Valencians o beatos, a on?

Peguem en beatos i per això se’ns rifen. Que no és que ens vulguen, no, que allò que volen es continuar rient, en canvi dels valencians. Als valencians ens van robar la TV3 i ens van robar el Canal 9. L’un i altre ben poc que feien pels valencians, si no eren xirlotaes, els de Burjassot, i la indiferència en canvi d’un almoina els de Sant Joan Despí. Un desastre contra l’escola i contra la llengua ordit amb consciència i traïdoria.

Per això de diumenge, no pocs partits i coalicions diuen que ens arreglaran el pessebre, si els votem i tenen majoria. Cent anys tard, caracollons! A bou passat és fàcil de parlar, i després si t’he vist pel forat del nas se m’ha oblidat. Ni diners, ni mitjans, ni identitat, ni res que ajude els valencians a ser més valencians, o més o menys valencians, si treus la traca, la paella i la fallera major. Se’n burlen, dels valencians com del dimoni, els espanols; i ja tenim el burro en l’herba, per a cent anys més, si no trobem remei. I el remei no és raresa, ni cosa desconeguda, ni marciana. És la independència. L’únic camí que farà pels valencians, que farà que ens governem els diners i els afers. El camp i la indústria, si és que ens en queda. Ni és estranya ni complicada, la solució. Difícil o impossible, si voleu. És impossible, sí, però a curt termini, com que és l’única via que ajudarà els valencians a ser valencians. La resta és la burla, la riota, l’engany, la trampa, el lladrocini. Cent o tres-cents anys més. Viure de pidolar, d’esperar que madrit ens envie un vagó de diners que nosaltres ja els havíem pagat sobradament. Així va el seu joc refillet.

Ara, ells volen confessar-nos, potser redimir-nos, salvar-nos, aflautar-nos l’absolució o l’extramaunció, amb aquells mai no pots girar l’esquena… Perquè com saben que som beatos, ens deixarem ablanir… Pregueu per això de diumenge, ens diuen, pregueu si voleu salvar-vos de l’infern… Pena?, gens ni miqueta, xa. Que s’ho confiten. NO ens adobaran res. Però res de res cap d’ells.

Mentrestant, avui quinze escoles d’educació especial, avui mateix, reclamaven davant la conselleria que fa sis mesos que no cobren. Sis mesos que no veuen un gallet, segons que m’explicava una amiga de comissions. I la conselleria ha eixit a compartir la bona voluntat: —no tenim un xavo i potser a gener us en podrem donar senyal. Res més. Final de la conversa amiga. Foc creuat o foc amic, no ho sé. Així que ja m’imagine centenars de mestres que passaran magre el Nadal, mentre els espanols s’afarten de torrons, de cava català, de taronges valencianes, de tot de luxes i cartes als reis mags i als reis borbons que la mamen llarga i cara, amb els nostres impostos. I molts sense pegar ni brot. Furtant-nos legalment a través de montoro i companyia, rajoy i els quaranta menistrots.

Sí, diuen que Mercadona també paga la campanya del pp i de ciutadans, però la paga d’amagat, sense que es note gaire la marca blanca, la de l’hisendado’. Ves si som ben parits, els empresaris valencians. Que alimentem el pessebre de qui ens continuarà robant cent anys més, si ens guanyen. Com els altres, com tots els altres, mentre no ens governem: amos de la parra i del corral. Valencians, caguen la pena negra, tireu l’arròs, xa, que això ja ha bullit de sobres!

 

‘Temps en dansa’

