Sanitat?, educació? Falta el camp?

Aquesta vesprà m’he trobat amb Uïso, mentre preparava el cotxe amb les eines del camp: què, com va això? Fatal, pitjor no ens pot anar, enguany ha sigut un altre desastre, no traurem res, res de res. Perquè la feina és de casa, que no ens ix ni a euro. Ara mateix no podem viure del camp, i la cosa no pinta bé, gens bé. El camp no dóna res, sinó pèrdues, i aguantem per no tancar, però n’hi ha molts que han abandonat. Així no podem continuar, ni pagar el gasoil, ni demanar que vinguen a fer-te res. Enguany a més, s’han afegit altres comerços que tampoc no pagaran, com fa el govern, que ha deixat de pagar. Sembla que ara és una moda, deixar de pagar. Com menys gastes millor, perquè no ho podràs pagar, l’aigua, el guano, l’aclarida, traure la llenya, els herbicides, els insecticides, no podrem pagar res, i si has d’encomanar la faena, estàs perdut.

Una hora més tard arribe a l’horta vella. La caseta és oberta, i trobe que hi ha la bicicleta arrimada en un arbre. Mon pare fa anar un lligonet, allò que abans havia sigut una lligona i ara ha empetitit, el temps i la feina s’han menjat la fulla. Ens saludem i apamem què podem fer plegats: són tres quarts de fanecà, que volem aclarir, ell em va dient quines branques he de tallar i jo no em quede curt: he engegat la serra de gasoil, m’he posat el protector i comencem pel principi: els arbres són vells, tenen gairebé quaranta anys, d’una varietat que no vol ningú, però que passa per bona i molt bona. Comencem per branques grosses, cimals que pugen al cel amb tant de temps, que fan mig arbre gairebé, jo els passe la màquina i la branca cau damunt mon pare que les empoma i les deixa en un costat: -ara esta, sí, talla per ací, esta també, i aquella; ho veus, encara queda molt d’arbre, nem a l’altre, i el següent, i un altre…, ens fem els arbres grans, una trentena, aproximadament, i quan acabem, els arbres es veuen més ufanosos, més clars, a terra tot de branques, algunes ben plenes de taronges, que no havien volgut; fa tres anys que no volen aquesta varietat, malgrat que és ben bona. Mentre feinegem parlem d’això i d’allò, i finalment em diu: -espolsa’m les virolles, les miquetes sembla que diu, no ho sé, i bevem aigua: és calenta, l’avise; millor, és la que trau la set. Agafa la bicicleta, guarda el lligonet, puja i se’n va. Jo em quede a traure la llenya del camp. Em passaré una hora més, gairebé fins a les nou. Fa vent, molt, calor, un dia estrany, sec, terrible per al camp. Però he passat una vesprà fantàstica, de Pasqua, el tercer dia. Fa un mes que mon pare ha fet els noranta anys, però hui ningú no diria que no feinejava com un xicot, com ha fet sempre, des que en tenia vuit o nou. Mentre ens espolsàvem i bevíem, ell recolzat contra la caseta del reg, m’anava explicant això, miracles de vell: se m’han umflat les cames, em sembla que aquests calcetins m’apreten massa. Sí, tens les cames umflades. Ho fan els calcetins!
Després que se n’ha anat, uns segons després, em ve al cap que no li he dit: -ves amb compte, en passar la carretera!
Sort que no li ho he dit. Quin ridícul.

Lo Marià es passa a penalista.

