Segona fira de la carabassa a Bétera

L’Ateneu de Bétera organitza la segona festa/fira de la carabassa a Bétera, que coordina el tàndem pau-amaia. La participació és oberta i qualsevol pot mostrar el seu plat, dolç o salat, o bé pot portar la seua carabassa sense cuinar: no cal dir que la carabassa ompli la llengua i l’enriqueix, que el diccionari català-valencià-balear en parla pàgines senceres, perquè no us confoneu de ser o fer el carabassa.
Perquè us prenga l’aliment intel·lectual, en aqueixa fira, aquesta serà la nostra tria:

III. || 1. met. (despectiu) Meló fat i mal gustós (Mall.); cast. badea.
|| 2. met. (despectiu) Testa, cap de persona (val., bal.); cast. melón. Axí com li deurien mostrar sciència…, humplen-li la carabaça de vent, Arn. Vil. i, 163. «Sempre passa i repassa. | Mal haja tant de passar! Un dia tropissarà | i es romprà sa carabassa» (cançó pop. Men.). Cap de carabassa: cap clos, sense intel·ligència.
|| 3. Persona molt curta d’enteniment (Mall.); cast. torpe, burro. Y axuxí sense coneixerlo ni sebre qui era, los hi has donats? Carabassa, més que carabassa!, Penya Mos. iii, 62 Estar carabassa: estar un poc tocat del bolet, no estar bo del cap (Val.).
|| 4. Nota de reprovació en l’examen escolar; cast. suspenso. Ja vos degueren arrambar una carabassa ben disforja com vos n’examinàreu, Aurora 226. El tinc d’examinar de doctrina, i si no la saps et daré una carbassa com una cove. Catllar, 25 juny 1921.
|| 5. Contestació negativa a una petició, especialment a una demanda de relacions amoroses; cast. calabazas. No n’havia dades poques de carbasses!, Vilanova Obres, iv, 134. Cosa de algun agraviat que s’aurà’n dut carabassa, Pascual Tirado (BSCC, ii, 156).
|| 6. Les carabasses: joc de nenes, molt freqüent al Camp de Tarragona, al Priorat, a la Ribera d’Ebre i al Maestrat. S’hi juga de la següent manera. Les jugadores fan rotlo, sentades en terra, i cadascuna té un nombre determinat. Una altra jugadora es posa enmig del rotlo i diu: «A l’hort de mon germà hi havia un carabassar que hi havia tres (o altre nombre) carabasses». La jugadora que té aquell nombre, diu: «¿Com tres carabasses?» La d’enmig pregunta: «¿Doncs quantes eren?» i l’altra respon: «Sis» (o altre nombre). La del nombre al·ludit torna negar que fos aquell el nombre de carabasses, i n’anomena un altre, i així van seguint fins que una jugadora s’equivoca dient un nombre massa alt o dient el seu propi, en el qual cas paga penyora.
   
Loc.
—a) A propòsit, carabasses: es diu quan algú surt a parlar d’una cosa que no lliga gens amb el que deien abans (Mall.).—b) Com ara plouen carabasses: es diu per manifestar que el que s’ha dit és mentida.—c) Nedar sense carabasses: esser molt deixondit, no necessitar ajuda ni consell d’altri.—d) Esser tap i carabassa: esser dues persones inseparables, esser com la corda i el poal.—e) Carabassa i ceba: vol dir que en el menjar no es varia gens ni es surt del costum de sempre (Mall.).—f) Anar de son cap, com les carabasses: obrar de capritx, sense aconsellar-se ni refrenar-se per ningú (Empordà).—g) Tot just, carabassa i ceba!: es diu quan qualcú intervé en la conversa fora de propòsit, dient coses que no lliguen gens amb les que s’han dit abans (Mall.).
   