IMG_0250

Pep, Imma, Codina, Carles, Vicent, Maria, David, Lorena, Marieta, Xavi, Toni, els xiquets… els crèdits que anunciaven el nou espectacle de L’Aljama, ‘Temps en dansa’, dirigit per Pep Ricart, és un poliedre sublim en favor de la cultura i la intel·ligència: durant cinc quarts expliquen una història de Bétera lligada al treball, la festa, la mort, la música, la infantesa…, un homenatge a la vida rural del segle XX. Bellesa, dansa tradicional, naturalment, amb una barreja de recursos que el director ha sabut combinar per extreure partit del conjunt en un temps breu, que ens explica la història del poble a través d’un regal: una part de la corda de l’orquestra del centre artístic, la rondalla que forma part de la pròpia Aljama, les veus de l’albà que són les veus d’estil valencianes sense les quals el producte final no seria el mateix, la dolçaina i el tabal extraordinari de Jareño, Lluís i David, les imatges dels referents del poble en aquella pantalla que elevava el siroll entre el públic cada colp que el canvi ens ensenyava el cinema, el calvari, l’església, l’era, el carrer Major, la plaça, el magatzem de taronja, el camp, el ball de Torrent, el llavador, la font, l’om, una vida que se’n fuig, desapareguda, i un record que durant setanta-cinc minuts ens treia l’enyor, l’emoció, la sobrietat, el dol, i la festa de diumenge entre els joves que es trobaven per ballar o porfiar amb els carros. Els xiquets, el sereno, el festeig, la tradició, la mesura d’un producte bell, d’una estètica que ens recordava l’entrada dels I Muvrini i el poble cors al París-Vercy, un fresc àgil que ha sabut combinar el present i el passat, a la manera valenciana: molts dies d’esforç per una carcassa final que hem vist no-vist i a una altra cosa. Amb uns quants balls l’Aljama ens explica un segle, una tria del segle lligat al poble, i la sensació és que en volíem més, que aquesta història que pertany a tanta gent que coneguem, se’ns ha quedat excessivament curta per recordar-ho tot, per recordar i valorar els nostres, per agrair allò que hem viscut, malgrat les estretors, la duresa, el plany, però també la joia de la festa i la força del jovent exhibint-se a la plaça. Un cant al poble, el treball de l’Aljama, sens dubte. Que mereix que pensem aquests productes més enllà de la representació o l’espectacle en un escenari, perquè hi ha investigació, cura, estètica, estudi, i l’encert de convidar professionals que adoben un producte final exquisit, que ens explica qui som i d’on venim amb aquella traça que combina teatre, dansa, música i el coratge de gairebé un centenar de persones que hi han col·laborat, amb els escassos recursos de sempre. Gràcies. Tres vegades. Gràcies.

Dues coses que voldria afegir: una proposta per a la regidoria de cultura, perquè se n’apropie d’aquest regal per oferir-nos-el més vegades, possiblement en obrir la festa major del 2016, o ara mateix, si és Nadal. Una segona cosa, la recaptació de tot plegat era per ajudar a la investigació de malalties catalogades com a rares. I és que aquests de l’Aljama són incorregibles, en això també. Per molts anys.

És l’hora del Camp de Túria*

‘És l’hora d’una política comarcal i participativa al Camp de Túria’

Frederic Ibáñez, Josep M. Jordán i Josep V. Pitxer (IDECO · el Camp de Túria)

Des de fa décades, la comarca ha intensificat la seua incorporació a l’Àrea Metropolitana de València, la qual cosa s’ha traduït en la recepció de població i activitat econòmica, d’una banda, i en una creixent mobilitat entre els pobles del Camp de Túria i els de l’Horta (incloent-hi naturalment València). El procés d’urbanització que ja s’identificava en la dècada dels noranta ha continuat fins els nostres dies, tot i que amb una reducció d’intensitat a partir de 2008, amb la crisi econòmica. Els setanta mil habitants dels huitanta depassen els cent cinquanta-cinc mil de 2014.

Amb aquesta tendència, la crisi ha impactat molt negativament a la comarca: s’han tancat empreses, s’han reduït les oportunitats laborals i hi ha hagut un creixement espectacular de la desocupació. Entre 2007 i 2014 s’han reduït en cinc mil sis-cents els llocs de treball (afiliacions a la Seguretat Social), i ha incrementat la desocupació de dotze mil persones. Si fa no fa, quinze mil persones es troben desocupades en 2015. Cal afegir l’increment de les desigualtats i dels nivells de pobresa.

La situació socioeconòmica va acompanyada del deteriorament dels serveis públics, ara més necessaris que en altres moments. Les retallades pressupostàries, l’esforç insuficient previ a la crisi i el retorn de la població als serveis públics en temps de crisi, són factors que agreugen el problema de la manca de quantitat i qualitat dels serveis. En alguns casos caldrà buscar una coordinació en la seua oferta i la prestació a escala comarcal. En altres, allò adient serà reivindicar als departaments de la Generalitat Valenciana implicats (educació, sanitat,…) una oferta ajustada a les necessitats locals, i caldrà fer-ho amb perspectiva comarcal.

Tampoc no podem oblidar la necessitat de reordenar el desgavell urbanitzador de les últimes dècades. Segurament cal dotar d’alguna coherència comarcal el procés seguit, però també haurem de plantejar-nos la conveniència de revertir a la situació inicial alguns dels projectes.

