“Contra la poesia”

Abans de començar a escriure l’apunt d’avui, m’he posat al youtube la novena simfonia de Bruckner, que dirigeix Eugen Jochum, de la qual en parla Guillem Calaforra en un dels articles del llibre “So i silenci”. Però el llibre que comentaré és Signes antipersona (contra la poesia) de Josep J. Conill. Que conté textos gamberros d’Amadeu Viana i el mateix Guillem Calaforra.

El llibre editat a Tavernes  també me’l va vendre l’impenitent Rafa Arnal en la trobada que va organitzar enguany l’Escola de Mestres AKOE a l’Institut Benlliure de València aquest juliol. Tant El professor Conill com el doctor Calaforra també eren assidus de l’Ateneu de Bétera sota el pseudònim de Societat de savis del coneixement o una cosa similar.

El llibre té un preàmbul d’Amadeu Viana, que ja comença pegant fort: «On els àngels no gosen posar-hi un peu, els cretins entren a cavall», dita o idea d’Alexander Pope, un inici d’entrada al poemari de Josep Joan Conill carregat d’ironia per traure patetisme o excés a segons quina literatura disfressada de poesia.

—Aquesta és la pàtria d’aquest llibre de Conill!, diu Viana, També diu que el llibre és un plaer, que fa venir ganes d’altres coses.  Al remat, jo mateix em quede amb aquesta idea del preàmbul: «Sisplau, poetes, pensadors, no porteu l’angoixa. Porteu humor, àcid, satíric si voleu. I no us deixeu el pensament…»

Finalment, apunta Viana, es tracta d’establir contacte amb vida intel·ligent… però amb vida d’intel·ligent ací baix, no aneu a buscar-la més lluny, que ací ja tenim feina en trobar-ne, tant com escasseja.

I ara comença el poemari de Josep J. Conill, amb una cita de Wittgenstein…

“No hi ha més vers futur

que un vers sense futur:

abocador de trops irresponsables

on els cadàvers

dels mots immarcescibles

udolen com vells ídols capturats

en un cep per a llops

que en el crit reconeixen,

a contracor, la sua íntima arrel

convicta de barbàrie.

 

(continuarà)

Els camps incults de Bétera

trespelcavaEls camps incults, als quals fa referència Joan C Martin, a Bétera i a la resta de pobles de la comarca, són doblement incults, mancats de cultiu i mancats de cultura. Un problema que tindria fàcil solució, que no vol dir gratuïta ni ràpida. Caldria planificar el paisatge, dotar-lo del valor que li ha tret una política antivalenciana, consumista, i generadora de males pràctiques. Caldrien idees i desviar recursos d’activitats supèrflues a activitats productives que, casualment, són més sostenibles, rendibles i cultes. Però ací cal intel·ligència, i política, i anit no hi havia ni polítics ni llauradors, ni gaires socis de la cooperativa de Bétera, al corral de l’Ateneu. Deixarem el dubte de si n’hi havia o no intel·ligència.

Nadal-P-col-granAnit, l’escriptor i enòleg Joan C. Martín va parlar de caves a l’Ateneu de Bétera, però això potser que era l’apunt menor, perquè deixar anar l’oratòria excelsa del cavaller Martín és convidar-nos a una lliçó d’història, de patrimoni, de referents literaris, o econòmics, o socials, en favor de la terra i del camp, per tornar la dignitat a l’ofici dels llauradors. Entre més perles, el professor Martin, director de l’Aula Vinícola, va carregar contra la conselleria d’Agricultura, contra l’abandonament del camp, contra Fuster i algunes consideracions de ‘Nosaltres els valencians’, i va fer un cant en favor dels productes que vam presentar, de Dominio de la Vega i Caves Nadal. Per l’ofici, la dedicació i el treball en favor de productes bons i sincers. Apostar per la sinceritat, en una societat feta a la corrupció, al diner fàcil, a l’amiguisme i encara a funcionaris o polítics que no saben què han de fer quan en tenen l’oportunitat i la responsabilitat, no és la norma.

DV LOGO VERTSí, ens vam beure quatre exquisiteses que tothom va agrair. Vam xarrar, vam beure i vam sopar. O bé, vam xarrar, vam sopar i vam beure. Ens van alliçonar sobre el cava, un vi de procés, els seus temps, accions, i el vocabulari específic: i vam continuar bevent i xarrant.

