Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Itineraris i descobertes des de l’Ateneu

0

Diumenge comencen els itineraris que organitza l’Ateneu de Bétera per a la tardor, amb una passejada-descoberta de la vegetació de ribera pel riu Túria. L’eixida és a les nou del matí des de l’Albereda. En realitat, l’itinerari virtual comença aquesta vesprada, amb una projecció conferència de Toni Marzo (a les vuit al corral de l’ateneu), sobre el riu i tot allò que li fem passar. Que el riu ens retorna amb escreix: eixut, cagamànecs, expremut, brut, pudent, desviat, sense ànima ni esperit… Més valdria que estigués completament mort, que sigués mort i remort.

Però l’itinerari de segur que paga la pena, amb gent que en sap, d’explicar i de decobrir i interpretar. Esmorzar de casa i cantimplora, com antigament. No li val a deixar res per terra ni abandonat. Fàcil per a menuts i famílies pro-pícnic, també per a holligans del naturalisme.

 

Sant Miquel, trau-los los ulls!

1

Avui és Sant Miquel, i Llíria celebra la festa grossa. El sant podria esmolar la seua espasa i tallar-los les cames, sense contemplacions ni clemències, sense perdó que alliçonaria l’Eastwood, en aquella magnífica pel·lícula, a tot de malparits que abusen encara, enmig de l’apocalipsi que dibuixen els mitjans: xe, furtant a cabassos, els cabrons.

M’expliquen el cas d’una dona jove de cinquanta-cinc anys, que ha de demanar que menjar a la seua filla, que si no l’ajuda es morirà. Una pensió de tres-cents euros, que s’ho perd tot en despeses d’aigua, llum, casa, cansada de tocar portes, de buscar feina dies i dies, de passar un carrer i un altre, explicant a cal metge, com és la duresa d’una vida: –solament que em queda de fer de puta, diu, i  ni per això no em voldria ningú.

Hi ha milanta casos així, milers i milers, de drames que no podem suportar, ni escoltar, ni imaginar-nos. Tot de petites històries que van descobrint on hem arribat, per l’avaricia dels banquers, la corrupció dels polítics, la torpesa de tants assessors i directius. Ara les coses van tan nues que no es poden amagar ni les vergonyes.

Rodrigo Rato, i Jose Luís Olivas, models de puritanisme, de valors del pp tan cristià com gloriosament espanol, cobren cada mes, l’un i l’altre per separat, per damunt de cinquanta milions de les antigues pessetes cada mes. Cada mes, aquests gripaus s’emporten cinquanta milions, multiplicat per catorze pagues. Aqueixa és la moral, i l’ètica, i la lliçó perfecta del pp, dels banquers, dels polítics…

Mentre n’hi ha que podrien explicar-nos una altra realitat diferent, dura, tan real com aqueixa, que representen dos pocavergonyes sense escrúpols, que Sant Miquel els talle els cordons, mentre dormen. Aquesta nit, abans de l’alba, que no ixca el sol si no cal.
– A per ells, miquelot de llíria!

Espana és immoral

3

Espana és immoral, i Merkel faria bé de no venir a salvar-la, pels despropòsits de tants anys i, el que és pitjor, per la confessa voluntat de continuar engradint la immoralitat amb nocturnitat i traïdoria. 

El govern demana esforços als de sempre, però tolera el lladrocini i el robatori continuat als pocs de sempre: el govern valencià retalla sous de mestres i altres funcionaris, elimina ajuts a les escoles, a institucions de caire social, en canvi de permetre abusos d’amigots i familiars: per exemple, tolera que els directius del fem valencià (encarregats del control dels residus), tinguen sous astronòmics, alguns d’ells per enriquir-se. Deu directius cobren més de setanta mil euros anuals. Més de trenta en cobraven més de cinquanta mil anuals, el 2008. El 2011, atenció, el nombre de treballadors que cobrava més de cinquanta mil euros eren 82. Per tot això, han apujat la contribució del fem el 150% a més d’un milió de valencians. Immoralitat i robatori? El sedàs legal d’una majoria absoluta que és una vergonya permet això i més coses. N’hi ha una part de la contribució del fem que paguem fa anys per una planta que no existeix. I aquests són el govern! I els jutges?

Per exemple, la directora general de la CAM volia posar-se una pensió vitalícia anual de 370.000 euros. El sou, abans de ser destituïda, era de 600.000 euros anuals. En connivència amb un altre lladre, Modesto Crespo, protagonista principal de la fallida d’aquesta caixa valenciana, o de Roberto López Abad, exdirector també, de sou astronòmic, que va aconseguir abans de la intervenció pensió vitalícia milionària per un grapat de directius amigots: milionades que cobraran d’una caixa, la CAM, arruïnada, liquidada, on solament hi resten els diners dels infeliços. Més immoralitats, Merkel?

Per exemple, el director de l’aeroport de Castelló, que ja sabem que no té permisos, ni avions, solament que envolen catxirulos i mesuretes de paper, cobra més diners que alguns presidents de govern: i això ho paguem els valencians, que estem tan arruïnats o més que la CAM, per ordre de Fabra, el de les ulleres de sol, que també és president del consorsi de l’aeroport, i és més coses que ens estalviem, abans que no ens tanquen la redacció. Aquest director de no res (un aeroport de despeses), guanya més de vuitanta mil euros anuals, collons, a càrrec dels valencians: la immoralitat del PP i del PSOE és germana. Però tots dos, amigots dels lladres, van dient-se que eixirem del clot (qui ho pagarà ja ho sabem).

El PSOE va organitzar aquells trens ràpids, veloços per al desastre econòmic: AVEs a la Manxa, a Castella, per no tranportar ningú. La immoralitat de fer una ruïna, i invertir els diners que no teníem, és responsabilitat de ZP, Bono i tota la resta, també de la Salgado, que ens demana més esforç i més llepa-me-la. 

I encara no en tenen prou, els mamuts: com que el corredor mediterrani mor a madrid, faran construir primer el tren comercial per saragossa, jaca, i villaviciosa… Blanco, cal ser malparit de mena, i fatxenda, i de mala mare, per insultar els valencians d’aqueixa manera. Els catalans, com també són del PSC, no se’n senten, gens insultats, per aqueix maniquí. I els de CiU, encara voldran governar-hi plegats, per madrid: pp+psoe+ciu, l’altre tripartit.

Ni el pp ni el psoe no ens han de regalar mai res, així que adéu, mamons, visca la indepèndència.
Merkel, deixa’ls a pa i aigua. Perquè les ajudes, si n’arriben, se les posaran com a pensió vitalícia, tants fills de puta pocapena. 

L’escola i els pares (capítol4)

0

Mentre
escoltem l’Internauta, en format mp3, sobre la lectura de literatura digital,
encetem un altre dia especial, que la Nostra escola Comarcal inaugurarà el nou
edifici de secundària, a partir de les 19.30h. Anit vam fer la reunió amb els
pares nous, per explicar-los més detalls de l’organització, la pedagogia, les
etapes educatives, els objectius, la participació, l’escola 2.0, els webs de
l’ampa i l’escola, entre més temes que vam anar descabdellant sense pressa, abans
d’acabar berenant llet fresca amb canella i uns fartons regalats per les mares organitzadors
de la festassa de divendres a la plaça del País Valencià de Picanya. 
La nostra cap d’estudis s’ha incorporat a
twitter!, ep, que n’esperem molt, que diu Jordi, el nostre conseller. Encara
atuïts pels efectes de l’entrevista a Francisco Castro, escriptor i
editor
que va estar-se entre els alumnes de cinqué i sisé xerrant
plegats, ell en gallec i els xiquests en valencià, participem també del dia
europeu de les llengües, dins la campanya de Somescola.cat per
triar la paraula preferida: aquestes són algunes paraules que ens van dir els
pares nous d’enguany: 

 estímul, infantesa, gaudi, cohesió, sofisticat, compromís,
integral, aprenentatge, rondalla, vent, aleshores, gaudir, pessigolles, núvol,
moix, vidre, ratolí, cuixa, escurabutxaques, esguard, ganivet, pardal, il·lusió,
diversió…  
??

[ com que hem tret les pissarres de la classe, les hem deixades al
pati, perquè els menuts continuen gaudint de ratllar i escriure amb llibertat.
Què hauran escrit avui?]