Una major perspectiva comarcal és imprescindible també a l’hora de dissenyar un pla de mobilitat comarcal. Fins ara la nostra vinculació a l’Àrea Metropolitana ha sigut de caràcter passiu. Això explica que ens hem acoblat a l’estructura radial de l’espai articulat al voltant de la ciutat de València. Les comunicacions més transversals, per tant, han quedat en l’oblit. Caldrà afrontar aquest repte, per tal de conjugar la nostra articulació a l’espai metropolità amb la vertebració i articulació internes.

La situació obliga a actuar, però la resposta s’ha d’adoptar a escala i amb perspectiva comarcal. Els reptes i els problemes són compartits, i molt sovint desborden els límits municipals. Alhora la comarca disposa d’una certa cohesió interna, que no està renyida amb una vertebració en diferents subàrees. Però això no és tot. Al Camp de Túria disposem d’un mapa municipal excessivament fragmentat per incidir sobre la situació actual. Si pretenem que la nostra veu s’escolte en l’Àrea Metropolitana de València, i en el govern autonòmic, caldrà recórrer a una plataforma comarcal.

A hores d’ara encara no hem assolit un grau suficient de coordinació entre les entitats locals a escala comarcal, coherent amb una identitat comarcal excessivament feble. Però no hem de menysprear l’existència d’una mínima trama associativa i institucional, que podria constituir la base sobre la qual bastir una veritable política comarcal. L’ingredient principal de la trama és la Mancomunitat del Camp de Túria, una entitat de la qual formen part quinze municipis (gairebé tots). Cal destacar que la Mancomunitat ja treballa en un ventall relativament ampli d’àrees socioeconòmiques: és un bon punt de partida.

Però no hem d’oblidar altres actors que poden fer costat. Hi ha els sindicats, que a més de presentar una estructura territorial d’actuació, despleguen, per convicció, una intensa acció sociopolítica a escala territorial. També les entitats de l’economia social i organitzacions patronals són presents i caldria sumar-les. I no hem d’oblidar l’IDECO, acompanyat d’altres entitats d’abast i perspectiva comarcals que poden tenir col·laboracions més específiques.

Això últim és particularment important perquè la resposta als reptes i problemes a més de comarcal hauria de ser participativa. Aquest últim és un ingredient que millora la qualitat de les polítiques, però que a més ben sovint és la condició per accedir a projectes finançats per instàncies superiors de govern, com ara projectes europeus.

Per tot plegat, sembla el moment adequat per encetar el procés de conformació d’una política comarcal de caràcter participatiu. Un projecte que han de liderar els ajuntaments, ja siga directament, ja siga en el marc de la mancomunitat. Podríem considerar, doncs, que la tasca realitzada fins ara per la Mancomunitat del Camp de Túria és un primer pas a partir del qual avançar en una triple direcció. Primer, aprofundir en la coordinació de les polítiques locals. Segon, bastir i alimentar projectes veritablement comarcals. I, en tercer lloc, integrar les entitats comarcals distintes dels actors públics, per tal de dotar la iniciativa d’un caire participatiu.

Perquè tot açò fructifique cal treballar en dos plans estretament interconnectats. És imprescindible, en primer lloc, l’impuls i el compromís polític de totes les entitats que s’hi impliquen, siguen públiques o no públiques. Complementàriament, en segon lloc, s’ha d’afegir una tasca de caràcter tècnic, on els especialistes de les diverses organitzacions implicades tenen molt a dir sobre el diagnòstic comarcal i al voltant de com anar concretant la coordinació i els projectes comarcals acordats en l’esfera política.

Cal considerar que ja n’hi ha experiències prèvies en aquesta mateixa direcció, com ara la dels Pactes Territorials per l’Ocupació que al País Valencià es va posar en marxa en el 2000, la qual ha estat força positiva en bona part dels catorze territoris que fins el moment han engegat i alimentat un d’aquests pactes. És cert que amb la política de retallades pressupostàries es va aturar en 2012 el programa de Pactes Territorials del SERVEF, però també ho és que els responsables autonòmics actuals han decidit reviscolar amb més vigor el projecte. A més, no hem de perdre de vista que València, l’Horta Nord i l’Horta Sud ja compten amb els seus respectius pactes. Clarament doncs, amb perspectiva metropolitana, falta el Camp de Túria. A més, si volem estar preparats per aprofitar el probable reforçament de la dimensió territorial en la nova estratègia d’ocupació de la Generalitat Valenciana, hem de començar ja a conformar les estructures comarcals adients.

