Quatre dones mestres

2016-07-08 11.28.47

Aquestes són els quatre dones que han participat a la taula-debat que el periodista Zequi Castellano ha moderat per tancar les Jornades de formació que ha organitzat l’Escola de Mestres a l’IES Benlliure.

D’esquerra a dreta, MariÀngels Llorente, Encarna Cuenca, Carme Miquel i Roser Santolària. Hem viscut alguns moments especials en els 10 anys d’AKOE, aquesta taula ha sigut un dels moments clau, tan extraordinari que proposaria que una futura televisió valenciana l’enllaunés i l’organitzés cada setmana dins el temps de màxima audiència. I cada setmana agafaríem un tema clau de l’escola, que n’hi ha a manta per ajudar a ordenar-la: el treball dels alumnes, els mestres i les famílies, els deures, les lleis neoliberals contra l’educació, el sexisme, la repressió política contra els mestres…

La veu calmada de Carme Miquel, la saviesa senzilla, l’escola per endavant, el relat, la literatura, les famílies, la identitat… L’experiència viscuda de Roser Santolària: els mestres que eren a la sala gran de l’IES Benlliure, han viscut en directe una passió que cap escola de magisteri, ni conselleria, ni direcció general no sap comunicar. Però cap dels responsables de tot allò no hi era. Cap ni un.

“Per què vaig triar la carrera de mestra?, perquè era la més curta”. Roser ha acoltellat la burocràcia, l’escola sense sentit, el llibre de text, i tants moments superflus com perden els mestres per compte d’ensenyar i aprendre amb els xiquets, llegint, eixint d’excursió cada quinze dies, visitant els museus, les ciutats, l’horta, potenciant l’expressió lliure, el teatre, la correspondència, la llibertat de l’escola… “Però què feu els mestres posant notes, encara, com si estiguéreu en el segle XIX?” “Què feu els mestres ordint exàmens de memòria cada setmana?” “Però… Els vint minuts de les intervencions de Roser haurien de ser emmarcades en totes les escoles del món, en cadascuna de les escoles de magisteri del món, perquè cap estudiant que vulga ser mestra no dubte mai quin és el camí d’un mestre que vol treballar en favor de l’escola.

—Nosaltres ho farem. L’Escola de Mestres penjarà el vídeo d’una intervenció que valdrà una carrera de grau de mestra en entusiasme, coratge i compromís. La resta ja ve regalat.

MariÀngels Llorente és un altre cas paradigmàtic (!). De segur que a ella no li agrada aquest adjectiu. Però ella és com tenir Durruti dalt l’escenari demostrant als mestres «Per què cal educar consciències». Ella és la força d’un discurs intens, infinit, colpidor, abrandat, veloç, ininterromput, que pocs polítics a Europa tenen o sabrien copiar. N’ha dites tantes, d’idees, aquesta mestra de Xest, de la Foia, encara que ve de de l’Aragó, de Saragossa concretament, mestra i regidora, que ho volia lligar amb dues idees curtes: l’escola ha de preparar els alumnes per a l’emancipació i per a la llibertat.

—Per què no et nomenen directora general d’educació?

I ella em respon dues coses:

—Amb quin equip? Si no en volen ni els meus, per com dic les coses de clares. Allò blanc, diré que és blanc, i allò roig que és roig. I no n’hi ha cap partit que ho puga acceptar, això… Ni el meu.

—Massa claredat! Massa compromís…

—Batiste em va proposar de consellera.

Contra el govern neoliberal d’espana, contra la lomqe, contra els curriculums, contra la burocràcia, contra el treball individualista, contra la religió a l’escola, contra… Si mai convideu aquesta mestra, us somourà un terratrèmol que no veureu mai l’escola de la mateixa manera.

Encarna Cuenca és la veu del Consell Escolar Valencià (MariÀngels ja vol canviar la seua configuració), una veu més prudent que pretén des de dins ordenar, proposar, millorar l’acció en bé de l’escola.

Totes quatre dones han somogut la consciència dels mestres que encara aguantàvem unes jornades de lo alto, equilibrades, d’ambició llarga en la formació dels mestres, excelsa en alguns espais, amb errors i imperfecta, amb moments únics, d’una brillantor especial. La mateixa conducció de Zequi, Jordi Jubany, Carles Capdevila, Pau Blanco, Maria José Díaz-Aguado, Borja Penalba i Francesc Anyó, els alumnes i els mestres, Mari Carmen i Jose Manuel, secretària i director, i un equip de deu persones que ha fet possible que allò funcionés dins un institut públic que cedia les instal·lacions en benefici de mestres i de l’escola. I encara a llibreters i editors que han garantit un assortiment de llibres valencians ufanós i excels.

Per molts anys.

 

 

 

L’optimisme dels mestres

carles_capdevila

Segon jorn de les Jornades a l’IES Benlliure, València. #300mestres optimistes el 7 de juliol en un auditori més ple per escoltar Carles Capdevila, periodista. “Si he estudiat filosofia i francés és per culpa de dos mestres que vaig tenir.” “En realitat, hom hauria d’estudiar el que li donés la gana. Perquè aprendre, aprendre ho fem sempre. I potser allò que haurem estudiat amb més ofici, ja ho farem servir en un altre moment.”

‘Educar amb humor’, el títol de la conferència ha congriat més mestres a la segona jornada, gairebé n’érem tres-cents, per atrapar la idea principal ‘un mestre ha d’ésser optimista per convicció’. aquella invariant del Mestre Freinet, la número trenta i última. «L’esperança optimista en la vida». Sí, els mestres ens queixem molt, moltíssim, però també som capaços de riure, de riure’ns d’allò i d’això, perquè hem de ser model del que fem, no del que diem, i davant nostre tenim els alumnes que cal atendre, que mereixen com ningú la part optimista de la nostra vida. Ells no en tenen la culpa, de com va, viu o respira el món.

 

I quin llibre heu triat avui, els mestres, per farcir el vostre Pla de lectura d’estiu? Amb quina lectura obrireu els mestres el curs 16/17?

*Ahir nosaltres vam comprar el poemari d’Antoni Ferrer “Variacions Goldberg”, Denes editorial. Inclou el llibret “Sis Bachianes”

L’escola de la marmota

MJOSEDIAZ

El dia de la marmota contra l’escola de la marmota.

Avui hem viscut el primer jorn d’unes jornades de formació obertes als mestres. Especialment als mestres. Presentació i intervenció de Maria José Díaz-Aguado, la primera ponent convidada: Maria José Díaz-Aguado és catedràtica de psicologia, directora del màster a distància en contextos educatius, que forma els mestres en l’acció en favor d’una escola de la no-violència, una mestra que ens deixa ‘regalada’ la presentació de cinquanta diapositives, adreçades a explicar ‘Com ha d’ensenyar ara l’escola’; el ‘Com’ perquè és la clau de l’escola, ‘l’ara’ perquè els alumnes han canviat i cal garantir-los una acció diferent, si volem que aprenguen a conviure, a ser ciutadans, a viure democràticament, a actuar davant l’agressió, o contra l’exclusió. Dues intervencions en una per completar una comunicació que aplega més de trenta anys d’investigació dels comportaments dels mestres, dels alumnes, de les famílies en favor de la millora del sistema educatiu, que vol abordar una altra escola capaç de superar la primera escola de la revolució industrial.

Quins van ser els nostres millors mestres? Per què els recordem? Què podem aprendre per imitar-los? Què hauria de fer l’escola per clonar-los? I una escola de mestres? Què fan les escoles e mestres per destriar els mestres bons?

Escoltar la professora Díaz-Aguado en directe és un privilegi. Avui dos-cents mestres, aproximadament, hem viscut aquest regal, el discurs d’una mestra que encara té un somni. Que viu per aquest somni d’una societat més justa, més democràtica, més fraternal, més empàtica… Un somni que la fa continuar estudiant, investigant cada dia, en favor dels mestres i de l’escola. he de confessar, que encara tinc l’impacte del seu discurs, i l’admiració per dones que en saben tant i ho comuniquen amb aquest goig.

Anit sopàvem al Palmar i en tornar al cotxe vam ensopegar amb una barraca i mitja banda de música que assajava al carrer ‘West side story’, acabàvem de xerrar com és que els valencians tenim tants músics escampats pel món en canvi de conservatoris servits per autèntiques màfies de la pedagogia. Això mateix, per què recordem els nostres millors mestres, per què cal continuar treballant cooperativament, contra l’exclusió, contra l’agressió, i què caram és el curriculum ocult de la no-violència? Una altra lliçó d’escola, de mestres, de formació durant l’estiu. De com es mostrava tan sincerament agraïda, Maria José, per haver-la convidada a continuar el somni d’aprendre per un món més just.

 

[continuarà]

Adobem les jornades amb l’escenari suficient per convidar els mestres a guanyar-se l’autoritat moral: de l’una banda, amb llibres. Estimar-se allò que fan, voler saber-ne més, els obliga a l’estudi a i a la lectura. En canvi, els mestres, segons que diu una dita popular, no llegim. Hi ha excepcions, i per això recordem els mestres bons, pocs, però n’hi ha. La lectura encara és el tema, la mancança principal. La segona adulteració de les jornades és la cultura, que no vol dir que siga cultural. L’ensenyament és cultura. Aprendre i ensenyar és un fet cultural, perquè tothom podem aprendre a fer millor la nostra feina, cada dia. Però no podem desestimar la cultura, els mestres, de cap de les maneres. En canvi, quan arriben aquells productes tan ben elaborats, de músics, de poetes, d’actors, els mestres fugim. Se’n cvan de la sala d’actes principal. Com si no anés per ells, ixen a fumar, a fer-se un café, o se’n van directament a casa. Com si no els pertoqués d’emocionar-se, de sensibilitzar-se per això o allò, que ells ja en saben suficient per ensenyar.

I ací perdem, perdem tothom. Els mestres principalment. I l’escola, que paga cada dia els plats trencats de la nostra absència. De la nostra mancança cultural i sistèmica. Com la marmota, com l’escola de la marmota. Com aquell dia fatídic.

Ara ja frissem pel segon dia, amb Carles Capdevila. I la comunicació dels mestres convidats: vint experiències que fan escola. I cultura.

Escola de mestres: preàmbul

L’escola de mestres naix amb la voluntat d’ajudar els mestres. D’ajudar-los a ser mestres, sobretot, amb ànima de mestres. A formar-los sense manies, ni romanços, ni pocions. Perquè volem defugir la coentor i l’excés de xarraires. L’excés d’un llenguatge carregós o confús, tan estès.

L’escola de mestres combina, no obstant, l’ensenyament i la cultura. Per això convidem músics, poetes, actors, que tenen productes de qualitat, per oferir als mestres l’admiració per l’art i l’expressió. Enguany hem convidat Borja Penalba i Francesc Anyó, que ens retornaran als mestres la poesia d’Estellés, el poeta de mà en mà.

L’escola de mestres també és un espai de debat i de presentació d’experiències d’escola: mestres i alumnes tenen la possibilitat de comunicar què fan, com ho fan, perquè se senten satisfets d’allò que fan i de com aprenen. Els mestres tenen l’oportunitat de parlar entre mestres sobre la vida a l’escola, els problemes, les polèmiques, les mancances, les vies i el futur.

L’escola de mestres no és un espai de queixa i de llàgrimes. Per això n’hi ha altres espais o fòrums. Ací venim a trobar preguntes, a elaborar converses, a projectar idees que, després, seran grans idees en la vostra escola. Ací venim a compartir què ens ha anat bé, que no cal fer que no funciona i què podem intercanviar-nos per aprendre millor.

L’escola de mestres té un cost elevat, perquè les coses no són gratuïtes, ni els ponents viuen del ‘cuento’, ni viatgen per compte d’altre, ni passen de l’aire. La seua investigació té un cost, de vegades un cost personal elevat, i en canvi els ponents ens passen la informació d’allò que estudien perquè els mestres puguem millorar la nostra feina.

L’escola de mestres torna a l’IES Benlliure, un espai públic que ens han cedit per oferir a tots els mestres que vulguen participar-hi, tres dies de treball intens, de participació i de treball col·laboratiu en favor d’una escola moderna i preparada per al segle XXI.

L’escola de mestres també és humor, rialla, i joia. Enguany hem convidat Pau Blanco perquè des-estresse els mestres. Una cassalla o un herbero també farien paper, però som a les acaballes el curs, fa calor, molta calor, i possiblement necessitem algú que se’n riga, no d’allò que fem, però sí de com entomem segons quines ximpleries que, al remat, tampoc no són d’allò gaire importants.

Comencen en vuit hores, aleshores en tindrem 72 de no parar un minut. Malgrat que cada dia tancarem al voltant de les dues i no començaren fins a les nou de l’endemà, però cada vesprada i cada nit valdrà per saber com de necessària és la formació dels mestres. Com és d’important que els mestres ens agafem la formació com una peça clau de l’escola nova.

Benvinguts

#escolademestres

 

L’escola per envant: Maria José Díaz-Aguado

mjose-diaz-aguado

Avui rebrem Maria José Díaz-Aguado a l’estació de València. A vint-i-quatre hores d’obrir el primer jorn de les jornades de formació per a mestres i pares que organitza AKOE_educació. Particularment, voldria que dimecres la sala d’actes de l’IES Benlliure sigués de gom a gom, perquè els mestres valencians, els mestres encarregats de bastir l’escola del present i del futur d’aquest país, en pogueren aprendre amb garantia de professionals que es dediquen a la investigació en favor de l’escola. Professionals que no són xarraires, ni venedors de fum, ni bevedors d’elixir, en canvi de l’estudi i la investigació a consciència d’allò que fan.

