Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Mediocres, incompetents, il·luminats

4
Arran d’aquest article a Vilaweb, sobre la pèrdua del poder econòmic dels valencians, amb la desfeta de les caixes, Bancaixa i CAM, i els bancs, banc de València, i la venda de les petites Caixes Rurals a Cajamar, que és Almeria, collons, allà en aquell desert on diuen que rodaven les pel·lícules de l’oest atrotinades de baix pressupost, repasse les grans fites dels polítics valencians, entre mediocres, incompetents i il·luminats.
Fabra, no cal parlar-ne, és un titellot sense substància, ideal per acabar d’arruinar-nos la paradeta. Però els Serafín, Rita, Camps, Zaplana, Blasco, Olivas, i tota la còrrua de lladregots, inútils i malfeiners, han sigut protagonistes de la mateixa desfeta, contra els valencians. Bétera és un cas paradigmàtic, exportable com qualsevol poble.
Vinc de casa pel carrer València cap a l’Ateneu de Bétera. Fa uns anys lluïen Bancaixa, amb aquell edifici imponent de la Caixa d’Estalvis i el Monte de Piedad, regalada als espanols per ofrenar-los glòries i quedar-nos per a nosaltres els cagallons, si és que els volen cagar; la CAM no havia tingut mai tirada, ací a Bétera, sobretot perquè no pots voler clients si poses quatre malcarats a vendre ulls de poll. Però la Caixa Rural, la Caixa de la Cooperativa de Bétera, ai, lluu un rètol en favor d’aquells pistolers de l’Oest perduts a Almeria: sí, els valencians hem perdut el nord, hem perdut el centre, ho hem perdut tot, per culpa dels Serafín i companyia, no ens han deixat ni les argolles per lligar l’haca. Els llauradors deuen pensar que els seus diners són ací, guardats a Bétera, en uns caixons de taronja, d’aquells de fusta i claus de ferro. Però no, els diners són ara lluny, tocant a Andalucia, allà ja faran per fer anar millor els productes d’aquella horteta tan bufona.

Què diu Serafín? Que ells són els únics que no hipotecaran els valencians, en les properes eleccions. Un il·luminat, aquest homenic de Benissanó, que no depassa un discurs de l’alçada de primària, pobre, si no ensopega els collons entre els camals i les sandàlies. Sí, pel camí València no queda cap rastre de banc o caixa valenciana, cap ni un, ves on ens han deixat els fillastres del pp la seua valencianitat, i blaveria.
Ni això, ni el camp, ni la TV, no res, no ens han deixat els polítics que ens han rifat la dreta extrema, l’església i els poders miltars, als valencians. Una ruïna i merda ben fina.

—Sí, sí, som valencians cerrils, moatros —diu serafí.
—És que ets llest com la gana, castellano, un supertransformer.

Xa, quin error, el pp!

1
—Què feu ací, demane als electricistes en arribar a l’escola.
—Havíem quedat, hui.
—Havíem quedat divendres.
—Sí, hui és divendres.

Fotre, vet ací l’error, se m’ha extraviat un dia sencer, jo que pensava que portava tan avançada la faena, tan tranquil com havia arribat, encara no eren les nou, però l’escola ja era a vessar, de cotxes, de gent amunt i avall traginant per les obres, per l’administració… Uii, algú m’haurà d’explicar què passa. Què passa?, que ja és divendres, 27 de desembre, i jo em pensava que era dijous, dijous 27 de desembre. Però és impossible que el 27 siga a a la vegada dos dies de la setmana, això m’ha trastocat els plans, tots els propòsits, i a partir d’ací no sé si n’he feta cap de bona: crec que no n’he feta cap de bona, cap ni una.

Així que si és divendres 27 de desembre, divendres, torna la fira de llibres a l’Ateneu Bétera, torna la música a Consolat de Mar, amb Cèlia Mur i Enjazzats BigBang. A partir de les 22.30h

Ja no puc fer res, res de res, perquè no puc recuperar el temps perdut, si és que l’havia perdut. Una ximpleria, si ho comparem amb aquest desatre que patim: un pensa que l’any s’acaba, com s’acaba tot, que continuem governats per mediocres, incompetents i il·luminats, no sé quina cosa és pitjor, quina ens afecta pitjor ni quina de les tres preferiria d’eliminar.

Tornar un Estat sencer a l’època de les catacumbres potser que siga el propòsit d’un partit polític a cavall entre la dictadura franquista i el requisit bàsic que cal per ser a Europa: no sé que ens pot diferenciar ara mateix de Turquia o d’Albània; Espana fóra l’exemple a traure del tarquim, del dèficit democràtic mínim… Rússia, potser, fóra pitjor, malgrat que pitjor sempre és elàstic. Empitjorar, si és a espana, governada per espanols, sempre és possible. 

