Conseller Marzà!

ConsellerMARÇÀDilluns vam rebre la invitació de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport a una reunió amb el nou conseller, Vicent Marzà, i el seu equip de treball, per explicar-nos quines seran les línies centrals de la política educativa del Govern Valencià. Avui, el saló d’actes de l’IES Benlliure de València era ple d’equips directors de l’escola concertada, a continuació l”ompliran els de la pública. Físicament no cabíem tots plegats, així que aquesta reunió per separat s’entén per la condició d’espai d’aquell indret.

Quan el saló ja era ple, han entrat l’honorable conseller i el seu equip, amb el secretari autonòmic d’educació, Miquel Soler, els directors generals, entre més Jaume Fullana, el director territorial, Santiago Estanyan,…, i ens hem saludat personalment —li he dit allò que es vivia abans de la reunió formal, a València vivim un moment tan especial que no sembla que passe de veritat.

Aquesta reunió d’avui ja apunta maneres diferents: som ací, ha dit el conseller, per millorar la comunicació dels docents i la seua administració: vosaltres sou els docents i representeu el millor de l’escola, la conselleria que nosaltres representem té unes línies prioritàries d’actuació: reduir la càrrega burocràtica, recuperar les línies perdudes, reduir les ràtios alumne/classe, una major coordinació conseller, directors generals, cos d’inspectors, centres…, a curt termini. A llarg termini, volem elaborar una Llei valenciana d’educació! (vítol!, el vítol és meu), basada en el diàleg, el consens, les necessitats, el debat pedagògic, i els límits de les nostres competències. Però amb fermesa i voluntat d’aquest canvis des del primer dia. Ja ens hem reunit amb gran part dels òrgans que formen part de la comunitat educativa: sindicats, patronals, la unió de cooperatives, el cos d’inspectors, vosaltres ara mateix, famílies, amb l’objectiu d’escoltar-vos i poder actuar amb major criteri.

—Això és senzill i planer, xa, que sembla que siga un somni, tan esperançador com és de tenir l’escola de cara, i el coneixement…

Un altre dels objectius d’aquest nou equip serà derogar la LOMQE perquè, segons el conseller, no respon a les necessitats d’educació del segle XXI. Però que mentre això es puga fer, perquè caldrà una conferència més gran amb els equips d’altres territoris, no cometran l’error de les il·legalitats. Ara, un altre dels objectius principals serà retornar als centres l’autonomia necessària, i fer coses des del nostre país, i per això, ens diuen, hi haurà prompte noves instruccions. Entre allò que voldríem fer i allò que podem fer hi ha una distància que ens agradaria d’acurtar amb el temps, amb l’objectiu de millorar la qualitat de l’educació. Per exemple, un nou decret d’escolarització i un nou reglament per guanyar més autonomia els centres.

Pel que fa al plurilingüisme, segons el conseller Marzà: cal el debat des de la convicció i la fermesa de la convivència de dues llengües i la necessitat d’aprendre’n d’altres. Amb criteris pedagògics i acadèmics. Amb rigor; sabem que hi ha experiències reeixides, i per tant volem que els nostres alumnes tinguen èxit, a partir dels millors models. Serà també un debat asserenat però un posicionament ferm d’aquesta conselleria, de decisions que seran col·legiades. Volem també donar un impuls decidit a la formació professional. És un tema clau que demana de fer millor les coses. Tenim voluntat de diàleg i consens amb la comunitat educativa. Cal una comunicació fluïda amb tothom. Ja hem canviat el calendari escolar i es canviaran més coses. Per exemple, els exàmens de juny o setembre, a partir de l’estudi de l’eficàcia d’aquests darrers anys.

Per concloure la seua presentació, Vicent Marzà ens encoratja a ser docents, que és allò que vam decidir en triar aquest ofici.

El secretari autonòmic, en Miquel Soler, ha començat la seua intervenció recordant-nos que som en juliol, que no podem perdre el temps, que els canvis no seran de la intensitat desitjada, però se’n faran dins els límits de les competències valencianes en matèria d’educació. Ha tornat a incidir en la importància de la major autonomia dels centres, a l’hora de l’organització i la pressa de decisions, qui millor que el propi centre per decidir com i què?

