Catalunya ja és imparable

tram13Hem viscut en directe, un altre any, la capacitat dels catalans per organitzar com ningú manifestacions extraordinàries, d’una gernació de milers que passen els dos milions de persones al carrer, comptant-los pel capbaix, perquè no és que no poguesses passar pel centre de la Meridiana, és que no podíem passar per les vores, ni per les voreres (si el nostre era dels Trams menys plens, que no hi cabíem, com havien de ser els altres), de la gentada que s’hi havia aplegat a la Via lliure per una nova república europea, per un nou estat a l’ONU, encara no passarà l’any. Queda el 27S que ratificarà això d’avui: iaios, nets, pares, xiquets, famílies senceres, de quatre edats diferents, multiplicats per milers i milers… un moviment ciutadà, pacífic, il·lusionador imparable, que ja no farà mai més cap passa enrere. En directe, l’esdeveniment d’aquesta diada és d’una impressió impensable, impossible, però a Catalunya és possible, és una realitat que el món ha vist en directe, encara que les televisions espanoles hagen volgut amagar l’esdeveniment, amagant una informació vital que afecta directament els seus telespectadors. Tant se val, nosaltres ho hem vist, en directe (nosaltres que tampoc no tenim televisió), ho han vist en directe milions de persones, i ho hauran vist al món molts milions. Això no ha pararà res ni ningú. Perquè la demanda de llibertat d’aquest poble és un clam tan extraordinari que sembla irreal, és un moviment tan encoratjador que no té paral·lel enlloc… I creix, cada dia que passa creix, i potser que es quedem curts amb una majoria absoluta que vessarà, com un crit a espana i al món d’un entusiasme modèlic, envejable.

TRam13_2Els valencians ho explicarem, perquè els valencians també omplíem el Tram 13, i ja agafem notes per contagiar aquest esperit de llibertat imparable. Per baixar-lo via avall per una autopista que ens costa setanta-cinc euros, setanta-cinc!!, anar i venir. Ves si no és per pegar a fugir.

I no n’hem parlat de l’organització, del voluntariat, dels serveis, de la infrastructura necessària que ho possibilita tot plegat cada any. Quina capacitat, mare, quina enveja.

Quina diada!

Valencians a la Via lliure

Els valencians també ens mereixem de ser a la Via lliure. De fet ens mereixem de fer més via lliure que no ens pensem encara, molts milers de valencians. No se quants en seran ja a Barcelona, preparats per demà. O quants en pujaran demà, ni quants voldrien ser-hi físicament malgrat que ho seran virtualment. Perquè això de demà, i després el 27S, també ens afecta directament, en dos sentits. L’un, perquè és un model de fer, guanyar-se la llibertat és un tret incorporat a l’home. L’altre, perquè pagarem mentre no fem via, els plats trencats d’allò que quedarà del nostre país lligat a l’estat. Per què hauríem de fer via, els valencians?, perquè ens han tractat i ens continuen tractant com a veïns de segona, pitjor, ens tracten de càstig. Això és, ens fan pagar a madrit allò que no tenim, i ens retornen menys del que deurien èticament i justa. El desequilibri és tan gros que ells mateixa, des de madrit, reconeixen el greuge, però diuen que no poden fer res, perquè les lleis que ells han fet a la seua mida, no deixen fer res, contra la injustícia de continuar castigant els valencians.

Tenim menys funcionaris, menys recursos, més malmés el camp, menys infrastructures (parlem de les necessàries) que no a extremadura, per exemple. Però extramadura segueix reben més ajudes, més recursos, més facilitats, en canvi d’unes lleis que permeten de continuar la bufa que dura dècades. Diuen que no poden fer res, que ja van així les coses, com si haguessen anat sempre, com si les hagués portat Noé o Jaume I, que ens haurem d’aguantar unes quantes dècades més. O segles. Perquè per ells, en el fons, és un dret de conquesta, des que vam patir Almansa. Clar i ras. Dret de cuixa d’aquella guerra.

De tot això, l’educació, la sanitat, l’atenció, els serveis públics dels valencians són pitjor que enllà, a madrit i els voltants, però nosaltres els continuem pagant: paguem fins que diuen prou; i mai no diuen prou. Ens espremen el camp, la indústria, els serveis, el paisatge, i mai no en tenen prou. Som el cul de sac de l’estat, els valencians, però paguem com si fórem privilegiats.