L’única eixida possible, si no volem empitjorar més, és la independència. Entre mediocres, incompetents i il·luminats, no fóra una mala solució, per carregar-nos les tres raons sobre les quals assenta tanta idiotesa, aquests desgraciats de la política valenciana. I espanola.

Com m’hagués agradat que fóra dijous, sí, dijous i 27 de desembre.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La fira, els llibres i la nit de Nadal

0
Com que els llibres van eixint, en aquesta venda de degoteig fina però tan selecta, hem tornat a carregar algunes mancances del taulell, perquè els possibles usuaris, compradors lectors, puguen tenir l’assortiment del primer dia. Pel que fa a llibres, Ateneu amb Havaneres d’Àlex Campillo és el nostre hit; en música, en canvi, passa per damunt qualsevol prova aquest joiell valencià ‘Sis veus per al poeta Estellés’.
Hui tercer dia de fira i, en berenar, torrons, si són de casinos millor, perquè qualsevol paper fa comarca: hui és la nit de Nadal, que a Bétera passem en colla, aixó que no vingueu torbant o destorbant sobre la misèria del pessebre o la coentor d’algunes felicitacions: si sou dels que no us podeu estar de les xarxes, que no siguen per repetir les memòries de la coentor.
Per cert, dissabte serà una vesprada de contes, succeïts, jocs, trucs i paranys del mestre contacontes Llorenç Giménez. Som una fira que no tanca, que proposa això i això millor, perquè no us calga menjar-vos les ungles.
Això sí, l’assortiment de la parada és tot en valencià, nyas.

Hui inaugurem la fira a l’Ateneu de Bétera

0
Quatre edicions de fira del llibre no fan encara bona farga a dins la bota, però ja passaria per un vi jove que apunta de lo alto. Encara amb major raó si el moment inaugural, que ens va escriure Estellés, va acompanyat d’una de les joies que els valencians podem exportar al món sencer, per la música, i per la qualitat de les sis dones que reciten, canten i ballen aquesta troballa de disc que obri un aparador de llibres i música destinat a regalar bons productes a la nostra comarca.
Hui l’Ateneu de Bétera enceta un altre programa esplèndid per vestir el Nadal de cultura,  d’escola, de contes, de cinema, i de música. No ho podem explicar tot, perquè enguany la trama és la sorpresa, i n’hi haurà de molt sonades de les quals se’n parlarà a bondó de dies i treballs. A més a més, podereu assortir el vostre cistell, pessebre o arbre amb productes que adobaran la vostra casa amb un pessic de literatura d’alta volada.
Hui, especialment, si no seran totes, en seran una representació: més en valdria una que no cap, dues que una agulla de cap, tres que un tigre rampant, quatre que una granera vella… Si en teniu la possibilitat, no us perdeu hui la visita a la plaça del Mercat, perquè ja tindreu l’esperit lliure i ufanós per al que resta de Nadal…
I si en un girar el xamfrà, ens canten queia la lluna, aquest cel de bolero de l’Alcúdia tan estellesià, ni us caldran moniatos ni dàtils, ni figues seques… que res us farà tant de paper fins a Reis i més enllà. 

Codina era l’home feliç

0
Ahir a Bétera jugàvem a primera en el món de la cultura, i ja no és casualitat que, any rere any, passen tantes bones coses. La culpa la té l’Aljama, una associació que guanya i es manté malgrat les dificultats i les penúries polítiques del pp. El sentit del que voldria explicar és el ball popular i la dansa tradicional, perquè Bétera acollia anit un estol que era un esbart i gairebé la ciutat sencera d’Alcoi, pel que fa a les tradicions del Betlem, els reis mags i el ban del tio Piam.

Sí, a la Casa de la cultura va obrir l’esbart català de danses de Barcelona, amb més de cents anys al darrere, com més de cent n’havien pujat d’Alcoi, del grup de danses el Carrascar, per representar tota una història popular sobre l’anunci de l’arribada dels reis Mags. L’Aljama de Bétera organitzava l’acollida i la innovació: en aquesta sisena edició presentaven el treball de les dones al poble durant el XVIII, en una imatge carregada de simbologia, senzilla i emotiva: les dones estirosaven el raïm, feien l’espart, pastaven als llibrells, cosien i teixien, apujaven els fills, mentre Marieta cantava amb aquella veu acompanyada de la rondaia… Tres protagonistes públics anaven presentant els diversos grups i uns quants moments d’un espectacle polièdric: danses i balls, temps per a l’ajut solidari a la fundació Vicent Ferrer, temps per al compromís: Vicent Partal va traure el jupetí que reclama d’obrir RTVV (va ser damunt el faristol tota la nit, poster per això l’alcalde s’hi negà a parlar des d’aquella trona), Pep Ricart llivaga l’acte sencer amb les seues intervencions, un luxe interpretatiu, i Amàlia Garrigós presentava els seus veïns que havien pujat des d’Alcoi. Més de dues hores d’espectacle vistós, amb puntes d’exquisitesa, de molt de treball i d’una voluntat de ferro per la cultura, la música, el ball, la indumentària o la història, que reclama ajuts per comptes de la mediocritat política que patim.

