Molta alegria als ulls, no hi véiem

Potser és perquè, des de València, la distància no ajuda a veure’t el somriure, Anna. Però ni en foto ni en vídeo, durant tot el discurs, no véiem el somriure als ulls. Ni gaire alegria, avui que ens calia per damunt de qualsevol cosa, per damunt de tanta exigència com reclamaves al futur de la República o al futur govern, si encara hi ha possibilitat de tenir-lo. Justament avui que era 9N en versió real, i per això doblement important. Ni en els teus ulls, ni en els dels homes i dones que hi havia a sota teu, no hi véiem l’alegria, així que si sou els nostres representants, de joia n’anem minsos, escassos, en aquest mirall… Potser que tanta feinada com us ha portat a aquest jorn, no mereixia una representació restrictiva, ni una escenificació tan dramàtica. Quines cares, mare, no féieu; semblava Hamlet, o pitjor, Macbeth… No tenia gaire a veure amb la sobrietat o la qualitat dels discursos, ja sabem que no, però alegres i jovials, ca, dona: no hem pogut ni gaudir ni de la declaració d’independència, o del principi d’ella… És en aquesta manca de somriure general entre els nostres, que confonem, o confoneu els dos milions: confonia la cara de tots plegats, tan tristota la foto de conjunt, malgrat el discurs contundent, que signaríem plegats molta gent, sí, però que no ens treu que, el moment és històric i més important que cadascuna de les lluites que plantejava un a un cada paràgraf. El moment històric mereixia tota la transcendència, per damunt de detalls, o trinxeres, o lemes, o samarretes, o ateneus populars, o excessos, o delimitacions, per damunt d’orgulls, d’intransigència, de posar-mos a tots en perill, de fer perillar el procés sencer, i en això incloem els valencians, ah sí, els valencians del sud i del nord: per un luxe que ningú no s’hauria de permetre, en un jorn històric. Però potser perquè els joves, en els moments que hem de ser madurs, avantposem la grenya en comptes de la història.

Post: si aquesta és tota l’alegria del nou país, pirategeu-vos eugenio o feu pujar més sovint xavi castillo, perquè necessitarem menys intel·ligència i més empatia. I sobretot major responsabilitat d’estat, si és que arriba nou cap dia.

El Camp de Túria també reivindica finançament

cartell1L’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria ha fet vint-i-cinc anys. Un quart de segle d’una institució comarcal en favor de la cultura, l’educació, el patrimoni, la investigació, i una voluntat de ferro. Voluntat, sí, però l’economia és més escassa. Ara, en la celebració del seu 25é natalici, l’Institut reunirà els alcaldes de la comarca per proposar-los de reivindicar plegats una economia que s’ajuste a les necessitats d’una comarca desvertebrada i malmesa, sobretot perquè el finançament valencià és el que és gràcies a espana, i ací cadascú va a la seua guerra, sense mancomunar ni els pixadors públics. El desordre anunciat en els noranta comportà el caos del 2000, i la ruïna actual. Els ajuntaments tenen per a comprar pipes, però no poden agranar les corfes. Si afegim que les polítiques del pp van abonar i adobar un colapse per a vint anys seguits, el marge d’actuació és escàs, insuficient per sobreviure.

Ara, per commemorar els 25 anys, l’Institut ha convidat els alcaldes a una taula de debat. El mateix Institut d’estudis, la seua secció d’economia, ha elaborat un manifest de mínims, coordinat pel professor Josep Vicent Picher i un dels pares espirituals de la comarca, Josep Maria Jordan. A la taula, quinze alcaldes, dalt o baix, perquè parlen, de quina cosa han de parlar quinze alcaldes?, doncs d’economia, de serveis, de cementeris si cal, del fem, de comunicació, de possibles solucions a llarg termini. Perquè a curt termini no tenim adobat ni els residus, ni l’energia, ni els camins rurals, ni el camp, i encara menys l’ocupació dels veïns. Ni l’oci ni la música, i ves que som a Llíria, que no sé qui va batejar com a capital de les bandes… I si peguem per parlar d’urbanitzacions i il·legalitats, acabarem ballant bolero i pegarem a córrer fins a morir-nos. Però caldrà parlar-ne, de tot plegat. De Llíria, de Bétera, de l’Eliana, fins i tot de Gàtova o Nàquera… Deu alcaldes ja han dit que sí, que per parlar no es perd el jornal ni l’amistat. Esperem-ho. Esperem de ser intel·ligents per exigir una economia de mínims però amb seny, que siga capaç de redreçar el fracàs dels últims vint anys, o vint-i-cinc. I que ningú no escalde els pollastres abans de saber si són bons per a l’olla.

