El nou govern valencià, un model a Europa

Prou de mitges tintes, xa, de vendre això i agafar-ho tot tant a la valenta, com si s’acabés la vida demà mateix. Per bé que, ara estem i ara no estem, en el sentit de perdre la vida en un rellamp. A la faena…

Ja havia anunciat que els negociadors de l’un costat i de l’altre no eren jovenívols ni de la nova etapa que necessita el nostre país: ni ciscar, ni soler ni mollà eren les persones oportunes per dissenyar la nova valència que volem. A quin sant, per molt que es pensen que més val gat vell, perquè gat escaldat d’aigua tèbia tem. Quin tall de pensionistes, xa, per redissenyar què, il·lusió?, coratge?, aire fresc? Fora romanços! Foc a Segudet!

Fem una porra i a mamar la filosofia, la particular de cadascú, perquè com els blocs són gratuïts, cadascú només s’hi juga el pedigrí de l’orgull, la sinceritat i l’honestedat, i en aquest rodal, i molt abans que aquests que hem posat i altres que vindran, nosaltres ja ens jugàvem les garrofes per voluntat pròpia, en canvi de res, gratuïtament. Ai, quanta d’auesta gratuïtat ens cal, als polítics, als mediadors, als líders, als corruptes, a tothom. Sobretot al pp, que ens ha robat l’ànima durant cent anys, i a ciutadans, que pensa a robar-nos-la durant cent anys més. Si és que passa aquest regal que li han oferit els mitjans i certes empreses corruptes de l’Íbex espanol.

Ara necessitem equip, equips diversos, plurals, capaços d’entendre’s. Va, va, canta…

Ximo Puig que siga president. I Mònica consellera en cap. Tan difícil és això, de compartir un protagonisme i una política de gestió transparent i de costat dels valencians, de tots els valencians? Si allò important és la feina que fareu durant quatre anys i convèncer a aquells que no ens han votat, quanta feina tenim a recuperar, els propers cents anys. Amb els detalls de quina cosa farà cadascú o hauria de fer de principal, ja em posaré en un altre apunt.

Al mestre Vicent Marçà, sigueu valents, doneu-li la conselleria d’educació, possiblement la més difícil, juntament amb la de la cap i la de presidència. Que un mestre torne a ser el cap de l’escola, de tota l’escola dels valencians. Això sí que seria el gran triomf de l’escola i de l’educació, i d’aquest govern nou. El triomf dels mestres de Castelló, Carles Salvador, Porcar, Soler i Godes, els mestres freinetistes amb Ferran Zurriaga, Roser Santolària, Alfred Ramos, Carme Miquel, una aposta per l’escola viva… En canvi, lliurem al pspv l’economia, per què no, que n’aprenguen, a partir de ser pspv i de reclamar un finançament just per als valencians. Prou de bromes i de psoe, tu, tornem al pspv allò que és del pspv, dignitat, professionalitat, valencianisme, teniu economistes de molt calat, de molt de trellat, però aquesta vegada poseu el seny valencià, el territori per davant l’interés de l’estat: els valencians per davant de tot.

Cultura? Home, això és indubtable, ja heu de saber a qui li l’heu de donar, perquè si no ho sabeu, ja podeu fer un referèndum: poseu en un sac un de cada, un dels tres partits del govern i crideu cent persones de la cultura del país: de Vicent Torrent a Ferran Torrent, de Pep Gimeno a Pep Ricart, de Reis Juan a Rosa Serrano, de Rafa Arnal a Ricard Peris, de Josep Blesa a Vicent Partal, de Raquel Ricart a Creu Planells, de Miquel Gil a Manolo Boix, de Rodríguez Castelló a Mara Aranda, de Begonya Mezquita a Toni Ferrer, Lluís Roda, Martí Domínguez… , de… Tant se val, trieu-ne cent i deixeu-los triar la millor consellera de cultura que haurà tingut mai aquest país.

