Bétera és compromís.

Segons que em diuen, els joves de compromís han visitat la cooperativa, i la impressió dels que hi eren ha sigut bona, molt bona. Són joves, són bona gent, treballadors, que tenen feina i no vénen a furtar-la, com els altres, els partits de sempre, els majoritaris, tants anys mamant del pot. Sí, aquests joves mereixen el nostre vot… Aquest era el sentir dels presents a la cooperativa, segons que m’han explicat. Ves que diuen que han sabut, amb molts pocs recursos, orquestrar una campanya original i un programa en favor del poble i els seus habitants.

Sí, segurament que siga la millor de les propostes i, com apunten algunes veus favorables, que puguen decidir les majories que governaran l’ajuntament de Bétera. Una llàstima que el pardal de Paco haja ensordit una quantitat de vots en favor de les altres majories, una pena, tot plegat:  ‘companyero’, aquesta vegada, l’has ben cagada. En som pocs o menys, i encara ens dividim. L’esquerra i els nacionaliestes no n’aprendrem mai. Dons la proposta és senzilla, caiga qui caiga, hem d’anar plegats, en un front popular. Una cosa moderna, col·lectiva, compromesa, en valencià i en anglés. Mentre ho anem pensant, a Bétera, sens dubte que els joves de Compromís són la millor de les alternatives, amb Cristina i tota la troup d’entusiastes, que han sabut ensenyar els valors que es preuen: sinceritat, treball, esforç, educació, festa i faena. Sense complexos, sense mentides, sense falses esperances. Sense vergonya i amb la cara ben alta, en favor del poble i per la gent del poble. Quatre anys de govern del Compromís posaria Bétera a la primera divisió dels ajuntaments valencians. Jo hi confie plenament. 

Si uns pocs milers obrin la boca, ells no hi juguen.

Por. Uns pocs milers de joves els han ficat la por al cos. Ves, que els joves comencen de participar, per la queixa, per la indignació, contra la política dels partits emplastrats, acomodats, paràsits, i els mitjans, i la caverna, i la dreta i l’esquerra comença de posar-se nerviosa, esporuguida que allò no encaixe en la seua campanya. En el seu pla farcit d’avorriment i prohibicions.

Amenacen d’enviar la policia, els civils, els jutges, la llei electoral… Home, pot ser que la llei electoral ja havia previst les acampades? Les protestes? Potser que és prohibit de queixar-se de la ineficàcia, del fracàs de gestió, de la incompetència contrastada?

Durant anys han mamat del pot, els que governen i els que són a l’oposició. Han tolerat la crisi, els inductors, els protagonistes, els bancs, els polítics i endemés patuleia, i ara uns quants xicots se’n queixen a la plaça i caldrà reprimir-los la participació?, la col·laboració entusiasta en la campanya Off?
És la prohibició d’obrir la boca. 

Tant d’avorriment i encèfal pla, no els permet cap tolerància, cap escletxa democràtica. No és una qüestió de dreta o d’esquerra. És un estil de vida propi, corrupte, manipulat, tancat, defensat per la policia i per la majoria de mitjans que suquen del pot, de tanta propaganda institucional. Els hem tlerat tant de temps el feixisme, que un got d’aigua clara els espanta, i alguns ja voldrien raure l’exèrcit al carrer. Contra els joves, contra la queixa, contra els seus programes de merda.

– Voleu dir que, uns pocs milers, els fan tanta de por? 
És pitjor que no ens pensem, tot plegat. Molt pitjor.

Bous o búfales

A la plaça no hi havia bous, sinó militants del PP. Tot de candidats del PP, imputats en la seua majoria en assumptes de corrupció. Consentida. Premeditada. Calculada. Milers de militants, valencians en la seua majoria (això induïm), aplaudint la corrupció, acceptant-la. No és que milers de convidats a assentir en aquella reunió perdonen, no. Volen participar del pastís. O del pastisset, que ara les caixes són buides. Però volen un tall, perquè n’hi ha molts familiars, funcionaris, polítics i militants que directament o indirecta se’n beneficien, d’aquell estil de govern popular. 

El resultat atempta contra la democràcia?, contra la llibertat?, potser contra el sentit comú? Tant se val. En política, en aquesta política espanyola que vivim i patim des de la dictadura, l’una cosa porta l’altra, Sense remei. Ampliadament. Amplificadament. Cada any pitjor que l’anterior. Cada dia amb major vergonya. Cada polític vol fer el bo l’antecesor. Tots aquests no-bous que eren en aquella plaça, calculadament, no parlaven de política, sinó de l’èxit particular d’un partit que ha  convertit la política en el seu modo de viure. Que ha rebaixat a la pitjor de les qualitats els conceptes equitat, intel·ligència, participació o debat.

