Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Rita i sa betzerria

0
A l’alcaldessa valenciana la fel se li gira ràbia, des que la política dels seus s’ha descobert feta de corrupció, que la sang li bull encesa per coure botifarra i ceba: a la caldera, xica.
Hui, ella, ha enviat la polícia municipal a l Centre de Cultura Contemporània Octubre, a ca n’Eliseu, per prohibir el concert de 121db, uns amics i exalumnes, que presentaven disc nou. Xe, el feixisme parapepero et va a mida, dona, un encaix franquista que no saps defugir quan trobes l’ocasió. Tens ràbia, Rita, de ser una pobra dona que, és veritat, has arribat a ser alcaldessa molts anys, però ja s’ha descobert la trampa, els diners robats, la corrupció a dojo, les comissions, el que no sabrem mai, total per governar una ciutat de majories esquitxades d’il·legalitat i una cort de xorissos i botifarrons. Tens ràbia, Rita, per això envies la policia municipal a prohibir un concert de joves que canten en valencià, que fan bon rock, argumentan potser que el local d’Acció Cultural i de tots els valencians que ho vulguen, no té els permisos per organitzar aitals esdeveniments. Potser, no ho sé. Però d’aquets locals, tu i els teus en feu servir cada dia, els subvencioneu la despesa, afegiu altres pagaments que no podem esbombar, o organitzeu festotes privades en locals públics, amb soldades de funcionaris públics: perquè tothom sabem com meneu l’economia i la doble comptabilitat, xica.
 
Benvolguda batllesa, molta intel·ligència, no: barroeria, mala fel, males arts i mala sang en favor d’una política estúpida fins a l’insult.
Potser hui t’avorries, i has enviat uns quants municipals a tocar-mos les castanyes, potser els municipals que van lliurar l’altre dia, perquè tants com en vas usar privadament per l’enterro de ta mare, no sé si serà legal… Què valia tot plegat, en euros blancs, comptables, que no siguen robats? Això és prevaricació, xica, potser una falta més grossa i sis vegades més greu que presentar un disc en un espai de cultura i de llibertat, malgrat els papers i les llicències que, potser, ens exigiu, si no som dels vostres.
Però bona dona, ser dels vostres vol dir ser corruptes, lladres, malfaeners i llepaculs, malparits en definitiva, i per tants oficis junts cal ser de pasta d’aquella sang en la caldera, que no abastaria per fer la botifarra grossa.
Rita, xe, malapeça, a vore si et passa d’una vegà tota la ràbia, rebentes o, almenys, mos deixes ballar tranquils.

(a la foto) 121db han publicat el seu últim disc: Lesotho

Ara decidirem

1
El més difícil ja s’ha fet. No vull treure importància a tant d’esforç esmerçat per milions de persones. Són qui han fet fàcil el procés, als polítics. Confesse que sóc dels que no les tenia totes; ara, en canvi, ho trobe més planer, fins i tot més curt. Home, es podran posar més o menys entrebancs (els nostres polítics mateix), però l’objectiu és quin és. Els espanols són més burros com més s’entrenen. Això d’aquesta nit d’en Rajoy, que no dóna cap importància a allò que passà ahir al parlament de Catalunya, n’és una prova: no saben per on pegar. Ell està cagat, perquè sap que amb la força no ho podrà parar. Però és que n’hi ha més: els espanols que tenen responsabilitats continuen robant, milions d’euros com si es beveren gots d’aigua, continuen el lladrocini i la corrupció, i encara sense voler negociar res, omplir-se la butxaca: ves que amb alguns polítics catalans de primera fila ho tindrien fàcil, però no arriben, pobres, prefereixen fer l’ase.
Com ho tindran d’assumit, que Alberto Fabra, un xicot que van posar de president dels valencians (quina sort tenim, fotre!), ja dóna per feta la independència i convida els empresaris a venir a València, si se’n senten estranys o maltractats. I els altres menistrots espanols ja amenacen que allò que no siga legal passarà pel TC, per l’Audiència, per la GC i no sé quants filtres i faldons. Xe, xicots, com més colleu, més a prop serà lo dimoni…, ah que són els únics que no ho veuen?
Quina fava, la situació global econòmica, social i de desocupació extrema ajuda, tant com ajuda. No fóra estrany que, amb el riu tan marejat, els espanols del pp d’ací d’allà intensificaren l’ofici de furtar allò que queda, que és tan poc com puguen imaginar, i l’últim que apague el llum.

