Cants d’agost (el18)

Lisboa, by Fernando Pessoa.
A Lisboa hi ha un petit nombre de restaurants o fondes (on), sobre una botiga amb forma de taverna decent s’alça un entresol amb un aspecte pesat i casolà de restaurant de vila sense trens. En aquests entresols, llevat dels diumenges poc freqüentats, és freqüent trobar-se tipus curiosos, rostres sense interés, una série d’aparts en la vida.
Llibre del desfici, F. Pessoa

Hui ens ha passat, justament, que ens hem trobat un home curiós, moltíssim, amb vuitanta-set anys, segons que ens ha confessat, que ens ha agafat desprevinguts en aquell carrer a tocar de la Plaça del Comerç, farcidet d’aquests restaurants semblants a això que diu el mestre Pessoa, entresols d’aspecte pesat i casolà de restaurants de vila sense trens… Víctor Manuel Gonçalvez, ha acabat fent-nos un parell de fados, a les xiquetes, amb emoció i recança de la vida, de l’apart que li queda: en un racó, a la finestra que pegava al carrer, es bevia la segona botella de Borba, un blanc de l’Alentejo, que ens ha convidat a beure només veure’ns, perquè dubtàvem si ens quedàvem a dinar: espectaculare, repetia, pel preu qualitat, abans de la tercera botella…, sort que l’hem ajudat a bondó amb la segona. La tercera ja l’ha deixat a punt de portar-nos a casa, si li deixàvem explicar-nos la vida.
—Ep, les botelles eren petites, a penes mig litre.

«El desig d’assossec i la conveniència de preus m’han portat, en una època de la meua vida, a ser assidu en un d’aquests entresols. Succeïa que, quan m’esqueia sopar a la set, quasi sempre trobava un home l’aspecte del qual, tot i que no m’interessava al començament, a poc a poc va començar a interessar-me.»

Aquest home vestia bé, i tenia unes maneres correctes i ordenades, ja era en el plat dels postres: la nostra conversa l’ha animat a demanar-ne un altre, de postre diferent; de primer maduixes, de segon pastís, sempre amb aquell vi blanc que nosaltres també hem trobat espectacular. Aparentava l’edat que deia que tenia, i la conversa ha anat descabdellant un moment especial del nostre primer dia a Lisboa. Hui ja hem fet aquella banda de baix quadriculada amb illes de cases dibuixada pel marqués de Pombal; hem passat per l’ascensor que puja la gent al Chiado, i ja havíem baixat fins a topar-nos amb el riu. Ni una gota d’aire fresc, l’esforç era trobar l’ombra, i la resta no passava sinó per bromes de mal gust. Lisboa és el foc, hui amb major admiració.

«…i tímidament va observar que, no tenint on anar ni què fer, ni amics que visités, ni interrés per llegir llibres, solia gastar les seues nits, a la seua habitació rellogada, també escrivint.»

Nosaltres també som en una casa rellogada, a Cascais, i de nits em passe el temps escrivint (no ben bé, uns minuts, una hora a tot estirar), que en realitat ja no ho faig tan impulsivament. Sobretot després que hem estat a punt de morir-nos, la ciutat sencera ha estat a punt de morir-se, de tanta xafogor. Gairebé quaranta graus, que a mi m’han semblat cent graus, o més, una temperatura que no havia vist mai, ni en les pel·lícules més avorridotes sobre deserts crus i àrids. Pel·lícules de l’oest o històries semblants en què el vent sec és protagonsita principal. 

«Normalment, donem a les nostres idees del desconegut el color de les nostres nocions del conegut.»

