Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Agost (24): un jorn vacacional

0
Publicat el 31 d'agost de 2012
Ens hem llevat enjorn per culpa d’uns jardinerets molt graciosos, no sabien que era el patró de la jardineria, hui, santet que ara no recorde. Baixem a pescar a l’espigó, una caleta que tenim davant la casa llogada. Pugem quan començá a ploure i esmorzem, després, entre lectures de diaris i passades digitals, comencem a preparar el dinar, una fideuà de fideu fi espectacular: sobretaula, molt llarga i descans, de vesprada baixem al port de Vinaròs, amb les canyes de pescar de nou, i els xiquets que no voldrien fer una altra cosa. Un peix, petit, minúscul és l’únic premi. Tornem i ens preparem per sopar, llarg, cundidor, amb vins blancs i negres. Ha plogut també durant part del dia, però menys que no ens havien avisat. Mentre sopàvem, els llamps eren a la mar, tan lluny que no sentíem els trons. Encara ara llampega i s’escolta la mar que trenca davant de casa. Penúltima nit. Ah, en unes hores eixim de comptes. I de tantes coses més.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (23): jardiners del siroll

0
Publicat el 30 d'agost de 2012
En fer-se les huit del matí arriba davant nostre una camioneta de Gartenbau Gerard, d’on baixen tres homes amb les seues eines imprescindibles per acondicionar la jardineria del xalet del costat: no s’estan de res, segadores, bufadores, talladores, tot el material és a gasolina, així que el siroll és demolidor, a partir d’aquella hora. Trobe que som en una zona de vacances, residencial, lluny del brugit urbà del poble, així que de segur que ha d’haver una ordenança europea que evite un pleit. Parle amb els treballadors de Gartenbau, però no hi ha res a fer, em diuen que ells van a la seua, que cadascú vol el jardí net i ordrenat quan vol i ho paga. Parle amb la policia municipal, per si hi ha cap reglament municipal que ens empare, als que encara fem vacances en una zona que ens van vendre que era tranquil·la i mel per fer-ne: molt correctament, l’un en valencià i l’altre que no el sap però l’entén, em diuen que no tinc res a fer; i Europa, els dic, i l’educació, i el respecte per la gent i els espais? El que parla valencià bufa, alena i exclama, uii, si s’estiguera vosté a París, allà com que no hi ha els francesos, que són tots de vacances, són tot l’agost d’obres. Me’l mire descregut, com si ell anés cada setmana a París, i li recorde que justament els francesos potser pensen que poden anar de vacances a zones més tranquil·les, que Vinaròs potser que viu també del turisme, i nosaltres malgrat que valencians també podem merèixer aital condició. Res, home, em diu, i sort que no trauen un martell neumàtic… Jo li retruque que, si fóra una urgència, una canonada, un rebentó o un accident, ho entendríem i, fins i tot, acudiríem a aidar.
Res, ni zona vacacional, ni zona tranquil·la, ni platges de Vinaròs, ni Europa ni la mare que la va parir: qui no vulga pols, que no vaja a l’era.
M’acomiade dels dos municipals respectuosament, el que parla valencià i fins i tot l’altre, i bon dia tinguen i feina per llarg.

Benvolgut magnífic ajuntament de Vinaròs, miren vostés, ara ja anem apamant per què tenen tanta zona residencial buida, que es ven o es lloga, i tant de xalet tancat a la zona nord del poble, en tota la línia de platja fins al riu Sénia… Si vostés no ordenen una mica les coses durant l’agost, el juliol, i fins i tot el setembre, com volen que vinga ningú a rascar-los el nas? Xe, no podien fer uns cursets de formació de jardineria, que fins les deu del matí pegués en menys sirollosa, o més respectuosa, o majorment europea i tranquil·la. Fins i tot en ‘magnífica’

…benvolgut magnífic ajuntament de vinaròs… que no avancem, ni avançarem, per com les retallaes en educació van començar l’any 1940, assassinant tot de mestres i una escola nova que de segur ja hagués anant pensant una altra forma de viure i de ser…

-i els jardinerets de l’ànima, vols dir tu que estarien tots tres assegurats i amb els papers al dia, i els contractes serien en ferm, amb l’IVA i tota la mandanga?