Si us voleu apuntar a la jornada, la Sala d’actes de l’edifici multiusos de Llíria té un aforament de 300 homes o dones, tinguen el cul gros o no. No perdeu el temps i compreu-vos la llibreta per prendre’n nota. Benvinguts.

28 de novembre de 2015, 9.30 hores. Llíria · Pla de l’Arc

La calavera TC

La dictadura dels tribunals? Ca, no podem. No podem creure que una calavera decidesca el programa d’un parlament, de dos parlaments. De set parlaments diferents. Perquè llavors les eleccions, per a què serveixen?, almenys no serveixen sinó per triar ninots, perquè els ninotaires del TC (la calavera) els escriga què han de dir, sobre què han de dir i quan ho han de dir: Però sobretot serviria per com han de callar.
Que al TC viuen unes calaveres contra la democràcia no és una sorpresa, ni una novetat. I que això interesse a la dreta i a l’esquerra espanola tampoc. Tampoc no és una novetat. Ara fins i tot els sindicats, el totxo i el mendes, són afeccionats a la calavera: que el tribunal dicte què qui quan com perquè… Resum: la dictadura franquista ha arribat més lluny que no pensava, amb el vist-i-plau de l’espana de sempre, la de sempre, l’edat mitjana, la inquisició, i la còlera de déu: tant se val retrocedir tres o quatre-cent anys: l’ossari és insuficient, perquè als espanols els agrada de ser governats per calaveres. I el TC no n’és la més grossa, no. La suma de psoe, podem, comissions, ugt, psc, iu, l’església, les falles, el futbol, els mitjans, els intel·lectes de madrit, la sexta i la borumballa, el requeté… què quèda?, qui queda?
— Apa, n’hi ha més calaveres fora que no als cementeris, xa!

(continuarà, o no: déu i la calavera ja ho proveirà!)

 

Totes les calaveres no són per halowin!

La política és feta per homes (ells en diuen per homes i dones, com que no lligen carme junyent), potser per això és imperfecta. Cent per cent imperfecta. O pitjor. Un autèntic desastre. L’exemple català no és el pitjor, però té molts números per baixar a l’infern. Un infern més profund que no el de Dante, que feu baixar tothom allà baix. Ací caldria fer baixar tothom a l’infern, els constitucionalistes perquè s’hi queden a infernar tota la resta de la seua vida, home, per malfets; els independentistes que baixen també, ep, que sàpien el calvari que mos fan passar, plegats i separats: la CUP són minoria i són superbs; Junts són majoria insuficient, que també són superbs. O potser perquè tots dos són molt, però que molt intel·ligents —la CUP i Junts—, però tots dos plegats perden molt de coeficient; potser perden el coeficient i la tapaoreta de l’oli.

I nosaltres, amb aquella il·lusió d’un país nou, d’una nació nova, potser la major il·lusió occidental dels últims anys, però amb la pena al cor, i l’ànima en terra, perduda sense senderi ni camí ni rebost ni infermeria on guardar-la, ensems sense infern. L’ànima perduda. Ves la imperfecció dels homes (dels homes i de les dones, que diuen ells que encara no lligen prou carme junyent). Encara dels homes independents, ensems els independentistes.

(continuarà, o no)

Finalment, sí, continua: perquè he trobat això d’una mestra que ha començat un curs a Prisma, i aquest text m’ha semblat escaient. Ara, com que és de mestres i d’escola, això potser que no lliga amb polítics homes (homes i dones, ja m’enteneu si voleu). El text del qual parle diu això:

—Per què l’alumne que acaba tenint més èxit no és sempre el més intel·ligent? El Quocient Intel·lectual (QI) contribueix tan sols en un 20% de la nostra capaci-
tat de relacionar-nos, de sentir-nos satisfets a la feina i de construir vincles en la nostra vida. El que hi contribueix més, el 80% restant, és el resultat d’una bona gestió emocional, que inclou factors com expressar millor el que sentim, comprendre els sentiments dels altres, resoldre els conflictes amb una actitud positiva, tolerar millor les frustracions… by Marta Fernandez a Prisma, cursos de formació per a mestres. Potser que també per a polítics

 

[continuarà (2)]