Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Quina comarca diuen que volen?

0

L’assemblea no era per hòsties, ni per endolcir la realitat valenciana a vint quilòmetres de la ciutat principal, ni per trobar una solució ràpida a setanta anys de sequera cultural i educativa. L’institut ha tirat pel dret, ha presentat comptes, ni gaire llargs ni excelsos, i ha debatut sobre l’oferta d’un local que aplegue uns quantes associacions: serem capaços de dinamitzar tot això vint-i-cinc anys després? No ho sabem. O potser perquè sabem la resposta, no la volem donar encara.

Volem una comarca més culta, més formada, amb un jovent compromés i amb oportunitats, amb vies de sobreviure, gent que llegesca, universitaris capaços, mestres hereus d’aquella lleva valenciana freinetista tan preparada, empresaris mecenes, polítics honestos, paisatges protegits, el camp viu, sí, tot això ho voldríem, des de l’institut, però en som cent, a penes cent amb IBAN, que puguen regalar 24 euros cada any per bastir tota la traca d’un món feliç i civilitzat des del Camp de Túria. No n’hi ha res impossible. És veritat. Res de res.

Sort que avui tanquem el mes de gener i la via Gandi encara és lluny de ser completament explotada.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’institut d’estudis fa balanç

0

Captura de pantalla 2016-01-29 18.50.58No són bons temps sinó per a la corrupció. A València sembla l’única cosa que funciona, o funcionava. A València i a espana encara van solts com els ànecs, els corruptes. Només l’1%  dels gànsters casolans són on havien de ser.

Per als instituts d’estudis tampoc, no són bons temps de res, ni per als estudis altruistes, ni els voluntaris, ni farem gaire festa: els vint-i-cinc anys celebrats per l’ideco del Camp de Túria ja va arribar on havia d’arribar, al Pla de l’Arc i poqueta cosa més. Però ves que ens han tocat la grossa, o potser ens han tocat la pera, amb aquest oferiment enveritat d’un local. Ah, vint-i-cinc anys després, ens ofereixen de veritat un espai propi a la comarca. I naturalment, la nostra secretària ha pouat en el forat de les idees: calen més socis, major joventut, augmentar el compromís, si volem garantir que el nou espai agafe vida, abans i després de nàixer. Sense, el regal no tindria sentit. I ves si en podria tenir.

Aquesta és la carta per convidar els socis a la seua assemblea, demà 30 de gener de 2016, a Llíria, a l’edifici de la mancomunitat.

Benvolguts socis,

El passat mes de desembre amb motiu del 25é aniversari de la nostra entitat, s’organitzà una jornada de debat en la qual es van presentar estudis sobre diferents aspectes de la realitat del Camp de Túria, i un debat que va reunir els alcaldes de la majoria dels pobles de la nostra comarca. Va ser una jornada enriquidora, tant per la qualitat de les ponències com per la predisposició de les autoritats locals a establir ponts de comunicació entre els diferents ajuntaments a favor d’una política socioeconòmica comarcal. Són aquests moments de canvis, tant a nivell social com polític, que ens han d’encoratjar per assumir nous reptes des de l’institut, com ara la reactivació de les seccions locals, d’història, d’educació, de mediambient… Tot això ens permetrà treballar de manera integrada i coordinada amb els nostres municipis, afavorint la participació dels joves i d’altres entitats. En aquest sentit, hi ha la possibilitat de tindre una seu pròpia, a Llíria. És una opció que ens permetria donar més visibilitat a l’Institut i emprendre més activitats, però que demana també més participació i compromís en el projecte.

Pensem que això només ho podem assumir si hi ha voluntat per part de tots, i en particular si s’hi incorporen socis més joves que protagonitzen la marxa de l’Institut. És el que debatrem en el punt 6 de l’ordre del dia, el qual incorpora també una possible modificació dels nostres Estatuts per a potenciar seccions locals (punt 5) que tinguen més capacitat per a interactuar amb cada ajuntament de la comarca. A la fi, per assumir tots aquests reptes de futur, ens cal la vostra opinió i participació més àmplia. Per això us convoquem, ara més que mai, a l’Assemblea ordinària del 2016, que celebrarem a la seu de la Mancomunitat del Camp de Túria, a Llíria (Pla de l’Arc, davant l’edifici Multiusos), el proper 30 de gener a les 17.00 en primera convocatòria i a les 17.30 en segona convocatòria amb l’ordre del dia següent:

1. Lectura i aprovació, si s’escau de l’acta anterior

2. Informe de la presidència

3. Informe de la secretaria

4. Informe de la tresoreria

5. Proposta de creació de seccions locals.

6. Proposta de canvi de la seu social. Modificació dels estatuts

7. Torn obert de paraules

Marga Mañez Berga, secretària de l’Ideco Camp de Túria

 

Només per saber si n’hi haurà o no berenar, a Llíria, no us hauríeu de perdre aquest envit. Estudiosos, joves…, falta o bona?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sense escrúpols: Rus

0

La terra de lladres del pp, valencinament parlant. La terra de lladres. Una terra ufana, fèrtil a calbots i bastonades, bonhomiosa i càndida. Si com diu Enric Iborra, Txèkhov s’acarnissa en els seus contes amb els funcionaris, ací a València hagués xalat la gana, amb els polítics. I amb els funcionaris. Fins i tot amb els mestres. Hagués escrit, per exemple, ‘La mort d’en Rus’, un conte que explicaria un fet banal, estúpid, d’un homenic baix, ample d’esquena i de panxa, però curt de cames, ara, bocamoll, de llenguota ràpida i esmolada, malgrat que torpe, il·limitadament torpe: ‘xampany i dones’, va dir el pobre polític mentre era presidentot dels valencians de València; naturalment, ho va dir equivocat, en realitat volia dir ‘xampany i putes’, abans que algú l’hagués agafat del panxamen i l’hagués frenat amb una altra frase impagable: què farem amb Rita, Alfonso?, sí, Txèkhov hagués suat l’aixella amb aquests esternuts impropis d’un home de rang, un alt funcionari polític, el més alt dels baixets potser, perquè el lladrocini contra els valencians no era en allò material, no, a quin sant de sants no es voldria penjar ara, Moisés Rus, que es pensava en poder de les taules de la llei, les de déu i les del dimoni, tants anys intocable pels seus i pels nostres. No, Sant Rus no es disculparà de res, aquest no és el seu estil, malgrat que badava, bavejava, coixejava, quan venia algú d’espana que representava que era de major rang, d’espana, sí, els ulls, la boca, les orelles fins i tot, es movien de bufó, en Rus, que deixava el cap més baix (això per ell era un esforç mínim), perquè l’altre se’n rentés les mans, els dits, el riure de robar o del que fos; ell, que havia sigut un crac, un number-one a cases de dones, de xampany i dones com ell anomenava, que llepava a cor com un amo, com un llauro de primera, com un marxaor de Pelai, ara havia perdut els estreps i la protecció anal. Quina bestiesa, per l’amor de Déu, sí, rebaixar així un home, públicament, a l’alçada d’un rastell, d’un tros de la plaça Manises, al nivell d’un xofer de cotxe oficial, Rus parrús, Rus Tramús, Rus confús, no sap no toca no endevina qui l’ha pogut trair d’aquella vilesa, qui l’ha venut a esquenes dels seus, com l’han pogut abandonar, no solament l’audiència, els milers i milers i milers de valencians que l’havien banyat en or, l’havien posat damunt un aparador d’aquells de colors i formes del remordiment més tronat, i hi deixaven ciris encesos, donacions, gojos escrits en papers de seda perquè ell els pogués recitar mentre llepava, enculava, ficava cap i tot en aquelles nits de xampany i dones.