Bous per vaques

0

Allò que havia sigut una llei catalana sobre el cinema, d’ajut mínim a la llengua, sembla que era massa inoportuna, o excessiva. Ni el cinquanta per cent de les pel·licules i de les sales, d’ací a sis anys (el 2017), com a màxim un 35%, d’ara, no d’aleshores, que podria ser ben bé un trenta, o un 28, i ja aconseguirem la resta del pastisset el 2020… Sí, els polítics catalans que ara manen, d’això en diuen un èxit d’acord per impulsar el cinema en català: jo li diria una merda en un plat o una altra cosa, però tem que perdria unes quantes lectores, per bròfec.
Aqueixa baixada de pantalons no és nova, Mascarell, és típica, tòpica, és com aquell detall de l’home que parlà a l’assemblea del barça, i va acabar dient que preferim els diners a la independència, que explica Partal. Malgrat que és mentida, perquè els diners continuem regalant-los a espana, mentre nosaltres mateix ens demanem més esforç i més retallades. Però la nostra covardia acaba tenint el seu fruit, en favor d’ells. Sempre al seu favor, als seus peus, als seus pius.

Ací baixarem el sou dels metges, dels infermers, dels mestres… (xe, si n’hi ha cap que es va fent ric, que el tanquen, que el porguen, que ho torne), perquè els polítics, bo i acceptant el frau, mai no tornen res, i en d’altres llocs continuaren mamant d’aquests estalvis nostres, sense apenes gaire esforços, continuaran pegant-nos pel cul: que és el que ve cantant i repetint la nostra particular plaga Salgado: apreteu-vos més, pagueu-mos més, expremeu-vos més… Xucleu-vos més! Vincleu-vos més!

-Xe amolleu-la als bous!

Per cert, el TC d’espana no trigarà a obligar-nos de traure els bous per la plaça, de nou, perquè això també és intocable, almenys a cataluna (n’hi ha polítics que no es mereixen el topònim complet) i potser que la decisió siga que entre bou i bou amollen una vaca, per munyir-la davant tots els catalans de sang i fetge i després, tanqueu els ulls, follar-se-la a bulto, perquè la caverna mediàtica tinga excusa d’omplir de notícies la seua malaltissa genètica feixista (-heu llegit algunes portades d’avui?).

Fa anys que perdem llençols, estovalles i drapets, a cada rentada, però d’ençà de la crisi tot li val d’excusa: la festota ara torna a València que potenciarà les corregudes de bous, i les mamades públiques, per compensar la decisió del nord. 
-Collons, ensenyeu els bous a llaurar i no caldrà matar-los a la plaça!

Com diu aquella publicitat encoberta: és bo que algunes coses no canvien mai -pensen no pocs eixelebrats valencians incloent-hi un conseller trampós de Benissanó, : l’esclavisme, pobres i rics, el feixisme, la corrupció política, l’abús, el proxenitisme de l’església, la falsa moral, el pp, l’enriquiment personal amb diners públics, la llengua de la majoria de mitjans, la violència masclista, el pedorrisme polític popular, el franquisme declarat d’alcaldes i diputats a corts, les diputacions i la seua particular corrupció… No canviaran mai. Molts voldrien que no canviaren mai.
-Valènsiaaa!
Lo 20N, realment és necessari?

IV Congrés d’educació de l’Alcúdia

1

L’Alcúdia va convertint-se en un referent en favor de l’educació, malgrat que a penes fa quatre anys que van iniciar l’aventura dels congressos. Però aqueixa feinada, i la qualitat que mostren en cada encontre, no és fruit de la casualitat o de la improvisació. Al darrere hi ha molta gent i un treball d’anys per l’escola i per somoure la consciència dels mestres. 
Els tres dies d’aquest quart congrés han sigut de molt profit, i l’assistència ha tornat a respondre amb garantia; quan allò que oferim als mestres és bo, els mestres saben tornar el regal amb escreix. I la majoria de les ponències no han decebut, ben al contrari, han contagiat un esperit valent, transformador, de l’escola i del present, allò que significa de càrrega d’energia. La meua visió és molt particular, naturalment, però trobe que hi ha tres moments imprescindibles, al congrés: la segona part de l’Antoni Zabala (perdoneu-me, trobe que durant la primera part de l’exposició no va trobar el ritme adequat), de discurs modern modernitzador. L’exposició completa de Jordi Adell, que el vaig trobar lluït, fresc, entusiasmat, i l’auditori li ho va agrair amb emoció. I la descoberta de José Ramon Orcasitas, d’Euskadi, amb una primera part teòrica magistral (la podrem tenir a la xarxa’), i una segona pràctica davant tres-cents mestres que ens va somoure i s’hi va lliurar.
La cloenda, malgrat que havien dit que seria de cinc minuts, va tenir també un regust mereixedor, amb un Fluixà brillant en favor dels mestres (no sé quina visió en tindrà, de tot plegat, perquè durant el congrés li han pegat a morir contra el llibre de text).

No és habitual trobar un congrés d’aital categoria, que fins i tot supere l’espectativa dipositada: fins i tot en això, l’Alcúdia va convertint-se en una visita obligada, cada setembre: l’escola ho mereix, i els mestres que no han sigut enguany, espavileu-vos a no perdre una altre colp aquest tren.
Per molts anys. 

El Camp de Lliria, don Manuel (2)

0

Manuel Sanchis Guarner en deia el Camp de Llíria, de la nostra comarca. El professor Rosselló, també. Però a partir de la proposta d’altres geògrafs, i sobretot quan ens ho va declarar Josep Maria Jordan, ens vam quedar amb aquest nom, el Camp de Túria. 

Anit vam fer l’homenatge a Sanchis Guarner, amb una lloa i un concert fantàstic, de l’orquestra Consolat de Mar. Andrés Ramos, Josep Trescolí i un grapat de músics de molta envergadura tornen a la comarca la saviesa de tant d’estudi i d’un nivell musical suprem.

Vam trobar a faltar molta gent; malgrat que havíem anunciat l’acte amb molt de temps: no solament érem l’Institut o Consolat, en principi era el món cultural, acadèmic, social i cívi de la comarca que homenatjava un ciutadà exemplar, únic entre els valencians. I vam trobar massa buits, entre les butaques de l’auditori de Benaguasil: escola valenciana i centenars de mestres dels nostres pobles no hi eren. Ni els polítics de compromís (!), ni els uns ni els altres. Uns altres polítics no sé si els esperàvem, però els de la corda es notava molt que havien passat d’aquest filòleg pare dels valencians: sense Sanchis Guarner, la llengua dels valencians i el compromís cívic fóra un altre, i el deute que li devem, els mestres sobretot, no es va compensar anit.

N’hi havia més absències notables: ateneus, joves, casals, centres locals, músics, bandes, colles…, on era tota aqueixa gent, centenars que poden fer-ne milers, la nit que volíem agrair a Sanchis Guarner una vida dedicada al seu país? Com és que un home que coneix i viu la nostra comarca, que en parla als seus llibres, que es preocupa per dedicar-li uns versets, no l’acompanya per agraïment i humiltat?

N’hi ha coses que no canvien, o no acaben de madurar com deurien, o no fan el fruit que esperem. Tant se val. Caldrà continuar treballant de valent, per això, amb aquell coratge d’un home que, ell sí, va saber lliurar la vida a la llengua, a l’escola, al país.

I ves com molts dels músic que participaven d’aital acte i homenatge, venin de lluny, del Canadà, de Macedònia, d’espana, encara de més lluny, alguns d’ells. 

En Vilamarxant,
flatosos,

en
Riba-roja, esquerrers,

en
Llíria, culipardalts,

i en
Benaguasil, figuers.

 

Diuen
que Llíria és la glòria

i
benaguasil el cel,

que la
Pobla és purgatori

i
Benissanó l’infern.

Ara, Bétera
és la fi del món.

L’escriptor Joan F. Mira enalteix Manuel Sanchis Guarner en ocasió del
centenari de la seva naixença. En particular, en recorda l’actitud de
concòrdia, la lleialtat al país, el paper que va tenir en la instauració de la
filologia catalana a la universitat valenciana, i l’actitud cívica.

Per molts anys,  professor! 

El Camp de Llíria

0

Poc després d’haver travessat l’accidentada Baronia de Xulilla, ix el riu Túria a l’extensa i fèrtil planura valenciana central. Llavors, a l’esquerra del riu es troba el Camp de Llíria, una extensa planícia al·luvial, delimitada a l’oest pel muntanyam de Xulilla, al nord per la serralada de Portaceli i a l’est pels pujols de Paterna. 
Els pobles valencians‘ Manuel Sanchis Guarner

A penes vint hores, perquè la comarca homenatge el centenari del professor Manuel Sanchis Guarner, des de l’auditori de Benaguasil, amb un concert extraordinari. Només hi caben mil persones. No feu tard.

Adéu, sant Miquel de Llíria
i les beates també,
que jo me’n vaig a València
i Déu sap si tornaré 

Adéu, sant Miquel de Llíria
i les beates també:
Doneu-me salut i vida
per a tornar l’any que ve. 

[MSG, els pobles valencians]

(2)
La hidrografia comarcana està constituïda principalment per la rambla Castellarda que davalla de la serra Bellida, i per la rambla Primera (o de Llíria) que ve del tossal de la Garrofera, ambdues afluents del Túria. Hi ha també alguns ullals importants. com les fonts de Sant Vicent i del Canyar i la Fontanella, i nombroses clotxes o cocons, que són totes aprofitades per al reg, com així mateix, amb restriccions, l’aigua del Túria per mitjà de les séquies de Llíria i de Benaguasil. Resulten totes insuficients, nogensmenys, i fins que no serà acabada la xàrcia de canals dels pantans de Benagèver i de Loriguilla, no serà possible conrear en horta tota la zona regable del Camp de Llíria, principalment el Pla de l’Arc i les planes de Casinos i del Vilar veí. Al sector oriental de la comarca, pel muntanyam de Portaceli i per Bétera, discorre el barranc de Carraixet, que procedent de Gàtova, travessa l’Horta valenciana septentrional i desemboca a la mar.

Obama contra Obama

1

Sembla que el president americà ha trobat l’excusa perfecta per desviar el seu fracàs , sobretot en economia. Segons Inside Job, s’ha voltat dels millors assessors  en economia i en corrupció a gran escala. El resultat no és minso, i ara s’agafa a la funció de gran dictador, que nega, ell solet, que un país puga tenir el dret a ser nou estat de l’ONU.
Un home sol, que havia obert tantes esperances quan va començar, amb aquells discursos tan brillants i ben escenificats, ha acabat fent d’homenic, com tants d’altres presidents d’amèrica i d’altres llocs. Diu que la pau no té dreceres: collons, si fa cent anys, d’aquell conflicte, o mil, o encara més. Si això són dreceres, potser el que ell considera el camí perfecte, per als seus, serà esperar-nos cent anys més, o mil, o més enllà.
Amb això que ens plou a escala planetària, econòmica i políticament, el paper de l’ONU torna a ser ben galdós: si un home vol, un de sol, pot engegar-ho tot a rodar. Sí, aqueixa és al democràcia internacional que patim. El màxim que tenim que podem lluir. Li calia això, per esgotar el crèdit tan escàs que li quedava, senyor president. Alliçonar-nos, en favor de les grans dictadures democràtiques.
Palestina haurà d’esperar qui sap lo!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Lo botxí i d’altres botifarres

1

Anau-hi, fills de muntanya, 
anau-hi, barcelonins, 
a resar un Parenostre 
a qui fou nostre botxí. 
Jacint Verdaguer

Que diu el PP, que durant la campanya d’eleccions per al 20N no farà bandera contra el català. Que ja ho tenen bé, amb el que ja han aconseguit. Ara per ara, deuen pensar, perquè en passar la festa, o la processó, ells sí que vindran a rematar-nos.

Que diu Rubalcava, que ell no té res a veure amb la raspallada a l’estatutet, ni res a veure amb el recurs contra l’Aranés, ni res a veure amb aqueixes campanyes d’intoxicació, contra Catalunya. Pel que es veu, aquest també ha començat la campanya en favor de les noves glòries.

Eliseu Climent diu que estem arruïnats, els valencians, per això l’Octubre no festejarà els premis com cal, sinó amb aquella austeritat que l’economia mundial ens depara, ajudada per l’estretor imposada per l’ex-valencià i futur sant, Camps, que serà el primer beat declarat amb l’odi més gros i cruent contra els propis valencians, i contra Acció Cultural particularment.

Emery argumenta que l’únic defecte de l’heroi català de tots els temps, mossén guardiola, és el de no esser prou valencianista. Xe, convideu-lo a un all-i-pebre i banyeu-lo amb orxata: quan es deixe el barcelona de segur que voldrà entrenar a Mestalla.

Si és per escrúpols, els socis d’AccióC preferiríem de lluir allò de la fundació al pit, en canvi de poder gaudir d’un programa cultural, educatiu i cívic sense la pena de saber si ens tancaran la casa de tots els valencians i/o catalans de valencià.

El dimoni Trichet proposa que espana encara trega més fel per la boca. Això és, el que demana és que catalans, valencians i mallorquins paguem encara més, els errors d’anys i anys, i l’obligació de continuar convivint amb harmonia i germanor, com si no pasés res de res.

Santandreu, el fatxa, ja sap que té butla per pegar, atemorir, insultar, agredir, violentar, càrrecs, homes i dones, amb la garantia que els jutges i els fiscals li perdonaran el que consideren simples malifetes sense importància. No m’imagine qualsevol dels nostres pegant, escridassant, insultant, agredint Rita, o Camps, o Rus, o Blasco, o Mariano, o ZP, o qualsevol d’aquells ploramiques, ja ho diré, mans netes, upyd i tota la pesca… sense que ens passés res.

Els mateixos del gremi, el corporatiu que decideix lo bo i lo just, demanen un any o dos de presó per penajr-se d’una grua, o per descarrilar una bandera… Xe, de lo bo i de lo just.

No cal esparar-ne gaire res més, dels tribunals, audiències, suprems, o constitucionals: tombaran la immersió, per dret de conquesta, i alguns polítics d’ací encara pensaran a participar amb ells, dels saraus i les fartaes. El tripartit carregava en favor d’espana amb l’excusa del guany social. Aquests d’ara peguen en massa covards per carregar, o carregar-se, res.

Dies irae, dies illa 
 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Consolat de Mar per Sanchis Guarner

0

Divendres, 23 de setembre, l’institut d’estudis comarcals i l’empresa Consolat de Mar, han programat un concert especial de l’orquestra simfònica Consolat de Mar homenatge a Manuel Sanchis Guarner, que, segons Joan Francesc Mira, és l’introductor de la filologia moderna (en diu acadèmica) a València, que és com dir al País Valencià. Dirigirà l’orquestra Andrés Ramos, ja ho he dit altres vegades en aquest bloc, un jove director que fa molta impressió de veure dirigir, per expressiu, emotiu, per com acompanya els músics, els fa anar, i guanya el públic, per la música i per com s’ofereix, completament. 
Aquest luxe a la comarca, un colp l’any, és gràcies a l’empresa Consolat de Mar, que dirigeix Carles Subiela, i s’adoba enguany amb aquest complement en favor d’un catedràtic de filologia que va viure dedicat a l’estudi i a la investigació, que ha passat entre la majoria dels valencians com una persona anònima, quan hauria de tenir la consideració d’un gegantot per als valencians, si no és que ens passés allò de la política i la patologia d’haver d’ofrenar noves glòries continuament, mentre a la gent de casa, a la gent important de veritat, la degollen i la passen per porca o coses pitjors. La bonhomia d’aquest home, que jo solament que vaig veure dues vegades en directe, en dues xerrades d’impressió, va ser premiada a València amb agressions de tota mena, fins i tot amb una bomba a casa, amb la intenció d’assessinar-lo, amb la impunitat que actuaven i actuen encara els bèsties que avui mateix ixen netets dels jutjats, malgrat representar la intolerància, la xenofòbia, la violència declarada, l’insult continu… (primera part)
Divendres, de nou, la comarca passa a primera categoria en la divisió de música, per damunt qualsevol consideració, per més raons que cadascú ja es buscarà, si li cal. Esperem que l’auditori de Benaguasil serà suficient per acollir-vos. (22.30h)

Noves glòries de Lady Chacon

0

La dona ministre ens fa la guerra, o juga a la guerra dialèctica: té el dret a expressar-se en llibertat, naturalment, en una societat democràtica com ella defensa, preparada perquè una part puga expressar-se i una altra, si ho fa amb la metixa llibertat, puga ser tancada durant anys. De fet, aqueixes manifestacions, que som el mateix els independentistes que els anticatalanistes, potser siguen tan bèsties que uns advocats nets i pulcres, les haurien d’estudiar, per si són constitutives d’animar el terrorisme. Una cosa semblant, dita per un basc no sospitós de ser espanol, serien estudiades i analitzades, i no trigaríem a trobar fiscals i jutges amb ganes de tancar bascos. 
Dona, no imagine que som el mateix, perquè les bombes a Fuster, a Sanchis Guarner, a Tres i quatre, o les brutals agressions a tort i a dret, emparades per institucions oficials, per l’església valenciana, pel GAV, pel pp, per la policia, no són ni foren el mateix. La mort de Miquel Grau, o de Guillem Agulló, o encara més fatalitats que ells, els espanols van atiar i defensar, no poden ficar-se al mateix sac, ministra Chacon: o hi ha molta demagògia, o molta manca d’intel·ligència, per dir aital barbaritat. I si aquest és el nivell intel·lectual del psoe, la possible futura presidenta d’aquell estat, espere que ja siguem independents, si mai arriba a passar, per no haver de patir tanta mediocritat, i tanta mala llet.

Sí, dir-nos que trencar amb espana és claudicar, encara és més constitutiu de la ignorància que ens vol fer creure, que patim: solament els valencians perdem vint mil milions d’euros anuals, de calaix, senyora, per continuar no claudicant, que és el que vosté considera mantenir-nos lligats, però de mans i peus, mentre ens desagnem. Si viure agenollats davant espana, com vosté diu, ens ha arruïnat completament durant anys, no sé quantes coses més haurem de fer, per pagar-los el beure, el luxe, el funcionariat, i totes aquelles carreteres radials, i trenets de baixa i alta velocitat, i tot de peatges en el seu favor. Escoles, hospitals, tecnologies… Dona, jugar a fer de ministre o és el mateix que fer filosofia política, si quan l’estudi no ens arriba.

Ara, ja entenc perquè vol que continuem llepant-los el cul, lady Chacon: no fóra el cas que arribés a presidenta d’espana i solament que li quedés per governar les castelles i extremadura, ai, amb la provinciota mare, però així que els ho confiten, i s’ho mengen d’un mos. 
Les males arts, per començar una cursa política, no són sinó el senyal del nivell que ara atresoren, els governants d’espana, del psoe i del pp. Amb aquests no eixim de la pobresa, ni del ridícul, ni de la vergonya. Els valencians, però, no s’amoÏne, que continuarem afegint noves glòries, er la gràcia dels blauers, el mestalla, les falles, l’església, els colombaires, i un parell de milers del meu poble.

-La mateixa cosa, senyora? Fóra com dir que les putes, dones que mereixen molt de respecte i comprensió, són el mateix que els fills de puta… En quin cantó prefereix d’ésser, milady?

Més plans que no comarca

0

Els joves organitzen avui al Casal Jaume I de Llíria una assemblea d’època, amb taller d’assamblearisme, sopar i projecció de cine. El paquet comença a la vesprada. Aquesta nit, a l’Ateneu de Bétera també n’hi ha sarau: projecció del curtmetratge ‘En el camino’ i actuació minimal de Mamones. La comarca ha preparat l’homenatge a Sanchis Guarner, pel seu centenari, per a divendres 23 de setembre, a l’auditori de Benaguasil: hi actuarà l’orquestra Consolat de Mar, sota la direcció d’Andrés Ramos (un directe que no us deveu perdre), amb parlaments i altres detalls. A l’Ateneu de Bétera també teniu una exposició de fotografies d’Imma Caballer, la mirada de Marraqueix, fins al 17 d’octubre. 

Ahir, la presentació de Noves Glòries a espana a l’Ateneu va ser civilitzada i pacífica, tret del volteig a glòria del campanar, que avisava que diumenge trauran el Cristo gros en processó: l’església, per una altra banda, no ha fet la transició democràtica. S’ha quedat estacada en el franquisme pur i dur, per això no trobareu que facen cap missa en valencià: per ells la llengua, la dels valencians, no existeix. Com ja diu el llibre de Vicent Flor, és una de es institucions que va pegar fort en favor del blauerisme, de la violència i l’actitud xenòfova i contra aquells que volien una església més oberta i moderna, més amb aquella teoria alliberadora i uns quants romanços més. Xe, com sempre, que no han canviat gens. Uns consentits de la democràcia, als quals damunt els paguem el vi i el beure a taula, que els perdonem fins i tot aquesta impermeabilitat i aquestes maneres postfranquistes capriciosament. 

(foc al clero i planteu vinya: continuarà)

Noves glòries, contra València

0

Avui, a partir de les set i mitja de la vesprada presentem ‘Noves glòries a Espanya’, un estudi de Vicent Flor, a l’Ateneu de Bétera. El subtítol del llibre diu «anticatalanisme i identitat valenciana». Molt bé. El repàs de quaranta anys d’història particular valenciana contra la modernitat, contra barcelona i els catalans, contra la llengua, contra una part dels valencians i contra el pas natural via Europa, que hagués significat renunciar a la burrera. No ho vam fer, i prou que ho paguem, amb vilesa, amb traïdoria, doblement ho paguem, encara ara reclamant un corredor que ens trega de l’ofec econòmic, comunicatiu i civilitzat del nord. Però vam triar el provincianisme, madrid, espana i tots aquells retalls que ens han portat ací: en una part significativa, malgrat els mundials, els museus, o el que diguen uns quants il·luminats, no som els millors del món: fabra sembla que vulga repetir-ho a tort i a dret, com si imités aquell pobre desgraciat de Camps, una de les pitjors coses que ens han passat, els últims anys als valencians.
D’aci unes hores  farem un repàs a una part de la història col·lectiva de molts valencians, i la pel·lícula, per real i realista, no tindrà un final feliç. Solament cal veure on som, ara mateix, els valencians en el context polític peninsular, europeu o local, en allò econòmic (on són les caixes valencianes), cultural (vint segons de TV al filòleg valencià més important del XX) i podríem continuar enumerant èxits i lluïments, perquè la nostra contribució a espana, anualment és de 20.000 milions d’euros que ells no ens tornen, per la gràcia de pp i psoe, amics i blauers acèrrims i/o cerrils.

El màxim referent que podem presentar, des del poder polític del pp a través de la televisió valencinana, és el costumisme de l’Alquerieta, el senyor rector i tot de tòpics i trets tronats: Sorolla o Blasco, és el màxim que podem somiar. Som l’esperpent provincià que volen els valencians, en la seua majoria. Sense indignació, ni compromís, ni esme. Tan poqueta cosa.

L’escola: secundària (capítol3)

0

Vol de núvol rep els alumnes de secundària, amb les rondalles d’Enric Valor, commemorem l’any Valor i el seu centenari. És veritat que n’hi ha alumnes grans que, protesten a crits, que el programa va més destinat als menuts, per la rondallística, ho deuen voler dir. És veritat, avui volíem rebre l’alumnat de secundària amb una festa, però també els alumnes de primària i d’infantil, i Vol de núvol ens sembava un gran regal. Potser si hagueren combinat les rondalles i la versió Rapsodes, hagueren acontentat tothom, però tampoc no cal que les farinetes vagen tan mastegades. Allò bàsic és un deure, entre els mestres, allò que cal oferir als alumnes, quan aquests responen amb autenticitat. Quan es fan els melindres, i afegeixen mancances mínimes, cal ser valents i dir-los no. Això mateix, de consentiment el just, quan passen la línia. Quan ells mateix no es respecten. És el primer dia a secundària, i alguns ja comencen a xafigar erròniament.
Sort que n’hi havia molta gent atenta, encantada d’aquell espectacle. I algunes joves que han enviat cròniques ben divertides.

Divendres presentem a Bétera el temps dels blauers, un llibrot per a ofrenar glòries, des del servilisme que tan de mal ens ha fet als valencians, i a l’escola particularment. Així ens va l’escola, que solament podem atendre el 30% d’alumnat en valencià, perquè l’altra part, i l’altra escola, continuen amb les noves glòries. Però també és així com ens va el camp, les collites, i l’aigua que corre per la sèquia. Per posar un exemple concret de lletania. Els blauers, quina plaga que ni els herbicides més forts no podien, allò sí que fou una època dura, osticana!