Per al pp de Marià, això de #laprimaveravalenciana serà delicte greu, castigat pel seu particular codi penal, que és i serà el codi penal dels espanols. No ho serà, delicte greu ni menor, la mandanga corrupta dels seus, que fa anys que xuclen i llepen del pot, que roben, que furten i se’n senyoregen. Això no és pecat, segons Marià, ni que els valencians, per la gràcia de quinze anys de pp corrupte tinguem la renda més baixa d’Europa, exceptuant algunes cofraries i paradisos fiscals, com no ho és, delicte, que no paguen els deutes, ni complesquen els compromisos, per això, no n’hi haurà càstigs, no, ni haver demostrat amb quatre mesos de govern i vuit anys de preparació i escalfament, que no saben fer res, res de res, contra la crisi, sinó atiar-la més pregona, més grossa, més irreversible. La torpesa, segons Marià, no és punible, no, solament si els joves diuen prou, de governs pederastes, inútils, i estúpids, solament això serà castigat pel codi penal.
Mentre tot de filldeputes campen lliures i ricots, amb propietats i patrimonis que hem pagat els valencians, el dissortat Marià tancarà els estudiants que gosen protestar pacíficament a València contra l’autoritat del balconet i el puticlub d’Emarsa. Sembla que la llei pot esdevenir un caprici del polític de torn, si n’hi ha connivència i pocavergonya suficient.
Tu veus les cares, d’aquells que representen la intel·ligència política major i dius: mare, peguem a córrer.

– Per cert, sabíeu que la sogra d’Urdangarín ha premiat RitaBarberà per haver condicionat l’accessibilitat del seu gendre a amuntegar diners fàcils per no res: com que era una cosa no gaire important, la notícia ha passat de puntetes: entre maedéus i geperudes.

Caputxins del pp

Aquests polítics que governen espana són com aquells caputxins de les processons tan nostrades com falses. Quan els caputxins es treien el cucurutxo, ja no feien por, no en feien, sobretot perquè reconeixies les cares: collons, si és aquell, o aquest xixarel·lo! I aquest desgraciat ens havia fet por? Serà pocapena! Amb aquests politicots passa si fa no fa, el mateix. No en saben, no en saben de governar, ni en saben de gestionar, ni de res, no en saben, els malparits. No serveixen per res, ni per fer riure, els dissortats. Són com el tren de la bruixa, poqueta cosa més: trauen la granera, els bruixots, i nyas coca: ni per fer por. De Guindos, l’altre, i una colla de perdedors i de demostrar que no en saben més. Granerada contra l’educacio, contra la sanitat, però sense saber a compte de quina cosa, quina serà la proposta, ni la reacció, perquè el resultat ja el sabem: ara, això, la culpa mai no és d’ells, no, és d’uns altres que ho feien remalaïdament fatal. Ells són savis i no poden equivocar-se. Porten mesos preparant la governació, anys. Porten mesos que ja governen. Però quina cosa, xe, què han fet? Pegar graneraes, a tort i a dret, sense venir a compte. No diran que, justament ells, que ja governaven en algunes ciutats i províncies perifèriques, decidien sobre sanitat i sobre educació feia molt, que justament allà on governaven, el fracàs d’aquests dos grans àmbits ha sigut d’estrèpit, mundial, com els pitjors exemples a seguir: però ells s’excusen que sempre n’hi ha algú altre que té la culpa, la fatalitat de viure contra ells. Pobrets, els caputxins del pp, vivint sempre a dins del cucurrutxo.

Aquests del pp ens ofegaran en la merda, en el fracàs, en la riota general, perquè no en saben, com no sabien els del psoe, però damunt aquests venien de sabuts, de pensar-se més llestos que ningú.
Traieu-los el cucurrutxo, pobres, i dieu-ho clar: ah, però si és aquest, o aquell xixarel·lo… Anem bons, perquè ens puguen traure de res. Hem eixit del fang per caure al tarquim. I damunt beatos, d’una església que odia la llengua dels valencians a mort. Pel que fa a la llengua, l’església valenciana manté comportaments xenòfobs, racistes, de simbologia creminal. Vet ací la seua falsa cara cristiana, de caputxins i cucurrutxos impotents. Que no valen ni pa mona. 

-La de pasqua? 
-Ca, home, no sigues ximple.  

