Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Questions de lengua occitana

2

Arrestatz de manipular l’occitan al País Valencian

Existís un grop cultural, al País Valencian, que se ditz “occitanista”. A pauc d’impacte dins lo País Valencian e es gaire conegut en Occitània. Ten un discors que pòt semblar simpatic. Mas en realitat fa mal a l’occitan

Per comprene çò que se passa, primièr, cal ramentar cossí la lenga catalana subreviu al País Valencian.

Remembrança sus la question valenciana

Se sap que lo País Valencian es una partida dels Païses Catalans e que lo valencian es una varietat de la lenga catalana. L’immensa majoritat del valencianisme digne d’aquel nom (lo valencianisme dinamic, lo que defend l’us del valencian contra l’espanhòl) se considèra coma una partida del catalanisme.

En 1932, una convencion rassemblèt a Castelhon de la Plana los grands movements culturals valencians per adoptar solemnament la nòrma ortografica del catalan segon Pompeu Fabra e l’IEC. Son las Nòrmas de Castelhon (Normes de Castelló), que son uèi oficialas e, en general, ben aplicadas. Illustran la catalanitat del valencian.

Mas, dempuèi la fin dels ans 1970, una minoritat de militants valencians, nostalgics del franquisme, e aderent a un chauvinisme espanhòl de drecha dura, pretendon que lo valencian seriá una lenga distinta del catalan. Es lo secessionisme lingüistic valencian, tanben nomenat blaverisme, e sos partisans son los blavers. Lo blaverisme dissimula lo conflicte lingüistic real, entre valencian e espanhòl, e inventa un conflicte imaginari entre “valencian” e “catalan”.

Lo Partit Popular (PP, drecha espanholista) sosten mai o mens dirèctament lo blaverisme.

Los grands intellectuals valencians

Los argumentaris mai solids sus la catalanitat del País Valencian se tròban dins las òbras de grands intellectuals del País Valencian: Rafael Ninyoles, Lluís Aracil, Joan Fuster e Josep Guia.

Rafael Ninyoles (nascut en 1943) e Lluís Aracil (nascut en 1941) an contribuit a fondar tre los ans 1960 l’escòla catalana de sociolingüistica (amb de collègas del Principat coma Francesc Vallerdú e Antoni Badia i Margarit). Analisan amb una granda clartat lo conflicte lingüistic entre catalan e espanhòl dins lo País Valencian. Lors òbras son vengudas de referéncias per tota sociolingüistica que trabalha sus las lengas minorizadas. An inspirat l’aparicion de la sociolingüistica occitana, que Robèrt Lafont fondèt vèrs 1970.

— L’assagista Joan Fuster (1922-1992) a elaborat una ideologia culturala que combina la fiertat d’èsser valencian amb la fiertat d’èsser catalan, especialament dins son libre Nosaltres els valencians (1963).

Josep Guia (nascut en 1947) es un matematician, un filològ e un activista politic. Es a la direccion del Partit Socialista de Liberacion Nacionala dels Païses Catalans (PSAN). A elaborat una pensada dobèrtament politizada sus la question valenciana. Afortís que lo melhor biais de resistir a la pression agressiva del blaverisme, es d’afortir sens cap de complèxe que los valencians son ben catalans e que los Païses Catalans, fin finala, es melhor de los nomenar Catalonha al sens larg. Lo País Valencian es simplament la Catalonha del Sud. O argumenta amb gaubi dins És molt senzill, digueu-li Catalunya (1985, revisat en 1997).

Aquel valencianisme agil e combatiu a produch de movements de granda elegància. Es capable de mobilizar de manifestacions importantas contra las atacas recentas de l’espanholisme e del PP, que vòlon marginalizar lo valencian dins las escòlas e los mèdias (amb la complicitat dels blavers).

E dins lo valencianisme actual, cal destacar en particular l’òbra occitanofila de Carles Martí i Casanova.

Un secessionisme identic dins diferentas lengas

Gràcias a la pensada dinamica dels grands intellectuals valencians, ara, sabèm que lo secessionisme lingüistic vòl impausar un manipòli identic per fragmentar diferentas lengas romanicas:

(1) En occitan

— Lo secessionisme lingüistic provençal (o pseudomistralisme, pseudoprovençalisme) encoratja la subordinacion al francés.