No, el pitjor per als valencians no eren els diners robats, o els contractes, o negocis o vendes o compres o ves a saber què, no. El pitjor era el grau d’intel·ligència que ens representava, als valencians, la quantitat de lectures, saviesa i estudi que demostrem els valencians al món, cada colp que aquests funcionaris, frares o bisbots, escapularis de la pitjor llenya, graven al foc i a la pedra per segles i segles, que som terra de lladres. Sense escrúpols ni perdó.

 

Per cert, fa unes hores que han amollat Rus al carrer. N’hi ha més al carrer que dins, de lladres i corruptes del pp, molts més. El tresorer en va nomenar centenars que van lliures i en llibertat per governar encara més terra de lladres: funcionaris de got i ganivet. Escapularis. Franquistes en la seua majoria. O venuts a empreses d’energia, a banquers, a reiots de paradisos fiscals, sense escrúpols tots i cadascú.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Simposi de lectura: l’animació

0

animacioTRESAvui tindrem la primera animació lectora del curs a la biblioteca. L’últim dimecres de mes (avui és el primer últim de l’any), els pares organitzen a l’escola una animació en favor dels llibres. Hem convidat Núria Sendra, editora, lectora i exalumna de l’escola. Directora ara mateix d’una de les petites editorials valencianes de pedigrí, que vol dir coratge, valor i molt de treball. Núria explicarà rondalles, en concret rondalles valencianes d’Enric Valor. L’editorial Bullent organitza cada any el premi de narrativa juvenil Enric Valor, i l’editorial té en el seu fons les rondalles completes i originals del gran escriptor valencià. Ara, han editat una adaptació d’aqueixes rondalles amb unes il·lustracions belles i atraients. De tot això en parlarà Núria aquesta vesprada davant un públic exigent: els alumnes, que en saben i n’han llegit a manta, d’aquestes rondalles de Valor.

Casualment, ahir vam trobar a la biblioteca un llibre adient per a aquesta animació. Rondalles gironines i valencianes, publicat el 1951 per Ariel. Als crèdits hi ha el nom del censor, un canonge, per evitar que el contingut pogués ferir la moral d’aquella època de dictadura i feixisme. Si fa no fa, com ara sembla que passa a Europa, amb aqueixa moral dels governs que roba els diners i les joies dels immigrants, no fóra cas que atemptaren contra la moral europea amb tanta riquesa. Les rondalles ensenyen i són una lliçó, de com de poc a poc passa el temps, entre més coses, i com de poc a poc algunes idees no canvien ni ens fan canviar l’actitud d’homínids de calbot.

rondalles_pEn aquest llibre hi ha el principi original de la rondalla del Mig pollastre que no apareix en les edicions valencianes posteriors, una sorpresa extraordinària, i unes il·lustracions increïbles d’Elvira Elias.

Perquè vet ací que la filla del rei s’estimava un soldat , el més valent del reialme, més pobre que una rata: sense pare ni mare ni ningú al món, fora d’una padrina vella. El rei que els va pispar entre paraules amoroses, el va traure de palau, perquè no tornés mai més… que girant-se vers la seua filla, va deixar anar aquesta sentència:

“—Abans que amb este soldat, et casaria amb un mig pollastre.”

Vet ací la descoberta de l’encanteri, d’una rondalla que té dos inicis: “Això va anar que a les Aitanes hi havia un Rei molt orgullós, i tenia una sola filla…” l’edició d’aquest joiell de llibre, i aquella de l’edició valenciana: “Açò va anar i era un maset de serra on vivia un vell matrimoni sense fills, que es dedicava preferentment a la cria d’aviram. Gallines blanques, negres i favades, orgullosos indians, descomunals gramàntols, anglesets de llarga i empinada cua, llocades piuladores i estovades lloques…

Sembla que en aquells temps durs de dictadura, combinar rondalles de Girona o València no era pecat, ni prohibit, ni condemnat, i ves que n’hi havia de coses prohibides i condemnades. I Enric Valor va participar d’aquest recull juntament amb Mossén Lluís G. Constans… Amb quina naturalitat escrivien i combinaven sense pegues rondalles d’ací i d’allà, abans de patir l’assetjament i la xenofòbia contra la llengua. Per cert, un assetjament que, per a sorpresa de gramàntols i lloques, encara dura i perdura contra els valencians.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

hospital de Llíria, capítol1

0

De primer, el temps. El temps d’aquest capítol és important per apamar el grau de neguit i torbació, quan un petit accident desvia allò que havies pensat que faries. Hem arribat a l’hospital de Llíria a un quart de set de la vesprà i hem eixit a tres quarts d’onze. Ja sé que no volíem anar-hi, a Llíria, que potser l’Arnau de Vilanova, el nostre hospital de referència a la ciutat, ens hagués fet més paper, però la primera decisió ha sigut aquesta, fem comarca, va, a veure com funciona aquest hospital comarcal. Naturalment que hem fet comarca.

En arribar i fer la fitxa d’entrada ens han convidat a passar a la sala on hi havia ja una trentena de persones, entre pacients i acompanyats. En quinze minuts ens han demanat a la sala de ‘triatge’. Sembla que en els nous protocols d’atenció hospitalària, és la sala que determinarà els següents passos. Ens ha rebut una infermera que ha apuntat el nom de la meua dona —la meua dona era la pacient, i li ha preguntat què tenia. Li ha demanat si era al·lèrgica i de sobte ha entrat algú demanant per la infermera. M’he quedat sorprés, que es pogués interrompre d’aquella manera mentre un pacient informa què té. La sorpresa ha augmentat quan la infermera ha abandonat la consulta sense dir-nos res i ha acompanyat la persona que la demanava. Ens hem quedat sols i ens hem mirat. En uns minuts ha entrat una segona persona, ara jo no sé dir si era auxiliar o infermera o metgessa, perquè tothom allà va amb bata blanca. Ens ha demanat si ens havien atés, ha mirat l’ordinador i ha tret una mena de braçal de paper identificatiu de la pacient, ha tornat a demanar si era al·lèrgica a cap medicament i, després de respondre, ha afegit un distintiu al braçal. Aquesta persona també ha abandonat la sala i, tres minuts després, ha entrat una tercera persona, ha mirat l’ordinador, ha dit que ja estava tot, que ara calia tornar a la sala d’espera i ja ens avisarien. Cap de les tres persones no ha mirat el peu de la meua dona, el turmell ja tenia el volum d’una mandarina. I creixia cap a la grandària d’una taronja nàvel. Hem tornat a la sala d’espera i ens hem mirat, sorpresos de com de ràpid i d’intermitent anava tot. Segons que m’ha explicat Empar, que és del ram hospitalari, màster en processos de gestió, esdeveniments adversos i millora per l’atenció, ara ja se suposa que sabien què tenia i qui l’havia d’atendre. Per exemple, ja saben que no li fa mal la panxa, ni el nas, que només té el peu malament, encara que ningú no li l’ha mirat, així que caldrà esperar perquè ens facen una placa.

