De la festa, la vespra: Carles Dénia

Carlesdenia5Acabem de fer l’assaig de la dansà, de la plaça del Sol a la plaça del Mercat. Veus, que no era tan difícil de ballar en públic, malgrat que ens haurem equivocat un miler de vegades, que no semblàvem concentrats en la faena. En les classes a l’escola, a l’edifici de la Penya, ens eixia brodat, xa, que érem el quadre de l’admiració, però avui hem ballat de primerencs, així que hem quedat a assajar una altra vegada abans de l’estrena, la vespra de la festa.

A més, hem tornat a casa amb la camisa oficial de balladors, així que no ens podem fer enrere i caldrà ballar passe que passe.

La vespra de les festes, Carles Dénia farà concert en directe a l’Ateneu de Bétera, un luxe, una veu d’impressió, en el corral de l’Ateneu a partir de les onze de la nit. No sé si ja tindrem la televisió dels valencians operativa, però de ser una realitat, RTVV no hauria de perdre’s aquestes festes, que semblaran una altra cosa, la vespra i el primer dia, que faran tàndem Xavier de Bétera i Pep Gimeno Botifarra, poca broma, el primer dia de festes a Bétera caldrà baixar a l’Albereda, a la fira, per escoltar el discurs de l’alcaldessa, Cristina Alemany.

Sembla que és veritat, que en agost li val gairebé tot, per això l’Ajuntament de València ha demanat a TVE que faça les mascletaes i no sé quantes coses més. Xa, ves que demanar a la televisió dels altres un encàrrec així, com si desconfiaren que no tindrem RTVV fins a falles o més enllà: uiii, un mal presagi, i una comanda desenfocada, enlloc de dir: demà obrim, demà engeguem la televisió dels valencians, amb el concert de Carles Dénia a Bétera: va, valents, no volíem governar? No volíem decidir la mena de país que volem?

La resta de detalls? Mamonaes. La resta són mamonaes. Malgrat que som de festes.

(continuarà)

Carles Dénia i Pep Gimeno Botifarra: dues nit de música popular a Bétera. La vespra a l’Ateneu i la inauguració de les festes porten dos músics valencians

 

 

Com és que encara no tenim televisió, els valencians?

1383674245_0Cada dia que passa que, en engegar la TV, remire aquells canals a veure si ja funcionen, però res. Res de res. No hi ha senyal ni esme per enviar un home, un de sol, a prémer el botó ‘play’, i tira-li vídeo i documental, i telenotícies a grapats, i festes d’agost d’ací i d’allà, i frontó i trinquet, i cinema, però tot en valencià, redéu, no vingueu ara amb xirlotaes, la llengua és lo primer, i després professionalitat. Jo no sóc periodista, ni documentalista, ni càmera, ni entrevistador, però en una setmana ja us hagués enllestit un programa complet i acurat per engegar la millor de les televisions, que per a veure això que tenim ara, tampoc calen gaire argalles, caguen la pena negra! Que ho feu massa complicat tot, i van passant els dies, les setmanes, i els valencians no veiem què passa, qui governa, ni com és que no en tanquen més, de corruptes del pp: solament amb un serial diari de corrupció pepera ompliria mitja graella: però sembla que tot són lleis, normes i decrets i en tot cas, nosaltres mateix ens fabriquem les dificultats, per tal de tenir desinformats els valencians, només els valencians: enlloc més no passa aquesta desferra d’incomunicació que ens filtren tot de cadenes espanoles i de l’opus… A sant de quina cosa paguem tanta incapacitat?

Que som nosaltres que governem, xa, a veure si es nota, que no passen vint-i-quatre hores més de desconnexió. Agafeu cinc periodistes bons (que n’hi havia), cinc càmeres, cinc tècnics, cinc realitzadors, cinc guionistes, cinc… fins a cent vint-i-cinc, per exemple, i engegueu demà mateix la llum, i si cal amb lumogàs, amb un ciri, però obriu la televisió dels valencians, fotre, no feu el cagueme, el beato ni el filiprim, prou de pixar-se damunt, o de cagar a la via, poseu argalles, i ganes, i voluntat, encara que no cobraren el primer mes, anirien de grat més de cinc-cents professionals a oferir-se demà mateix, si els ho demaneu. Si és més principal això que el pa, que el vi fins i tot, gairebé com l’aigua fresca a l’estiu… Encara que de manera provisional, voleu dir que xiscleu els dits i no es presenten aquests dos centenars que han estat cada setmana davant la Generalitat? Que no us ajudarien?, Que no s’espavilarien a fer programes de primera? Que no recordeu els últims dies de vida d’aquella televisió, que tenia un altre aire, més lliure, més democràtic, més comunicatiu?

Oh, quan la voluntat política és de ferro no hi ha barreres, ni excuses… La resta és torpesa, beator, maneres velles de fer política de tòpics, que és baixa qualitat, tan propera a la corrupció i a l’estupidesa. Que tampoc no demanem que envieu tot de becàries a parlar del temps o del sexe dels peregrins.

Senzillesa, honestedat, informació, entreteniment, cultura, educació… Si no cal gaire res més!

Caguenlhòstiaputa, quin és el botó que cal prémer, redell?

Ens han robat la barca!

IMG_7603Aqueixa barca vostra no té timó, no? No, no en té, el timó ens el van treure, sabeu?, ara mateix ens deixem guiar voluntàriament, perquè segons ells no n’hi ha res de millor que deixar-nos arrossegar, encara que alimentant-nos amb molles…

Però aqueixa barca no podrà navegar, sense aigua!

Naturalment que no. A nosaltres, ens fan navegar amb poca aigua. De fet, no ens en donen gens d’aigua, per navegar. Diuen, si plou, si és el cas que plogués suficient, ja tindreu aigua per navegar. Però mai no plou un toll suficient, mai, així que ens estem aturats contra la sorra, de cul a la mar, esperant que ploga, o que les condicions estipulades fa tres-cents anys canvien. Però no canvien, al contrari, cada colp se’ns fa més difícil, de mantenir-nos. Ens han furtat el timó, l’aigua, les xarxes, el saquet de la berena, ens ho han tret tot, i encara es demanen com és que n’hi ha que voldríem girar la barca i començar a remar amb les nostres mans, sense haver d’esperar-nos. Al remat, ens trauran la barca rònega i bruta, i ens deixaran que ens ofeguem per miserables, que no paren de provocar-nos —us traurem les canyes, els hamets—, però si les canyes són nostres… Tant se val, no us calen les canyes per res, nosaltres vos donarem el peix, una mica de peix congelat.

Aquest apòstols pescadors diu que primer sopen ells, els seus, els amics, després ixen de festa, tots plegats, ells, els seus, els amics, i quan tornen, resopen, i en fan una bossa de sobres perquè asseguren que el que sobra fa la festa, i aleshores llancen la bossa lligada ací a un costat, perquè si tenim gana —feu el favor de no queixar-vos—, puguem regirar el regal que cada dia diuen ells que ens fan, amb tant de sacrifici. Perquè som uns descarats desagraïts, que no sabem quan els costa a ells de suar aquesta bossa, perquè tot siga més o menys com ells van dibuixar fa tres-cents anys.

Però i el segle XXI? I Europa? I l’equitat? I la llibertat dels pobles? I el fuster que va fer la primera barca?

—Doncs si és així, desconsiderats i presumits, ignorants que no sabeu què costa de gestionar-ho tot, s’ha acabat de regalar-vos la bossa negra. Si en voleu, de sobres i de festa, us l’adobeu vosaltres.»

—Però llavors, potser que canviaran les condicions, no?

Com cada estiu, acaben de traure la llista de les condicions, i el nombre de bosses negres que ens deixaran, als valencians, enguany una bossa de paquets ordenats i lligats amb fil de regal: aquest per a sanitat, aquest per a educació, aquest per a cultura d’espana, aquest perquè ens adobeu les platges, aquest perquè pagueu l’església, aquest per l’exèrcit, aquest per a falles, aquest per a pagar el guano dels tarongers, aquest per a bous, aquest… Que no ens arriba per a res, tot plegat!

—Com sou de desconsiderats, els valencians.

—I malparits, no?

De la vida Benaurada

Captura de pantalla 2015-08-06 a les 9.19.16«M’has preguntat, Lucili, com s’explica que, essent el món governat per una providència, s’esdevinguen tants de mals als homes bons.» DE LA PROVIDÈNCIA, Sèneca

M’he trobat aquest cartell que acompanya aquest plànol de situació a Artà i no m’ha sorprés el nivell de civilització i evolució de l’home. Sobretot perquè cal continuar indicant-li, a l’home, que no pocs comportaments humans no corresponen, no correspondrien si de cas, a l’època post_Darwin, si atenem a tant d’estudi i coneixement com deuríem haver amuntegat. Però potser és això, que ho hem amuntegat, que no l’hem assolit, aqueix coneixement… I potser que l’hem amuntegat lluny quan les necessitats primeres són això, primeres i urgents.

