Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La llum de Lucreci (4)

0
Publicat el 30 d'abril de 2015

Després de llegir a classe la presentació del nou llibre-disc de Bertomeu ‘Estellés infinit’, escric a la pissarra l’exercici d’avui: escric i dic que escriguen, per exemple, un subtítol ‘Estranyes figures’ que hi ha al capítol del llibre ‘El somni de Lucreci’ de Martí Domínguez, una història de la llibertat del pensament, i torne a dir, escriviu va…
«Sols hi ha una bona i sòlida filosofia que, com un altre Hèrcules, puga exterminar els monstres dels errors populars.»
Evidentment, aquesta «bona i sòlida filosofia» és la que naix de la raó…
Davall de tot això acabe escrivint,
—Perquè vosaltres, què voleu, terme o crisma?

Final de l’enunciat de l’exercici. Encara no he acabat de tapar aquests boli modern de tinta de pissarra blanca que Àngel exclama en veu alta: mestre, jo vull terme, almenys així tindré alguna cosa, que crisma ja sé que no, que no en tinc.

Xa, li responc, aquesta intervenció ja apunta que en tens més, molta més, que molts polítics que ens governen fa trenta anys.
Després d’això els demane de llegir en aquelles paraules, més enllà de la cosa literal (uiii la cosa literal)… Els explique l’acudit d’Alcàsser i Picassent, i ràpidament Aitana diu, ehh, què tens contra els de Picassent, que jo tinc un maset… És gran?, li demane; sí, sí, molt gran… Veus, a Picassent tot és terme, la crisma se la van quedar els d’Alcàsser.
Aleshores Dani em diu, mestre, jo vull terme, perquè el terme són diners i jo vull regalar-te una escola feta de bitllets de cent euros… Tots els xiquets voldran venir. Home, m’exclame, pa què volem una escola de bitllets de cent?

Riure, hem rigut la gana…, però cada vegada més els xiquets s’afegien al terme, i sort de Llúcia que diu, jo vull crisma, mestre, perquè el terme, sense crisma, te’l poden llevar fàcil…
Fàcil, fàcil, vaig rient jo i tothom de la classe
[continuarà]

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les taronges d’or (2)

0
Publicat el 28 d'abril de 2015

taronges2

Ahir trobe un comercial de la taronja castigant-se el cos en una piscina coberta: ens hem de mantenir, ja tenim una edat que cal venir entrenat a segons quins negocis. Què, com t’ha anat enguany? Millor?

No, no. La clemenules una ruïna autèntica, i la nàvel pa pagar despeses. En canvi, la lane potser que puga fer-me un parell de dinars, mon pare està content. Com que no li passe cap jornal, cap ni un, dels dos-cents que puc destinar, ell apama que les coses van bé.

Home, fa unes setmanes que la cosa ha millorat. Ha millorat? Sí, sí, hi ha ordre des de dalt de filtrar les importacions de Marroc i SudÀfrica. Fins passar eleccions no volen bromes, ni que ningú puga passar aquelles taronges per valencianes.

Vols dir que això va d’aqueixa manera.

Xe, no t’ho dic jo? Ara la paguen el doble de preu que fa un mes. Volen un compte final positiu i, sobretot, han tallat qualsevol frau de denominació valenciana. Però també et diré que, mentre governen aquests, mai no aprovaran una denominació d’origen València. No els interessa de cap manera.

Au, que continuen robant-nos, espoliant-nos, furtant-nos… El camp valencià no té arreglo.

Ni crisma.

Això, això, el camp valencià té terme, com a Picassent, però crisma, zero.

 

Què diu el DCVB sobre crisma?

3. fig. El cap; cast. crisma. a) En sentit material. Rompre la crisma a un: trencar-li el cap, ferir-lo greument o matar-lo. Badar-se la crisma: fer-se un trau al cap per caiguda o cop.—b) En sentit immaterial: Enteniment, seny. No tenir crisma: no tenir seny. Fer perdre la crisma: irritar molt, fins a fer perdre el seny (Val.). «Qui no té crisma, no s’atina»: es diu de les persones aturrullades, que obren sense reflexió (Tortosa). «Los animals són com les persones, fora la crisma» (Tortosa).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les taronges d’or

0
Publicat el 27 d'abril de 2015

tarongesdor

La crisi de la taronja valenciana és estructural, em diu un jove que s’hi dedica professionalment. No té remei. Home, em queixe jo… Deixa’t de collonaes, no-té-remei. De cap manera.

Enguany, particularment ha sigut un desastre. Vam començar molt malament, però molt, pel que fa a la varietat de les mandarines: la meitat de les clemenules es van quedar al camp; de les collides, es van pagar tan malament com pugueu pensar, fins i tot a euro el caixó. Si fa no fa, a cinc cèntims el quilo. Això és, n’hi ha que ho ha deixat perdre, perquè la veu dels entesos no troba millora a pocs anys vista. Sí, n’hi ha més varietats, però aqueixa és majoritària i marca la tendència del mercat. Aleshores van aparèixer tot de rumors que la taronja grossa, les taronges nàvels i lanes, això i allò, recuperarien el negoci perdut. Una bufa.

Tres euros el caixó, que vol dir catorze cèntims el quilo. Això és el que reben la majoria de llauradors, que d’ací han de pagar les despeses de produir el quilo de taronges, i comprovar que és queda un jornal de ruïna. Menys deu, com en aquell joc de cartes. Em diu un home fet i dret, jubilat jove, que està fart de destinar els diners de la jubilació al camp, per no traure res, res de res. Perquè no arriben a pagar les despeses, les taronges. De cap manera. Bé, les taronges, sí, però els tramposos que fan de comercials, els quatre comerços que dominen el mercat, els ulls grossos de l’administració, i els amigots que passen comissions a vividors i corruptes, ja fan la resta del pastissot.

Així que el resultat de l’any és un desastre complet. Com és habitual els últims anys. Ara, aquesta setmana la cooperativa de Bétera anava més animada, infinitament més entretinguda, com supose que anaven totes les cooperatives de la comarca, i del país…, cercant el comerç que facturà les taronges a Rita Barberà per un valor aproximat de setanta euros el caixó. Això és, a quatre euros el quilo, quatre!, aproximadament. De la llista de despeses de l’alcaldessa, això que tothom en diu Ritaliks o una cosa semblant, n’hi ha una compra de taronges per valor de 6.330 euros per uns vuitanta caixons. O els responsables municipals de València menteixen i facturen impossibles, o els milers de llauradors valencians han sigut enganyats, estafats i robats com fa dècades que passa.

No som idiotes. No. Però l’assumpte del camp té la seua gràcia, i l’any que ve els llauradors es rifaran de portar tot de caixons de taronja a l’Ajuntament de València, a meitat del preu que la paguen si cal, només per recuperaran el temps i els diners perduts. Després passaran per Picassent, a saludar l’excaldessa, que s’estarà vivint unes vacances a la fresca de tanta pocavergonya, o bevent-se un suc d’aqueixes taronges d’or que ella, solament ella, paga amb els diners de tots.

*Només mos faltava que els lladres corruptes del pp se’n rigueren davant el nas dels desgraciats del camp.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sumem-nos al futur, xa

0
Publicat el 25 d'abril de 2015

IMG_5575De bon principi n’érem uns milers, però després la quantitat ha augmentat considerablement. Una gernació pel futur, pel canvi, per la llengua, la sanitat, l’escola, el país, el territori. Per la decència.

Encara no sabem, ni ens ho expliquem, com és que el Partit de la Corrupció popular té dret a presentar-se a eleccions, no ens expliquem com no l’han il·legalitzat, què cal més per demostrar com han convertit la política en una màfia, les institucions en cases de vergonya, i el país en una gran ruïna. No no sabem, com passa encara que no són tots tancats.

Per això iuns quants milers de valencians hem eixit al carrer. A veure què caldrà més per recuperar l’honestedat, la decència, els valors. El futur valencià no ha de ser una claveguera, ni una cova de lladres, ni de fills de puta. Ens mereixem, i els nostres fills també, un país normal. Pegant en normal. Decent i tota la pesca.

Au, a veure si aquesta vegada som capaços de guiar-nos tots plegats, contra la misèria humana que representa el pp, ciutadans i tot el botifarram del mateix rastre.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vent de Mallorca

0
Publicat el 20 d'abril de 2015

mallorca1

Anit, l’Ateneu de Bétera tancava la festa dels cinc anys amb el concert sorprenent de ‘Donallop’, quatre músics, als extrems, el violí i el cello, al centre en Pere i na Joana, ell de discurs fluïd, irònic i fi, ella d’una veu que no deixava indiferent, no, ni fred, amb un ball gestual que convidava a concentrar-nos, a embadalir-nos, ep, ací n’hi ha de lo alto, entre música i gest, i veu i gest… Un encert de tria per a tancar un jorn extraordinari.

Segona part: acaben d’arribar els xiquets de mata de jonc, una escola cooperativa de Palma agermanada ara amb escolagavina. Llengua, identitat i territori, i un programa viu per descobrir València, diversa, plural, diferent, ni tòpica ni folclòrica. Sembla que els valencians tenim tanta mala fama, ara mateix: sort que ens coneixem. Sort d’això.

Tercera part: d’aquest vent, en devem una part a tants morts com ens arriben cada dia a occident, ofegats a la mar, a la mediterrània, mar entre terres desiguals, sense equitat ni equilibri. És cert, la vida ha de continuar, però n’hi ha molts, milers, que no podran contar-ho, ni comptar-ho, ni saber com és aquest occident ric governat de cràpules, de miserables, de tanta misèria i vanitat, sí, occident encara haurà d’agrair al vent i a l’amor ser a la banda rica del món.

Quarta parta: malgrat tot, l’esperança, sempre l’esperança, l’escola, la defensa de la vida.

[continuarà]

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cinc anys d’ateneu a Bétera

0
Publicat el 17 d'abril de 2015

donallop_19942105

L’Ateneu de Bétera farà avui dissabte, 18 d’abril, l’assemblea ordinària, en farà balanç, i un breu d’una història curta però intensa. Fem cinc anys i ho commemorem amb un cap de setmana especial: l’assemblea, sí, però el dinar de germanor de diumenge, el sarau entre amics, un concert del grup mallorquí ‘Donallop’ i una invitació al poble a participar dels actes culturals i socials programats: entre línies llegim el relleu de càrrecs, entre més el de president, perquè Antoni Marzo deixa la responsabilitat perquè d’altres en puguen fer via i bona coordinació. La feinada d’un gran equip, de tanta gent com hi participa d’això i d’allò no treu el mèrit d’un president que ha sabut consolidar un dels projectes més engrescadors del poble i de la comarca. Si repassem tanta gent com ha actuat, parlat, presentat, debatut o exposat a l’Ateneu, ens sentirem satisfets de tanta via i, sobretot, de demostrar que era possible a Bétera un espai de cultura i llibertat, d’identitat i compromís, de llibres, música, teatre i encontres, de tradició i modernitat: amb una programació anual deutora de sentirs diferents, diversos, plurals, de voluntarietat i d’un esforç econòmic considerable enmig d’una crisi política i ètica sense precedents. Enhorabona a tots plegats, per tant de camí com queda per fer, per tant com hem caminat plegats, els uns i els altres, a l’Ateneu, llarga vida. Per molts anys.

Un país de cambres

0
Publicat el 13 d'abril de 2015

basquets

A les cambres no queden sinó les ombres (2)

Paco Guillem va presentar la seua exposició a l’Ateneu de Bétera, n’érem deu i no vam renyir, i va anar explicant-nos alguns detalls, de les cambres, de les imatges, dels objectes, de la llum natural, de la paciència del fotògraf que no fa ús de llum artificial, que s’espera que la llum entre per aquella escletxa que deixa la porta, el badall, la finestra, la llum és la clau, i la cambra, amb aquells objectes que guarden la identitat dels valencians, i la voluntat dels propietaris de deixar retratar la història dels seus.

Aqueixa mateixa vesprada, a Bétera ja li van oferir un parell de cases perquè retratés allò que trobe, la llum natural, les ombres, l’ànima d’una història que es va perdent sense remei. Avui ho he calculat a ull, només al carrer de mos pares, el carrer de José Gascon Sirera, potser que n’hi ha haja cent, de cambres amb història, amb tot d’andròmines, estris, i objectes abandonats. Què seria cabdal aleshores, que ara recordaríem sense perdre el cap? una cadira?, una conca?, una capsa amb monedes rovellades…, tant se val, això i allò, el joc complet retrata cada família, cada malnom del poble, encara amb tantes cambres velles tancades fa molts anys. Si penseu que ara tot d’edificis nous ompli el carrer, els carrers del poble, us equivoqueu. Malgrat el desastre, ara mateix encara conservem una memòria intacta, pura, que retrata la nostra identitat. Potser per això em vaig atrevir a proposar-ho a l’Ateneu: cerqueu cent cambres al poble, o cinquanta, o mil, demaneu que set fotògrafs voluntaris en facen una petita memòria, i exposeu-la durant l’estiu a l’ateneu: convideu el poble a trobar la seua memòria a través de les cambres, de la vida que encara alena, malgrat la runa, la pols o l’oblit. Que el canvi sofert els últims anys no ens faça perdre l’origen, ni la sort de ser qui som.