Tres hores! No sabíem que calien tres hores per decidir enviar-nos a fer la placa. Durant les tres hores, sense llibres, ni wifi, ni connexió 3G —movistar també caldria que passés a l’UVI, pel robatori de preus i serveis. Ens han cridat els primers, però hem sigut els últims a ser atesos. No passa res, no passa res, anava dient-me. Les coses van així a Llíria, als peus de Sant Miquel. Després que ens han fet la placa ens han tornat a enviar a la sala d’espera. Mitja hora després ha passat un altre grup a fer-se plaques, Com que teníem temps i no havia agafat els llibres, observava qui entrava, quin aspecte feia, de quina cosa es podia queixar o patir… En efecte, almenys n’hi havia quatre o cinc pacients amb símptomes semblants: coixera, crosses, cadira de rodes… cap no semblava més greu que el nostre cas, a primera vista, que apuntava a fissura, per l’aspecte del turmell.

Per sort, han començat a cridar els pacients a les diferents sales on atenien els metges. Nyas, ens han cridat els últims, quan ja havien passat tots els del nostre grup i els del segon grup, que havien arribat molt més tard que nosaltres. Aleshores ja havia posat un full de queixa, per demanar els criteris d’atenció en casos semblants. En aquell moment m’han dit si em pensava que allò era una carnisseria, que un agafa torn. JO he pensat què tenien en contra de les carnisseries, però no ho he dit. Quan feia quatre hores que érem a l’hospital ens han cridat perquè ens visités el metge. Era una metgessa internista, que ha mirat el turmell de la meua dona —la primera vegada quatre hores després que havíem entrat a l’hospital— i ha començat a prémer per averiguar com era el dolor. De colp ha tornat a la seua taula i ha consultat l’ordinador.

—Tinc ací la placa, no crec que n’hi haja res de trencat, però vull confirmar-ho amb el trauma.

El trauma no hi era, així que ha agafat el telèfon i ha marcat.

—Si, la placa de la dona del turmell… si… Confirmat?, no hi ha res de trencat?

Ens ha mirat i ens ha dit, no hi ha res de trencat. Millor. De colp entra una altra persona a la consulta, sense avisar, i amolla: doctora, et demanen a laboratori. Jo dic, no és possible, una altra vegada, no. Impossible. Però m’he equivocat. La doctora se n’ha anat, no sabem on, i ens hem tornat a quedar sols, a la consulta, com havia passat feia gairebé quatre hores a la sala de triatge. Definitivament no teníem sort, en aquesta primera visita a l’hospital de Llíria. Però la salut no és una qüestió de sort, ni l’atenció sanitària tampoc. Esperem-ho. Per cert, com sabem que la placa que consultava a l’ordinador la metgessa corresponia al peu correcte? I a quina distància era el trauma? Era a l’hospital o era a casa?

Quan la metgessa ha tornat ens ha donat unes quantes indicacions, ha tornat a escriure a l’ordinador i ens ha demanat que l’acompanyàrem. Després ens ha indicat que ens quedàrem en aquell lloc exacte, ens ha lliurat un full i ha dit que farien un benatge compressiu, aleshores ha tornat a desaparèixer. En aquell moment arriba una altra infermera i ens pregunta què fem allà, i nosaltres «que ens ha indicat la metgessa que ens esperàrem que havia de posar-nos allò». De cap manera, diu la infermera, no poden esperar-se ací, vagen a la sala d’espera. No!, responc. No?, se sorprén la infermera. D’ací no em moc si no m’ho diu la metgessa. Ja fa quatre hores que esperem i jo no torne en aquella sala si ella no m’ho indica. Torna la metgessa i ens diu que sí, que hem de tornar a la sala d’espera. Au, paciència i cap allà que falta gent i turmells en forma de magrana.

Ens plantem abans d’arribar a la sala d’espera on comença el passadís de l’atenció. La metgessa que sembla que ha descobert el nostre malestar torna amb uns papers i ens torna a repetir que ara ens cridaran per posar-nos la bena, que no patim. Li demanem si podem tenir una còpia de la placa. Com?, de la placa? La placa és a l’ordinador. Però podem tenir una còpia? És que ara tinc molts pacients a atendre i no puc fer-los una còpia. La poden demanar al seu metge de capçalera. Sense la placa ni la còpia, passen deu minuts i ens diuen que passem a la sala de guixos (no cal dir que tots els anuncis, crides, clams i crits són sempre en castellà, sempre, com si a Llíria no entenguérem ‘els familiars de’ en comptes de ‘los familiares de…’ Una ruïna lingüística contra la salut dels valencians, xa.

Tornem a entrar en aquell passadís i demanem on és la sala dels guixos, ens ho indiquen de no bones maneres. En aquell moment, per les cares que fem i les coses que passen, em sembla que tenim tot l’hospital en contra. Si mai ens passa res, serà millor que no ens reconeguen. Quan arribem a la sala del guix, ens espera aquella infermera que no volia que ens esperàrem allà on ens havia indicat la metgessa. Demana que la meua dona passe a la llitera. Ho fa dificultosament, amb la magrana i el turmell, i aleshores ella esclata: entre les dues infermeres, la meua dona i la titular de l’hospital, hi ha un duel sobre si allò és o no un benatge compressiu i funcional, ja som gairebé cinc hores i no sé si queda paciència per driblar què passarà: no us ho creureu, que no, però mentre aquella dona infermera va posant-li la bena per cobrir el turmell-magrana, entra una altra persona que interromp la faena i demana a la infermera si pot eixir. Com?, com?… La meua dona esclata, exigeix allò que li ha ordenat la metgessa, la infermera li diu que és justament això que va fent, que no que no, que diu la meua dona, done’m el paper, reclama la infermera titular, ni pensar-ho, diu la meua dona, què??, demane-li’l a la metgessa… Apareix una altra infermera, o auxiliar o ves a saber, que vol agafar la cadira de la meua dona, li dic que no, que ja ho faré jo, eixim, a l’altra banda de l’eixida n’hi ha cinc persones de l’hospital xerrant, però ningú no ens obri la porta de vidre perquè puguem passar, segur que xarren de coses molt interessants, la meua dona porta la cama en alt per endavant, apunt per xocar contra el vidre… En aquell moment gire, sort que gire i agafe l’eixida d’ambulàncies. Ací les portes són automàtiques i no hi ha cap perill d’accident. Arribem al cotxe, són les onze de la nit, o gairebé… Jo encara havia de portar les taronges a l’escola, el cotxe és ple de taronges, i aquella nit la meua dona havia d’acabar una presentació sobre la qualitat i l’atenció en els hospitals valencians. Sí, hi ha diumenges que fins i tot el futbol és una benedicció. I la salut. Sobretot, la salut.

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Simposi de lectura: la presentació d’un llibre

0

la-ciutat-del-sol«Les riqueses fan els homes insolents, sobergs, ignorants, traïdors, desafectes, presumits del que no saben» Els solars —al contrari que els espanyols que «van cercant nous països per cobejança de diners —viatgen tot just per adquirir nous coneixements.

La ciutat del Sol (1623) Tommaso Campanella

 

Hem començat a presentar a classe els llibres regalats per Nadal. Vaig demanar als alumnes que, malgrat que l’objectiu era millorar l’expressió oral, calia una presentació no convencional, i, en tot cas, una presentació que afegís innovació; no valia només presentar l’argument del llibre i prou. Calia estirar les idees i trobar maneres noves.

M’ha sorprés en general les idees que els van nàixer de sobte, en aquell mateix moment: per exemple, una alumna va eixir de seguida i va començar a presentar els protagonistes d’una novel·la d’aventures on s’hi barregen uns quants detectius famosos a la literatura. La qüestió és que per presentar cada personatge triava un alumne de la classe que, ella, considerava tenia les qualitats del protagonista. Les definia i assenyala qui, segons ella, tenia aquelles qualitats. De l’un costat tothom volia eixir, però no sabia si podia o seria triat, o si n’hi hauria cap que tingués aquells trets. L’expectació era màxima, per la tria i pel llibre.

Això de cridar alumnes en relació als personatges ha tingut un èxit elevat. Avui, en una segona sessió de presentació, Mireia ha fet eixir mitja classe i ha atribuït que havia de fer cadascú segons una novel·la coral de molts personatges. Tu faràs de pare de Tom, tu ets el mestre, aquests són els bessons, tu… Gairebé mitja classe participava de la presentació i qui feia encara de púbic responia: en demanar-los si havien llegit la mateixa novel·la, em responen que no, però han vist la pel·lícula. MIreia no perdia el fil, que va, feia eixir gent i continuava presentant personatges i què havia de fer cadascú. Ah, el cinema, el cinema i la literatura, sí, sí, afigen una grapat, nosaltres hem vist la pel·lícula, però no hem llegit el llibre. Això és un altre món, doncs, literatura i cinema, i el debat de si el cinema ens fa perdre la lectura o, pel contrari, afig el desig de llegir més. Però això serà un altre capítol.

 

Francis Bacon, en Nova Atlàntida (1627), es cuida  de subratllar que els illencs  no comercien per or, plata o joies, ni per sedes o espècies, ni per cap altra mercaderia d’aquesta classe, sinó només per augmentar el coneixement, per recollir informació sobre «invencions d’arreu del món» i per procurar-se «llibres de tota mena».

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Simposi de lectura: 4 per 100

0

Continue atrapat amb aquesta dada fatídica de l’índex de lectura dels valencians, atrapat en com podem trobar propostes que ens ajuden a eixir del pou, del fons dels fons, d’aquella caverna primitiva que no ens mereixem, sinyor, ni metafòricament. Així que no els estranye que durant un temps que no confessaré, potser anys, o més temps encara, em dedique a transitar aquesta pena per cercar solució i fàrmacs que salve els valencians de l’infern de viure sense llegir ni un sol llibre valencià o en valencià. Més del vuitanta per cent dels valencians han mort sense llegir en valencià. Més del noranta per cent de fet, no han sabut que a la vida, a banda de fer tot allò que van fer, possiblement una vida digna o carregada de miracles, van morir sense llegir mai, ni una sola vegada, un llibre en valencià. Caguenlapenanegra, si serà gros.

Avui els parlaré del capítol sis d’aquest llibret de Nuccio Ordine, la utilitat d’allò inútil, que explica coses sobre la literatura utòpica i els orinals d’or. No, no els explicaré tot el capítol, però els deixaré unes quantes sentències: per exemple, “a través de la literatura utòpica n’hi ha autors que mostren els defectes i les contradiccions d’una societat europea que ha perdut els valors essencials de la vida i de la solidaritat” — els sona??

En ‘UTOPIA’ (1516) Thomas More, els illencs avorreixen l’or fins a l’extrem de destinar-lo a la fabricació d’orinals. Procuren que l’or i la plata siguen senyal de vergonya i ignomínia.

—Ah, sempre cal llegir més, ho veieu?

Final de la primera part d’aquest apunt. Que no ha de ser la millor, ni la pitjor de totes.

Ahir vam fer una nova sessió del curs de literatura universal a l’Octubre, amb el professor Enric Iborra. Ja us havia avançat que el professor Iborra també participà de convidat ponent en aquest simposi de lectura i va deixar una de les perles més contundents: els mestres no lligen, que no és una cançó  de La Gossa Sorda, no. És una altra realitat valenciana ben viva. Per tant, si com diu el professor, els mestres no lligen, com poden encomanar passió d’una cosa que desconeixen? Sí, avui la sessió ha continuat estudiant l’obra ‘Khadjí-Murat, de Tolstoi. El professor Enric Iborra és un enamorat tolstoià, i ha explicat perquè el prefereix a Dostoievski. També ens ha parlat de la relació del filòsof Wittgenstein amb Khadjí-Murat fins al punt de recomanar-lo a Bertran Russell. Del filòsof, que Iborra considera un dels imprescindibles del XX, sinó el més imprescindible, trobe que caldria llegir ‘investigacions filosòfiques, i pel que fa a Dostoievski recomana encaridament ‘Les memòries de la casa morta, que són traduïdes al català a l’editorial Adesiara.

Ara també cal començar els contes de Txejov. Uii, pobres mestres si es perden coses.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Simposi de lectura: benvinguts a l’infern

0

grupdiscussioDurant dos dies hem viscut a València un simposi sobre la lectura, i concretament sobre la lectura en valencià (ah, però n’hi ha cap altra?). No és un broma, però ens cal ironia i humor per salvar els mobles, sobretot els mobles on guardem l’espolsador i el plomall per traure la pols dels llibres. Resum, que el simposi ha sigut exitós per diagnosticar on som —a les portes de l’infern, no sabem si ho ha sigut per posar totes les idees damunt la taula, fins i tot les arriscades i més efectives. Sí que n’hi ha idees, i propostes de millora que ajuden a augmentar l’índex lector dels valencians, però són idees que es basen en la bona voluntat. La cosa no està per tirar coets, però les famílies, i els mestres, teniu un paper principal en aquest problema greu, gravíssim d’una societat malalta. I la conselleria, que és sensible als llibres i a la lectura, també. Sí, els valencians tenim un índex lector del 2%, del DOS!!!, els valencians tenim els dies comptats, si no és que volem tornar a les cavernes i a les coves de fum. Així que l’assumpte no és una broma però en podem fer molta, de broma. Fer un acudit o fer-ne mil, tant se val, no ens elevarà a l’altar de les societats més cultes, però és que som en la part més baixa de totes, xa. Potser siga un dels problemes més grossos actuals a Europa, que els valencians no llegim. I en aquest problema calen totes les mans, totes les idees, i totes les mirades. Benvinguts a l’infern.

