reflexionar, estudiar i tornar a la pràctica, després de cada intervenció. Res d’estrany, ben normal després de cada activitat formativa si aquesta intervenció-activitat formativa és eficaç o mínimament adaptable a l’escola.

Avui hem comentat les jugades d’anit, entre els mestres. Impressionant, excels, brillant, intens… Potser que siguen mestres-fans, de l’Enric Queralt. Que no siguen completament objectius en excedir-se. O potser no. Indubtablement, la presentació d’anit els mestres d’escola i d’institut l’hauríem de tenir a la tauleta de nit, i repassar-la abans de dormir-nos. I també l’hauríem de tenir penjada a l’entrada de l’escola, per començar cada dia la pràctica d’ensenyar i d’aprendre.

[continuarà]

 

Akoe és un referent en la formació dels mestres

0

Avui comencen les jornades d’hivern de l’Escola de Mestres a València. L’escola de Mestres és dins el grup cooperatiu AKOE, nou escoles que apleguen experiència, idees, col·laboració i entusiasme en favor de l’educació. En només deu anys, han sigut capaços de construir un espai rigorós de debat i innovació, que ja és un referent entre els mestres valencians. Si bé l’objectiu principal no era aquest, el recorregut vital els ha portat a crear un xarxa on la formació és el major repte. Fa uns dies ho explicava un altre mestre singular, Xavier Melgarejo: allò més important per a l’escola, allò que la farà créixer, canviar, ser capaç d’afrontar el futur i la incertesa són els mestres i la seua formació. És ací la clau de l’escola del nostre país. Però compte, no li val qualsevol formació, ni tanta quantitat d’oferta formativa. Els mestres no hem caigut d’una figuera, no venim buits o despullats al món, carretegem un munt d’anys de treball, de bones experiències, i no li val qualsevol cosa. Cal ser rigorosos, quan fem venir quatre-cents mestres a formar-se. Tot no li val, i ací tota pedra no fa paret. Per això ha sigut tan important la feina d’AKOE i la seua escola, que cerca, destria i selecciona una formació que obri via, desempolsega, i mostra què hi ha a la pròpia escola que l’escola ha de saber potenciar. En formació n’hi ha molt d’espavilat que viu del conte, molt de xarraire de discurs sense substància. I per això la feina d’AKOE és tan singular i honesta. Els mestres ja treballen durant moltes hores a l’escola i quan els convoquem fora d’hores, aprofitant el seu horari particular, hem de ser capaços d’oferir-los qualitat, investigació, i pràctiques que puguen portar l’endemà mateix a la seua aula. A Finlàndia ja fan una selecció excelsa dels seus mestres, duríssima, i nosaltres que ja comptem amb bons equips, hem de ser capaços de formar-los encara millor. Coincidim amb Melgarejo que ací hi ha la clau: en la formació dels mestres. Que no s’hi val a badar. Ni a donar peixet. Ni embolcall.

Hui i demà hem convidat tres escoles catalanes de primer nivell, amb experiències tecnològiques a l’aula que pensem que els mestres valencians han de conèixer. Hem convidat a València Coral Regí, Jordi Musons, i David Atzet. Obrirà la vesprada el professor Enric Queralt, un altre segur en la formació dels mestres, hui sobre la lectura en pantalla.

Els mestres ja sabeu que defugim alguna responsabilitat, de tantes com la societat encomana a l’escola. Entre més, hi ha una certa angúnia a portar tecnologia a l’aula, o a deixar que els xiquets en porten. Però els xiquets en fan ús, amb o sense l’escola, i n’aprenen. Qui els ensenya a usar-la? Com? Si no ho fem els mestres, ho faran els pares? I no fóra millor que l’escola es preparés amb garantia, per guiar-los adequadament?

