Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Un camí llarg

1

Nosaltres ja fa temps que vam iniciar el camí, vindria a dir el Pep. Nosaltres ja vam eixir en aquest tren, fa molt de temps. Vull dir que, com aquelles manifestacions multitudinàries, que el cap fa hores que camina però que encara hi ha gent que roman a la plaça, perquè la gernació és tan gran que encara ni han pogut de posar-se en marxa, això mateix passa amb la nostra independència. Ep, però nosaltres ja molt i molt que caminem, insistia Pep Guia, incombustible, que algú dels presents ha descrit com el nostre Jaume I del segle XXI.

Feia referència a això perquè cada colp més, hi ha gent que s’adona que l’única eixida a l’apocalipsi espanol és la independència, i aleshores ha parlt de l matemàtica recreativa  i dels percentatges d’independència real nord-sud. Molt bo, deia Vicent, això de la matemàtica recreativa del professor.

Bé, n’hi ha que són llestos i batalladors i ell mateix que no acaba d’arribar en aquest món, ho sap millor que no jo. Així que reconeix que, és ver, que si mai veurem aquesta independència, se l’apuntaran uns altres. Els trumfos els gaudiran públicament uns altres, malgrat que el resultat, el premi, li’l deurem a l’esforç de gent com en Pep, incansable animador dels Aplecs a la Muntanyeta del Puig.

«Darrer diumenge d’octubre, el camí ja és ben sabut, eixiu a la carretera, que cal aplegar-se al Puig.», canta Al Tall, en aquell LP de la cadernera o cagarnera, tant se val. Hem baixat al Puig a celebrar l’encontre amb uns quants amics, i a escoltar els discursos, enguany tampoc no els he trobat excessivament reeixits. Fem la contribució, la presencial i l’altra, tornem a dinar cap a casa i un altre any que empenyem: sort que alguns vagons ja han eixit camí de l’èxit. Perquè encara hi ha tanta gent indecisa si puja, si agafa aquest tren, si passa a l’andana, si arriba a l’estació, si comprarà cap bitllet, si passarà de polissó, si saltarà encara en marxa… Sort que n’hi ha que ja han eixit cap a l’única destinació que podria salvar-nos, als valencians.

Home, Strubell, sembla que has vingut a bonegar els valencians: avui ja no venim a dir «Pobres valencianets! Avui també podria dir pobres barcelonins, pobres…» Home, tot aquest discurs sembla que es mirava el melic i errava el tret. Si baixes a València, un altre colp, no et passes tota l’estona parlant dels teus del nord, i assenyalant-nos com uns pobres desgraciats del sud… Ja sé que volies dir una altra cosa, tu, però has dit el que has dit, llarg i poc lluït.

És un moment, un mig matí, com el mig pollastre d’Enirc Valor, però que val molt i paga la pena de viure cada any, mlagrat que encara no hem trobat el clau que farà tornar el pollastre un pollastregot. Per tot i tant com representa pujar (en cotxe) a la muntanyeta, a saludar els amics, a comprovar que, perquè siguen grans i s’estiguen tants anys, no han perdut pistonada. A més hem vingut acompanyats de gent de sa Colònia de Mallorca (poca broma, els de Sant Pere!), i de gent d’Arenys, i hem topat amb exalumnes que han vingut a saludar-nos, i encara hem comprat l’últim disc de Maria del Mar, unes papes i una coca.

Però espavileu-vos, no trigueu a comprar el bitllet, xe.

Viatgers al tren!

Enric Valor a Bétera

2

Enric Valor és present a través d’una exposició a l’Ateneu de Bétera. Òscar Pérez, un dels comissaris, en fa una xerrada bonhomiosa, sobre el rondallaire, gramàtic, narrador, novel·lista, homenot Valor. Molts anys i trenta-sis rondalles no són suficients per descriure el deute dels valencians a l’escriptor. Vint-i-cinc persones a la conferència. Però centenars de xiquets i joves que han passat al llarg de la setmana a veure l’exposició. Fa uns mesos, fa un any o dos, aquesta eficàcia per la cultura fóra impossible i impensable, a Bétera. L’ateneu ho ha fet possible, de fa uns mesos: un programa extraordinari, com no podíem imaginar. L’exposició, la conferència, els joves, però és que ahir va ser Llorenç Giménez, que va inaugurar la biblioteca, i la setmana que ve serà Escola Valenciana que desembarcarà en pes a la plaça del Mercat. Impensable fa uns mesos, un miracle tanta activitat de tant de nivell. Educació, cultura, música, literatura, tallers, itineraris, danses, cuina, mitjans, periodisme, xarxes socials…, un programa que voldrien molts ajuntaments i institucions oficials, independent i amb independència, lliure. Per diverses circumstàncies que no explicaré, hi havia a l’ateneu avui persones que venien de lluny, a escoltar i veure com ens organitzem. Com ha sigut possible aquesta explosió d’activitat contra tanta crisi i rebaixa moral. Com.

Això mateix, pregunteu-ho: demaneu-nos com ha sigut possible.

Benvinguda la Pelitrúmpeli (2)

3

Joves i esforçats editors en temps de crisi, carregats d’esperit i d’il·lusions, de formació sòlida però d’expressió polièdrica, multifuncional: música, literatura, il·lustració, teatre, periodisme, gestió cultural, vídeo… Tant se val, hi ha una fornada de joves amb una empenta formidable, que va traient el país que tenim, que som.

Apareixarà d’ací a poc el tercer número del nou còmic valencià adreçat a la xicalla: qualitat, cura, millores a cada número, noves propostes… No és un país fàcil, ja ho sabem, i aquestes iniciatives no reben res, res de res. Però qui rep ara mateix, res? Ja sabem que si no és que ho traiem tot nosaltres, endavant, ningú no ens plegarà les garrofes ni ens carregarà els sacs. Així que coratge i força…

Fa cinc dies, la Nova Muixeranga d’Algemesí estrenava un nou espectacle  ‘Som de la Pelitrúmpeli’ homenatge a aquell disc d’Al Tall símbol d’una de les poques iniciatives de música per als xiquets, fills del valencianisme jovenivol i brutal, ara teniu al carrer l’oportunitat d’afegir-vos a una altra gran iniciativa. El còmic: per la Pelitrúmpeli!

per veure’n més i subscriure-vos:

http://lapelitrumpeli.wordpress.com/

http://www.lapelitrumpeli.com/

Publicat dins de regals | Deixa un comentari

La prostitució valenciana untava l’arquitecte Calatrava

1

Rita, Camps, Gerardo, Blasco… tots adulaven l’arquitecte Calatrava, malgrat que, a ell, no li calia, que ell slet ja es considera déu en la terra, i més coses, segons l’amic Josep, que encara el té per bon arquitecte. Però ara ja va descobrint-se que, almenys, també és un bon corrupte, un dels majors corruptes mundials, a veure si l’interpol el posa en cerca i captura, que acceptava milions d’euros per projectes de fum. No era prou que ja s’havia enriquit a esquenes dels valencians. No era prou el bunyol que ha anat deixant al riu, no era prou el pastís esquitxat, apitxat, embotit d’edificis superflus, que no saben si usar per noces, per funerals o per convertir-ho en casa de llums. No era prou.

Ara que l’esquerra ha tingut accés als contractes, als excessos, Calatrava ja en forma part, com un membre honorífic del prostíbul valencià. Un altre. Com el Crespo alcalde de Manises, com el Crespo expresident de la CAM, com el Camps expresident de la Generalitat, com el Blasco ex, aquest de quina coa és ex? Com la Rita examant del Cabanyal, com el Fabra expresident de la dipu, com el Rus, ex-odi a mort als mestres valencianistes que diuen aleshores… 

No me n’havia refiat mai, des que vaig veure aquell programa de Malmou, el tors (la caradura, Cala), on ell quedava com un xitxarel·lo. Però ara ja es veu que, a més, és un corrupte que ha parat la mà per coses que sabia que no eren viables: i l’ha parada a pleret: gairebé tres milions d’euros en canvi de fum. De no res. Xe, un refilldeputa. Ep, solament per dir-ho valencià i claret.

Vet ací el gran arquitecte, el gran artista, l’homenic, que a més té la seu social a suïssa, per estalviar-se de pagar impostos i no sé què més, en favor dels valencians. Ni IVA, ni almoïna, ni propina…  Aneu, maricons del cul i putetes, a llepar-li el cul, quan us vinga a plorar al balconet de l’ajuntament, a la placeta de la marededéu on té la cofurna, davant la desemparada. A veure si rebenta o es mor de penediment i ens torna el que ens ha furtat en obra social i llepaes de cul a totes les confraries falleres de la secció especial.

Enric Valor i Llorenç Giménez a l’ateneu

2

Hem inaugurat una exposició sobre Enric Valor a l’Ateneu de Bétera. S’hi estarà fins al 31 d’octubre. Aquesta setmana, tot de joves de l’institut i de les escoles del poble passaran per la plaça del Mercat núm. 5 per veure-la. Hi ha un documental, els regalen una auca, i per molts d’ells, serà la primera vegada que entraran en aquest espai nou. Hi fan cultura, què? Es demanaran, ells, i també molts dels mestres que els acompanyaran. N’hi ha molts que encara no ho saben, que hi ha un ateneu al poble. Que s’hi fa cultura. 