Per cert, que n’hi ha sobre l’assumpte que les famílies han de ser les primeres mediadores mitjanceres de la lectura dels seus fills?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Simposi de lectura: tres per cent

0

Nuccio Ordine, philosopher“No tenim consciència, en efecte, que la literatura i els sabers humanístics, la cultura i l’ensenyament, constitueixen el líquid amniòtic ideal en què les idees de democràcia, llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, dret a la crítica, tolerància, solidaritat, bé comú, poden experimentar un vigorós desenvolupament.”

La utilitat d’allò inútil  Nuccio Ordine

Finalment he pogut arribar al simposi sobre la lectura que es fa a València. Efectivament, només hi havia el 2% dels valencians a l’auditori de la facultat de filologia, que són tots els lectors en valencià que viuen al país valencià. Bé, hi havia una representació d’aquest dos-tres per cent màxim, un centenar de persones, que enviaven en aquell mostrador a tocar del cel (altíssim, no, una burrà d’alt) tot d’especialistes professionals del ram de la lectura a posar idees, avançar accions, escampar errors, i proposar mesures per aconseguir l’èxit. L’èxit lector, entenem, que no ha de ser gaire lluny, malgrat que no acabem de trobar què cal fer ni com. Si hem arribat al dos per cent de massa lectora, no som ni gernació, ni quatre gats, ni fem por, si no és per les factures de final de mes, quan els editors, els llibreters, els distribuïdors, i no diguem els autors, es miren els papers dels seus comptes. Quin desastre.

Ara, mentre tot aquest final de món passava en aquell auditori, la vida a València continuava, gairebé igual com quan teníem un índex del tres per cent. Potser perquè la variació no és gaire significativa, o potser perquè l’una xifra i l’altra, tant se val dos que tres, no passa del desastre a seques. El desastre i prou. Imagineu què passaria si només el 2% dels valencians tingués televisió a casa? Imagineu què passaria si només el 2% dels valencians tingués cotxe, o rentadora o mòbil? Ho imagineu?, que només el dos per cent dels valencians tingués mòbil, o s’alimentés correctament, o no hagués vist mai una falla, o no hagués menjat mai paella!!!… Provocaríem el final del món, sinyors, ens mataríem entre nosaltres (si fa no fa allò que hem fet els últims cent anys metafòricament).

Per tant passa alguna cosa, que continuem tan tranquils, els valencians, amb aquesta dada ridícul, de vergonya. Perquè els valencians tenim vergonya, malgrat que no ho semble, malgrat aquella colla política del pp, aquella banda de corruptes i lladres i sangoneres. Sí, els valencians tenim vergonya i no podem passar per alt aquest calvari de l’estadística que vol enfonsar-nos en la misèria. En la més absoluta de les misèries lectores.

Així que cal actuar i cal fer-ho radicalment. Res de ser tous, o molls, o laxes. Radicalitat extrema. Per exemple, prou de ximpleries de llibres de text gratuïts (algú ho haurà de dir, senyors de la conselleria, això és un ampastre), en comptes d’això, que la conselleria envie professionals de la lectura a cada escola (bibliotecaris, lectors, contadors, escriptors… trieu-ne de bons i animosos). O per exemple, inventeu decrets més arriscats, xa, ara que governeu la conselleria homes valents: decidiu decrets en favor de la lectura i de la lectura en valencià: com ara, ordeneu que cada matí, per començar l’escola, l’institut o la universitat, els mestres i els alumnes llegiran durant trenta minuts. Cada dia. Allò que vulguen. O per exemple, dicteu que durant una setmana escolar, o dues, o un mes sencer, les escoles i els instituts només que llegiran i parlaran i debatran de llibres, de revistes, de còmics, de lectures digitals, de lectura només. Vet ací mesures valentes que millorarien l’índex lector i de retop la intel·ligència escolar i lectora. Per exemple, publiqueu un decret que diga que els deures, trets de la lectura voluntària, són prohibits. Completament prohibits, en canvi que els alumnes puguen llegir allò que vulguen. Proveu-ho durant un any i, si no funciona, si de veritat no funciona, proveu-ho un altre any i un altre. Portem provant allò dels deures 100 anys, i segons Enric Queralt, mai ningú ni cap estudi ni investigació, ha confirmat que els deures ajuden a res. Si no coneixeu Enric Queralt busqueu-lo a google, i llegiu. Comenceu o continueu.

El segon dia de simposi, d’ací unes hores realment, el públic pot dir i proposar coses. A vore si, d’una vegada, deixem de ser convencionals i agafem la lectura pels llibres i el bou per les banyes. Ja ho explicarem.

Per cert, m’ha agradat el decàleg del consell escolar valencià que ha llegit encarna cuenca. N’hi havia propostes de valent i semblava que ja teníem mig inventat el pot de les aspirines lectores.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Simposi de lectura: dos per cent

0

xamil“Tornava cap a casa camps a través. Érem en ple estiu. Els prats ja els havien dallat i el sègol era a punt de segar.” Khadjí-Murat de Lev Tolstoi

Així comença el llibre que, segons Harold Bloom, era la millor narració que s’havia escrit, o, si més no, la millor que ell havia llegit. És una traducció difícil de trobar de Victòria Izquierdo i Àngels Margarit, editada per l’Avenç. No és impossible, però gairebé.

Aprofite, doncs, el moment per dir-ho, avui que hi ha el Simposi de lectura a València, amb tot d’especialistes que malden per trobar solució a un problema gros, grossíssim, dels valencians: només el tres per cent dels lectors, el tres!!, ho fem en valencià habitualment. Llegim, que llegim.

El problema és gravíssim perquè ja tenim pocs lectors, els valencians que, d’aquests triats de déu i dels llibres, només un tres per cent ho fan en la llengua dels valencians. Per això tot d’especialistes s’han aplegat a la facultat de filologia de València, a cercar solucions: llibreters, mestres, bibliotecaris, escriptors, editors, gurús, bruixots, reparadors, ‘curanderos’, polítics, alfabets, mecànics, xarraires… Esperem que entre la gernació d’oficis troben la píndola miraculosa, l’amfetamina, l’aspirina o el supositori, que puga ajudar a resoldre el greuge.

Per una altra banda, hui mateix, un estol de polítics del pp exhibia les blaueres a les Corts, en senyal de protesta per aqueixa fatalitat valenciana, la no-lectura: naturalment amb vint anys de govern dels seus, vuit o deu del psoe, i una superdictadura que encara no s’ha acabat i viu legalment com si res (només cal veure la portada dels diaris la Razon, l’ABC, El País, o pegar als botons dels comandaments de les televisions que poden vore els valencians…), no podíem avançar gaire.

