Ulisses20

Bétera, el camp de túria

L’objectiu és Mas

0

Espana focalitza l’atac contra Mas. El paquet Spain (el poder polític, el judicial, el feixista, l’eclesial, el militar, els mitjans…) sap que Mas és el blanc a abatre. De l’un costat perquè és el president dels catalans, representa la màxima autoritat de la Generalitat. Representa Catalunya. Representa la democràcia que ens ha portat a través del 9N i el 27S. De l’altre costat, perquè és el líder ara mateix a Catalunya i a espana. De segur que ve d’una història i de no pocs errors herència del seu propi partit, i d’errors greus del seu mateix govern pel que fa a corrupcions i afers poc néts. Però és un líder com no n´hi ha ara mateix. Amb ell, l’oratòria és convenciment, una solidesa del discurs que guanya per damunt dels dubtes d’altres primeres espases, fins i tot a Junts pel Sí o a la CUP,  que encara no tenen aquest coratge tan fet. Tant se val que la CUP haja compromés que no el farà president. Tant se val. En Mas és un cap, sap que té aquest do, en sap fer ús, i té aquell deix de saber fer a cada moment. Sense no seríem ací, sens dubte, malgrat que haja sigut fruit del treball col·lectiu d’un equipàs, de dos equips extraordinaris.

Aquest atac contra ell és un nou error ‘gros’ d’espana, un més, que representa una acceleració del procés d’independència. Tan greu és la pífia, que una altra espurna possibilitaria que Junts pel Sí donés suport a la CUP, no al contrari, i tots dos pegaren per declarar una DUI de la nit al matí, sense manies ni torbacions. Si espana és el que cerca, la provocació com més grossa millor (per exemple inhabilitar el president de la Generalitat, que és de tots els catalans), no dubtem que el pas a la DUI fóra senzilla i necessària. Necessària.

En una segona lectura, la manera de fer a espana no és preocupant, és un malson antidemocràtic de llibre. El parafeixisme és tan a dins de les institucions espanoles que la riota és ridícul i la vergonya el millor dels seus vestits. En aquest estat que encara hi som, i cada dia que passa ens avergonyim de ser-hi, no hi ha dia que no ens sorprenga on són capaços d’arribar: fins i tot que un assassí en llibertat reclame les armes amb les quals podria continuar matant. Per què ens avergonyim?, no perquè siguem més o menys espanols, més o menys del pp (afegiu psoe i podemos, i iniciativa… xa) ens avergonyim perquè la mediocritat política i judicial posa la intel·ligència per terra. De pertànyer més temps, malgrat que siga obligadament a punta d’ensortits, seria tant de demanar respecte i democràcia? Doncs és impossible. No tenen remei. Perquè ni poden ser més rucs, ni més corruptes ni menys democràtics. I viuen en un cofoïsme que es creuen els reis del ball, i del món, i no hi ha remei perquè qui no vol curar-se, ni vol veure res més, no pot rebre ajut. I com no en tenen, de mesura, de decència ni de dignitat, cada dia que passa la cosa és pitjor. Perquè cada dia sobrepassen la línia roja de la democràcia com si fos una frontera que ells decideixen on és, i quan els convé. I on, i a quin preu.

Què farà Mas?, que farà Catalunya demà, amb aquesta nova amenaça?, potser explicar al món, de manera respectuosa i educada, que les provocacions dels pistolers més val viure-les de lluny, que fóra millor decidir passe que passe que volem ser d’un altre món, i que per això hi ha processos i vies que, pluralment i democràtica, porten a la independència: només que fóra per viure en un estat decent, digne, respectuós, lliure. Amb una mica d’ànima.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’alegria, by Vicent Partal

0

Enhorabona, i ara no deixeu que ningú us robe ni l’alegria ni el triomf

Per: Vicent PartalBarcelona. Països .

Per començar, permeteu-me unes quantes dades i detalls que són molt importants:

–L’independentisme aconsegueix 72 escons i té la majoria absoluta del parlament.

–S’ha acabat l’ambigüitat: tindrem un govern plenament independentista, sense quintacolumnistes, i una majoria parlamentària que treballarà per la independència. Fa tres anys els diputats amb mandat explícitament independentista eren 24, els d’ERC i CUP. Avui són 72. Feu comptes.

–Per primera vegada a la història, un partit o coalició ha guanyat les eleccions a totes les comarques del Principat. No havia passat mai, i ho ha fet Junts pel Sí.

–Els independentistes guanyen a 907 municipis i els unionistes a 35. 907 contra 35, sí.

–Junts pel Sí i la CUP aconsegueixen el 48% dels vots. Cameron va convocar el referèndum perquè l’SNP havia guanyat les eleccions amb el 44% dels vots. Abans del primer referèndum que es va fer al Quebec, el Partit Quebequès havia guanyat les eleccions del 1976 amb el 41,37% dels vots. I abans del segon, el mateix partit havia guanyat, el 1994, amb el 44,75% dels vots. Veieu la diferència entre el 48% i el 41%?

–Una dada suplementària: Mariano Rajoy governa amb majoria absoluta a Espanya amb només el 44,63% dels vots. De res.

–Continuem: l’independentisme guanya a Barcelona amb el 47,24% dels vots emesos i la CUP hi supera Catalunya Sí que es Pot. Estiguem atents a veure què farà Ada Colau a partir d’avui, que això serà molt important i no únicament per a Barcelona.

–El mes de juny les enquestes donaven 33 diputats a CiU, 31 a Catalunya Sí que es Pot i 19 a ERC. D’això, hem passat, només en tres mesos, a un 62 a 11. L’independentisme ha sabut reaccionar de la millor manera imaginable.

–S’ha batut el rècord històric de participació en unes eleccions; més legitimitat democràtica que mai, doncs. I, contra el gran mite, resulta que no hi havia més unionistes amagats. La meitat dels nous vots han estat independentistes. Per cert: 1.952.482 votants ahir versus 1.861.753 el 9-N. Allò no era el sostre.

–Ja sabem quant valia el xantatge de Duran: zero escons. Que deixe d’embrutar el nom del partit de Carrasco i Formiguera.

–Catalunya Sí que es Pot ha estat un fracàs imponent i ICV es trobarà obligada a rectificar. Iniciativa sola va obtenir fa tres anys només cinc mil vots menys que ara amb Podem i ha perdut dos diputats. I la culpa del fracàs, ho sabem tots, és de Pablo Iglesias. Potser Catalunya ha estat la seua tomba política. Duran i ell fan dos.