Andrea Gabrieli, en nom de Caves Nadal, i Daniel Exposito, enòleg i director de Dominio de la Vega, va presentar el tast. L’Ateneu va agrair-los el regal d’una nit tan productiva. Joan C. Martín apostà per obrir una via nova al cava, durant l’estiu, per trencar que el cava és un vi de temporada nadalenca, i encara ens va apuntar el projecte, que sembla un repte, de recuperar un vi de la comarca que ell diu era excepcional. El vi cartoixà de Portaceli. Ací el projecte vol dir tornar la vida al camp (contra els camps incults), recuperar la vinya de la comarca, treballar els processos correctament, donar feina a la gent, tornar la dignitat als llauradors, en valorar-los l’ofici i la pràctica, i exigir responsabilitat política a qui li hem demanat de tenir-la. En voler.

 

He començat a llegir Òpera (1)

Confesse que no n’entenc gens, gens ni miqueta d’òpera. Però a través d’un home que acabe de conèixer, una mena de savi del coneixement, i l’oratòria, m’arriba un llibre que he afegit a la llista dels pendents de l’estiu, aquest serà el tercer en castellà (quina panxà). El llibre fa un recorregut per la història de l’Òpera, i per com em costa d’avançar, sembla que és una narrativa cantada, assajada per impactar com aquell cant que, segons que diu el primer capítol, cal anar a cercar a Florència, des d’on van començar a assenyalar amb el dit allò que encara no tenia nom, en l’òpera: com que em perdré uns quants dies en la seua lectura, he decidit d’apuntar-me tots els noms propis que van apareixen, totes les referències, perquè el meu analfabetisme musical siga compensat amb un índex de noms que són un coneixement més ample que no la música. Però a partir d’una certa edat, l’analfabetisme és difícil de corregir, així que voler recuperar tant de temps perdut fóra inútil: malgrat que la frase us puga semblar conservadora, cal saber-nos els límits. Jo ja voldria admirar-me d’aquella manera davant això o allò, o saber destriar una orquestra d’una altra, o un director d’un altre…

Sembla que això de l’òpera va començar a Itàlia, a través d’una cosa que es deia la Camerata Florentina. En això i en Monteverdi, sembla que hi ha un consens gros i longo per parlar dels orígens. Au, doncs, que la resta serà lectura i deixar passar uns quants dies d’agost, que també hi ha suficient consens per dir que és estiu, el ple de l’estiu.

Vespres de la festa a Bétera.

 

 

 

El jorn del cava

jorndelcavaDivendres torna Joan C. Martín a l’Ateneu de Bétera. Entre més, Joan Clotaldo vindrà a explicar-nos el procés d’elaboració del cava, l’esforç que han fet uns quants cellers valencians per tenir caves de molta qualitat, i farà una comparança entre caves del país, de catalans i de valencians, concretament entre dues exquisiteses de Caves Nadal i Caves Dominio de la Vega. Però Joan C. Martín és un prodigi de l’oralitat, així que el títol triat aquesta vegada apunta que no ens avorrirem gens: “El cava, una estructura antropològica del pagés”.

Abans del tast —la tria feta és molt especial— passarem un document del Consell Regulador DO Cava, farem un petit recordatori de l’Alvaro Faubel, i convidarem dos especialistes enòlegs, Andrea Gabrieli i Daniel Expósito, a explicar-nos com aconsegueixen el magnífic Salvatge 1 i l’Authentique. Ara, sí, el tast. En sopar, la conversa ja ens portarà on vulga, amb una tria de vins especial. Com deia aquell mestres d’escola: “més val vi calent que aigüeta fresca, fins i tot a l’estiu”

Si voleu apuntar-vos, cal que envieu un correu a ateneubetera@gmail.com i reservar tants com en sereu per sopar.