No volen ni sentir-ne a parlar, de canviar res. Naturalment que no els interessa de canviar res. Els valencians estem de braços creuats, sense finançament, sense recursos, sense poder fer res de res, en canvi de continuar pagant-los perquè ells, sí, tinguen més recursos, més infrastructures, més funcionaris, més mestres, més metges, més circumvalacions, més trens de rodalies, menys peatges, més ocupació…

Encara ens demanem per què els valencians hem de construir-nos la nostra Via lliure? Per nosaltres és tan necessària o més, si no és que volem continuar escanyats, enganyats, apallissats.

Si els valencians tenim la renda inferior a la mitjana espanola per davall del 12%, perquè els hem d’enviar més diners com si fórem rics? Som els únic pobres que aportem a espanya. Com és que espanya, en canvi, inverteix menys en nosaltres que en altres de més rics, per exemple… (poseu qui vulgueu, l’encertareu!). En quina cosa repercuteix tot això? En qualitat de vida. Malgrat la publicitat enganyosa del pp i els partits satèl·lit, els valencians no som ningú. Som els més endeutats, els menys ajudats en inversions, i on més ha pujat la desocupació… Segons que diu el mateix conseller d’economia. Amb els diners que tenim i ens corresponen per llei (injusta i desequilibrada), no podem fer res, si no és veure com se’ns mengen les mosques. Això es tradueix en poc ajut a l’economia, a l’empresa petita, als serveis públics, als mínims bàsics… Ves si són rucs i som rucs. La recessió dels valencians ens ha portat més enrere que a ningú, als anys noranta potser, però encara paguem som si fórem rics. Rucs? Cap i tot.

Si, a la Via lliure pugem per aprendre, a veure com podem deslligar-nos a curt termini, nosaltres també. D’una altra manera, aquest tumor que és el tracte amb Espanya, acabarà matant els valencians (exceptuant-ne els rics i els podrits, naturalment, que continuaran dient que el que cal és ofrenar noves glòries a espanya, mentre ells, ells sí, s’embutxaquen les molles de tanta almoina i corrupció.

Jo pujaré demà per això. Per reclamar això: ‘Via lliure’ als valencians. Per nits i nits.

 

Demà arriben els xiquets

Demà arriben els xiquest a l’escola. En unes hores el bollitori serà gros, sirollós, rialler i per llarg. L’escola ja s’ha preparat per iniciar un nou curs, de fet, ens demanàvem com ho havíem fet l’any passat, que ja feia set dies que treballàvem amb ells. Enguany la cosa va més ordenada, amb un somriure especial, amb aquell contagi general que feia tant que demanàvem. Ep, però sense baixar la guàrdia, de cap manera.

Ves quin ambient que respirem, que la nostra inspectora, Francesca, ens ha enviat un correu convidant-nos a oferir un primer dia d’escola diferent. Ací teniu el decàleg traduït per ella mateix, que ha enviat a les escoles que atén. Per si encara voleu pegar-li una ullada i apuntar-vos alguna idea:

La nostra inspectora d’educació ens convida a començar amb un somriure:

… és cert que, en ocasions, els primers dies de classe poden ser difícils de dur endavant. Potser, fins i tot, alguns docents es trobaran a l’aula per primera vegada, i altres, amb experiència, s’han d’adaptar a un nou grup de treball. Són moments de molta emoció, preneu nota d’aquests consells, i afegiu-vos a la festa del primer dia d’escola.

El decàleg de la inspectora Francesca:

1.     Gestioneu l’estrés: la professió docent és especialment vulnerable a l’estrés després de les vacances, però no hi ha cap fórmula màgica. No obstant, hi ha coses que es poden fer per mantenir-lo sota control: compartiu les  preocupacions amb els companys.

2.     No perdeu el somriure: la millor forma de transmetre positivisme i crear un bon clima a l’aula, és un mateix. Recordeu que el somriure es contagia fàcilment! Comenceu amb filosofia i bon humor.

3.     Mantingueu controlada la síndrome postvacacional: de vegades, podem sentir un determinat bloqueig o desmotivació després de vacances, que s’accentua com més hagen canviat els nostres bioritmes (hores de son, alimentació …). Consulteu aquesta guia: es.tiching.com/link/679585

4.     Motiveu els estudiants: ells també han acabat les vacances! És per això especialment important crear un ambient positiu a l’aula, que els menuts se senten segurs i recolzats per adaptar-se gradualment al nou ritme de vida quotidiana.

5.     Planifique-vos: què treballareu a les classes? Com i quan? Organitzar l’any escolar i els diferents temes aconseguirà que se sentiu més segurs de la vostra feina, que no quede espai per a sorpreses desagradables.