–El PP és el primer partit d’Espanya i el cinquè de Catalunya. A la demarcació de Lleida i a la ciutat de Barcelona fins i tot el supera la CUP. Al conjunt de Catalunya la diferència entre la CUP i el PP és de poc més de deu mil vots. Ah!, i Albiol perd fins i tot a Badalona, on guanya Junts pel Sí .

–Les trampes que ha fet Espanya amb el vot exterior dels catalans són un autèntic escàndol democràtic i tots sabem que el resultat no hauria estat el mateix si tothom hagués pogut votar lliurement: el resultat seria encara més favorable a la independència.

–I una última dada, per a no cansar més: al Baix Llobregat, sí al Baix Llobregat, l’independentisme guanya amb Junts pel Sí.

Ja ho sé, que els catalans tenim una tendència accentuada a espantar-nos per ben poca cosa. Som una mica més porucs d’allò que seria desitjable i quatre expressions d’alegria de Ciutadans combinades amb els titulars de diaris que ja podíem imaginar han creat en alguna gent la sensació que això no ha estat tan gros com esperàvem.

Doncs bé, obriu els ulls:

–Le Monde: Victoire des indépendantistes aux élections régionales

–The Washington Post (el diari que llegeix Obama): Spain: Pro-secession parties in Catalonia win landmark vote

–Al Jazeera: Catalonia separatists claim victory in regional polls

–Corriere della Sera: Catalogna: Mas: ‘Abbiamo vinto!’ Agli indipendentisti 72 seggi su 135

–Der Spiegel (la revista que llegeix Merkel): Separatisten gewinnen Mehrheit im Parlament

–Publico: Independentistas têm maioria absoluta no parlamento da Catalunha

Obriu els ulls per veure què ens diuen en totes les llengües mitjans de tot el món. La victòria de l’independentisme català avui obre les primeres pàgines dels diaris i les televisions internacionals i és això que importa, més que no la mesquinesa o la manipulació d’alguns mitjans més pròxims.

Perquè ara qualsevol ciutadà mitjanament informat del món sap tres coses. Primera, que hi ha una nació que es diu Catalunya, on hi ha Barcelona. Segona, que la majoria dels catalans han votat a favor de la independència. I tercera, que això és un gran problema per a Espanya i segurament també per a la Unió Europea.

I ací es on està la clau del futur immediat: ja som un problema inevitable a resoldre i per a Europa com més aviat millor. Els 72 diputats independentistes i el nou govern es posaran de seguida a la feina amb un full de ruta perfectament marcat. D’un màxim de divuit mesos. Amb la legitimitat de les urnes, reconeguda i entesa com a tal a tot el món. I Espanya què farà?

Des d’anit Espanya sap que ja no pot limitar-se a dir que això no és possible i a intentar frenar una reivindicació política tan majoritària només amb arguments legalistes. Malgrat això, ho intentarà. Però també sap que el parlament i el govern posaran la directa i faran camí, sense esperar a les eleccions del desembre. No pot fer res, però tampoc no pot quedar-se plegat de braços. El meu pronòstic? S’equivocaran i donaran més ales encara a la secessió, potser precipitaran fins i tot la proclamació de la independència. Per ventura no ha passat això fins ara?

Pel que fa als vint-i-cinc diputats de Ciutadans, deixeu-los gaudir amb allò que es pensen que és l’èxit de la seua vida, que ja es despertaran a la primera votació del parlament.

Perquè, no en tingueu cap dubte, ni un, que Junts pel Sí i la CUP s’entendran bé i duran endavant el procés d’independència. Com ho faran ni ho sé jo ni a hores d’ara ho saben ells. Però per agafar confiança només cal que penseu en tots els entrebancs increïbles que els nostres polítics i la nostra gent han superat fins avui. La nostra classe política ha demostrat una qualitat i una capacitat de trobar el camí inaudites, que, per cert, potser ja aniria essent hora que els reconeguéssem sense cap recança.

O no us en recordeu, ja, quan ens deien que la manifestació del 10 de juny de 2010 era una expansió emotiva que no menaria enlloc? L’endemà Espanya va guanyar la Copa del Món i perquè alguns ho van celebrar ens van dir que ja estava, que s’havia acabat tot. De la consulta d’Arenys de Munt en van dir ‘butireferèndum’, burlant-se de la capacitat popular de canviar les coses. Ni tan sols quan es va guanyar el referèndum de Barcelona no van acceptar que es movia alguna cosa. I el 2012, quan després d’enganyar la població amb una falsa noticia sobre Artur Mas, CiU va perdre diputats: ja no us en recordeu que alguns van decretar immediatament la fi del procés? Deien que tot era una trampa. Que Mas en realitat no volia la independència i que no faria res per aconseguir-la. No em digueu que no ho vau sentir dir mai, això. Jo recorde perfectament que quan Junqueras i Mas van signar l’acord de suport parlamentari que obria una nova era política a Catalunya alguns van afirmar que allò duraria poc i que no es convocaria cap referèndum. Es va convocar, però quan s’acostava el 9-N ens van dir que no votaríem, que tot era gesticulació. I després van dir que ja no hi hauria més independentistes a comptar, que aquells érem tots. Superada la sorpresa, aleshores van afirmar que seria impossible que Mas i Junqueras poguessen treballar mai junts. Que això no passaria. I es van alegrar d’allò més quan ens anunciaren que Podem posaria fi a la il·lusió creada per l’independentisme; i ensenyaven enquestes en què Pablo Iglesias gairebé ja era president de la Generalitat. I quan van veure que això anava de debò van tornar a la cançoneta del 3%, van organitzar un numeret amb guàrdies civils i van dir que els bancs tancarien avui les portes si votàvem això que hem votat (ho heu vist, que no han tancat?) i Merkel i Cameron i Obama, i que tomba i que gira, que ens expulsarien d’Europa avui i que si l’exèrcit hauria d’intervenir si fèiem exactament això que vam fer ahir. I… i… i…

En resum, i per a rematar-ho: aquest 27 de setembre heu aconseguit de fer una cosa molt i molt gran amb els vostres vots. Enhorabona, i gaudiu-ne com cal. I no deixeu que ningú us robe ni l’alegria ni el triomf.

editorial a Vilaweb, 28 de setembre de 2015

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dos milions: per molts anys!

1

No sabem quants milers de catalans no han pogut fer arribar el seu vot des de l’estranger, n’hi ha qui parla de centenars de milers de vots perduts, obstaculitzats o prohibits. Hi ha ambaixades que han actuat contra la democràcia, descaradament, al més pur estil franquista. Sabem que els mitjans espanols han fet el paper de Canal9 dels millors temps: desinformació, posicionament descarat amb una de les parts, mentides… Sabem que la JEC, la junta electoral central, que havia de ser l’òrgan imparcial i just, ha fet el possible en favor d’uns i contra els altres: determinar quan ja s’havia acabat la campanya que n’hi havia uns que eren fóra llei ha sigut la cirereta. Sabem com, de la meseta estant, han fet ús de la por per decantar el vot dels indecisos, tot un aparell de l’estat ha jugat brut, fort i car. Sabem que hi ha despesa de fons reservats en favor de l’un costat només, com sabem que bancs, governadors, empresaris i gentola que havia de ser al marge, ha fet el paper galdós. Sabem que fins i tot van tergiversar documents oficials d’Europa, per enganyar l’opinió pública. Com sabem que els líders unionistes han gaudit de totes les hores que volien en totes les cadenes de TV públiques i privades, sense límit i sense vergonya. Encara ens deixem més coses, d’una campanya brutosa contra una altra que es bastia amb il·lusió i coratge. I malgrat tot aquell mur de vergonya, les dues candidatures que es presentaven clarament com a independentistes han aconseguit dos milions llargs de vots i la majoria absoluta d’escons per continuar el procés d’independència d’espana.

És el primer colp que passa a l’Europa occidental, a la Unió europea, que un país sense estat decideix democràticament donar la majoria absoluta a uns quants polítics perquè els representen i els guien fins al nou estat; sense complexos, sense por, sense perdre més temps, per damunt les dificultats i l’amenaça, el poble de Catalunya ha lliurat al seu parlament la clau de la república catalana. Polítics triats, ara us toca a vosaltres. Per molts anys.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Complexos, llengües i estats

0

Captura de pantalla 2015-09-25 08.48.59

Demà, Europa celebrarà el dia europeu de les llengües; en realitat, hauria de dir ‘dia europeu de les llengües amb Estat’, perquè del català, i supose que d’altres llengües, no diu res, que no apareix per enlloc en el programa, malgrat que és una de les llengües de gran vitalitat, potent malgrat tants d’entrebancs i amenaces com li volen posar de dins i de fora del propi territori. A la pàgina principal de l’esdeveniment europeu per les llengües hi ha la capçalera amb l’acrònim de trenta llengües, però cap no és la llengua catalana, així que, o tens estat o ets invisible, que no ets ningú. Almenys en aquestes pàgines oficials tan bufones que ens volen vendre des dels centres de negoci on es talla l’abadetjo. L’avís és important, i transparent, per indicar-nos cap a on haurem de dedicar els esforços si volem pintar res en el món, si volem que els nostres alumnes, els nostres fills, tants milers com estudiem en valencià al País València, a les Illes o a Catalunya (aquest potser que ho tinguen més fàcil a partir de dilluns), siguem algú, amb dignitat, amb el respecte que mereixem. N’hi ha una coordinadora de cada Estat que fa d’enllaç, supose que fa això i amaga la importància d’altres llengües al seu país, com potser faran altres coordinadors, no ho sé. Com en tantes ocasions, malgrat que defensen llengües que no necessiten defensa, ho fan amb males arts, amaguen les altres que no són la seua, els neguen ajuts, visibilitat, fins i tot proven de prohibir-les en fòrums o espais on, la diversitat, seria de major riquesa en tots els sentits. Els esforços del funcionariat espanol, i no diguem dels polítics de la martingala, per amagar les llengües que no són imperials, delata un complex d’inferioritat que arrosseguen anys i panys. Un dèficit del coneixement que no poden evitar ni amb estudi, ni amb anys d’universitat, ni amb lectures, ni amb viatges… No saben deixar fer, ni deixar viure, potser perquè no saben conviure ni els importa; la seua és una vida bel·ligerant contra tot allò que no és el seu imperi de bufa. Ep, no reclamem conviure amb naturalitat i joia amb totes les llengües possibles, ni els demanem de respectar allò que no és seu, com ensenyem als xiquets a l’escola, per decència, per humilitat, defensar el plurilingüisme amb intel·ligència i recursos, per cadascuna de les llengües del món, sense exclusió. No, no, això fóra una odissea per ells, una utopia, el respecte, l’equitat, l’equilibri…

Ves una altra raó per decidir el vot de diumenge, en favor també de les llengües, de totes les llengües, malgrat que demà, 26 de setembre, una part d’Europa excloura un patrimoni lingüístic brutal, de la seua festeta de discriminació i absència.

Encara es pregunten com és que n’hi ha que volen obrir via nova i via lliure…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Quan les lliçons no serveixen

1

Quan les lliçons no serveixen potser és que el problema és estructural, més pregon, d’una dificultat màxima, potser fins i tot de comprensió; aleshores la qüestió comença a ser tan complexa que se’ns fa difícil de trobar cap solució.

A València, per exemple, els ha costat de comprendre una de les lliçons més recents. Mentre preparen la festa del 9 d’octubre, a València discuteixen quantes vegades ha de sonar l’himne d’espana. No discuteixen entre la moixeranga i aquell del regne, que tant els agradava als membres del pp i a l’extrema dreta, i al mateix Franco, un pp, recordem-ho, que va enganyar Europa i la resta del món, fins i tot va enganyar els valencians, amb els números, les ajudes i no sabem quantes coses que no han eixit, encara. A valència es discuteixen per l’himne d’espana, quan espana els ha girat el cul encara no fa quatre dies. Eren al bar, mentre els valencians veníem a demanar un finançament més just, el govern d’espana i la majoria de parlamentaris eren fent-se les copes amb els diners dels valencians. Una burla, una riota en tota regla, un insult, que encara pagarem posant-los l’himne de genuflexió i mesquinesa.

La lliçó de Catalunya potser que tampoc tinga el grau de comprensió necessària. Passaran anys, molts anys, fins que entenguen què ha passat i per què. No entenen que el desig de llibertat és per damunt de tot, i que la democràcia i la participació fa que aquell desig, més d’hora o més tard, arribe a ser una realitat; tard o d’hora, depén de la maduresa democràtica d’aquella societat. Aquesta societat nostra no és gaire madura, la veritat, malgrat que provem a avançar ben ràpidament.

Però la lliçó a la meseta trigarà a entendre’s, si és que mai arriben a tenir una majoria suficient per entendre-la, volem dir una majoria suficient i empàtica per allò què haurà passat i que, per tant, reconega que és el millor que hagués pogut passar. El nivell baix en comprensió no és cap broma. I sens dubte que no som un exemple mundial, de la lectura i de més coses. Durant anys, caldrà molta pedagogia i molta escola, per explicar què els ha passat, allà. I uns llibres de text que expliquen la història sense ressentiment: espana, catalunya, valència…

Ja tenim feina per envant, els mestres d’escola, en aquest nou panorama que se’ns presenta d’ací a uns dies. Explicar per què la història dels pobles és una de les lliçons més apassionades i diverses sobre la qual sempre s’escriu literatura nova perquè hi ha exemples nous que la revifen. Ara mateix, un dels més il·lusionants i gojosos d’aquest segle XXI, sens dubte.

 

Faules d’Isop i de les altres (5)

0

“Un pagès s’havia d’estar tancat al mas per culpa del mal temps; com que no podia anar a cercar aliments, es va menjar les ovelles. Al cap d’uns dies, el mal temps encara persistia, i el pagès va menjar-se les cabres. Després va recórrer als bous llauradors. Aleshores, veient el que feia, els gossos van dir: “Cal que fugim d’ací, que si l’amo no ha perdonat ni els bous que treballen per ell, quins miraments n’hem d’esperar nosaltres?”

Faules d’Isop, volum 1, ‘El pagés i els gosos’ Fundació Bernat Metge, 1984 Barcelona

I els valencians, que ens esperarem que vinguen a devorar-nos? Perquè us penseu que aquests talents del pp, de podemos o del psoe, després de diumenge de comiat, seran capaços de respectar-nos, com a amics, com a germans, com a iguals? O voldran traure’ns el fetge i la sang, en canvi que ells puguen viure de no fer res? Ah, com els agrada no pegar brot, a la meseta, viure del rèdit que els passa la perifèria i amenaçar-nos com arribem a ser d’insolidaris malagent, després que ells han estat tres-cent anys cuidant-mos la propietat, el patrimoni, els diners i el pa del forn. Sí, sembla que ja no ens alimentaran molles, malgrat que ens costarà, ens costarà molt de convèncer uns quants milers de valencians que encara es creuen els reis del mambo perquè allà, per no rebre’ns, van decidir que el millor era estar-se al bar, potser perquè pensaven que el nostre viatge consistia a prendre uns cassalles seques i girar cua cap a València, amb la cua entre cames i el camió de provisions buit.

—Sabeu que ja es noten els efectes de l’amenaça dels bancs espanols: l’ametlla (armela valenciana) ha pujat a dos euros el quilo, però la marcona només. Enguany justament que mos les han furtaes totes. Per si de cas, jo he tret dos mil euros de la Caixa, a vore què en faré.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A espana acaben amb el xampú

0

Com deia aquella fàula d’Isop, d’un que en sotsobrar la nau s’encomana a déu i l’altre que nedava li amollava, sí, sí, pregar ja va bé, però tu nada, per si el santot pega en sord.

Després que han enviat el butoni a catalunya, en forma de banc d’espana, o banca espanola, o tvs espanoles, o ràdios, fins i tot en forma de torpesa i mediocritat, amb tot d’amenaces i forats negres que s’engoliran els catalans dolents i tota la geografia que no vulga agenollar-se davant la meseta, una altra part important d’aquella població ha començat a buidar els supers els hipers els centres comercials, les drogueries del barri i fins i tot totes les boutique ‘xinuà’ de tota classe i varietat de xampús, per rentar la caspa d’aquell estat, que n’hi ha a manta tanta que no n’hi haurà prou de rentar-se cada dia matí vesprà i nit si volen arribar a distingir el color del cabell de cadascú…

Xampús d’herbes naturals, de vinagre, sense sulfats, de brillantor, sense escuma, d’infusió, de petroli, xampú per a gos, per a gat per a piu, per a figa, de cavall, de queratina, xampú xampany, sí, xampany, de henna, de curació, de mentida, d’oli d’ametlla, de sucre, xampú de mar, de séquia, de marjal, de riu, de ciutat, de poble, jo què sé quantes marques n’hi ha, més de mil marques diferents…

Però ja sabem que una majoria continuarà preferint viure del ‘cuento’ i ja cercaran qui els pague el viure amb aquell cabell enrunat i embullat i merdós que fa una pudor de cal dimoni pesseter, qui els pose els bigudins de veritat, dimonis, per tal de no treballar mentre els altres els les ponen cada dia…

Spanish!, ‘neu omplint el vostre armariet de sabons, perquè d’ací a poc caldrà que viatgeu nets pel món, feu per nadar pel vostre compte o encomaneu-vos a déu i a sa mare. Per catalunya s’acaba el bròquil.

 

*iiieee, botifarrons, la caspa no vingueu a pels valencians, que ací ja en tenim de sobres, uns quants valencians que passaven per ‘camps i calbs’ ausaes que ho feien malament i a la xisclera: Europa torna a multar-mos pel mal govern del pp: què, que ho pagaran dels diners bruts que tenen a Suïssa, els del pp?,  que ho trauran de la caixa negra, o de la doble comptabilitat?, o això també ens ho faran pagar a nosaltres mentre ells van aprovisionant-se de xampú?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

‘Las cortes’ se’n van al bar

0

Uns minuts abans que no arribés la delegació del govern valencià a madrit, els parlamentaris espanols a les corts d’espana se’n van anar al bar. Uns minuts o una hora abans, tant se val. La idea principal del text és el respecte dels representants polítics espanols pels que no ho són gaire o gens. Els espanols de ‘la Cortes’, pagats i molt ben pagats per tothom, van decidir que aquella delegació perifèrica no era suficientment important, o notable o exquisida, i van decidir anar-se’n, deixar la cambra buida, o gairebé buida. Al bar, tu, eren al bar, malgrat que feia dies que el govern valencià havia anunciat la visita: vindrem! Exactament i puntual vindrem el 16 de setembre.

La literatura política dirà què ha passat entre els valencians i espana, quan passen uns anys. El Rajoy de torn, el president d’aquell estat, ens amenaçarà per la nostra decisió de voler anar-mos-en, de voler decidir plenament, sense intermediaris, sense la meseta, sense unes Corts que, el dia que ens havien de rebre, van decidir d’anar-se’n de copes. I ves que per als valencians el tema era important, clau: el finançament valencià no arriba per a pagar escoles, hospitals, centres de salut, serveis d’atenció, urgències, bombers, universitat… no arriba de cap manera, malgrat que som fiscalment desprotegits, paguem més que rebem els valencians, però no vam merèixer ni la seua atenció aquella vesprada de setembre del 2015. Ja n’hi havia motius, però aquella acció pocavergonya, abandonar les funcions mínimes, no ser capaços ni de rebre’ns, no ser ni per respectar una delegació de govern que ells consideren de perifèria, uns no-ningú, va vessar el got, la tassa i el llibrell.
I els valencians vam començar a fer via, la nostra pròpia via lliure, davant l’insult i el tracte vergonyós. El robatori ja feia dècades que durava.

 

post: anit, parlant amb un prohom psoïsta al qual jo volia convèncer del beneficid e l’independentisme, assegurava que el menyspreu dels espanols pels valencians no és suficient motiu per anar-se’n, per declarar-los la independència. Que el menyspreu, el robatori, el desequilibri de les balances, la mala jeia contra el camp valencià, la negativa al corredor mediterrani, tot plegat no era suficient, em deia… Què més, què més ha de passar perquè deixeu de llepar-los el cul, li demanava.

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El TC no valdria ni de metàfora

0

És gros, molt gros, allò que passa amb el poder judicial. Sobretot en aquella divisió de tribunals principals com ara el TC, l’audiència nazional, el suprem, la fiscalia, poseu-li noms i boato, però en un país democràtic civilitzat (el nostre porta un endarreriment democràtic de setanta anys que no es recupera ni amb setanta ni amb cent anys més), tots aquests models de tribunals no passarien el cotó de la imparcialitat, perquè el concepte justícia, i el d’equitat i ètica, potser que siga l’assignatura que mai no van estudiar, els principals protagonistes, tret que venien d’una herència franquista que governava els seus llibres, els seus valors, la seua ètica professional i ves a saber quantes coses més… Per suposat, tot això és una metàfora, no penseu que podem parlar tranquil·lament o crítica, encara, per menys el seu concepte ‘democràcia’ és capaç de posar homes en presó.  Malgrat que a Europa se’n facen creus, d’un estat capaç de presentar comptes falsejats i que no passe res, res de res, tret que a madirt volen que els valencians paguem les multes de les trampes orquestrades pel pp valencià: vull dir que quan governava el pp es van falsejar els comptes públics (serà gros), i Europa que ho ha descobert ens ha multat,. i el pp de madrit vol que ho els valencians pageium la mala fel del pp que ens governava: iiee, i encara no han tancat ni a camps, ni a rita ni a fabra, per tot això. Ni a Rajoy, que els governava tots.

I què han dit els tribunals de tot plegat, res. Res de res. Ells en això no intervenen.

 

Els exemples dels últims trenta anys dels comportaments judicials són els que són; si repasseu la seua història a curt i a llarg, no pot sorprendre’ns res. Uns tribunals que es deixen governar per perdularis que han cobrat en negre (el govern del pp segons paraules dels seus tresorers), sobresous, sobres, que ha tolerat lladres, que ha traslladat milions d’euros a paradisos fiscals, imputats en corrupció metafòrica, no és model de res, ni de confiança, ni de professionalitat, ni de res.

Els tresorers del partit que governa l’estat ja sabem què han dit, tots, què han fet i com alimentaven els caps i la resta de membres del partit. Però el pp governa igualment malgrat l’escàndol metafòric (diem metafòric per si les mosques). Ací els tribunals són capaços de tenir tancat durant anys algú que pretenia resoldre pacíficament el conflicte basc, capaços de tancar diaris, redaccions senceres, de perseguir segons qui, en canvi de premiar males arts, capaços de tancar gent que protesta per la injustícia bancària, que protesta per la màfia de les preferents, les hipoteques, la violència d’extrema dreta, pereò ací eren capaços de crear grups il·legals i demostrar fins on eren capaços d’arribar, amb governs suposadament legals amb fons reservats; els fons reservats són pous i pous de diner negre legalitzat (!). Ací van lliures per ordre dels mateixos tribunals, assassins d’extrema dreta, en canvi d’amenaçar o perseguir la llibertat, la crítica, la denúncia de la corrupció o la reivindicació democràtica. Ep, la democràcia plena, sense barreres. Fins on arribe. Són capaços de frenar la participació en eleccions de gent que és a l’estranger, capaços de posar totes les falques possibles per impedir que un ciutadà vulga votar, quan la sola acció de pensar-ho, impedir que un ciutadà vulga votar, un de sol, hauria de ser suficient motiu d’expulsió del cos judicial, del cos diplomàtic, de l’ambaixada, del govern, de la política i del país mateix.

Ací les barbaritats poder ser tan greus i extremes que la realitat supera qualsevol ficció: pressions a països i persones a través de diplomàtics, de cossos de seguretat, de menistres que, en comptes de procurar la llibertat, atien la repressió i la burrera en nom d’un estat fet a foc de franquisme, repressió i misèria: vivim encara sota aquell lema de muiga la intel·ligència, o mori el coneixement, on qualsevol ninot arriba a president.

La  merda que sura és tan densa i pública que no els atura res, perquè consideren que tot és al seu servei en canvi d’una ‘cutror’ política i judicial pròpia d’indrets on regna la pitjor de les decències; espana és indecent, suspén en democràcia, és irrecuperable, políticament i judicial. Exemples n’hi ha a cabassos, i per allò que llegim aquests dies, encara no hem tocat fons. La mesura de la indecència és il·limitada. I dubtem que algun dia puguen fer net.

Quan se n’adonen faran tard. Ni ells no podran conviure amb tanta pudor.

(Per cert, el TC no dirà res sobre l’escàndol que representa allò que passà ahir a les corts espanoles? Aquest buit contra els valencians, aquesta deixadesa de funciones, de respecte i tolerància?, no els fa remoure la panxa perquè vomiten l’odi ancestral contra nostre? I els valencians, ja s’han adonat de quin interés mostra espana per nosaltres? Ja sabem que comptem un zero allà a la meseta? Fotre, que ens ho han posat mel per anar-mos-en a la francesa)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Idees a l’una banda i l’altra de Tarongers

0

bousaUPVParticipem de les ‘III Jornades de Plurilingüisme i escola’ a la facultat de magisteri de València, al campus de Tarongers. Les Jornades les organitza la UEM, unitat d’ensenyament multilingüe de la Universitat de València, en col·laboració d’escola valenciana, el cefire, potser n’hi ha algú més, no ho sé… Gent voluntariosa i compromesa per un model d’ensenyament que possibilite el tractament integrat de les llengües (TIL). Aquesta vesprada, es presentaven experiències reeixides, l’una, molt completa de diversos centres de primària i secundària de l’Alcoià, l’altra del CEIP Tirant lo Blanc d’Alzira, un equip de mestres que fa ensenyament integrat a partir del Programa d’ensenyament en valencià, en un barri on la majoria d’alumnes són castellanoparlants. Un model d’èxit que ha convençut els xiquets i les famílies, per aquell coratge que avui explicava una part de l’equip de mestres.

A l’altra banda de l’avinguda de Tarongers hi ha el model oposat al coratge, com podem nomir-lo, covardia?, monolingüisme?, pocapenes?, no sabria encara apamar què, ni com posar nom a allò que passa a la flamant UPV, que és la universitat politècnica de València. Allà al davant de la mateixa universitat hi ha diversos panells informatius que fan publicitat, que conviden a un concurs d’idees per millorar la UPV, amb premis que reparteixen 20.000 euros, o una quantitat similar, si els aportes idees que milloren la seua universitat. Sí, les sis millors idees sembla que seran premiades. Però jo ja els en regale una, d’idea, sense reclamar-los cap premi en espècie, solament perquè es premien ells mateix, la dignitat, sinyors, que són professors, o diuen que ho són, de la ciència i de no sé quantes coses més, però en aquell espai que diu ‘estudia a la universitat també en valencià’, diu expressament ‘línia en valencià’, cap dels professors o dels materials recomanats no ho són, en aquesta llengua oficial dels valencians. Cap ni una de les assignatures.

En espanol, sí, que trobaràs la majoria dels estudis que vulgues fer, i en anglés fins i tot també, i cap dels professors que participa d’aquest curs no gosa de fer-ho en una altra llengua que no siga l’anglesa. Però en el curs que diu expressament ‘línia en valencià’, sí que gosen, de negar-se a usar-la, la llengua dels valencians. Deu ser que la consideren menor, o massa rural, o massa de l’Horta que van expropiar als llauradors, en furtar-los la terra i la llengua segons que deien, per oferir-ho tot al coneixement.

Així que, benvolgut director general, en Jaume Fullana, que demà participarà d’aquestes jornades de respecte per les llengües i el coneixement, a la banda bona de l’avinguda: el convidaria que transmetés al conseller mateix, en Vicent Marzà, aquest greuge contra els valencians i contra els estudiants que van triar de fer estudis universitaris en aquell cur de ‘línia en valencià’. Possiblement no els podran obligar a res. Ves que si fóra al revés, el TC ja hauria mogut cel i terra, i els mitjans d’extrema dreta valencians, i les TVs que no tenim els valencians… Però com que la Universitat és pública, i ells s’hi neguen públicament a fer ús d’una de les llengües oficials, sí que poden informar-los, vosté i el conseller, que a partir d’ara mateix els restaran el 50% de la subvenció pública que els pertoque, mentre no corregisquen la pífia. No volen paritat de llengües? Donem-los paritat de sou, als furtamantes! Potser per a la feina que faran molts d’ells, ja estaran suficientment pagats. Si és que entenen el coneixement universitari com la voluntat de renunciar a una de les llengües d’aquest país.

De pas que els ho comuniquen, amb respecte i sense amenaçar-los de res perquè no prenguem mal, els poden convidar a visitar l’altra banda de Tarongers, avui continuen les Jornades en favor d’aprendre com més llengües millor. Per usar-les, per suposat, també a la universitat i on mos done la gana valenciana, sinyors professors de la UPV.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Catalunya ja és imparable

0

tram13Hem viscut en directe, un altre any, la capacitat dels catalans per organitzar com ningú manifestacions extraordinàries, d’una gernació de milers que passen els dos milions de persones al carrer, comptant-los pel capbaix, perquè no és que no poguesses passar pel centre de la Meridiana, és que no podíem passar per les vores, ni per les voreres (si el nostre era dels Trams menys plens, que no hi cabíem, com havien de ser els altres), de la gentada que s’hi havia aplegat a la Via lliure per una nova república europea, per un nou estat a l’ONU, encara no passarà l’any. Queda el 27S que ratificarà això d’avui: iaios, nets, pares, xiquets, famílies senceres, de quatre edats diferents, multiplicats per milers i milers… un moviment ciutadà, pacífic, il·lusionador imparable, que ja no farà mai més cap passa enrere. En directe, l’esdeveniment d’aquesta diada és d’una impressió impensable, impossible, però a Catalunya és possible, és una realitat que el món ha vist en directe, encara que les televisions espanoles hagen volgut amagar l’esdeveniment, amagant una informació vital que afecta directament els seus telespectadors. Tant se val, nosaltres ho hem vist, en directe (nosaltres que tampoc no tenim televisió), ho han vist en directe milions de persones, i ho hauran vist al món molts milions. Això no ha pararà res ni ningú. Perquè la demanda de llibertat d’aquest poble és un clam tan extraordinari que sembla irreal, és un moviment tan encoratjador que no té paral·lel enlloc… I creix, cada dia que passa creix, i potser que es quedem curts amb una majoria absoluta que vessarà, com un crit a espana i al món d’un entusiasme modèlic, envejable.

TRam13_2Els valencians ho explicarem, perquè els valencians també omplíem el Tram 13, i ja agafem notes per contagiar aquest esperit de llibertat imparable. Per baixar-lo via avall per una autopista que ens costa setanta-cinc euros, setanta-cinc!!, anar i venir. Ves si no és per pegar a fugir.

I no n’hem parlat de l’organització, del voluntariat, dels serveis, de la infrastructura necessària que ho possibilita tot plegat cada any. Quina capacitat, mare, quina enveja.