Cants d’agost (el17)

S’acaba el Gos i la festa de Bétera. És cert que encara queda una mica de corda fins a la vuitava, però la rescolà i la pedrea. El que havia de ser a la plaça, ja s’hi ha jugat. El Gos marca la fita dels tres grans dies de festa; la marededéu, Sant Roc i Sant Gos. La coetà a la plaça de l’Abeurador sempre és espectacular, malgrat un final poc encertat, d’acabar d’una fartà, però el fum i aquell foc dels primers vint-i-cinc minuts no permetien res més. Els joves omplien l’Albereda per escoltar Bongo Botrako, que han fet un parlament antifeixista entre cançons, i s’han adreçat continuament en valencià, repertori en aqueixa llengua més aviat curt, però la gent responia amb ball i una suà d’astendre el cos. És el Gos, xa, que mereix honors com els dos primers dies grans. Sort que demà és diumenge i podrem recuperar-nos amb calma.
Parlant de gossos, ves que n’hi ha al món de classes i maneres, de més fidels i de torpalls…, el de la meua escala, per exemple, tant de bo es perdés allà on estiueja. Que no torne, collons. En canvi n’hi ha de mansois i llepafigues, que s’estoven a veure-les passar. Nosaltres hem vist la festa, els tres dies, i ja fem càbala de tot plegat: si això és un gos, ja no cal posar-li el morrió. Però que torne, que torne cada any la festa, la vida al poble, i provem maneres per afegir intel·ligència a l’oci, i senzillesa. Idees. Tampoc no cal gaire més.

Cants d’agost (el16)

Sant Roc. Aquell santet menut que a penes si alça un pam per damunt del Gos. Anit vam gaudir de nou, amb el foc dels coets. Entre pares i xiquets, ja fem colla com els de Bétera. Érem gairebé tots al carrer, entre caixons, femelletes i teles conilleres que protegien la casa, i les mares que observaven atentes els fills, perdoneu-me el tòpic:
–Teniu cura!, aneu amb compte!, vosaltres, grandassos, fiqueu coneixement!
Sembla un ritual d’iniciació com allà als massais: ahir s’hi estrenaven Júlia, Pau i Carles, i posàvem molt de compte, malgrat que no ho semble: amb aquelles instruccions mínimes per aprendre a dominar el foc i evitar el màxim de risc: –no els enceneu a la cara, tireu-los a terra, tanqueu el caixó si hi ha foc, compte de deixar-vos alçades les viseres del casc, apagueu les espurnes si veieu encesa la roba de l’altre, quatre regles mínimes per passar-ho bé sense prendre mal.
No ho férem tan malament, perquè cap dels xiquets no es cremà, anit, en canvi que Vicent va rebre dos colps de valent, potser pel càstig que representa com ho agafa ell, el foc de la iniciació, la tradició immarscible a Bétera, que en el fons no deixa de fer de mestre. Ahir, sobretot que l’acompanyava una de les filles i ell era un pare feliç. El carrer bullia, xiulava, esclafia, mascarava (sort del lleigiu), ens feia suar tanta roba i tanta protecció.
Potser és un dels rituals a Bétera, aquest del foc dels coets i la seua trajectòria erràtica i indefinida (la coentor arriba fins a la normativa del coet), però ja ens serveix per explicar-nos la festa, Sant Roc abans d’arribar el Gos, que l’animal ja ens lleparà les ferides si el foc no ens ha sigut clement. El foc dels valencians i la seua manera particular d’entendre’ns. Si és que n’hi havia poques raons.

Cants d’agost (el15)

No sé si tenim la mesura exacta de les coses, els dies de festa segurament que ens excedim, en el comptes i en les apreciacions. Però la festa major ja ho permet. Li ho permetem, gairebé tot, el quinze. El matí a Bétera té aquell show especial, les alfàbegues, el confeti, la gentada, el final a la plaça, el retrobament dels amics, la banda, sembla que cada any és el mateix, però és únic i extraordinari: les alfàbegues de Bétera de cada quinze d’agost són aquell instant del qual parla Vicent que mereix la resta de l’any. Que el fa més passador, menys àrid, perquè els ingredients que s’hi apleguen són d’una senzillesa contra la crisi i la resta del rastre que fan oblidar durant unes hores que hi ha món, o un món real tan carregat de bestieses i dissorts. Se’ns fa curt, és la meua sensació particular, aquell matí del quinze, com si no volguérem tornar a l’altra realitat, a la de veritat. La festa és aquesta llicència, també.
El remat final del matí cada colla ha anat cercant com vestir-lo, perquè la missa, aquell sainetet, no pega sinó com un ritual desfassat de XXI… Entre més, nosaltres hem trobat una cirereta a la plaça del Mercat que és una segona festa popular per cloure la primera part del dia que vivim tan intensament. Però encara res no s’ha acabat. No.