I encara ho podria ser!

0
[Sobre València i la seua capitalitat]
Tampoc no han de passar gaires coses. Potser despullar-se dels populismes d’una dreta majoritària antivalenciana (el seu valencianisme viu de l’espanyolisme més conservador i tòpic), perdre la por a alliberar-se d’un provincianisme extrem, i encara enviar a cagar ideologies feixistotes molt dins la pell de tants ciutadans de la ciutat, que han viscut emporuguits de la modernitat i de l’obertura a Europa. Al pp, i al psoe, ja li ha anat bé per enriquir-se i continuar tenint-nos agafats de les castanyes, malgrat la seua estupidesa i i el seu fracàs professional i polític.

Amb la declaració de Catalunya això canvia. Ah. Directament fins i tot. Perquè es demostrarà que la por a la marca Espana s’haurà acabat. I vindran més mostres de valor, més tard o prompte, i València potser que s’apunte a tenir majoria d’edat, com li va passar en el XV, quan era una ciutat particularment cabdal d’Europa, moderna i culta. Sense el vassallatge inútil, sense la situació parasitària actual, que ens xucla la hisenda i la vida.

Això de hui a Barcelona, malgrat els cagadubtes d’uns quants actors principals, ens ajudarà a esser, i potser València, amb el temps, recupere l’esplendor que necessita.

València va ser una gran ciutat

0

Acompanyats del mestre de cerimònia en Josep Blesa, fem un tast de la ciutat i la seua bella arquitectura. L’excusa és passejar amb una mestra amiga que passa uns dies amb nosaltres, enllestint un futur intercanvi escolagavina-mata de jonc. Hem dinat paella a cals pares i després ens trobem amb en Josep a la plaça Redona, restaurada ja ho sabeu, d’ací ja comencem a apamar la immensitat de les lliçons sàvies de carrers, edificis, façanes, escales, d’aquest barri vell d’una ciutat vella tan bella: els amos de l’Europa del XV, o era del XVI?, esglésies, misses dites (per cert, hui era el vi servit a taula, protagonista dels sermons de les noces de canaan, i eren dites en una altra llengua, naturalment com obliga l’església valenciano-cristiana fa tant), parlem de contrareforma, de bisbes i bisbots que a València van ordir pitjor que el mateix dimoni, contra els valencians, la seua llenguani el seu territori, palaus, ràfecs, baixants d’aigua, àngels, tot li val per aprendre, per escoltar un home que s’estima la ciutat i tantes històries com l’habiten. Penons, muralla, portes nobles, places, restaruracions, fins i tot originals llambordes que van servir per rodar un Blasco, un vent fresc, molest, una taula per fer un café per favor, per continuar validant qui som els veritables protagonistes d’aquesta corona de guardamar a salses, passant per ses illes, per damun catalunya si no s’aclareixen a començar d’un plegat sa primera feina i principal.
No sé quant feia que no vivia un diumenge de vesprada amb tanta intensitat urbana, amb aqueix delit. Malgrat el vent i com feia picar, València s’ha convertit duran unes hores en una ciutat amable, capital europea indiscutible.

El 2013 confirma el pitjor

1
Ara mateix ja són quatre mesos complets, entre sous i seguretat social, el deute que la generalitat valenciana té amb les cooperatives concertades. No digues res, em demanen, sobretot no digues que no hem cobrat, perquè som a punt de signar un nou concert de quatre anys i, si et queixes, potser ens vulguen escarnir. Ja sabem que les finances valencianes no poden fer miracles. Des que Camps s’ho va gastar en putes, cotxes, piràmides i barcos, però si no en saben més o no poden complir haurien de dimitir, declarar-se incapacitats: tenir un mínim de dignitat i que vinga algú altre. És que no tenen cap obligació de dimitir? Perquè no hi ha justícia, ni forques ni corbelles esmolades… En canvi, sí que ens exigeixen que nosaltres estiguem al corrent. Com?, ens demanem com poden tenir la barra d’exigir-nos als ciutadans allò que ells no fan, no saben, no poden, o no volen fer? La corrupció s’ha instal·lat en el moll del govern, en cada conselleria, en cada ajuntament, de manera barroerea en les diputacions… Som una província bananera supeditada a un estat de pandereta que és una monarquia ridícula, putera, de despeses i llepons, carregada servilismes estúpids…
Però a València és pitjor encara, ací s’ha instal·lat el ridícul perpetu, la bufonada en canvi de l’ofici, l’amateurisme en canvi de la professionalitat: acaben de donar les beques de llibres d’enguany, quan saben que encara deuen les de l’any passat. Com que no tenen vergonya, anuncien boatos mentre s’esfondren físicament i autèntica escoles i instituts, per què ens governen corruptes, que entren per la porta principal de les Corts, al palau de la Generalitat, imputats i corruptes obliguen a funcionaris i bidells, a maedéues i amigots, que els besen, que els lloen, que acoten el cap al seu pas… El ridícul polític de vint anys d’excessos, de tenta anys d’una Transició disfressada de mentides, de quaranta anys d’una dictadura de mediocres i facinerosos, encara cueja entre palaus, casernes, ministeris i governs autònoms… Som a mans de la vergonya, ningú a Europa no ens vol a prop, ni sentir-nos, mentre decideixen què poden fer amb aquest sud funest i fracassat.
Vet ací, si hagueren de triar un banc dolent, a Europa triarien el nostre país sencer, per dolent triarien València, de primer, i l’Estat dels variatets després.

Per cert, la corrupció legalitzada dels valencians, govern, hisenda i endemés institucions, ens ha obligat aquesta setmana a ingressar 43.000 euros d’IRPF de l’últim trimestre de l’any, per diners de sous que nosaltres ‘no’ hem cobrat, que hem hagut d’emprar per retre comptes amb aquella administració de frau que és València i la mare que la va governar els últims vuitanta anys. I encara patirem la rescolà, si no aturem també els abusos sobre els nostres fills i néts.

Zero seixanta-cinc

0
És la quantitat de diners que cobren per caixó collit, la colla de collidors de Picassent, zero euros amb seixant-cinc cèntims. Com que els contracta una ETT (mentre cullen ells li dediquen una eixordidora cançoneta), aquesta es queda una part important de comissió: gairebé el 50% 
Els demane si són de la urbanització o del poble mateix, i ells riuen, la majoria parla valencià, però els costa de mostrar la llengua més que les queixes continues de com és la situació al camp valencià: màfies en els comerços, en les empreses que contracten, en els preus que es paguen als llauradors, en l’organització política, quin desastre, i quin goig de colla, quina harmonia, quan apenes si trauen quaranta euros per jornada de 14 hores, amb trasllats, esmorzars i dinars inclosos. Un desastre complet, el camp, i la vida valenciana malgrat allò que expliquen els polítics i que alguns mitjans ens volen vendre.
Per cert, em passa una veu autoritzada que, com que s’han pagat molt bé les clemenules (segons ells), els qui decideixen els preus amenacen que la Navel i les seues varietats patiran restriccions. El tracte és el següent: us pagarem un camió per cada dos que colliu…, ho agafes o no?
Els polítics què diran? I els llauradors? I Canal9? I Rita? I Xavi Castillo? I la unió de llauradors? i la marededéu dels emparrats?

El pp i els 40 lladres assalten la sanitat

5
Publicat el 9 de gener de 2013
Això dels 40 lladres no és a banda, però aquell conte, per tantes semblances i paral·lels, es queda curt; el pp són una cova de lladres que es van instal·lar entre més llocs a València, que ací tenen casa, pessebre, apartament, hotel de vacances, i van fent i robant, que és arruïnant-nos venent-se els saldos, liquidant-nos el país cada dia, i cada dia és pitjor allò que ens passa. Naturalment, com els lladregots no veuen negoci immobiliari, perquè la mamella ha estat expremuda que no dóna més llet, ara assalten la sanitat i l’educació, dos dels grans negociots de futur. Ja ho tenen muntat i repartit, no han d’invertir-hi res, res de res, solament el descontent dels passarells, la resta de valencians que no són com ells, que en som milions, però que molts, moltíssims, encara els voten perquè puguen continuar furgant en la ferida.
La sanitat és un negociot?, segons el pp, sí, per això pretenen privatitzar-la, collar-la, desmuntar-la i vendre-la a amigots, en canvi de promeses i una gestió caòtica, com han demostrat en els últims vint anys que ens governen.
– Camps afirmava que érem l’exemple d’Europa, qin vestidot d’home!
– Rita, que tot el món ens admirava la bellesa, la serpota.
-Zaplana va ser més sincer: ací venim a forrar-mos!

 Ara volen convèncer-nos que això que han pensat és pel bé dels valencians, que és per curar-nos, redimir-nos i no sé quantes estupides juntes, però el resultat serà caure més fons en la merda i el tarquim: el lladrocini ordit els últims anys ens ha ofegat, ara pretenen vendre’s la resta: els serveis bàsics, que és eliminar els valencians del mapa.
Amb la sanitat passarà com amb la fórmula1, la copa amèrica, els horrors de Calatrava, l’aeroportd e Castelló fracàs rere fracàs, que no quedarà res, res de res, ni les tiretes… Solament metges, infermers, auxiliars, bidells que saben fer la seua faena, sort d’aquest esperit de professionals, perquè en molt poc temps tindrem una sanitat sense eines ni recursos, una sanitat que farà filosofia, que curarà virtualment, amb la intenció, per culpa d’aquests furtamantes del pp que van convertint un dels serveis més bàsics en un erm: ja n’hi ha que han de portar de casa l’esparadrap i les tiroses, l’aigua per beure, perquè el tsunami polític del pp contra la sanitat deixarà despullada l’atenció mínima dels valencians, en un nivell tercer món del segle XVII.
Anit, escoltar el dissortat de conseller valencià explicant-se sense saber com aplicaran el desnonament (ell en deia qualitat, incentius, compromís dels metges…) feia por. Per ganes de fugir o de matar-lo, per torpesa. En poc temps caldrà cura-nos en casa, demanar que el primer que passe ens adobe un braç o ens talle l’apèndix: “el negoci redó de la sanitat i l’educació, amb permís de lleis, jutges i polítics, i votants…, quins refillets, ara els fabristes, adés els campistes, els zaplanistes. La metàfora sembla d’un conte de terror, però arribarà un límit, i aleshores tornarem a la forca i la corbella per fer rodar caps i cabets.
Perquè no podrem ser més inútils, els valencians, si ens deixem robar la salut sense defensar-nos amb ungles i ganivets.

Hui projectem Fénix 11#23

1
Publicat el 4 de gener de 2013
Continuem el programa de llibres i música de la nostra fira: després del tast de vions d’anit amb Joan C Martín, la vesprada va adreçada als menuts, i als grans: Llorenç Giménez explicarà contes i històries, signarà llibres i potser que, si ens portem bé, ens explicarà uns quants acudits.
A la nit, a la nova sala de projeccions i conferències de l’ateneu de Bétera, veurem la pel·lícula Fènix 11#23, una aventura en favor de la llibertat, la identitat, la repressió i les societats vigilades. La pel·lícula encara està en els cinemes de Catalunya, però ací, al País Valencià, les distribuïdores han estat molt reticents a projectar-la i de fet nomes es va poder veure durant un cap de setmana de novembre a una sala de cinema a València. És per això que des de l’Ateneu hem contactat amb la distribuïdora, SplendorFilms, per a projectar-la al nostre casal.

La web de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria fa un seguiment acurat de la Fira, i també el seu twitter.  [by @ateneubetera, @campdeturia, @ulissesxx]

Joan Clotaldo Martín (capítol2)

0
Publicat el 4 de gener de 2013
Eufòrics, contents, beníssims, sense acabar beguts… NI excessivament eufòrics, malgrat que el tast ho delatava. El segon capítol del mestre Joan Clotaldo Martín a l’Ateneu de Bétera supera encara la primera part o Conjugada: com els valencians van ser capaços de frenar durant quaranta anys l’atac més greu contra el camp: la fil·loxera. Hui, la conferència taller era sobre els vins de l’Arc mediterrani, que fa anys li publicà Pòrtic, quan Isidor Cònsul dirigia 62.
Joan ha començat definint que els pobles mediterranis es miren el mar, s’hi aboquen, i donen l’esquena al mur que tenen al cul. No solament els valencians, arreu que et mires la mediterrània i la seua costa, que hi veus pobles que fugen de la seua esquena. Hem parlat de vins, de raïm, de varietats pròpies, del treball i de l’esforç, de com hem sabut recuperar l’art del vi i de la vinya, de saber-nos un país viu malgrat el paisanatge de polítics que ens han governat… del Fondillol o vi ranci (Ferran em punxava perquè li demanés pel vi ranci dels frares de Portaceli, i li he demanat una opinió), a un blanc d’Agullent bo de veritat, d’un rosat excels, dels cellers Cesília, que el mateix Joan es jugava amb qualsevol del món…, el cava brut de Requena tan ben elaborat, que al Penedés respecten, el negre boval, quin Boval, collons, mlagrat aquella cançoneta de mon pare sobre aquest raïm… N’érem més de quaranta parant la copa perquè Joan ens l’omplís i ens expliqués què trobavam quin gust, quin detall, quin nèctar de déus grecs, que libaven el vi amb fruïció i delit: el vi de la terra, del terroir, i aquell tast de figa seca, de mora salvatge, que perllongava la conversa, el color de cara, els ulls vidriosos, quina nit a l’ateneu, quan ja s’havia acabat el formatge de cabra, la llonganissa seca, i el pa el devoràvem sense mescla… Oh vi ranci dels Quiles, el fondillol d’Alacant que els anglesos, els irlandesos i els occitans reclamen i recelen: una altra lliçó de vi i de vida, de saviesa cultural, d’aquest patrimoni que algunes persones ens regalen sense demanar res. Li he dit que ho escriuria:
-Joan, mereixes un programa en directe a la televisió, tria entre la TV3 o el Canal9? Ca, em respon, no tenim encara una política suficientment madura per mostrar què som capaços de fer, en aquest país.

Per cert, Els vins de l’Arc mediterrani, d’Alacant a Montpeller, Joan C. Martín li l’ha dedicat al grup Al Tall, un altre intangible valencià incalculable.
Ens ha promés que a l’estiu, sobre la parra del corral de l’Ateneu, farem el taller de vins blancs. Per a llogar cadiretes.

Torna la fira del llibre a Bétera

0
Publicat el 1 de gener de 2013
Pere Bessó va inaugurar les activitats de la fira del llibre i de la música a l’Ateneu de Bétera. El poeta de Mislata va ser presentat per un altre escriptor, Francesc Mompó: «No sé si mai tindreu una altra oportunitat, en aquest Ateneu, de tenir a tocar un poeta d’aquesta envergadura!» Pere Bessó s’ho va valdre, perquè va explicar alguns detalls de la seua poesia, transcendent, pregona, farcida de referents, de musicals, de bíblics, de grecs, fets sobre un pou de coneixement i erotisme, de sensualitat entre més detalls, literaris, amorosos, clàssics… Montse Anfruns, ah –paraula que era en directe, va llegir-ne una tria personal, particular amb aquella veu agraïda al poeta, a la lectura, a la cambra de l’Ateneu: tenia raó Mompó, llàstima que en fórem tant pocs, perquè l’acte poètic mereixia major assistència. Com ens digué Lluís, de Córdova, això de hui és d’un nivell internacional de l’alçada del millor New York, d’aquell barri d’artistes i intel·lectuals… Home, li vaig espetar, allà de segur que s’hagués aplegat més gent… No ho cregues, si fa no fa, els mateixos (aquest lluís té molt bones pensades).

Les roses de Lancelot, de Pere Bessó, l’ha editat ALUPA, una editorail més rara que l’ou, i és una mostra de tant de coneixement i estudi com tenen els poetes.