6.     Poseu-vos al dia de les novetats educatives: sempre és important que conegueu les últimes propostes del món educatiu i intenteu aplicar les que millor s’adapten al vostre alumnat, procurant adaptar-se segons les seves necessitats i preferències. Formeu-vos.

7.     Feu del primer dia un dia especial: probablement ells també estan nerviosos. Per què no fer un primer dia inoblidable? Jocs de coneixement i de presentació, itineraris per conèixer el centre, decoreu la classe, creeu un mural amb les normes de l’aula…

8.     Repasseu el curs anterior: les proves escrites per comprovar el nivell dels estudiants el primer dia de classe generen ansietat. Fem uns dies de repàs abans de plantejar les avaluacions inicials.

9.     Creeu un bon clima escolar: és important que els membres de la classe tinguen clares les normes comunes per facilitar la convivència, que aquestes regles siguen debatudes i decidides per tots, perquè puguen raonar el perquè de la seva existència i importància. Consensueu les conseqüències del seu incompliment.

10.   I recordeu que teniu el millor treball del món! Enamoreu-vos de la vostra professió i gaudiu-la cada dia, és una tasca preciosa. Només els docents tenim la sort d’aprendre cada dia amb els xiquets, de participar tan activament en el seu creixement. Assaboriu cada moment i recordeu la vostra vocació! Us farà aixecar-vos amb un somriure.

I si teniu cap truc en particular per a l’inici de les classes, compartiu-lo amb els vostres companys. Ho agrairan. “Aprendre és viure i solament es viu plenament si continuem aprenent”.  Consells adaptats de: es.tiching.com/link/681676

 

Ep, què què!

Faules d’Isop i de més modernes (3)

‘Un cérvol que fugia d’uns caçadors va arribar en una cova on hi havia un lleó, i s’hi va ficar per amagar-se. Però el lleó el va capturar i, quan era apunt de morir, va exclamar: “Pobre de mi, per fugir dels homes, m’he lliurat jo mateix a una fera”.

LXXVI “El cérvol i el lleó de dins la cova”: Isop, faules, volumI, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1984

Perquè els catalans no siguen independents, espana van destapant el pot de les essències, o el pot de pandora, que no sé quina cosa és pitjor o fóra pitjor. Si per convèncer els catalans que no facen el que volen fer —amb permís o sense que ho faran perquè hi ha el dret democràtic i la voluntat dels pobles per damunt romanços—, espana ha de demostrar com és d’animal, o com pot arribar a ser-ho, d’animal i de bèstia. Els qui ens quedarem durant uns anys encara en aquest atzucat territorial, estat-post o estat-l’últim que rente els plats, estem més espantats que ningú, en mans de qui som, mare!

Així que de segur que accelerarem la cosa si molt ens convé, perquè el producte o regal o fruit d’aquella essència no és per arrencar a córrer, només, és per agafar un coet a la lluna i allà on caiguem benvinguts: sempre serà millor el remei, la sorpresa, el canvi, que això que ens depara l’amenaça, l’insult, la repressió, la militarrada, la manca d’estudi i de coneixement, segons paraules de menistres, presidents, opinadors, frares o monicacos. Que no hi ha qui els aguante!

A vore, com poden arribar a menystenir la intel·ligència d’aital manera? Com han arribat a aquest nivell de torpesa? No saben que són ells que han accelerat el procés?, és aquest equipàs de llums i llumeneres que ens ha governat aquesta muntanya d’anys i aquest el resultat que ells mateixa cullen… La realitat de l’opereta supera la ficció, qualsevol ficció o faula, encara que triàreu la més ridícula dels últims 2.000 anys, d’Epicur ençà.

Per cert, si tornem a la faula d’Isop: ja sabeu realment qui és el caçador, qui fa de cèrvol i qui de lleó?

[a estudiar a la via!]