A Podemos doneu-los interior, seguretat, acollida, atenció social, habitatge, va, va, a per feina, que no podem perdre més temps…

I sanitat, ai, un cos tan gran, tant de salt mortal, tan necessari, per què no feu una innovació: tres consellers de sanitat, per què no? la salut dels valencians és principal, així que no volem bromes, un de cada, que s’entenguen, però parleu amb la gent que hi treballa als hospitals, als centres de salut, en atenció primària, en la investigació, n’hi ha noms a manta, metges, infermers, auxiliars, bidells… Voleu els noms?

I feu una conselleria de coeducació, contra la violència, contra el maltracte, en favor de la intel·ligència, de la comunicació, de les idees, de la vida, que aplegue il·lusió, coratge, i nervi si cal contra l’agressió i els malparits.

Però sobretot treballeu en equip, sense excusa.

Va, va, ara ja podem decidir-nos… el valencians ja hem votat, ja hem decidit què volem, allò difícil ja és fet, només cal posar-se a la faena, que no és poca ni fluixa ni tèbia.

Gràcies per confiar-hi, xa.

 

 

 

Rita en risc d’exclusió lingüista

Avui mateix ens ha arribat a l’escola una notificació oficial perquè els pares es preparen a demanar subvenció per als menjadors escolars. Això és per al curs 2015-2016. Ahir els mitjans inflaven el lleu per comunicar que el pp valencià obriria algunes escoles durant l’estiu per evitar que uns quants milers de xiquets valencians no puguen fer cap plat durant el dia, si l’escola és de vacances. La publicitat d’aquesta almoina sembla feta apposta com en aquella campanya del dòmund dels anys seixanta del segle XX, que corríem amb vidrioles en forma de caps de xiquets del món. Els valencians, de primer llancem els diners al fem i a les butxaques d’uns quants —la fórmula 1 encara deu 400 milions d’euros: suficients per alimentar tanta infantesa en risc de pobresa i exclusió a trenta anys vista. Però el pp va preferir de regalar els diners al putot de la revetla i els cotxes, en canvi de passar estretors. Per cert, l’FMI ha aprofitat l’avinentesa dels menjadors d’aperra per a demanar que retallem més la despesa en sanitat i en educació. Veus, no sempre plou a gust de tothom, per a goig dels fillsdeputa de l’FMI, que prefereixen matar-mos els malalts i i empobrir encara més l’esperit dels alumnes, en canvi que els isquen el comptes perquè ells puguen dinar caviar, beure moët i dormir sota cels de cinc o més estels. Cadascú apunta la pistola al seu blanc, i l’FMI ja sabem on pixa i qui els torca el piu.

Però pel que fa a exclusions, pel risc de pobresa física i d’esperit, caldria tenir en compte altres mancances, per exemple les lingüistes o lingüístiques, perquè no pocs polítics d’ara i d’abans són en un autèntic risc d’exclusió, per inútils, per voluntat pròpia, que és la pitjor de les causes: per exemple, Rita Barberà és l’exemple perfecte, de dona en risc d’exclusió lingüista, pel que fa al valencià. La pobra exalcaldessa de València, fóra bo que es presentés durant l’estiu, com els altres pobres tipus Bauzà, Fabra i companyia (ací del psoe també en podeu posar un cabàs), en els menjadors col·lectius de llengües, a vore si d’una vegada, ara que tindrà més temps a perdre que un rellotge de sorra, aprén valencià amb la variant dialectal de València, i no aqueixa invenció seua d’anar de falla en falla pidolant on és el subjecte, on l’adjectiu i on els tres adverbials, l’hi, l’en i el gin!

—Xa, no sigueu mamons i envieu-li la Laura Borràs abans del 14. Si no ho cura ella, és que la cosa no té remei ni amb Fàtima.

El Corpus ‘Rita’ i un suggeriment

barbera

La dona alcalde de València ha lluït la cresta en la processó del Corpus de València. Segons alguns escolans perennes del pp que encara xuclen d’aqueixa mamella, feia el comiat davant els beats, l’església, els crestians fidels, l’extrema dreta concentrada, els militars, i el cos present d’una hòstia sotapal·li: el corpus, el de Rita sobretot.

