Ser o no res, el teatre valencià

ser-o-no-res-micalet-3-540x350Això comença millor que no en pensava, i ves que no m’havia fet sinó una idea: gaudir del teatre. Sobretot si a escena hi ha tres actors com Pep Ricart, Pilar Almeria o Empar Canet. Amb Sergi Caballero tenia més dubtes, però el contrapunt ja el salven després, tots quatre. I trobe que començava extraordinàriament bé, perquè en aquella taula de la fotografia comencen a bastir allò que anirem descabdellant al llarg de dues hores, literatura i teatre, Shakespeare, Segarra, Oliva, Romeu i Julieta, Hamlet… Ahir justament en parlàvem a l’Ateneu de Bétera, amb l’excusa d’una comanda que fa un professor de batxiller perquè els seus alumnes puguen llegir el somni d’una nit d’estiu. I nosaltres ens havíem decantat per la traducció de Segarra, naturalment, malgrat que a València caldria fer les adaptacions de les terminacions verbals. I ves què ens trobem, al teatre Micalet, aquesta nit, davant el debat d’uns actors professionals que són grans mestres de l’escena, d’una escena valenciana que ja és un drama shakespearià de gran magnitud, que no es decideixen tampoc sobre la versió, l’obra, la comèdia i el drama d’unes vides que, a València, són un impossible, un suïcidi dedicar-les al teatre. No sabem quantes companyies valencianes pugen a Barcelona cada any, a Girona, a Tarragona, quantes en podrien sobreviure en una situació normal, vull dir, en un país que no estigueren prohibits, els actors, la llengua, el teatre mateix, per polítics del pp, beats, creminals de la cultura i d’allò que vulgueu pensar: d’en fabra a camps, de rita a rus, de català a zaplana, de cotino a qualsevol que digueu, la caverna política a València ha ordit, calculat i decidit de matar actors, músics, escriptors, en canvi de robar, i gastar i cremar en putots i sopars. En canvi de viure el desert mediocre, hostil i idiota de la pitjor escola franquista. El pp encara no ha renegat de l’assassinat de Garcia Lorca, per exemple. Vits el drama, avui al teatre Micalet de València, caldrà veure si queda suficient societat civil que vulga reivindicar el teatre i la dignitat, que faça possible que l’esforç d’uns quants actors i tècnics pague la pena al remat. És teatre valencià, uii, i no sé si tenim dos-cents mil valencians amb suficient esme per gaudir del talent d’aquests actors. Jo hagués preferit més versos, Romeu i Julieta, i menys micro i guitarra acústica, però sembla que fins ací cal fer concessions, no fóra que Hamlet resultés massa cru, massa dur o despullat d’artifici. Em sembla que és Empar que ho diu, Shakespeare ho té tot, i Hamlet és el cim (repetesc que jo preferesc menys drama, a certa edat). L’estrena serà l’11 de desembre, després d’unes quantes provatures que pagaven una vesprada de teatre de molt d’ofici, així que ara cal veure la resposta davant l’envit: ser o no res, valencians, ser o no ser, malgrat tants anys de calvari, i encara sort de la bellesa de la literatura, del teatre, de la llengua, i d’aquest estol d’actors. Qui en tinga ocasió que la prenga.

Ens visitarà la periodista Reis Juan

reisAvui tindrem el luxe d’una visita programada fa temps, la periodista Reis Juan serà a l’escola per parlar amb els joves de secundària. Reis Juan és una de les veus carismàtiques dels anys de Ràdio9 (a un any just del tancament de RTVV), d’una fonètica alcoiana que feia escola, i en fa, que avui en tindrem la prova. És també una professional compromesa amb l’ofici, des de la ràdio, d’un ús acurat i excels de la llengua (que d’això Canal9 no podia ufanar-se), incansable en favor d’escola valenciana, i del món de la cultura, el teatre, la música, la literatura…, per ella la ràdio també feia escola, cada dia. Avui en tindrem el goig de comprovar-ho, els pares i els mestres, perquè farà una segona sessió ‘Off-categori’, per explicar-nos la situació actual dels periodistes valencians acomiadats a l’engrós d’un colp, per parlar-nos de comunicació, mitjans, llibertat, censura, però també per debatre sobre el futur i el coratge de molts valencians que continuen explicant i fent possible un altre país. Perquè si el món ens tingués en compte, als valencians, per allò que escampa la realitat política, l’economia o la justícia, allà enllà del món civilitat hom pensaria que som fills de Capone o ves saber quants pares… Fillols n’hi ha, sens dubte, que van passant penes i glòries davant els jutjats o a la presó, de tants anys de xafarranxo i corrupció. Però ja vos diem que n’hi ha un altre tros de país valencià que es resisteix a la llosa d’uns hàbits heretats de la dictadura. Per això l’escola convida experts que puguen explicar una altra realitat, que ja sabeu que els valencians, prohibida TV3 i tancada RTVV, no tenim sinó uns mitjans a la contra de la llengua i del nostre esperit de poble alegre i combatiu que deia el músic. I això és una altra part de la ruïna a la qual ens neguem, des de l’escola, des d’una plaça (avui 3 de desembre), des de les xarxes, i encara des d’uns quants mitjans que respiren enmig del calvari valencià.