 

 

Via al país més viu del món

M’acabe d’inscriure a la via. Veure aquella experiència en directe paga la pena, així que, com l’any passat, tornarem a fer l’esforç de pujar a Barcelona, a viure un jorn que serà extraordinari i vital, sens dubte, com ho va ser l’any passat. Aquesta vegada pugem amb el temps més ajustat, perquè hi ha escola a València, és just el primer dia d’escola dels alumnes de secundària, que tot plegat passarà per repartir les vivències de dos esdeveniments importants, si ajustem la vara de mesurar. De l’un, en vint-i-cinc quilòmetres i la rutina del recorregut diari a l’escola, enllestim; de l’altre, passarà de tres-cents cinquanta-quilòmetres, però això serà únic, un jorn especial d’un país que també ho vol ser, especial i nou, així que la dimensió de l’esforç mereix i ens anima a no perdre’ns amb excuses. És veritat que ens perdre’m el matí, una pèrdua considerable, si apamem què va passar l’any passat, i trobe que enguany no desmereixerà ni una engruna, el jorn: la festa que viu Barcelona aquell matí és de les que fan història i no s’obliden fàcilment: una gernació que ocupa els carrers, les places, els metros, els bars, no queda res que no s’ompli, tot és un bull festiu i joiós que és l’espill d’un estat nou a tocar, colles castelleres, gegants, nans, balladors, banderes, músiques, parades, jocs, centenars de milers que ocupen el carrer pacíficament a tocar de la llibertat plena. Una festassa increïble descriptible perquè l’hem vista, tan intensa i viva i gojosa que fóra impossible de creure tota aquella literatura barata de la qual fan ús uns quants polítics: la divisió, la pena, l’aïllament, l’exclusió, la ruïna… És tot el contrari, i la prova per confirmar aital magnitud d’allò que els catalans viuen l’11 de setembre ho teniu a cinc dies: rieu-vos de festes populars, de festes majors, d’esdeveniments esportius mundials, poseu els exemples o l’exemple d’allò que penseu és gran, grandíssim: i comproveu vosaltres mateix aquell país, sencer, concentrat en una ciutat. Feu-ne la prova. No us en penedireu, fins i tot sense ser-ne partidaris d’allò que cerquen, veureu el goig d’un país viu. Ara mateix, el país més viu de tot el planeta. Possiblement. Almenys amb aquell deliri que ho fa viure així, al capdamunt de tot. I si divendres els demanes un per un, a tothom que serà allà, si voldrien viure una altra cosa, ser una altra cosa: ser Amèrica del nord, o Alemanya, o Dinamarca, o Escòcia… diran que no. Que volen viure allò que viuen just en aquest moment. Perquè és la il·lusió més gran, entusiasta i encoratjadora que l’ésser pot demanar. La llibertat de ser, de decidir. Cinc dies. A tocar.

El segon dia de l’aplec al Camp de Túria

Aplec2015_2Finalment, la pluja ha respectat les activitats d’un programa atapeït i divers d’aquest quart Aplec al Camp de Túria organitzat per unes quantes associacions de la comarca i els joves d’Arran.

Aquesta nit el plat fort de l’Aplec serà el superconcert al polígon Rascanya de Llíria, si la pluja continua respectant el cap de setmana, amb l’actuació entre més grups de Zoo i la Gossa Sorda. Anit, la festa al Pla de l’Arc sigué fantàstica, amb el ball popular del grup Rascanya i el ball tradicional que animà el grup de danses i la rondalla del Tossal de Llíria. Potser calia més gent per respondre a una proposta musical i cultural que es desplaça cda any de poble en poble per, segons que expliquen els organitzadors, guanyar consciència de comarca i identitat. Caldrà continuar sembrant i posar coratge i il·lusió, perquè feina n’hi ha a manta i recorregut per llarg. A tanta gent com ha fet possible l’Aplec d’enguany, per molts anys.

 

IV Aplec ‘El Camp de Túria’ 2015

Aplec2015_1Avui i demà, el IV Aplec del Camp de Túria portarà a Llíria un programa d’activitats culturals, musicals, gastronòmiques i d’identitat per reivindicar la comarca i el país durant un cap de setmana intens per a incombustibles. Xerrades, exposicions, itineraris guiats per la història, mostres d’artesania comarcal, parades, concerts, contacontes, sopars a la fresca i el deliri de passar dos dies a Llíria sense parar.

A les sis de la vesprada es farà el Pregó inaugural a la Plaça Major, després s’inaugurarà la fira d’artesania al Pavelló Pla de l’Arc. Dani Miquel obrirà el meló de la música per als xiquets, sopar popular i música i ball popular amb els grups Rascanya i el Tossal de Llíria. El sarau va assegurat.

