Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Contra l’ocupació

0
Publicat el 29 d'abril de 2011

Realment és el que fan els polítics. Anar contra el treball, contra el treball productiu, almenys. Ells, els polítics que s’hi dediquen anys i panys a viure del romanç i de la política, són ben poc productius, malgrat que exigeixen tot de luxes i complements per a les seues despeses particulars. En Camps per exemple, president dels valencians, diu que el problema de la desocupació a València és culpa del govern d’espana, que ells, els polítics valencians no poden fer res, res de res. Realment, els uns i els altres, no saben fer res, però sobretot, no saben fer res contra la desocupació.
Va amb la política, sembla, la incompetència. I molts anys que dura aquest ofici, viure de la paraula fluixa i de les promeses, per acabar no sabent fer res, res de res. Però ells no dimiteixen. No. Diuen que el problema de la desocupació és extern, que ells no el provoquen, però que no saben què fer. Anys i panys que governen, sense dimitir, sense demanar perdó, sense donar raons de quina cosa fan, si és que fan res, tret de cobrar uns salaris fantàstics, per anar darrrer els micros dels mitjans dient què pensen, que pensen moltes coses per adobar això i allò. Caram, no dimiteixen mai, els polítics, malgrat la seua comprovada ineficàcia.

Contra l’ocupació dels polítics, home. Per incompetents i ineficaços.

Camps contra el camp.

0
Publicat el 27 d'abril de 2011

Ves que ara Rajoy, des d’espana, diu que posarà l’esforç de la seua política en l’agricultura. Això si governa, naturalment. Ara que l’han morta completament, a València, l’agricultura. Quinze anys governen contra l’agricultura, Francisco-agricultor Camps, i ara el seu president, diu al virrei que s’hi dedicarà, en cos i ànima al camp.
Per exemple, a València han triat carregar-se l’ajut que feien els homes grans del poble, perquè alguns camps del terme encara lluïren nets, malgrat la ruïna, i els acusen de fer frau contra la hisenda, i contra els drets laborals de gent, els joves, que fa anys han pegat a fugir d’una tan gran ruïna i misèria.

El president Camps ha preferit de dedicar els diners dels valencians als luxes, contra el camp, als cotxe de fórmula 1, contra el camp, als grans esdeveniments, oblidant i abandonant el camp a la seua sort. Un president que ha tolerat el frau en el comerç de la taronja, que ha tolerat el frau amb els productes del camp, que ha enganyat els llauradors cada vegada que guanyava eleccions, en favor dels camps de golf, en favor de les urbanitzacions, sempre en contra del camp.  

Ara això: segons ell, el camp valencià és una potència internacional. Xe, que ho ha dit ell, en Camps, Francisco-agricultor Camps.

No solament ha jugat a la corrupció o a l’acceptació de regals en canvi de contractes de preus desorbitats. Ha preferit mentir, enganyar, i burlar-se dels seus propis votants, molts d’ells llauradors, pobres, perquè ja compta que, malgrat fer-ho tan malament, n’hi haurà de dissortats que encara el voldran votar. 

La corrupció i la política, que no la democràcia, ja juga per aquest cantó. I cada colp se’ns farà més difícil de poder destriar tanta palla enmig de tan poca molla de democràcia.

L’encontre, de nou.

