Montoro, ací no et volem per res

Montoro ens amenaça. Allà enllà, a ponent, sembla que és un esport, amenaçar els valencians. I els catalans. I els illencs. Des de madrit, fa centenars d’anys que ens amenacen. Amb tota la cara, la pocavergonya i el rostre de pedra.

L’amenaça té a veure amb el finançament. No només no pensen adobar-nos el desequilibri injust que patim els valencians, no, que fins i tot volen castigar-nos perquè no complim l’objectiu de dèficit que ells ens han marcat. Així que, o fem més retallades a l’escola, a la sanitat, als serveis —amenaça el menistre— o no sabem encara de què seran capaços. Ho sabem. L’orc es pensa que no ho sabem, però ho sabem. Venim sabent de quina cosa seran capaços tres-cents anys, així que no vindrà d’uns dies.

La vicepresidenta valenciana [ó] assegura que no trauran ni un euro més de l’escola, dels hospitals, dels serveis, d’enlloc… Ni un euro menys per als valencians. El menistre assegura que vagen preparant-se, els polítics, que vol dir que anem preparant-nos els valencians, per passar un calvari major. Com si la setmana de passió que acabem de passar els valencians, des del franquisme i més enllà, no hagués sigut suficient.

A més, assegura l’orc, que caldrà pagar la multa a Europa, perquè el govern valencià del pp va falsejar i mentir amb les dades. Ves, que no diu res de fer pagar la mentida als seus, ni vol encetar accions legals contra responsables de la política del pp valencià, mentre eren al govern i practicaven la il·legalitat de mentir i falsejar els comptes. No. Vol que els valencians paguem el frau que van cometre Camps, Rambla, Blasco, Rita, Fabra i tota la companyia baptismal del pp, beneïts de l’església i de la justícia durant tants anys. Que paguem i que salvem els seus sants, per bé que saben que aquests sant són refillets de cap a peus. Falsos cristians.

Tot plegat té una solució. Única: res que vinga de madrit ajudarà els valencians a millorar, a garantir-nos la dignitat, el finançament, els drets i l’equitat d’altres zones de la península. Res que no es gestione 100% des de València, no afavorirà mai els valencians. No n’hi ha prou de l’abús ordit tants anys, que continuen castigant-nos i volen continuar fiblant-nos. Que vol dir robant-nos. Res, xa. De ponent, ni oratge ni gent. Així que en resposta a l’amenaça, a les paraules d’insult del menistre Montoro, caldria una declaració institucional amb tota regla, des de les Corts i el Consell. Vosté, que coneix perfectament la injustícia financera que fa més de cent anys patim els valencians, vosté encara té la barra d’amenaçar-nos? Doncs, per això, el declarem persona no grata en aquest territori, persona no benvinguda, ni autoritzada per res. Per res de res. Vosté i qualsevol que tracte els valencians d’aquesta guitza.

L’escola, welcome back!

Avui hem repassat el pla d’aquest trimestre. De fet, no hem pogut passar del mes d’abril, ves si n’hi havia coses a dir, a apuntar, a escriure, a tenir en compte en aquest retorn a l’escola després de les vacances de Pasqua. Més o menys, la llista d’activitat ha quedat de la següent manera:

1. Arribada dels alumnes del Montessori College de Hengelo. Ja són a València. 5.4.2016

2. Benvinguda amb el cor de l’escola i programa de l’iintercanvi, segona part, fins el 12 d’abril. 6.4.2016

3. Reunió de l’Escola de mestres Akoe, per valorar les jornades de formació de l’hivern.7.4.2016

4. Entre les reunions, arriben les samarretes de l’intercanvi amb mata de jonc, Palma. Fantàstiques.

5. Organitzem la reunió per preparar la intervenció en les Jornades sobre treball cooperatiu que organitza el Cefire de Castelló, dissabte 9

6. Preparem les portes obertes de divendres 8 d’abril. Repassem els temes clau.

7. Enllestim la nota a pares per comunicar-los que el cor intervindrà en el concert ‘Homenatge a València’ de la plaça de bous.

8. Diumenge 10, partirà l’expedició que participarà en l’intercanvi amb Mata de Jonc, destinació Palma. 10.4.2016

9. Dilluns eixirà la lleva de 4t d’eso en el seu viatge a Roma, final d’un periple a l’escola. 11.4.2016

10.Torna a casa l’expedició holandesa del Montessori College 12.4.2016

11. Reunió a l’ajuntament de Picanya per organitzar la Volta a Peu, que és la crida a les Trobades d’escoles valencianes de l’Horta Sud 13.4.2016

12. Lliurament dels premis Sambori a l’IES Sedavi: rebem el premi al treball del primer cicle de primària. D’impressió. 15.4.2016

13. Eixa mateixa nit tornaran les expedicions de Roma i de Palma. Benvinguts. 15.4.2016

14. Arriben els alumnes de sisé de primària de Mata de Jonc. Benvinguda i programa intercanvi2016. Entre més activitats voldríem mostrar-los el trinquet de Pelayo: tenim pilotaris a la classe. 18.4.2016

15. Volta a Peu a Picanya, a la Plaça del País Valencià, mostra de danses. 22.4.2016

16. Trobada d’escoles a Sedaví. Manifestació i concert a la Plaça de bous de València. 23.4.2016

17. Comença la revisió mèdica a alumnes i mestres (25-29.4.2016)

18. Fira del llibre a l’escola. També començarà la revisió mèdica a alumnes i mestres. 25 i 26.4.2016

19. Jornada sobre la lectura en el s. XXI 26.4.2016

20. 10 anys d’Akoe educació. Per molts anys a València, amb el mestre Tonucci. 27.4.2016

21. Els alumnes de secundària explicaran el pas primària-secundària a les famílies. 28.4.2016

Després d’això, encara queda temps per llegir, per escriure, per fer càlcul, resolució de problemes, resoldre conflictes de convivència, atendre els pares, tenir cura de les obres, fer un canvi provisional de l’empresa d’autobusos, enllestir els menús del tercer trimestre, però sense valorar, i deixar que la pluja, avui sí, escampe pel pati mentre molts dels xiquets es banyaven lliurement. Sort que ha passat la Pasqua i només som a tres mesos del final de curs.

 

 

 

 

Dies de camp (i3)

He hagut d’aturar la feina abans d’hora, perquè ha aparegut la pluja, o un reducte, o un dibuix d’allò que voldríem, que no plou, que ho simula, tota la vesprada que porta el matacabra, xip-xip-xip, però que no acaba d’agafar-se. Segons l’Observatori Conarda, dins d’Avamet, en nou hores han caigut sis litres d’aigua. Ni per això no servim els valencians, al Camp de Túria, xa, que la serra Calderona ens fa pantalla o paraigua o ens fa la mà. Aquest ploure desmaiat, en canvi, m’ha fet aturar la feina del camp, l’últim dia que volia aprofitar per deixar enllestit un tros a l’Assegador, al Pla, dins el terme de Bétera. He aprofitat per tancar regs, sóc optimista malgrat tot, i estalviador; us pensareu que l’aigua és barata, l’aigua de reg, segons que van dir els del Canal l’altre dia la paguem a 0.044 euros el metre cúbic. Però hi ha pous que ens la cobren a 0.10 i fins i tot a 0.17 euros per metre cúbic, perquè afigen els serveis, i el preu es dispara. Comptat i debatut, hi ha camps que no arriben per pagar l’aigua, així que molts dels llauradors han tancat l’aixeta i han deixat morir els arbres: s’han fet grans, vells, vellíssims, i els fills no volen saber res de la terra. Amb aqueixes condicions, potser que tinguen raó, i només els romàntics mantenim un esforç pel paisatge que compensa si penses que podries destinar els diners a altres banalitats: caçadors, colombaires, fallers… Ep, n’hi ha que li peguen a tot i encara mantenen el camp, això sí que és un miracle, com el dels peixos i els pans.

En tornar he deixat macades les roderes en els camins banyats, no hi havia ni un bassal aleshores, i he pensat de fer una foto, però m’he despistat, amb el color del camp, els núvols, els arbres d’aquell verd i la llenya triturada, d’aquell groc intens de falsa tardor. Feia estrany i he tornat a pensar que faria una altra fotografia, però m’he tornat a descuidar. Durant tota la vesprada a Bétera ha plogut sense banyar gaire, encara continua plovent, xip-xip-xip, però l’observatori del Castell no diu res. Plou desmaiat, sense ganes, sense presumir, malgrat que els llauradors de veritat —la majoria depassen els setanta anys de mitjana—, que ja han deixat el bar dels jubilats i han tornat a casa s’esperen una saó que no arriba, que sembla que no arribarà mai. Segons la previsió demà plourà, o continuarà aquest desmai d’aigua que no banya… A veure si sumant-ho tot podem fer la festa. A mi em caldrien sis dies, o set, per deixar completament enllestits tots els camps. Per no anar darrere de la feina i estalviar-me esforços. Però les coses són com són, i no em puc queixar d’allò fet. Demà comença l’escola, de nou, a València. Fins a Sant Vicent, fem pasqua els valencians. Per molts anys, doncs, a tants de Vicents que són amics.

Dies de camp (2)

Continue segant la brossa massa alta per deixar enllestida la següent feina: la motxilla amb l’herbicida. D’aqueixa manera, quan tiraré el producte arran de terra, evitaré de tocar la flor de les faldes, que això acabaria amb la possibilitat que donaren fruit, malgrat que n’hi ha a manta, de flor de taromger, i l’arbre haurà d’esporgar-ne dues terceres parts. Mentre vaig cap a la partida que tinc allà al camí la Torre, escolte la ràdio, en espanol. Totes les valencianes encara són prohibides, totes, així que els valencians continuem sense veu pròpia als mitjans, i si volem res hem de patir el carnaval foraster, ens agrade o no. D’això, ni els programes més jovials i progres no en diuen res. Així que jo tampoc no diré res, del nivell de refillets que ens envien tant d’odi als valencians. I autoodi. Perquè en aquell programa que vaig escoltrant mentre vaig al camp escolte un comentari sobre el camp: a partir d’un comentari sobre els productes del camp que venen a Mercadona, el conductor del programa fa entrar un de la unió de llauradors, que explica que al cap d’aquest super (!), li agrada atacar el camp valencià, directa i indirectament. Sembla que ara tenen creïlles, o excedent de creïlles, o posen les creïlles de reclam: preu a perdre. Ara, les creïlles són d’Israel. Què?, us heu quedat de pasta de moniato, no? De segur que no, perquè ja sabeu que al senyor Roig, l’amo de Mercadona, li interessa comprar les creïlles d’Israel, pagar els ports, la comercialització i la venda a cinc cèntims, o a vint cèntims, el quilo. Tant se val. No en vol ni parlar, el senyor Roig, de les creïlles valencianes, que no li ixen a compte, diu, perquè els llauradors valencians volen sobreviure. No volen viure, que va!, volen sobreviure, i al preu que els paga el senyor Roig no poden ni això: no fa gaire, Mercadona va fer un comunicat públic als llauradors valencians que volien vendre-li res: si voleu fer negoci amb mi, els va dir, haureu d’esperar a guanyar en quatre o cinc anys, màxim, perquè durant tot aquest temps, us pagaré els productes a preu de cost, sense cap mena de marge. Ho va dir, o ho van dir, i no va passar res. Això, si ho hagués dit als llauradors francesos, no us espanteu ara, ja li haguessen pegat foc a tres o quatre supers, i potser faig curt, en el càlcul i en l’acció. Perquè allò que practiquen alguns gurús del prime-time del comerç i del negoci, amb els seus, amb els llauradors, amb els valencians, és usura. Però jo no sóc llaurador, només que treballe al camp a temps parcial, durant les vacances i els caps de setmana. Totes les vacances i tots els caps de setmana. Amb alguna excepció, sí, però no gaires. Sí, el camp valencià va com la televisió valenciana, o com la ràdio, en el mateix camí de l’abandonament, de la prohibició, de deixar que les coses passen sense saber què, com, quan… Per cert, jo que em preocupe una miqueta, no sé què ha fet la nova conselleria d’agricultura els últims mesos, pel camp. No sé si ha fet res, si ha ordit res, si ha organitzat res… Si n’hi ha res a fer. Potser és que com no tenim mitjans que ho expliquen. Que expliquen què ens passa als valencians.

Demà és dilluns de Sant Vicent, i si tinc sort, encara acabaré segant dos trossos, dos, i amb això diré prou i avant a aquests dies de Pasqua.

Dies de camp (1)

De Pasqua a Sant Vicent, em passe els dies treballant al camp, pendent del camp, d’adreçar sobretot dos trossos que, els aclaridors, m’aconsellen que hauria de tractar, o cuidar millor, o observar-los amb major atenció: major!, m’exclame, però si no sé què fer. No ho saps?, doncs mira-te’ls, posa atenció, no veus això, i astò, i allò altre?, que no et veus? Apropa’t… Poll, pulgó, aranya, caparreta… En tens prou? Aquest camp és ple de misèria… Així que he portat més experts perquè em diguen què, quan com hauré de tractar aquests camps, entre més feines en altres partides. Total, el resultat de la producció no és suficient per pagar despeses, però sí que l’és per anar, venir, enraonar amb els uns i els altres, esmorzar entre feines, tornar a dinar a casa, tornar al camp fins a la nit, i deixar passar els dies fora de l’escola. Fins i tot he tingut temps de participar en una assemblea de llauradors, de la societat del canal de regants de Bétera: presentació de l’alcaldessa, Cristina Alemany, lectura de l’acta del secretari, Fredi Pertegaz, i balanç del president, el senyor Gómez, tot això en valencià, sinyors, sense que cap llaurador ni amo de caseta o parcel·la se’n queixe gens ni miqueta. A més, el president explica els comptes, les feines, i explica els dos objectius d’aquesta societat que abasteix d’aigua de reg tot el terme: l’un, que no falte l’aigua al camp; el segon, facilitar l’accés a l’aigua a qualsevol societat que vulga participar-hi d’aquest canal. Final de l’assemblea, com que els números són transparents, i clars, i la gestió eficaç, abaixen el preu del cànon anual per fanecada per pertànyer a la societat de regants del canal de Bétera de 3 a 2 euros per fanecada en caràcter retroactiu des de 2015. Què què?

El president Gómez canvia de llengua valencià-castellà-valencià amb facilitat, però tret d’una intervenció general en castellà que després també es passa al valencià, la resta són en valencià. Com si visquérem amb naturalitat el camp i la seua gestió. D’una altra banda, hi ha llauradors contents amb la collita de les lanes, per la producció i el preu, en canvi, les ortaniques enguany han fet aigua, Julian el de la tia Encarna les té penjant de l’arbre, la meitat, i l’altra meitat en una solsida en terra. Fa un parell d’anys li les pagaven a 750 pessetes, enguany no ha volgut donar-les a 225, per això no treballe el camp, jo, perquè m’ho furten, que es queden al camp.
Els que guanyen són els magatzems de productes per al camp, sempre són plens de gent, comprant per això, per allò, ja ho deia, quan no és pulgó (32 euros l’ampolla d’un quart per a un turbo de 1.200 litres), és aranya, o fitotora, i ara amenaça el terme de Bétera el cotó de les Valls (sembla que va aparèixer per l’altra banda de la Calderona), això si no ho teniu ple de misèria com jo, i encara ens amenaça el cotó, i el poll i has de polvoritzar en dos o tres colps, que significa pagar el doble o el triple… Un sac de diners, per als comercials, les químiques, i els venedors… Julian encara els disculpa, sí, però tenen moltes despeses. Moltes. Com nosaltres, tot són despeses, tot, i encara n’hi ha que enguany ha fet un bon agost, abans d’abril. Perquè els veus les cares somrients, de la feina feta durant l’any, malgrat la sequera, els robatoris, la poca atenció administrativa, i encara sort de societats que, una entre mil, sembla que van ben gestionades i administrades. Són dies de camp.