Quina diada!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Valencians a la Via lliure

2

Els valencians també ens mereixem de ser a la Via lliure. De fet ens mereixem de fer més via lliure que no ens pensem encara, molts milers de valencians. No se quants en seran ja a Barcelona, preparats per demà. O quants en pujaran demà, ni quants voldrien ser-hi físicament malgrat que ho seran virtualment. Perquè això de demà, i després el 27S, també ens afecta directament, en dos sentits. L’un, perquè és un model de fer, guanyar-se la llibertat és un tret incorporat a l’home. L’altre, perquè pagarem mentre no fem via, els plats trencats d’allò que quedarà del nostre país lligat a l’estat. Per què hauríem de fer via, els valencians?, perquè ens han tractat i ens continuen tractant com a veïns de segona, pitjor, ens tracten de càstig. Això és, ens fan pagar a madrit allò que no tenim, i ens retornen menys del que deurien èticament i justa. El desequilibri és tan gros que ells mateixa, des de madrit, reconeixen el greuge, però diuen que no poden fer res, perquè les lleis que ells han fet a la seua mida, no deixen fer res, contra la injustícia de continuar castigant els valencians.

Tenim menys funcionaris, menys recursos, més malmés el camp, menys infrastructures (parlem de les necessàries) que no a extremadura, per exemple. Però extramadura segueix reben més ajudes, més recursos, més facilitats, en canvi d’unes lleis que permeten de continuar la bufa que dura dècades. Diuen que no poden fer res, que ja van així les coses, com si haguessen anat sempre, com si les hagués portat Noé o Jaume I, que ens haurem d’aguantar unes quantes dècades més. O segles. Perquè per ells, en el fons, és un dret de conquesta, des que vam patir Almansa. Clar i ras. Dret de cuixa d’aquella guerra.

De tot això, l’educació, la sanitat, l’atenció, els serveis públics dels valencians són pitjor que enllà, a madrit i els voltants, però nosaltres els continuem pagant: paguem fins que diuen prou; i mai no diuen prou. Ens espremen el camp, la indústria, els serveis, el paisatge, i mai no en tenen prou. Som el cul de sac de l’estat, els valencians, però paguem com si fórem privilegiats.

No volen ni sentir-ne a parlar, de canviar res. Naturalment que no els interessa de canviar res. Els valencians estem de braços creuats, sense finançament, sense recursos, sense poder fer res de res, en canvi de continuar pagant-los perquè ells, sí, tinguen més recursos, més infrastructures, més funcionaris, més mestres, més metges, més circumvalacions, més trens de rodalies, menys peatges, més ocupació…

Encara ens demanem per què els valencians hem de construir-nos la nostra Via lliure? Per nosaltres és tan necessària o més, si no és que volem continuar escanyats, enganyats, apallissats.

Si els valencians tenim la renda inferior a la mitjana espanola per davall del 12%, perquè els hem d’enviar més diners com si fórem rics? Som els únic pobres que aportem a espanya. Com és que espanya, en canvi, inverteix menys en nosaltres que en altres de més rics, per exemple… (poseu qui vulgueu, l’encertareu!). En quina cosa repercuteix tot això? En qualitat de vida. Malgrat la publicitat enganyosa del pp i els partits satèl·lit, els valencians no som ningú. Som els més endeutats, els menys ajudats en inversions, i on més ha pujat la desocupació… Segons que diu el mateix conseller d’economia. Amb els diners que tenim i ens corresponen per llei (injusta i desequilibrada), no podem fer res, si no és veure com se’ns mengen les mosques. Això es tradueix en poc ajut a l’economia, a l’empresa petita, als serveis públics, als mínims bàsics… Ves si són rucs i som rucs. La recessió dels valencians ens ha portat més enrere que a ningú, als anys noranta potser, però encara paguem som si fórem rics. Rucs? Cap i tot.

Si, a la Via lliure pugem per aprendre, a veure com podem deslligar-nos a curt termini, nosaltres també. D’una altra manera, aquest tumor que és el tracte amb Espanya, acabarà matant els valencians (exceptuant-ne els rics i els podrits, naturalment, que continuaran dient que el que cal és ofrenar noves glòries a espanya, mentre ells, ells sí, s’embutxaquen les molles de tanta almoina i corrupció.

Jo pujaré demà per això. Per reclamar això: ‘Via lliure’ als valencians. Per nits i nits.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Demà arriben els xiquets

0

Demà arriben els xiquest a l’escola. En unes hores el bollitori serà gros, sirollós, rialler i per llarg. L’escola ja s’ha preparat per iniciar un nou curs, de fet, ens demanàvem com ho havíem fet l’any passat, que ja feia set dies que treballàvem amb ells. Enguany la cosa va més ordenada, amb un somriure especial, amb aquell contagi general que feia tant que demanàvem. Ep, però sense baixar la guàrdia, de cap manera.

Ves quin ambient que respirem, que la nostra inspectora, Francesca, ens ha enviat un correu convidant-nos a oferir un primer dia d’escola diferent. Ací teniu el decàleg traduït per ella mateix, que ha enviat a les escoles que atén. Per si encara voleu pegar-li una ullada i apuntar-vos alguna idea:

La nostra inspectora d’educació ens convida a començar amb un somriure:

… és cert que, en ocasions, els primers dies de classe poden ser difícils de dur endavant. Potser, fins i tot, alguns docents es trobaran a l’aula per primera vegada, i altres, amb experiència, s’han d’adaptar a un nou grup de treball. Són moments de molta emoció, preneu nota d’aquests consells, i afegiu-vos a la festa del primer dia d’escola.

El decàleg de la inspectora Francesca:

1.     Gestioneu l’estrés: la professió docent és especialment vulnerable a l’estrés després de les vacances, però no hi ha cap fórmula màgica. No obstant, hi ha coses que es poden fer per mantenir-lo sota control: compartiu les  preocupacions amb els companys.

2.     No perdeu el somriure: la millor forma de transmetre positivisme i crear un bon clima a l’aula, és un mateix. Recordeu que el somriure es contagia fàcilment! Comenceu amb filosofia i bon humor.

3.     Mantingueu controlada la síndrome postvacacional: de vegades, podem sentir un determinat bloqueig o desmotivació després de vacances, que s’accentua com més hagen canviat els nostres bioritmes (hores de son, alimentació …). Consulteu aquesta guia: es.tiching.com/link/679585

4.     Motiveu els estudiants: ells també han acabat les vacances! És per això especialment important crear un ambient positiu a l’aula, que els menuts se senten segurs i recolzats per adaptar-se gradualment al nou ritme de vida quotidiana.

5.     Planifique-vos: què treballareu a les classes? Com i quan? Organitzar l’any escolar i els diferents temes aconseguirà que se sentiu més segurs de la vostra feina, que no quede espai per a sorpreses desagradables.

6.     Poseu-vos al dia de les novetats educatives: sempre és important que conegueu les últimes propostes del món educatiu i intenteu aplicar les que millor s’adapten al vostre alumnat, procurant adaptar-se segons les seves necessitats i preferències. Formeu-vos.