0
Publicat el 24 d'abril de 2011

Tornem quaranta anys enrere, o més anys encara, quan érem xiquets, més innocents que no ara almenys. Em desperten a quarts de vuit, diumenge de Ressurrecció, Pasqua, però què passa?, quins tràfecs! El xiquet, que estrena jaqueta i corbata a la bandeta i tocaran ara en l’Encontre. Fes-li el nus, que ell no en sap. 
I tot això, que és precís, em demane; va, alçat! Estranyament, no remugue, m’alce obedient, li faig el nus, a la segona va quedant rodó, ja voltegen, passen a cercar-lo i marxa. Empar es muda, que no vol perdre’s el detall de filmar-lo amb l’Iphone, el xic (si aquell facistot de don Luís les veiés filmar-los amb aquesta andròmina, les excomulgava de colp, les dones), em demana si va gaire escotada, li dic que millor, que potser li giren l’anda cap a ella: miracle!, s’exclama, seria miracle! Riem, que és Pasqua, i ella ja se’n va, mentre jo em prepare per tornar al camp, a segar, que la matapuça em puja pels arbres enfiladissa que no deixa veure ni les soques. Avui acabaré a la partida del camí d’Alcubles, i a la vesprada una altra cosa. No, que de vesprada anirem a berenar. Sí, com quan érem uns xiquets, amb els amics, que corríem per la tarara i altres cançonetes reblertes de felicitat. Pasqua. Però abans, allà a la plaça de la Glorieta, l’Encontre, els coloms, els encaputxats desencaputxats, i uns minuts de joia, religiosa encara, tanmateix i quin remei. Ei, ja sent que volteja la campana vella de l’ermita. Al camp, au, contradirecció. Com de bones són les vacances, al poble.
Primer dia de Pasqua.

Enric Valor i el vídeo dels Gàlim

1
Publicat el 22 d'abril de 2011
Dimecres, que era l’últim dia de classe abans de tancar per vacances de Pasqua, vaig posar el vídeo sobre Enric Valor que havia penjat Vilaweb, i es va crear un silenci espectacular, reverent, cerimoniós, per escoltar la conversa d’aquell homenot valencià de tanta categoria. Com enraona i descabdella la llengua, la senzillesa de l’home bo, amable sempre, que ens va alliçonant sense pretendre-ho, i sense trama, ni una altra motivació, que no en calia, el silenci es feia més curiós, de major respecte, que tot plegat obria una possibilitat per l’escola, pel centenari, per descobrir-nos quants regals tenim els valencians per anar fent i aprenent. Gaudim-ho.

Apareix en un moment com el senyor Valor explica allò de la censura a la seua impecable novel·la breu, L’ambició d’Aleix, i com van haver de manegar per no carregar-se aquella tona de plomets ja composats per editar-la. L’anècdota ja valdria un treball d’investigació de tants universitaris desqueferats, o aquella altra de tantes versions al món, cent-vuitanta varietats, collons, de rondalles del llaurador pobre i del llaurador ric -per cert. avui m’he trobat un fardatxo al Pla de Pinela, mentre feia una feina decamp contra l’ecologia, ho confesse, però aquest animalot mediterrani feia anys que no el veia, molts ans, a la serra de Mariola, un dia que tornàvem de Bocairent amb els xiquets de l’escola.

Valor parla de les rondalles de mossén Alcover, preciosíssimes, parla de Fuster, al qual li regala uns quants adjectius: cinc anys que els valencians no havíem tingut una ment tan poderosa com la de Fuster; i això ho deia un altre homenot, el professor Manuel Sanchis Guarner.

-Ho tire a la caldera, ja?
-No, espere’s, a veure si escriuen de Madrid!

«Se publicará sin adulterio.»
I de la primera novel·la, qui investigarà què va passar?
I les contarelles! Ai, les contarelles de capellans, de socials, de fonamentals… 

Senyor, Valor, tinga en compte que el necessitem viu.

 

Publicat dins de regals | Deixa un comentari

La cançó segons el mestre Frechina

0
Publicat el 20 d'abril de 2011

La
cançó en valencià.

Per  fi ha arribat a les llibreries el
treball La cançó en valencià. Dels gèneres tradicionals als repertoris moderns,
un projecte que va començar l’any 2006 i que ha tingut una conclusió
esfilagarsada i encara no resolta del tot.

En
tot cas, el llibre, de vora 600 pàgines, representa la síntesi de més de vint anys
de treball inventariant i ordenant la discografia  d’expressió catalana publicada al País Valencià i seguint de
prop els avatars artístics dels qui l’han produïda. Entrevistes, ressenyes
discogràfiques, posts publicats aquí mateix, articles d’encàrrec, etc., escrits
durant aquest temps, han estat reciclats 
i adaptats per encaixar en el discurs narratiu de l’obra, junt al gruix
de material inèdit que la conforma. Ha estat, no cal dir-ho, un esforç molt
gran; i, estic convençut, encara hauria d’haver-ho estat més, però no quedaven
hores ni massa esma. Ara, dos  anys
després d’haver-lo lliurat a la impremta, distanciat de l’esforç i de la
persona que el féu, el cos em demana posar-se de seguida a fer-ne una esmena a
la totalitat. Ja hi haurà temps, però: la maquinària creativa no para, els
diagnòstics actuals, si  més no pel
que fa a la part artística, han de ser necessàriament més optimistes que els de
llavors i, per aquest mateix motiu, l’estímul per continuar la feina sembla
redoblar-se per moments.