Ara, aqueixa exhibició blauera ja és un pas de gegant, ells que són acòlits de l’estanquera. D’ací a la valencianista de Jaume I hi ha un pas més, i encara un petit salt a la indepe, temps al temps, sinyors.

Doncs encara avui la notícia era pitjor, que les bones notícies valencianes no s’acaben mai. Un estudi deia que l’índex lector valencià havia aconseguit el 2%, el DOS!!! I això perquè l’infern no ha de ser gaire lluny, que encara podem abaixar un o dos escalons més i fer ús dels llibres per mantenir les calderes del Butoni enceses.

Al costat d’això, tenim grans lectors, dins d’aquest índex: un exemple és el curs del professor Enric Iborra a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Cada dimarts, lectura, passió, relectura, comentari. Dimarts va ser l’hora d’aquest relat breu de Tolstoi, Khadjí-Murat, una joieta. Un luxe.

Aquesta vesprada m’incorpore al simposi, amb aquest coixinet podeu seguir què diuen #simposilecturaVLC, a veure si finalment reparteixen la medicina adient i curativa. Si no ha de valdre molts diners!

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

‘La utilitat d’allò inútil’

0
Publicat el 8 de gener de 2016

«Hi havia una vegada dos peixos joves que nedaven i es van trobar per casualitat amb un peix més vell que nadava en direcció contrària; el peix més vell els va saludar amb el cap i els va dir: «Bon dia, xicots. Com està l’aigua?». Els dos peixos joves van continuar nadant un tros; a la fi, un d’ells es va mirar l’altre i li va dir: «Què dimonis és l’aigua?».

En la primera part del llibre, sobre la literatura i la seua inutilitat, el professor Nuccio Ordine conta com un altre professor-escriptor, Foster Wallace, del Kenyon College, començava els seus cursos universitaris amb aquesta faula. La clau de lectura l’explicava així:

«Les realitats més òbvies, ubíqües i importants són sovint les més difícils de veure i de discutir.»

Com els dos peixos més joves, no ens adonem de què és l’aigua en la qual vivim cada minut de la nostra vida. No tenim consciència que la literatura i els sabers humanístics, la cultura i l’ensenyament constitueixen el líquid ideal en què les idees de democràcia, llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, dret a la crítica, tolerància, solidaritat, bé comú, poden experimentar un vigorós desenvolupament.

text extret íntegrament del llibre La utilitat d’allò inútil, de Nuccio Ordine. Quaderns Crema, Barcelona, 2013, pàgines 29-30

Segona part: ací no hi ha semblances amb la nostra realitat política, ni la valenciana ni la catalana. Potser sí en aquella publicitat de la furgoneta, els uns que anaven en una direcció, els altres en la direcció contrària, uns altres que volien anar més ràpids i còmodes… Al remat ningú no sap que és l’aigua, ni els més vells, ni els joves, malgrat que el nostre país té un líquid amniòtic pudent, cap d’ells no veu la manera de filtrar-lo, canviar-lo o buidar-lo. La nostra moralina és pitjor que això, molt pitjor, perquè la inutilitat d’allò inútil ens ha convertit en autèntics inútils als ulls del món. Ep, i espana encara és món. No veges com riu. Sí, sí, un peix, dos peixos, tres peixos… Catalina s’ha convertit en una aleta de peix!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sort dels llibres (1)

1
Publicat el 7 de gener de 2016

Entre més coses, sort dels llibres. Els llibres ens fan passar el dol més fàcilment, sobretot si tenim temps per dedicar-los temps, o si tenim un dol gros a passar. A la pàgina de l’escola he penjat unes quantes imatges de xiquets que m’han enviat una fotografia del moment que llegien. Aquests no passen cap dol, frueixen, o a mi m’ho sembla que ho fan. No recordava haver-ho demanat, una foto mentre llegien, potser sí, que els ho havia demanat. En la seua majoria són xiquetes llegint. No és una casualitat. Elles també llegeixen més que no els xiquets. En un estudi finlandés sobre la lectura, elles llegien molt més. I allà el futbol no és l’esport preferit. La lectura serà el tema de la primera lliçó de l’any. El 2016 podíem batejar-lo com l’any de la lectura. Ja sabem que és l’any Llull, per això mateix, l’any de la lectura també li escauria.

Durant les vacances de Nadal m’he comprat un grapat de llibres, n’he regalat i me n’han regalat. N’hem presentat, explicat, debatut, llegit, sobre llibres i autors a la fira de l’Ateneu. Avui que és el dia de Reis, o l’era, perquè passa de la mitjanit, n’he rebut uns quants: n’he triat un per començar, breu, molt petit ‘La utilitat d’allò inútil‘ de Nuccio Ordine, amb un article de regal d’Abraham Flexner. Flexner era un pedagog americà que va fer un estudi sobre les escoles i universitats de medicina als Estats Units i al Canadà. Un estudi tan important que encara és molt actual, fins i tot modern, diuen alguns crítics. Uns altres també el van pelar per altres qüestions. El cas és que Flexner defensava que els metges havien d’estudiar sempre, i els mestres de metges també, que calia formació en altres disciplines, sobretot en ciències bàsiques, i pràctiques, i escoles associades a la universitat, per ell la formació continuada i la investigació en l’acció, eren necessàries sempre. Va obrir una escola per preparar els joves per a estudis superiors: l’absència d’exàmens, la pràctica, l’autocontrol, el desenvolupament de les capacitats pròpies… L’èxit del seu model va fer que li encarregaren l’estudi sobre les facultats de medicina: Jo?, però si no sóc metge! Justament. Aquest petit llibret conté una conferència sobre la importància dels coneixements que ‘semblen’ inútils. La conferència ja paga la pena el llibre.

Home, per començar l’escola en el 2016 ja em sembla un bon principi.

«chi à è, e chi non à non è», resposta a la pregunta d’un pare al seu fill, un jove estudiant: —Com és que a l’alfabet de qualsevol llengua la A va abans i la E després?

Som independentistes si…

0
Publicat el 4 de gener de 2016

Nosaltres som independentistes si es compleixen aquestes condicions; primera, som independentistes si…
Una merda! Vostés són una merda. Si posen cap condició, una de sola, no són això que diuen. Fóra com dir: mire vosté, jo sóc un home si…
Xa, ho és o no, un home, o un peix, o un arbre, però no hi ha condicions com ara, jo sóc un home si vosté fa això: si vosté es rasca el nas, no; però si es rasca l’orella, sí… Una merda, una merda damunt d’un plat.
Vostés són o no són, perquè les manies o les dèries són desfici però no són en canvi de ser, del ser.
Això no és com dir: jo sóc més alt si puge en un tamboret. És veritat, vosté s’està més alt, però no és més alt. D’una altra manera: “aquests són els meus principis, però si molt convé en tinc uns altres”. Ah, caram, això és una frase feta que va quedar molt bé en aquella pel·lícula dels germans Marx, una comèdia, una ironia sobre la vida, sí, però ací ens jugàvem més que no les ironies i les comèdies. Els catalans, els valencians, els illencs, ens jugàvem més que no les manies i les condicions de vostés.
O són peix o són carn. Ara, com voldran el peix o la carn, ja ho decidirem, però mitges tintes, no. Mitges tintes no són res.
Ahhh, sóc independentista si és diumenge, si és dilluns ja no em convé. Sóc independentista si ix cara; si és creu, ja no em convé.
Sóc independentista si el pressupost d’educació és més elevat que, però si no l’és, més elevat que, ja no em convé.
En el seu programa no havien escrit si aquella condició no és complís, no seré independentista. Si es complís, ho seré. Això quina mena de programa és? Com han enganyat vostés la gent que diuen és pura, jove, neta i culta? Això és brut. Vostés han jugat brut des del primer dia. I han portat el desencís, malgrat que pensen que defensen la puresa i l’honor de tres-cents mil. És veritat, som ingenus, alguns els havíem confiat a vostés, els joves, l’atribut de la gran maduresa, el poder de decidir quan s’és jove. Estàvem farts d’aquella frase dels nostres pares: ‘ja decidiràs quan sigues gran’, ‘ja veuràs quan sigues gran’, ‘ja pensaràs d’una altra manera quan sigues gran’, sí, ens pensàvem que per primera vegada els podíem donar la capacitat de decidir de joves, que no calia esperar-nos; decidir ara, quan hom té tota la força i la joventut i la vida per endavant. Però no, han decidit que no, que hi havia aquell condicional del si… Ai, que eren una cosa si es complia una altra cosa, però que en tot cas podien no ser aquella cosa primera que havien dit.
Nosaltres sí, som indepes. Vostés són indepes amb condicional: són indepes si…
Al remat, no. No han sigut capaços de créixer d’un colp. De ser madurs.
En canvi nosaltres ja vam créixer. Però de colp ens hem fet vells. En tres mesos hem envellit uns anys. Nosaltres no volíem condicions si ens jugàvem tant. No som de Mas, no ho crega. Ni d’ERC, no ho crega. Potser som més de Llac i de Muriel, i de l’Assemblea. Tampoc no som del Jordi aquest. Som més del David, d’aquest som més que no pensem fins i tot. Però no tenim manies. Per davant i per damunt de tot, sense condicions, som indepes. Nosaltres no exagerem, ni amenacen, ni ens desdiem: som indepes i prou. És aquest llast que tenim, que patim, avantposem el país, la nació sencera a això. Des de València, malgrat que ara sembla que no compta. Que no compta per res, València. Ni per tenir TV pròpia, ni TV3 ni ràdio ni cap mitjà. Res, no tenim, però som indepes, sense condicions. Per damunt de tot, per davant de tot. Sense excusa. Perquè ja hem patit prou vexacions. Massa, i continuarem patint-les anys i anys, pel que sembla. Tenim aquest defecte, no ho podem salvar. No tenim més variabilitat, ni uns altres principis si molt convé. O poc convé.
Ara, la comèdia, la riota, l’alegria, la tenen uns altres, unionistes en diuen, els l’hem regalada, l’alegria: la rialla no és en nosaltres. Avui no. Ja veurem si tenim més sort d’ací cinc, deu o tres-cents anys endavant.
Tristos però amb convicció. Incapaços un colp més, però amb principis. Res de si… si… si… No, no. Indepes i prou. Tan curts de vista com vulguen vostés.
Tan aspres. O sobris. O vells. Indepes sense condició.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El vi damunt la taula, i la guerra

0
Publicat el 4 de gener de 2016

Mon pare tenia un bri de brillantor, avui, de primer explicant-nos coses del vi. En acabar aquesta primera part i veure que no podia entrar a la conversa, s’hi ha queixat: això que dieu, ens ha amollat, voleu dir que té gaire importància, perquè no entenc res, res del que parleu. Efectivament, ell s’hi havia perdut, per torpesa nostra. No entenem que, cada diumenge que dinem plegats, si no fem per convidar-lo a la conversa, ell s’hi sent desplaçat de sa casa, de la seua pròpia casa i de la seua taula. Quan ens n’hem adonat de la directa, ha començat a explicar-nos coses de jove, afegint noms i noms i malnoms i més malnoms, de la guerra a Bétera, quan ell tenia catorze anys si fa no fa.

De la primera part, la del vi, m’ha agradat aqueixa història d’un viatge al Villar amb el carro i una haqueta jove: em van enviar al Villar a per vi, perquè el tio Salvoret tenia faena. El tio Salvoret estava casat amb ma tia Margarita, la germana gran de mon pare. I per això vaig aparellar el carro amb vela i cap allà: vaig carregar el vi d’una bota, aproximadament 800 litros, distribuïts en cuïros, cada cuïro contenia quaranta litros, aproximadament. Traginava passa de 700 litros de vi del Villar. Se m’ocorre demanar-li si era per barrejar-lo amb el nostre —ells feien vi, la família de mon pare tenia vinya i van arribar a fer quaranta botes un any extraordinari.
—No, no, home, a quin sant, el vi no es podia barrejar. Això mai.
Això mai!, escoltava de nou, quan feia unes hores Joan C. Martín explicava que encara avui es barregen vins a València, permissivament, bo i sabent que és prohibit. Completament il·legal, en canvi que uns pocs sangoneres s’omplin les butxaques, davant la ceguesa de funcionaris i polítics de la nova conselleria.

—El vi el veníem on tenia la casa la tia Sabelín, teníem una mena de celler, amb unes botes grosses de vuit-cents litros. En teníem de nostre i del Villar.

Després, mon pare ha explicat que teníem trull propi, no on viu ell ara, sinó on és ca la tia Conxeta, allà hi havia el trull i durant la guerra, vam amagar unes quantes coses. Per primer vegada, jo no li ho havia escoltat mai, ha parlat d’un revòlver (ho ha dir així), un revòlver de sis trets, que van amagar amb més coses en el trull, però quan ho van destapar per recuperar-ho, segons que diu, tot s’havia rovellat. El revòlver i més coses. Les altres coses que van amagar no ha dit què eren.

Una pistola?, li demana, el iaio tenia una pistola? No m’ho havies dit mai. Ja t’ho havia dit, afirma, molta gent duia pistola. Molta, repeteix, o escopeta. Sí, això sí que ho sabíem, que teníem una escopeta amagada que després va regalar segons que ha confirmat a Pedrete, una escopeta de dos pistons que segons ell funcionava a la perfecció. Jo trobe que ací badava, perquè altres vegades havia explicat que en tenien una altra de millor, d’escopeta, però que en anar a recuperar-les a la caserna de la GC, en passar la guerra, van fer tard, i la seua ja no hi era, sinó aquell tros vell que semblava un trabuc pirata, de dos canons que a meitat es feien quadrats, i que fa temps havia regalat.