El Corpus de Rita és a uns dies de deixar l’ajuntament més arruïnat d’Europa, amb deutes eterns, irrecuperables, com el corpus que Rita voldria reviure quan sota pal·li hi havia aquell homenic, dictador feixista i assassí professional d’homes, dones, xiquets i poetes. El Corpus Rita va tenir la luxúria de viatjar deu minuts en un ferrari, per a gaudi d’ella i un altre homenic, Camps, el follet Camps, en canvi de pagar uns milions d’euros de la butxaca dels valencians: el viatge amb Ferrari d’aquest Corpus luxuriós, Rita, encara ens costarà als valencians 400 milions d’euros declarats, perquè els no declarats ja eixiran en l’auditoria que encarregarà l’equip de Ribó, mentre tu i els teus gaudiu de processons i altres teatrets hipòcrites. Però Rita no en té prou, així que la Fira València també serà una ruïna, en devem més de 500 milions encara, això sense comptar el saqueig continu de les empreses municipals, el cas Emarsa, però també transports municipals, policia municipal, grua municipal, jardins, obres, enllumenat, no hi ha cap, cap, empresa municipal que no siga en la ruïna, perquè haja passat el lladrocini econòmic, o haja patit la despesa exagerada, abusiva dels seus gerents, juntes comissions o corral d’idees i suggeriments: totes les empreses municipals de València, Rita, vols saber qui és la responsable màxima? o vols que li ho demanem al Corpus, Rita? O potser ho endevinaràs tota sola, abans de marxar a Múrcia.

D’aquests milers de milions d’euros de deute, entre declarats i no declarats, els robats, els amagats, els gastat supèrfluament, o els compromesos a llarg termini sense tenir-los, l’alcaldessa Rita n’és la punta visible, la cara, el Corpus del delicte, d’aquesta processó calvari que hem passat els valencians els últims vint anys. Així que la maedéu de milers de valencians, caldrà passar-la per Picassent, perquè es quede a beneir entre reixes aquell ermitori.

Ahir mateix, entre danseta i Moma, cavallets i magrana, una processó militar del Corpus reconvertida per l’extrema dreta valenciana, Rita aprofitava el temps per explicar al món com era possible que els valencians siguem en mans d’uns perdularis de Compromís, en mans d’un dimoni (per ella qualsevol que parle valencià correcte), si sabien que ella tenia corda per continuar enganyant els valencians en canvi d’uns gots de ginebra i els diners públics del segle XXI, de tots els valencians. Els diners de tots els valencians i de tot el segle. Que ella encara se sentia capaç de viatjar en ferrari, deixar que ens continuaren furtant pel fem, per la llum, o fins i tot per la fira València… Que perquè ens furten, ella és capaç de sacrificar-se, no quatre anys, cent anys que li queden de vida, al Corpus.

Suggeriment: en les falles de 2016, sense el Corpus present, tant de bo continue a Picassent o exilada a Múrcia, pugeu Xavi Castillo al balconet de l’ajuntament de València, perquè en pegar foc a la traca, avise el pirotècnic i el món sencer, amb aquell rot bestial a la manera de pepepòtamo, que la impunitat també té un final tràgic. De Corpus present.

Discrimineu els valencians, aterreu-los!

Saturno_devorando_a_sus_hijos“La menor despesa estatal per habitant en infrastructures i transports és una decisió discrecional del Govern central,

…El disseny del sistema de finançament autonòmic no tracta adequadament els valencians i explica gran part del seu dèficit fiscal.

…Més del 90% el saldo fiscal negatiu valencià s’explica per un sistema autonòmic de finançament clarament discriminatori amb nosaltres.”