Analitzant-ho
en gelat, trobe que el llibre és alhora símptoma i conseqüència d’un canvi
cultural molt profund del qual emergeix només,  de moment, aquesta efervescència creativa en l’àmbit
musical. Mai s’havia donat una situació com l’actual amb un cens d’intèrprets
tan nombrós i divers i una producció discogràfica amb tanta qualitat i
varietat. Un fenomen que aquest llibre, per la seua mera  existència, certifica.Es tracta, és
clar, d’un estudi amb una doble circumscripció regional i lingüística que incorre
en les paradoxes i contradiccions 
inherents a aquesta naturalesa: l’àmbit regional queda molt postís quan
hom es refereix a Raimon, Ovidi, Obrint Pas o Pau Alabajos i el lingüístic no
té massa sentit quan el context en el qual l’autor inscriu la seua producció el
transcendeix sobradament com  és el
cas de Senior i el Cor Brutal, per exemple. Tanmateix, ateses les circumstàncies
especials en què s’ha donat la producció musical en valencià —amb una forta
dialèctica entre la minorització cultural externa, l’activisme resistencialista
intern i la seua  recepció parcial
i molt condicionada en la resta de l’àmbit lingüístic—, la doble circumspcrició
no és més que una imposició sobrevinguda per la pròpia dinàmica dels fets que,
dissortadament, i en la seua major part, no han tingut cap repercussió fora
d’aquestos dos àmbits.

– Oh, mestre Frechina. 

 

Publicat dins de regals | Deixa un comentari

Crear és resistir (1)

0
Publicat el 18 d'abril de 2011

El cap de setmana ha sigut un exemple en favor del país, el cívic, el compromés, que encara reclama mínims. La democràcia és respecte, és sobretot respecte. Empatia. La política, en canvi, aquella que ens governa i en té la responsabilitat màxima, viu d’esquena a aqueixa realitat, la democràcia, i a una part important i significada del país. Acceptem que no som la majoria, els nostres no ho són, ni ho han sigut mai, majoria de res. Però som una part fonamental, sens dubte, pel que fa al treball, a l’empenta, a l’esforç i la il·lusió per aquest país i per altres territoris. Ens sentim més respectuosos que no ho són amb nosaltres. Ens sentim més dialogants, que no ho són amb nosaltres. Ens sentim, malgrat tants atacs i fòbies, més que no se’n senten d’altres, amb les seues majories i endemés estratègies. En canvi, rebem tot de colps, de fuetades, com també passa en altres llocs de minories no respectades, d’un odi que ve de lluny, d’un enemic de casa nostra que ens troba massa perillosos per ser. Malgrat la nostra indiscutible, ho remarque, minoria.

Aquella part de la política viu en un teatre, representa a dins d’un teatre, no solament d’esquenes a la nostra realitat, també d’esquenes a la desocupació preocupant, al desastre del teixit industrial, a la debacle econòmica valenciana i general, a l’enfonsament de les seus caixes, a la volguda mancança cultural… Viuen en un sainet, aquests polítics, enmig de luxes, falses oracions i promeses, en un país de cartró, de parc temàtic, de ciutat fallera. Fins i tot a esquenes dels seus, tret dels més propers, que bé mantenen sucats, comprats i untats descaradament.

Vivim una ambivalència suïcida, els valencians. Perquè a la llarga, i a més curt termini, tota aquexia falsedat acaba pagant-se, tard o d’hora, i els deutes i les corrupcions ja van destapant tot de dèficits greus. En sanitat, en educació, en millores socials, en el camp, en els pobles, a les ciutats, fins i tot en allò bàsic: aconseguir un treball. Qualsevol treball.