Després, la festa va acabar en un sopar de germanor i un lliurament de regals entre les tres delegacions d’aquesta sisena edició. El temps dels agraïments i de les emocions, necessàries, i el reconeixement del públic que ha acompanyat sense defallir l’Aljama i els seus nobles convidats. Sí, Betera semblava el centre d’un país normal, en un triangle geogràfic de primer ordre: Barcelona-Bétera-Alcoi.

Un home feliç, sens dubte, era Pep Codina: acollir més de dues-centes persones, organitzar-ho perquè tothom siga atés, perquè l’escenari siga apunt, els llums, la música, la direcció… perquè els nervis, la manca de recursos, els detalls, no puguen deslluir res. Si bé anit no va rebre l’alfàbega (xa, el detall que hagué d’explicar Vicent improvisadament), tothom sabem que sense el Codina, res no hagués sigut igual i no sabem si res hagués funcionat com calia.

-Si no volem convertir-nos en una peça de folckor coenta, d’aquelles dels ‘coros i danzas’, cal innovar i obrir finestres i noves vies. Afegia, i encara ens regalava temps d’on no n’hi ha per agrair-nos la col·laboració o la presència.
L’Aljama és hui un referent de la cultura majúscula del país. Capaç d’aplegar aquest doble regal que hem viscut, de viure-ho des de Bétera. Per molts anys.

Cap de setmana sí o sí

0
Se’ns acosta un cap de setmana farcit de bones propostes culturals: aquesta nit ja comença amb el nou espectacle de la companyia Pot de Plom que estrena a Picanya, el Mono, un projecte d’apocalipsi.

Divendres, a Llíria, a l’edifici multiusos, l’Institut d’Estudis presenta l’edició de la revista MIRADES números 4 i 5, monogràfic dedicat al repoblament del Camp de Túria, amb la intervenció de Ferran Zurriaga, Carles Subiela i Toni Llibrer.

Dissabte, a la casa de la Cultura de Bétera, l’Aljama reedita una nova edició de cultura i ball popular i tradicional, la sisena. Enguany acompanyats de l’esbart dansaire de Barcelona i el Carrascal d’Alcoi, colla de balls populars. L’acte serà presentat per Vicent Partal, Pep Ricart i Amàlia Garrigós, i serà a benefici de Càrites València.
El mateix dissabte, ara tornem a Picanya, Bullent edicions lliurarà el premi Enric Valor de narrativa juvenil al centre cultural, hi actuarà CRIC Teatre, després a la sala d’exposicions, pintures de Rafael Armengol i tast de vins.

El mateix dissabte, si no es que voleu rebentar de salut i de cultura, també hi ha la presentació d’un nou disc del trompista Joan Miravet, i encara diumenge el grup de metalls de Sant Joan del Mercat ofereix a Consolat de Mar un nou concert. 

Qui havia dit que el paisatge era eixut i mancat de melodia?

Les invariants d’uns quants mestres bons

0
Freinet continua viu en l’ànim d’uns quants mestres del país, perquè les idees d’aquella revolució a les aules no s’han estés suficientment com per considerar el mestre superat o entés com calia. Sí, an algunes tècniques hem avançat (sort que solament han passat cent anys), i en sabem més, indubtablement, qualitativament fins i tot. Però el conjunt d’aquelles trenta Invariants farien tremolar el sistema educatiu ara i en el futur. No solament per la involució educativa que ha orquestrat el pp en el pitjor dels sentits, sinó perquè l’escola, incloent-hi les escoles de magisteri, no han sabut transmetre què caram passa amb el mestre Freinet.

Ahir vam ser a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània vivint un encontre de mestres jubilats. Malgrat alguna absència, en aquell espai es reuneix cada dimarts per parlar sobre l’escola el Moviment Cooperatiu d’Escola Popular, que cotinua reflexionant sobre l’escola després de l’escola: què poden fer, com poden ajudar a restablir els ensenyaments del mestre Freinet?