El finançament valencià, Vicent Cucarella. Edicions Bromera

 

Els valencians som els primers que hauríem d’aprendre a xiular, però no com fan els colombaires, els caçadors, els que van al tord o a la guatla, no, no, aprendre a xiular en la direcció oportuna: com uns energúmens que diuen ells, com uns malalts… Sobretot perquè no és d’estranyar que els valencians estiguem malalts, de tant com ens han escanyat i ho continuen practicant fa més d’un segle, segons afirma Vicent Cucarella: i el govern d’espana, el d’ara, el d’abans, i possiblement el que vindrà a socórrer-nos, se n’oblidarà fàcilment dels valencians, perquè trobaran més prioritats que no la dels valencians, moltes prioritats contra els valencians, contra el seu corredor mediterrani, contra la nostra taronja, contra el camp en general, contra les víctimes del metro, trobaran tot d’excuses per tenir-nos callats, muts, si no és que comencem a xiular fort, fortíssim, contra l’himne, contra el jou, contra l’esclavisme econòmic que ens atenalla, contra una monarquia que se n’ha burlat de nosaltres fa més de cent anys: perquè si no xiulem, fort i alt, ho pagarà la nostra economia, que vol dir que ho pagarà l’escola, la sanitat, els nostres peatges, la indústria, el camp, que no tindrem ni per als xiulets i haurem de piular, xiular, xuflar, amb pinyols d’albercoc, com han fet tota la vida els pobres, els desgraciats, els malparits de mitja sabata i camal trencat. És aquesta la consideració que ens tindran, l’esquerra i la dreta espanola, als valencians. Uns morts de fam que no tenen ni això, per a xiular. Uns molls, de carn i de lleu.

Però, ep, ja ho avisava el comte de Trènor, el 1910: València és la cendrellosa d’espana.

Naturalment, ell no escrivia espana així, això ho he afegit jo, que sóc energumen i estic malalt, perquè si cal, reconvertesc el tarongerar en albercoquer, a veure si amb la matèria primera més barata i abundosa, ja no teniu excusa per despertar-vos i provar de xiular, de primer fluixet, xa, però després fort, fortíssim. Fins que rebentem de salut. Tot el temps que siga necessari per independitzar-nos d’aquella esclavitud servil i merdosa.

 

Premis de poesia Camí de la Nòria 2015

IMG_6196[el discurs de benvinguda als premis Camí de la Nòria 2015]

Bon dia

Benvinguts al lliurament dels Premis Camí de la Nòria, en la seua desena convocatòria. Per molts anys.

Avui fem la cloenda del Maig_literari 2015. Un mes de llibres, lectures, autors, reconeixements, entrevistes, en favor de la literatura. Per una altra banda, el lliurament d’aquests premis de poesia clou un programa intens i considerable.

Allò que va començar com una exercici intern entre alumnes de l’escola d’adults, ha anat agafant cos. Ordre. Responsabilitat local i comarcal. Escrivim, els valencians, i reconeixem la literatura. Quina és la manera més acurada de reconèixer una llengua, sinó la poesia. Els poetes haurien de ser espècie protegida, admirats, reconeguts, perquè són la punta excelsa del poble, són qui representen l’exploració més acurada d’expressar-nos, els homes, les dones, en el sentit excels, i sublim.

NO és cap broma, doncs, que una escola haja assolit en només 10 anys aquesta esplendor, una categoria elevada en favor de la poesia, de possibilitar que la gent, que s’expressa poèticament, tinga finestres obertes per explicar i excel·lir en la llengua.

Per molts anys a les organitzadores. A l’EPA.

Als poetes que els feu costat, als membres del jurat que en teniu la paciència i el temps per millorar-nos l’ànima i l’esperit.

A Marc Granell, sobretot, que ens ha guiat. A Lluís Roda i a tots els que sou poetes de bo de bo i ens representeu per la bellesa de la llengua…

Tenim una llengua bella, els valencians, malgrat que castigada, assetjada, prohibida als mitjans, als comerços, a la indústria, a les notaries i als jutjats… Malgrat això, tenim una llegua bella, com deia el senyor Enric Valor i Vives. Bellíssima.

Tant se val una vida tan dura; en les situacions més difícils, sempre hi han sigut, els poetes. Sempre vius, forts, incansables. Són el nostre Coral romput, el nostre Coral. Romput.

Als que avui sereu premiats, als que no sereu premiats. A tots, per la gratitud del vostre temps a la poesia, a la llengua, a aquests premis.

Per molts anys.