Les prohibicions culturals, de TV, de música, de teatre, o tantes altres prohibicions, amaguen tot de mancances més preocupants. Però tenim una part del país molt viva. Les Trobades, la manifestació a València, la fira del llibre, en són mostres indiscutibles. Però tenim uns governants vividors de la fel i les males arts. I tota aqueixa covardia la paguem totes dues parts del país, qui els vota i qui no ho fa, sense mereixer-ho.
Crear és resitir, i fa molts anys que és la nostra força, la resistència, per la música, per l’escola, per la llengua, per una cultura popular i senzilla que, traient-li les coentors, és d’una bellesa formidable.
Solament cal, ens cal, guanyar-ho en la política. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Nosaltres érem a Silla.

0
Publicat el 17 d'abril de 2011

Una altra gernació que també hauríem sigut de bon grat a València, érem a Silla, amb els mateixos propòsits i objectius: en favor de la llengua, de l’escola, de tenir TV3, i de poder veure-la, carabasses, contra els mals governs de torn, que prohibeixen la llibertat en canvi de tolerar la corrupció i el lladrocini. El porc té nom: porc, i la cansalà, com diria l’amic Apa, no és de pollastre.
Molts milers més ja havien manifestat a Castelló, si fa no fa, el mateix, de mati, i la coincidència de dia i d’hora no ha restat força al nostre clam, que s’ha escampat per diverses comarques del territori. Com que érem en un espai lúdic, de tallers, entre xiquets i pares, nosaltres hem portat la TV3 al Sud, a l’Horta Sud de València, i hem convidat tot de gentola que digueren la seua, a voluntat, amb plena llibertat d’expressió, a partir d’unes quantes preguntes i molta improvisació. Ho hem passat molt bé i ja comencem a preparar un estudi professional per combatre la burrera del PP i facilitar que la gent s’expresse lliurement. Fins i tot contra les mateixes eleccions municipals, que el pp ja adoba amb trampes i nocturnitat. 
El clam a València, a Silla, a Castelló, per l’escola, per la llibertat. Per passar-ho bé.

Post: el treball ingent de GUAIX avui a Silla, l’Horta Sud, l’han recompensat milers de xiquets, mestres i famílies que han sabut respondre a la crida, a la participació, a passar un jorn de molt de goig.

Indignem-nos! (3)

1
Publicat el 16 d'abril de 2011

Passada la primera febrada, els bancs van saber que els governs vindrien al rescat. És el primer que van salvar, els bancs. No els clients, ni els fons, no. Van salvar els dirigents, els executius, els alts càrrecs. No van salvar res més. Per celebrar-ho, els alts càrrecs, els executius, els directius, els grans amos, es van apujar els sous, es van destinar incentius i el premi major. Per acabar de celebrar-ho, van començar a acomiadar els treballadors de segona i tercera fila, van preparar plans de prejubilació a càrrec de l’administració pública i van continuar dient que no n’hi havia prou.
 
La complicitat és mútua, entre polítics, banquers, polítics, jutges, militars i bisbes. Els mateixos poders que ens van portar al desastre, durant la dictadura, ens porten al desastre, durant la democràcia. En realitat, a allò que ells en diuen democràcia. 
El valor de tota la conxoraxa de desastres són milions i milions d’euros; bilions en realitat. Però tant se val. No tanquen ningú per això. S’han encarregat de legalitzar també la corrupció, la ineficàcia, el viure una vida completa, ells i les seues famílies, de franc, a càrrec de la hisenda pública. I no viuen gens malament, els fills de puta. Ho fan pel bé públic, diuen. 

-Dediquen la seua vida als altres, altruïstes, innocents, sacrificats. 
Si es moriren de sobte, de colp, no els trobaríem a faltar. 
(avui no posaré els noms, però els podria posar. Tant se val, en realitat. Ningú no els trobaria a faltar, els fills de puta.)
.

