Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La mestra i la fira del llibre

1
Publicat el 29 d'abril de 2016

51FIRA(2)L’autobús arriba a la fira del llibre de València a les onze. Ha fet una volta sencera a la ciutat, per la ronda Nord. Just acaben d’obrir les parades. I els xiquets porten damunt l’emoció suma de moltes emocions diverses: és dia d’excursió i és dia de fira, tenen autonomia per portar diners a la butxaca (deu euros) i la llibertat de triar llibre, llibres més bé, perquè n’hi ha que n’ha comprat tres, o dos, o un. I n’hi ha que els han sobrat diners. La primera sorpresa que la mestra es troba és un ram de flors: la llibretera ja l’esperava, sabia que venien, per això regala el ram de flors a la mestra, que ha decidit de portar els alumnes a la fira, a la fira de llibres. També els regala dos llibres per a la classe. Però els xiquets tenen més emocions per a la suma. Els esperaven també la mestra Fina i la mestra Lourdes, autores de la Rata Marieta, que els han explicat contes i les han ensenyat llibres. La llibretera segona, també és escriptora, per bé que és famosa se sorprén com els xiquets trien els llibres, el criteri que els fa seleccionar, agafar, destriar, aquest també, aquest no, aquest em convé… Es queda admirada la llibretera que és escriptora de la conversa dels xiquets de primer i de segon de primària. Encara hi ha més emocions, el dinar als jardins, el retorn a l’escola i el moment de l’eixida: els xiquets trauen amb aquell somriure els llibres que han comprat davant els pares, els expliquen aquest títol, aquest altre… Ha sigut un dia especial, de llibres, de mestres, de llibreteres, de regals, d’agraïment, d’escola. Però n’hi haurà més, d’emocions, quan arriben a casa. Moltes més. Per molts anys, fira del llibre de València. Per acollir-nos, i regalar-nos, i oferir-nos l’emoció dels llibres.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fer 10 anys i confessar-ho

1
Publicat el 28 d'abril de 2016

akoe10_2Fer 10 anys i confessar-ho, o dir-ho públicament, o reconèixer-ho davant l’altre, davant 1.500 mestres, que no són pocs. Això és el que va fer anit la cooperativa d’educació AKOE, integrada per nou cooperatives d’ensenyament. Un camí de deu anys que ha farcit activitat, encontres, debat i formació de mestres. Hem compartit experiències, però sobretot hem oferit formació. Necessària sempre per als mestres. per als mestres bons. Anit disposàvem de la sala gran del Palau de les Arts de València. El convidat especial va ser el mestre Francesco Tonucci, un referent en els anys vuitanta i noranta del segle XX. Tonucci ens va fer un relat d’un mestre gran —ell assegura que només té seixanta anys, però nosaltres li’n posem més, d’edat, vuitanta o noranta, pel cap baix—, i ens va deixar dues idees, màxim tres, cap d’elles nova ni innovadora. Però, ah, només aquest homenot de barba blanca que sembla un pare Noël és capaç d’aplegar tants mestres en un cau d’escales. Sí, ja ho sé, les idees: que escoltem els xiquets, tots els xiquets; que no els posem deures amb l’excusa de suplir les mancances i els buits que deixa l’escola, i que calen mestres bons. De tot plegat, això últim ja ho proclamava el professor Gonçal Anaya amb major discurs, més intens i més profund, i Gonçal també tenia una barba blanca menys semblant al pare Noël que vol ser aquell italià d’Itàlia, però més republicana i més més. Ara, Tonucci no va deixar-nos de presentar o convidar mestres de vell, mestre grans com ara Lodi i Millani, aquests sí autèntics animals d’aula i d’escola compromesa, o Bruner… Amb tot, aquesta cerimònia dels deu anys d’Akoe educació que va coordinar el seu director, JoseManuel Campo, va ser àgil, fresca i intel·ligent: vam començar amb Bertomeu, Carles i Marcel el marcià, que també van tancar amb un regal de llibre al mestre. Akoe va regalar a l’auditori la xerrada de Tonucci; Encarna Cuenca, presidenta del Consell Escolar valencià, ens va regalar un poema; Miquel Soler, secretari autonòmic d’educació, ens va regalar l’oïda, a les escoles cooperatives, tothom regalava alguna cosa, davant aquell auditori d’escales i graons i escalons que no s’acaben mai… Que ens van posar verdes les orelles, verdes com una metàfora d’orelles i oïdes i akoés

Deu anys són uns quants anys, només, un temps jove per fer grans avaluacions de res… Ja direm més coses en fer-ne quinze o vint o cent, si és que en fem tants tots plegats. O desplegats, ves a saber cap a on pegarà l’escola durant la resta del segle.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Llegim prou a l’escola?

1
Publicat el 26 d'abril de 2016

Llegim prou a l’escola? Llegim prou a casa? Al bany? Al sofà? A la terrassa? Al bar? A la biblioteca? I els mestres, quina excusa tenim per no llegir? Com encomanarem el deler de llegir si els alumnes no ens veuen llegir mai, o només ens veuen llegir exercicis, o llibretes o ni això! I els pares, ja llegim una estona a la setmana amb els fills? Ens seiem al seu costat, els llegim, llegim muscle per muscle?, ens passem el llibre? Ens llegim en veu alta un paràgraf? Ara jo, ara tu, ara jo… Ens fem una pregunta d’això que llegim? Recitem una frase? Un vers? El títol del capítol? Recitem? Què és llegir en veu alta, per vosaltres? Ho fem? Ho entrenem?