[continuarà]

Un mestre anònim acusa la llengua

0

Un mestre que vol mantenir l’anonimat declara que el valencià és una llengua que aïlla i tiba. El mestre no ha volgut mostrar la cara, malgrat una afirmació que corre les xarxes cercant valencians càndids, uns quants que també fan de mestres. L’oració del mestre, la sentència que acusa la llengua (ves quin ois no ha de tenir a la fel un mestre que acusa cap llengua) ha fet tan de forat que, fins i tot, el cap del pp de València ha arribat a dir que no, que ell parla valencià i no viu tibat ni al marge del món. Ai, dels mestres que tiben i tiben els xiquets valencians, creminals! Però es veu que aquell mestre anònim volia explicar la diferència entre les llengües importants, l’espanol ha posat d’exemple, i les llengües de pa oli i sal, el valencià, perquè ho entenguem d’una vegada, que molts altres mestres no entenem de llengües ni de relacions ni del món que aquest mestre explicarà cada dia a l’aula. Quin món, xiquets, us explicarà, quin món, que no em deixarà dormir aquesta nit, pensant el calvari d’intel·ligència que passareu cada dia, en l’escola del mestre anònim. Aquell mestre ho volia dir d’amagat, gairebé que no ho volia dir, que el valencià que el parle el tio Canya, que a València i al món no en volen saber res, de tibantors… Que no serà d’Alacant, el malparit? Perdó, no volia dir malparit, que no està bé malparlar dels altres mestres… Aquell mestre ho ha dit baixet, parla baixet, perquè ningú no puga confondre’l ideològicament ni anímica. La culpa serà de wassap, de les xarxes, de twitter… Potser que una part de raó té, l’home (!), perquè quan agafes un llibre, una traducció de Montaigne o de Tolstoi, fins i tot de Shakespeare, t’aïlles, si no ets un mestre anònim que saps fer dues o tres coses a la vegada, i les farà ben fetes, les coses per no aïllar-se, llegir i relacionar-se amb els amigots mentre es fa una cervesa, perquè de segur que aquest mestre anònim té una burrà de món i d’amics intel·ligents tots lingüistes, que no parlaran valencià al bar, pobres, per no aïllar-se, com el mateix Rajoy,que cada cop que puja a Brussel·les a relacionar-se, amb aquest espanol que obri portes i el cel si li ho dicta el TC, ja ho saben, xa, com l’espanol obri frontera a poc que el parles d’ací i d’allà, t’obri en canal les venes i les vint intel·ligències… Hui mateix que el conseller Marzà ha fet públic el decret de llengües que, si no fóra per aquesta declaració anònima, diria que inclou el valencià com a llengua principal a l’escola. De fet, el decret pretén organitzar l’aprenentatge de llengües durant l’ensenyament obligatori, sense entrar a comprometre res més, fora de l’escola. Així que de l’ús social se n’hauran d’encarregar uns altres, i esperem que no siguen gaires mestres anònims, si realment volem que les llengües en desquilibri puguen tenir èxit, o viure un mínim de normalitat. Compteu que és un decret pactat a tres bandes, possibilista, i voluntariós, que convida a aprendre, i sobretot, confia en la voluntat dels mestres que són, en definitiva, els responsables d’ensenyar en les escoles valencianes. Exceptueu els mestres anònims.

Ai, sí, mestre anònim, consol de l’escola i de la intel·ligència de tants xiquets com atendràs cada dia: nosaltres som de la llengua catalana, saps, el valencià de pa amb oli del tio Canya, i som de tibar-nos fins i tot entre cames, quan llegim Valor o escoltem Ovidi dir Estellés, quan en fem un ús natural, normal, rural, terrenal, veïnal, amical de la llengua. Només perquè volem. Perquè ens dóna la gana. Ves. Ves a cagar a la via.