 

Té la paraula Carme Salt, secretària del jurat d’aquests premis, que donarà continuïtat a aquest lliurament. Si volen acompanyar-la, convidem a l’escenari a Amós Belinchon, Gemma Tarazona, Lídia Mir, Lluís Roda, membres del jurat, però si n’hi ha més a la sala, també són convidats a pujar.

Benvinguts.

Uns quants empresaris hauran de deixar de robar

Un grapat d’empresaris de primera línia es queixen dels resultats democràtics de diumenge passat. Per ells, que són als cercles ‘rodons’ d’empresaris, o als clubs selectes d’empresaris, o a les cambres reials d’empresaris, o a tot allò que fa tuf d’empresari de primera (entre nosaltres ‘uns refillets’), els futurs governs, ajuntaments, generalitat, diputacions, els pot anar a la contra, perquè ja no podran rebre tot de tractes de favor, ni contractes sotamà, ni adjudicacions sense mirament, ni milions d’euros regalats en canvi de fum o de petites comissions per a les butxaques particulars de polítics o partits. No. Sembla que ara s’hauran de conformar a negociar pels contractes amb transparència, com si foren empresaris nets i honestos, que vol dir davant polítics que estudiaran si la seua és la millor de les ofertes, no l’oferta dels amics, ni l’oferta que tot t’assegura el premi en canvi que em pagues un viatge, una cacera o uns quants milions comptats en un cotxe. Ara, aquests empresaris més llestos que el pa d’àngel, hauran de competir amb les mateixes condicions que tothom, per guanyar una sol·licitud o una inversió. I ai, això, per ells és un desavantatge al qual no són fets, ni acostumats, ni saben com, pobres. Perquè ells estan fets a entrar allà, a la diputació, a la generalitat o als ajuntaments com qui entra en sa casa, amb la bata, el puret i la secretària vestida a mitja cuixa, això si és que no fan la reunió més íntima, a la plaça de bous, al camp de futbol, al club que és un puticlub, a l’iot, o al balcó de l’ajuntament d’aquella figaflor, o ves a saber. No, no, això que ara els espera, aqueixa transparència, o possible netedat i competència, no fa per ells, així que han començat per deixar anar l’amenaça als mitjans d’extrema dreta, a través dels opinadors i periodistes que tenen col·locats allà on saben, perquè amenacen que això no anirà bé, que així no crearem ocupació, ni mourem l’economia, que ells sí que en saben, que fóra millor de cercar pactes contranatura, perquè ells podrien continuar fent com han fet fins ara, el filldeputa. Clar i ras. Ells ho deixen caure i l’últim que apague el llum.

Si hem arribat a quotes de més del 50% de desocupació entre els joves, hem arribat a tenir més diner negre que mai, o a tenir més comptes a Suïssa que pedres al barranc, si hem arribat a nivells de deute de rècord, o hem arribat a destruir més empreses petites els últims vint anys que no en els últims cent, o si l’índex de corrupció política i empresarial és de nivell ‘màfia organitzada’ això no té res a veure, res de res, amb la seua manera de fer, no, tot això és casual, com ho és que un percentatge elevat dels polítics responsables de govern visquen amb sous milionaris d’aquestes empreses, una casualitat, no té res a veure amb el diner que han robat (ells en diuen guanyat), o estalviat (no en diuen furtat), amb tants avantatges que la política del pp i del psoe els ha garantit en canvi de deixar-nos escurats i despullats. Sí, amb ‘l’extrema esquerra’ que ells diuen, l’economia ens anirà malament, ells ja ens hi han avisat.

No té res a veure que l’economia dels últims vint anys, a València i a aquella espana que encara ens governa, haja enfonsat la gent en la misèria. Que si mai ens recuperem, no serà pels fillsdeputa que amenacen el món i sa mare cada colp que algú els diu que, en uns dies, possiblement hauran de deixar de robar. No per decència ni per ètica, ni per valors. No. Senzillament, perquè n’hi haurà uns altres als llocs de responsabilitat política. Almenys fins a les properes eleccions que tornen a guanyar els seus. O no.