— Lo secessionisme lingüistic niçard encoratja la subordinacion al francés.

— Lo secessionisme lingüistic gascon encoratja la subordinacion al francés.

— Lo secessionisme lingüistic auvernhat encoratja la subordinacion al francés.

(2) En catalan

— Lo secessionisme lingüistic valencian (o blaverisme) encoratja la subordinacion a l’espanhòl.

— Lo secessionisme lingüistic balear encoratja la subordinacion a l’espanhòl.

— Lo secessionisme lingüistic de la Franja (“LAPAO”) encoratja la subordinacion a l’espanhòl.

(3) En galègoportugués

— Galèc e portugués son la meteissa lenga. Lo secessionisme lingüistic galèc encoratja la subordinacion a l’espanhòl.

(4) En romanés

— Lo secessionisme lingüistic moldau regrelha en Transnístria, un pseudoestat pròrús que se vòl separar de Moldàvia. Encoratja la subordinacion del moldau (varietat del romanés) al rus.

L’aparicion d’un estranh “occitanisme valencian”

Dempuei los ans 1990, vesèm al País Valencian de militants culturals que prepausan un “occitanisme valencian”. An una posicion distinta del catalanisme e del blaverisme.

Admeton pas que lo “valencian” siá de “catalan” e que lo País Valencian siá dins los Païses Catalans.

Son ben obligats d’admetre que i a una granda semblança entre lo valencian e la rèsta del “catalan”. Mas afirman qu’aquò s’explica per l’apertenéncia de totas aquelas varietats a un grand ensemble lingüistic encara pus vast… que seriá l’“occitan”! A aquel grand ensemble “occitan” alargat, tanben li dison “occitanoromanic”.

Pereu, afirman que lo País Valencian (e lo Principat, e las Balearas) serián dins una immensa “Occitània” que s’espandiriá de Montluçon a Elx.

Condemnan la separacion entre catalan e occitan, tala coma s’exprimiguèt dins l’article collectiu de plusors intellectuals catalans en 1934, amb Pompeu Fabra en tèsta (“Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria”, publicat dins las revistas Òc e La Veu de Catalunya).

Aquel corrent s’exprimís mai que mai dins l’associacion Òc-Valéncia, amb la revista Paraula d’òc, de libres e d’opusculs.

L’“occitanisme valencian” es en contradiccion amb la lingüistica

Aquel discors es pus nuançat que las inèpcias abitualas del blaverisme. Pasmens l’“occitanisme valencian” a una vision completament erronèa de la realitat.

La lingüistica (coma sciéncia), e en particular la lingüistica romanica, demòstra sens cap de dobte possible que lo valencian es una varietat de la lenga catalana.

La division dialectala màger dins lo catalan se fa pas entre lo valencian e la rèsta del catalan. Se fa entre un grop catalan occidental (englobant Valéncia, Lhèida, la Franja e Andòrra) e un grop catalan oriental (englobant Barcelona, Perpinhan, las Balearas e l’Alguer). Es donc impossible de separar lo valencian de la rèsta del “catalan” en invocant l’estructura lingüistica.

Los “occitanistas valencians” son ben conscients de la similitud entre lo “valencian” e la rèsta del “catalan”, mas assajan de la minimizar en l’immergissent dins un immens ocean “occitan”. Aquel temptatiu pòt pas foncionar car, encara un còp, la lingüistica romanica es unanima per dire que lo catalan (valencian inclús) e l’occitan son dos ensembles distints, malgrat lor proximitat extrèma. Es insensat de voler reliar Valéncia mai a Tolosa e Marselha e mens a Barcelona.

Lo lingüista occitan Pèire Bèc a donat un sens precís vèrs 1970 al tèrme occitanoromanic: es l’ensemble de l’occitan e del catalan, infinidament pus pertinent e pus solid que de grops contestables coma lo galloromanic (occitan, francés, arpitan) e l’iberoromanic (catalan, espanhòl, portugués…). Lo meteis Bèc sosten l’unitat del catalan, amb lo valencian dedins. Los “occitanistas valencians”, al contrari, utilizan lo tèrme occitanoromanic dins lo sens de “granda lenga occitana englobant lo valencian”, e aital deforman la pensada de Bèc.

L’“occitanisme valencian” rend pas servici al valencian. Lo valencian es l’objècte d’atacas incessantas venent de l’espanholisme. Es menaçat dins l’ensenhament, dins los mèdias e quitament dins l’usatge oral (sustot dins las vilas d’Alacant e Valéncia). L’urgéncia es de refortir l’usatge del valencian en lo solidarizant mai amb la rèsta del catalan. L’urgéncia es pas de se demandar se lo valencian fa partida de l’occitan.

Dempuèi una data recenta, los “occitanistas valencians”, que son pasmens nuançats e corteses, se fan recuperar per de blavers incultes e agressius. Aqueles blavers se meton a invocar lo mot “occitan” dins totes los senses, dins un discors violentament anticatalan (e tacitament pròespanholista). Ara començan de s’incrustar dins los espacis Internet occitanistas e polluisson los comentaris de nòstre Jornalet. Es inacceptable.

L’“occitanisme valencian” fa mal a l’occitan

L’“occitanisme valencian” rend pas servici a l’occitan. Vòl separar valencian e “catalan” en dos idiòmas distints, en los metent totes dos dins un “occitan” desmesurat e lasc. Donc l’“occitan”, fin finala, devendriá pas autra causa qu’una familha de lengas independentas. Aqueles meteisses arguments pòdon servir a las personas que pretendon separar gascon, provençal e auvernhat per ne far de lengas separadas, solament religadas entre elas dins una familha lasca. E es exactament çò que pretendon los secessionistas gascons, provençals e auvernhats quand parlan de “las lengas d’òc” al plural (concèpte inexistent en lingüistica seriosa).

Los “occitanistas valencians” an pas jamai comprés aquela consequéncia nefasta de lor discors. An pas jamai comprés que fan quicòm de perilhós e d’ingenú, amb una desconeissença totala de la realitat occitana. Creson sincèrament que valorizan l’“occitan” en metent lo valencian dedins, mas en realitat, menaçan l’“occitan” car lo considèran pas coma una lenga unida.

En mai d’aquò, los “occitanistas valencians” venon contactar los occitanistas sens la mendre idèa del mal que nos fan. Cèrcan d’alianças al nòrd dels Pirenèus amb lo sòmi fòl de blocar lo “catalanisme” entre un front “occitanista valencian” e un front occitanista “classic” al nòrd dels Pirenèus.

Certans “occitanistas valencians” m’an agut contactat en cresent que los sostendriái. Son d’individús fòrça simpatics, corteses, cultivats e persuadits de servir un objectiu legitim. Mas s’avisan pas de res. Sempre lor ai respondut —fòrça cortesament— que ieu defendi l’unitat indissolubla de la lenga catalana de Salsas a Guardamar e de Fraga a Maon. Sempre lor ai afortit que sosteni lo valencianisme pancatalanista de Rafael Ninyoles, Lluís Aracil, Joan Fuster e, pus politicament, de Josep Guia.

Se de valencians vòlon intensificar las relacions amb Occitània, que sián benvenguts! Excellenta idèa! Mas aquò se deu far en respectant las unitats respectivas de l’occitan e del catalan.

Domergue Sumien

Publicat a Jornalet, 27.1.2014
Reproduït a
InfoMigjorn, 30.1.2014

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Torna el vi, el tast, la terra (publicitat)

0
Joan C. Martín és enòleg, un entusiasmat de la terra, del vi i de la nostra escola, coordina un dels cursos Tastavins de major rigor i prestigi a tot el territori. Enguany organitza l’XIa edició del curs Tastavins, una experiència única per aprendre’n i gojar-ne. 110 vins, pràctiques en vinya, visita a cellers, professionals i mestres de prestigi internacional en les conferències, un curs reconegut i, sobretot, una didàctica que us farà veritables experts. Sou a temps d’apuntar-vos i participar en una de les millors ofertes de formació d’aquest país, sobre el vi, el territori i la filosofia de la terra. Si teniu temps, no us en penedireu. mail: aulavinicola@hotmail.com tel 96 374 82 50 – 696 351 407 · Joan C Martin, Director d’Aula Vinícola.

ORGANITZAT PER L’AULA VITIVINÍCOLA.
XIe curs superior de coneiximent vitivinícola TASTAVINS 2014
Es tastaran 110 vins de diversos països vinícoles – 78 Hores lectives de teoria i
tast- Confecció pels alumnes de 60 fitxes ampelogràfiques de varietats- 26 hores de
pràctiques en vinya, celler i laboratori. Es lliurarà a cada alumne un manual, enquadernat en una carpeta – 14 DVD, amb els següents temes: el Cava, els vins de Rioja, Vinhos do Douro e do Porto, el món del Vi, temps de verema, els vins de França, silvicultura, botes i bocois, elaboració i criança de vi, vins de Montilla-Moriles, de Califòrnia, iniciació a la cata, la Ribera del Duero, manufactura del suro, conservació i com servir el vi. Orla, títol i un tastavins de coll.
QUADRE DE PROFESSORS
Xavi Gines, sociòleg –U. de Valencia.
Manoli Romeralo, sommelier, campiona mundial d’Habans Somelier
Oscar Priego, eng. Agrònom i enòleg.
Gonzalo Medina, enòleg
Dra. Rubina Vieira, enòleg i biòleg, institut do Vinho Bordado e Artesanato do Madeira
Frederic Gil, Lic. en enologia, Jonzac (França)
José Jiménez, eng. agrònom i enòleg
Francisco Ginés, llicenciat en Química.
Daniel Exposito, enòleg
Nuria Martí, enòleg, eng. agrònom Universitat Miguel Hernández.
Juan Muñoz, Somelier.
Francisco González, eng. Agrònom i enòleg, cap dels serveis tècnics de la DO Cava
Belén Puertas, enòlog. Investigadora del Ranxo de la Merced, Xereç.
Andrea Gabrielli. Director Fattorie, Toscana.
Paulo R. Pinto, de l’Instituto do Vinho do Porto (Portugal).
Philippe Cros, enòleg, Llenguadoc
Jurgen Wagner, llicenciat Superior d’Enologia.
Fernando Medina, advocat
Jose Vte. Guillen, eng. agrònom i enòleg
Joan C. Martín, enòleg, Master Tastavins i escriptor.
Col·laboració en las práctiques: Dominio de la Vega de Requena; Pago Casa Gran de Moixent, Viveros el Angosto, Vinyes Mas de Sella, Finca Collado de Salinas, Bod. Vilarrevinum de La Torre d’Utiel, Coop de Capçanes, Heretat de Cesilia
Blog: abstractavinicola.wordpress.com
Publicat dins de regals | Deixa un comentari

El genoma de la marca espana

1
El pp va començar la guerra contra els demòcrates el mateix dia que va nàixer. El seu origen franquista l’obliga a fer i desfer a l’entoix d’una dictadura. No debaes, presidents, menistres, banquers i alts càrrecs són fills o néts d’autèntics actius del dictador Franco. No hi han renunciat mai. Mai. Fins i tot a moltes ciutats conserven encara els honors de fill predilecte, medalles d’or i altres romanços.
La Transició li va eixir redona, al pp, antiga aliança de l’extrema dreta: després d’uns primers mesos que no sabia com pegaria l’exigència negociadora d’uns partits majoritaris, els pares dels quals semblava que havien sabut resistir, es van repartir uns quants regalets. Tant és així que plegats van negociar no tocar res, res de res, de les estructures franquistes. Detalls menors per acallar quatre víctimes. El PSOE es va convertir en un partit panxacontent, com alguns partits nacionalistes de la perifèria. S’hi van respectar patrimonis, lladrocinis, usurpacions, i s’hi va desestimar depurar responsabilitats. Ni càstigs, ni neteges, ni punicions. Ja sé que resumim a l’engrós, però el resultat és que tot li val en aquesta democràcia adobava a partir d’una dictadura, sense trencament, ni curació de ferides, ni restitució, ni cap reconeixement pels morts i assassinats, d’una de les bandes, ni per les tortures ni els segrestos. Tothom, entre els guanyadors, eixia mudat i pentinat en canvi de mantenir-se uns anys quiets. Bé, sí, processons, regalots, i sous a compte de l’estat democràtic que es volia construir. Vivien del rèdit i també del dret de cuixa. Els altres, els altres podien podrir-se de pobres i de treballar com havien fet sempre.