Pobres els alemanys que tenim al xalet del costat, que es miren la feta i encara no creuen que els passa… Ells van arribar ahir, però no sé si acabaran el dia.

– Això de ‘magnífic’, ja saben vostés on podien retolar-s’ho?

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (22): demanar al lladre que no ens robe

1
Publicat el 29 d'agost de 2012
Segons que expliquen els diaris de hui, les cròniques d’estiu no canvien la premsa alternativa que vivim. En aquests territoris vivim alternativament, força coses. Per exemple, condemnen una dona per furtar llenya en un camp que no era el seu, evidentment. O condemnen un jove que es fa una manola davant la seua veïna. O condemnen un jove per tirar un ou a un regidor municipal. O per besar-se públicament, condemnen els joves. O per banyar-se nus, la justícia s’empara en aqueixes coses, es perd en aqueixos detalls, malgrat que en uns altres, s’adorm, casualment: ves si n’hi ha polítics valencians imputats que encara governen, ves si n’hi ha banquers que ens han buidat la hisenda, ves si n’hi ha gànsters que s’han gastat els recursos que no teníem, en canvi que ara tiren al carrer la gent, deixen de pagar l’escola o les farmàcies, i continua si vols explicant tot de casos en què la justícia no aplica la mateixa vara.
Valencians i catalans s’han quedat sense diners al calaix, i els governs, que s’han demostrat inútils, inoperants i ineficaços, ara demanen a espana que els deixe diners, per poder pagar allò bàsic. Som dels que paguem més impostos que no ens retornen, però ara els demanem almoïna, que no arribarà regalada ni en canvi d’alts interessos polítics i dels altres.
Els lladres dels milions, borbons, polítics, empresaris, llepons, etc., continuen vivint de perdonavides, protegits, amb vergonya o sense, tant se val, mentre els desgraciats no tenim esme per esclafir-los al cap ni els ous durs de pasqua.
 
I encara aquest carreró que no hem construït a cegues, no ha mostrat el pitjor de les seues façanes.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (21): premsa paralímpica

0
Publicat el 28 d'agost de 2012

Els excessos de la premsa durant l’estiu suavitzen la temperatura i les penalitats que ens depararà la tardor i el retorn a les rutines. Potser per això ens trobem detalls de notícies per alegrar-nos les vacances. O potser com que la crisi ha provocat tantes retallades als mitjans convencionals, la premsa escrita s’ha quedat sense becaris, que són els més esforçats a demostrar què saben fer per guanyar-se el lloc. Els històrics, que ja vénen d’això i d’allò, van descrivint un noticiari que ens retrotrau al Caso, que ara mateix passaria pel primer dels grans diaris peninsulars postfranquistes. Uns pocs exemples…

Ahir, dues dones estrangeres (aquest detall era molt important), havien xocat frontalment amb les bicicletes, i com eren avançades d’edat s’havien fet tan de mal que calia explicar-ho com un breu d’importàmcia internacional, perquè no provoqués un conflicte entre països veïns. No vam podem dormir fins que no ens vam assabentar si les dues dones encara patien, i per això se’ns va ocórrer de telefonar a l’ajuntament de Torrevella, però comunicava.

Anit, la portada del mateix diari, ara en digítal, també explicava els accidentats pels bous i vaques de diferents pobles valencians, l’una dona malferida en el costellar, perquè el seu home s’havia deixat la porta de casa oberta (causalment?) i la vaqueta l’havia envestida. En canvi, el de Xiva va tenir menys sort, ja no ho podria contar…

Un altre breu o crònica explicava que, a Bétera, la calor havia ofegat dotze caderneres en un corral, i la unitat d’emergències d’animals domèstics no havia arribat a temps de salvar-les. Aixi, entre colps de calor, ofegats a la mar, accidentats del trànsit, o perles semblants, la competició a vore qui fa més llàstima periodística s’ha convertit en esport olímpic. O paralímpic.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (20): l’aplec més jove del camp de túria

0
Publicat el 28 d'agost de 2012
S’acosta el primer Aplec del Camp de Túria…
El proper dissabte 1 de setembre tindrà lloc a Bétera el I Aplec del Camp de Túria (el primer del segle XXI). L’Aplec naix de la voluntat, el treball i l’esforç d’una vintena d’associacions de la comarca entre ateneus i casals, col·lectius juvenils, de danses i cultura popular, associacions de música, grups de teatre, col·lectius pel valencià, etc. i té el propòsit de consolidar-se com un aplec itinerant entre els diversos pobles del Camp de Túria. 

Enguany celebrem la primera edició i comptarem amb una jornada plena d’activitats: cercaviles que recorreran la localitat amb el so de les dolçaines i la màgia de la cultura popular, una fira d’entitats on podrem conèixer els diversos col·lectius de la comarca, gaudir d’espectacles culturals i d’un espai de joc pels més menuts i menudes; dinar popular amb espectacle humorístic de sobretaula; taula rodona sobre el paper dels casals i ateneus en el desenvolupament del teixit associatiu; tallers de danses i pilota valenciana; cercatasques; i un gran concert de música en valencià per acabar la jornada amb les actuacions de Make Some Are Us, Trineu Tanoka, Pirat’s Sound System, la Gossa Sorda i diversos punxadiscos fins ben entrada la matinada. I amb tot, encara gaudirem d’alguna que altra sorpresa d’última hora! 

Amb l’Aplec pretenem crear un espai de trobada de menuts, joves, veïns i veïnes… que es convertisca en un referent cultural i d’oci alternatiu al Camp de Túria i, també, arreu del país. Un espai de participació i cohesió entre els diversos col·lectius de la comarca i, en tot cas, un espai compromès amb el valencià, la nostra cultura i les nostres tradicions. Entre totes i tots farem, a poc a poc, aplec!

Per a més informació: apleccampdeturia.blogspot.com

Cordialment,

L’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera

| ateneubetera.org | Facebook  | Twitter |

Els joves mereixen la millor de les respostes a una gosadia en favor de la comarca i del futur del país: no els fallem. A vore si en som tres mil.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (19): les llanetes a Vinaròs

0
Publicat el 27 d'agost de 2012
A uns pocs metres d’una cala petita de mar, al terme de Vinaròs, a poca distància del riu Sènia, del parc de l’Ebre i d’un vaixell enllumenat que sembla una plataforma sospitosa contra la mar i contra més coses. Fa tres dies que no es mou ni amb el marejol de hui. Som de vacances, per això que no pleitegem, mengem bé, descansem, ens banyem, malgrat que, hui, l’onatge permetia pocs luxes, si no ets un jove intrèpit o algú sense el seny necessari per decidir que, de l’hamaca estant, s’està ben rebé, còmode, i amb aquell sirollet infinit, interminable de l’aigua contra la pedra i les roques de la nostra cala. Estem gairebé sols, malgrat que som en agost, tan tranquils que pareixem els amos del corral i del carrer, i d’aquest xalet de primera línia que pega en coent i en vell. El litoral fins al poble són apartaments, bungalows, casetes, la majoria tancades o en venda, i l’aspecte fins i tot d’allo més nou no s’escapa d’una temporada en crisi. Si això és l’agost, com no serà setembre i una tardor que no volem avançar a tronades i tempestes. Ha plogut, però no ha arribat a banyar, fins i tot en això som desgraciats.
Ara, fa bo i podem dormir de nit, excepte els engorrosos que es desvetllen i no paren de fumar cigarrets i llegir llibres, quins dos vicis. Com que ens trobem bé, no demanem socors ni ens queixem. Som de vacances i encara tenim dies per gaudir per endavant. Bona nit.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (18): la mirada d’Ulisses

0
Publicat el 23 d'agost de 2012
Hui tanquem una altra de les activitats de l’estiu, a l’ateneu de Bétera. Almenys, simbòlicament, passarem la darrera sessió del cinema a la fresca. L’última, o potser la penúltima, ja es veurà. A setembre encara fa bon oratge per tot, segons que ens pega enguany una temperatura excessiva.
Hem triat una de les millors pel·lícules del segle XX, i sens dubte una de les cinc millors del noranta, al nostre parer. La mirada d’Ulisses, de Theo Angelopoulos, és una gran pel·lícula, una mirada a Europa sense gaires concessions, però amb pinzellades d’obra mestra, d’explicar-nos infinitats d’històries dins una gran història. Art per cinema, i una bellesa esplèndida contínuament agredida per la realitat d’un continent que es pensava el melic del moment, intocable, inviolable, però completament fracassat.
Fa quinze anys que no hem vist la història completa d’un home que busca l’origen del cinema, de la història, de la seua pròpia vida, amb referències als mites i símbols d’una civilització més limitada que no atrevida.
N’hi ha per escriure llibres sencers, en aquest cant èpic contra o en favor del segle XX, d’un director que es va morir no fa gaire en travessar un carrer, atropellat per una moto, però que ens ha deixat una de les obres de major impressió del cinema d’autor, ni dòcil ni complaent. El viatge, el mite, l’origen… Aquesta nit, a Bétera, podeu compartir aqueix desfici.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (17): cloenda

0
Publicat el 22 d'agost de 2012
Arriba el final del festa, el 22 d’agost, i encara de matí se sent el passacarrer d’obreres i majorals, amb la xaranga i les traques: les traques que desparen quan trauen una de les futures obreres de l’any que ve, que n’han de confirmar quatre, que amb la crisi no serà gaire fàcil. Ara mateix tornen a passar per casa, perquè s’escolta el tabal. No són lluny. És la vuitava, massa dies de festa potser: tret d’aquells tres grans, la marededéu, Sant Roc i el gos, i si voleu afegiu la vespra, en teníem prou. Perquè la cosa s’allarga en excés i la gent ja va cansant-se, però cadascú que pegue per on vulga. Anit, les obreres i els majorals van visitar l’exposició d’esperança casanoves, a l’ateneu, una bona sorpresa, i roser verdevio ens passà un resum de la seua festa particular.
Pel que fa a les vacances som més aprop de l’ampolla mig buida, però encara passarem uns dies de descans a vora platja, al terme de Vinaròs, ja tenim la tria de lectures, els ordinadors preparats, els deures enllestits, com que no sabem si tindrem cap connexió, deixem per endavant aquesta cloenda, de festes, de la festa a Bétera, que proposava Esperança, qualsevol pujada fa la seua baixada; ara, sort que no és en un colp en sec. 
Realment, si fem comptes, ens en queda encara una altra bona vuitava.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (16): el segon miracle del Gos

4
Publicat el 19 d'agost de 2012
El dia de la rodà de les alfàbegues em vaig topar amb Miquel a l’alçada de la farmàcia del carrer Colom, entre una gernació entusiasta de joves que ballaven i cridaven i feiein xerinol·la de festa major:
– Xe, Miquel, no dus la camisa florejà.
– No, no, no m’he l’he posada, hui; ja saps que sóc una miqueta offsaider, que m’agrada anar a contracorrent.
– Amb tantes ganes com tinc jo de tenir-ne una per posar-me-la…
– Home, per què no m’ho havies dit; si en tinc un grapat a casa, guardades…
Mira, jo te’n triaré una i te la regalaré.

Ens tornarem a trobar dues hores més tard, a l’ateneu, i aleshores m’ensenyarà un missatge al seu mòbil: triar-li una camisa a l’albert…
Dos dies després ja m’arriba un wassap: tens la camisa a la cambra, on s’hi fan les reunions, en un calaix. Te n’he triada una de les que més m’agradava.

Era el dia del Gos, després de la coetà, i ara us ensenye aquest regal fantàstic, la meua primera camisa de goig per la festa, de mans de Miquel Calvet.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (15): el miracle del Gos

0
Publicat el 18 d'agost de 2012
Com que era el Gos, ens vam llevar tard, descaradament. De vesprada encara vam tornar a fer el gos, i després ja va venir la festa rodà. Vam passar per l’exposició que hi ha a l’Ajuntament Vell, sobre el coet i els artilugis antics per fabricar-los, sempre artesanalment, i vam pegar cap a la coetà infantil. És una mena de cordà preparada perquè els xiquets s’entrenen a viure el foc des del seny, és el que es pretén, i fan una cordà que acabà en un punt àlgid, ràpida i contundent, que feu córrer més els adults que s’ho miraven darrere la gàbia. Encara vam tornar a visitar l’exposició sobre el coet i vam anar fent temps fins a l’hora del gran espectacle del dia, la coetà del Gos que disparen els majorals, aquesta vegada sí de valent. Són uns trenta-cinc minuts d’una força i una vivor que, qui la viu de dins, no oblida mai. De fora estant, la sensació és espectacular. Per esperar cada any el dia i aquella hora en punt de les deu de la nit.
Més tard, els amics ens vam concentrar a l’ateneu, com cada dia, perquè a més de la guàrdia hi havia concert de blues. Sí, bona música i molta festa, el concert va arrossegar un munt de gent, que el corral era ple, així que nosaltres vam ocupar la part de la plaça, que era ben viva i amb més taules que sopaven a la fresca. El Gos és el tercer dia gran de la festa i aquella era la sensació que es topava la gent que anava amunt i avall. La major part dels que hi havia a l’Ateneu eren forasters, atrets pel grup, i allò era un ple com poques vegades hem vist, malgrat que de socis de l’ateneu n’hi havia pocs, realment.
Ens vam visitar els municipals, perquè un veí deia que n’hi havia prou de siroll, malgrat que de l’albereda pujava amb major intensitat i volum el brugit i el terrabastall, però nosaltres teníem el permís fins a la una, i no fins a que manen els cànons i els poders desiguals en les decisions i en la intensitat del destorb.
Res que no es cura amb bones paraules, amicalemnt. Més tard, uns quants comiats, i part de la colla que ja es despartia per tornar cadascú aprop dels seus per acabar vacances o per començar a planificar la tardor, que també serà llarga i ara mateix preocupant.
Al punt que tancàvem va entrar juanín el paler i vam traure conversa llarga, la que podíem, que ell, segons que va explicar repetidament, havia xuplat de valent i li costava de rematar les frases i les idees; parla, parla!, em deia, mentre ell procurava de vore com arrodonia allò que feia estona ja havia començat a dir, anit tot bondat i encaixades, juanín, que va anar explicat-nos això i allò dels caragols, la família, el treball i com un colp va caure de dalt baix de l’obra amb el xino (un carretó per pujar formigó), que després volien descomptar-li del jornal, ep, veus com això de l’ateneu si no tens manies,  és de portes obertes per a tots, oncles i nebots, i no com expressen de reüll alguns botarates quan passen per la plaça i s’estiren com si la façana dels dimonis congriés un purgatori de penes d’un dolor de morir-nos pel cor i per l’esperit.
Tot plegat, el miracle del gos, de Sant Gos, per recordar un altre any com un dels jorns principals de les festes a Bétera.

Per cert, que encara hi ha algú que no sap que les fotos exposades a l’Ateneu d’esperança casanoves són a la venda, perquè conserveu un record inguarible de la freixura de Bétera i la seua festa. 

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (14): Sant Gos

0
Publicat el 17 d'agost de 2012
Com que Sant Roc ha perdut pistons, i una mica d’oli, la festa passa per un dinar de clavaris a la mar, res més; entre els joves aquella escola de beure alcohol i passar més coses que són les disco-mòbils, siroll per als adolescents i tamborrinada contra el veïnat, però sembla el més fàcil i el més barat, perquè ja portem tres dies de la mateixa cançó. Bé, també hi havia paelles, i un fum que s’havia hostatjat a posta i no deixava respirar.

Hui és el Gos, el tercer dia de les festes majors i la cosa canvia, perquè n’hi haurà més substància, infinítament més sòlida. A partir de les huit de la vesprà tres models de cordà per a xiquets i joves. Lligat a l’exposició sobre el coet que teniu encara oberta a l’Ajuntament Vell, que a més va oferir un parell de conferències i de molt d’anecdotari popular sobre el foc i la seua fabricació atificial (això era a càrrec de l’associació d’amics del coet, que pretenen de conservar el permís per llançar-ne cada any, malgrat l’amenaça europea sobre algunes tradicions gairebé ancestrals. Veurem com quedarà l’afer d’aquesta nova batalla). Després de les cordaes infantils l’extraordinària coetà del Gos, un moment especial i màgic a la placeta Lluís Reig que cada any es converteix en un veritable infern, és sens dubte un dels moments de la festa a Bétera, sense el qual no acabaria de tenir aquell punt. Ací hi ha les comparances amb Paterna i Picanya, qui fa més foc i fum en quaranta minuts i escaig, ells que sí que ja han decidit de limitar els espais i els moments del coet.

Si voleu una cosa més tranquil·la, a la nit a l’espai de l’Ateneu, hi ha un concert de blues, després de sopar a la fresca. Fa calor, és el gos, Sant Gos que recordava Gustau Navarro, de moure’t ja sues, i és el jorn de no fer res, res de res, en reconeixement a la gent que ha treballat tant durant l’any, o per la festa, o encara per aquells que sempre fan el gos: que em diuen manta, gos, mantero, faena-fuig, i que diguen el que vulguen, que lo meu és meu i no vull repartir-ho.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (13): Sant Roc amb un coet baix del braç

0
Publicat el 16 d'agost de 2012
No fa gaire, Sant Roc era el dia més assenyalat, segons la rumorologia popular. Dels tres dies de festa major, almenys competia per prestigi i importància. De fet, els clavaris de Sant Roc portaven sa festa i no els calia gaire esforç per marcar una distància considerable. Ara, per llegendes i historites, les festes dels valencians són com un ‘tbo’. Explica Manolo el de Rigoberto en una de les entrevistes que li fa Esperança Casanoves el 1983, que les obreres, pobretes, anaven tan soles a la festa, en canvi que els clavaris de Sant Roc lluïen i vivien un jorn de festota considerable, que els van fer llàstima. En un any, que Manolo no sabria datar perquè no hi ha document que en done testimoni, els clavaris se’n lamentaven d’ells, pobres obreres, totes soles en una festa poca cosa No confoneu els excessos dels últims anys en un passar estret, de poble auster, de llauradors: -que no les acomopanyarem?, es van proposar els clavaris, i aquell any van compartir plegats els dos dies, obreres i clavaris, l’un dia amb les obreres i el seu propi de Sant Roc. Però l’any següent no va haver-hi concòrdia, i van tornar a fer la festa per separat. Com que no hi ha experiment que no es repetesca a vore què passarà, n’hi hagué qui es presentà voluntari a acompanyar les obreres com n’hi hagué que es mantingué com a clavari. Els anys i no sabem quantes coses més van fer la resta: fins que els acompanyants van agafar el nom de majorals, com en altres indrets, i van agafar cos; continua Manolo que la festa ha canviat molt i molt, i algunes tradicions s’han perdut (llançar confetti per colònia, com encara fan a Arenys), portar l’alfàbega a coll, ballar a la plaça de l’om…, a ell li devem la conservació d’aquella pel·lícula filmada per uns americans que conexien l’obrera de Llopis, i on podem apamar molts detalls de la festa de principis del XX. En una altra de les entrevistes, Manolo el de Rigoberto convoca tres dones d’edat, endolades, seriotes, xarraires que ni elles no es deixen escoltar, perquè s’expliquen la seua festa, setanta anys enrere, i com han vist els canvis que el temps i la voluntat ha anat afegint.
(ep, els documentals de què parlem els passem cada dia de festes a l’Ateneu).

Si hui és Sant Roc, anit va ser la coetà, i nosaltres la vam veure molt intensa a la placeta del Mercat; quin infern i quina festota. Ves, a molts pocs metres de la placeta Roc. La foto que deixe és el final de la cordà a ca Nebot.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost(12): el 15 d’agost, paraula major

0
Publicat el 15 d'agost de 2012
El 15 d’agost és la festa major de les alfàbegues de Bétera. Paraula major, el matí pels carrers del poble. S’hi ha de viure un colp en la vida, el color, la gernació, la música de les bandes, el riure de la gent, la desconnexió del món real de cada dia, tan farcit de retallades i penes, per reviure la joia. Aquelles hores són un moment sublim, a la plaça, als carrers, amb els amics, és refer-nos cada any, rejovenir-nos, malgrat el temps, saber que cadascú té el seu moment especial, el record, el retrobament, l’abraçada, aquell detall de la festa que la fa única. La marededéu a Bétera, amb les alfàbegues gegantines de Ramon Asensi, com abans ho eren de Manolo el Morquero, són un jorn especial entre els veïns, entre majorals que tiren un confetti acolorit (enguany extremadament rosa), amb aquella parsimònia d’obreres, la cridòria, el bullitori, el volteig de campanes que toquen a glòria, res és igual, perquè cada any és diferent i tan viu que ja ens dol haver acabat aquesta primera part, que continuarà després, perquè la vesprada i la nit seran llargues, que no ens cansarem de viure-les i contar-les, en favor de la cultura i del clam per la festa: Bétera s’ha tornat a perfumar d’alfàbega i d’aquell color que ens fa oblidar les penalitats de la vida i la vida mateix: són unes hores en què el temps es para, i el temps es compta per carrers, pels noms propis dels carrers: és el carrer calvari, el carrer colom, el carrer valència i aquelles dues placetes, el sol i l’església, i gairebé el mercat, si ens apureu… Per molts anys.

Per cert, ja heu passat a vore les fotos d’esperança casanoves, a l’ateneu?
Si voleu trobar-vos, el 16 d’agost a la nit projectem el 15 d’enguany!

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (11): manolo el morquero

1
Publicat el 14 d'agost de 2012
Anit vam fer unes quantes projeccions relacionades amb la festa. De l’una, sobretot, em va quedar un gran regust, l’entrevista que Esperança Casanoves fa a Manolo el Morquero, que durant molts anys es va encarregar de tenir cura de les alfàbegues de Bétera. En el vídeo, el tio Manolo explica com va anar descobrint, a través de provatures i assajos, la manera de fer la planta més alta. Una projecció entranyable i molt emotiva, però allò que m’ha colpit veritablement és la llengua que utilitza el Morquero, carregada de barbarismes per la contaminació castellana imparable de fa molts anys, però d’una fonètica bellíssima, extraordinària, un valencià que es conserva com un model encara en molts homes i dones del poble. Solament per això paga la pena l’esforç de tot plegat.

N’hi ha més documents que anirem passant a l’Ateneu de Bétera, durant les festes, alguns de gran valor (enre més l’entrevista completa al tio Manolo), on van pareixen joves i grans que han tingt alguna cosa a vore amb la festa del poble.
Per cert, com que teníem una visita especial, anit vam passar un vídeo sobre la festa d’Arenys que ens va fer molta gràcia, pels grans paral·lelismes amb la festa de Bétera. Recordeu aquell treball que va publicar Gustau Navarro comparant ambdues festes, d’Arenys i de Bétera, que ara pensem si no podrien lligar-se d’alguna manera.
Encara hem projectat un vídeo del taller d’orelletes de l’any passat, un treball que ens obri una certa ferida, justament hui que hem ajornat el que havia de ser el segon taller perquè no trobàvem prou mans.

Ara, els forasters d’Arenys, com xarren!

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost (10): dues flautes a Consolat

0
Publicat el 13 d'agost de 2012
Consolat de Mar ens ha regalat hui un concert espectacular, amb un trio de músics que ja feien bona festa, de música excelsa: Claudi Arimany, el mestre, Eduard Sanchez, de Bétera, i la violoncel Màrika Kobayashi, d’allà enllà, pegant al Japó.
Abans de cada peça, el mestre Arimany, d’un currículum internacional que tombaria cent homes grans (quina mania els músics) agafava aire per explicar-nos detalls, històries, de com en aquell moment del XVIII els instruments eren com eren, però es componia a manta, s’interpretava al carrer, i no hi havia gaires manies en la instrumentació, més enllà de les genialitats dels grans: hui hem escoltat Johann Cristian Bach, el menor dels vint-i-dos fills del genial Bach, i el menys volgut pel pare, perquè el considerava estrafolari i massa modern. Hem escoltat Mozart, Quantz i Haydn a més a més, i Arimany i el seu deixeble Eduard interpretaven amb un goig que ens volien contagiar; sobre els instruments i la seua evolució, les flautes i els claves, el violins i les manies d’un príncep prussià que tenia antema a les dones i feu construir un palauet amb portes estretes, perquè elles no pogueren passar (recordeu que les dones portaven aquelles faldotes damunt els aros grossos que feien més rodà que una taula amb brasser).
De colp, tota la flauta màgica adaptada per a dues flautes, transcrita pel mateix Mozart, que interpretaven dos músics que s’havien fotut una paellota feta per un home de Gàtova. Ah, i la japonesa, com a la novel·la, que menjava doble que no ells. Quan la música és plena d’històries, que ho és, i s’expliquen com les relata aquest homenot, l’Arimany, els concerts són breus com unes vacances.
Allegro, que no allegretto, and finale vivace

Per molts anys Consolat de Mar

Publicat dins de agost | Deixa un comentari