Indignem-nos! [2]

3
Publicat el 15 d'abril de 2011

«Quan intente entendre què va causar el feixisme, què va fer que aquest ens envaís…
… Per a nosaltres resistir era no acceptar l’ocupació alemanya, la derrota.»
Hessel

Les llistes del PP per a les futures eleccions, i les del PSOE, veiem que són ben carregades de corruptes, de lladres, de gentola aprofitada i sense escrúpols…, que ens encomanen la indignació. Ells argumenten que els altres, el PSOE (quins malparits també), també en tenen de corruptes, a les llistes. Així que no els pega per liquidar-los tots. No. Competeixen per veure qui pot encabir més o menys corruptes, que ens governaran les municipals o les cantonals. Tant se val. No fan net, no volen fer net, perquè els quedarien pocs polítics a les llistes, entre els sabuts que són declaradament gànsters, i els que encara pengen d’un fil que no acaben d’estirar ni jutges ni amigots.

Aquests malparits de PP i PSOE sí que comproven si els bascos fan net, a les seues llistes, i com que no ho saben, dubten, i si dubten, demanen que els jutges eliminen la llista completa. Els mitjans espanols també ho demanen, davant els dubtes. Però amb els PP-PSOE, no. Amb aquests no els demanen de dimitir, malgrat tants corruptes i imputats, perquè llavors deixarien de mamar del pot. Els mitjans i els polítics.
Si n’hi ha cap motiu per indignar-nos? Més que mai. Perquè els modos que s’hi han instal·lat, entre els uns i els altres, de tolerància i  acceptació de la corrupció, de legalitzar la màfia a la política, és un estil feixista model del segle XX, aquell que Hessel va combatre amb la seua indignació i lluita pacífica. 

Diu Hessel: –Sovint demane als professors d’escola que em permeten parlar amb els seus alumnes. 
Nosaltres, els mestres, també hauríem de parlar als nostres alumnes. Dir-los, per exemple: tots aquests homenics de la política, ZP, Rajoy, Rubalcaba, Camps, Rita, Blasco (aquest mereix plat a banda), quins tipus de valors i d’ètica representen? Voleu que us ho diguem?
– No, mestre, no. 
-Haurem arribat al punt de no poder-se’n refiar de cap polític. De cap ni un. 

Indignem-nos! [1]

0
Publicat el 14 d'abril de 2011

«En favor de la insurrecció.»
Com diuen, i ho viuen a Islàndia: ‘allò és una democràcia, no és un sistema financer’. Ací caldria dir si fa no fa el mateix: prou de xuclar-nos, mamons, i pegar-nos pel sac. Polítics, d’allà i d’ací també, banquers, sense excepció. Mitjans, què poquetes excepcions. Jutges i elaboradors de les vostres lleis a mida. Empresaris, una majoria del 99,99%, sindicats… Que ens queda res, per pelar o ficar al sac? No?
-Efectivament, són coses que no hauríem hagut de permetre. Fins i tot, oblidant allò de sublevar-nos pacíficament.
Realment, com de lluny som d’una veritable democràcia.

(a la manera de Stéphane Hessel)  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una manifestació Trobada

1
Publicat el 13 d'abril de 2011

Farem doble via, finalment: una part de l’equip i de l’escola serà en la Trobada de l’Horta Sud, que ens correspon a la nostra escola, i l’altra part serà a València, manifestant-se en favor de la llibertat, d’expressió, de mitjans, de mínims per sobreviure a la vergonya social i moral del pp.
Quan Acció Cultural va decidir el dia que enguany reivindicaríem els drets dels valencians, a més dels drets humans (el PP avui també tancaria Hessel i el seu clam ‘Indigneu-vos‘), GUAIX ja havia concertat la data amb les escoles i l’ajuntament organitzador, Silla. Així que ens reivindicarem doblement: ja sabem quin serà el clam a València, però també anirà bé que els tallers de les Trobades on s’aplega gent que, d’una altra manera, no veuria què passa, ni què passa per davant el seu nas, puga endevinar una altrarelaitat i una nova reivindicació escolar. Amb el tall de TV3, l’escola ha sigut qui més n’ha perdut, sens dubte. Ara tenim una doble oportunitat de comunicar i manifestar, com a ciutadans i com a escola, què passa a València. Nosaltres, per exemple, ja hem pensat d’organitzar un taller amb un aparell de TV. En realitat, només li queda la carcassa de fusta i plàstic, perquè la resta és completament buida, com a moltes televisions del món, i en concret la dels valencians del Sud, Canal 9, que és buida d’ètica professional i d’enteniment. Al taller mostrarem perquè som sense senyal, i deixarem que els xiquets que s’acosten expliquen, amb llibertat, què passa al món, que els preocupa o desitgen, què voldrien, sense haver de patir la censura ni l’opressió d’una llengua que sotmet una altra, d’uns polítics que en el segle XXI encara apaguen mitjans d’expressió, com a les dictadures. Serà divertit de comprovar què podem explicar-nos plegats, a través d’una TV sense males arts ni corrupcions, ni imputacions. Amb una carcassa, un esquelet d’aparell, una raspa de mitjà i prou. La resta, l’enteniment, l’haurem de posar cadascú de nosaltres.