 

la fotografia dels basquets és de Paco Guillem: de l’obra ‘dibuixat les ombres’. Per cert, el mot ‘basquet’, uiii, ja en sabeu l’origen, el debat, el cisma? de J.E. Gargallo Gil, en les actes del Congrés sobre llengua de 1991 a Alacant/Elx: basquet, plató, billot, sobre els recipients per posar la fruita i que l’aire passés còmodament per conservar-la més temps, abans de l’aparixió dels caixons…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A la cambra queden les ombres

0
Publicat el 11 d'abril de 2015

dibuixantombres

Res sinó ombres. A la cambra no queden sinó les ombres.

A l’andana, a Bétera li diem cambra, la cambra, les cambres, allà on els pares que treballaven al camp guardaven el gra, les garrofes, la palla, l’oli (nosaltres vam tenir una gerra gran, molt gran, plena d’un oli que s’havia fet ranci, però va ser no sé quants anys, aquell oli que feia una pudor de por. Era una casa gran, en realitat eren dues cases, i tot era ple de cambres i cambretes, n’hi havia també els galliners, i andròmines de tota mena, i sacs de tela, i caixons i basquets, i garrafes d’això i d’allò, i eines velles del camp, i aparells del carro, i la cisalla dels canyots de dacsa, una bici de xiquet vella rovellada que pesava un quintar, com que una de les cambres era comuna a mitja família tothom s’hi veia amb cor de venir a deixar allò que li sobrava i no sabíem tirar, perquè aleshores ningú no sabíem tirar res: de tirar ningú no es fa ric!, deia ma mare. No en feien ús aleshores, però potser més endavant sí, sí que en farien un nou ús d’allò… I vam anar omplint les cambres, una dues, tres… de cassoles de text clivellades, cotxets de xiquet, televisors en banc i negre, llums del temps de la catapum, maletes de no viatjar, però qui caram viatjava, llavors, en aquella casa?, bigues de fusta corcades, i més sacs de tela, i garbells, i cadires, i aparells de la cuina vella, i caixes i caixes de taulells d’un bany, de dos banys, les tasses on havia cagat qui sap quanta gent, una pila amb l’aixeta rovellada, unes rajoles, més taulells de dibuixos variats, si ara passés per aquelles cambres, no sabria dir què s’amaga, què en farem de tot plegat, quen ens decidirem a buidar-ho tot, que n’hi ha cambra que no es pot passar tres metres enllà, no s’hi pot entrar ni a bots, un laberint, un caos, un desastrot terrible…

Així que veig aquestes imatges que avui són a l’Ateneu de Bétera, fotografies de Paco Guillem, em demane si no n’hi ha res més, en el nostre passat, sinó unes ombres, les ombres del garbell, del sifó que contenia la gasosa de marca local, les cadires de la iaia, no n’hi ha res més, d’aquest passat que ens han arrrebatat maldestrament, ràpidament, sense que puguem fer res, contra l’oblit i la gent que en feia ús, la primera vegada, l’última vegada… Sort que els objectes ens passen per damunt dels anys, i sort encara de les cambres, i de les cases velles que ens recorden qui érem, qui eren els nostres, a què s’hi dedicaven… Un cabàs, el molí de les llavoretes, els llibrells, la màquina embotidora, la màquina de cosir, l’enruna, la pols, tot d’ombres sense nom, sense remei, sense esme.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Qui pense que al camp tot són desgràcies…

0
Publicat el 7 d'abril de 2015

S’equivoca, erra, o pitjor, no en té ni idea. Al camp no tot són desgràcies, xa, així que si amb els meus apunts sobre el camp he pegat de catastròfic o liquidador o, pitjor, membre del pp oportunista, un llepó, m’heu agafat malament. Vull dir que el camp, malgrat la mala jeia de la política, té una panera de detalls que el fan passador, fins i tot entretés i, en alguns miracles, divertit.

Aquesta vesprada mateix, després d’arribar de l’escola m’he allargat a la partida de Sant Ramon, al terme de Bétera (com els de Picassent, els de Bétera van triar terme en comptes de crisma), allà mon pare té el tros més gran de tarongerar ufanós jove i de bona soca: hi pleitejaven quatre homes, tres d’una edat semblant i el quart més jove, molt més jove, que podia passar per fill d’un dels altres, no cal dels tres. Abans que no endevinaren la meua presència els he escoltat aital conversa que m’ha fet avisar-los que arribava, per si les mosques (avise que són talladors, que per ells és un mot més apropiat que aclaridor). El meu cosí Taron, que en sap més que no jo, son pare li va ensenyar l’ofici, diu que són molt talladors, que la faena no els deixa enrere, i que fan més seguida que molts que coneix. Doncs el que volia dir: que l’un li deia a l’altre: sí, ja veig com has desgraciat aquest arbre, que no veus que és aquesta branca que havies de tallar… L’altre: que no, que no, i el gran, que sense parar de tallar enmig de l’arbre li tornava a dir que així no s’havia de tallar.