[Primera versió de la primera part]

En una altra versió, m’he desperat de sobte al compàs de la banda de música i he fet un salt espectacular, corredisa fins al balcó, però era una falsa alarma, perquè el sèquit que acompanyava la banda pegava encara cap al corral, així que trigarien ben bé una hora a passar pel nostre carrer. Vaig fent temps i apamant què passarà, qui em trobaré, com anirà tot plegat, quines seran les absències enguany —el tio Manolo Carinyena no vindrà, ni el tio Ramón–, n’hi haurà més absències, sens dubte, és un dels punts de la festa. Les presències i les absències. Passem llista. Passen les obreres amb tanta rapidesa que apenes si podem observar com van vestides, quina cara fan, si tenen el tarannà apropiat, com és que aquella ombrel·la no fa el paper adequat… Uf, les dones que en saben apamen com va vestida cadascuna de les obreres, amb una ullada, amb aquells colors que no s’adiuen gaire a l’obreratge, en canvi de passar per falleres… Jo no ho dic, sinó que esmorzem en un corral fantàstic que caiguem de cul i peguem cap a la plaça, la festassa gran, el confeti roig: la plaça roja enguany és a Betera, i les campanes que toquen a glòria… prou desfici, prou, fa cent anys que el confeti va substituir l’aigua de colònia, en la festa de Bétera, i hem guanyat en color, en harmonia, en siroll, segurament que el conjunt és de major goig, ara.

I el foc…, què passarà durant la nit, en el segon torn de la festa major?
[continuarà]
 

Cants d’agost (el14)

Hui m’he llevat de bon matí, pensant que passaríem a caminar per la platja, per preparar un jorn de feinada gran. Hui cal preparar les cases, les façanes, els carrers per a la festa major, però m’he quedat llegint això i allò, i encara m’he n’he anat al camp a protegir més soques d’arbres. Així que res de platja ni de caminada. Un dia estrany, tristot, malgrat que era la vespra de la festa. El pitjor s’ha confirmat a migdia, l’Edu Lapiedra no ha resistit el colp a la platja de Sant Sebastià; la intervenció d’urgència no ha pogut salvar-li la vida. És un jove exalumne de l’escola, tota l’energia del jovent que s’esgola per la mort sobtada. Ja no he recuperat el tremp en cap moment: –no escriuràs res?, em demana Creu…, un amic em crida des de Picanya, per confirmar-me el pitjor; els companys de classe, els amics de la colla, estan desfets, amb aquella solidaritat en la tristesa que els joves viuen al límit, com tantes coses. Passe amb rapidesa uns records del temps que jo li feia de mestre, l’escola és de vacances, els mestres, els alumnes, gairebé tot. Solament els colps de la vida no en fan mai, de vacances, t’agafen desprevingut, d’esquena enmig de la festa, i no saps reaccionar, malgrat que voldries expressar aqueix dolor compartit amb la família. 
És de matinada, a unes hores que les alfàbegues de Bétera desfilen cap a la plaça. La música d’aquella discoteca a l’Albereda penetra pels balcons, pels finestrals, a la part alta del poble; allà no s’hi podrà estar, de segur, malgrat que un miler de joves, alguns de l’edat de l’Edu, ho viuran al límit, el siroll i una suposada música de ritme dubtós; hi haurà l’alcohol, entre més succedanis, tanta energia i tants dubtes, entre el jovent…
A l’hort de les alfàbegues és tot apunt, preparat: és el que et podem regalar, des de Bétera, Edu, aquest perfum d’alfàbega que desfilarà en unes hores, en un cant d’agost tristíssim. Un altre excés de la festa i de la vida.
 

