Un entre tants (VA. Estellés)

Un entre tants és una xarxa cooperativa d’experiències en noves tecnologies a l’aula per aprendre en valencià. Dissabte van fer una nova jornada de formació. Van presentar-hi algunes experiències d’interés, al costat d’altres de menys reeixides. El tema central va ser la Desconferència, que en temps de crisi i de molt voluntarisme, sempre estalvia costos, malgrat que, alguns dels objectius, potser que no s’aconseguisquen en la mesura esperada. 

Com va dir Toni de la Torre, un entusiasta de l’educació, per fer ús de les noves tecnologies no calen gaires coneixements, sinó voluntat i pràctica. La idea és traure-li pors i fòbies a segons quines oportunitats ens perdem si encara fem ús del llibre de text o ens enderiem a continuar fent el mateix que féiem fa tres, cinc o deu anys enrere.

El perill de la desconferència, que metodològicament va estar molt bé, és que el resultat és col·lectiu, fruit de les aportacions dels participants i, si com va passar a l’IES Tirant lo Blanc de valència, la majoria són llicenciats, ens enfrontem als clàssics plors de ploramiques, dels ensenyants consentits.
Que si manquen recursos, que si manca informació, que si no tenim suficient formació… Home, què pensarien d’aquest petit-burgesos de l’educació, d’aquells mestres freinetistes dels trenta i els seixanta, que a penes si tenien no-res per treballar, solament idees i una voluntat de ferro. 

Encara esteu fent el mateix que l’any passat, el mateix que féieu quan vau començar?, ja sabeu què va aprenent l’alumna cada dia, o sou dels que teniu sort que, malgrat els mestres, l’alumnat ja va espavilant-se pel seu compte…
Sort que l’escola no és l’únic focus d’aprenentatge, veritat?
A 400Colps teniu el relat i el vídeo d’algunes impressions dels participants.

Els valencians no ho sabem.

Això apunta el resultat de l’informe PISA 2009. Que en comprensió anem millorant els resultats. Vet ací, que la comprensió lectora va
guanyant punts cap a la mitjana europea. Nosaltres estem covençuts d’això, i de la millora en aquest aspecte, malgrat que els valencians
no ens hem examinat directament, per decisió del govern Camps. Els
valencians, per temor dels resultats, no ens examinem del PISA.

Segons el conseller Font de Mora, metge forense i conseller d’educació per la gràcia de Camps i de l’Esperit Sant, no cal que ens examinem, perquè som bons en nàixer, i encomanats de la Mare de Déu dels Desemparats. Així que ni ens amoïnem ni ens examina ningú, solament que ens faltava això, que els xixarel·los del PISA vingueren a dir-nos com es fa la paella, o com es pixa cap amunt, quan el mollet apreta i no tens temps ni de despassar-te la cremallera. Com podem pensar que la maredeueta anava a consentir tenir insuficient en comprensió? Quin mal cor que tenen alguns.

Amb tot l’enrenou,
hi ha dues coses que són fiables, entre els valencians que no som consellers. L’una, treballem intensament perquè
la comprensió lectora siga una dada de qualitat en favor de l’educació.
Segona cosa, la repetició en el sistema educatiu és una llossa i un error
en el noranta-cinc per cent dels casos. No serveix, no ajuda, no sabem
què fer-ne. I és el remei més utilitzat quan les coses no funcionen, en
el trenta-sis per cent dels casos. Tant o més com fracassem, els
mestres, en aquests paràmetre avaluatiu. Però en comprensió, no. Ací
avancem més enllà de la mitjana.

Excepte els valencians, que no sabem què ens passa. Però ja li ho demanarem a Santa Llúcia, perquè ens conserve la vista i ens allargue el pas de puça, cap a la mitjana i la comprensió filosòfica dels valencians cerrils.

Construïm alternatives

El Camp de Túria és a primera línia, i els joves tenen part de la culpa, que ho van demostrar abastament dissabte a Llíria, on van aplegar centenars de persones que omplien el teatre La Unió en un macroconcert homenatge a Ovidi Montllor. Era el segon concert que vivíem dissabte (el primer de l’Aljub i Mara encara ens tenia emocionats). Això de Llíria era coordinat, organitzat, dirigit i parit per l’Assemblea de Joves del Camp de Túria (ajcdt).
Qui són? Què volen? Quina és la lluita, la seua? I el seu projecte polític? Ho podeu seguir a la seua web, del que són capaços ho vam veure joves i grans la nit de l’onze. Són capaços d’aplegar el millor de la música, els molt joves, amb algunes sorpreses que prometen molt de futur, amb alguns grups que ja es van consolidant i, pobres quines hores de fer-los actuar, també les velles glòries que mai no s’haurien de morir. Ara, quatre hores de concert és demanar-nos massa, fins i tot als que fem de públic, i caldrà revisar les mesures (els discursos, la quantitat de músics, la quantitat de cançons que hauran d’interpretar…). Un treball excel·lent, de molt de nivell, però que caldrà millorar en alguns dels detalls, perquè l’endemà, malgrat que és diumenge, també cal viure. 
Fins ací, una descripció més convencional; si voleu, ara uns quants detalls, perquè vull: els pares són el Vicent Torrent i el Manolo, sens dubte, i ja va bé que hi siguen sempre, entre els joves, malgrat l’hora. La veu insonfusible de Miquel Gil, aquesta sí, pot versionar la veu d’Ovidi amb garantia, perquè ara mateix és la veu, perquè si aquell era un monstre de difícil paral·lel, Miquel li va de germà o de cosa semblant. Ho dic, perquè altres veus no és que no puguen investigar, sinó que no ens podem aconformar amb segons què. Caram, no agafeu aquells tres poemes imprescindibles, si penseu que no arribeu, escolteu-vos el disc trenta vegades, cent si cal; però si no podeu amb això, agafeu-vos un altre poema, o una altra cançó.

En canvi va haver-hi sorpreses molt agradoses: el crac de Tarragona, que no va dir el nom, quins discursos, mare, ens va deixar admirats. Els dolçainers de l’Horta, Naia, Carles Enguix, li caldria un monument, em va entusiasmar especialment, i Toni és plat a banda. Em sembla que és l’humor més fi del país, ara mateix, i sempre pega per endavant de les coses que esperes en moments així. Un humor intel·ligent i sobri.

Tot plegat, els músics, els joves organitzadors, el públic, tothom mereix el nostre reconeixement, perquè l’institucional segur que no el van tenir. Això, dins el programa de Canal 9 segur que ens hagués costat com una visita papal, i aquells bellotos del pp segur que hagueren facturat una milionada d’euros, per un festival així. La llàstima és que això de ser jove, qui ho va dir, és una malaltia que es cura.

Per cert, sabeu ningú com anà allò del concert de Nadal que feien a cent metres escassos?

Aljub i Mara Aranda

Arribe tard, que el primer dels concerts ja ha començat, i per això que caic de cul. per com em sorprén la sonoritat d’aquests músics, que després comence a identificar. Però on s’amagava Aljub, que gairebé sembla que viuen la pròpia realitat d’aquelles construccions rurals imprescindibles en una època, els aljubs, el de les Llomes i la Conarda, gairebé desapareguts i aquest que ara sonen a Consolat de Mar, a Benaguasil, en una harmonia bella, barreja de tradició i de jazz, de música popular i arranjaments que semblen impossibles.
La veu és Mara Aranda, que fa dos dies perseguia en el seu My Space, sobretot per aquella cançó d’albat, o el mateix batre. On amaga aquest país tanta bellesa? On eren aquests músics, i com és que no havíem publicitat suficientment que tots plegats serien al Camp de Túria, perquè ningú no es perdés aquest miracle. Andreu Belmonte, Joansa Maravilla, J Martínez, Xavi Alaman, i Mara Aranda, han ofert un dels concerts de l’any, sens dubte (espere el comentari d’en Frechina sobre el que passà anit al Café de l’Infern), que organitzava el Casal i el col·lectiu Ovidi Montllor a través de So de sons. 

Roda la mola,
roda el molí,
una coca fina
i un barral de vi.

El primer plat de música d’aquest dissabte, a Consolat, empeny a creure tant en el país, en els seus músics, per aquest moment dolç de les cançons de la terra, del camp, del batre, barrejades amb ritmes moderns o medievals, populars i àrabs, perquè són en grans mans i encara en millors veus.
I cap d’aqueixes veus, Eva Dénia i Mara Aranda, per dir-ne dues que ara em corprenen, i tants bons músics, no han caigut del cel, ni ploguts ni de la nit al matí.  