 

*POST,

Com que encara no anem beguts, us explique què m’ha passat aquest matí al centre de salut de Bétera. Ja comptava que el metge titular no hi seria, ja van cinc vegades, així que quan el metge nou m’obri la porta de la consulta i em convida passar li dic: «Com va, bon dia!», i ell diu no sé quina cosa i acaba «buendia». Mira la llista que té sobre la taula, i em demana a quina hora tinc la visita, perquè no li apareix cap pacient amb el nom “Juan Buendia”. Jo ja veig per on aniran els trets, en aquesta nova visita a cal metge, que sempre n’ha de passar alguna…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Operació Stanbrook

Stanbrook

Entre els llibres del Folkestiu a Bétera, de la parada de Rafa Arnal vaig triar el llibre que explica l’Odissea de l’Stanbrook, l’últim vaixell que va eixir del port d’Alacant en direcció a Orà amb mes de tres mil supervivents del colp feixista militar contra la República espanyola. Cartes, testimonis, noms propis, fotografies i uns quants relats dels camps de concentració a Algèria. Més de vint mil homes, dones i xiquets que no van poder fugir aquell dia des d’Alacant, els feixistes no van deixar eixir més vaixells, i van acabar al camp de concentració d’Albatera, molts d’ells assassinats o de peregrins d’altres camps i històries igualment terribles.

L’Operació Stanbrook és un segon viatge a Orà, organitzat per uns quants esforçats de la llibertat, entre periodistes, escriptors, llibreters i familiars dels primers viatgers, en reconeixement a la memòria històrica, tan prima i superficial en un estat espanyol incapaç, de fer net i reconèixer la barbaritat d’aquell tram de la història d’Europa: no només els modos i els privilegis, ací els hereus franquistes governen, gestionen bancs, empreses, la hisenda, l’església i la política. A València i a Espanya encara hi ha monuments, reconeixements, subvencions i garanties als principals actors i els seus fills, d’aquell crim contra la llibertat i els homes que la defensaven. Amb impunitat i amb el silenci còmplice dels mitjans, de la Transició i de la constitució que els espanols defensen com si es tractés d’un model democràtic sense paral·lel. Com diu el mateix Rafa Arnal, coneixem què va passar a Alemanya, ens sabem el nom dels seus camps de concentració, però desconeixem, perquè aquesta història és completament prohibida, la història dels nostres camps, quants en van morir, o simplement, no ens atrevim a parlar-ne, d’una de les postguerres més cruentes i acarnissades de l’Europa del segle XX.

El llibre prova de recuperar part de la història a partir d’un viatge emotiu tan cru. Un viatge en favor de la memòria dels que hi eren i dels que hi som, en canvi de retrobar la dignitat de milers de noms propis que es van deixar la infantesa, els somnis i la vida, la família i la terra, en aquell assaig o preàmbul espanol del que seria la segona guerra mundial. Res no és casual: en canvi de deixar-nos desemparats, els governs d’Europa i d’Amèrica ens abandonaren enmig de l’oblit i la mort, a mans d’un govern criminal i feixista.

 

espanya, valència i catalunya

Com que m’he llevat matí, podria passar que me n’anés a feinejar al camp i, en tornar, Catalunya ja fos independent. De facto, que sembla que quede més fi. Perquè el pleit del TC i la seua urgència podrien accelerar el procés. I mentre tot això va passant entre Espanya i Catalunya, València va llançant flors com si res, com si l’estiu fóra tan benigne, n’hi hagués aigua a manta per regar el camp, o el finançament dels valencians hagués de dependre de la sort del bosc i del llop que n’ha de tenir cura. No, no, l’una cosa no té res a veure amb l’altra: el càstig que patim i l’excés de bonhomia i festa per damunt les possibilitats. Aquest destarifo de llançar —coets, flors o tomates— malgrat el patiment i l’estretor, no diu massa bo de la societat valenciana en general, o sí, diu que som això, uns meninfots, que malgrat les derrotes i la submissió, hem de celebrar com si els valencians fórem únics, alts, rossos i cultes. Ni grup, ni falta que ens fa, ni acord d’una TVV de contingut mínim contra la idiotesa, ni diners per un esmorzar bàsic. I la política va tirant, que sembla que va passant, per cortines de fum que no arriben a l’os, ni al moll, ni a traure la sang dels valencians, que sembla d’orxata, tan bona com la fem i tan necessària.

O mos doneu grup, hauria de reclamar baldoví, o ens farem el nostre parlament propi, però a València. De colp ens estalviarem tant de viatge entre l’una terra i l’altra. I qui vulga melons que passe per la cooperativa.