Cants d’agost (el13)

Hem passat els primers tretze dies d’agost, en un bufit, així que hui hi ha sopar especial entre amics, al corral de ca Sari. El primer sopar que obri la festa gran: demà és 14 d’agost i ens prepararem per al foc, de fet passarem la vesprada vestint les cases amb filferro, teles conilleres, i tot d’artilugis que puguen protegir les façanes, les portes, les persianes del foc dels coets. El nostre carrer continua essent carrer autoritzat per al foc, és un dels pocs autoritzats, de fet, dins una altra polèmica de la festa d’enguany, la reducció dràstica d’on es poden tirar coets. Qui no és de la festa ho veu fantàstic, això, però a qui li agrada el foc, és com una traïdoria a la tradició, més encara a Bétera on la pirotècnia Raussell és tan especial en la preparació dels millors coets del país. Xa, em direu exagerat, però les coses van d’aqueixa manera, la festa és excés, la mesura de l’alfàbega ja ho porta, i el perfum que deixa als carrers. Sí, som de festes i aquesta nit ens apleguem per preparar-nos i escalfar motors. Els uns, els més grans, al corral de casa, a la porta del carrer, sopars a la fresca… Els joves, els fills i els seus amics, a les paelles… Ca, no som coents ni res, els valencians. Fem paelles i ens les mengem per a sopar, amb aquell regust de fum i polseguera que porta la fira.
I la polémica aquella amb la qual vam inaugurar un dels apunts? Durant unes hores, l’hem aparcada, sense oblidar que la festa no ha de permetre cap rampell antidemocràtic ni xenòfob ni segons quina música. I encara menys amenaces de ningú per haver-los denunciat l’estil parafeixista sense temors ni timidises.

«A la ziga-zaga vaig pel teu carrer,
flors noves i cànters a l’escudeller.
[…]
A la ziga-zaga el món sencer
que mamprén i acaba al teu carrer.»

Alexandre Navarro, Cançó de Bétera, fragment

Cants d’agost (el12)

Anit vam pujar a Olocau a viure la festa. Al pati de Ca la Senyoria, l’antic castell dels comtes de Vilaragut, cada divendres de juliol ofereixen concerts. Ahir, en canvi, enmig de les festes, havien programat un recital de poesia que ens va deixar mocats, per tanta exquisitesa. Hi havia molts ingredients que abonaven la nostra sorpresa, per exemple, allò començava a tres quarts de la mitjanit de diumenge –què has de fer diumenge a la mitjanit, si no és escoltar un recital de poesia… , home, entre les nits de Sant Llorenç i aquella pluja de pols que semblen estels fugaços, ens hi vam decidir pel poeta.
No feia tanta calor, segon ingredient, i aquell pati de la torre principal damunt el poble és un dels indrets imprescindibles de la comarca, no ho exagere gens, pel que representa d’història, i de més pòsits, amb aquelles fustes menjades pel temps, els balcons, la façana imponent, les portes, les reixes rovellades, la pedra i els alters dels quals parla Navarro… i els amics, ep, n’hi havia a manta, de primer la gent d’Olocau, Marga, Nani, Pepa, Raquel, Pasqual… semblava que els tornàvem la primera visita de l’estiu, i encà hi havia Teresa, Agustí, Àngel, Voro, una representació d’escolavalenciana significada, Jordi Sebastià, el batlle de Burjassot, el d’Olocau (quan nosaltres fem recitals a l’Ateneu, el de Bétera no ve mai), hi havia tanta gent coneguda d’Olocau, i dels pobles, que em deixe més llinatges que no voldria… Ei, de Bétera, hi havia Rosa, l’Eugeni, la dona, també Pepa Alòs… Una gernació davant un espectacle exquisit: Estellés, de mà en mà, a càrrec de Francesc Anyó, actor, i Borja Penalba, músic. Un tàndem que ens va soprendre tan gratament a tothom. La primera part, aquelles textos narratius que confons amb la poesia, la guerra i la postguerra, són textos durs, endolats, però deixats fer amb la veu d’Anyó impacten de tanta tristesa, d’una època que sembla a tocar, a mà, una veu dolça i forta a la vegada, profunda, que modula sense afectar en excés, les dones en diuen una veu eròtica, suggerent, i una mirada que acompanya tanta complicitat. En cap moment, ves que és difícl, anit vam trobar a falta Ovidi, al contrari, per bé que les veus són diferents; aquesta parella d’artistes es proposen necessaris a omplir places i ateneus, escampant el poeta i el seu compromís, per l’amor, per la terra, pel sexe, per la llengua… Entre versos afinava les cordes de la guitarra, cantava, Borja Penalba, jugava amb l’acordió, tornava a les cordes, amb el ritme profund d’un peu que colpia contra terra… Imitava un instrument indi, mentre Francesc ens divertia amb aquella meravella de Calcuta, breu, sublim, extraordinari, el púbic ens vam llevar. Drets, vam agrair-los un producte de tant de rigor, bell, en favor del poeta dels valencians. N’hi ha un camí llarg a recórrer, si els ingredients són de primera. Anit ho eren sens dubte. Per molts anys. 

Cants d’agost (l’11)

“La immensa majoria dels pobles i països del món tenen el seu origen perdut en el temps passat, sense documentació. Per això recorren a tota mena de llegendes més o menys voluntaristes per a explicar qui són i d’on vénen.” Vicent Partal

 

Dilluns, 12 d’agost de 2013, comencen les festes de Bétera, i nosaltres començarem les presentacions de la revista MIRADES, que edita l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria. Aquest és un número doble (4/5), amb un monogràfic de molt d’interés sobre el Repoblament al Camp de Túria. Un treball d’investigació que abasta Cartes de Poblament, qüestions d’onomàstica, i articles sobre els repoblaments de Serra, Ria, Olocau, Gàtova, Marines, Bétera, acompanyades d’estudis sobre les construccions periurbanes o l’encuny de moneda… reflexions de gran calat per a estudiosos, lectors, mestres, escoles, instituts, biblioteques… Un esforç considerable de l’Institut per continuar bastint de cultura i documentació els pobles, i les persones.

El número doble també recull l’exposició ‘Una vall, tres pobles, quatre segles‘ que va coordinar el mestre Ferran Zurriaga i en la qual van col·laborar un grapat d’estudiosos de la comarca. Llinatges, topònims, documents senyorials i municipals, imatges, mapes, que ajuden a construir la història d’Olocau, Marines i Gàtova, encara aplega el record d’una festa final que commemorà l’aplec dels tres pobles en aquella plaça de Marines el 2011.

Amb un preu d’eixida de 10 euros, MIRADES és una gran publicació que no hauria de faltar en cap casa noble del Camp de Túria.

La presentació a Bétera anirà a càrrec de Vicent Partal, periodista, i de Rosa Dasí, historiadora, responsable de la coordinació d’exposicions de l’Ateneu de Bétera.

DILLUNS 12 D’AGOST, 20.00 H. ATENEU DE BÉTERA, PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5

Cants d’agost (el10)

Enguany havia decidit que no parlaria de la festa abans de festes, però sembla que una part dels majorals, encarregats de l’organització, ha encés una provocació que va agafant una dimensió de vergonya, a Bétera. Hui ja hem aparegut en el Levante, el mercantil, i la xarxa comença a dir-ne quatre coses.

El llibret de festes que cada any explica això i allò, més encertat o menys, i massa vegades desequilibrat en la maqueta, trau enguany un especial que pretén de ser burlesc, sobre els protagonistes principals, els majorals: els relaciona amb algunes pel·lícules. Entre els exemples n’hi ha un de més ofensiu, que excusa una persecució de rojos i independentistes. De fet de primer diu que són aquests que acacen els espanols, per això cal sang per venjar espana.
Si el llibret obri la festa, abans del 12 d’agost, i el mateix alcalde de Bétera, Germà Cotanda, convida els veïns a gaudir-la, suposem que també ha autoritzat aquest text amenaçador, contra una part dels seus veïns…

Les referències a la Serra Calderona i a la carretera Nàquera-Bétera, no són gratuïtes, segons el Mercantil, perquè són espais on els feixistes es van acarnissar en la seua repressió.
Els regidors del PSOE van demanar explicacions en el ple municipal, però Germà Cotanda es va amagar de respondre. Els regidors de Compromís sembla que no volgueren alçar l’ala, d’aquests pollastrots que volen escalfar la festa de les alfàbegues…

Les amenaces no són gratuïtes mai. Ni inconscients. Mai. Són premeditació estudiada, que massa vegades ha tingut l’excusa i, fins i tot, el suport de l’autoritat corresponent. No sabem que hagués passat si algú dels considerats rojos o independentistes hagués amenaçat de matar cap d’aquests titots de l’altra banda. O potser ho sabem de sobres.
Allò que hom baralla, entre l’oposició municipal, és exigir una disculpa pública, que l’alcalde se’n responsabilitze personalment, exigir la retirada del llibret i que els protagonistes de l’amenaça no puguen celebrar la festa amb aitals condicions.