Naturalment que el canal 9 no n’ha dit, de cap dels concerts d’ahir o d’avui, però no s’ha estalviat el sopar de nadal d’aqueixos botarates del PP. Sembla que tenen por que els traguen el mos de la boca i ja van fent sopars a compte de la caixa buida.

I encara em falta explicar què ha passat a Llíria, fa unes hores… Ruben, tota aquesta gent, Aljub i Mara Aranda, no els podrem portar a l’Ateneu de Bétera a l’estiu?

Per la música

Pels músics, som un país de primera. En estils, en maneres, la música i els músics ens situen al capdavant i al capdamunt. Sense límits. Ho he explicat en altres apunts, que gaudim d’una oferta creativa, popular, culta, que som escola i fem escola. Per la música. Potser per la manca d’ajut, per la poca visió política, per la devastació cultural de les nostres institucions, per la torpesa en invertir exageradament en infrastructura contra la inversió en persones, els músics han hagut d’espavilar-se. Paguem per uns polítics de tercera quantitats astronòmiques, els paguem l’abús i el delinquir. Paguem pel múscul d’esportistes barbaritats impensables. En canvi, deixem que els músics s’abandonen a la sort d’un viure estret que no mereixen. Els valencians peguem en pedra o ens morim de farts. No tenim terme mig.

Avui comença un cap de setmana boig, per la música. Com si els músics s’haguessen tornat bojos, i volgueren fer vaga a la japonesa. Aquesta nit comença la festa al Café de l’Infern de Massalfassar, amb Eva Dénia Trad Quartet. Imprescindible. Demà a Consolat de Mar, Benaguasil, l’Aljub. A la nit, una vintena de grups al teatre de la Unió Musical de Llíria, amb Al Tall, Miquel Gil, i un grapat de cantautors que versionaran Ovidi, en homenatge a la veu indiscutible. A uns metres, el concert de Nadal de la Primitiva, com si ens pegués per la contra, amb la banda el Clarí i els solistes David Pastor, Ramon Cardo, Garcerà, Santandreu i una altra pila de bons mestres… A Bétera n’hi ha també sarao de música clàssica, i en un grapat de llocs, supose, no solament a les comarques centrals. Almenys a Llíria ens despartirem entre bandes, com fa cent anys.

Circ de torpeses: erc

No sabia si intitular-ho humiltat. Però com que en tenen tan poca, els polítics en general, he preferit de posar-hi el nom propi de la torpesa.

Aquell dia havien baixat en Carod i en Puigercós, al Palau de Congressos de València, que era ple a vessar. Discursos en directe que vam agrair, perquè llavors ens pensàvem que aquella alternativa guanyava en sinceritat de creure’s el país sencer. Vaig pensar que aquell era un dia històric, em vaig arribar a emocionar, d’escoltar un discurs abrandat, tan ben construït, en favor dels nostres. Esquerra pujava com la bromera, i van arribar a fer forat i van tenir la paella pel mànec. Però en quatre anys van liquidar la meitat del crèdit, i el rèdit i la credibilitat es va acabar amb quatre anys més. Avui és creguem majorment López Tena, cent mil vegades. Sobretot perquè aquells van preferir de governar amb espana i per espana, per comptes de construir el país que els necessitava i n’havia confiat, una part important de l’electorat almenys. Van preferir apostar pels seus militants, que no pels seus votants, i durant vuit anys hauran enfaixat amics i soldades abundoses, però van sembrar allò que van recollir el 28N, contra nosaltres mateix, malgrat que, segons ells, feien política social, sempre a favor d’espana. Si hagueren sigut més valents aquell estatutet no els hagués esclatat a les mans. Però per això també van aguantar drets, o pitjor, en favor d’abans roja que trencada, l’espana dels altres, que també feixen seua ells, directament.