 

Només a un estat com espana se li ocorre jutjar la democràcia

0

Espana jutjarà Catalunya, hui dilluns 6 de febrer de 2017, pel 9N, i es faran evidents unes quantes raons per preocupar-nos, sobretot si vivim fora de Catalunya: entre més neguits, l’evidència que el franquisme és viu, que la democràcia a espana fa nosa, l’antigor d’un estat que viu en el XVIII i es pensa que el món també viu enganyat; potser creure que són algú en el context internacional, aqueixa confusió permanent entre intel·ligència i mediocritat. Com l’aire que respiren, a Espana la corrupció és inevitable, i per defugir la realitat, fica el cap en un forat i voldria tothom cec, vivint en un forat.

Als ulls del món, Espana és un estat. Catalunya no l’és, encara. Però al món n’hi ha més respecte per Catalunya que no per Espana. D’ací unes hores, Espana evidenciarà com d’irreconciliables són dos països que entenen la vida de manera tan diferent: això és, la política, la justícia, l’economia, el govern, l’escola, la cultura. N’hi ha més exemples, i més abismes.

Espana té la força, la clau dels diners, l’exèrcit o la guàrdia civil. I els tribunals d’ordre públic o els judicis polítics contra les idees. Fiscals i jutges d’un partit que governa malgrat els tresorers… Si aquests són els arguments, contra la democràcia o la intel·ligència o la cultura, podem començar a preocupar-nos de valent, sobretot si vivim fora de Catalunya. O si participem sense argumentari propi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rosa Serrano rebrà demà el reconeixement de la Fundació Bromera

0

El divendres tres de febrer, l’endemà de la Candelària, la mestra Rosa Serrano rebrà un reconeixement merescut per una trajectòria de vida dedicada al foment de la lectura. La Fundació Bromera, ànima d’una editorial de referència del país i marca de molt de prestigi entre els mestres a València, farà el lliurament d’aquest premi.

Després d’uns anys pel món, Rosa va contactar amb la pedagoga Marta Mata que li encomanaria d’obrir una escola a València a partir dels models pedagògics d’avantguarda a Europa: Freinet, Montessori, Lodi, Rosa Sensat… En la dècada dels setanta, un grapat de mestres i famílies encoratgen el projecte Escola Gavina, que l’any 1975 obrirà al carrer de la Pinaeta del Cel a l’Eliana, el Camp de Túria. Sis anys després, l’escola estrenarà edifici a Picanya, i consolidarà una de les experiències més singulars de l’escola cooperativa valencianista. En aquells primers anys, l’equip de mestres fa una aposta ferma per la lectura i els llibres; són els primers anys d’escola en valencià, sense Llei d’ús, ni materials ni lectures perquè els xiquets valencians puguen aprendre a llegir amb normalitat. La televisió valenciana era una químera, si fa no fa com avui. A partir dels noranta, Rosa deixa l’escola i emprén una altra aventura encara més cenrada en els llibres, Tàndem edicions. La relació amb Enric Valor, autor principal a l’editorial i en les cases de bona literatura, també a l’escola dels valencians, l’edició acurada i l’èxit d’algunes col·leccions, com ara el Tàndem de la memòria en favor d’uns quants personatges valencians, va farcint de llibres biblioteques, escoles i cases nobles (recordeu que l’índex lector dels valencians és dels més baixos d’Europa, i la lectura en valencià toca gairebé l’infern). Aquest esperit inquiet de la mestra-editora Rosa Serrano, la porten a projectes i compromisos per la cultura, l’educació, el feminisme, el debat social, en uns anys que València viu un tsunami de corrupció i frau polític. Rosa participà en el Consell valencià de cultura, en l’Associació d’editors, va escriure obra pròpia, entre poesia, articles de premsa, literatura infantil, i va recórrer el país, l’escola i les biblioteques en favor de millorar-nos la lectura i la vida. Per tot plegat, l’admiració de l’equip de mestres de l’escola, Rosa. Per molts anys.

 

*A la foto, Rosa Serrano i Marta Mata commemoren el trenta aniversari de l’escolagavina.