Hui, a partir de les vuit de la vesprà, Twitter farà una piulada grossa contra la xenofòbia i el racisme que empara les agressions, especialment contra els valencians. Bétera eixirà públicament al món, per amenaces i xenofòbia, i ens convertirem en un bon exemple a Europa, Germà, de la tolerància i el respecte…
I és que el franquisme no va ser derrotat durant la Transició ni en democràcia, que encara cueja davant els ulls cecs de la justícia i els alcaldes pocatraça.
#stopvalencianofòbia

Cants d’agost (el9)

Cançó de Bétera

Pàtria feliç de les vinyes,

alters al migdia solar!

Camí que es perd en l’ombra,

figuera antiga que torna a peu.

Parets velles i morter sec:

quina pluja, el teu carrer. 

[s’escolta una nit d’albaes]

Alexandre Navarro, poeta de Nàquera i de Bétera

 

Si hi ha algú que no coneix Vicent Partal que alce el braç […] A vore, de quina figuera has caigut, tu, moniato? Si no hi hagués cap braç alçat, llavors començaria per les preguntes. Per exemple:

Quan Catalunya siga independent, no fareu el fava de presentar-vos voluntaris al programa catalans pel món: els de Bétera, no.

Com afectarà a l’Ateneu de Bétera, la gosadia del nord?

En quants estats diferents es parlarà llavors la llengua de l’escola?

En els acudits típics de xenofòbia, model: un marroquí, un espanol i un català… qui eixirà més malparat?

Qui serà l’ambaixador d’espana a Barcelona?

 

Les preguntes també podrien derivar cap a qüestions més pragmàtiques:

Quina proporció real a Catalunya és dins aquest moviment entusiasta?

Serà capaç d’arrossegar una majoria suficient perquè el món valide la decisió i, sobretot, frene l’assejament espanol inevitable?

Quins seran els costos més grans que haurem de pagar, diners?, recursos humans?, agressions?

– Aqueixa majoria que portarà Catalunya endavant, serà una majoria que continuarà considerant-nos com uns valencianets del sud?

Última qüestió, quants anys trigarà espana a acceptar la normalitat dels països veïn:, 20 – 50 – 100 anys?

 

Més domèsticament, sabem la sort de tenir a Bétera un periodista com Vicent: però milers de beterans encara no ho saben, potser per culpa del model provincià i mediocre que representa el pp i i la marca espana. Res de preocupant, perquè també hi ha milers de béterans que no saben que l’alcalde Cremades (algú li ha dedicat un carrer?) temia què passava a la biblioteca municipal, d’on ens volia foragitar que no ens podia vore ni en pintura, ni milers de beterans no saben que el govern del pp va prohibir les nits de poesia i música al castell o que, com va dir Sanchis Guarner, cap lloc com a Bétera per a fer colla.

No hi ha dubte que, sense molts valencians, Catalunya no seria on és; això ja fa molt que ho diu l’arquitecte i blocaire Josep Blesa: i Vicent és un dels puntals d’aquest moviment que fa molt avança; ara, si voleu, a major velocitat.

Uns altres pobles tenen un cantant famós, un futbolista, algú que n’és referent en un camp diguem mediàtic… Nosaltres tenim un home que és punta del país, a través del periodisme, el compromís cívic, però també per la visió entusiasta de la vida, que és creure que és possible una societat millor, més lliure, més respectuosa de nord a sud.

Vet ací la sort de ser de Bétera.

Hui, com cada any, com cada agost, acomplirà el primer dels deutes amicals amb un Ateneu col·lectiu, popular, compartit, del qual també en forma part. El segon compromís el farem dilluns 12 d’agost: presentarà, amb la historiadora i directora de les exposicions de l’Ateneu, Rosa Dasí, la revista MIRADES, números 4 i 5 que ha editat recentment l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. 

Ara Vicent, que explique allò que vulga…

[apunt dedicat al filòsof Gàlim, perquè apame a 24 hores de lo seu, com pegarem per ací.]