València creix cada dia

UNpaisperferValència creix. Lentament segons unes quantes veus (els damnificats de la RTVV, que som tots els valencians i uns quants treballadors), amb excessiva permissivitat (n’hi ha himnes que són una ofensa, davant el robatori), amb una visió poc trencadora (encara el tuf franquista, espanyolista tan notori). Però també hi ha una idea possibilista, de consens, del poc a poc, de no espantar una majoria, de convidar a entendre la necessitat que els valencians ens guanyem cada dia la idea de ser valencians. M’ho explicava un ex-alumne al parterre, ho expliquen uns quants polítics amb responsabilitat institucional, hi confia un ample espectre nacionalista valencià-català, en evitar llançar foc amic. El país està tan malmés que cal refer-lo gairebé tot, sense renúncies, o renunciant al mínim possible. SI tenim temps de construir una base sòlida, tampoc no caldrà posar-nos límits a l’horitzó, però és que venim de molt avall, gairebé de l’infern. Sense finançament, sense mitjans públics, sense una consciència social majoritària de sentir-nos valencians exclusivament, sense l’entrenament necessari per reivindicar la llibertat de decidir amb possibilitat de vèncer, encara…

Un pensa en els pobles, en allò que passa cada dia, i hom pensa en València, però també en Alacant, uf, hi ha indicis, i gent preparada, i joves amb un coratge que no afluixarà, però queda molta feina per envant. I pedagogia. Malgrat que l’horitzó és la independència (la idea d’espana és una cosa antiga), caldrà algunes escales en el viatge. Almenys mentre la festota de disfressar-nos de moros i crestians (el perpetu carnaval valencià de disfressar-nos sempre per no dir qui som) siga majoritària a la idea de reivindicació i de major dignitat. Sense desànim, sense defallir. Per fer i per construir, ves, ara que ho sabem…

El Correllengua2016 passarà per Picanya

Correllengua2016Dissabte 8 d’octubre, el Correllengua passarà per Picanya camí de Torrent. A la torre Vella de Torrent s’aplegaran els quatre fanals o vies. Parlaments, sopar popular i actuació de teatre. Dins els actes commemoratius del 9 d’Octubre, la reivindicació per la llengua és necessària. El manifest de la Comissió en fa referència, però no oblideu que, els valencians, encara no tenim cap mitjà públic en valencià. I continuen prohibides a València ràdios i televisions dels altres territoris, Catalunya i les Illes.

I pel que fa a la resta de mitjans, els privats o els concertats, caldria eixir de correllengua cada dia, a reivindicar-nos els drets mínims, bàsics, per sobreviure. Per viure amb senzillesa, per exemple, com ho fa un ciutadà francés, un extremeny o un portugués. A més, som enmig del debat del projecte d’ensenyament de llengües per al País Valencià, i cada dia, hi ha un degoteig de greuges i agressions contra la llengua dels valencians: als centres de salut, als jutjats, a les casernes, a les esglésies, a la seu, als comerços, a l’escola, a la xarxa… Ves si no caldrà acompanyar aquesta flama en favor de la llengua. Us esperem dissabte a les 18.30 al parc de Panazoo de Picanya, per rebre la gent que vindrà de Paiporta camí de Torrent. Benvinguts.

“Un país per fer…”

cartell9OctubreUN PAÍS PER FER, UN PAÍS PER CONSTRUIR
MANIFEST Comissió “9 D’OCTUBRE” 2016
El 9 d’octubre els valencians celebrem l’entrada del Rei Jaume I a València i el nostre naixement com a Poble. Malgrat la desfeta d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, l’abolició dels Furs, i el Decret de Nova Planta, instaurat pel primer Borbó, la nostra memòria col·lectiva ha mantingut aquesta data, com a referent, fins a esdevenir, des de 1977, Diada Nacional del País Valencià. Enguany ens tornem a trobar al carrer amb un sabor agredolç. Dolç, perquè després de 20 anys de govern de la dreta més reaccionària i contrària als interessos del Poble Valencià, els valencians han escollit, democràticament, un nou govern, més sensible a les necessitats col·lectives de la nostra societat. Agre, perquè malgrat, aquest canvi, esperançador, la situació actual del nostre autogovern, es crítica, i cal revertir la situació aviat. Som davant d’un estat d’emergència social i de manca de recursos pel territori, a causa d’un finançament injust que ens castiga com a poble. Primerament cal pensar en les persones i el País, perquè el territori i els seus recursos aporten la qualitat de vida de les persones. Moltes són les necessitats i reivindicacions com a societat, i molts els anys que fa que les denunciem:
– Necessitem i volem defensar l’Estat de Benestar i la reversió de les retallades, així com
crear treball de qualitat.
– Necessitem i volem el Dret Civil Foral Valencià. Exigim la retirada dels recursos i les
sentències d’inconstitucionalitat de les lleis recorregudes pel Tribunal Constitucional i
derogar les de recentralització de l’Estat, així com les contràries als drets i les llibertats
(Llei mordassa, Llei de Costes, Reforma laboral, Llei de Monts, Llei de Bases de Règim
Local…)
– Necessitem i volem modernitzar el model agrari del País Valencià, i donar suport als
sindicats professionals del camp.
– Necessitem i volem infraestructures per al nostre territori. Un sistema ferroviari,
portuari i aeroportuari valencià. Els treballadors, treballadores i empreses valencianes
necessitem i volem el Corredor Mediterrani.
– Necessitem i volem una reindustrialització del País basada en la societat del coneixement.
– Necessitem i volem vertebrar el territori. La comarcalització del País.
– Necessitem i volem polítiques d’igualtat real que garantisquen els drets de les dones i
eradiquen la violència envers les dones.
– Necessitem i volem la plena igualtat lingüística en tots els àmbits de la nostra societat.
– Necessitem i volem Ensenyament públic, laic, de qualitat i en valencià.
– Necessitem i volem uns mitjans de difusió i comunicació públics, de qualitat, plurals,
independents i en valencià, que respecten els drets laborals dels treballadors de RTVV. Necessitem i volem, també, un espai comunicatiu comú entre tots els mitjans públics en la nostra llengua: RTVV, IB3, CCMA (TV3 i Catalunya Ràdio).
– Necessitem i volem exercir el dret a decidir el nostre futur com a Poble.
Aquestes són algunes de les necessitats i desitjos, però per a dur-los a terme NECESSITEM i EXIGIM un finançament just que ens permeta cobrir les necessitats del nostre territori i de les persones que hi vivim ací. Per això la nostra veu com a poble cal que es faça sentir ací, a Madrid i on calga, per a denunciar l’espoli sistemàtic d’un Estat, l’espanyol, que des de ja fa anys patim, i no ens deixa avançar. Som ací, perquè NECESSITEM i VOLEM un futur de benestar i llibertat per al nostre País
Valencià. Anem curts de temps! Ara toca fer política, perquè si no la fem nosaltres, ens la faran contra nosaltres Tenim un País per fer, un País per construir. Endavant!
Visca el País Valencià lliure i sobirà.

FORMEN LA COMISSIÓ 9 D’OCTUBRE
Acció Cultural del País Valencià (ACPV)
Associació Cívica Tirant lo Blanc
Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA)
Ca Revolta
Federació d’Escola Valenciana
Plataforma pel Dret a Decidir
Societat Coral El Micalet
Comissions Obreres del País Valencià (CCOO-PV)
Intersindical Valenciana (IV)
Unió General de Treballadors del País Valencià (UGT-PV)
Compromís
Els Verds del País Valencià
Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV)
Esquerra Unida del País Valencià (EUPV)
Partit Socialista del País Valencià (PSOE-PSPV)
Podem