Vam conèixer la professora Díaz-Aguado l’any 2006 en un congrés a Toledo. Aquella descoberta ens feu canviar la manera de treballar a l’escola. Ho confesse sense embuts, amb la humilitat de mestres que ja portàvem anys d’ofici, extraviats. No vam canviar de la nit al matí, evidentment. Però a partir d’aquella hora i mitja de conferència, vam saber que havia passat una cosa important que, després, afectaria l’escola. Havíem descobert el treball en cooperació, o millor, com podíem sistematitzar el treball cooperatiu a les aules, malgrat que nosaltres érem una cooperativa i Freinet feia molt i molt que n’havia parlat i havia deixat bons rastres d’escola moderna farcida d’invariables. En aquell moment, fa deu anys si fa no fa, Díaz-Aguado ja era una especialista en convivència escolar, i ja havia realitzat anys d’investigació sobre agressió, assetjament i violència, al si de l’escola. Ara mateix, un dels problemes cabdals a l’escola: perquè vivim tanta agressió, o violència, en contra d’avançar en respecte, en tolerància, en entendre i comprendre la diversitat. Entre infants de l’escola infantil, entre xiquets de primària, o entre joves de secundària, n’hi ha que passen un no-viure.

Per tot això plegat, des que la professora Díaz-Aguado va confirmar que seria a València, he explicat allà on he pogut que no us perdeu la possibilitat d’escoltar-la. Per si us passa que, com a nosaltres, us anima a observar l’escola com molt pocs mestres fan. O sabem fer. Perquè massa vegades ‘no’ sabem. Perquè sense guiatge, o sense aquesta pedra foguera que provoca un ‘ai’, és difícil de tenir aquell aplom necessari de mestres fets a la vida de l’escola.

He dit Freinet, però també podia dir Cussinet, Ferriere, Montessori, i podria dir Ferrer, Porcar, Mata, Zurriaga, Santolària, Miquel… Perquè n’hi ha mestres que són paradigma. I perquè cal continuar llegint-los plegats

Hem convidat la professora Maria José Días-Aguado a tenir llibertat, en aquestes jornades de mestres, a València: però si hi sou, si veniu dimecres al Benlliure, si teniu la sort que vam tenir nosaltres fa deu anys, potser que us passarà que haureu de canviar, i la mirada sobre l’escola ja no serà mai la mateixa.

Aquest és el repte al qual vos convidem, a mestres, pares, estudiants, periodistes, o poetes.

 

Folksona2016: a la recerca de la nova cançó

Folksona_2016

Som a 10 dies de començar una altra escola alternativa en favor de la música tradicional. Perquè Folksona és una escola que aplega xiquets-músics d’arreu del país valencià, i encara una escola que ja ha convertit, amb els anys de rodatge, xiquets en mestres, joves que ja fan de músics de carrer i ajuden els xiquets a aprendre i a créixer, com van viure ells els primers anys d’aquesta experiència única.

De nou, Agullent acollirà del 10 al 16 de juliol la proposta, que enguany farà recerca de cançons i estils d’aquella Nova Cançó que va obrir via i ens feu arribar la música en moments difícils. Xiquets i mestres viuen una setmana entre partitures, instruments, jocs, i un patrimoni que els valencians hem guanyat/recuperat gairebé il·legalment, anònimament, sense gaire ajut. Enguany sembla que la Diputació de València ha ofert una mica d’això, però la Conselleria de Cultura, la part de cultura que hi ha en educació, encara no ha rebut els membres d’aquesta escola: potser perquè és folk, o perquè és massa tradició, o massa popular, o perquè sona massa valencià, o ves a saber… No els han rebut. Una escola de cinquanta músics de Morella a la Vila, de Sant Pau a Llíria, de Bétera a Cocentaina, que es reuneix anualment a Agullent, de manera altruïsta, en favor de la música i del país. Ai, quin calvari encara ens faran passar, valencianets com som.

Una nit de cooperatives d’ensenyament

6NITCooperatives

Si ha arribat juliol i hem acabat el curs és l’hora de fer balanç. Les cooperatives d’ensenyament valencianes ens aplegarem a la nit a l’escola Les Carolines, a Picassent, per festejar un altre curs i presentar les experiències reeixides i innovadores. La nit també servirà per aplegar quatre-cents mestres d’arreu del País Valencià, treballadors en la seua majoria d’escoles concertades laiques, que tenen poc a veure amb aqueix moviment ultradretà catòlic que voldria posar cul per amunt l’escola dels valencians, a base de privilegis i confessionalitat. L’organització és a càrrec d’UCEV

Durant la VI Nit, l’#escolademestres  presentarà el programa de les Jornades de formació que es faran a l’IES Benlliure de València el 6, 7 i 8 de juliol sota el lema ‘Com ha d’ensenyar ara l’escola’, que comptarà amb la participació de Maria José Díaz Aguado, Carles Capdevila, Jordi Jubany, MariaÀngels Lorente, Carme Miquel, Roser Santolària, i Encarna Cuenca.

Una nit d’idees que vol fer visible el cooperativisme que aposta per fer escola amb voluntat de servei públic. Enmig de l’enrenou -escola pública escola concertada- la veu cooperativa és sens dubte una alternativa a tenir molt en compte en el futur de l’escola del nostre país.