De bon matí ja passen davant el balcó que pega a la mar barquetes, iots, velers, motores, qui en sàpia més que n’afegisca, de noms i de varietats, van amunt i avall desqueferades, cap a Sa punta, cap a Menorca, com ho podem saber?,  tornen a port, van i vénen com uns mariners desenfreïts, estiuencs, rum-rum; ara mateix dues dones xarren i xarren al carrer que no sé qui que coneixen s’ha comprat un iot gros, que ha guanyat molts euros, però la notícia als mitjans, jo ho llegesc a Vilaweb, és l’estesa d’ofegats aprop de les costes de Líbia, cada dia passa, en portem centenars de casos, mentre passem les vacances que l’estol de morts creixerà, amb tot de barquetes sense tant de motor, però amb un rumb més concret, mentre van i tornen tot de barquetes passen per davant el balcó mediterrani on ens hostatgem amb tant de goig, avui en aquesta mediterrània que sembla més que no calmada, morta, una bassa d’oli.

De matí ja n’hi havia una vida al forn extraordinària, tan viva pel pa rústic, les ensaïmades, les coques, que m’han endevinat com un turista nou i m’han desitjat bones vacances. Llàstima, no dels he pogut enganyar de cap manera. Ves que m’he esforçat, però ha sigut inútil. Ara, tota l’estona que m’ha xarrat mallorquí, la fornera, sense canviar de llengua cap dels dos, cadascú a la seua manera.

Dels del balconet on em trobe, ja ho puc anunciar, doncs, que això de les vacances és un luxe, no una negligència, però ai, la vanitat, la brevetat de la vida, la vida benaurada, la providència, maleït Sèneca. Xa, què bones són les ensaïmades!

Casa museu de sa Rondaia

IMG_7545

—fii meu, ten aquesta de mi: sempre i onsevuia sies, fé bé i no mirs ane qui; que qui bé fa, bé trobarà.

Dimonis, dimonions, bruixes, gegants i princeses, frarots i apareguts, es nas de dos pams, la fada, s’Hermosura del món, sa filla del sol i la lluna… Segons el full que explica el museu de Sa rondaia de Pere Pujol, escultor, un món de personatges portadors de valors universals que tots plegats hauríem de transmetre de generació en generació perquè no es perdessin… Un cabàs de llengua, més que n’aprendràs en centenars de llibres nous, perquè Antoni M. Alcover era un prodigi, un personatge de rondaia pel que fa a la llengua, un heroi universal, que mai li agrairem prou tanta saviesa. Entrar en aquell museu, pujar l’escala i passar a les cambres de ses rondalles meravelloses, les d’animals, les ferestes i les de l’infern…, no és una aventura senzilla, ni fàcil ni allunyada de risc: si mai passeu per Artà deixeu-vos perdre en aquesta casa museu i admireu-vos del patrimoni de rondalles, llengua o personatges que les circumstàncies malèvoles de la història contra nostre ens ha amagat a la resta del país.

IMG_7548Si encara hi hagués res a fer per qualsevol dels tres governs, català-valencià-balear, o tots tres plegats, ja triguen de fer res per salvar del foc i de l’oblit ses rondalles i repartir-les a totes les escoles del país.

Per cert, com ho podem fer per comprar abans de setembre els llibres per a l’escola si l’editorial Moll ha tancat? O al cel mos veurem tots?

lliçons de llengua:

—Ma mare, jo vui venir amb vós; tenc unes ganes que em roeguen de trescar i veure coses.

 

 

 

Alfàbegues a la colònia de Sant Pere

martíTacoHem vingut de vacances a Mallorca, a sa colònia, des d’on tenim un paisatge de mar que és un regal, un miratge no malmés per l’excés del turisme, per l’especulació o la mala fel d’una política mediterrània contra el país, contra la seua gent, contra la mediterrània mateix. A la finestra de la cuina on ens allotgem tenim dues varietats diferents d’alfàbega, justament avui que Teresa Tort feia una referència a la quantitat de noms diversos que tenim per referir-nos-hi: ella havia triat alfàbiga, i lloava la riquesa lingüística de la qual podríem gaudir si uns altres vicis o plagues o malalties mentals no feren malbé el nostre patrimoni. Nosaltres també hem patit el vassallatge de l’oli, el sol i la sorra, i l’aigua de mar neta, transparent, que sembla que la porten d’una boutique que a València no tenim. Abans, encara ens havíem refotut dos cafés i dues ensaimades de Mallorca, sense mirament, ni respirem ni deixem caure les molles. DInem, dormim i cap a Artà, que fan les festes de Sant Salvador: per cert, com que hem parlat dels noms més comuns dels nostres xiquets, no sé si n’hi ha gaires que porten el de Salvador, ara mateix. Passem per la plaça, per la fira, i fem cap al teatre, m’estranye d’un teatre d’impressió en un poble de set mil habitants, passem carrers de luxe, de pedra i silenci, carrers que per tranquils no semblen a Mallorca, de botigues parades amb senalles, espardenyes, i un museu sobre les rondaies mallorquines, ep, poca broma, perquè és un museu regal dels ulls i de la lectura, algunes cambres fan por i fan més coses: és lña casa museu de Sa rondaia de Pere Pujol, firem dos llibres que són una tria en llibre de butxaca de les rondaies d’Alcover, pugem fins a la residència de vells, baixem carrers nets i polits allunyats de la fira d’atraccions, palaus restaurats, carrers de vianants, senyorials, no sé si mai havia estat a Artà d’aquesta manera, ràpida tan corprenedora —n’hi ha que treballa a Palma però van i vénen cada dia, per no perdre’s el delit de viure-hi. Casualment xarrem amb un enamorat d’aquest tros de paratge que és a Sant Petesburg, roda el món i torna al born, enviem unes imatges a Bétera, ens retornen imatges de la península, del museu de l’ermitatge, i d’un corral que és un jardinet Lucrecià: la segona escola. Davant tenim els llums de l’Alcúdia, el siroll de la mar que trenca, encara fa calor, però no queda negú, res que torbe aquest primer dia de vacances. La nit i la rutina d’escriure sobre l’agost.També arriben imatges d’Amèrica, ah, Amèrica, què lluny que és el món.

L’agost és un deliri, el deliri ha sigut aquest sopar, el vi Muscat de Petra, la conversa sobre què ens han ensenyat els pares, ara que s’han fet tan vells i que gairebè no es valen, això, què ens han ensenyat sinó el viure afortunat i coratjós del seu segle XX que no volen bescanviar per res. Per res de res.

Amèrica, Rússia, Catalunya, Mallorca, Bétera… com n’hi ha món.

El Folkestiu a Bétera omplí la plaça

El segon dia del Folkestiu2015 va omplir la plaça de ball i de goig. No hi havia tant de patiment per l’oratge, de fet no n’hi hagué gens de patiment, perquè el cel era clar, net i músics i balladors van fer a pleret sense torbar-se. Els balladors del Tossal de Llíria, la rondalla, les veus, van obrir el segon dia, menys generós de públic, però festiu, i coratjós com el primer. La sorpresa la posà el pas d’obreres i majorals que feien sopar i passacarrer: van fer la volteta i van pegar lluny del nostre escenari, els vestits no pegaven realment. Però ves que el segon dia hi van ser, els principals festers de l’agost, sense demanar-ho..

Després de sopar, Tres fan ball van elevar la festa per excelsa i popular: van fer ballar tothom a la plaça i el públic va respondre com mereixia el repte: era la cirereta que es pretenia, que el folkestiu es convertís en una festa popular, lúdica, musical, capaç de convertir el ball i la música en un moment de goig. Una via de festa que serà una proposta fantàstica per a les futures renovades festes de Bétera. Joan, Vicent, el Xino, Motxo, i el menut, van cloure un final boníssim que ens acomboia a continuar ordint cultura i festa des de l’Ateneu de Bétera: es van acabar els CD’s de l’Aljama, el llibreter Rafa Arnal va firar de valent, com les altres parades, i l’orxata casolana acompanyada de bunyols adobava els desqueferats amb una combinació de tast entre dues estacions.

Al remat s’improvisà un sarau per la veu i els guitarrons i les guitarres de músics i balladors: n’hi havia del Tossal i de l’Aljama i ganes que allò no s’acabés. La plaça quedà neta, agranà, què és un model de com deixar les coses que t’han deixat.

Per molts anys el Folkestiu2015, benvingut el Folkestiu2016

Per molts anys l’Ateneu de Bétera.

Passada la crisi, segon dia

IMG_7465La pluja que va amenaçar durant tot lo dia el poble va començar just en el moment que Siona acabava aquell parlament tan bell sobre l’Aljama i el ball popular i tradicional, els músics de l’orquestra van córrer a protegir els instruments. En cinc minuts van tornar a l’escenari i encara vam poder gaudir d’uns quants balls i de les veus de Pep Gimeno Botifarra i Xavier de Bétera, però finalment vam haver de parar: tots corrent a amagar-se a l’Ateneu, però no cabíem, de cap manera podíem enfornar tanta gent entre aquelles parets, cambretes, racons, escales, terrasses, cambres, quin desori i quina festa i ningú no es va queixar, o no va fer per queixar-se gaire, malgrat que érem quatre-cents on n’havíem de ser cent cinquanta, o menys encara. La gent agafava els entrepans, les begudes, les olives el cacau, i pegava per on podia a sopar dreta, i la xafogor no amainava de cap manera, però tot anava de comprendre que la situació demanava tranquil·litat, paciència, i el Pla B es posà en marxa ràpidament, hi havia Raquel, la regidora de Cultura i de festes, que ens demanava si donava l’ordre d’obrir el palauet, i Cristina, l’alcaldessa que volia que aprofitarem l’oportunitat d’escoltar tranquil·lament El Diluvi, sense el patiment d’una vesprada amb l’ai al cor i el neguit a punt d’esclatar.

Captura de pantalla 2015-08-01 a les 16.16.55Molts s’hi van quedar a l’Ateneu a fer tertúlia, uns altres van acudir al palauet, Ramon carregava cables, micros, taules de so, caixes acústiques, amb Ferran d’Olocau i cap al carrer de l’Estació. La barra de l’Ateneu no tenia prou mans, i n’eren deu servint, o més, i tothom reia, perdonava, i tornava a ploure una miqueta més i Ivana i Paco van tenir la pensada de tirar l’envelat del sostre que va habilitar les terrasses i el corral, i una major descompressió que quan la voluntat és harmoniosa tot li val per adobar una festa fantàstica, El Diluvi va triomfar al palauet, la gent se n’anà contenta i eixuta, comprensiva, a l’Ateneu netejàvem, sèiem al corral quan eren les dues de la matinada explicant-nos què havia passat, què ha passat?, ens demanàvem, no estem bé, que no estem bé, sí, sí, a Praga vam vendre més cd’s de Mixtures que no en aquesta plaça aquesta nit, però ara vindrà el segon dia, el segon d’un Folkestiu que pot esdevenir una data i un festival d’estiu de molta envergadura. No defalliu, no defalliu mai, ens demanaven… Ens demanem, mentre Avamet, els dos observatoris meteorològics del poble, el del castell i el de la Conarda, coincidien a dir que la mesura és exacta: 1 litre, 1 litre d’aigua ha tingut tota la culpa. De totes les plogudes en les vint-i-quatre hores enregistrades, el total és d’1 litre per metre quadrat. Què, vos ha fet aire?

fans&alcaldessa

Tant se val, els joves ens havien ajudat a repartir feina, a muntar, a replegar, a buidar el fem, a fer festa pares i fills, i fins i tot van tenir esme de retratar-se amb l’alcaldessa abans de pegar cap a la seua festa de joves. Esperança Casanoves ho havia fotografiat gairebé tot, així que li proposarem de fer un especial perquè durant les festes puguem recordar què ha passat, en aquestes sis o set hores de caos organitzat i festiu.

Avui segon dia, amb el Tossal de Llíria, balls i danses populars des de la capital de comarca, i Tres fan ball, perquè la festa tinga moviment fins que el cos aguante. Benvinguts a l’Ateneu de Bétera, a la plaça via lliure per festes populars i de sorpresa.

Per cert, ja sabeu que la rifa es va quedar a casa? Avui encara rifem dos pacs sencers de l’Aplec del Camp de Túria. Us apunteu? I de sorpreses no en faltaran, no en falten mai, de sorpreses en una festa quan n’hi ha dipositades tantes energies. Per molts anys.