Sembla doncs que som en el millor moment per tirar endavant amb la conformació d’un Pacte per l’Ocupació al Camp de Túria. És cert que exigiria una aportació financera per part dels ajuntaments, i que el marge de maniobra de les entitats locals seràt limitat. Tanmateix, serà una inversió que es recuperarà amb escreix.

El dissabte 28 de novembre de 2015, l’IDECO va organitzar una Jornada a Llíria amb motiu del seu vint-i-cinc aniversari, amb una taula rodona amb les alcaldesses i alcaldes de la comarca. La invitació no sols va tenir una bona resposta, a més a més les autoritats que hi participaren mostraren una alta predisposició a avançar pel camí de la coordinació de les actuacions locals i de l’estudi de la millor via per començar a crear una política socioeconòmica comarcal. Tant de bo els propers mesos aquesta predisposició els moga a encetar el procés. Si aconsegueixen que s’hi sumen tots els poders públics locals de la comarca, i alhora s’obrin les portes perquè els actors socials i altres organitzacions també s’embarquen en el projecte, segur que d’ací a uns anys ens en felicitarem.

 

© els autors

Què se n’ha fet del notari?

Aquesta acció de la CUP, pura i democràtica, podria portar el procés majoritari d’independència a un estat d’intermedi i de repòs, un procés larvat, com si diguérem de ‘sempredormambcoixí’, o com si no ho diguérem, tant se val.
Una cosa semblant com li va passar al notari valencià, il·lustre que va ser quatre anys al parlament però, en perdre cadiram, va passar a un posicionament belicós contra el procés mateix, un posicionament que molts no enteníem de cap manera, si no era perquè havia paït malament la derrota. Era una persona cabal i necessària per al futur govern, si és que n’havíem de tenir mai, un govern propi, i no aqueixa pantomima d’autonomia que ha dibuixat espana justament perquè espana sobreixca.
Podria passar amb Ignasi Blanco, que va fer un paper principal durant quatre anys a les corts valencianes però després no va tenir suficients vots per tornar a reeixir, i va diluir la seua acció política escrivint llibres, i fent xarrades. Potser tornant allà on hi ha la veritable política fora dels llums i maquillatge en directe. Ara podríem patir si fa no fa, la mateixa cosa, un cop demostrat que 72 independentistes no són suficients per esclarir el futur i el major repte que té un parlament que no vol ser de per riure: fer un país des de zero. Ens podem diluir, o passar a l’estat d’enfadats permanents, pensant que l’enemic som nosaltres mateix, mentre els espanols, els nostres ‘veritables amics de l’ànima’, ens peguen pel sac, ens furten lo nostre, ens violen els homes, i ens bescanvien els xiquets per cromos de futbol i de bous. Per cert una gran idea fer un àlbum de bous de carrer, a València tindria una burrà d’èxit, més encara que els cromos de futbolistes o de corruptes.
Demà continuarem en fred, la pistonada filosòfica: que faria Nietzsche abans del 20D? Trauria a ballar l’Anna Gabriel? Proposaria un trio amb Mas, l’Anna i ell mateix? Proposaria traslladar el parlament català al Molino i posaria l’Anna de primera balladora?
I Epicur, què diria de tot plegat, el primer mestre que va dedicar els estalvis a construir una escola en casa on anessin homes, dones i esclaus barrejats o preferiria de deixar els diners guardats a cajaalmeria, bankia_és_espana o a La caixa?, la caixa dels catalans…
Una altra oportunitat perduda, o guanyada, o despullada, que els catalans som així i els valencians hem bescanviat un entrenador de futbol amb un president xinés, uns bancs espanols i un finançament que no voldrien ni els fillsdeputes d’alcatraz…

Però dos mesos i sis dies després, el monument David diu que la solució és donar dos cromos a Junts, però dos cromos que no puguen completar l’àlbum, i ja han aparegut tot de queixes, que no que no, que això no és sostenible, ni ecològic, que millor els pellets a les plaques solars, que millor les plaques solars als ventiladors gegants, que millor puta que beata, i no eixim de comptes ni sabem per on pegar. Ells, sí, ells no peguen patà, i continuen robant-nos, la hisenda, el finançament, la canella en rama i les taronges orovals que pengen de l’arbre… Per cert, a com paga les taronges el govern d’espana? I Podem? I Compromís-Podem? I la CUP? I Junts… Ca, els de compromís mengen mangranes! I els de la CUP només pomes!

Si no ens aclarim ni en la fruita de taula, com voleu que destriem un país sencer, una nació? Si plegats fem riure o fem per riure!

A quin preu penseu que van les mandarines? Ja teniu arbre de Nadal?