Som a València, al palau de les arts, en una jornada sobre lectura en el segle XXI que ha organitzat la Conselleria d’educació (el Voro i el Jaume jo els he vist per ací): un repte, i un compromís per a l’escola, per a tota l’escola, no només per als mestres de llengua, i no només per als mestres; les famílies i els xiquets també tenim el repte i el compromís de llegir una miqueta més cada dia. Com diria Enric Queralt, no podem aconseguir una societat verament democràtica si no llegim. Si no llegim tots una miqueta més. I sobretot, els valencians, si no llegim en la llengua dels valencians.

M’ha agradat aquesta intervenció de Mònica Baró en favor de les biblioteques escolars. Aquesta ja pagava de venir a la jornada. I també el verset francés que ha llegit el nostre director general, Jaume Fullana. A veure si tenim sort que ens passe la referència. Va, llegim, llegim si volem ser. Si volem ser, llegim.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’escola també participà en la nit històrica a València

0
Publicat el 24 d'abril de 2016

IMG_3244IMG_3243

 

 

 

 

 

 

 

Això d’anit, de la nit de dissabte 23 d’abril, dia de Sant Jordi, jorn de llibres i roses, de Trobada d’escoles, de cercaviles i manifestacions que volen recuperar la identitat dels valencians, entre més recuperar TV3, RTVV i IB3, de recuperar la normalitat de la llengua, de poder convidar músics valencians per als escenaris de la ciutat o dels pobles, de tornar a ser un poble normal, va simbolitzar una gran metàfora. Una nit que recordarem a l’escola com una nit especial i extraordinària dins la història dels nostres 40 anys de servei al país, als valencians, a tanta gent que ens ha fet costat i ens ha demostrat confiança durant tant de temps. I ves que, en principi, a l’equip directiu vam tenir dubtes a participar de l’entusiasme que ens volia transmetre el mestre Ferran Aleixandre, director del cor de l’escola i del cor del Micalet, ànima sens dubte d’aquest projecte de participar de l’homenatge a València amb els xiquets del cor acompanyant Llach, que el país sencer (hi havia gent de tot arreu i milers que no van poder accedir per les normatives d’accés i d’aforament), retia a la cultura, a la ciutat, a la dignitat dels valencians. Però va poder més l’entusiasme de Ferran i la posterior gran acollida dels pares del cor que els dubtes: per res no volien perdre’s cantar amb Lluís Llach, els pares, cantar amb Llach -deien- és un honor, perquè ell és també un símbol valencià de tots els temps.

No han passat vint-i-quatre hores i encara tenim el nervi al cos, les tres hores que els xiquets -i els pares- van aguantar a la graderia esperant la seua actuació, les anades i vingudes de Ferran perquè tot anés rodat, passant aigua als xiquets, responent mil vegades aquella pregunta ‘Ja actuem?’ Quant falta, Ferran?’ I ell que havia de dir, cada vegada: ‘deu minuts’, ‘cinc minuts’ i després tornava ‘deu minuts’, i els xiquets sense enfadar-se hi tornaven: quant queda, Ferran? A més hi havia una dificultat tècnica de consideració: no seríem a l’escenari, que no cabíem tots, així que ens hauríem d’acomodar a les condicions d’una realitat complexa: el mestre Ferran seria l’únic que aniria sonoritzat amb una petaca, perquè els cors serien a una distància considerable d’on era l’escenari principal i Lluís Llach, així que els cors haurien de seguir Ferran i no allò que escoltaven un segon després que eixia pels altaveus; a més, els equilibris físics del nostre director musical damunt aquelles cadires de la plaça -veieu als vídeos quins exercicis no havia de fer- tot va ser poc i res davant l’emoció, la dificultat, el neguit, la paciència, i un resultat final que ara sí serà dins el cor i es cor de l’escolagavina durant molts anys. I això que no parlem de com, el mestre Ferran, va anar lliurant a cada família el seu fill, un a un, passada la mitjanit al carrer Xàtiva, ja fora de la plaça. Perquè vam viure una nit única. Per molts anys. Per València, País Valencià. Gràcies.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Trobada a Sedaví: som un país d’escoles

0
Publicat el 22 d'abril de 2016

2016-04-22 10.29.44#Somunpaísdescoles Comença el compte enrere per a la trobada a Sedaví: 24 hores per trobar-nos al cercavila, als tallers, a la festassa que representa la Trobada arreu del País Valencià. Centenars de milers de persones que festegem el goig de ser escola, valenciana i viva, entusiasta… Ves que són anys de guanyar el carrer, demostrant com es cuida l’escola la llengua, els xiquets, el seu país. Perquè l’escola, com diuen a Finlàndia, té i preparar el millor, els xiquets i els joves, perquè l’escola és un espai de llibertat, per créixer, per aprendre, per viure-hi. I potser com ningú a Europa, els valencians hem sabut traure al carrer aquest entusiasme, traure al carrer les aules, els alumnes, i comprometre les famílies a viure tant de goig, tots plegats, amb els fills i els mestres dels seus fills.

Serà bonic això, mare!

Ací en la foto els alumnes de l’escolagavina i els mallorquins de mata de jonc ballen a la plaça del País Valencià de Picanya, en participar de la Volta a Peu per fer la crida a famílies i amics que vulguen acompanyar-nos demà a viure l’escola dels valencians.

 

trobades2016_logo

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Benvinguts, de nou

0
Publicat el 19 d'abril de 2016

patxiferrer1

Patxi Ferrer balla el bolero de l’Alcúdia per rebre els alumnes de Mata de Jonc. És l’escena principal de la benvinguda, aquesta cerimònia, aquest posat del ball, aquests somriure de la balladora davant els xiquets, ella ho sap, que el fa, com si fora davant els personatges més il·lustres, principals, d’un país. Com ho són aquests mallorquins que han aterrat avui a Manises i durant lo dia corrien per l’escola amb els seus acollidors folls d’emoció, tots plegats. Any Ramon Llull, una veu de les Sis veus del poeta Estellés, el bolero, el bolero Alt, i aquesta cerimònia que obri les portes a la benvinguda, a l’acolliment. Als amics, als refugiats, als alumnes, a tothom. Perquè qualsevol ho mereix, arribar i escoltar que diem: benvingut.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Lo més estrany

0
Publicat el 13 d'abril de 2016

Lo més estrany a l’estat espanol és trobar res de net. O d’honest. Aquest és el miracle. Per què el TC dictamina contra una normativa energètica que vol ajudar uns centenars de famílies?, perquè el TC és per actuar contra Catalunya. O contra València. Clar i ras. Li la bufa que dictamine just o no, que allò que diga siga equilibrat. Tant se val. Li la bufa que els ministres tinguen negocis en paradisos fiscals, o que tinguen diners a Suïssa. Li la bufa la bufa, al TC. Per exemple, el TC per què no dictamina contra la injustícia que els xiquets valencians no tinguen cap mitjà en valencià, com tenen la resta de xiquets d’aquell estat corrupte? Que mos la bufe qui, Montoro? Quan Rita i Camps anaven amb ferrari, mentre milers de famílies eren desnonades, això no era cap greuge, segons el TC? O quan aquell pispa de jutge gros es jugava els diners públics en hotels de cinc i casinos de quinzet, tampoc no n’hi havia greuge? O quan el rata Aznar ens posà a la guerra a partir d’unes coses que només ell havia vist, això tampoc no era un greuge? O quan Montoro nega que el valencians evitem el pitjor finançament de l’estat, tampoc no compta, ni és greuge ni és pena?

En un estat de corruptes, lo més estrany és trobar res de net. O d’honest. Per evitar-ho, ja n’hi ha el TC, el pp, i els seus tresorers si volen contar-ho. I més estrany encara és voler continuar en aqueix estat lamentable.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mata de Jonc planta un taronger per rebre’ns

0
Publicat el 12 d'abril de 2016

el taronger“Hospitalitat, generositat, sensibilitat”, són paraules del mestre Patrici, que jo sé que frisa per ser ací d’intercanvi, amb nosaltres, i per això ens regala les paraules. Les paraules per endavant, com deia el poeta Estellés, com deia també el mestre Enric Valor, el nostre homenot de la llengua dels valencians. Som entre escoles. I som entre mestres. D’intercanvis, de viatges, de no parar ni un segon, malgrat que l’educació demana d’aturar-nos a pensar. Sense, l’escola no seria possible. Però som en un moment especial, el mes d’abril, que no podem parar.
Aquest matí ens han rebut a Mata de Jonc (anit van arribar en avió els alumnes de primer d’eso) i la sorpresa de benvinguda, ai, ha sigut d’una emoció descriptible però espectacular. Si penses en el circ, hi ha el Solei, si penses en cinema, no ho sé, què triaríeu, els Cohen o els Taviani?, si penses en poesia és Estellés! Els valencians hem sigut acollits d’una manera excelsa avui a Palma, d’una manera que recordarem sempre, perquè la sorpresa encara ens atrapa en aquesta hora: han plantat un taronger al seu patí. Ves, com ho llegiu. I cada alumne portava una taronja de casa amb el seu nom, que els alumnes de sisé de primària han recollit en senalles i han diposit després a la soca del taronger.

Aaaahhh, “mon cor estima un arbre”, com voleu que no tremolem, encara! Després, i segons que ens explica la mestra Maria, coordinadora de primària, perquè l’illa s’assabentés que havien arribat els valencians, han disparat una traca. Sí, sí, els mallorquins ha disparat una traca al pati! No sé si el barri de Son espanyolet s’haurà espantat de valent! Us imagineu que Europa rebés els refugiats, tots els refugiats que vulgueren venir amb aitals eines o presents o encants? Plantant-los un arbre del seu propi país? Fent-los una festa de benvinguda? Sí, seríem una altra Europa, i potser mig món voldria ser europeu. I això seria un regal. Però no, no és així com passa, encara que l’emoció que he viscut en això que he vist en la distància, des de la nostra escola, com acollien els alumnes valencians era una lliçó de vida, i d’escola.

Els poemes amb la taronja, els discursos, les primeres imatges entre els alumnes: «mestra, és que encara no em crec que sóc ací!», deia una xiqueta.

 

Segon capítol: aquesta nit hem tancat l’intercanvi amb el Montessori College a l’escola La Masia, a Museros. Una altra festa especial, d’acollida entre mestres amics. De l’un cantó a l’altre de l’Horta, entre emocions, experiències, i programes que van farcint la vida de les nostres escoles amb un què especial, extraordinari. Ei, sense embuts. És una feinada, i cal reconèixer l’esforç dels mestres perquè siga possible. I de les famílies, Entrenar-nos a acollir, a conviure, és també una manera de viure amb els altres, d’aprendre, de comprometre’ns. De ser, no del tenir. Encara dins una Europa que, en mans de polítics nefastos, actua contra Europa mateix. Només per això ja són importants aquests programes. Per aprendre. Per aprendre contínuament.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Aprendre a Castelló (2)

0
Publicat el 10 d'abril de 2016

CflZDhJWcAAY5hMEl resum de la intervenció de Creu Planells, durant quinze anys cap d’estudis de l’escolagavina. Ara mateix cap de formació.

“El treball cooperatiu a l’escola, un projecte de centre”: 

—Quin ha de ser l’objectiu de l’escola com institució? Ajudar a formar els alumnes en aprenentatges, en valors, en habilitats socials?

Per què el treball cooperatiu ha de ser un projecte d’escola?                  

Cada dia, un alumne rep a l’escola la influència de moltes persones, en una setmana, en un curs, durant tota una etapa, al llarg de l’escolaritat… Allò que l’alumne viu diàriament, ha de ser orientat en la mateixa direcció. És absurd pensar que aquesta direcció en cadascun dels alumnes vinga marcada per una editorial de text. Sembla absurd, però encara n’hi ha moltes escoles, on allò que vertebra el funcionament és l’editorial de llibres de text. Aquesta direcció en la qual ha d’anar l’escola ha de ser la mateixa en tots els aspectes que ens ocupen diàriament.

Des dels aprenentatges: què aprenem? Com ho aprenem? Quan ho aprenem? Com avaluem?; les habilitats socials: com em relacione? Com resolc els conflictes? Com es tracta el respecte cap als altres; els hàbits: autonomia, responsabilitat, capacitat d’esforç; el treball amb les famílies…

Tot plegat, ha de ser fruit de la reflexió i el debat de l’equip que mira en una mateixa direcció, amb un objectiu clar, compartit, que es perfila en petits objectius, que han d’anar aconseguint els diferents grups de treball que s’organitzen a l’escola. Tot plegat ha de ser fruit del treball cooperatiu de l’equip. Com un mecanisme que va fent rodar totes les peces. Unes de més grans i d’altres de més menudes, però totes tenen la seua importància, perquè si en falla cap, ja no funciona el mecanisme i no obtenim la funció desitjada. Socialment podríem veure molts exemples fruit del treball cooperatiu: una orquestra, un equip esportiu, una companyia de teatre, un equip de cirurgians, una muixeranga…  Cadascú té un paper, més o menys important, però si no n’hi ha entesa i un treball compartit, el resultat no és bo. Té sentit que continuem educant en la individualitat?

Com volem educar des de l’escola? Com organitzarem les nostres aules? Si volem que els alumnes siguen persones autònomes, amb iniciativa, amb capacitat de prendre decisions, creatives, responsables, que sàpiguen compartir…  Haurem de veure que fem cada dia a l’aula perquè ho siguen de veritat.Què heu fet de creatiu amb ells, què heu fet perquè entrenen la responsabilitat, l’autonomia, perquè sàpien ser respectuosos… I com ho posarem en marxa? Des de la formació al claustre… Creient en el projecte, compartint-lo, convidant a participar d’experiències, amb el suport i el convenciment de l’equip directiu, amb un bon organigrama que connecte els diferents grups de treball, creant mecanismes de seguiment.

No parlarem dels avantatges que comporta l’aprenentatge cooperatiu. Suposem que açò ja ho teniu clar. De la nostra experiència en aprenentatge cooperatiu, què pot ser aprofitable per a d’altres escoles? Fa aproximadament 10 anys, detectarem que a les classes treballàvem menys en equip. Quines eren les causes?, quins eren els avantatges i els desavantatges? Vam descobrir en un congrés la professora Maria José Díaz Aguado. Una troballa que ens va fer canviar la mirada a l’escola. Calia reprendre el treball, que no era fer treballs d’equip: el repte anava més lluny. Com a equip directiu havíem d’il·lusionar el claustre en aquest projecte. I havíem de formar-nos com a claustre. Dels claustres que fem a l’escola durant un curs, n’hi ha 4 dedicats a qüestions organitzatives, la resta són de formació, a partir de les valoracions fetes pels mestres, de les mancances observades, de les necessitats, dels reptes… De vegades comptem amb especialistes. En aquest tema concret, amb l’equip de Joan Traver, de la universitat jaume I de Castelló. De vegades ens formem sols, de vegades compartim la formació amb AKOE. De tot això informem les famílies. Fem seguiment del funcionament, fins que integrem la nova manera de treballar, que es fa hàbit, habitual. 

Què ens cal per dur endavant un bon projecte de centre?, una bona coordinació dels equips de treball, tenir clars els objectius que volem compartir, establint protocols d’actuació, invertint en formació contínua, treballant des de l’anàlisi i el canvi, compartim documents de valoració i de seguiment, fem balanços trimestrals d’aula, elaborem una memòria del curs, estudiem la formació feta i planifiquem el programa del curs següent. Elaborem i plantegem noves dinàmiques, les presentem als pares, les discutim, les provem…          

Els claustres han de revisar constantment què passa a l’escola i com podem donar solucions a les coses que no funcionen. Si un xiquet plora perquè no vol venir a escola alguna cosa no va bé. Això no ho podem permetre, els mestres. No és un fracàs del xiquet, és un fracàs dels mestres i de l’escola, perquè no sabem donar allò que aquell xiquet necessita per aprendre amb goig. Aprendre a relacionar-se, a dir el que pensa, aprendre continguts, aprendre a prendre decisions, a tenir iniciativa, a ser una persona segura i autònoma.

Convidar-me a aquestes jornades a Castelló m’ha servit particularment per reflexionar sobre allò que faig cada dia a l’aula. Haver d’explicar-ho, ser davant vostre, m’ajude a continuar aprenent. Gràcies.

Creu Planells, cap de formació de l’escolagavina coop. v.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Aprendre a Castelló

0
Publicat el 9 d'abril de 2016

CflamekWQAAeFS3.jpg_largeAvui hem sigut convidats a participar de les jornades d’aprenentatge cooperatiu al Cefire de Castelló. Tornem a la casa dels nostres pares, aquells mestres de Benassal, Rossell, Albocàsser, Castelló mateix, Canet lo Roig, que van fer possible la gran pedagogia d’avantguarda dels anys trenta del segle XX. Com podíem dir que no, als mestres que ens havien convidat a venir!

Si aneu a twitter, podeu llegir el resum de les jornades a través d’aquest hastag #CsACo. Des del Cefire també tenen una web on penjaran les conclusions i experiències presentades. L’escolagavina havia sigut convidada a parlar de la gestió d’un centre a partir de l’aprenentatge cooperatiu. Una intervenció que hem compartit la mestra Creu Planells, cap de formació de l’escola, i jo mateix, que intervenia breument per explicar com pot ajudar un equip directiu en favor de la seua escola. Ep, us semblarà una idea de xirivia, però us assegure que n’hi ha equips directius, o directors, que no us penseu que sempre actuen en favor del seu equip, o en favor de l’escola mateix. Ara, jo tampoc no sempre tiraria una pedra a l’aire, no siga que amb l’edat no tinga poru flexibilitat perquè no em pegue al cap.

La meua intervenció de deu minuts:

la primera idea. Els equips directius treballen per la llibertat del seu centre. No només hi estem compromesos, sinó que estem obligats a oferir el màxim de llibertat als nostres equips. llibertat d’idees, d’acció, de responsabilitat, d’avaluació, de garantir-los el màxim de recursos perquè puguen treballar, si cal, al marge de normatives, que en la seua majoria són idiotes (s’ha fet un silenci a l’aula que ha començat a preocupar-me).

la segona idea. L’escola és la institució més important del poble. O de la ciutat (no us perdeu en mamonaes). La més im-por-tant de totes, més que no l’ajuntament, els musesus, el centre de salut, l’atneu anarquista io l’església. Aixío que ja ens podem preparar per posar-la al cim de tot, de la societat.

tercera idea. Poseu la vostra escola al cim de tot. Però, abans, definiu on sou. On teniu l’escola. Sense saber on som, sense la diagnosi, no sabrem anar on volem, perquè no tindrem perspectiva. I aquest cim cada any és diferent i divers. Potser més alt, més ample, més compartit, més col·lectiu. Perquè cada any el repte és major.

quarta idea. definiu el somni de la vostra escola. Penseu en tres empreses d’èxit al món. Per què la vostra escola ha de tenir somnis més esquifits que no van tenir aquestes empreses. Prou de somnis esquifits. Penseu per exemple en Cocacola, IKEA o Google. Si no coneixeu la missió de cadascuna d’aquestes empreses, cerqueu-los, us sorprendaran tant que us faran caure de cul. Per què la vostra escola ha de tenir menys aspiració, o una missió menor, si hem quedat que és la institució més important del lloc on viviu.

cinquena idea. Ser mestre és un estil de vida. Heu triat un dels oficis de major interés i goig dels que hi ha al món. Això vol dir desestimar de ser rics en diners, de tenir gaires hores per la vostra vida personal, de tenir… Ser mestre és ‘ser’, això és que som del ser no del tenir. Així que els mestres som valents, tenim coratge i no ens arruga res. Sobretot no ens arruga l’excusa. menys encara viure amb excuses.

sisena idea. Hem de ser capaços de liderar la gestió dels talents, de tots els talents de l’escola. Per als alumnes d’una escola, aquella ha de ser la millor escola del món. I els mestres i els seus equips directius, tenim l’obligació de fer-ho possible.

[continuarà]

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Montoro, ací no et volem per res

0
Publicat el 7 d'abril de 2016

Montoro ens amenaça. Allà enllà, a ponent, sembla que és un esport, amenaçar els valencians. I els catalans. I els illencs. Des de madrit, fa centenars d’anys que ens amenacen. Amb tota la cara, la pocavergonya i el rostre de pedra.

L’amenaça té a veure amb el finançament. No només no pensen adobar-nos el desequilibri injust que patim els valencians, no, que fins i tot volen castigar-nos perquè no complim l’objectiu de dèficit que ells ens han marcat. Així que, o fem més retallades a l’escola, a la sanitat, als serveis —amenaça el menistre— o no sabem encara de què seran capaços. Ho sabem. L’orc es pensa que no ho sabem, però ho sabem. Venim sabent de quina cosa seran capaços tres-cents anys, així que no vindrà d’uns dies.

La vicepresidenta valenciana [ó] assegura que no trauran ni un euro més de l’escola, dels hospitals, dels serveis, d’enlloc… Ni un euro menys per als valencians. El menistre assegura que vagen preparant-se, els polítics, que vol dir que anem preparant-nos els valencians, per passar un calvari major. Com si la setmana de passió que acabem de passar els valencians, des del franquisme i més enllà, no hagués sigut suficient.

A més, assegura l’orc, que caldrà pagar la multa a Europa, perquè el govern valencià del pp va falsejar i mentir amb les dades. Ves, que no diu res de fer pagar la mentida als seus, ni vol encetar accions legals contra responsables de la política del pp valencià, mentre eren al govern i practicaven la il·legalitat de mentir i falsejar els comptes. No. Vol que els valencians paguem el frau que van cometre Camps, Rambla, Blasco, Rita, Fabra i tota la companyia baptismal del pp, beneïts de l’església i de la justícia durant tants anys. Que paguem i que salvem els seus sants, per bé que saben que aquests sant són refillets de cap a peus. Falsos cristians.

Tot plegat té una solució. Única: res que vinga de madrit ajudarà els valencians a millorar, a garantir-nos la dignitat, el finançament, els drets i l’equitat d’altres zones de la península. Res que no es gestione 100% des de València, no afavorirà mai els valencians. No n’hi ha prou de l’abús ordit tants anys, que continuen castigant-nos i volen continuar fiblant-nos. Que vol dir robant-nos. Res, xa. De ponent, ni oratge ni gent. Així que en resposta a l’amenaça, a les paraules d’insult del menistre Montoro, caldria una declaració institucional amb tota regla, des de les Corts i el Consell. Vosté, que coneix perfectament la injustícia financera que fa més de cent anys patim els valencians, vosté encara té la barra d’amenaçar-nos? Doncs, per això, el declarem persona no grata en aquest territori, persona no benvinguda, ni autoritzada per res. Per res de res. Vosté i qualsevol que tracte els valencians d’aquesta guitza.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’escola, welcome back!

0
Publicat el 6 d'abril de 2016

Avui hem repassat el pla d’aquest trimestre. De fet, no hem pogut passar del mes d’abril, ves si n’hi havia coses a dir, a apuntar, a escriure, a tenir en compte en aquest retorn a l’escola després de les vacances de Pasqua. Més o menys, la llista d’activitat ha quedat de la següent manera:

1. Arribada dels alumnes del Montessori College de Hengelo. Ja són a València. 5.4.2016

2. Benvinguda amb el cor de l’escola i programa de l’iintercanvi, segona part, fins el 12 d’abril. 6.4.2016

3. Reunió de l’Escola de mestres Akoe, per valorar les jornades de formació de l’hivern.7.4.2016

4. Entre les reunions, arriben les samarretes de l’intercanvi amb mata de jonc, Palma. Fantàstiques.

5. Organitzem la reunió per preparar la intervenció en les Jornades sobre treball cooperatiu que organitza el Cefire de Castelló, dissabte 9

6. Preparem les portes obertes de divendres 8 d’abril. Repassem els temes clau.

7. Enllestim la nota a pares per comunicar-los que el cor intervindrà en el concert ‘Homenatge a València’ de la plaça de bous.

8. Diumenge 10, partirà l’expedició que participarà en l’intercanvi amb Mata de Jonc, destinació Palma. 10.4.2016

9. Dilluns eixirà la lleva de 4t d’eso en el seu viatge a Roma, final d’un periple a l’escola. 11.4.2016

10.Torna a casa l’expedició holandesa del Montessori College 12.4.2016

11. Reunió a l’ajuntament de Picanya per organitzar la Volta a Peu, que és la crida a les Trobades d’escoles valencianes de l’Horta Sud 13.4.2016

12. Lliurament dels premis Sambori a l’IES Sedavi: rebem el premi al treball del primer cicle de primària. D’impressió. 15.4.2016

13. Eixa mateixa nit tornaran les expedicions de Roma i de Palma. Benvinguts. 15.4.2016

14. Arriben els alumnes de sisé de primària de Mata de Jonc. Benvinguda i programa intercanvi2016. Entre més activitats voldríem mostrar-los el trinquet de Pelayo: tenim pilotaris a la classe. 18.4.2016

15. Volta a Peu a Picanya, a la Plaça del País Valencià, mostra de danses. 22.4.2016

16. Trobada d’escoles a Sedaví. Manifestació i concert a la Plaça de bous de València. 23.4.2016

17. Comença la revisió mèdica a alumnes i mestres (25-29.4.2016)

18. Fira del llibre a l’escola. També començarà la revisió mèdica a alumnes i mestres. 25 i 26.4.2016

19. Jornada sobre la lectura en el s. XXI 26.4.2016

20. 10 anys d’Akoe educació. Per molts anys a València, amb el mestre Tonucci. 27.4.2016

21. Els alumnes de secundària explicaran el pas primària-secundària a les famílies. 28.4.2016

Després d’això, encara queda temps per llegir, per escriure, per fer càlcul, resolució de problemes, resoldre conflictes de convivència, atendre els pares, tenir cura de les obres, fer un canvi provisional de l’empresa d’autobusos, enllestir els menús del tercer trimestre, però sense valorar, i deixar que la pluja, avui sí, escampe pel pati mentre molts dels xiquets es banyaven lliurement. Sort que ha passat la Pasqua i només som a tres mesos del final de curs.

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dies de camp (i3)

0
Publicat el 4 d'abril de 2016

He hagut d’aturar la feina abans d’hora, perquè ha aparegut la pluja, o un reducte, o un dibuix d’allò que voldríem, que no plou, que ho simula, tota la vesprada que porta el matacabra, xip-xip-xip, però que no acaba d’agafar-se. Segons l’Observatori Conarda, dins d’Avamet, en nou hores han caigut sis litres d’aigua. Ni per això no servim els valencians, al Camp de Túria, xa, que la serra Calderona ens fa pantalla o paraigua o ens fa la mà. Aquest ploure desmaiat, en canvi, m’ha fet aturar la feina del camp, l’últim dia que volia aprofitar per deixar enllestit un tros a l’Assegador, al Pla, dins el terme de Bétera. He aprofitat per tancar regs, sóc optimista malgrat tot, i estalviador; us pensareu que l’aigua és barata, l’aigua de reg, segons que van dir els del Canal l’altre dia la paguem a 0.044 euros el metre cúbic. Però hi ha pous que ens la cobren a 0.10 i fins i tot a 0.17 euros per metre cúbic, perquè afigen els serveis, i el preu es dispara. Comptat i debatut, hi ha camps que no arriben per pagar l’aigua, així que molts dels llauradors han tancat l’aixeta i han deixat morir els arbres: s’han fet grans, vells, vellíssims, i els fills no volen saber res de la terra. Amb aqueixes condicions, potser que tinguen raó, i només els romàntics mantenim un esforç pel paisatge que compensa si penses que podries destinar els diners a altres banalitats: caçadors, colombaires, fallers… Ep, n’hi ha que li peguen a tot i encara mantenen el camp, això sí que és un miracle, com el dels peixos i els pans.

En tornar he deixat macades les roderes en els camins banyats, no hi havia ni un bassal aleshores, i he pensat de fer una foto, però m’he despistat, amb el color del camp, els núvols, els arbres d’aquell verd i la llenya triturada, d’aquell groc intens de falsa tardor. Feia estrany i he tornat a pensar que faria una altra fotografia, però m’he tornat a descuidar. Durant tota la vesprada a Bétera ha plogut sense banyar gaire, encara continua plovent, xip-xip-xip, però l’observatori del Castell no diu res. Plou desmaiat, sense ganes, sense presumir, malgrat que els llauradors de veritat —la majoria depassen els setanta anys de mitjana—, que ja han deixat el bar dels jubilats i han tornat a casa s’esperen una saó que no arriba, que sembla que no arribarà mai. Segons la previsió demà plourà, o continuarà aquest desmai d’aigua que no banya… A veure si sumant-ho tot podem fer la festa. A mi em caldrien sis dies, o set, per deixar completament enllestits tots els camps. Per no anar darrere de la feina i estalviar-me esforços. Però les coses són com són, i no em puc queixar d’allò fet. Demà comença l’escola, de nou, a València. Fins a Sant Vicent, fem pasqua els valencians. Per molts anys, doncs, a tants de Vicents que són amics.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dies de camp (2)

0
Publicat el 3 d'abril de 2016

Continue segant la brossa massa alta per deixar enllestida la següent feina: la motxilla amb l’herbicida. D’aqueixa manera, quan tiraré el producte arran de terra, evitaré de tocar la flor de les faldes, que això acabaria amb la possibilitat que donaren fruit, malgrat que n’hi ha a manta, de flor de taromger, i l’arbre haurà d’esporgar-ne dues terceres parts. Mentre vaig cap a la partida que tinc allà al camí la Torre, escolte la ràdio, en espanol. Totes les valencianes encara són prohibides, totes, així que els valencians continuem sense veu pròpia als mitjans, i si volem res hem de patir el carnaval foraster, ens agrade o no. D’això, ni els programes més jovials i progres no en diuen res. Així que jo tampoc no diré res, del nivell de refillets que ens envien tant d’odi als valencians. I autoodi. Perquè en aquell programa que vaig escoltrant mentre vaig al camp escolte un comentari sobre el camp: a partir d’un comentari sobre els productes del camp que venen a Mercadona, el conductor del programa fa entrar un de la unió de llauradors, que explica que al cap d’aquest super (!), li agrada atacar el camp valencià, directa i indirectament. Sembla que ara tenen creïlles, o excedent de creïlles, o posen les creïlles de reclam: preu a perdre. Ara, les creïlles són d’Israel. Què?, us heu quedat de pasta de moniato, no? De segur que no, perquè ja sabeu que al senyor Roig, l’amo de Mercadona, li interessa comprar les creïlles d’Israel, pagar els ports, la comercialització i la venda a cinc cèntims, o a vint cèntims, el quilo. Tant se val. No en vol ni parlar, el senyor Roig, de les creïlles valencianes, que no li ixen a compte, diu, perquè els llauradors valencians volen sobreviure. No volen viure, que va!, volen sobreviure, i al preu que els paga el senyor Roig no poden ni això: no fa gaire, Mercadona va fer un comunicat públic als llauradors valencians que volien vendre-li res: si voleu fer negoci amb mi, els va dir, haureu d’esperar a guanyar en quatre o cinc anys, màxim, perquè durant tot aquest temps, us pagaré els productes a preu de cost, sense cap mena de marge. Ho va dir, o ho van dir, i no va passar res. Això, si ho hagués dit als llauradors francesos, no us espanteu ara, ja li haguessen pegat foc a tres o quatre supers, i potser faig curt, en el càlcul i en l’acció. Perquè allò que practiquen alguns gurús del prime-time del comerç i del negoci, amb els seus, amb els llauradors, amb els valencians, és usura. Però jo no sóc llaurador, només que treballe al camp a temps parcial, durant les vacances i els caps de setmana. Totes les vacances i tots els caps de setmana. Amb alguna excepció, sí, però no gaires. Sí, el camp valencià va com la televisió valenciana, o com la ràdio, en el mateix camí de l’abandonament, de la prohibició, de deixar que les coses passen sense saber què, com, quan… Per cert, jo que em preocupe una miqueta, no sé què ha fet la nova conselleria d’agricultura els últims mesos, pel camp. No sé si ha fet res, si ha ordit res, si ha organitzat res… Si n’hi ha res a fer. Potser és que com no tenim mitjans que ho expliquen. Que expliquen què ens passa als valencians.

Demà és dilluns de Sant Vicent, i si tinc sort, encara acabaré segant dos trossos, dos, i amb això diré prou i avant a aquests dies de Pasqua.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dies de camp (1)

0
Publicat el 2 d'abril de 2016

De Pasqua a Sant Vicent, em passe els dies treballant al camp, pendent del camp, d’adreçar sobretot dos trossos que, els aclaridors, m’aconsellen que hauria de tractar, o cuidar millor, o observar-los amb major atenció: major!, m’exclame, però si no sé què fer. No ho saps?, doncs mira-te’ls, posa atenció, no veus això, i astò, i allò altre?, que no et veus? Apropa’t… Poll, pulgó, aranya, caparreta… En tens prou? Aquest camp és ple de misèria… Així que he portat més experts perquè em diguen què, quan com hauré de tractar aquests camps, entre més feines en altres partides. Total, el resultat de la producció no és suficient per pagar despeses, però sí que l’és per anar, venir, enraonar amb els uns i els altres, esmorzar entre feines, tornar a dinar a casa, tornar al camp fins a la nit, i deixar passar els dies fora de l’escola. Fins i tot he tingut temps de participar en una assemblea de llauradors, de la societat del canal de regants de Bétera: presentació de l’alcaldessa, Cristina Alemany, lectura de l’acta del secretari, Fredi Pertegaz, i balanç del president, el senyor Gómez, tot això en valencià, sinyors, sense que cap llaurador ni amo de caseta o parcel·la se’n queixe gens ni miqueta. A més, el president explica els comptes, les feines, i explica els dos objectius d’aquesta societat que abasteix d’aigua de reg tot el terme: l’un, que no falte l’aigua al camp; el segon, facilitar l’accés a l’aigua a qualsevol societat que vulga participar-hi d’aquest canal. Final de l’assemblea, com que els números són transparents, i clars, i la gestió eficaç, abaixen el preu del cànon anual per fanecada per pertànyer a la societat de regants del canal de Bétera de 3 a 2 euros per fanecada en caràcter retroactiu des de 2015. Què què?

El president Gómez canvia de llengua valencià-castellà-valencià amb facilitat, però tret d’una intervenció general en castellà que després també es passa al valencià, la resta són en valencià. Com si visquérem amb naturalitat el camp i la seua gestió. D’una altra banda, hi ha llauradors contents amb la collita de les lanes, per la producció i el preu, en canvi, les ortaniques enguany han fet aigua, Julian el de la tia Encarna les té penjant de l’arbre, la meitat, i l’altra meitat en una solsida en terra. Fa un parell d’anys li les pagaven a 750 pessetes, enguany no ha volgut donar-les a 225, per això no treballe el camp, jo, perquè m’ho furten, que es queden al camp.
Els que guanyen són els magatzems de productes per al camp, sempre són plens de gent, comprant per això, per allò, ja ho deia, quan no és pulgó (32 euros l’ampolla d’un quart per a un turbo de 1.200 litres), és aranya, o fitotora, i ara amenaça el terme de Bétera el cotó de les Valls (sembla que va aparèixer per l’altra banda de la Calderona), això si no ho teniu ple de misèria com jo, i encara ens amenaça el cotó, i el poll i has de polvoritzar en dos o tres colps, que significa pagar el doble o el triple… Un sac de diners, per als comercials, les químiques, i els venedors… Julian encara els disculpa, sí, però tenen moltes despeses. Moltes. Com nosaltres, tot són despeses, tot, i encara n’hi ha que enguany ha fet un bon agost, abans d’abril. Perquè els veus les cares somrients, de la feina feta durant l’any, malgrat la sequera, els robatoris, la poca atenció administrativa, i encara sort de societats que, una entre mil, sembla que van ben gestionades i administrades. Són dies de camp.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari