Foc al clero i plantar vinya (7)

Tenim un pacte franquista amb el vaticà, signat per l’estat espanyol el 1976 que cap polític psoesialista o pepero no ha posat mai en dubte. Un pacte que afavoreix això que ara passa, que torne la missa a l’escola, això que ha passat des de l’any quaranta del segle XX, que l’església mana, governa i ens envia al passat a viure la catacumba o la prehistòria. A Roma, malparits!

Els bisbes s’han queixat molt, moltíssim, que una part de la societat pose en dubte la credibilitat de l’església catòlica, a l’escola, com un servei públic d’obligada oferta. I amenacen, ens amenacen, argumentant que no som laics, ni ara ni mai (perquè ells consideren que els anys de la República, aquell període tan breu), no ha existit sinó com un pecat capital. Amb els seus mestres, poetes, músics, polítics… un pecat tots plegats. I l’excés de democràcia exhibit, l’infern, directament.

Saben el poder que tenen, els bisbes, d’una església atemorida, esclava, que plora cada setmana de passió com si tothom fórem, no ho sé, màrtirs de l’evangeli o no sé quina cosa pitjor imaginar. Ens tenen tan agafats, els bisbots, la conferència i tots aquests vividors de la sotana i l’escapulari, que ja la poden fer grossa, grossíssima, que ningú no els enviarà al calvari, de nou, perquè ells en són fabricants, d’un calvari etern.

Faltava aquesta cirereta del BOE, en aquell article que diu: solament déu és capaç de fer feliç l’home. Sense, l’home serà un desgraciat, una ànima esgarriada, perduda en el laïcisme o ves a saber. Un follador ocasional, a tot estirar, una pena. Un home sol. Un home.

Foc al clero i plantar vinya (6)

El pp acaba de publicar el seu butlletí oficial, BOE, en el qual assegura que déu va crear l’home, ahir mateix dia 24 de febrer. No, no és que vulguen dir que ahir déu féu l’home, és que ho van publicar en el butlletí d’ahir, perquè ningú no ho oblide, que ja preparen uns quaderns de religió per a l’escola amb més perles o bombes. Com que no ho he llegit tot, sinó uns quants capítols solts que van apareixent a twitter, no sé si n’hi ha cap que diga d’on ve el Mono, però possiblement ja ho saben, això, que el Mono ve de l’anís de Badalona, o potser d’una costella de l’home… No, no, això de la costella és per a la dona, però aquest capítol del butlletí tampoc no l’he llegit. El primer, sí, aquell de l’home i la seua creació divina. Preparem-nos l’escola, que aquests volen morir-se matant, perquè n’arribaran de més grosses, que ja no caldrà fer les proves PISA, sinó les proves MISSA, que els alumnes ens agafen confessats, als mestres, i els inspectors que s’arromanguen que se’ls girarà feina per beneir-nos l’escola: feina en tenen a repartir hòsties, i vi dolç, com aquell vi de missa que es bevia un ascolà del meu poble i el rector li feia pegar voltes a l’altar, abans de dir la missa, no fos que a meitat d’ofici li caigueren els olis, o la coparra, que ells en diuen calze no en diuen coparra, i si l’ascolà no anava ert i recte, perquè havia llepat més del compte, el vi dolç, el mateix rector li arreava amb el cordó del sant Crist, el cordó que no era beneït, que beneit era ell, per haver agafat aquell pòtol del carrer, que pa llepaes i xuplaes ja es valia ell, des del confessionari, però això no té res a vore, de segur que no. El rector estava completament perdonat, malgrat les coses que no es podien contar, com ara això de tantes sotanes que es passaven el temps amb les llepaes i les xuplaes, mentre el papa va dient que fóra intolerable si es confirmés, però n’hi ha pocs castigats o tancats malgrat que de confirmats n’hi ha una gernació, per les coses que no es poden contar, així que més valdria enviar-los teletransportats a l’època de Ben-hur, i bescanviar-los per aquelles caretes de bons crestians que es menjaven els lleons, aquells sí bones persones, els lleons, i no aquests males ànimes que ara tindran feinada a l’escola, de nou, amb aquesta nova llei de la creació, i la filosofia del tocador, si és veritat que en ple segle XXI, cal dir des del butlletí que déu va crear l’home i no sé quantes burraes més, és una guerra contra la ciència, la raó,, la universitat, l’escola, i tants anys de coneixement.

No sabem si Europa ho sap, o l’OCDE, que és l’òrgan de preparar les proves de comunicació lingüística, en valencià castellà i angles, i les de matemàtica i ciències, que en aquest estat els miracles passen cada dia, com ara suportar una colla de polítics beguts, lladres i corruptes, que no hi ha ni pecat original ni de l’altre, que els faça dimitir de tant fracàs, desastre, o ruïna.

Tindre mon pare alcalde

IMG_4656

 

Alcalde o jutge, que té la responsabilitat de ser el cap del poble, i per això triats entre gent que hom podria pensar o tenir per homes de cultura, cultes fins i tot si és que arriba el cas. Més modernament batle, que té el càrrec d’administrar o presidir l’ajuntament del poble, de la ciutat. Potser en algun moment en ser un home bo n’hi havia suficient, però ara mateix, en el segle XXI, quina ruïna conformar-nos amb poca cosa, sobretot si el batle no és un home d’estudis, fet al coneixement.

Ves que tenim proves i testimonis que no, que de cultes, n’hi hagut pocs si és que n’hi ha hagut mai, alcaldes que es mostren una mica, una mica en un acte de cultura pel fer de ser-hi, sense compromís o en canvi de res, de res en absolut, ai, quants en trobem, en aquest concert, en aquest museu, en aquesta conferència, pel fet del coneixement. En segona fila, en tercera, al final del saló… Un a lo manco o cap. Potser que sí, que hi haurà excepcions que confirmaran la regla o qualcú els coneixerà, jo no, i per això ho dic. Diumenge a Consolat de Mar, a Benaguasil, comarca del Camp de Túria, presentàvem una proposta de congrés d’estudis, hi van aplegar-se sis presidents, sis, de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, que van dir unes paraules per commemorar que l’Institut ha fet vint-i-cinc anys i caldrà alguna cosa més que no una festa o un jorn amb pastís. Més estudis, més propostes i un futur de coneixement si és que la comarca ho mereix. Doncs tot plegat venia vestit d’un concert extraordinari, un concert de cambra d’una qualitat tan especial que mereixia l’esforç de desplaçar-nos uns minuts, un parell d’hores d’un diumenge idiota com qualsevol, per escoltar aquest quartet de corda i la música d’Anton Borodin. Així que em demanava quants alcaldes hi havia, a  Consolat, o quants s’hi han aplegat mai en aquesta casa que ofereix concerts de lo alto, almenys un colp al mes. No, ells són alcaldes, no tenen aquesta obligació de la música, o de la cultura, o de la decència del coneixement. O d’aparentar-la almenys.

Per això després podem tenir aquesta dona a València, Rita, aquesta incultura governant-nos el poble, la ciutat, aquesta vergonya d’homes que passen per presidents, o polítics, o regidors de la cosa pública. I la decència, o l’estudi, o la cultura, no ha de tenir res a veure amb la vida pública d’aquests homes. Però el ridícul és permés, i un nivell mental d’aigüera, al capdamunt de tot, com si els ajuntaments pogueren ser habitats per idiotes, com si els ajuntaments no foren sinó cases de ningú, habilitades per a la burla, la riota o el calaix fàcil. Ves si no hem perdut el sentit, els homes.

Si aquella dona encara no ha dimitit després d’un espectacle tan miserable com oferí diumenge, mentre nosaltres érem a Benaguasil, el Camp de Túria, és perquè la vergonya pot arribar a ser alcalde, o batle, o pitjor encara. A València, que va ser capital de la República, i en el segle XV capital d’Europa. I ara ho som d’una vergonya.

 

Els músics de la foto?, Gjorgi Dimcevski, Dimitry Tsirin i Andrey Ovchinnikov. El segon violí, perdoneu-me, però no el conec i ara faré d’alcalde jo també. Concert oferit a Consolat de Mar, empresa d’instruments de Benaguasil.

 

DCVB:

Loc. a) Tindre el pare alcalde: tenir coneguda i amistat amb qualque autoritat o protector poderós (Martí G. Dicc.).—b) D’alcalde a botxi, vejau si pugí! Ho diuen per expressar que han mencabat de posició o dignitat, en lloc de pujar (Marti G. Dicc.); cast.: De alcalde a verdugo, ved cómo subo.c) «Qui ha tirat eixe cuet? Lo fill de l’alcalde.—Pos passe la processó avant». Ho diuen per expressar que el parentiu o amistat amb certes autoritats fa deixar impunes moltes faltes (Martí G. Dicc.).
Fon.: əɫkáɫdə (Terrassa, Palma, Ciutadella); aɫkáɫde (Ribagorça, Tortosa, València, Cast., Al.); əɾkáɫdə (Barc., i quasi tot el cat. or.); aɾkáɫde (cat. occ.); aɫkáɫdeɾ (Benissa, Pego).
Sinòn.: || 1, alcadi; || 2, jutge; || 3, batlle.
Intens.—Augm.: alcaldàs.—Dim.: alcaldet.—Pejor: alcaldetxo, alcaldot.
Etim.: de l’àrab alqāḍī, ‘el jutge’.

 

Dissabte també fem escola

IMG_4616

 

Acomboiats per Escola Valenciana hem eixit al carrer uns quants milers de mestres, pares, xiquets, jubilats, muixerangues, dolçaines i tabals, gegants, nans, cabuts, cavalls, dracs, dansaires, batucades, xarangues, iaos, uns quants milers menys que no pensàvem, però que de segur que tenien més obligacions, per exemple preparaven deures, corregien quaderns, ordenaven la feina de dilluns, o bé havien de comprar amb urgència qualque necessitat. Tant se val. N’érem molts, gairebé una gernació, però menys que no pensàvem. Que no ens desanimem.

L’objectiu és fer públic aquest document que vol ser la nova llei valenciana d’educació, les bases sobre les quals escriure-la. I per això València ha viscut una altra manifestació de gent vinguda de tot arreu del país, una festa que ha acabat a la plaça de la Marededéu, amb muixerangues i música tradicional: potser el moment de major emoció ha sigut quan la Nova ha aixecat el pilar de sis amb aquella ventada que feia i el xiquet somreia i saludava i ens besava, agraint-nos l’esforç de venir a València a reivindicar l’escola i la ciutat. El país sencer per l’escola que mereixem.

VILAWEB ha arreplegat el discurs del president Vicent Moreno: ‘L’any passat la Conselleria d’Educació va prohibir que férem la conferència de premsa de presentació de les festes per la llengua en una escola pública. La vam haver de fer al carrer. És per això que enguany presentem directament les Trobades 2015 als carrers del Cap i Casal, perquè volíem que fóra la societat la gran protagonista d’aquesta presentació i perquè el govern Fabra tinga ben clar que les censures no porten enlloc. Hui diem ben clar i ben alt que ningú no podrà silenciar la nostra veu, la veu de la nostra escola, l’escola que volem.’

Dilluns continuarem treballant a l’escola i en el document marc que ens servirà per definir per escrit l’escola més entusiasta d’Europa. Físicament gairebé que la tenim. Per molts anys Escola Valenciana. Per cert, dilluns també es reunirà el Consell Rector d’UCEV, la unió de cooperatives d’ensenyament amb la Junta d’Escola per aplegar-apropar forces entre l’escola cooperativa, que es declara que fa un servei públic, i l’escola pública, majoritària dins la federació Escola Valenciana. Com més serem més riurem, xa.

IMG_4622

Congrés del Camp de Túria

Carta-Invitació a la presentació del IV Congrés del Camp de Túria

Benvolguts socis, veïns de la comarca, amics i convidats…

L’Institut d’Estudis fa vint-i-cinc anys, raó suficient per organitzar el IV Congrés del Camp de Túria amb l’objectiu de presentar en públic diversos treballs, investigacions i propostes de futur en relació a la nostra comarca.

El camp, les cooperatives agràries, la indústria, el comerç, els pobles, les urbanitzacions, res ja no és igual. Els canvis produïts en aquest quart de segle ens han pegat de ple contra el paisatge, les comunicacions, l’habitatge o, fins i tot, la llengua de relació. Què no ha canviat gaire, en aquests anys? La política, la corrupció, la poca ànima de molts sectors, els torrons de Casinos, o la il·lusió d’una bona part de l’escola. I la música.  Ah, les bandes que encara passen carrer avall, senyorívoles i mudades!

Però, quins són ara mateix els valors propis d’aquesta comarca de trànsit? Com ens ha afectat l’allau de nous habitadors, en els últims vint anys?, hem sigut capaços d’integrar els forasters per fer-los veïns?, o bé les urbanitzacions han guanyat tant de pes que els pobles s’han trobat indefensos de serveis i de polítiques més honestes?

Són tants els reptes de la comarca davant un segle XXI agegantat d’incertesa que ens veiem amb coratge de convidar-vos a participar de l’organització d’aquest IV Congrés en favor de l’estudi, el debat i la reflexió. Si us veieu amb cor d’acompanyar-nos, de participar-hi, de col·laborar en l’organització, individualment, com a associació, en colla o d’un en un, no dubteu a afegir-vos-hi. Qualsevol col·laboració serà benvinguda.

I després, tindrem un concert de música amb BORODÍN I XOSTAKÒVITX a Consolat de Mar, per obrir via cultural i lúdica camí de l’estudi i el congrés.

QUARTET DE CORDA CONSOLAT DE MAR: PROGRAMA

Quartet núm. 2 en Re Major                     ANTON BORODIN

Quartet núm. 15 en Mi Bemoll                 DIMITRI XOSTAKÒVITX

diumenge, 22 de febrer de 2015 · 18.00h Benaguasil 

La Comissió pre-congressual

L’escola que volem (2)

 

Escola valenciana ha fet una crida a manifestar-nos dissabte a València. A partir de la presentació de ‘L’escola que volem’, Escola convida la societat a debatre un document que aplegue màxims, perquè és tracta de la futura llei d’educació valenciana, i de mínims ja n’estem farts i mòlts. Com?, es demanen alguns mestres bonhomiosos, sense ser un partit polític poden redactar una llei? Sense governar s’hi pot? Fóra possible, sense el poder real de les urnes?

Per què no? Escola Valenciana ha demostrat els últims vint-i-cinc anys amb treball  i molt de coratge una estima per l’escola que l’autoritza moralment a plantar davant una taula de negociació els mínims per negociar amb el futur govern valencià, siga quin siga. Sense aquests mínims, Escola Valenciana té suficient recorregut, que és l’autoritat moral i ètica, i també la capacitat professional, per dir que sense aquests mínims que ara aplega el document no obeirà qui governe, si no és que s’accepta de posar l’escola al capdamunt de tot de la societat, com el primer valor a protegir, a cuidar, a garantir perquè els alumnes, els fills, els valencians, tinguen d’una vegada una escola i un govern com mereixen, siga quin siga aquest govern.

Per això Escola Valenciana vol guanyar el carrer, dissabte a València, vol traure l’escola i explicar a la societat una reivindicació que és de calaix: qui voldria per al seu país, per als seus fills, una escola de segona? Qui voldria un horitzó mediocre per als seus?, que prohibís el coneixement, o la democràcia, o la igualtat?  Qui fóra capaç de negar la innovació, la inclusió, o la defensa de totes les llengües, sense excepció? Qui voldria una escola segregadora, sexista o xenòfoba? Una escola que castigués els alumnes per pensar diferent, per tenir criteri, per venir del sud o per negar-se a l’autoritarisme de decrets que no han tingut en compte els principals agents que intervenen a l’escola, que són els mestres o les famílies o la universitat? Qui fóra tan pervers de desestimar una oferta com ara llança Escola Valenciana amb tant d’altruïsme, que convida tothom a participar de l’elaboració d’una gran llei valenciana per l’escola, on intervinguen els mestres en la seua redacció (sí, els mestres), i els pedagogs, i els experts, i més gent com s’estima una escola que fa anys treballa per ser a primera línia del país, malgrat retallades, males arts i pensadors que peguen en xarraires.

Escola Valenciana fa un salt qualitatiu en favor de l’escola, de l’escola pública majúscula, amenaçada cada colp més per polítiques que voldrien segrestar als valencians l’educació dels seus fills, marginar-los d’Europa i dels avenços del segle XXI, per això és tan important que tothom els fem costat i ens apleguem dissabte a València, a dir que nosaltres els valencians estem cansats d’impostors, que volem aquesta llei d’educació que siga l’enveja d’Europa. No serà fàcil, que ningú no ho diu que obrir cada dia l’escola ho siga, però aquests mestres ho avisen, que n’hi ha prou de pensar el futur com una utopia, prou de ser ciutadans de segona, maltractats o submisos.

Com deia el professor Martí Tacó, ‘d’homes covardos no se’n canten romanços.’