L’atac, l’insult, la trampa…, aquest estil que han sabut instal·lar en la societat, els dóna els fruits necessaris per continuar vivint d’esquenes a la política en majúscules. Fredament. Desacomplexadament. Amb el llibertinatge dels territoris sense llei, governats per autèntiques màfies passades pel filtre de les institucions més baixes, o barroeres, o covards.

La plaça era plena, és cert. Però ací no hi ha l’èxit. No. L’èxit d’aquests usurpadors de la consciència, és haver-ho aconseguit, de tenir tants seguidors fidels i encegats, però ben entuaistes, després d’haver ficat València en el major dels inferns coneguts: rècords en destrucció d’ocupació, en destrucció de la indústria,, en ruïna econòmica, en esdeveniments penosos, i encara consentidament, haver-los de mamar les cues i els serengues, com si els haguérem de perdonar la vida, per haver-ho fet tan rematadament malament.

Devem més que mai. Som a la cua d’Europa, però n’hi ha que això celebraran com un gran triomf, diumenge. Veieu com som per estudiar, els valencians, un cas com un cabàs freudià. Justament això, que no hem passat encara la fase anal. Ni la renal.  

-Després ja van obrir les portes, totes les portes, perquè eixiren els bous, darrere els mansos. 

El miracle que demanem

El miracle fóra trobar una política exempta de pudentors, neta d’homes podrits, de cucs i de morruts, una política basada en la senzillesa, la sinceritat, el treball col·lectiu, comú, al servei dels altres. Per què és tan impossible, tot plegat, a València? Una política que frene d’una vegada l’arribada d’aprofitats, d’usurpadors, de pocavergonyes? Una política que estigués ben pagada, però que frenés el viure dels paràsits, anys i anys que suquen sense fer res, res de profit, home, que els impedira d’accedir a la caixa pública, a les grans i a les petites decisions. Un miracle en favor de la normalitat, del civisme, del respecte. Que sembla un impossible, a València. Una política que passés comptes anualment, abans de cada elecció: -vosté què ha fet bé? -quant s’ha gastat? -com s’ha endeutat? Doncs sumem i restem, i del seu patrimoni particular, deu a la hisenda pública valenciana 10 milions d’euros. Que no els pot pagar? Embargat i a la pressó. També els embarguem el futur dels seus fills i el dels seus nets, i una altra vegada, s’ho pensa, abans de posar la mà a la caixa.
Un miracle impossible, vet ací. 

El miracle que demanem no és religiós, ni de molt coneixement, ni de dreta ni d’esquerra, sinó allò tan singular i original, i estrany a València: transparència, lleialtat, seny, en favor de la gestió pública, que és el que hauria de ser la política, però que fa setanta anys, pel cap baix, que ho vam perdre en aquella guerra espanyola que van guanyar els feixistes, i els fills dels feixistes ens governen. L’herència?, potser que són aquests polítics del PP i del PSOE valencià, alguns de joves que acaben d’arribar mudats i afaitats, engomats o pelats, que es pensen que poden perdonar-mos la vida, imitant els seus caps, a la manera dels gànsters del segle XXI, en Camps, o Fabra, o Rus, o Blasco, tant se val els noms.

El miracle fóra llevar-nos un dia, i que tota aqueixa corfa de panolles hagués desaparegut, fins i tot que hagueren pogut recuperar una feina civil, lluny de la política, perquè comprovaren, fins a quin punt, la seua intervenció ens porta al desastre. Al caos, al fracàs i l’estrèpit. Al desastre econòmic, cultural i educatiu. 

El miracle és sobreviure a la seua esclavitud, Camps o Alarte, quatre anys. I aguantar-vos, ni que siguen quatre dies, tanta mediocritat. Vet ací el nostre miracle de cada dia.

Coratge ‘Al Tall’ pel romanç

«Déu em done inspiració,
per a poder explicar
la vida d’un pecador
que duu la ruïna al poble
governant amb confusió.»

-Disculpeu Francisco Camps,
si sou gent de bona traça i al cor guardeu pietat.
Però fugiu de votar-lo que ens durà calamitats.»