El premi Sambori

1
Publicat el 11 d'abril de 2011

Dissabte es va lliurar a l’Eliana el premi Sambori de literatura infantil i juvenil en l’edició comarcal de 2011. L’auditori era de gom a gom, poques coses omplin d’aqueixa manera un espai tan gran i, a la vegada, fan tan de goig. El cor de l’Eliana, que ha fet vint anys i ha estrenat les primeres imatges al Youtube, amb una versió dels Amants de Vicent Andrés Estellés, la colla de tabals i dolçaines el camp de Túria, teatre infantil, narracions, reconeixement a l’escola i a la llengua, a Enric Valor, van deixar una mostra del treball intens de la Coordinadora pel valencià  del Camp de Túria, en l’organització d’aquests Premis, entre més activitats d’una setmana de tornar-se carabassa. Com deia avui mateix Voro Golfe, el seu president, en cloure la setmana, ja comencen a buscar quin serà el poble que acollirà l’any que ve la Trobada. 

No és solament fer escola, cada dia, sense excusar-nos; és una grapat de gent que continua, amb voluntarietat i compromís, en favor de l’escola més enllà d’un horari, d’una necessitat personal, d’una dèria: sens dubte que l’escola continua cabdal al davant del país, per davant de la seua administració, més contra cultural i corrupta que administrativa, i al davant mateix d’una gran part de la societat. Amb campanyes de sensibilització, de reivindicació de drets lingüístics, en campanyes solidàries d’ajut, entre més raons que esperonen cada dia milers de persones. I aquests treball anònim, ingent, gegantí, és en mans d’un grapat de persones, que cada any esmercen el seu temps en favor del temps de molts. 
Per molts anys la coordinadora, una punta important i fonamental de la comarca.

[a la foto una representació important de les guanyadores i guanyadors de l’edició d’enguany en les diverses categories.] 

Tot de delinqüents guiaran els valencians

33
Publicat el 7 d'abril de 2011

Els propers quatre anys, almenys, un cabàs de delinqüents guiarà el destí polític dels valencians. Entre imputats, corruptes, prescrits, lladregots i més espècies del cantó fosc de la llei, la valenciana sobretot que tenen feta a a mida dels seus vestits, el calvari del que ens passarà vessarà rècords coneguts i provats. Serem el país dels sense llei, dels sense vergonya, dels sense moral, dels primers a tenir aeroports sense avions, dels primers a tenir estacions de metro sense trens, dels primers a tenir hospitals sense metges, ni llits, i encara pitjor, o millor, els primers a tenir hospitals sense malalts, completament inaugurats, que això sí que ho saben fer. 

El convenciment general que guanyaran, que tornaran a guanyar les eleccions, fins i tot entre els cercles de progressistes, psocialistes o nacionalistes d’esquerra i de dreta, deixa col·lapsats milers de valencians, però és que n’hi ha molts milers més, d’igualment valencians més o menys ben parits, que viuen del seu conte, dels seus comptes, d’aquell estil mafiós que han instal·lat a les institucions valencianes (GV, diputacions, ajuntaments, cementeris, colombaires, caçadors, sindicats…) 

– I no els podríem ficar tots en aquell coet que il·lustrava una obra de teatre de XC i enviar-los a Mart, allà on no hi ha atmosfera, ni diners, ni sastres, ni ulleres fosques, ni GV, a veure si els pega per morir-se de riure sense haver d’enganyar ningú més.
– Home, pobres marcians de Mart, no?