Fins que es van despertar, els franquistes de sempre, i van dir als seus propis fills: s’ha acabat el bròquil (de fet es va acabar en uns mesos), amb una Transició pensada, meditada i carregada de violència institucional. S’ha acabat el nostre silenci que ja n’hi ha prou d’obertura, de simular una democràcia, que ni així no ens agrada. I res, amb aqueixa impunitat tolerada i atiada, era fàcil tornar als principis d’una, grande i homòfoba. Però com que no en som una, ni som grans, ni volem aquell estil cutre, el partit franquista, el pp dels quaranta, dels cinquanta, dels noranta, i el pp del segle XXI, que no ha canviat ni una burilla la seua ftaxenderia, ha desempolsegat el Sant crist per atiar contra tot: llengües perifèriques, autonomies, llibertat d’expressió o reunió (n’hi ha partits i associacions que tenen prohibit de badar), i han surat estils de l’estraper-lo i del temps del cotxe de la fiscalia, que explicava Ferran Zurriaga en aquell llibret: dins una orgia democràtica espanola que no té res a veure amb la cultura democràtica de països cultes, han començat a posar pegats, a disparar amb bala, a tirar la gent de casa, a castigar els més desgraciats, a enriquir els rics més si cap, a perdonar els corruptes, a fer valer que tot li val si allò que preval és la ideologia de la caspa i el trabuc. Si volen, tanquen televisions, ràdios, diaris, caixes, partits que no els convinguen, tenen excuses i raons per fer el que vulguen i quan vulguen, en nom de la marca, dels jutges, dels diners, de l’església i dels militars. Tot els empara l’excés i la torpesa, perquè al final tot es resum en una torpesa i manca d’intel·ligència i correcció per ser on són, com ningú no podia pensar a les acaballes del moribund Franco. Ni somiant-ho no s’ho creurien, aleshores, on són ara mateix. Perdonavides. O de l’OPUS.

Tenim un estat governat per mediocres; d’acord, que no són molt llestos. Que a més a més no tenen una ètica noble ni uns valors mínims de respecte i dignitat, que segueixen un llibre d’estil de dubtosa qualitat i mancat de coherència, que a la vegada interpreten a la seua manera, que expliquen els comportaments burocràtics, ineficaços i prevaricadors. En economia, en medi ambient, en sanitat, en educació, no són llums, ni bons administradors. Són amigots, i Facinerosos, i un pèl gànsters. No sé on estudien aquestes generacions polítiques, però no són allò que diries: intel·ligència nata, tu.
Però a més, van escampant un odi visceral contra allò que és diferent, divers, plurifiderencial: cultura, llengües, patrimonis, història, res no els agrada si no correspon a la seua marca i al seu origen castellà-lleonés-madrileny i andalús. No entendran mai Catalunya, ni les Illes, ni València ni Euskadi… Mai. Ni els entendran ni els respectaran. I ara, d’uns tres anys cap ací, han iniciat un procés de destrucció pròpia: si nosaltres hem de morir, muira tothom. Que Europa s’exclama…, que la bomben; que els mitjans internacionals no saben avenir-se de la nostra torpesa, són ells els equivocats; que ens hem convertit en el cul de sac del món occidental (incloent-hi Amèrica del sud, Àsia i una part de l’Àfrica), tant se val, mentre els nostres siguen rics, protegits, llepons… nostres. Que riguen, que ens insulten si cal.

La marca espana té un genoma. Que no avança, ni evoluciona, ni estudia, ni en sabrà més. No dóna més prestació. No és una cosa elàstica. És un segell perdut en el temps que llepa de les perifèries fins a l’agonia. Hi ve¡g que comença a traure simptomes preocupants de liquidació. Però no passa res. Res de res. Qualsevol ésser viu es mor. Ves, fins i tot una marca que es pensava infinita, intocable. Es mor.

Prohibit de parlar valencià

0

Els valencians som la diana a la qual el Partit Popular dispara el seu oreig i una ràbia parademocràtica: avui contra la ràdio que ens quedava en la llengua pròpia. Com havia fet abans amb RTVV i amb TV3, el pp consuma un genocidi lingüístic que fa anys ordia i va destapant sense vergonya. Vet ací la democràcia, la llibertat, i les maneres que representa un partit que ha robat, saquejat i malmés l’economia valenciana, però també el camp i el paisatge (la destrossa del litoral), la televisió, la llengua, l’escola i tot allò que els sembla contrari a les seues aspiracions bananeres. Som els únics al món que ens hem quedat sensense caixes i bancs propis, davant les accions conscients i desastroses del PP. Tot plegat amb eleccions guanyades amb diners dubtosos, de descapçar subvencions a ONG’s per fer desfalcs i inversions opaques. També amenacen l’escola, amb el tacament de 150 línies en valencià arreu del país.

I els valencians tornem a pagar per l’odi, per la incomprensió, per la manca d’uns mínims democràtics, encegats per un país de pandereta que es pensava que podia estirar més el braç que la mànega. El pp és un espectre a Europa, que actua destralerament contra l’escola, contra la llegua, contra l’avortament, contra l’educació, contra la llibertat, no han entés mai què significa modernitat o aquella cultura democràtica que tant va costar de guanyar a Europa. És la seua manera de fer, contra la cultura, contra l’educació i contra l’economia, en canvi d’aprofitar-se’n personalment. Però alerta perquè van sembrant un model que no funciona enlloc més, enlloc més que a Espana: explica com ens interessa, als valencians sobretot, allunyar-nos d’aqueix model de país i d’estat. Això té un nom que els catalans ja han decidit. I no sembla que Madrrid vulga tractar-nos millor, quedant-nos-hi. No ens perdem enfilant l’agulla.

LOMQE?, Sant Antoni s’enamorà d’un porc

0
“Sant Antoni s’enamorà d’un porc, Sant Joan d’un be, i jo de vosté.”

Refranyer popular que em ve a pèl d’això de la festa més estesa del país, de nord a sud, de les Illes a l’interior dels Serrans? Fogueres, dimonis, balls, festa major, foc, molt de foc i tradició, encar hem conservat la identitat malgrat els tres-cents anys d’ocupació.
L’ocupació ens la faran passar ara per la nova llei d’educació, ves com arriben a ser de malparits, sobretot perquè collen, giren amb la intenció d’ofegar-nos, tant se val com, tiren a pegar pel dret: de primer, furtant-nos el sistema financer, la cultura, el camp, el paisatge, i ara l’educació. La nova llei espanola atempta directament contra l’escola, sobretot contra l’escola catalana, que podeu descomposar en valenciana i mallorquina. Allò més gros no és la religió, que ens refreguen per la boca (tant se val, això, perquè nosaltres diem ‘Foc al clero i plantem vinya’, i no amenacem debades tampoc, nosaltres, allà han pegat foc al carrer: deixa que els toquen el crostó i voràs si no cremen també alguna ermita, que no som fallers ni res, nosaltres, o una cosa pitjor; toqueu-nos la ciència, la raó, que és el que pretenen, i voràs com acabarà tot plegat? A ells tant se’ls en dóna tres que catorze, per tal d’ofegar-nos, perquè tiren a matar. Robar ja ho fan, més descaradament els últims anys, així que ara volen més jornal, que no són idiotes. Corruptes, sí, però idiotes no. Així que allò pitjor de la llei, és que consideren que solament hi ha una llengua principal, la resta són de segona categoria, llengües voluntàries, regionals, per a llegir un verset i poca cosa més. Vet ací on hi ha la ferida: una llengua imperial i unes quantes de subordinades a la voluntat dels pares, dels jutges, de la policia, de l’exèrcit, de l’església, dels ajuntaments, dels botiguers, dels exhibidors de cinema, dels quioscs, dels editors, dels mitjans, dels franquistes que no han deixat mai el poder, de la voluntat de no deixar-lo mai? La llengua, la nostra, no ha de valdre ni per a rentar la roba, ni per etiquetar detergents, sabons, lleixius o pasta de dents, tant se val, la llei d’educació espanola pensada per aquell mediocre pocavergonya d’en wert, l’opus i l’extrema dreta ens allunya cada colps més de l’èxit, dels models nòrdics, ens allunya del present, ens porta en aquell temps d’Isabel la catòlica, la mala peça, com si la idiotesa de ser governats per homenics sense escrúpols, sense ètica, sense dignitat ens deixés adormits, meninfots, aconformats. Primer contra la llengua, deuen pensar, després ja es trobaran desemparats.

Ja és vuit de gener

0
Publicat el 8 de gener de 2014

On vas, camí, com una dèria activa

que adelerat enfiles la costera,

afany esgarrapant la roca viva,

pas arrencat al cor de la pedrera?

-del calendarid el pagès

L’any ens porta nous propòsits, i ens agafem com en un joc carregats d’il·lusió: estrenem una llibreta, un llapis, una camisa, uns mitjons, tan se val què, tenim l’ànim carregat per començar tanta cosa nova que, ai, esperem que no se’ns desmai l’ase, ni ens afluixen les cames, en passar en pena Sant Antoni. És el segon dia del segon trimestre, que ha començat fresc, amb apenes tres o quatre graus però l’escola ja va escalfant motors. El jutge va desestimar el cas del mestre Vicent Mauri, malgrat que a Mallorca continuen boicotant l’escola aquells que més l’haurien de protegir. Els mestres de les Illes continuen demostrant que, sense coratge, no avancem, ni aprenem ni ajudem a créixer els nins. Tenen un gran propòsit, enguany, aquest Any nou que comença, malgrat la manca d’intel·ligència d’uns governants tan prims. Nosaltres encar els ajudem a vendre samarretes. Ep, tota pedra fa paret.

Catalunya i València fan bon vi

0
Publicat el 2 de gener de 2014

Divendres, 3 de gener de 2014, parlem de vins, de la relació Catalunya i València abans que els espanols provocaren una guerra bruta entre catalans i valencians que encara serveix, a la dreta extrema, per atiar el foc populista quan ja no els queden arguments per amagar el robatori comés durant tants anys.


Parlar de vins, a l’Ateneu de Bétera és escoltar el discurs de Joan C. Martín, enòleg, apassionat de la conversa i del territori. Aquesta vegada, Joan Clotaldo ens explicarà la relació industrial del Principat amb el País Valencià, com aquella relació va fer lluir la cultura i la indústria del vi entre els valencians. Tot plegat és un llibre que és apunt d’eixir al carrer, amb el títol “L’aportació dels enginyers industrials de Catalunya a l’enologia (sobretot a la viticultura). Germanor, ciència i tecnologia del Principat versus el País Valencià.”

Més breument, podíem dir ‘A través del vi, també som un país lluminós, malgrat els lladregots i els corruptes’.

Si voleu participar d’aquesta nova proposta, fer el tast del vi triat en aquesta ocasió per l’enòleg i sopar a la vora del foc, cal que us apunteu a través correu de l’Ateneu o via telèfon, perquè cal fer reserva: ateneubetera@gmail.com | Adreça: Plaça del Mercat, 5, 46117 Bétera Telèfon:678 46 16 18

Raimon, 50 anys després

0
Publicat el 1 de gener de 2014

El mestre Ferran Zurriaga ens recorda que, tal dia com hui, fa cinquanta anys que Raimon va actuar a Olocau. Bon any!

Amics i amigues:

Avui, 1 gener del 2014, fa cinquanta anys que Raimon cantava “Al Vent“ a Olocau (el Camp de Túria). Va vindre amb uns amics de València i va cantar a la planta baixa del carrer Major on Ramiro Navarro guardava el tractor. Raimon, dalt de la caixa i entre eines de camp, ens va mostrar tot el seu art del cant i els olocauins vàrem gaudir d’aquella primerenca actuació del cantant de Xàtiva.

Era una vesprada freda, però lluminosa del “país que anàvem fent” del primer dia de l’any 1964. En record d’aquell fet i amb el goig de recordar-vos-ho.

Una abraçada, 
Ferran Zurriaga i Agustí, Olocau