Entre els valencians, Ferran Zurriaga, Roser Santolària –feu de secretària–, Pilar, Gaspar, Adela, Josep, Pilar Vela… rebien a Irene Balaguer i Assumpta Baig, de l’Associació de Mestres Rosa Sensat per intercanviar què? Doncs, projectes de futur. Si bé la mitjana d’edat no baixava dels setanta, els projectes nous no paraven d’amuntegar-se damunt la taula. Un exemple que serviria per alguns mestres que tocant els quaranta pensen més a jubilar-se que a canviar l’escola.

La pegunta principal que va obrir la reunió com podem transmetre als mestres joves els pensaments del mestre Freinet, va obrir el debat: a partir d’ací va anar descabdellant-se un terratremol que va cloure amb el compromís de continuar intercanviant idees, projectes i feina per l’escola: fins i tot es posà damunt la taula la possibilitat de crear un canal de TV que mostrés les bones pràctiques –el mestre Freinet no renunciaria a la tecnologia, al contrari, en faria un ús viu i didàctic. Malgrat que unes quantes pràctiques per elles soles, no canvien l’escola, ni les intencions d’uns quants mestres bons provocaran cap daltabaix, això d’anit a l’OCCC mereixia una major difusió. Són mestres imprescindibles que encara animen els joves a pensar que una altra escola és possible.  
[continuarà]

Les escoles amb èxit sostingut (2)

0
Com contribueix l’entorn a l’èxit sostingut? Com intervenim els mestres perquè l’entorn siga favorable a l’èxit? 

PRIMER.
Mé que no recomanar, Roser Salavert defensa que s’ha acabat la privacitat per amagar no sabem què, o potser sí que ho sabem. L’ensenyament a l’aula cal que deixe de fer-se a porta tancada. Transparència, mestres, visibilitat… Un mestre que et visita, un pare, un professional no vol jutjar què fas. Vol observar què passa i com pot ajudar-te a millorar el que fas. A Finlàndia, per exemple segons que explica Xavier Melgarejo, hi ha unes cadiretes buides, que conviden a observar què fan els alumnes, el mestre i tothom que treballa en aquella aula. 
A mi particularment m’agrada aquesta proposta, sobretot perquè fa temps que la recomanem des de l’escola, de deixar que passe la gent a vore què fem. L’observació en educació sempre té un pèl de pedagògic, de millora, d’aprendre què fan els altres mestres, de poder-los recomanar o suggerir això o allò altre.  

SEGON.
Calen pautes i protocols, sens dubte, malgrat que n’hi ha que s’hi queixaran de perdre llibertat (uii, les excuses no són sinó excuses, difícilment poden cinvertir-se en reptes). Cal un diàleg reflexiu i constructiu que resulta d’un llenguatge comú (consens per definir cada cosa), per a la millora continuada de la pràctica a l’aula. 

TERCER.
Cal un enfocament col·lectiu en objectius d’aprenentatge. Cada escola vostra ja té un objectiu del curs, d’enguany? sabeu quin és l’objectiu enguany de la vostra escola? El teniu escrit? El sap tothom? Un, un de sol!

QUART.
Cal col·laboració entre els diferents grups de l’escola: pares, alumnes, mestres. La teniu escrita com es produeix?, quan i com s’avalua aquesta col·laboració, si és eficaç, per què?

CINQUÉ.
Quines són les oportunitats de participar en les decisions educatives? estan definides, són públiques?, quin és el vostre lideratge distributiu?

Tot plegat, a qui rendiu comptes? Quin és el rendiment de comptes, si no milloreu?, i si milloreu, com ho expliqueu?, com us ho plantegeu?

 [a Nova York vam fer un decret perquè, almenys, totes les escoles permeteren l’observació dels equips de dades, que havien de recollir informació per elaborar diagnòstics del que passava.]

L’avaluació és una eina fantàstica tant pels alumnes com pels professors perquè és un aspecte genuí del procés ensenyament-aprenentage. Roser S. 

QUINES SÓN LES CONDICIONS QUE CALEN PERQUÈ L’ENTORN AJUDE A L’ÈXIT SOSTINGUT? 

—suposem que enviant inspectors-policia a fiscalitzar, no. 

Les escoles amb èxit sostingut (1)

0

Roser Salavert és una dona d’impressió sòbria, de discurs sòlid i contundent que convida a confiar-hi: ha sigut Superintendent de les escoles de Nova York (75.000 mestres, 1,200.000 alumnes), una mena de gran inspectora que ha format part del treball d’investigació ‘Com cal liderar per aprendre’, almenys pel que fa a orientar l’avaluació dels centres (com treballen?, com aprenen els xiquets?, què fan els mestres?, com els ajuden?, com saben si aprenen… I què fan els superintendents per ajudar les escoles més conflictives?)