Dijous, Llorenç Giménez inaugurarà la biblioteca de l’ateneu: una donació d’editorials i de gent particular que ja va configurant un dipòsit de llibres important. Durant tres dijous, els últims de cada mes, la veu de Llorenç servirà per presentar llibres, explicar rondalles, animar un altre espai obert i lliure. És un regal del contacontes a l’ateneu i, sobretot, als xiquets del poble, de sis a set de la vesprada. 

Divendres, serà Òscar Pérez, el comissari de l’exposició, o una cosa semblant, que ens farà els honors d’explicar el Valor d’Enric Valor: entre la literatura i el compromís. Serà la nostra setmana especial de contribució a l’any Valor.  
 
Si ens veiem amb cor, encara per Nadal, convidarem a dues persones que en saben molt i s’estimen molt l’escriptoràs i narrador de Castalla: em referesc a Vicent Escrivà i Jem Cabanes. De tot això, encara no hi ha res fet ni lligat. De fet, no els ho hem dit, encara. Però juntar-los tots dos, em faria recordar un matí a València, en la tauleta d’una terrassa parlant-ne amb passió, sabent-se què deien, què es deien. Juntar-los tots dos seria una manera de cloure l’any Valor com un homenatge, gairebé com un miracle. En favor de la llengua primer, després l’amor a la narativa.

Falconeti Fabra

0

L’últim estirabot de Carlos Fabra (encara és el president de la diputació de castelló?) ha sigut encomanar unes quantes parelles de falcons perquè espanten l’aviram del seu aeroport particular que, recordem-ho, encara no és obert. Ves, que no hi ha avions, ni res que no siguen catxirulos, o paperets o voliaines naturals d’aquelles serres del Maestrat. Però ell ha obligat a fer la despesa de milers d’euros, per espantar els verderols, les blanques, les cagarneres dels collons, que violen l’espai aeri del seu invent. Així que, entre el director de l’aeroport i el seu equip (que cobren un ou), el manteniment de pistes, els mecànics dels aparells que no hi són, els bombers d’urgència, el personal de terra, els bidells i ara els falcons, tot plegat ens costa milions d’euros anuals, que no sabem qui paga. Qui ho paga, Carlos? Els valencians? Els valencians de Castelló? La teua família, que viu sencera del pot funcionarial i polític que t’has muntat des del franquisme? La figa mandanga? Qui paga tot el desficaci dels capricis i bogeries d’un home malalt? Qui paga l’absurditat d’un aeroport fantasma enmig d’una crisi que no atén ni les obligacions sanitàries, educatives o farmacèutiques mínimes?

Falconetti era aquell dolentot d’una sèrie dels anys setanta, un home roïn del cinema, un actor… Però aquest cacic que vol ser comissari, president o reliquiari de província, tant se li’n fot, és real i el paguem tots, mentre els uns li riuen les gràcies o li llepen el cul, com aquell estaquirot de rei sense vestit que volia ser emperador.
Això no és comèdia ni ficció, és la realitat de cada dia dels valencians, de milers de valencians que pateixen per passar cada dia, la setmana, el mes, mentre n’hi ha pocavergonyes amb aires feixistots i prepotents.

ETA plega, en favor del país.

0

Del seu, en primer lloc. Del nostre, i d’espana també. Perquè qualsevol renúncia a la violència és un pas endavant, per tant, acurtar la distància fins a l’aconseguiment de la llibertat. Ací, indubtablement, guanyem tots, malgrat que alguns no ho pensen.

Ahir no vaig escriure res, a posta. Vaig preferir que ho feren els periodistes de primer, els polítics, els professionals. Avui, després que ja ho han fet milers de persones, i malgrat la incomunicació amb el món de l’Hotel València Palace (ells no posen l’accent), malgrat que no he llegit gairebé res, que no fos lligat a la pedagogia, a la direcció i a la gestió de centres, avui ja em trobe amb cor de dir alguna cosa més. Per exemple, que el camí per resoldre el conflicte basc no s’ha acabat, però ha avançat molt en la solució, molt, inqüestionablement. Les violències són difícilment justificables, encara més difícilment defensables, malgrat que siguem agredits. Però no tornar-se’n d’una agressió és gairebé impossible. I ves si la història està farcida d’exemples.

L’únic camí possible és el diàleg, tan difícil de vegades. Com més caminem tothom en aqueix sentit, més guanyem, per la democràcia, per la llibertat dels pobles. Espana es pensa que és un model de democràcia. Naturalment, en canvi de no renunciar, una part important de la població, als privilegis que els va donar el franquisme, per la força de les armes i d’un colp militar. La mancança democràtica, de veritable pràctica democràtica, fa creure polítics, mitjans, església o militars, que en votar cada quatre anys, tothom ja està batejat, impregnat de ser demòcrata. Com de fàcil l’esquerra i la dreta espanola parlen de l’estat de dret. Amb tota la literatura i retòrica que saben posar, teatralment fins i tot. En canvi de no renunciar, de no furgar, de no tocar res de res, de tot allò. Sí, fa molts anys, del franquisme, però ací la memòria històrica encara no és revisable, ni la llibertat dels pobles, ni la democràcia mateix, si aquesta permet de decidir una cosa diferent que, els poders lligats i establerts i pactats amb els hereus del franquisme, van decidir plegats, sota l’amenaça de més colps i més pors.

No oblidem que, encara alcalde de València, Rita Barberà manté el dictador i assassí Franco com a fill predilecte d’aquesta ciutat. Doncs malgrat aquesta poca cultura i respecte democràtic, el diàleg és l’únic camí, i aquest salt qualitatiu d’ETA, d’abandonar les armes, és un exemple ací i enllà que haurem de saber llegir, comprendre i interpretar en favor de la llibertat dels ciutadans, dels bascos, i de la resta de ciutadans de qualsevol país. Cada colp que algú renuncia a les armes, avancem, i aquesta notícia d’ahir pagava molts esforços d’ambdues bandes. El dolor no s’ha acabat, és veritat, perquè el dolor demana molt de temps, molta comprensió, molta pedagogia. Però ara una banda del conflicte ja és en el camí del diàleg, que esperem que tothom siguem capaços d’aprofitar.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Corredor de putots

3

Excessiva eufòria. Excessiva festa, i lloes davant el fum. Uns dibuixos sobre el mapa, amb espana, no assegura res. Res de res. Però ací sembla que tothom ja menja de l’olla, d’una carn del porc que en sabem el nom, però res més. Fins i tot, gosaria de dir que no és ni viu ni engendrat, aqueix porc que ens han volgut festejar abans d’hora. Per corruptes, que és el que són els polítics que celebren lloes, a dies d’unes eleccions. 
En to cas, ells ho tenen clar: l’assumpte passarà per madrit, i els que més pagarem serem nosaltres. En realitat, ho pagarem tot, completament, encara que Alacant, o València, siguen els últims de la fila.
Sí, han dit ‘blat’, abans de tenir el sac lligat, quina llufa, quin error majúscul: i tot de polítics, i de mitjans ja es feliciten de l’aconseguiment. No podem ser més moniatos! O monicacos. Si cada any paguem a espan la meitat del que costa el corredor, sense que n’hi haja retorn de res, i aquest presidentet provincial encara s’hi afig, a commemorar amb espana. Quina fluixera, de cames i d’esperit. Companys els hagués engegat a mamar.
I aquells putots, Blanco i la companyia, no paren de riure, de riure-se’n, com fa tres-cents anys. Tot aquest temps de burles i de riotes. I aquesta, davant d’eleccions, és una més. Una altra victòria contra el país.

En tot cas, encara és pitjor: pensar que tot això serà fins el 2020 o el 2030, o pitjor. Alegrar-se’n, del fals tracte d’espana, significa que ja hem claudicat, que ens aconformem de continuar de genolls vint anys més, com a mínim, en canvi del corredor d’ovelles en vagonetes. Vet ací: per què collons ho han de decidir ells, aixo? 

Fotre, sí, un corredor de putots, ells, i de més putots, uns que semblen que es fan passar pels nostres. Quina vergonya, tot plegat.

La Caseta Blanca, a Bétera (i3)

0

Ens acomiadem d’aquelles dones que tan bé ens havien atés, i no vull pensar els comentaris posteriors, de les muses: oh, quins homes més estranys, sobretot aquell de la barba que s’expressava d’aital manera, i imagine que, el diumenge següent, l’endemà, les dones agafarien les mantetes, els drapets, els fregalls, els plumeros, els espolsadors, i deixaren aquell redós preparat per rebre el nom de santuari, dels valencians amants de les lletres. Net, almenys. Pulcre per versar un colp l’any, si molt m’ho apureu.

Venim caminant a l’ateneu, ens preparem per a la conferència del Poeta, que no ens deixarà indeferents, ens enjoiarà que no hi ha cap indret, que puga reunir totes les condicions: la passió de la Caseta Blanca té un valor extraordinari, sentimental i literari, sí, de primer pel que significa pensar aquelles festes privades d’uns joves, escriptors, liberals, vividors, en aquell segle XIX, no ho oblidem: després, amb la mort de Querol, l’indret passarà a tenir la condició necessària: santuari. Hi haurà més morts, de dones joves i grans, la paÜra de la tuberculosi, i la Caseta esdevindrà única, l’autèntica renaixença, la porta del paradís, el vi francés, la mare de déu de l’amor formós: del paganisme al misticisme, a la filigrana. 

Ara cal deixar venir un nou Aguirre Matiol, un mecenes que vulga recuperar l’ofici de potenciar la cultura, els poetes, un home de valors altíssims, suprems, que deixe organitzar unes paellotes, que porta una banda de música, que trobe unes peretes de llum, una garlanda, uns jocs floralescos ben valencians… en favor del Jardí edènic, d’un topònim final, mític, de la vida moderna dels valencians. OB, la meua caseta!

Però la crisi, ai, potser que estovara el deler, allunyarà la febre, el record que un dia Bétera va tenir la visita d’un home de la Safor, que també escrivia versos, com Llorente, com Querol, que tanque definitivament aqueixa maleïda tradició d’oblits, dels valencians. Per Josep Piera, que un dia va ser a Bétera.

«Jo tinc, al peu de la serra, una caseta… 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La Caseta Blanca, a Bétera

0

Vam ser convidats en qualitat d’acompanyants a
visitar la Caseta Blanca, per fer de guies de l’escriptor Josep Piera,
avui mateix el gran deler humà per la Renaixença, i de l’estudiós Rafael
Roca, l’entés més gran en l’època i en el mateix Teodor Llorente,
màxim representant d’una generació poètica, segons Piera i Roca,
erròniamnet oblidats durant massa temps i masses circumstàncies.

Com diu Piera, els valencians som fills d’una
tradició d’oblits, i afegesc, encara paguem acarnissadament tantes
torpeses.

La visita va ser d’antologia freudiana per múltiples raons, i
cadascun dels exploradors de segur que explicaria a la seua manera la
vivència d’una vesprada incomparable, però mesurada i distreta per com
haguérem pogut acabar, aquell jorn a cals nous Aguirre Matiol.

De pirmer agafem aquell passadís tan ben treballat
per Pasqual, l’estatger, unes bardisses interminables fins allà enllà, i anem directes, sense preàmbuls a l’encontre de
Bibi, una de les propietàries principals, neta d’un constructor antic
soci valencianista, Josep Tormo. De fet, ella em farà fotografiar el
seus iaios, perquè assegura que, sense el seu esforç, de la Castea
Blanca no en quedarien sinó les engrunes simbòliques.Potser que realment és el que en queda, de tot plegat, malgrat que Josep vol veure més coses, en tot allò. I potser que tinga més raó que no pensem. Cal seu poeta per literaturitzar la vida, i ell d’això en sap com ningú.

Josep Piera assenteix, perquè els valencians, diu,
som mestres a enderrocar, a desfer-nos del patrimoni de valor i
baratar-lo per modernors que no arriben a la categoria de la quincalla.
Bons som els valencians, caguen redeuma.

Entrem a la capella neogòtica (amenaçadora), de la Verge de l’Amor formós (Josep, a l’església de la Puríssima de Bétera es conserva una capella dita així, de l’Amor Formós, amb una campana regalada pels propietaris del mas d’Aguirre, conservada en mal estat, però vet ací la casualitat i el segon dels miracles. La campana hi és, i la capella). El poeta va explicant a les joves dones que l’acompanyen, joves muses convidades per Bibi, que l’escolten adelerades: són autèntiques dames blanques o dames d’aigua, solament els manquen els tuls, les gasses vaporoses, les sedes, en comptes d’aquells vestits moderns i vulgars de dones terrenals.

Què dura la visita, tres hores? Seran tres hores que el poeta anirà versant, i elles, les muses, l’escoltaran com solament ho saben fer les dones immortals.

Final del segon capítol.

Muntanya Màgica o Santuari

0

Bétera, qui ens ho havia d’encomanar, sinó un poeta un dels escriptors de referència del país, Josep Piera, que Bétera podia triar entre dos grans qualitats magnànimes? O triar-les totes dues, per què no?, si és que ho volem tot, que fa massa temps que ho perdem gairebé tot, i és hora de dir prou, els valencians, prou de saquejar-nos, prou d’oblits, prou de renúncies…

A tomb de quina cosa, aquest puntual regalot, de sentir-nos, de guanyar autoestima, que tanta falta ens fa com ens fa. Sí, ve a dir l’escripotr Josep Piera: vosaltres sou l’únic referent al país, sou el topònim, sou el lloc de peregrinació, sou l’ull de la Renaixença valenciana, homes de Bétera, poca broma: que baixen els àngels, que vigilen els arcàngels, que voltegen les campanes, també aqueixa de l’ermita que, segons ell mateix, Piera, va ser regalada per la família Matiol, la campana dita de la Caseta Blanca.

Ja ho he dit, el nom, el lloc, l’indret, el punt geodèsic si voleu a partir del qual han de girar, rodar, voltar la resta de mortals, d’escriptors, poetes i lletraferits, el mas de Guirri, senyors, a partir d’aquesta Caseta Blanca on aquells homes i prohoms de la literatura feien versos, escrivien, es llegien en veu alta, menjaven, bevien vins francesos, fumaven havans, i celebraven festotes privades. Sí, ací va morir Querol, Vicent Wenceslau, i llegia Llorente, i Iranzo, i anaven i venien, primer en tartana, després amb tren i amb tartana, i el vi estovava les muses i els inspirava.

Aguirre Matiol, Josep, va ser el mecenes, segons Piera, juntament amb Trenor, els dos únics mecenes de la llengua i de la bona literatura, i tant de bo altres empresaris valencians, també els de Bétera, li feren una miqueta d’ombra. Xe, quin dia, Josep, quants moments, i quantes imatges. Per molts anys, aqueix discurs, tanta capacitat per adelerar-nos en el XIX, en la poesia, en la Caseta, en el poble, en l’autoestima. Com t’ho van agrair els escoltadors atents, amatents, anit a l’ateneu de Bétera.
Prou d’oblits, ara. Bétera ja no és solament la fi del món, que deia Sanchis Guarner. Ara som el paradís, el lloc on volem venir a morir, a gaudir, els poetes i la resta de moridors.

Seduccions de Marràqueix

1

Èn aquest lloc no hi ha aigua sinó roques
Roques eixutes i el camí polsós
[…]
Aquí un hom no pot jeure ni seure ni estar dret
Ni tan sols hi ha silenci en aquestes muntanyes
Només hi ha el tro eixorc, sec, sense gota de pluja
[…]
Si almenys hi hagués remor d’aigua…
T.S. Eliot (la terra eixorca, versió d’Agustí Bartra). Fragment.

Viure l’efímer com a totalitat del ser. No importa on, ni cap a on. De viatge. Sempre de viatge. Ara, espiral amunt, cap a Marràqueix.

Bienvenue au Paradís, vaig llegir en una paret. Era la propaganda en colors d’un film. (…) No hi havia cap riu, ni cap font, ni cap arbre, pintants en aquella pobra paret de calç.
L’anunci no mentia, tanmateix.

 

És ben bé l’inici i el final del llibre Seduccions de Marràqueix, de Josep Piera, l’escriptor que ens visitarà d’ací unes hores si res no ho torba, acompanyat de Rafael Roca, professor de la universitat de valència i especialista en l’obra de la Renaixença, en especial sobre Teodor Llorente.
Són unes quantes frases triades a l’atzar, per endolcir la guàrdia aquesta nit, a l’ateneu de bétera. fa quaranta-cinc minuts que no ha entrat ningú. Potser perquè és l’hora de sopar, i els amics, els coneguts, i encara més gent són de sopar amb Compromís, la formació local de compormís de bétera.

A la meua esquerra hi ha dotze fotografies d’una exposició sobre Marràqueix. Vaig convidar l’escola del poble que busqués rastres de gent d’aquella ciutat, que els convidés a visitar l’exposició, a parlar-ne de records, d’emocions, de sensacions. No sé si m’han fet gaire cas. El mes d’octubre és fotut per a l’escola, per les programacions, la documentació, i una oportunitat tan real com aqueixa potser fa més nosa que no pensem. Són rostres d’impressió, de mirada feridora, robada, perquè la voluntat de ser fotografiats, què voleu, no existís allà enllà, de segur, almenys com entenem els occidentals que cal presentar aquests homes i dones que són penjats d’aquestes parets. El ferrer, el comerciant, el sabater, cap rostre no és feliç, ni els homes ni les dones ni els xiquets. Color, impressió, i detalls de portes o carrers o arquitectures. No sé si em fa gens el pes, l’exposició, si no és que em fa patir. [L’anunci no mentia, tanmateix.]

Per a mi, Bowles, és un pesat. Però el conec ben poc. No vaig passar de la pàgina quatre. I la pel·lícula, quin avorriment. Ahir vaig saludar Kanduri, un home d’allà enllà, que fa anys s’hi va instal·lar, al poble. Treballava amb el meu sogre, la taronja, el camp, a jorns perduts, de temporer, ara això, ara allò. Ara ho fa amb un tio de la meua dona. No m’atrevesc a demanar-li que passe per l’ateneu, a veure si es reconeix. No ho sé. Seduccions d’occident, potser. Demà eixiré de dubtes, li demanaré al savi Josep Piera que em trega de dubtes. Sobre Marràqueix, i sobre més coses.

L’anunci no mentia, tanmateix.

Comunicat de la Unió de Cooperatives d’ensenyament valencianes

0

Estimats companys,
La situació econòmica en què ens trobem no es gaire optimista, tot i que
s’anuncien retallades pressupostàries per tot arreu. Per a les
cooperatives d’ensenyament, la situació que travessa a hores d’ara la
tresoreria de la Generalitat Valenciana és crucial, ja que, en gran mesura, la
nostra estabilitat econòmica en depèn completament. A ningú no se li escapa
l’estat de feblesa actual. Els centres públics reclamen el pagament de les
dotacions de funcionament del que portem d’any 2011. Els centres concertats en
pagament delegat, i també les cooperatives, reclamen les quantitats referides a
les despeses de funcionament del tercer trimestre de 2011 (juliol, agost,
setembre). Les cooperatives en mòdul íntegre, a més a més, no han cobrat les
partides referides a sous i salaris. La situació es greu. La majoria de
cooperatives gaudeixen de l’acord de la UCEV amb entitats financeres, CAM i
Caixa Popular, acord pel qual aquestes entitats avancen els diners del
trimestre a raó d’un terç mensual, independentment del moment en què la Conselleria
fa efectiu el pagament corresponent. Però aquestes entitats no paguen
el següent trimestre fins que no tenen cobrat l’anterior. Els responsables econòmics de la Conselleria d’educació han donat l’ordre de pagament i són
ben conscients de la magnitud de la situació… Encara així, les coses són
com són. És en Hisenda on s’atura l’expedient i es retarden els pagaments, qüestió de prioritats, quan no hi ha diners…

Es preveu el pagament del trimestre ben prompte, però… De ser així a més
d’alleugerar la situació de les cooperatives sense acord amb les entitats financeres
tindrem respir per afrontar amb certa seguretat el següent trimestre. Però les
coses no van bé, hem de ser-ne conscients.

Per la nostra banda, a UCEV no hem pogut sinó queixar-nos, denunciar en
premsa la situació i demanar una entrevista urgent amb el Conseller d’Educació,
Formació i Ocupació, José Císcar. Hem fet més gestions, però el resultat és que
seguim esperant i confiant; esperem que ens reben com pertoca i confiem en el
pagament imminent, esperem que la situació no es torne a reproduir i confiem en
millorar la nostra interlocució per tal d’estar assabentats d’avantmà. No us dormiu,
penseu què heu de fer, què hem de fer, per minimitzar l’impacte d’aquesta
situació en el viure de cada dia. Segons que anirem sabent, rebreu
més informació. Però si teniu suggeriments, seran benvinguts.

Rebeu una cordial salutació, Luiso Cervellera, president d’UCEV UNIÓ DE COOPERATIVES D’ENSENYAMENT
VALENCIANES

Bé, aquesta és al situació econòmica ahoresd’ara de l’ensenyament cooperatiu del país valencià. Pòlisses de crèdit, interessos, despeses, inseguretat…
Avui mateix, responsables de la nostra cooperativa i de la Masia han visitat el cap de finançament (és qui signa l’ordre de pagament dels concerts econòmics). Segons paraules d’avui:
– Prepareu-vos. Potser la setmana que ve pagarem alguna cosa. No em demaneu què passarà a gener. Però espere que tingueu una bona vidriola i un bon compte de subsistència per a èpoques de crisi.
[la cap d’administració ha tornat blanca, pobra. Tremolant.]

Va de bo!

0

La conselleria elimina uns centenars de llits, incloent-hi llençols, matalassos, coixins i tota la mandanga. Total, diuen (!), una vintena de milions d’euros d’estalvis anuals. Si fa no fa, el que ens costa als valencians pagar el putiferi de Rita, Camps i Eclestone sobre la fórmula One. Això sense comptar els milions d’euros que perdem cada dia amb aquell altre putiferi dels fems, d’una planta de residus que regalaven rellotges d’or, bosses de loewe i altres luxes destinats a persones amb nom propi (voldríem saber a qui? tenim el dret de saber a qui es destinaven els regals de la corrupció valenciana).
La CAM ja brama on la balena, però bànkia, recordeu-ho, paga a Olivas, entre altres directius, el que costa de traure els llits de valència, per exemple. Exagere el justetet, home.

Tot plegat va tocant fons, i paga la sanitat i paga l’educació: segons que denuncia el president de la Unió de Cooperatives d’ensenyament, Lluís Cervellera, la Conselleria fa tres messs que no paga les nòmines dels docents de l’escola concertada, el 60% de les cooperatives valencianes no han rebut la quantitat corresponent al concert. N’hi ha cooperatives que fa quatre mesos que no han pagat els seus mestres perquè no han rebut un gallet, viuen de crèdits i de subsistir particularment com poden.
La situació és en un carreró, però ni així el desgovern del pp vol desfer-se dels luxes als quals ens va lligar l’expresident Camps, un desastre de govern sense nom ni decència. Ara, l’home no venia sol: Gerardo, Serafin, Costa, Cotino, Rita, Rus, Blasco… noms propis protagonistes d’allò que va destapant-se, per vergonya i per pocavergonya.
I són aquests, segons els mitjans afins, qui vindran a salvar el món, a partir d’un mes, o un mes i uns dies…
-Xe, agafeu-nos despullats, per no haver de cagar-mos damunt, damunt, en els camals.

Benicàssim: on és la plaça?

1

«Tot poble és una plaça. Vull dir que es conforma al voltant d’una plaça.» Puta postguerra, Josep Piera.

Hem passat dos dies a Benicàssim, amb els xiquets de l’escola, un temps fantàstic millor que no el de l’estiu, i la mar, aquella aigua neta, de platges solitàries (quatre o cinc pensionistes que es passen l’any torrant-se la pell, vivint d’alta categoria), com un estiuet enmig de la tardor que convidava a quedar-nos-hi a viure. Quina llàstima haver de tornar a la feina, deixar aquella excel·lència de paisatge, tret d’aquells edificis d’apartaments, la combinació de la mar i les muntanyes roges del Desert de les Palmes són un miracle, que els valencians, uns quants solament espavilats i fills de puta, es van encarregar de desfer de la nit al matí. Diu Josep Piera que el nostre paisatge, els nostres pobles han canviat més en cinquanta anys que no en mil anys. Té tanta raó, que fa oix de veure què ens ha passat: ens han arrebatat tanta bellesa, pel negoci d’uns pocs desgraciats, com no ha passat enlloc del món civilitzat. 

Tant se val, d’això n’he parlat en altres apunts, de com hem sigut capaços de derruir el país, però això dels pobles, encara clama majorment al cel. En una de les activitats, vam buscar rastres pels carrers de Benicàssim, cases a dos mans, balconades i finestres de reixes nobles, portes, porticons, panys, això i allò, detalls d’una vida rural difuminada per l’enveja, l’autoodi i una concepció de la bellesa equivocada. Cal veure Benicàssim com un exemple dels horrors màxims que ens han passat en els darrers anys, als pobles, als habitatges, a les places, als carrers… Com hem bescanviat autèntiques cases per horrors. Allò del festival de música alternativa, o de rock o tant se val, ha permés també transformar cases en pubs, bars, cafés, restaurants i altres locals que competeixen per la lletjor, per fer ús de les façanes per empastifar-nos la vista, el sentit, equivocar-nos la desmesura i la permissivitat municipal de deixar que tot li val, pel negoci. I això durant dos mesos d’estiu, després, la resta del temps de l’any, allò és una completa ruïna, un desert, un abandonament… Solament que hi resta la lletjor, això, per la gràcia d’uns quants espavilats que hi trobaran negoci, a desfer-nos els pobles amb qualsevol excusa.

 Sí, Benicàssim és l’excusa, un model que es repeteix ací i enllà, tantes vegades com pobles, petites ciutats, o ciutats grans senceres tenim els valencians. És la dèria valenciana, una més, per substituir-nos qui som, per renunciar a ser, per creure’ns, fer-nos creure (algú en serà responsable?) que allò dels altres, aquells horrors florits que en deia Cortázar, de bescanviar cadires de boga o de vimet o balancins que eren autèntiques peces d’art, per aquelles ferros i aluminis de flors estampades tan angunioses. 

Transformacions rapidíssimes i ingrates, inevitables, que diu Josep Piera, a Puta postguerra. «No s’ha sabut aturar tanta deformació. O, ni s’ha sabut, ni s’ha volgut, ni s’ha pogut.»

Açò, si m’ho permeteu, ja no calia:
Ara, a fer la mà, els pobles valencians. I si encara queden algunes restes que diuen:ací van viure els valencians, en una època, que no trigarem a desfer, a bescanviar, que el rastre no ens assenyale per la vergonya. No, jo no, jo no ho sóc, de cap manera. Valencià, mai! espanol en tot cas, i fill de puta l’últim.