Cal tenir mlt de coratge per ser tants anys fidel a la música, al treball, al país. Al Tall continua essetnt el gran referent, trenta-cinc anys després del seu naixement. Per la música, per aquesta segona joventut, per tantes coses com ens han lliurat amb tanta gratitud, en canvi de ser al límit i jugar-se-la sempre. Per molts anys.

Camps són 600.000 desocupats valencians.

– Monstruo! Que ets uns crac de les finances i de la gestió política. Un president de collons, Camps, capaç de triplicar la desocupació dels valencians. Quatre anys més i aconseguirà de tenir el país sencer desocupat. Això sense comptar tot d’assessors i amigots que ell i els presidents de la diputació han col·locat, malgrat la incompetència i la manca de professionalitat.

En Camps tira els balons fora, que és culpar els altres del seu fracàs de govern. Malgrat tenir un pressupost exagerat, un endeutament irracional i inaguantable, Francesc Camps no ha aconseguit de generar cap lloc de treball, cap, perquè no en sap, ni dóna cap confiança, ni els seus propis empresaris amics se’n fien, no se’n fien gens, d’un incompetent. Pel que fa a la gestió laboral, Paco, ets un tercera divisió, ni els consellers, ni els assessors, ni cap dels teus ha sabut aconsellar-te, cap idea, cap, no ha aconseguit allò que pretenia. 

Que confiem en el futur? Que et confiem el futur? No sigues burro, home. El desastre dels teus vuit o deu anys, o tant se val els anys que siguen, canten, perquè les dades no menteixen, tu, malgrat la teua televisió: som a la cua. València és a la cua, i la desocupació que has magnificat tan eficaçment, és una prova de com pots arribar a creure’t allò que no ets. Sense els vestits, sense el postís, sense el maquillatge, sense les mentides, Paco Camps és un homenic. Un polític ineficaç, un fracàs. Una aposta segura pel desastre. Un home avorrit i anodí de la política provinciana que ens ha tocat patir.

Vet ací què ens espera als valencians, si acabem per albardar-nos quatre anys més, amb d’uns dels períodes més funestos, dissortats i despòtics de la nostra història més recent.

Una multa contra tots.

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure
obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys.
Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al
País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de
les poques ofertes audiovisuals en català.

 Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys,
obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable
d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga
persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver
de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a
dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000),
una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense
ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill. 

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport
a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat
16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650
signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió
sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català
en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit
parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció
Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a
l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de
pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus
comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el
nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en
realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la
llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta
crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir
les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris
per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Camps liquida les dues Caixes valencianes

Confieu-me el futur, demana el xoto. No demana res, ell, en Camps, el president en funcions, presumpte imputat, presumpte implicat, presumpte de tantes coses. 
Diguem-ho clar, Francisco Camps, per la gràcia del seu déu, s’ha carregat en vuit anys allò que va costar cent anys de construir. Milers de valencians van estar un segle sencer per alçar una de les caixes d’estalvis, el Mont de Pietat, a base de molts esforços, de milers de famílies, de suar cada pesseta, d’anar fent a poc a poc, i en Camps, per la seua falsa gràcia, s’ho ha jugat tot en un grapat. Vet ací el frare, el beat. Com per fiar-se dels corbs de sotana ampla i doble faldó… No ha tingut mirament de gastar-s’ho tot, de vendre’s son pare i sa mare, en canvi dels seus beneficis particulars. En realitat els seus pares segur que no els ha venut, l’home, en tot cas hauran sigut els nostres. Si molts dels nostres pares i iaios alçaren el cap, el corrien a garrotades, per burrot. A estudiar home, a l’asilo!

Això també ho hauria d’explicar Canal 9: el president dels valencians ens ha portat a la ruïna. Ha venut els mobles i el solar a madrid, i ha liquidat l’escuraoreta per quatre duros. Aquest fracàs, els malparits i els malpartits, també l’haurien d’explicar, abans de demanar-nos que els confiem el futur i abans de pensar que volen centrar-se en cadascú de nosaltres.

Quatre anys, i aquests mamons se’ns follen els fills, almenys el seu futur proper, cinquanta anys pel capbaix: els estalvis dels pares, que venien a casa amb aquelles vidrioles de ferro amb l’anagrama del Monte de Piedad de València, ja fa que se l’han ficat pel nas, pel ses i pels altres sis forats que els quedaven davall aquells vestits del sastre valent. El nostre està jugat i perdut a trenta anys vista. Queden els estalvis dels fills… 

-Aquest triomf, Camps, listo!, també el podries esbombar en els mítings, com t’has lluït d’economista de talent, mariconàs.

– Germà, no ens deixareu ni per pagar la làpida, cabronassos.

Germà, en mi no et centres, collons.

Germà Cotanda es presenta a batlle per Bétera, des de la barrera del pp, que és una salvació contra bous i falses promeses, vuit anys que ens governen dient-nos que faran això i allò i açò altre, però mai allò que realment cal. Al remat no fan res de res, pobres, i aqueixa política local s’encomanà fa anys: dir que faran per acabar fent no res. Bé, sí, en aqueixos anys ens han pujat la contribució el quatre-cents per cent, de colp, hi ha anys que més del dos-cents per cent. Així que ells volen centrar-nos, perquè els paguem el viure, el legal i l’altre, el del bar i l’altre, el del club i l’altre. Per això, diuen, se centren en cadascú de nosaltres. 

Germà no és nou, en això de la política, almenys ja fa quatre anys que dura, però ara vol anar de número ONE. Pel futur, diuen els cartells que ens han penjat per amargar-mos el viure: de cada tres, l’un per al calavera Camps, Germà alcalde!

De primer ens van prometre un trinquet municipal. Però ja han passat vuit anys d’aquella promesa, que es va anar diluint. Potser perquè el circuit urbà de la ciutat era més urgent, més mediàtic, i més de l’alta societat. El trinquet se’l van berenar, a ca Tonín. Que venint de València, llegim ca’n Ninot.
Després ens van prometre de desdoblar el camí de Benaixeve, un punt negre, carregat de sinistralitat. Però també va desaparèixer el pressupost, completament. Els va quedar per posar dos rètols, carretera de tram perillós, d’alta sinistralitat: apanyeu-vos, però abans de matar-vos, voteu-nos, abans de matar-vos, recordeu-ho.
També va desaparèixer aquella variant que havia de descongestionar el trànsit pel centre del poble. Em sembla que som l’únic poble que encara passa tot el trànsit, Germà, camions, autobusos, carros, i burros… Burros n’han de passar bastants, si encara continuem votant-vos després de tantes mentides, i falsedats, i promeses.

Després vau carregar-vos la variant sud, i els col·lectors, i vau obrir via pel barranc de Carraixet, i la Confederació us va clavar un paquet de milions… Però res, Germà, caldrà centrar-nos, però de primer feu-ho vosaltres, centrar-vos: i feu el favor de no centrar-vos en cap de nosaltres, home, que sembla un insult, tot plegat, a la higiene mental.

Deuries de ser més llest, Germà, i dir, solament: xe, pagueu-mos el beure, el sou, els casaments, les festotes, perquè de tot allò que us vam prometre, i encara podríem seguir explicant, no veureu res, però res de res, germans. Almenys, ens sentiríem menys idiotes.

Polítics contra la política.

The Camps, el polític valencià per l’excel·lència, no solament que es veu guanyador de les eleccions valencianes a la Generalitat, sinó que ja comença per insultar la resta de candidats i de polítics d’altres països, convidant-los a honorar el seu futur triomf, polític, mediàtic i judicial. Però, realment, que ha començat a celebrar, el president dels valencians, commemorant la Pasqua abans de Rams? La seua victòria al jutjat? (recordem que hi ha pendents alguns casos d’imputació, no solament contra ell, sinó contra la política que ell representa, i contra molts dels polítics del seu partit, dels quals, si aquest fóra un país normal, ell se n’hauria de responsabilitzar personalment. 

Què vitoreja el PP abans del dia clau?, que els valencians són idiotes, ni més ni menys. Que prefereixen la seua corrupció, la del PP, perquè pensen que, contra les males persones (i camps ho és), no es pot fer res. Que contra la màfia instaurada per Blasco, Rita, Fabra, Rus i la resta d’escapularis no podem fer res. Per això, perquè ells ens consideren idiotes, ja se saben i se senten guanyadors.
En realitat, la democràcia els interessa ben poc. Encara menys, la política que significa el servei públic, servir els altres. Això no els interessa gens ni miqueta. No solament han vingut a enriquir-se, els polítics del PP i tot allò que representa el seu partit, a més a més, han vingut a instal·lar un mètode que protegesca la seua pròpia corrupció, que la faça sistema, contra la pròpia justícia. Si això significa de posar jutges i fiscals i funcionaris a dins els mateixos jutjats, caiga qui caiga, tant és: ni moral, ni ètica, ni decència.

Per la resta, els pecats i les culpes cristianes, ja vindrà el papa a confessar-nos, abans no ens morim o ens llepe l’ànima la marededéu.