Passió per la pasqua (1): la Rita, el fabra i el cego de marxalenes

Els espanols ja han fet els comptes: als catalano-valencians, pa-oli-sal. Rebaixeu-los la inversió, però obligueu-los a continuar pagant el beure i les putes. Vet ací la decisió meditada del pp espanol sobre el pp valencià. Home, Rajo, que ací fa anys que ens voten a cegues, sense mirar pèl ni tocar vores: ací a València omplim el parrús més gros amb tot de paperetes nostres, del pp, i ara ens castigues de nou, un altre colp, com si tinguérem la culpa, els valencians, del que t’ha passat a Andalucia i a Astúries.
Teniu raó, (pensem que dirà un home tan pelleringo com un combregaor de llepar-la al papa les hores que calga), però enlloc no són tan moniatos que, damunt d’encivellar-los mansiula per baldar-los, encara corren a portar-me ofrenes i presents amb les filles verges febroses.
-Les filles eren romaneses, mesiée, i ja estaven estovades de baixos per uns homenics que les reciclaven entre residus i femarses. 
-Vostés ja deuen saber que n’espere dels faves, sien falleres o albuferes: fidelitat, obediència, ceguesa si ens cal.

Sort que no ha afegit castedat, ni puresa, el malparit, ni farà passar la raspa per aquella zona escletxada, pelada de tan plomar-nos l’animal que és de goma.

Pose’m amb València:
«Sí, el fabra el tenim al pot, i la rita, que ara per ara no mourà ni un dit per no despertar-nos pecats o follies del seu propi infern valencià: ni guinavets ni llances, ni corbelles ni forques. Unes cuques molles!

– Qui farà de cego, Rita?
– Xe, Alberto, no me faces riure per los llavis, que porte los bigudís aficats entre cames.
– Després no em digueu que no demostre autoritat.
– Muts i a la gàbia, homos covardos, que conversar és per demés!

«Però, so bestiota, no deies que Mariano no entenia lo valencià nostro?»

Per la música: encara.

Ja és a youtube el concert de dissabte de la banda de Bétera i els cors d’Aldaia, Burjassot i Bétera. Això serà d’impressió, segur. [Veriueu-ho ací]

Diumenge vam canviar l’estil i vam pegar cap a Consolat de Mar, a Benaguasil, on s’hi congriava una altra festota, ara d’un rock destraler, de barbuts i camisa de quadres pegant a llaurador més que no a llenyataire: ara, llenya al bombo: Sènior i el Cor Brutal presentaven el seu nou disc, GRAN, i vam acabar per comprar el sobre sorpresa que el contenia, amb l’indi i la medalleta: de seguida vam pensar amb el corral de l’Ateneu, amb lluís Planes, dels pollastres planes i un dels salvadors de la cultura músical en els darrers mesos d’agonia cultural d’un país i un govern que s’hagués ofegat sinó és que la gent és més civil i compromesa que no ens pensem. Ara, el calvari no sabem quant durarà, però el ciri és va fent curt i la processó pega voltes als termes valencians que no troba on encabir tantes andes i desmais.

Sí, els barbuts són bons, divertits, fan bona música i quan peguen pels guitarrons i els instruments de xiquet fan cantar tothom, com en una taverna irlandesa, per agafar un símil llunyà, o en un riu-rau valencià de la Marina, hala, tot de gent cantant per la de l’ú, pel dotze, però aquests són del rock i ho fan que te cagues (amb quatre en ten prou), També tenen paraules i raons, i de colp l’aparició d’un santot de nom tio Fredo, que guaita com és de gran, amb tirants i armilla, saluda, i després acompanya un parell de tocaes.
Aquest estiu no passa que provem de portar-los tots a l’Ateneu de Bétera: hi havia una reprsentació a Benaguasil que feia embalum. A més, tenim el programa complet del mes d’abril: Consolat tirarà la casa per la finestra, però no serà per concerts i ganes de fer-nos passar la festa sense música ni músics. Sí, Consolat potser siga l’empresa que actualment més destina a promoure la cultura a tot el país, per la música sens dubte. Sense subvencions, ni tallar-se les venes, ni llepar el cul de llepafils cagamandúrrios.
Però com diu la meua dona, sempre n’hi ha que tenen el pet atravessat o pitjor, un malcagar de collons.