Aleshores, hem passat a les preguntes, a la intervenció dels directors, entre més, Miquel Àngel, director de Les Carolines, ha volgut agrair al nou equip aquesta realitat que vivim, aquest present, i ha fet una lloa emotiva en favor de l’escola i d’aquesta nova situació escolar al país. Eiii, que venim d’un desert de feia més de…, quants anys?

Pel que fa a més preguntes, ressalte aquesta resposta del conseller Vicent Marzà Ibañez: la filosofia d’aquesta conselleria és la defensa del sistema públic. El nostre pal de paller serà el sistema públic. Això no vol dir que l’escola concertada no feu un paper principal, allò on el sistema públic no hi arriba. Mentre feu bé la feina, dins les noves normatives, no haureu de patir de res. Però de primer ajudarem a redreçar el malmés sistema públic escolar.

Ai, xa, els primers símptomes, els primers senyals, com ha canviat el conte: en arribar l’equip del conseller, pugen a l’escenari del saló d’actes de l’IES, una taula amb un parell o tres de micros de taula, res més. L’honorable s’ajup, obri la seua motxilla escolar (iie, paraula, motxilla de lona negra d’escola), trau una botelleta d’aigua que portava de casa, de casa!, i la deixa damunt la taula. Què què!!

Només hagués faltat que ens convidés a beure!

—Conseller Marzà, a les seues ordres (en el sentit de la humilitat i l’agraïment)

 

L’Horta vella, qui t’ha vist!

hortavella.gifAixò és un apunt molt local, localíssim, tan particular com mancat d’interés general, zero interés realment, si és que no feu qualque paral·lelisme amb algun tros del vostre terme, que puga viure-hi una situació semblant, de fallida, de situació terminal, de mort irremeiable. L’Horta vella és una partida de Bétera on, fa molts anys d’això, a Bétera s’hi veia el regadiu, perquè l’ullal natural del poble regava amb bona aigua aquell petit tros del terme, molt abans que arribés la goma i el degoteig i llavors el secà agafés el camí del cementeri: avui he passat per l’Horta Vella, perquè encara hi conservem tres quartons de fanecada, i els escassos mil metres abans de trencar a la dreta, a banda i banda, tot eren erms, més secs i groguissons que la pellorfa de les panolles (allà mon pare feia dacsa, i melons, i cacau, i herba tendra per als animals), però aquell desert abandonat, de l’Horta Vella, feia patir, veure en què s’hi ha convertit: no direm res sobre la decisió de destinar l’únic polígon legal del poble, tard i malament, amb el nou tanatori, que potser ja anuncia la mort d’homes i dones, però també la mort del camp. Ni el passeig que s’hi va destinar fa un grapat d’anys, convida a res que no siga passar un calvari eixut, d’erm a erm, que una gúspira encendria aquell terme ràpidament, per com és de deixat i abandonat, polsegós, sense vida, tret de quatre camps i tres barraquetes de tomates: ves que fa cinquanta anys, a penes això, tothom s’hi hagués desviscut per tenir allà un tros d’horteta, un pessic de terra, per congriar ves a saber: ni de l’ullal no podem regar, xa, perquè l’han desviat a perdre al barranc, enllà de la depuradora o ves a saber on, almenys fa un parell d’anys encara s’escapava pel primer barranquet i desaiguava en un petit toll que convidava ànecs, fotges, garses i fins i tot collverds, però res de res, ni això no ens han deixat.

Tampoc no sé quina gràcia trobarien uns romans perduts, romans?, en aquella alquerieta, o ves a saber qui, s’hi va deixar les cases, les pedres, els morts, els seus, en aquell racó de món sense interés, ni ofici ni benefici…

Sort que tenim la vida regalà i cada dimarts podem baixar al mercat, o passar per les parades que cada dia obrin els forasters, amb aquelles verdures i fruites ufanoses que ens envia cajaalmeria tan delerosament com altruïsta.

 

Us deixe aquest enllaç del Centre d’estudis locals per perdre més el temps, si hi teniu cap interés.

 

 

Deures d’escola, per a què?