Grans matemàtics: Katerine G. Johnson

Naming Event for the Katherine G. Johnson Computational Research FacilityPer equilibrar la balança d’un article anterior, i en prova de la meua admiració pels matemàtics, ací teniu una descoberta casual tot cercant dones de ciència per a un futur calendari de l’escola. Entre més sorpreses d’impacte, vaig descobrir a la xarxa Katherine Coleman Goble Johnson, matemàtica, física i científica espacial, que va ser la responsable dels càculs per enviar l’Apol·lo 11 a la lluna. Entre més dones, va elaborar sistemes de computació molt abans que els ordinadors, les anomenaven “dones computadora”, i encara quan els ordinadors van començar a substituir-les, a ella li demanaven que repassés els càlculs per si les mosques. “Digueu-me on i quan voleu que aterre una càpsula espacial” demanava als enginyers K. G. Johnson. També va ser responsable dels càlculs del primer llançament tripulat a l’espai, i cap dels càlculs del projecte Mercury, tot plegat enmig de lluites per la igualtat i contra el racisme. Va intervenir en els càlculs del retorn de l’Apol·lo13…  Però la seua primera feina professional, quina diríeu que va ésser?, dons va ser mestra en un poble rural molt petit, on ensenyava matemàtica, música i francés. Ves si ací no tindríem un repte per als futurs matemàtics valencians, i un encàrrec per a l’equip del conseller Marzà, que no s’arruga ni encara posant-los a prova cada dia: destinar els primers anys d’ofici d’un matemàtic als pobles rurals a ensenyar matemàtica. Tres anys de prova.

La mestra i matemàtica Katerine G. Johnson, dona, negra, física espacial, va destinar tota la vida a l’estudi de la matemàtica, en situacions extremes de duresa social i racial. Un exemple de coratge i estima per l’estudi.

Els mestres contra la matemàtica

matemàtica1Una dotzena de jornades matemàtiques en dotze anys. Una trobada de matemàtics dels països catalans (hi eren convidades les tres societats matemàtiques més rellevants) . El repte de millorar l’ensenyament de la matemàtica a l’escola. La màxima de George Steiner: “Poseu la matemàtica a dalt de tot de l’escola bàsica.” Una absència notable de mestres; en general, els mestres generalistes de l’escola infantil i primària no mostren gaire interés per la geometria o pel càlcul, ni per la realitat matemàtica que ens envolta. Una formació matemàtica deficient dels futurs mestres, segons que expliquen uns quants responsables de la facultat de magisteri. I la bona voluntat com a única mesura per redreçar la situació. 

El panorama és pobrissot, de poca llum, d’escassa brillantor, per expressar-ho clar i ras. Durant el cap de setmana, la Societat matemàtica valenciana Alkhwarizmi organitzava un encontre de mestres. En principi, són els responsables d’ensenyar matemàtica a les nostres escoles. Un centenar d’assistents. Prous? Potser que n’hi ha més, de responsables d’ensenyar matemàtica, però en aquest encontre no n’hi havia més. A més, entre aquests cent, no n’hi havia sinó l’1% dels futurs mestres: això és, només l’1% dels que faran de mestres i ara estudien a la facultat de magisteri de València, tenien interés en aquestes jornades. Potser és que van molt preparats, els alumnes de magisteri, sobradament preparats, i no necessiten conèixer les experiències dels mestres que ja fan de mestres a l’escola i, sobretot, són responsables de l’ensenyament matemàtic. Supose que tampoc no n’hi havia matemàtics purs, vull dir matemàtics que ja han acabat i no es dediquen a l’ensenyament, ni estudiants de matemàtica de la facultat de matemàtica, alguns dels quals, possiblement, sí que passaran per l’escola.

Si com demanava Steiner, el repte és elevar la matemàtica a la categoria d’eix principal del treball de l’escola, les condicions no són suficients ara mateix. M’ho explicava un dels responsables de les Jornades i del departament de matemàtica de la facultat: els futurs mestres vénen verds com una ceba. M’ho explicava una altra responsable de la Universitat de Barcelona en el mes de juliol, en l’últim congrés matemàtic: volem posar un examen mínim als futurs mestres per comprovar el nivell matemàtic amb el qual arriben al primer curs, però n’hi ha qui es nega…

No ens assemblem al model finlandés. Allà només trien per estudiar de mestre els més preparats, els expedients més brillants, els alumnes excelsos. Tot al contrari que a València. Hi ha un problema estructural en l’ensenyament dels futurs mestres i dels futurs matemàtics que han d’arribar a l’escola. Però també en els mestres actuals, aquells que s’hi dediquen a fer de mestres a l’escola i no tenen cap interés, cap ni un, per comprendre un mínim de matemàtica. Mestres incapaços d’admirar-se per una de les àrees principals del coneixement, malgrat que són responsables dels alumnes fins que tenen dotze anys. Amb dotze anys, n’hi ha xiquets suficientment espantats per la matemàtica, i una bona part de la responsabilitat és dels mestres.

Les Jornades pròpiament han patit alts-i-baixos. Potser les ponències no eren suficientment atraients?, ni els debats obrien el debat oportú?, ni hem sabut atraure la voluntat dels mitjans… Els organitzadors ja faran balanç i proposaran millores, però el problema gros el tenim a l’escola, ara mateix. Com si una majoria dels mestres, en general, estigueren contra aquella idea que volien transmetre des d’aquestes jornades: la matemàtica per entendre el món. “N’hi ha mestres que per entendre el seu món no els cal la matemàtica. però els seus alumnes ho pagaran durant tota la vida.”

Entre més propostes, cal una crida d’atenció a la facultat de magisteri, incapaç de motivar els futurs mestres, tots sense excepció, a participar d’un esdeveniment tan necessari per a l’escola. Cal convidar la facultat de matemàtica a pensar “com” els futurs matemàtics, fins i tot aquells que no s’hi dedicaran a l’ensenyament, ajuden a pensar una escola on la matemàtica siga allà on deia Steiner. I cal que els equips directius animen els seus claustres a repensar l’escola, també des de la matemàtica.

Tot no ha sigut una ruïna, però. Els mestres Manolo Simó i Anton Albanell, el ponent Àngel Alsina, són un cas a banda. Mostres que les coses podrien ser diferents, excelses, extraordinàries. Però no sé si els podrem modelitzar, o clonar o repetir tantes vegades com escoles tenim. Potser que fóra més fàcil aprendre què fan, com ho fan, i enviar tots els mestres, alumnes de la facultat i mestres en actiu, a aprendre’n.

Pel que fa als organitzadors, sempre caldrà agrair-los l’esforç i el coratge perquè les coses canvien. Feina per envant.

 

El psoe o la granera

El psoe fa dissabte, però no fa net. Han obert els sarcòfags i han deixat anar les mòmies. N’hi ha que li mancava el cap… Els hi han enganxat el plomall, el drap de la pols i l’espray. Però han oblidat la granera. Pobres. Tot s’acaba. O gairebé tot. La mort forma part de la vida. Morir-se de gana. O de riure. O d’avorriment. Morir-se a seques. I continuar vivint del conte. A veure quan trigarem a anar-mos-en, els valencians. N’hi ha qui ja ho té servit. Només falta que felipe corleone anuncie que la culpa és de maduro, o del clan colombià, o de portugal. Als valencians què se’ns ha perdut, en tot això?, doncs la vergonya, i la por. I començar a decidir què volem fer del nostre futur sense cordó umbilical. Si el que que queda de ponent és el pp (el mateix pp de camps, gurtel, taula, rita, blasco, fabra… i el guisat de mandonguiila i botifarra monàrquica) per a què volem quedar-mos ni un cap de setmana més? Si moatros tenim benidorm, xa!

—La maaaanta al coll i el postigueeet!!!

I pa granerers, els de Torrent!