7.     Feu del primer dia un dia especial: probablement ells també estan nerviosos. Per què no fer un primer dia inoblidable? Jocs de coneixement i de presentació, itineraris per conèixer el centre, decoreu la classe, creeu un mural amb les normes de l’aula…

8.     Repasseu el curs anterior: les proves escrites per comprovar el nivell dels estudiants el primer dia de classe generen ansietat. Fem uns dies de repàs abans de plantejar les avaluacions inicials.

9.     Creeu un bon clima escolar: és important que els membres de la classe tinguen clares les normes comunes per facilitar la convivència, que aquestes regles siguen debatudes i decidides per tots, perquè puguen raonar el perquè de la seva existència i importància. Consensueu les conseqüències del seu incompliment.

10.   I recordeu que teniu el millor treball del món! Enamoreu-vos de la vostra professió i gaudiu-la cada dia, és una tasca preciosa. Només els docents tenim la sort d’aprendre cada dia amb els xiquets, de participar tan activament en el seu creixement. Assaboriu cada moment i recordeu la vostra vocació! Us farà aixecar-vos amb un somriure.

I si teniu cap truc en particular per a l’inici de les classes, compartiu-lo amb els vostres companys. Ho agrairan. “Aprendre és viure i solament es viu plenament si continuem aprenent”.  Consells adaptats de: es.tiching.com/link/681676

 

Ep, què què!

Faules d’Isop i de més modernes (3)

0

‘Un cérvol que fugia d’uns caçadors va arribar en una cova on hi havia un lleó, i s’hi va ficar per amagar-se. Però el lleó el va capturar i, quan era apunt de morir, va exclamar: “Pobre de mi, per fugir dels homes, m’he lliurat jo mateix a una fera”.

LXXVI “El cérvol i el lleó de dins la cova”: Isop, faules, volumI, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1984

Perquè els catalans no siguen independents, espana van destapant el pot de les essències, o el pot de pandora, que no sé quina cosa és pitjor o fóra pitjor. Si per convèncer els catalans que no facen el que volen fer —amb permís o sense que ho faran perquè hi ha el dret democràtic i la voluntat dels pobles per damunt romanços—, espana ha de demostrar com és d’animal, o com pot arribar a ser-ho, d’animal i de bèstia. Els qui ens quedarem durant uns anys encara en aquest atzucat territorial, estat-post o estat-l’últim que rente els plats, estem més espantats que ningú, en mans de qui som, mare!

Així que de segur que accelerarem la cosa si molt ens convé, perquè el producte o regal o fruit d’aquella essència no és per arrencar a córrer, només, és per agafar un coet a la lluna i allà on caiguem benvinguts: sempre serà millor el remei, la sorpresa, el canvi, que això que ens depara l’amenaça, l’insult, la repressió, la militarrada, la manca d’estudi i de coneixement, segons paraules de menistres, presidents, opinadors, frares o monicacos. Que no hi ha qui els aguante!

A vore, com poden arribar a menystenir la intel·ligència d’aital manera? Com han arribat a aquest nivell de torpesa? No saben que són ells que han accelerat el procés?, és aquest equipàs de llums i llumeneres que ens ha governat aquesta muntanya d’anys i aquest el resultat que ells mateixa cullen… La realitat de l’opereta supera la ficció, qualsevol ficció o faula, encara que triàreu la més ridícula dels últims 2.000 anys, d’Epicur ençà.

Per cert, si tornem a la faula d’Isop: ja sabeu realment qui és el caçador, qui fa de cèrvol i qui de lleó?

[a estudiar a la via!]

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Via al país més viu del món

0

M’acabe d’inscriure a la via. Veure aquella experiència en directe paga la pena, així que, com l’any passat, tornarem a fer l’esforç de pujar a Barcelona, a viure un jorn que serà extraordinari i vital, sens dubte, com ho va ser l’any passat. Aquesta vegada pugem amb el temps més ajustat, perquè hi ha escola a València, és just el primer dia d’escola dels alumnes de secundària, que tot plegat passarà per repartir les vivències de dos esdeveniments importants, si ajustem la vara de mesurar. De l’un, en vint-i-cinc quilòmetres i la rutina del recorregut diari a l’escola, enllestim; de l’altre, passarà de tres-cents cinquanta-quilòmetres, però això serà únic, un jorn especial d’un país que també ho vol ser, especial i nou, així que la dimensió de l’esforç mereix i ens anima a no perdre’ns amb excuses. És veritat que ens perdre’m el matí, una pèrdua considerable, si apamem què va passar l’any passat, i trobe que enguany no desmereixerà ni una engruna, el jorn: la festa que viu Barcelona aquell matí és de les que fan història i no s’obliden fàcilment: una gernació que ocupa els carrers, les places, els metros, els bars, no queda res que no s’ompli, tot és un bull festiu i joiós que és l’espill d’un estat nou a tocar, colles castelleres, gegants, nans, balladors, banderes, músiques, parades, jocs, centenars de milers que ocupen el carrer pacíficament a tocar de la llibertat plena. Una festassa increïble descriptible perquè l’hem vista, tan intensa i viva i gojosa que fóra impossible de creure tota aquella literatura barata de la qual fan ús uns quants polítics: la divisió, la pena, l’aïllament, l’exclusió, la ruïna… És tot el contrari, i la prova per confirmar aital magnitud d’allò que els catalans viuen l’11 de setembre ho teniu a cinc dies: rieu-vos de festes populars, de festes majors, d’esdeveniments esportius mundials, poseu els exemples o l’exemple d’allò que penseu és gran, grandíssim: i comproveu vosaltres mateix aquell país, sencer, concentrat en una ciutat. Feu-ne la prova. No us en penedireu, fins i tot sense ser-ne partidaris d’allò que cerquen, veureu el goig d’un país viu. Ara mateix, el país més viu de tot el planeta. Possiblement. Almenys amb aquell deliri que ho fa viure així, al capdamunt de tot. I si divendres els demanes un per un, a tothom que serà allà, si voldrien viure una altra cosa, ser una altra cosa: ser Amèrica del nord, o Alemanya, o Dinamarca, o Escòcia… diran que no. Que volen viure allò que viuen just en aquest moment. Perquè és la il·lusió més gran, entusiasta i encoratjadora que l’ésser pot demanar. La llibertat de ser, de decidir. Cinc dies. A tocar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari