Llavors, no organitzaran les olimpíades?

Ha arribat l’apocalipsi, i no era el dimoni ni el papa ni la ressurrecció, era l’economia, collons, que fa fallida per tots els forats del cos. Vint anys d’anar tirant els diners i vivint a cos de reis mags per pagar el puterio borbònic, mamant del pot i de l’ansa, pagant miracles i misses, umflant els comptes, i ara resulta que tot plegat és més fàcil: si podem eixir de l’euro tan fàcil, també podem eixir d’espana d’un colp, i que cadascú pose les gallines que li semble, amb cresta o crosta, al seu corral particular.

Sí, fa molts anys que veníem dient-ho, els apocalíptics, els integrats i els híbrids: no tenim remei, el món s’acaba demà i la ruïna ja és un cel que agafa mitja europa, la pobra, la perifèrica, la desmaiada, la morta de fam… la de sempre. Que no ens inventem res, que tenim més trens de velocitat alta per passejar tot de mediocres i inútils cap a la manxa, cap a extremadura, cap a sibília… tant se val els trens, fa cent anys que els perden, que no agafen el que toca.

No tenim idees, sobretot, perquè solament que tenim grenyes, beates, caspa, la iguala, i potser un pitxeret d’orxata per arremullar l’all porro, o porrat…, també quedaria demanar als joves que es tiren al mar, que renuncien a ser el que són, o almenys que es posaren a treballar en oficis nobles, però de franc cent anys, en oficis que vagen inventant, però que no destorben, collons, ni ocupen les places, ni facen el merdaseca.

Els espanols ja no tenen el control econòmic. I què! No saben què fer, ni política ni econòmica ni futbolística. No han sabut sinó xuplar, fer el carcamal, i fer d’espanols: xe, l’apocalipsi, i una mirinda per si ens entra sed mentre ens colguen. Als valencians ja no ens queda ni terra per tapar-nos els peus, ni brasser, ni conqueta… Sort que ja arriba l’estiu i els fills deputa que tenen pagat l’aire condicionat ens pegaran pel cul amb el sirollet dels ventilaors senheiser.

Quants milions va costar provar d’organitzar les olimpíades a madrit capital única de la fallida? Quants milions la fórmula 1 d’enguany, del nord i del sud?, quant ens costa cada dia pagar els corruptes d’emarsa i de qualsevol ajuntament valencià governat pel pp? Tant se val que avui hagen perdonat una comissió del seu mateix partit, tant se val, unteu-los de l’home del bigot i que rebenten de coentor. Si tot plegat és menudall, xavalla, cèntims de no res. Segons aquell parell d’economistes a Singulars, briillant Barberà, malgrat que en algun moment va perdre la llengua, ara els euros que ens queden els portarem a Bancaixa i ens posaran un segell o estampeta que podrem bescanviar per una mesureta de pipes a la paradeta del tio Enrique: sí, caldrà reinventar vells oficis: tafurs, gàsters, tramposos, furtamantes, xiuladors del pinyol, estanyadors, pelafaves, llepaculs, granerers, per oferir faena als cent quaranta mil militants del partidet, tan llestos i intel·ligents.

Uuuu, arriba l’apocalipsi, bufa el vent, mentre l’alcalde no para de follar-nos vius, ara apujant el 100% el rebut de l’aigua! L?any passat i l’altre ja apujà el 240% la contribució… Redéu, n’hi ha que sempre té la mànega preparada per estacar-la fins al mànec.
-Aquells ja han desistit d’organitzar les olimpíades, o encara voldran que les paguems els valencians amb les taronges socarrades de fontestat?

#Nosaltres els valencians (la jove del parasol)

És una bona nova, avui, enmig de la tristor de què va passant al nostre país, a Europa i al món. Sobretot a Europa, però també al nostre país. La jove somriu, com si sabés que algú l’ha agafada en aquella festa, per l’escola i per la llengua, a cobert d’un sol infernal, que la beator de la maedéu ens va enviar per castigar-nos la gosadia de baixar a València, des de la perifèria. Veníem a reconquerir la ciutat uns pocs milers de valencians, malgrat que n’esperàvem més, però diumenge i aquell sol, i uns altres miratges que no volem explicar, van desviar una part dels valencians cap a la muntanya o cap a la platja (ja hem descomptat els ciclistes, els diumengers acèrrims de Portaceli, els asidus de les casetes, els jubilats, les mestresses de casa, i els militants del pp que tenen prohibit de venir a festejar l’escola i la llengua.
La jove porta el parasol amb aquell art que li van ensenyar de menuda, al poble, perquè ja tenen hàbit les joves veïnes del seu poble quan són a punt de festeig, de passejar-se davall parasols que són art pur, enjoiats, brodats de fil d’or i més filigranes, sí, la jove somriu perquè sap que contempla un dia ple, amb els seus, i ho viu com solament podem viure el goig, els valencians benparits, a punt de menjar-mos el món, de tornar a ser al món, l’endemà que feia cinquanta anys que Joan Fuster publicava la nostra pròpia bíblia, la dels valencians, amb maedéu o sense, en favor de la ciència, de la cultura, de la fe en l’home racional i noble.
Sí, la jove és ací, mirant-nos, contemplant el fruit d’escola valenciana i els arbres d’una albereda ufanosa i espectacular. Casualment, algú m’ha dit que ens mirava, que ens esperava, per protegir-nos d’aital infern, i convidar-nos a l’aixopluc.
Nosaltres també veníem amb un paraigua semblant, que volia imitar el mateix parasol, blanc, net, que havíem comprat en un viatge a Itàlia. Solament una gernació enfebrida, apunten que seixanta mil sense exagerar, ens va impedir de trobar-nos. Ara tenim vint-i-cinc anys per endavant, per un nou encontre, atzarós i casual. O cinquanta, per retrobar-nos tots els valencians.

#Nosaltres els valencians (Trobades2012)

València: escola valenciana ocupa els carrers i l’avinguda de l’Albereda. Milers de valencians que venim a reivindicar l’escola, la llengua, l’educació: nosaltres els valencians! Cercaviles, tallers, actuacions, muixerangues, bandes, jazz fins i tot, ritmes caribenys, tabals i dolçaines, una festota de ca l’ample, en favor del futur dels valencians, tan malforjat a posta per polítics, banquers, empresaris i mitjans que durant anys han fet els pocavergonya. Naturalment que hi ha execpcions, moltes excepcions, però el resultat del que som ara els valencians el devem sobretot a una gran part de la societat civil, que ha sabut bastir, de les cendres, de la ruïna, de la vexació i l’insult que hem rebut continuadament, una esperança i un futur ple de coratge i horitzó: sí, ens han governat i encara ens governen pocapenes, desgraciats i llepaculs, però això de València, avui ( a prendre pel sac els beatos) és una lliçó del sud, que també té gent honesta, culta, preparada, lliure.
Per molts anys escolavalenciana!

#Nosaltres els valencians

Demà ho celebrem amb les Trobades. Els cinquanta anys de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, ho celebrarem baixant a València: a més participarem d’un taller homenatge a Joan Fuster. Potser que fem curt d’espai, amb tanta gent com esperem, d’ací unes hores, a València.
Nosaltres els valencians, Joan Fuster (1962).
València, escolavalenciana, Trobades amb milers de ciutadans, xic i grans, 13 de maig de 2012.

«Si més no, a mi em passa una mica això: no escric els llibres que voldria escriure, i n’he escrit algun –més d’un– sense gens de ganes ni massa convicció.» Joan Fuster

Ineptes a Ratos, a Rajoys, a Rites? seran garrofes!

El poll roig de Califòrnia, l’aranya, el pulgó, les tisoretes… no mos salva ni l’apuntaor, de tantes plagues, ni moisés, ni noé. Amb una colla tan grossa de torpalls, de torpons, de macarrons, com podem estar tranquils, com anem a eixir al carrer a gastar-mos res… però podran arribar a ser més inútils!

Què els preocupa?, que no anem a pels estalvis, els pocs estalvis que encara no ens han pispat. Per què?, perquè els preocupa que anem a retirar-los els fons, perquè si no ho fem, ells encara s’embutxacaran uns quants milions, per la compensació de la vergonya que passen.
-Passen vergonya?
– Sí, per haver demostrat com són d’inútils, tots plegats, els polítics, els banquers, els polítics posat a banquers, no se’n salva cap, d’aquests que es pensaven déus, i no arriben a còmics d’un drama que no s’acaba mai…
Jo arribe a casa cada dia i li ho dic:
-Xe, empar, tu encara no has anat a retirar els diners de bancaixa?
-Home, és un compe que em va obrir mon pare, fa més de quaranta anys, em dol anul·lar-lo.
Aquells desgraciats, que s’ho han xuclat tot, els doldrà res del que han fet? O encara voldran que els paguem la pensió dels fills i dels nets… Són refillets de mala mare, o una mala mare els va pair així, malparits de per vida?

En una altra època, no gaire llunyana, ja haguérem tallat els colls de més gent, sense metàfores, a fer rodar caps de tants pocavergonyes!
 

Un Rato inepte!

Sí, són ineptes. I burros. Burros ulleres i tot. Amb cabeçó i ramals. Són inútls, en la seua faena, que és la que és, perquè sempre n’hi ha fills de la gran puta. Sempre.

L’home que s’esperava salvaria l’economia mundial (què feia dirigint el Fons Monetari? Què? No ho sabem.), no va endevinar sinó que era un inepte. I aleshores va venir a Europa, a dirigir una caixa que es pensaven que es menjaria mitja europa, passant per València, primer, i per Catalunya, després. Però no ha sigut sinó capaç d’enfonsar la caixa d’espana, la dels madrilenys, en la puta misèria. Els valencians també som en la puta misèria, governats per ineptes. Inútils cap i tot. En la seua majoria, gentola del pp: inútils que cada dia que passa demostren com són de torpalls, que en els collons entropessen: furten, insulten, enfonsen, i ens ho deixen tot despullat, netet, arruïnat. Són un rato inútils, ineptes de per vida.
Ara, se’n van amb els milions cap a casa: i encara posen a governar més ineptes i lladregots de la seua amistat: per ells, per les seues famílies, pels seus amics, són els milions i les subvencions. A nosaltres ens queden les caixes buides, les butxaques buides, els territoris arruïnats, els deutes fins a cent anys, i la pobresa de per vida.
La ració d’intel·ligència que tenien, els polítics del pp, ja l’han demostrada tota. Pitjor no ho podien fer. Ara, gallets, pollastregots, fatxendes, feixistots, sí, més que ningú. Xe, un rato ineptes. Inútils. Paralímpics de la intel·ligència global.

L’escola i els joves

Hollande serà el nou president francés. En el primer discurs, davant els seus, ha parlat de l’escola, de l’escola majúscula a la qual vol atendre, i dels joves: han d’ocupar l’espai que els pertoca, una generació gairebé perduda per culpa de la crisi i l’ambició desmesurada dels polítics i els banquers.
Per cert, és pels banquers que van blindar Barcelona i van tancar les fronteres, justament pels lladres més grossos, destinen tots els recursos de la polícia, per protegir els diners i els seus lladres principals.
Doncs aquell home que serà president ha parlat de l’escola, de la igualtat, de la justícia, de laïcitat, en un discurs no gaire brillant però que semblava honest. Els discursos dels homes acabats d’escollir, semblen honestos, de bon principi, però duren poc. Ara, aquesta declaració per l’escola i pel jovent m’han sobtat, malgrat que puguen semblar paraules que el vent ja posarà a lloc.
Ací, en canvi, el discurs és carregar-se l’escola, directament. Sense vergonya, sense fre: carreguem-nos l’escola i ja veurem què passarà. Sí, vet ací les mesures (o mesuretes), que han decidit els espanols per a la resta de ciutadans que vivim en aquest estat, ara mateix: traiem-los recursos, tariem-los mestres, disminuïm-los el pressupost, i carreguem-los amb més alumnes. Una fórmula fantàstica per posar-nos a nivell europeu. Amb entusiasme.

A València, l’escola té menys valor encara, menys que no algunes coses, que potser faria malament de dir, que potser algú prendria mal, però per davant de l’escola, a València, hi ha massa coses que destaquen i tenen més pressupost: l’església, per exemple, l’exèrcit, la corrupció, la política, les activitats supèrflues, la televisió valenciana, les falles, el futbol, però n’hi ha més, sí, una llsta llarga per davant de l’escola.
Sí, als valencians, la crisi se’ns pot fer eterna.

Xe, matriculem o no?

La setmana passada ens van convocar des de la inspecció. Ens van dir que no estàvem autoritzats a comunicar les vacants per al curs 2012-2013 fins que ells mateix no ens avisaren quan i com. De fet, segons rumorologia interna que no podíem fer servir, a València es reunien els caps i les intel·ligències que determinarien què; els mitjans ja ho esbombaven feia dies: València seria també diferent en això: augmentarem ràtios fins a 30 alumnes a l’escola infantil. La burrera era grossa i desproporcionada. Però ja sabem que València vol ser exemple del món sencer, en la gestió educativa també.
Dimecres, després de les exèquies de l’1 de maig, rebem un correu d’urgència: ep, peus quiets! No podeu fer res, però res de res fins a nova ordre. Us avancem que sí, que augmentarem les ràtios d’alumnat en totes les etapes educatives però ajornarem el calendari d’admissió, almenys quinze dies. Fins i tot ens envien una còpia d’allò que, en teoria, apareixerà al DOGV. Avui hem rebut un altre correu d’urgència i una telefonada: es desdiuen un altre cop del que havien dit. Que allò que havien dit que seria ja no li val, que tornem a començar dilluns, com ja era previst, que tampoc no augmentarem les ràtios ni res de paregut.
Aleshores els directors ja tenim un desordre descomunal: tants ineptes com ens governen. Xe, publiqueu les vacants i ja veurem què passa, ens diu una veu que sembla autoritzada. En canvi, si llegim la pàgina de la conselleria, què penseu que trobareu?

– Sabeu què va dir el primer home que arribà al sol?
-Caendéu que em creme!

Si és 1 de maig, treballem

Dilluns vaig arribar a classe amb el libre ‘Aturem la crisi’ d’Arcadi Oliveres que publica Angle editorial. En realitat en portava dos de llibres, però de l’altre ja en parlaré en un altre moment. Com que el subtítol del llibre és «Les perversions d’un sistema que és possible canviar», vaig demanar als xiquets que explicaren idees per aturar la crisi. Fins i tot, vaig proposar-los, en veure que hi havia participació a manta i ganes d’abocar respostes i bones idees que en feren una lista:  ves, als xiquets els resulta més fàcil de pensar i de dir que a tota la patuleia d’economistes i de polítics que s’escarrassen per a no resoldre res, però res de res, tret dels seus propis assumptes, riqueses i teories carregades i vestides de mentides. Anys i panys de no decidir si no pel seu benefici, vet ací els polítics en la seua majoria vividors perennes de la política i els seus negocis amb amigots, banquers i tota la pesca.

– Al gra, home! Doncs aquesta va ser la primera idea que van dir a classe i amb ella ja em vaig quedar prou mocat de com anirien les coses i quin seria el fil que caldria estirar per aprendre de persones menys contaminades. La idea d’Anna?
Posem tots els diners del món en un muntó i tornem-los a repartir.

A partir d’ací van eixir expressions diverses, com era que el muntó seria massa gran, impossible de pujar, que no hi ha escales prou grans, bé, potser no cal pensar en monedes, exlusivament, quan parlem de diners, el muntó pot ser una metàfora (el primer llibre era de poesia, un recull de poesies seleccionades per a infantil i primària), i trobe que ja s’entenia que el repartiment havia de ser just, igual, imparcial, per a tothom.
Jo trobe que és una idea genial, que resoldria més que no pensem. Que salvaria tantes vides, tants països, i que, sobretot, destaparia no poques vergonyes del món occidental i les seues trampes per fer anar la resta al seu ritme i a la seua tarara.