Dissabte els itineraris històrics començaran a les nou del matí, a les onze obrirà la FIra d’artesania i d’entitats de la comarca (una representació de l’Associacionisme del Camp de Túria) i hi haurà una exposició de productes del camp ecològics. Tallers, animació infantil, danses, muixerangues… No us podreu avorrir de cap de les maneres. DInar popular i de nou cercavila i correfocs (a l’avinguda dels Furs a les nou i mitja de la nit). A partir de les deu de la nit, el plat fort dels concerts: entre més grups, La Gossa Sorda, ja sabeu que van fent els últims concerts en directe, si no us els voleu perdre…

L’organització ja ha preparat el cap de setmana perquè no us falte de res, només cal que vingueu a gaudir i a conèixer la comarca i, de retop, a rebentar de salut i gresca.

Per molts anys

Tota la informació a www.apleccampdeturia.blogspot.com

Any1 (capítol2): discurs de benvinguda

ecrDiscurs de benvinguda a l’equip docent, administració, cuina, manteniment i tutti quanti…

Som un equip amb un recorregut històric sòlid, amb història. L’equip de mestres o equip docent, com diu el conseller Vicent Marzà: “és un punt fort de l’escola, molt fort. Són molt implicats, això representa qualitat. Són gent capacitada que massa vegades no se l’ha deixada treballar.”

Jaume i Paula són els mestres més nous, avui, a la nostra escola, amb Àlex i Irene. En un altre moment havíem sigut uns altres, els més joves. Fina i Júlia, Vicent, Empar i Emma, són mestres de major recorregut, referents de la nostra història com a escola. Des de la Pinadeta del cel, el carrer de l’Eliana on va nàixer el nostre projecte, van començar a fer escolagavina fa més de quaranta anys.

La resta també formem part d’un equip docent de primera, un equipàs. Amb major o menor èxit hem bastit una història d’escola gran. Encara millor, hem possibilitat de continuar bastint-la anys i anys. Com deia Estellés, per anys i anys…

El primer reconeixement del nostre aniversari és a tots plegats. Capaços de fer escola els dies normals i els dies de major adversitat. Solidaris d’un projecte d’una realitat desacomplexada ara mateix entre els valencians. Ahir mateix, el conseller Marzà ens ho augurava: ‘bon inici de curs’

Ausaes que el necessitarem, enguany, un bon inici. Com cada any!, no ens pensem que no. Perquè no n’hi ha, d’anys de més o menys relaxats, a l’escola. Cada any sense excepció ofereix la dosi necessària de daltabaix o empatx. Però, joves, quanta n’ofereix de joia, d’alegria i de goig, l’escola.

Lluny d’emular la pedagogia sistemàtica, l’equip directiu i el consell rector de la cooperativa, en nom de tothom, demana el primer aplaudiment públic i col·lectiu per tots nosaltres, l’equip de l’escola, els equips d’una escola: mestres, administració, cuina, manteniment, neteja. Per molts anys.

Benvinguts al curs 41é de l’escola gavina cooperativa valenciana. Per si no ho heu llegit, i tornant al nostre conseller: “Com unes altres escoles, l’escolagavina és una mostra d’experiències de qualitat, que ha fet i fa un paper clau al costat de més escoles públiques. Totes elles han de continuar innovant, essent referent de qualitat.”

Davant aqueix envit, mestres, com voleu que renunciem a innovar, a defugir, a llançar balons fora? Coratge i il·lusió, i feina per envant!

El claustre d’avui, doncs, continuarà fent un repàs i presentqció dels equips, les tutories, els claustres de formació, planificació i organització, repassarà el calendari i les activitats grans, les celebracions de l’aniversari, els intercanvis internacionals i del país, fins i tot tindrem temps per recordar normes del dia a dia…, un resum d’un curs que, com cada any, és repte i és il·lusió.

Per molts anys.

Sóc Vicent Marzà i Ibàñez (any1)

Captura de pantalla 2015-09-01 a les 22.37.13

«Sóc Vicent Marzà i Ibàñez, he sigut alumne i recorde el nervi a l’estómac el primer dia d’escola. També sóc mestre i sé el que suposa preparar l’inici de curs… Continue a l’ensenyament, en el lloc de Conseller d’educació. La conselleria d’educació és casa vostra, feu-la vostra, igual com l’escola on treballeu… Ha arribat el moment de la participació activa a les escoles i als instituts. Els xiquets es mereixen la millor educació. S’ha acabat el temps de les retallades. Ara l’educació és una prioritat per a la Generalitat Valenciana… Gràcies per formar part d’esta casa, de l’educació participativa. »

 

[fragment del vídeo de salutació als mestres del conseller Vicent Marzà, el primer dia d’escola, 1 de setembre, any1]*Piqueu a l’enllaç per veure’l.

https://www.youtube.com/watch?v=1d-4KfYg8ng&list=PL186DBF967289BCD1