Han aparegut noms propis i fets que valdrien una novel·la: en van vindre set a casa buscant a la tia (mon pare tenia una tia que era monja), i li van demanar per l’or de les monges. Assegura que la tia no va dir res, però que la van deixar estar, amagada en la cambra, allà on havíem dormit nosaltres després de la reforma: que la tia va esser allà amagada és la primera de les notícies. Assegura que en van pujar set, d’homes armats, però que van deixar la tia en pau, en canvi van matar les sis monges que hi havia a l’asil. I rectors, només en van perdonar un, un que era gros i bona persona. Diu qui va signar la mort de les monges i qui eren els feixistes més temibles i els altres, els rojos més temibles: de primer en parlava dels uns i els altres com uns homes de perill, de l’un costat i de l’altre, i com van anar a buscar a David però es van equivocar i van trobar un germà que no s’havia significat en res, que van matar. Mon pare ens explica que a la nostra família n’hi havia dels dos costats, de rojos i de feixistes, però que els socialistes més forts, els comunistes i els anarquistes, eren uns altres. Ens confessa que se’n van endur un jove a Paterna per afusellar-lo, que ell era un xiquet però que tothom sabia què passava. Noms propis, famílies, dones que llegien el rosari de les quinze estacions, quinze!, al costat de dones que havien sigut rapades i passejades per escarnir-les. He provat de traure-li quants anarquistes coneixia, si recordava que a Bétera s’havia proclamat l’anarquisme, però això el va pillar massa jove… En la balança tinc la sensació que la meua família pegava més en feixista, malgrat que ell diu que em sorprendria d’algunes iaies, malgrat que n’hi havia de molt beates. Sobretot després que vam perdre els uns més que no altres. Potser que tots vam perdre. Després, mon pare va haver de fer el servei militar i, sorpresa, diu que li va tocar de fer guàrdia en el camp de presoners de Portaceli. Recordava fins i tot la consigna que havia de dir, si sentia res d’estrany, mentre vigilava aquell camp… M’he penedit de no enregistrar la conversa mentre dinàvem paella. Els uns deien que sentida, mon pare que per sembrar, jo que bona, no ho sé, en un moment em mire el mòbil i veig que tornem a perdre. Cada vegada perdem, perdem allò principal. Sense remei. Sempre perdem. Sempre.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

2 de gener, en comptes del 3

0
Publicat el 3 de gener de 2016

JoanClotaldoAnit vam viure un altre moment excels a l’Ateneu. Ja sé que em repetesc, que pensareu que exagere, que el cor o la publicitat em pot més que no la raó i l’equilibri. Que que no, que això d’ahir va ser extraordinari en molts sentits, culte, ben organitzat, contundent, ajustat a una escena que va durar cinc hores aproximadament, però que tothom que hi érem tornaríem a repetir sense empatx i sense empats.

Joan Clotaldo Martín va convertint-se en un home principal i puntual d’aquest Ateneu de Bétera. Ell en parla bé, beníssim, dels espais petits que amb gent petita fan coses petites per engrandir o retornar la dignitat al poble. En canvi, va pelar la conselleria d’agricultura, la nova, l’acabada d’aterrar, per incompetent, o ignorant o ineficaç, trieu vosaltres què, que si no en saben més que pleguen abans que no siga tard, però en el poc temps que hi són van deixant passar coses inaudites, i no vol pensar que és per ignorància, per no saber, perquè si no se sap, la dignitat ens hauria de portar a la dimissió com a mal menor: —no haver agafat una cosa per a la qual no estàs preparat i en pau. La pau va regnar tota la conferència, perquè el públic s’estava bocabadat davant aquell volcà de saviesa, de referents, de lectures, de coneixement que és el Joan Clotaldo: els que l’escoltaven per primera vegada es demanaven com era que no havien vingut les anteriors vegades, els que ja l’havien escoltat es repetien que per res es perdrien la tornada enguany (d’ací a poc presentarà un altre llibre bomba, sobre el vi i la reorganització del territori valencià). Ell ja apunta que la Conselleria no en farà cas, que aquells prefereixen de continuar amagant el cap sota l’ala mentre els corruptes continuen malbaratant el camp en canvi d’unes llenties, prefereixen d’atemptar contra el moscatell de la Marina en canvi de tractar-lo com mereix, un dels patrimonis valencians més excelsos del món, segons que diuen els anglesos: si tenim esperança, els valencians? Joan pensa que sí, que d’això, els pobres, en tenim de sobres, i fe, fe en les persones, en els projectes, fins i tot en la redempció d’un grapat de males persones, que n’hi ha a manta, i en el món del vi ni t’ho contem, i en el de la taronja, i en el de  la política, i sobretot en el del funcionariat de les conselleries, ací n’hi ha de les més roïns, mala sang, que els hauríem de traure a hòsties d’aquells llocs de privilegi que bloqueja l’administració valenciana a colps de llepons, malfaeners, incapacitats, corruptes del servei públic. Esperança i fe a manta, però de caritat ja no en yenim gens, gens ni miqueta, vostés ens l’han robada tota, se l’han fumada, beguda… Ací ja no som per caritat, sinyors consellers, directors, subdirectors i tota la fila de petits, aquests sí, petits reponsables de la política valenciana.

Sí, Joan Clotaldo Martín és un gentelma culte, que és un goig escoltar per tant com sap i et convida a reflexionar, a saber, a llegir, a procurar de participar de les coses petites, a veure si, d’una vegada aconseguim cap benefici públic, col·lectiu, més humà. Segons ell, si els nostres iaios, o pares, alçaren el cap, se n’avergonyirien. Sí, sí, sembla una frase feta, una manera d’acabar, però no, no és cap manera de voler tancar.

Vam provar quatre vins exquisits. Com deia Jaume I, no hi ha teoria sense obra, o obra sense fets, o una cosa pareguda, sembla que el Llibre del fets ho explica, així que vam passar a provar els vins. El blanc de Queralt, el rosat d’Iniesta, el cava de Dominio de la Vega, i el negre de la Terra Alta, ‘llàgrimes de tardor’, quan tot això es va acabar, que es va acabar, vam tornar a un altre vi d’Utiel-Requena més correntet. Les explicacions de Joan Clotaldo continuaven i vam acabar sopant en una conversa animada, viva, sirollosa, sense fi. Però encara venia la sorpresa, el show-concert de Toni de l’Hostal, una cirereta que va cloure el paquet d’aquest format d’espectacle sense concessions, i au, la conversa guanyava les cançons, les xerraes superaven el temps de la música, per comprovar que tenim homes que paguen una nit sencera a l’infern, o a la porta del cel, o en aquest purgatori d’Ateneu, dins una fira del llibre i de la música que repetia format i pujava la temperatura: no vam vendre tots els llibres, ni vam exhaurir els cd’s de música, però vam firar, vam sopar, vam xalar i si no ens hagueren tirat de matinada, encara hi seríem posant troncs al foc, o ves a saber com, com una orgia, que va preguntar Toni com es deia en català, orgia, i no sabem qui ho va dir baixet, quasi sense voler, però no se’ns va escapar, no. CUP, sembla que van dir, orgia en català es diu CUP. I no sabem com, van girar la clau, després que havíem apagat els llums. Bon dia.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari