El manifest de març

enllacatsSembla que després de tres-cents anys, Escola valenciana reclamava a la Universitat de València i al govern valencià el ‘requisit lingüístic. Això és, reclamava a professors i funcionaris un nivell de valencià d’anar per casa ben justet i de poder llegir tres o quatre cartells de falla sense caure malalt. De primer, això es reclama perquè València encara no és un país normal, no sinyor, encara el valencià no té aqueixa categoria de normalitat, i València tampoc. Que no volem enganyar-nos. Però, de segon, la sol·licitud és en veu baixa, sobretot ara que som de festa major i no volem torbar gaire: no fóra que se’ls ocorregués d’estudiar-ho (ja us avance que al psoe i a podemos no se’ls ocorrerà).

Però compte, que ja n’hi ha una banda de professors d’universitat, defensats per l’extrema dreta de sempre, que s’exclamen ofesos i confessos que fins ací podíem arribar, que què s’hauran pensat aquest valencians que reclamen la llengua, els drets i la normalitat que podrien tenir, per dir dos o tres exemples, alemanys, francesos o espanols. Per això, han publicat un manifest, o un pseudomanifest (rieu-vos de marinetti), en el qual expliquen en l’infern que cauríem els valencians i les nostres universitats si reclamàrem aital gosadia:

Diuen, aquests professors-bonyigo, que en demanar el requisit perdríem tant de talent com atresoren els professors monolingües d’espana, que això barraria la intel·ligència que ells, els monolingües, ens regalen cada dia que fan classe, homes tan Il·lustres. I encara més: diuen que podríem perdre fins i tot la possible intel·ligència que pogués venir en un futur, tota monolingüe ben follada.

Afigen que demanar el requisit impediria que Europa entrés a la nostra universitat (ells creuen que a Europa tothom és monolingüe com ells, que en tot cas els europeus voldrien aprendre espanol per parlar amb rajoy), per tant, perdríem la possibilitat de la modernitat, la civilització o ves a saber quantes coses més, si barrem el pas de la gent lliure a saber valencià com un requisit.

Això és, vénen a explicar, que els castellanoparlants profunds són una espécie genètica immutable, incapaç d’aprendre més llengües, i encara menys un nivell mitjà, tirant a mitjanet, que en tot cas, el temps l’han de dedicar a coses de profit més elevat, com ara anar als bous, al futbol o a llegir el marca.

Escola valenciana, que ha preparat una resposta, ve a dir-los el pes del seu talent, amb idees com aquesta: “És així que el manifest, que revela un manifest menyspreu per la llengua oficial i pròpia dels valencians i de la Universitat de València, menysprea igualment les persones que tenen el castellà com a primera llengua com uns ineptes lingüístics.

És una contradicció absoluta afirmar que els candidats brillants a professors d’arreu d’Espanya i de la Unió Europea són incapaços d’aprendre una llengua al nivell mitjà. Curiosament, el mateix raonament no s’aplica al castellà , amb idèntica condició de llengua oficial: per a exercir en qualsevol universitat de l’Estat espanyol sí que s’exigeix el castellà i d’això no es diu que siga cap barrera a la lliure circulació de talent ni impossibilita els candidats d’arreu d’Europa i del món a accedir-hi.

 

És cert, sinyors del balconet i del govern, encara no tenim requisit, i potser no el tindrem al pas que van les mascletaes, les cases de bunyols i tant com pintem enllà on no se’ns ha perdut sinó la dignitat. Però juraria que en aquestes falles d’enguany, en aquestes precisament que semblava que cremaríem la idiotesa, no cremaran tots els ninots que caldria. I ves que n’hi ha, ausaes que n’hi ha.

Març és traïdor

Mentre els valencians passegem tot de ninots pels carrers de la ciutat, orgullosos d’una festa que molts consideren ‘la’ festa, mentre uns altres altres la considerem el símbol d’una societat banal molt de dretes, amb una majoria d’extrema dreta sense embuts, uns altres defensen allò seu, que sembla que els és propi, que diuen prou a un Estat que és una banda de corruptes del govern del desgovern, que els arrabassa el fetge i la melsa.

I els valencians, ai, que patim aquell robatori doble, econòmic, cultural, lingüístic, identitari, continuem si fa no fa el mateix guió-llibret de falla de cada any: sí, els valencians no tenim ni mitjans en llengua pròpia, perquè asseguren que no seria legal, la llengua pròpia, ja ho sabeu, no és de primera com l’altra llengua, perquè tenir televisió pròpia quan te l’han tancada i prohibida, és una quimera: fóra il·legal d’obrir-la per explicar el món als valencians d’una altra manera com l’expliquen, per exemple, els cent mitjans espanols en espanol… Així que, mentre tot això passa i passa el temps gratuïtament, un mes, dos mesos, un any, els valencians lluïm paelles de cartró pel carrer, i monuments de cartró, i polítiques de cartró, i compromisos de cartró… Sí, potser s’hi van fent coses, sí, uii, no ho dubtem que en fan, de coses importants, com allà a Anoeta, avui, on sí que sembla que hi havia coses grans, molt grans, i una gernació que defensava el país i el seu futur, mentre a València ens debatem entre l’arròs la fallera i l’arròs dacsa, i els ingredients que no són pèsols, ni són garrofó, vet ací el debat més important, entre valencians, mentre el finançament —supose que no quedarà cap valencià que no haja llegit Vicent Cucarella— és la burla i el lladrocini, un crim perpetrat pels Montoros de torn, els Rajoy i tota aquella caspa espanola que ens volen submisos, mentre ens consideren, això sí, uns autèntics filòsofs de l’arròs, el foc i el fum. Mentre ens estiguem entretinguts, molls, i campions del món de la paella, continuarem essent un país de traca, els valencians, governat per espana: que sembla que és al màxim que aspiren, els polítics de la nova governança, per com van les ‘crides’, les cavalcades, i els populismes tan fàcils de copiar quan arribes al balconet o a dalt la torre de la porta dels serrans.

Sí, març continua essent un mes ben traïdor per als valencians. De fum al cel i mans buides. Encara el mes que més vegades ofrenem a espana la vergonya de no ser, de no ser res, re de re. Ni poble, ni terra, ni bufa de pato.

Març va passar volant

Aquest verset de Machado el vaig fer anar quan la meua mestra de pràctiques em va dir, Albert, Maria ha agafat la grip, demà t’estaràs sol a tercer de primària: ja t’espavilaràs. No sé si em vaig espavilar, però va ser el primer que em va venir al cap: març passarà volant, ja veuràs. Tampoc no recorde bé si va ser la meua mestra Trini o Josep, que llavors feia de director a l’escola Mestre Serrano de Mislata, qui m’ho va comunicar. T’has de fer càrrec d’una aula tut sol!

Josep, que és qui té la culpa que m’haja dedicat gairebé trenta anys a l’ofici de mestre, potser que sí, que em va convidar a conèixer què era l’escola. Amb quinze dies de baixa, no enviaven ningú, de substitut.

Després d’aquestes vacances al bloc, quinze dies sense dir ni piu, se m’ha ocorregut de començar així, a vore si és veritat que el mes passarà volant, perquè amb tota aqueixa dèria fallera, que no sembla que hagen canviat gens ni miqueta les coses, la festota bé que podria agafar vent i passar volant: més mascletades, més blauerets, més oracions, més espanolaes, i desd e l’1 de març, tothom a la ciutat de València, a acabar la feina a migdia, no siga que fem tard al final de la vida. Poca cosa diferent, tret de l’almoina que donen uns quants de compromís que sembla que volen disfressar l’afer del cap-i-casal en el mes de març. Pos no volen convertir aquest sidral carcot en reconeixement de la Unesco! Però què volen convenir?, la brutícia, l’excés, el siroll, la política parafeixista, les paellotes, les pixaes en terra, l’església carcamal… Què volen salvar i reconèixer, d’aquest ferum postfranquista que vesteix en la seua majoria la festota fallera?

Veus, hagués sigut millor de continuar de vacances, almenys, uns quants dies més. Ara, a coents, botiflers, exagerats i de coneixement escàs, no ens guanyen, que no… En això sí que la Unesco mos podria lliurar la medalla.