ENRICqueraltSi em dieu quina va ser la primera frase del discurs, o la primera de les metàfores o de les ironies, fins i tot la primera de les grans evidències de l’Enric Queralt sobre els deures escolars, no sabria encertar-la, malgrat que el conjunt del discurs vindria a simplificar-se de la següent manera, si és que una cosa tan important, els deures, es poden simplificar en un apunt. Per això us he enllaçat la seua pàgina, el seu bloc, perquè en feu una mirada atenta, a veure si n’aprenem plegats. El resum, doncs:

-de l’una banda, no n’hi ha cap estudi al món, cap ni un, que assegura que fer deures escolars millore els resultats, ni les capacitats, ni el rendiment escolar d’aquell alumne. Cap ni un! (És contundent o no, l’Enric?). No millora res de res, fóra que els té entretinguts o avorrits o culpabilitzats durant un temps determinat.

-d’una altra, els deures escolars sí que abonen les desigualtats entre els alumnes. Això és, en la majoria de casos (un 99%?), els deures provoquen, abonen, augmenten la desigualtat entre els alumnes. Vaja, que provoquen el contrari del que pretenen. Si no hi ha cap evidència científica que els deures ajuden en el rendiment escolar, en les capacitats dels alumnes, en les seues competències, en canvi sí que provoquen distàncies encara més grans entre els alumnes d’una mateixa classe, per què hi repetim, els mestres? Perquè, i d’això els mestres podem donar-ne detalls i exemples a cabassos, qui fa els deures, sinó aquells alumnes que en la seua majoria ja no necessiten de fer-los perquè van sobradament bé?, en canvi, aquells que en tot cas potser els necessiten (de repàs, o de tenir-los entretinguts), o bé que els haurien de fer per millorar o recuperar una mica la feinada, aquests són els que justament no els fan. No els fan gairebé mai.

Per tant, què, què decidiu els mestres?, els pares?, els alumnes?, perquè una altra cosa: hi ha escoles que es marquen un rànquing de deures, com n’hi ha que en posen de cara a la galeria, per a acontentar els apres, o ves a saber per què, potser perquè n’han posat tota la vida!

L’Enric és capaç de sentències com aquesta:

— Fer deures és garantia d’èxit escolar! (ironia)
— Aquell mestre posa molts deures, és molt bo. (ironia)
— És una escola poc exigent, no posa deures (re-ironia)
— Deures és sinònim d’obligacions. Obligacions de qui: de l’alumne o dels seus pares?
— Voldríem les famílies, cada dia, de 60′ a 90′ a l’escola? L’escola, però, sí que pot “entrar” cada dia a casa de cada xiquet de 60 a 90′!!!

 

Enric Queralt va tancar ahir l’última de les ponències de les jornades que havia organitzat l’Escola de Mestres AKOE, un grup cooperatiu de Segon Grau format per nou cooperatives d’ensenyament: el títol de la seua intervenció ‘deures: oportunitat o tortura‘, va convertir-se en una contundent narració del que no hauríem de fer mai la majoria dels mestres, quan assetgem els alumnes amb deures, que són l’excusa perfecta dels mestres migmestres (ho deixe ací perquè cap mestre no es moleste), que pensen que els deures ens ajuden a completar, acabar, complementar la feina de la classe: però això sense comptar, segons Enric, en si els pares podran ajudar-los, fins i tot, si en tenen l’oportunitat, o simplement i senzilla, si arriben a tenir connexió a xarxa (!)

El mestre-professor consultor exinspector Queralt va partir de dades dels sistemes escolars d’Europa i Amèrica, sobre hores de deures escolars, estadístiques, fins i tot què indiquen les normatives d’ací i d’allà, pel que fa a entendre que els deures, en tot cas, haurien de ser una activitat voluntària, creativa, investigadora, qualitativa, de lectura gairebé exclusivament, en comptes de convertir-se en una rutina més de l’escola, avorrida, mecànica, quantitativa, per continuar castigant els alumnes.

Potser que sí, que recorde ara com va començar la conferència el professor Enric Queralt amb un ventall o palmito a la mà, a Abastos, perquè allò era una autèntica olla de calor: va dir, tota aqueixa feinada que feu els mestres d’emportar-vos quaderns i llibretes, i més quaderns a casa per corregir-los i tornar-los corregits als xiquets, doncs tampoc no serveix de res. Però de res. De res de res. Ací es va ajudar de la professora Neus Sanmartí i la seua extraordinària aposta per l’avaluació formadora.