Carme Miquel, mestra d’escola

carme_miquel

Dir Carme Miquel és com dir la paraula mestra en majúscula. Una vida dedicada a l’escola i als llibres, entre més assumptes, naturalment. Una dona compromesa del seu temps i el seu país: torna avui a la nostra escola, després de gairebé vint anys. L’última vegada la recorde en una taula al menjador, amb un gerro de flors i una bandera de quatre barres, era amb Marta Mata i Rosa Serrano, una taula de mestres i l’escola plena de pares. Carme és també escriptora, amb novel·les que han explicat el viure dels valencians, a partir d’una ficció que és també un viure universal, carregat d’humanitat.

—Jubilada? Però si no pare! Escriu això, ves enllà, participa ací, com saben que tenim temps, o se suposa que en tenim, ens encarreguen més feina que mai. Tota la feina.

Carme Miquel també va ser l’ànima d’escola Valenciana durant uns anys, presidenta de la federació Escola Valenciana, i avui ens n’ha parlat, ha parlat amb els alumnes, dels fets de La Punta, aquell tros d’horta arrabassat, en un lladrocini, un altre més, contra els homes i les dones de la terra. Pobres valencians, quin patir. Benvinguda, Carme.

Podeu llegir la crònica de Paco Raga a UN BLOC EDUCAT en viu ací 

Ella no ho recordarà, jo encara era molt jove, que no era mestre encara, i ella també era més jove, va venir a Bétera a parlar d’escola, de la feina entusiasta de molts mestres valencians que volien una altra escola. Va ser al vell edifici de la cambra agrària, a tocar del Calvari, quan encara quedaven llauradors i a penes si hi havia erms al terme, ella mig asseguda mig dreta a l’escala de l’escenari, amb aquell parlar bonhomiós tan contundent, d’explicar-nos amb senzillesa com havia de ser l’escola que els mestres freinetistes ja practicaven a València i els pobles de l’Horta, en els seixanta i setanta. Potser que ara ja estiguen tots jubilats, el Ferran, la Roser, la Pilar, Carme mateix, però sense ells, l’escola dels valencians no hagués gaudit d’un guiatge tan extraordinari, i un dia caldrà explicar-ho al món, quan el món, sobretot el món dels valencians, guanye dignitat i deler per una escola viva tan entusiasta. Per molts anys, Carme.

Avui l’escolagavina ha viscut un moment històric, i arribarà el dia que aquests joves que han conversat amb tu ho valoraran amb la humiltat i la grandària escaient.

L’escola que volem!

lescolaquevolem

Escola Valenciana ha presentat avui a l’aula Magna de la Universitat de València una declaració que planta les bases de l’escola que volem els valencians. En paraules de Vicent Moreno, president de l’entitat, davant la involució dels polítics del pp contra l’escola i contra la llengua, ens veiem obligats a presentar un manifest que torne la dignitat a l’escola i als mestres. Jo afegiria que això d’avui obrirà el debat sobre una llei valenciana d’educació que, en contra del que han fet fins ara els polítics, posarà l’escola al capdamunt de tot de la societat. Una llei, que segons hem pogut escoltar aquest matí, faria enveja a la mateixa societat finlandesa.

Un moment històric? El protocol i l’escenari ho mereixien: malgrat les grans absències. Per exemple, a l’Aula Magna de la Universitat de València amb els representants de l’escola de major coratge del país dels últims 75 anys, el rector no té cap excusa, cap ni una, per no ser-hi. Ni els responsables polítics de l’educació, malgrat la mediocritat, o la inutilitat, com vulgueu pensar-ho. No sé si era Canal9 o TV3, no ho sé, però el moment mereixia una TV en directe.

Jaume Fullana, cap d’Enxarxa’t, ha llegit la declaració i els principis de la futura escola dels valencians, amb una cerimònia que pujava l’autoestima als mestres, fins i tot a mestres jubilats: Manolo i Nati, mestres històrics del Col·legi Públic Mestre Serrano de Mislata asseguraven que, amb aquells trets, ells voldrien tornar a l’escola. Per cert, que Nati va ser la meua mestra quan vaig començar a fer les pràctiques, fa trenta anys, i jo també tornaria encatat a fer-ne, de pràctiques per aprendre amb mestres jubiltats que no volien perdre’s el moment de sembrar una escola nova, a partir d’uns trets que el mestre Fullana ha llegit i explicat sòbriament.

Contra una escola desfasada, que promou interessos ideològics, religiosos, xenòfobs, fins i tot de genocidi lingüístic, de retallades escandaloses, competitiva i deshonesta, presentem els primers passos que cal donar per aconseguir una escola: valenciana plurilingüe intercultural única pública gratuïta laica inclusiva democràtica oberta participativa innovadora compromesa amb l’entorn local i global autònoma científica coeducadora humanista… és l’escola model que volem els valencians, que reclamem.

Per això convoquem la societat valenciana a manifestar-se, a traure l’escola al carrer, a provocar un clam el 21 de febrer de 2015.

Cada colp és més entusiasta i encoratjador, això de ser mestre i formar part d’aquesta escola. Per molts anys.

 

[el 3 de setembre ja vaig escriure que els valencians necessitem una llei d’educació pròpia, contra la involució i mediocritat política del pp i els altres Llegiu-ho ací:

https://blocs.mesvilaweb.cat/adasi/?p=268556

Aprendre del vi a l’aula vinícola

JoanCMartin

Joan C. Martín organitza el Master tastavins 2015, un curs superior de coneixement vitivinícola, una prova de foc de ciència i de territori. Més de trenta sessions, amb tasts, pràctiques en vinya, visita a cellers, textos imprescindibles, cultura a manta, geografia, i encara em deixe allò principal, vins del país i del món, caves, amb presentacions i dvd’s per aprendre’n sense dubtar-ho. Amb Joan C. Martín aprendre és d’obligació, però de pur plaer d’escoltar-lo. Les sessions són en dissabte i aquesta és l’adreça si us voleu matricular: aulavinicola@hotmail.com 696 351 407

Ep, arribeu a tastar 110 vins i us lliuren títol i un tastavins. Que no s’estan de res, xa.

Escola Gavina: publicitat (3)

Captura de pantalla 2015-02-04 a les 0.47.48

La lectura és una de les activitats bàsiques a l’escola. A Finlàndia, els alumnes comencen als set anys, l’aprenentatge lector. Als nou, ja són els millors lectors del continent. Potser és un titular fàcil, però també és un toc d’atenció a la nostra escola. No podem sinó millorar allò que fem, nosaltres. Ells poden oferir-nos més titulars, per exemple, que el 40 per cent de la població té com a activitat preferida la lectura. El 40 per cent. No vulgueu preguntar quin és el nostre, el nostre percentatge de lectors en potència, o de persones que tinguen la lectura com a activitat preferida en el temps lliure.

Hem convidat el professor Enric Queralt a parlar-nos de la lectura. A animar la nostra escola a llegir. Serà ell qui obrirà les jornades d’hivern d’Akoe, en unes hores. En 17 hores, exactament, a l’AUMA de Picassent. La lectura és cabdal i, sobretot, és cabdal identificar les dificultats lectores dels nostres alumnes. Un altre titular d’impacte fóra: ‘els xiquets que pateixen dificultats a primer de primària ho arrossegaran tota la vida, si més no durant la vida escolar, que no és ni curta ni minsa. Doncs, malgrat aquesta sentència, som molt pocs els mestres que sabem què cal fer, quan apareixen dificultats lectores en els nostres alumnes. Com a molt, diem: que llegesca més. Que entrene més. Però com?, si té tanta dificultat, no voldrà entrenar ni un minut, res no el torbarà tant com provar de llegir, si no pot. Doncs no penseu que sabem gaire res més, què caram podem fer i tota la pesca… Bé, n’hi ha que sí, n’hi ha que en saben i van orientant els mestres.

Preparant la presentació del professor Queralt he descobert el mètode Glifing, un mètode per fer un bon entrenament lector quan n’hi ha dificultats, un mètode de la mestra, mare i empresària Montserrat Garcia. M’ha deixat impressionat. Però d’aquest mètode en parlaré en una altra ocasió.

Llegir més enllà de les lletres‘ d’Enric Queralt,  és un manual entusiasta per animar-nos a la lectura, a potenciar la lectura a l’escola, a l’institut, a la vida. Nosaltres l’hem convidat a obrir les jornades perquè també considerem que, sense la lectura, els xiquets perdran un món de possibilitats extraordinari, entre més, la capacitat de comprendre’l, un món complex i necessitat de bons lectors. De comprendre molt del que necessitaran a la vida, fins i tot quan deixen l’etapa d’estudiants.

Ara ja falta menys, molt menys per començar les jornades de l’escola de mestres. #400 n’hi ha apuntats. O gairebé #400.