La nit del 28N n’hi hagué que en feu autocrítica. N’hi hagué que els durà un café, perquè del desatre i de la riuà n’hi ha que s’ha ofegat com n’hi ha que ja tenia el salvavides preparat, n’hi ha que no vol adonar-se’n, ni perdre pivilegis, i qui dia passa any empeny, ha de pensar. El país a fotre, a mamar, mentre ells tinguen el saquet adobat. Naturalment, que ara n’hi haurà dels seus que no el tindran adobat, el saquet, i hauran de buscar les garrofes en un altre lloc.

Quatre anys passen ràpid, però en un partit que hauria de mantenir criteris i filosofia, si és que no ens van enganyar de bon prinipi, la deserció fonamental pel país ha estat tan descarada que no s’hi han pogut amagar. Per què n’hauríem de confiar una altre colp, o mai més, en independentistes que es van vendre per tres conselleries i uns centanars de funcionaris de vestit estret, o amplot, tant se val. I torna a començar de nou, però amb cares noves home, vint anys més, o pitjor.

-És que això és la política, amic, i qui no vol pols no bat a l’era.
N’hi ha torpeses que sempre pagarem doblement. Fins ací ens arribarà el tarquim.

Circ de torpeses: il·lusió

Segons el Wikileaks, Paco Camps tenia un futur prometedor com a futur cap del pp espanyol. Això era l’any 2006, però, i malgrat que el Canal 9 ho esbombava ahir en cada nodo, ara mateix caldria veure què diria l’ambaixador americà, del mateix home. Per cert, quina feina fan els ambaixadors?, Són espies?, són acusetes?, són informants?, són agents paranormals?, què son veritablement, tots aquests treballadors d’una ambaixada, si és que podem saber quina feina fan o han de fer…

La ràbia d’en Camps ha de ser majúscula, ara que sap què deien els americans, els autèntics, no els de Benvingut Mr Marshall. Pobre, si no s’hagués destapat tant de robatori, furtamància, lladrocini, atac a la hisenda pública, regalots i amiguismes de totes les empreses públiques que en depenen directament de la seua responsabilitat, seria el futur d’Espana, l’home relleu, empinat com un Opus déu.

-Però què has fet Paco, del teu porvenir! -li ha de dir la boticària -. Però què has fet, Paco, tu que hagueres arribat a Sant (i jo a maredéu trobada, per inferència). Més important encara que Sant Vicent, Paco, que tu no n’hagueres renegat mai, de la terra ni de l’albufera, ni de l’arròs de paella… Però com t’han pogut enganyar d’aqueixa manera, homus dei!

Segons les males llengues de la premsa no afinada, Paco treballa per vendre’s els drets de la Fórmula 1, i els drets de Canal 9, sempre que el nou propierari li assegure els primers temps en els noticiaris, que no té un xavo per pagar res, però res de res, i el Bernie ja li ha fet la trompeteta: pots fer el que vulgues, mentre em pagues trinco-trinco els vint milions d’euros anuals de l’ala, per representar-te universalment. No té ni per vendre’s la taronja, el malparit, ni un clau, no té on caure mort, que ni els seus no el volen acompanyar, per no embrutir-se les mans.

En Rajoy no el vol veure en pintura, en Camps, malgrat que n’hi ha que han volgut intercedir: ni en somnis, ni en l’estampeta i en l’escapulari… Fora de la meua vista, aquell sense nom, aquell fals apòstol! Cada colp que apareix al seu costat, en Camps, en Rajoy perd vots, punts, nivell, categoria: -Traieu-me’l de damunt! Fora! Fora!

-Però què has fet, Paco, home, amor-meu, tu que ho tenies tot, segons aquell ambaixador del món! Com t’han pogut ensarronar d’aqueixa manera! Si ets una pura il·lusió del que eres, aquell 2006! Si ja no ets res, Paco, amor-meu! Una ombra, una foscúria, res de res, però re de re. Re.

Circ de torpeses: conxorxa internacional

La banca suïssa, Visa, Mastercard, Paypal, el govern EEUU, la CIA, el govern suec, Amazon, totes les policies convidades a l’afer, la seguretat mundial…, voleu dir que dues piuades del Julian valen tota aqueixa moguda? No ens podem creure res, però la realitat supera amb escreix el pitjor dels malsons. Cada colp més, Wikileaks va destapant la immoralitat internacional dels qui havien de ser model. Però pel que sembla, el personal d’ambaixada està fet a l’insult, al perdonavides, a viure en un complet puticlub masclista i xenòfob. Això és l’ambaixada americana en carn viva, de tot menys formes i protocol. Imaginem-nos com poden ser la resta, si la mare de totes les ambaixades és una escola de serpotes, un autèntic putiferi en contra del món, siga amic o enemic. 

Qui queda per barrar la porta al Julien? Google?, Appel?, el Vaticà? la Campions ligue? l’ONU? Unicef? Els tres porquets? 

Una cosa ha destapat aquest home: com de brut és el món occidental, i que no podem fiar-nos gaire, d’aquells que van d’amos del planeta. Ves que n’hi ha delinqüents declarats, assassins a dojo, diversitat i varietat d’immorals i de pocavergonyes de nivellàs. Però aquests imperis de l’imperi, Visa, Mastercard, Suïssa i la seua podrida banca, que són veritables encobridors de fills de puta d’alta volada, entre més dictadors i netejadors d’ètnies i malparits universals, no han decidit sinó fer-li el buit a un possible pressumpte home que va fer ús d’un preservatiu en mal estat. 

El boicot també haurà de ser contra aquestes empreses que s’han afanyat a posar-se d’acord amb tota una colla de malparits que van insultant la resta del món que no són com ells. 
– Per cert, com podem fer boicot a VISA,? I no em dieu que hem de tornar a un món sense targes, o que cal portar el saquet dels diners penjant de la pitrera o lligat a l’entrecuix. 

Vestit tradicional valencià

Una exposició sobre indumentària tradicional (dels segles XVII i XVIII) serà a l’Ateneu de Bétera fins a l’11 de desembre. Un altre dels treballs d’investigació de l’Aljama, associació cultural en favor de la música i la recuperació de tradicions com ara aquesta del vestit valencià, que podeu veure cada dia, a partir de les 19.00h, al carrer Major, núm. 21.

La roba interior, la roba de festa, la roba de treball, el lli, i el cànem, els grans detalls d’unes peces ara impossibles, artesanals: la saia, el devantal, el cosset i el gipó, el mocador, el guardapeus…, una recuperació a partir de documents i d’imatges enregistrades de fa moltes dècades, alguna peça de principi del segle XX.
Ací podeu veure’n més detalls.

Circ de Torpeses: constitució

Som en alarma militar. Que no és casual com els militars lluïen pit davant les càmeres i els aplecs festius espanyolistes, avui. La decisió militar és l’única que ha sabut resoldre el caos de l’aire. L’aire espanyol és en mans militars. L’aire, solament? Això sí que és una veritable alarma. Des d’aquell colp militar del vint-i-tres de febrer, els militar no havien tingut tant de protagonisme públic –intern en tenen més que no ens pensem, ací i arreu. La dictadura franquista mai no s’ha trencat del tot. De fet, molts dels governs espanyols d’aquesta predemocràcia mai no hi han renegat. Mai.

L’afer és molt greu, i és més patètic que no podíem calcular, políticament. Si la vida cívica i la vida política ha de tirar mà dels militars per adobar situacions que els espanyols que governen consideren d’alarma, ho tenim ben pelut. Tant des del punt de vista espanyol, com des del punt de vista no-espanyol. De primer, perquè hem tornat a donar ales als militars (això a espanya no cal dir com és de perillós). De segon, perquè qualsevol excusa els valdrà per dictaminar l’alarma i traure el bou gros.

Diríem que l’exemple viscut ha sigut mediàticament important a Europa, per sapastres, però domèsticament dolç per a les víctimes que ho han patit, els controladors. No volem imaginar la mateixa acció contra catalans i contra bascos, solament perquè se’ns ocorregués de declarar pacíficament i democràtica la nostra voluntat de ser europeus, al marge d’aquells ineptes. Les maneres, ja ho podem assegurar, no seran mai les mateixes, ni dòcils, ni dolces ni domèstiques.

Durant quinze o vint dies, fins i tot els pets i les bufes a l’aire d’espana seran contolades militarment. N’hi ha constitucions que no tenen bona literatura, ni gràcia, ni pedigrí, ni respecte per un plat de cigrons. No toleren de viure lliurement, menys encara si teniu flato.