[Post-econòmic: he passat al club dels 10.000 valencians que hem posat 80 euros per pagar la multa als delinqüents de Camps i la resta de gànsters del PP]. Però em tem que no n’hi haurà prou… Diumenge afegiré la paga setmanal, a veure si encara eixim del primer dels forats negres. El del cul de la justícia fiscal i ppera.
 

Trobada al Camp de Túria

1
Publicat el 6 d'abril de 2011

Diumenge 10 d’abril és la Trobada d’escoles a l’Eliana, el Camp de Túria. Però el programa d’activitats ja va començar ahir amb la trobada d’escoles de música. Dissabte es lliurarà el Premi Sambori, i abans, divendres, hi haurà el concert de la Gira també a l’Eliana, amb Aspencat i El Trineu Tanoka, al cinema d’estiu, a partir de les 22.30h. 
El gros de les activitats es concentrarà diumenge, amb milers de manifestants en favor de l’escola en valencià. Cercavila, parades, llibres, jocs, tallers, balls, música i l’actuació de la banda de folc ‘Folc Sona’, la primera escola de música folc del Sud. Comencem pels volts de les 10 del matí i tancarem abans de dinar. En favor de l’escola i de la llengua.

TOTA LA INFORMACIÓ DEL PROGRAMA DE LA SETMANA ACÍ. 

Fundación ‘la Caixa’ contra la llengua d’escola valenciana

1
Publicat el 5 d'abril de 2011

Ahir ens trobàvem a Silla els cors de sis escoles que parlem en valencià, que aprenem en valencià, que també cantem en valencià. Un dia de festa, que anuncia que aviat arribaran les trobades i l’escola valenciana eixirà al carrer per fer-se conèixer, per convidar-ne a la participació. Però avui, segurament, poca gent haurà sabut que els cors cantaven en valencià, perquè érem a una nau freda i fosca, a les enfores del poble, i ens cantàvem a nosaltres mateixa, als qui ja sabem cantar en valencià i ho passem bé fent-ho. Volem cantar per als altres, per als que encara no ens coneixen, o per als qui no els importa com cantem. Els volem ensenyar com sonen les paraules de la llengua, en la veu dels xiquets i en l’entusiasme dels mestres. Perquè creguem en l’escola en valencià, i volem que cada vegada siga més gran, perquè l’any vinent puguem cantar a la plaça del poble on tothom ens escolte, gaudesca i cante amb nosaltres.
© creu planells, mestra

Avui venim d’un concert de l’auditori de Torrent. El concert el patrocinava ‘Obra Social, Fundación ‘la Caixa’. Al díptic explicita l’Auditori, Barcelona. I el títol és ‘El metal y sus colores’. Les mestres han vingut encantades pel treball i ofeses per l’ús de la llengua contra l’escola, que ara també promociona la Caixa, parlem?!
Senyors directius de l’Obra social, de quina cosa volen que parlem? De la llengua, d’aquesta campanya orquestrada contra Escola Valenciana?, justament ara que han començat les Trobades?
-Popurri de canciones tradicionales, mare, a Torrent de l’Horta. A uns dies de la Trobada de l’Horta Sud, on som una majoria de gent treballant per una escola valenciana, per coratge. I aquests mamons de l’Obra Social-Fundación, encara amb l’esquella monolingüe. Xe, que els albarden. Que no tenim cançoner popular, els valencians? Que no tenim tradició popular, ni país al nord, per haver de venir amb les cançons castellanes d’aquella escola franquista de totstemps, que ells ens volen imposar… Era curiós, de veure que els nostsres no en seguien gaire cap, de cançó d’aquell llibret seu. Encara no sé com no ens hem alçat i hem pegat a córrer. Damunt, ells, ens poden multar la cultura, amb l’objectiu que, a nosaltres, els cançoners ens costen el doble, perquè ens els hem de pagar de la butxaca… Perquè vinguen de Barcelona a alçar-mos el rabo!

Post: de penitència, senyors directius, Fainé i la companyia, podien contribuir a pagar la multassa contra la cultura i la llengua. De pas…, que no serà per uns milers d’euros, que els empobrirem.