Refr.
—a) «De carabassa, amb poca n’hi ha massa» (or., val.). «Carabassa, ni poca ni massa» (Val., Alcoi).—b) «Cent quintars de carabassa no fan una unça de greix» (Mall.). «Dos plats de carabassa no fan un dit de sèu» (Men.). Es diu d’aquelles coses que fan molt d’embalum i tenen poca substància o són inútils.—c) «En popa, ses carabasses redolen»: vol dir que havent-hi circumstàncies favorables, qualsevol pot anar avant encara que no tingui mèrits ni habilitat (Mall.).—d) «Gat en sac, i vi en carabassa» (Men.).—e) «Carabassa que no té vi, ni és carabassa ni carabassí» (Alcoi).—f) «Encara no és a la carabassa i ja es torna vinagre»: es diu d’una cosa que es fa malbé abans d’arribar a la maduresa o de donar el rendiment que pertoca (Cat.).—g) «Tot és carabassa, tant la llonga, la rodona i l’espanyola»: vol dir que els accidents o circumstàncies externes no muden essencialment la manera d’esser de les persones o coses (Alguer).—h) «Qui gasta massa, té el cap de carabassa» (Empordà).—i) «Qui en fa massa, té el cap de carabassa» (Empordà).—j) «Qui s’alaba massa, té el cap de carabassa» (Rojals).
   
Cult. pop.
—Hi ha creença que, si quan la carabassa és jove l’apunten amb el dit, s’esvorta i se mor (Manacor).
   
Fon.:
k???βás? (Conflent, Vic, Valls, Mall., Men.); ka?aβás? (Ll., Bellpuig, Sueca, Alcoi); ka?aβása (Tortosa, Morella, Llucena, Castelló, Val., Cullera, Sanet, Alacant); ????βás? (Palma, Manacor); k??βás? (Ross., Puigcerdà, Olot, Crespià, Gir., St. Feliu de G. Llofriu, Vic, Solsona, Vendrell); k??βás? (Sta. Col. de Q.); ka?βás? (Fraga); ka?βáso (Tamarit de la Litera).
   
Intens.
—a) Augm.: carabassassa, carabassarra, carabassota, carabassot.—b) Dim.: carabasseta, carabassetxa, carabassel·la, carabasseua, carabassona, carabassina, carabassí, carabassó, carabassinga.
   
Etim.:
incerta. No mereix acceptació l’etimologia llatina cucurb?tac?a, proposada de Simonet Glos. clxxxv, perquè no li trobam justificació fonètica. Diversos etimologistes han proposat solucions a base de mots pre romans (cf. A. Steiger en Vox Rom. iv, 357, Hubschmid Karr 39); la solució llatina *calvac?a, proposada per Alessio (cf. H. Meier en Rom. Jahr. ix, 50), presenta dificultats fonètiques. Corominas DECast, i, 579, proposa una etimologia més satisfactòria: llatí ibèric *calapacc?a, derivat de calapp?cus, ‘tortuga’, per comparació de la carabassa amb la closca dels quelonis.
DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR

David Reig i la música popular.

Dilluns vaig ser al Club diari Levante: David Reig i els seus amics, o els seus músics, o els que van poder ser, van presentar uns materials didàctics per a ensenyar música a l’escola. Música popular i tradicional, a través de la instrumentació valenciana, flabiols, percussió, tabals, guitarres, guitarrons… amb les partitures, els enllaços a xarxa i a vídeos on els autors i els cantants professionals et mostren com i de quina manera podeu interpretar aquella cançó. Encara més, hi ha el ball, els passos, com podem ensenyar a ballar, des de l’escola, perquè com va dir el mestre Frechina: solament l’escola és capaç de redreçar la cultura i el país, és l’única institució capaç de construi futur.

Aquest era l’objectiu, presentar els materials, però els músics d’aquest país són d’una pasta especial, i molts van respondre a la crida del mestre David, així que ordenadament, de primer, van anar passant per l’escenari i presentant les cançons d’aquell material; després, l’escenari ja es va convertir en una festota que s’assemblava a un sarao: Fermin Pardo, Apa, Miquel Gil, Botifarra, Tres fan ball, Paco Lucas, Eduard Navarro, Nèstor Mont, Juanjo, i aquelles veues d’estil, Amparo, Lola, Teresa, Agus, Carles Cano, i els balladors, Vicent, els germans Caballer, jo què sé, Eva Dénia, els arguilandos, les albaes, la dolçaina d’Hipòlit, la jota, la muixeranga… La festa mereixia una televisió que fos capaç d’ensenyar la qualitat d’aquell espectacle en favor de l’escola. N’hi ha país, de fonament profund, de futur sòlid contra la vergonya de menistres i creminals de la política.
Quants n’hi havia donant-hi suport, per cert?

Paraules d’agraïment (2)

Aquest huracà primitiu, contracultural incivilitzat, ordit pel PP  i permés pel PSOE no ha pogut de cap manera amb la creativitat i el coratge de milers de valencians. Al contrari, ha provocat que els valencians ens espavilàrem com ningú.

I una segona cosa: el calvari crestià nostre per greu i savatge, no és el calvari de Palestina o Síria… A quin sant!

La intel·ligència convertida en creativitat, de tants i tants àmbits, no són fets nous, entre els valencians. Ni naixen del no-res: l’escola dels mestres de Castelló dels anys trenta, per exemple, o el moviment Freinet dels seixanta, sí que van passar-les magres: o el trio calavera de la intel·ligència universal tan valenciana: Estellés, Fuster, Guarner…, que en una certa normalitat cívica haguessen compartit altar i lloes, per la seua capacitat, són exemples que ens avisen: que malgrat els malgrats NO ens podem queixar: hui el nostre passar, i el passament general no és tan agònic ni tan alarmant.

Sobretot per dos fets cabdals i extraordinaris que ens apleguen ací i que LA HISTÒRIA en majúscules posarà a lloc:

– L’escola i la música d’aquest país.

Són dos exemples d’allò més gran que pot viure una nació, i encara que tenim aquests creminals de polítics, tenim aquests dos grans miracles cívics fets dia a dia, sense creacionisme ni falsedats : l’escola i la música

Tres Fan ball, el grup que hui reconeix GUAIX i escolavalenciana, aplega les dues coses: han sigut l’escola de ball de les nostres festes majors, d’algunes Trobades al llarg del país, i han avantposat la didàctica i l’esforç, a la feina fàcil. Més encara, són els primers a revitalitzar la festa popular pel ball, per fer-nos ballar, sense desatendre la recerca de la música popular i tradicional dels països mediterranis. Això sí, amb una bona taula i una bona conversa: els elements bàsics d’un bon esmorzar, tampoc no calien luxes: unes tomates d’ensalà, un bon pa, unes truites, unes olives trencaes, el vi, el carajillo… i el cabet en la faena.

Instruments, instruments de tradició, d’innovació, de bona escola… en esmorzars els valencians, i els músics no s’escapen d’això, també som escola.

Encà més, TRES Fan Ball i uns altres homes i dones han ajudat a fer la primera banda folk de joves del país (som un rosegó prim i ascanyat per culpa d’una conxorxa de moniatos), çò és, van destapant-se fent bona escola, de grans propòsits: i la música, com el bon vi, és l’espill i l’esperit que anima i és Ànima del país: per la música també fem escola i fem futur…

TRES FAN BALL mereixen el reconeixement dels seus.

-Una part de l’escola, la més entusiasta i compromesa, sense la qual, malgrat els fills de puta de la política, el paisatge humanístic i il·lustrat dels valencians no s’entendria.

En uns moments durs, de defraudació moral a Europa, que és com defineix Ferran Zurriaga el present en reprendre Freinet i les seues invariants, en aquests moments durs… l’optimisme, l’aposta per la vida demana l’OCUPACIÓ de les nostres places per reivindicar-nos, però també quan són de festa major, pel nostre ballar:  l’optimisme ens esperona a continuar: Vítol per Tres que fan Ball. Per molts anys!

[discurs fet en el sopar de tardor organitzat per GUAIX, el 30 de novembre de 2012 a Paiporta]

Paraules d’agraïment (1)

Guaix decidí de triar el grup Tres fan ball entre els premiats d’enguany, en el seu sopar tradicional de tardor. Després em van telefonar perquè digues unes paraules d’agraïment. La qual cosa regracie, de primer perquè regalar paraules d’agraïment és una invitació a pensar, a repensar-nos: últimament m’entrene en dir paraules d’agraïment: a més, d’uns anys ací m’he fet seguidor incondicional de la música popular, d’una tradició que els valencians, aquesta vegada sí, podem lluir pel món sencer. Sóc d’un poble d’una de les veus més excelses del cant d’estil: el Xiquet de Bétera, i fer un discurs d’agraïment per la música popular em fa el pes i la cistella per portar-lo.

Per la música, no podem si nó fer una lectura optimista d’allò que ens passa als valencians, i si sou dels parits que teniu el Manual indispensable del mestre FRECHINA, no dormiu sense llegir-lo: La cançó en valencià, dels repertoris tradicionals als gèneres moderns és un tresor que molts països rics voldrien.   

Tres fan ball forma part d’aqueixa identitat incombustible del país que tenim: la música dels valencians és una marca de primera, de primer orde.

Amb una intel·ligència fora de qualsevol dubte, els valencians hem sigut capaços de bastir un monument a la cultura universal, no solament a la pròpia (els eufemismes pròpia, nostra, nostre… podríeu anar bandejant-los). Sense gaire ajuts. Això de la música és un miracle millor que el de Lourdes i Fàtima. Comparats amb la música dels valencians, els miraclers Lourdes i Fàtima queden a l’alçada de l’Starski i Hutch.

I la música en valencià no és flor d’un sol dia, ni d’una temporada, ni ve d’un segle…

Els últims mesos, aquest rere País Valencià va fent-se cada vegada més clar, més ufanós i més visible. I va fent-se també país, malgrat la invisibilitat a la qual ens havien obligat dos miracles valencians o pseudovalencians: el psoe i el pp. El Gordo i El Flaco representen una mentalitat rància, passada pel lladrocini en favor d’ofrenar noves glòries a un estat que, mentrestant, ens robava les caixes, els bancs, la hisenda, prohibia la TV3, atacava l’escola pública o atuïa hospitals i altres serveis…, amb el consentiment de Fàtima i Lourdes, naturalment, que és la versió judeocristiana d’aquells dos partits.

Sí, som un país de corrupció exquisida, de tan profunda, barroera i poc estilosa en la forma (n’hi ha pa rebentar amb els cossets de Rita, Rus, Fabra, Blasco o Camps…PA REBENTAR) Som un país torpedinat fins a extenuar-nos el respir i encà voldrien evitar-nos la salvació… Sort que els de Bétera ho tenim millor que els de Picanya, Catarroja o Torrent, millor que els d’Aldaia, Xirivella o Alaquàs, perquè a Bétera almenys tenim la Porta del Cel a tocar.

Amb la crisi, al pp se li han acabat els rescursos, no tenen diners ni pa bombes… Exagerat? Home, ells encara voldrien usar-les, descaradament com sempre han fet, contra Fuster, contra Guarner, contra llibreries, societats musicals, contra l’escola, contra el nom del país mateix, contra la llengua: els seus mètodes diem-ho clar, són terroristes. Però ara sembla que la situació clama al cel i, a Europa, els miracles ja no enganyen, que davall la sotana els refillets tenen el mateix que nosaltres. Res més.
[continuarà]

Enlloc com a València, no s’ha viscut una deforestació econòmica tan salvatge –la ruïna de bancs i caixes valencianes és per riure-se’n del que passà a Amèrica el 2008 amb Ledman Brothers. Enlloc s’ha permés una ruïna política legalitzada, el govern del pp, consentida per l’oposició majoritària, el psoe, i la còrrua de calaveretes: els jutges, l’església, la policia i tants mitjans que mamen dels seus pius i mamelles…, fins i tot la monarquia venia a peixar dinerets a València: sí, durant anys els valencians hem estat en mans de l’estupidesa: que té una garbera de noms coneguts, propis, nefastos, mancats d’una intel·ligència mínima.

-Els creminals ens ha portat al desert (enlloc d’exigir-nos transvassaments d’aigua caldria exigir-los, a ells, transvassaments d’intel·ligència) i aquest desert que patim, aquesta travessia-calvari és sembrada de corruptes i de torpalls…

Pos tot plegat, aquest huracà primitiu, contracultural incivilitzat, tanta destrucció no ha pogut de cap manera amb la creativitat i el coratge de milers de valencians. Al contrari, ha provocat que els valencians ens espavilàrem més que ningú:

L’Aljama, Vítol! Vítol!

Un altre dia gran per la música, pel ball, per l’harmonia que han mostrat tots plegats, hui al palauet de música de Bétera: l’Aljama de Bétera és un cos de ball que investiga, que cus i dissenya vestuari propi a partir de documentació rigurosa, que estudia i recupera aquells balls de la festa, de la faena, del vetlatori… un treball coordinat per Pep Codina impagable, tan farcit d’entusiasme, i encara amb una escola de xiquets al darrere que hui han commogut l’auditori a Bétera, ple de gom a gom. Però a més, l’Aljama és una rondalla feta, entre gent més gran i joves que van complint amb escreix els registres, unes veus del cant d’estil valencià que apunten de lo alto, i ves que Bétera va gaudir de veus excelses, com el Xiquet de Bétera (considerada la millor en dues dècades del XX) i el Sardino: Marieta i Xavi, que van guanyant qualitat, escenari, domini, i tantes coses com els diran els especialistes (jo m’espere a vore que ens dirà el professor Frechina), hui guanyaven acompanyats del crac de la Costera: d’Aixàtiva, Pep Gimeno Botifarra acomplia una cirereta de primera. Encara hi havia més, però, perquè hui s’havien afegit a l’espectacle el Cor del centre artístic de Bétera, dirigit per Pepa Campos, l’orquestra simfònica,  el seu director Carles, a més de la Muixeranga de l’Ateneu de Bétera en un moment breu però brillant… Ohhh!
Sí, de l’emoció d’un poléedre que no era fàcil de coordinar, que relatava un altra veu inconfusible del teatre i de Bétera, Pep Ricart, malgrat que refredat, per explicar-nos la riquesa del recorregut de cançons, balls i vestigis culturals d’arreu del país: sí, cada colp som més país: Sueca, Morella, Xàbia, Serra, Barxeta, Nàquera… Cada colp més coneixem que la música, el cant, la veu i el ball són una pota fonamental d’aquesta identitat nostra tan nostrada: ahir escolavalenciana reconeixia els mèrits de Tres Fan Ball, hui en la celebració dels 20 anys de can Bassot, n’actuaran un grapat de músics bons a triar, i Bétera exhibia un esforç de cultura i diversitat com no coneixíem: en paraules de Lluís Planes, l’home dels pollastres «més frescos», no sabeu quin tresor teniu a Bétera!
Quan siguem capaços de despullar-nos dels miracles de Sant Antoni de Gavarda, que és el mateix que bandejar Fàtima i Lourdes, la potencialitat dels valencians ensenyarà un paisatge nou, que durant tants anys ens han amagat els despropòsits polítics dels últims setanta anys, en mans de dos partits majoritaris encabotats a ofrenar glòries enllà a madrit mentre és van robant això i allò ací… (setanta, tants!?)
Aljama, Vítol!