Jo m’he avançat avisant-los que arribava, abans no arribés la sang al riu i em deixaren l’arbre pelat, i hem xarrat d’això i allò, com ha anat el dia, i l’escola, com viviu els mestres, sense xiquets, i vosaltres què, tot el dia pegant-li al xerric sense que l’amo us diga res, que no veus si hem fet faena, xe, vols que tornem enrere… Aleshores el cap de colla, Vicent, de la Vall, em diu de colp: què, faran forat aquests de ciutadans? Collons, aquesta no me l’esperava. Així que els llauradors no la pensen que la fan, aquests almenys: ca, dic jo, una moda umflada per les televisions; són el pp disfressats de la pitjor dreta, rància i espanyola… Xe, home, vols dir que no pintaran: una escaldà mediàtica, per frenar l’efervescència nacionalista i d’esquerra… Doncs jo ja he donat cinquanta euros a Podemos, malgrat que sóc socialista, i potser que els en torne a donar cinquanta més: això fan gairebé dos jornals sencers de tallador professional, així que poca broma. Vull ajudar aquells joves, a veure què passa. Home, si ets tan donador, perquè no busques algú de la terra, ací a Castelló se’n presenta un de gran qualitat…

D’ací passem a la figuera que obri i s’escampa enmig d’aquell camp: aquesta figuera demana una motoserra de gasolina. Xa, mon pare diu que aquesta figuera no té amo, però d’ací a tallar-la amb motoserra… Fes-me cas, i a l’estiu menjaràs bones bacores. Això creix i s’escampa ràpidament. De seguida et farà bona ombra, així com la tens s’enforfuguirà. Sí, com la política, amb tants partidets, i televisions, i modes, i tanta por com té la màfia de perdre pistonada: qui, ciutadans? Sí, aquests i el pp són els mateixos, ho diu la premsa. Quina, l’ABC?, i el Mundo, i las Provincias ho diu, aquests, el País, són tots els mateixos, si fa no fa… Xe, diu aquell que volia ensenyar el jove: mou el cotxe que mo n’anem. Sí, fins demà a les vuit. A les set-i-mitja al bar, ens en fem una i cap ací… Això volia dir, la del matí, l’esmorzar, la conversa… Veus com el camp guarda bons tresors. Si hi hagués bon cor, i tinguérem un país decent, potser que fóra millor que cent oficis…

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La passió dels valencians

2
Publicat el 3 d'abril de 2015

[de la série ‘Foc al clero’]

La passió i el calvari és per als valencians una penitència que ens dura cent anys, o gairebé cent anys, entre dictadura, transició i disbauxa del pp. Si pugem en un balcó Camps, Rita, Fabra (els dos), Zaplana i la resta del rastre de botifarrons, i demanàssem al poble qui volen salvar del foc i de la creu, la gent començaria per cridar: -Barrabàs, salveu a Barrabàs!

Gentada o gentola, tant se val, malgrat tot el que ens han fet passar, encara peguem en beatos fins a la mèdula, els valencians, més que no els andalusos, que aquells ja saben que representen un sainet que els dóna bons rèdits, en canvi ací, a València, el drama és complet. Damunt d’arruïnats, deixem que aquells refills vestits de sants i maedéus, i figarapats, passegen com si foren les víctimes, les andes de l’església, què sé jo, els cristos nafrats, arreplegats, ferits… Uns màrtirs de la política i del temps que els ha tocat viure: i el poble vinga a clamar: Barrabàs, salveu a Barrabàs!

I aquests perdularis de botifarrons fotent-se dinarots i mones amb dos i tres ous en canvi de tant com han furtat i han cagat potes avall, fa més de vint anys, en canvi de passar per pobrissons escolans que ells només que volien el bé i la voluntat per al dòmund. Xa, no els haguérem pintat de quitrà i emplomat com uns bandolers Dalton de còmic… Però, no, passegen per enterros i processons, i continuen prohibint-nos els mitjans en valencià, l’escola en valencià, i els bancs i caixes valencians, ves si són santots, malparit o botifarró l’últim.

—Barrasbàs, salveu a Barrasbàs! —clama el poble, mentre ells, en Camps, Rita, Zaplana i els dos fabreros es miren atònits sense saber per què… Però moatros què us hem fet??

—Barrabàs! Que es diu Barrabàs!, que no sabeu ni dir-li el nom…

—Calla, Rita, calla, que tu encara l’ampastraràs!

Publicat dins de General | Deixa un comentari