Bé, per acabar el resum, i per no deixar en un desert intel·lectual els mestres que encara opinen el contrari d’això que ens va proposar ahir Enric Queralt, que de segur que haureu posat deures d’estiu i quan els xiquets tornen a setembre els voldreu agafar frescos com els pollastres de Lluís Planes… Doncs per vosaltres, va posar exemples de quina cosa podríeu fer per orientar els deures cap a una vessant més lúdica, constructiva, menys estressant: la lectura, per exemple, accions a partir de materials reals. Tiquets de compra en una botiga, de metro, ajudar a preparar un viatge, rutes, preus, coses d’aquest estil més fluïd, estiuenc, amb propostes enriquidores que continuen apostant per una escola planificada, pensada, sòbria, respectuosa, que no perda mai de vista l’equitat.

Però n’hi ha més… Ui, amb l’Enric no s’acaba mai, però mai. Perquè potser que ara el convidem a pensar i reflexionar de com ensenyem a estudiar els xiquets. Ja en sabeu prou, d’això? Ja sabeu que ho feu ben fet? No? Com estudien els vostres alumnes?

No tenim feina i deures els mestres, aquest estiu, oportunitat i repte per anar llegint. Bones vacances.

 

 

 

Sense la ciència, l’escola no avança

IMG_7250La mestra psicopedagoga Carme Timoneda va obrir ahir les jornades que organitza l’Escola de Mestres Akoe, durant tres dies irresistibles a l’IES Abastos. Una aposta per la investigació neurològica per entendre com funciona el cervell i com podem atendre els alumnes amb major criteri. No, no cal ser neuròleg per ser mestre, per fer bé la feina a l’aula, com no cal ser enginyer informàtic,. per fer ús de les tecnologies a l’escola, però sí que cal aprofitar-se’n del coneixement compartit d’aquells que s’hi dediquen a la investigació per ajudar-nos, sobretot als mestres, que ens costa d’esbrinar perquè aquell xiquet no avança, i erra, i torna a errar en la mateixa dificultat, que ja sabem per què, defuig de trobar-se amb aquell mur que representa segons quin aprenentatge, per a aquells que tenen dificultats. Malgrat les retallades, les crisis i els lladrocinis, sort que tenim gent que s’hi dedica, a guiar-nos i a fer llum sobre la feina d’ensenyar. Una sort de trobar qui s’hi dedica, professionalment.

Carme Timoneda ho fa i després explica als mestres com, com podem actuar amb major eficàcia, bo i evitant els errors i les torpeses, quan no sabem perquè això no funciona però ens encaboriem a continuar repetint l’error. Ací teniu la pàgina de la fundació per si hi voleu pegar una ullada de com aprenem, com funciona el cervell, per què n’hi ha que ens costa més, d’aprendre. Per què n’hi ha que tenen més facilitat. Fundació Carme Vidal

«Hi ha un abisme entra la ciència actual i la seua aplicació a l’aula. En l’actualitat, els mestres són receptors de programes d’informació sobre com ensenyar basats en coneixements que es tenen del cervell. No pocs d’aquests programes contenen quantitats alarmants d’informació errònia i, malgrat això, són utilitzats en moltes escoles.» Usha Goswani dins dedicatòria del llibre Neuroeducació de Francisco Mora

Si els pares també n’esteu interessats, Carme Timoneda ha publicat Educar amb totes les lletres, una guia per a pares, editat per la mateixa fundació de neuropsicopedagogia Carme Vidal Xifre: ‘Educar amb totes les lletres és, de fet, la gran tasca que comporta el fet d’ésser pares. Què espera un fill dels seus pares? Que cal que fem per als nostres fills? […]

Mon pare, voldria ser mestre, com ell

varoufakis-moto3En veure’l cavalcar amb aquella armadura de pell, el casc i el posat damunt la moto, el xiquet va exclamar:

—Mon pare, voldria ser menistre, com ell.