Vam ser en una master-class sobre ‘Comunitats professionals d’aprenentatge: el canvi i la millora sostenible’. No ens vam perdre i vam agrair la força i la tenacitat de la seua experiència. Us avancem la conclusió: ‘Després del treball de millora realitzat en les escoles de Nova York, hui portaria el meu fill a una escola pública‘.

—Els mestres prou que s’excusen a posar l’èmfasi en el rendiment i en la manca de temps. Temps per a què?, els demane, per a la quantitat de curriculum o per a la qualitat del que feu? Prou de sentir-se frustrats, mestres,  convertiu aquestes dificultats en reptes. Cal que supereu la frustració. 

—El canvi és part de la definició de l’escola, els canvis externs i interns, no oblideu que allò que forma és la riquesa del lloc. Fins i tot cal que planifiqueu, des del primer dia, què passarà el dia que us n’aneu, que deixeu l’escola. 

QUÈ HEM APRÉS DE LES ESCOLES AMB ÈXIT SOSTINGUT?

—Els mestres se senten mestres, són membres actius d’aquella escola, són comunitat que aprén, troben oportunitats de millora constantment, viuen la interacció, tenen capacitat de treballar col·laborativament, i l’èxit sostingut és un tret més: són escoles vives, organitzacions vives, alumnes-mestres-pares són part de la riquesa de l’optimització. 

Però, què fa que l’entorn de l’escola procure aquest èxit sostingut?

[Congrés Internacional ‘Liderar per aprendre’, Fundació Jaume Bofill, Barcelona 4 i 5 de desembre de 2013]

Avui, blues; demà clàssica

0
Contra el desficaci popular que ens governa els ajuntaments, en la seua majoria a mans dels corruptes del pp, l’Ateneu de Bétera continua oferint un programa d’alt nivell, la intensitat no decau, que sembla regar per degoteig però sense perdre la saó de la terra, i ves que a València encara no ha plout gens des de l’estiu, però gens ni miqueta.
Deixant de banda que els corruptes del PP que són a l’ajuntament de Bétera han blocat una moció de compromís perquè es posicionaren en favor de RTVV, l’Ateneu pega pel dret, perquè la cultura i l’educació, contràriament al que pensen els bàrbars, fóra un aliment necessari sempre.

Sense preàmbuls: hui blues, amb el grup TDT-blues, demà una conferència sobre què podeu fer per millorar la vostra participació d’oients en un concert de música clàssica, a càrrec del lingüista Guillem Calaforra, membre de la cooperativa de coneixements del Camp de Túria, i fins el 6 de gener, pintura, una exposició sobre sedes. 

Diumenge el complot cultural contra la idiotesa ppoppular es desplaçarà a Benaguasil, Dani Miquel serà a Consolat de Mar per presentar el nou treball: a Nadal, un pas de pardal, un repàs al cançoner valencià de tots els temps en relació a Nadal passat pel sedàs de l’humor, la ironia i la música d’aquest iconoclasta o cantacançons.

RTVV i l’escola: feina per envant

0
L’actitud és el que compta en la vida. I el coratge dels treballadors de RTVV defensant el mitjà públic valencià a colps de micro i de paraula improvisada val molts diners, i demostra que encara som vius (quina resposta tan excelsa anit de milers de persones acompanyant-los, ara que ens ho havien tornat a demanar unes hores abans).
Els valencians, malgrat la consigna d’aniquilació demostrem cada dia que tenim molt a córrer, a viure, a defensar. Hui és la Televisió dels valencians, l’amenaçada, com ho va ser TV3, com ho està el camp, l’escola, la llengua, i encara podem donar gràcies que queden quatre coses en peu, dretes mig agafades amb pinzes. Però resistim, malvivint, gràcies al coratge de molts milers que han sigut capaços d’aguantar tants anys de mentides, de falsedats i d’encobriments. Resistim.
Si ara s’afigen a manifestar-se els treballadors de Canal 9, benvinguts, ja era hora que es despullaren de tòpics, prejudicis i sabó d’aulor. Des de l’escola mantenim una flama encesa i un treball constant en favor de tenir una televisió amb garanties, que ajude a consolidar la llengua, a entretenir lúdicament i sana la gent, a formar amb professionalitat per ensenyar el tipus de país que tenim i podem ser. Va, feina per envant i amunt forques i corbelles. A les aules!!! #RTVVnoestanca
[el dibuixet de les casetes és de PaulaPé]

Publicat dins de regals | Deixa un comentari