El pare es mirarà el fill (com se li assembla redell), mirarà la moto i el menistre grec que s’allunya. Tornarà a mirar-se el fill com solament un pare es mira un fill (redell, si són una escopinada). Llavors, li dirà:

—Fill meu, ja fas prou cas dels teus mestres?

[silenci]

En set hores comencem unes jornades sorpresa a l’IES Abastos de València. Són sobre la formació dels mestres, però són sorpresa, perquè mai no saps què passarà, mai, malgrat que ho hages preparat amb tanta consciència, amb tanta cura. I serà això, aqueixa sorpresa que ens dirà com anirà l’encontre dels mestres, sorpresa majúscula, i esperem que en favor dels mestres. Sobretot dels mestres que han apostat per confiar, en aprendre i en l’escola que fan.

La mestra Carme Timoneda serà la primera ponent convidada en aquestes jornades, benvinguda a l’escola de mestres. A les terceres jornades d’estiu i de juliol: que són una aposta per la formació, per l’escola, per l’educació i els reptes que el temps i l’amor ens posen cada dia, als mestres. Ella és una professional de l’escola que va descobrir que hi havia escletxes que no atenia, en aquells xiquets que els costava d’aprendre. En els altres alumnes potser que també, però sobretot en aquells que els costava d’aprendre, perquè tenien dificultats. I aleshores va començar un camí d’investigació per la ciència amb un equip: mestres, psicòlegs, neuròlegs, un equip per ajudar a aprendre, per salvar les dificultats, per ajudar-nos als mestres, malgrat l’experiència i el camí fet.

Sort que n’hi ha professionals que ens fan llum, als mestres, que ens obrin via en les dificultats, en els errors, que ens ajuden. Trobar qui ens puga aportar coneixement, a partir de l’estudi, de la pràctica i de la investigació no és fàcil, per això aquesta Escola de Mestres AKOE. En conèixer Carme Timoneda a través d’uns cursos online organitzats per Prisma, vam saber de seguida que l’havíem de convidar a venir a València, a l’escola de mestres. Pareu atenció al discurs, mestres, agafeu llanterna, televisió, lloro i director d’orquestra, i no perdeu el fil ni l’agulla d’enfilar. Ve de Girona, que és el nord del país, ve de l’escola, de la Universitat i, sobretot i més important a l’hora de la tria, ve de la pràctica de l’escola i de la ciència, de com podem els mestres ajudar a aprendre, sobretot ajudar a aprendre a alumnes amb dificultats, que no en són pocs ni covards. Com deia aquell xiquet mirant-se son pare:

—Mon pare, jo voldria ser com ell, en Varoufakis.

—Però fill (redell com i com se li assembla), ja fas prou cas dels mestres?

[silenci]

Ara sí, Carme Timoneda, et passe amb goig i delit la paraula: benvinguda.

 

**ja deveu haver endevinat el calc del primer cant de Canigó, de Jacint Verdaguer

 

 

Els mestres que fem escola en estiu

jornades2015

No tenim solució, o justament perquè no en volem tenir una de gaire fàcil, els mestres continuem a l’escola durant l’estiu. Milers de mestres d’aquest país, de fet. I d’altres països, supose. Cada estiu ens apleguem en escoles d’estiu, en cursos de formació, en trobades, en congressos, en jornades, ací i enllà, els mestres no parem perquè malgrat això i allò que ens diuen, volem continuar aprenent, cerquem respostes, o cerquem les millors preguntes a la feina que fem, a millorar per atendre aquells xiquets que cada any són responsabilitat nostra, que ens preocupen si aprenen o no, si milloren, si són atesos com mereixen, si encara podríem fer millor la nostra feina, que no és minsa ni fàcil, que cada colp que descobrim noves maneres, noves metodologies, en volem saber més, que som incorregibles, per això, o justament per això som corregibles, els mestres.

Ja sé que he pegat dur en aquesta experiència que hem visitat enguany d’Escola d’estiu a Barcelona, acompanyant els mestres de Rosa Sensat, però és que hi havia coses a dir i les hem dites, com hem dit allò que ens ha agradat, però també allò que no ens agradat gens. I l’ús de la llengua, justament al cor d’allò que se suposava era la innovació pedagògica, la llengua dels valencians era bandejada completament. La sort és que ara mateix a Catalunya hi ha en marxa dèsset escoles d’estiu, poca broma, sense comptar les escoles que fan la formació interna, individualment,  i això significa milers de mestres que continuen formant-se a l’estiu, posant en qüestió allò que fan per començar amb major garantia a setembre.

Nosaltres començarem la nostra formació especial aquesta setmana que entra, en unes jornades de juliol que hem preparat amb detall, amb cura, per trobar mestres que ens puguen aportar modernitat, reflexió, investigació i, sobretot, ciència a partir d’allò que fan. A l’IES Abastos de València, l’escola de mestres AKOEeducació proposa als mestres tres jorns de lo alto, amb experiències reeixides de mestres i alumnes, amb tots lúdics de cultura, de música, de teatre, amb la invitació especial a les editorials valencianes perquè mostren als mestres les seues apostes lectores de l’estiu: hem cercat qui ens podia aportar debat, ciència i coneixement, als mestres. Potser que ho encertem, potser, però l’esforç va encaminat en aquest sentit. Així que us esperem per formar part d’una gran escola, viva, que manté el coratge viu i il·lusionador que l’escola mereix, l’escola que volem. Sense els mestres no fóra possible. Benvinguts.

Per inscriure-t’hi: https://akoeducacio.wordpress.com/

 

Rosa Sensat fa cinquanta anys, #50ee

IMG_6945Uns quants mestres valencians participem de l’escola d’estiu Rosa Sensat que enguany commemora els cinquanta anys amb unes jornades titulades ‘Sense límits’, de tanta programació, tan intensa i diversa com han preparat per atendre la formació voluntària dels mestres aquests primers quinze dies de juliol. Tres eixos obrin via i conviden els mestres a participar-hi, ecologies, desigualtats i cultures. El primer jorn, que vam trobar de molt d’interés, va començar per la ciència, la geografia, l’economia, la cultura, la divulgació científica, un coneixement globalitzat que no acceptava la superficialitat ni l’estudi regalat, jo vaig trobar especialment lúcid Martí Boada, però també Martínez Alier que insistia que llegíssem l’encíclica del papa, fins a sis vegades, i també Ramon Nogués, o la contundent denúncia d’Adrienne Diop contra les desigualtats, o l’Angel Pérez… Tot plegat una presentació densa, provocadora, de calat exigent, amb propostes per farcir l’escola amb idees i un pensament que reclama abandonar la ximpleria i reclama ciència —ep, això em recordava de nou Lucreci i Martí Domínguez. Compromís social, polític, a partir de les realitats socials d’escoles del món: la desigualtat nord-sud es viu sobretot en les escoles del nord, que no faciliten l’equitat, més aviat el contrari. Que sense pensar-hi, o justament, continuen abonant aqueixa desigualtat.

En el segon jorn, l’ús de les llengües en els diferents tallers ens ha copsat, perquè el català ha sigut bandejat voluntàriament en canvi que els forasters que hi participen puguen entendre allò que s’exposa. Ai, em sembla que som l’únic país que els mestres renunciem a la llengua, quan tenim convidats. I m’ha semblat que s’hi ha renunciat amb molta facilitat. Una llàstima, doncs, sobretot quan s’hi vol donar la sensació plurilingüe a l’escola, en canvi de bandejar una de les llengües que, casualment, és la nostra. I pitjor, tots els mestres joves que s’incorporen a aquesta dinàmica de les escoles d’estiu, entendran que el català no serveix, per entendre’ns de pedagogia amb el món, que només servirà per tancar-lo quan siguem a l’escola i prou, que després ja n’hi ha les llengües que són importants, però la nostra, no.

Estic convençut que això no passa a París, ni a Londres, ni a Milà, però a Barcelona, sí. Que encara exercim de provincians. Una llàstima, amb el goig que veníem, que ens passe com fa gairebé cinquanta?, trenta?, vint anys? Ah, que això abans no passava?, que la llengua justament era el puntal sobre el qual es bastia una pedagogia nova, moderna, necessària, de major llibertat i respecte? Una llengua que era la punta de la resistència!

Amb tota la devoció per un programa que no resta mèrits a Rosa Sensat i a la seua història. O sí.

Per molts anys.